goterris

Un any més i com cada novembre des de l'any 2000 el Centre Excursionista de Vila-real torna a xafar la serra d'Albarracín. Tot i els anys que venim realitzant excursions per ací sempre trobem rutes i llocs nous per a visitar en una serra que sembla que no ens l'acabarem mai.
Enguany però la ruta ha sigut diferent, la neu li ha donat un toc especial. Tots els anys mirem si ha nevat per fer una marxa xafant neu però només l'any 2005, pujant al Caimodorro, ens vam trobar les parts més altes blanques de neu.
Ara però hem tingut neu i és que no ha parat de nevar en tot el cap de setmana.

Dissabte de matí vam eixir de Vila-real per estar a l'hora d'esmorzar a Noguera. Les previsions donaven neu i fred. Quan vam arribar a Noguera de neu no n'hi havia peo el fred ja hi era present així que vam esmorzar al bar.
La ruta prevista era pujar a la Laguna del Cerritón pel barranco de la Tejeda, seguint un itinerari marcat per la comarca, baixar a buscar el merendero de la Peña del Castillo per un vell camí, i després de visitar la Peña travessar el marojal que s'estén als seus peus per la vora del barranco de Peñas Agudas fins al río Garganta. Després només calia seguir el riu fins a Tramacastilla.
Com sempre la ruta era a l'aventura doncs hi havia molts trams que no sabíem si podríem passar. Al bar vam preguntar per la baixada seguint el riu i ens van dir que des de las Saleras a Tramacastilla era fàcil qeu ens tocara banyar-nos els peus per a passar.

Després d'agafar forces amb l'esmorzar vam eixir travessant el poble per agafar la pista que remunta el barranco del Pradillo.

Eixint de Noguera.

El barranc a l'eixida del poble es troba prou deforestat, però després d'arribar al forcall amb el de la Tejeda comencem a entrar al pinar. Travessem el fil d'aigua que baixa pel barranc on aboquen rajolins que sumen de totes bandes, parcialment congelats, i pugem per la pista que munta per la vora amb una pendent moderada.
Encara no hem fet ni cent metres pel barranc que comença a nevar i conforme anem pujant per l'estret barranc la nevada no afluixa, ans al contrari.

Comença el barranco de la Tejeda i a nevar.

A meitat barranc ens aturem sota uns pins a llevar-nos roba perquè malgrat la neu i el fred la pujada contínua ens ha fet entrar en calor i fins i tot suar, i no és qüestió de suar molt perquè amb el fred la suor es gela de seguida que ens aturem un moment.

Remuntant la Tejeda.

Arribem finalment a la part alta del barranc on s'obri i es bifurca en diferents barranquissos. Just ací es troba la fuente de los Maquis i ens aturem per si algú vol fer un glop, però l'única cosa que es fan són fotos.

Voltants de la fuente los Maquis.

A partir d'ací abandonem la ruta abalisada i seguim recte pel barrancusset que mou darrere la font. Trobem un sender que remunta per l'esquerra sota el pinar i el seguim. Ens trobem ara sota un pinar madur sense sotabosc que ens protegeix de la nevada i per on s'avança cómodament.

Pujant cap a la Era Carrasco.

Quan ens acostem a la capçalera el pinar madur deixa pas a un pinar més jove i amb abundant sotabosc i ací trenquem a l'esquerra enllaçant amb una pista per on puja la ruta marcada.

Pista a l'Era Carrasco.

Seguint la pista arribem al collado de las Salegas i el travessem seguint per dalt un llomet. A la nostra esquerra es troba el barranco de Peñas Agudas, per on baixa una pista i l'itinerar oficial, nosaltres seguim recte cap a la Laguna del Cerritón que es troba a una gran planície dalt les munatenyes i voltada de pinar per totes bandes.

Collado de las Salegas.

Ens costa prou de trobar-la perquè equivoquem la pista que passa per la vora i hem de tornar enrere buscant-la entre el pinar però finalment arribem a la Laguna, nom un poc pretenciós doncs és més bé una bassa gran i poc fonda, i en estos moments es troba seca.

Dalt del Cerritón buscant la Laguna.

Ens fem fotos davant la Laguna i li peguem la volta travessant-la per una banda buscant un vell camí que baixa cap al merendero de la Peña del Castillo.

Laguna del Cerritón (seca).

Travessem l'ample pla on està la Laguna entre el pinar fins que trobem una ampla depressió que baixa i per on passa un carril.

Carril de baixada.

Quan acaba el paisatge canvia i provem de trobar i seguir el vell camí que fuig dels cingles de Peñas Agudas i dels borrocals que s'estenen als seus peus, tot i no estar segurs d'haver-lo seguit correctament finalment aconseguim baixar pel pas més fàcil.

Baixada sense camí clar.

Conforme baixem comencen a aparèixer roures amb les fulles grogues encara a l'arbre que li donen un toc diferent al paisatge.
Quan més baixem els pins van fent-se més escassos i finalment ens trobem dins una roureda quasi pura.

Roureda de Peñas Agudas.

Al capdavall trobem un camí que trenca a la dreta sense perdre altura i el seguim paral·lels a la carretera de Griegos, i que ens duu directament a l'àrea recreativa de la Peña del Castillo, feta on s'alçava l'antiga casilla de camineros.

Senda per la roureda.

Tot i què és prompte encara decidim dinar ací, drets i a cobert dels paelleros doncs és l'únic cobert que trobarem en tota la ruta.
Mentre dinem la nevada pren força i el vent fred l'acompanya. No estem molta estona dinant però acabem gelats, i no debades perquè la temperatura no passa dels -4ºC, així que reprenem de seguida la ruta i a bon pas per entrar en calor.

Dinant a la fuente del Castillo.

Des d'ací teníem previst pujar a la veïna Peña del Castillo però dessistim i seguim avall per la carretera direcció a Noguera. En tota l'estona que hem estat només han passat un parel de cotxes que desafien la nevada i durant el tram que fem fins el barranco de Peñas Agudas no en passa cap.

Carretera de Noguera a Griegos.

Arribats al barranc trobem un pal de continuïtat del sender que venim seguint des de Noguera i seguint les seues indicacions baixem a buscar el barranquet.

Barranco de Peñas Agudas.

Travessem el barranc i busquem la continuïtat del camí fins que trobem un vell corriol que baixa per l'esquerra del rierol. Seguint-lo travessem una magnífica roureda que s'estén vessant avall fins al Río Garganta. És un dels trams més bonics del dia amb la blancor de la neu i el daurat de les fulles dels roures que ens envolten per totes bandes.

Senda travessant la roureda.

Els roures no són massa grans i sovint van acompanyats de rebrotissos que creixen per tot arreu, però hi ha racons on encara es conserva una rourera madura i ben formada.

Roureda de la Peña del Castillo.

A la banda de baix tornem a travessar el barranc enllaçant diverses sendes que travessen el bosquet i baixem a buscar la pista de la Garganta. Quan eixim a la pista la nevada ha amainat. Dins la roureda hem estat protegits de la neu i semblava que ja havia acabat però encara continua tot i que més dèbilment.

Pista de la Garganta.

Ací abandonem la ruta de la Laguna de Peñas Agudas que retorna a Noguera per la Virgen del Carmen i la Dominguera i baixem a buscar la vora del río Garganta.
Seguim vora riu per uns bancals fins que el travessem i pugem a una pista que passa pel pinar de la banda dreta.

Pista vora el río Garganta.

Seguim la pista fins que s'acaba i ací hem de tornar a travessar el riu que està acompanyat d'un bosquet de ribera amb salzes i vímets. De l'altra banda travessem un bancal i pugem a un corral arreglat. Ací la vall s'obri i el lloc que abans ocupaven els roures ara està ocupat per vells bancals i praderies.

Travessant la Huerta de la Olmeda.

Anem travessant els bancals erms i els prats que s'estenen per la Huerta de la Olmeda, on ja res no es rega, buscant el punt on el riu entra en un estret. Ha parat de nevar i fins i tot sembla que vol eixir elsol així qeu ens animem a seguir la ruta prevista. L'altra opció era anar directament a Noguera.

Estret al peu dels Pinarejos.

Arribem a l'estret i trobem un camí vell que el recorre, ara per la dreta, ara per l'esquerra. Hi ha trams on el riu està encara congelat pel fred de la nit però no tan com per poder-lo passar a peu.

Río Garganta mig gelat.

El paisatge canvia i deixem enrere les quarsites per a entrar en un terreny calar. Ací l'estepa deixa pas a l'argelaga negra i el roure de fulla gran al roure valencià. A més contrasta la vessant de l'ombria coberta per pinar amb la de solana on només hi ha alguns roures dispersos.

Puente del Recuenco.

A meitat de l'estret ens sorprén trobar un pont amb un arc de formigó que travessa el riu. Es tracta del puente del Recuenco per on passa el vell camí de Noguera a Griegos que baixa de Noguera pel Ceñajuelo i continua cap al Rebollar pel barranco del Recuenco.

Baixant a la Hoya Castillo.

Nosaltres el travessem i seguim recte per vora riu que, ara, no duu aigua.
Quan acaba l'estret trobem una pista que passa pel puente de Hoya Castillo i que puja cap al Rebollar des de Noguera, substituint al vell camí de ferradura. Travessem la pista i seguim vora riu sense camí definit o senda clara.

Sense senda clara.

La Hoya s'obre en una ampla fondalada on hi ha camps de cultius. Nosaltres seguim recte cap a les muntanyes on sembla que hi haja pas. Just per ahí continua el riu i la nostra ruta.
Arribem a un nou pontet que aprofitem per canviar de banda de riu. Per ací passa el camí vell de Noguera a Villar del Cobo.

Pontet del camino de Villar del Cobo.

A partir d'ací travessem alguns bancals i finalment arribem a una pista que ve des de Noguera per l'ermita de las Buenas Nuevas. Ens trobem a los Ríos on el río Noguera conflueix amb el río de la Garganta.
Seguim ara per l'altra banda del riu, sense camí i pels bancals del costat del riu, i passem per una estranya construcció circular. Ens trobem a los Saleros i la construcció està relacionada amb l'extracció de sal que va tindre lloc ací en temps antics.

Congost a los Saleros.

Nosaltres seguim recte cap a les parets que es troben davant nostre i on ja es veu el tall obert pel riu per fer-se pas.

Congost del río Garganta.

Ací comença la part d'aventura de la ruta. Encara ens queden 4 o 5 km a Tramacastilla i un parell d'hores de sol per a travessar l'estret, i no sabem si serà possible fer-ho o ens tocarà tornar enrere.
Entrem a l'estret que s'obri entre el cerro del Carrascal i el Banegrillo i anem trobant un senderol que va travessant el riu i evitant les zones més tancades de rosers, espinals i altres arbustos espinosos.

Travessant el riu.

Com que hem d'anar contínuament buscant el camí decidim anar davant un parell de persones per a trobar el millor pas, i la resta ja vindran seguint la traça marcada a la neu. Així aconseguim no haver de tornar enrere i anar un poc més de pressa, però l'avanç es fa lent per les vegades que hem de passar el riu i pels passos tècnics i complicats, sobretot amb neu.

Buscant el millor pas.

L'estret s'allarga vorejat de cingles rocosos que de vegades cal passar per dalt i normalment per baix a la vora del riu fins que finalment no hi ha cap altra opció que seguir el riu. Just abans però un barranquet hi arriba per l'esquerra i per ací hi ha una possible escapatòria, l'únic punt on podem eixir fàcilment de la gorja cap a la carretera.

Las Umbrías.

Per sort, a partir d'ací el riu no duu aigua i podem avançar més ràpidament per dins. El congost s'estreta i hi ha moments en què el riu és l'únic pas.

Riu sec.

Quan ja estem molt a prop de Tramacastilla arribem a un ullal d'on brolla l'aigua que circulava sota terra, pot ser per això a Tramacastilla al riu se'l coneix com río Salido. Nosaltres hem de seguir un corriol per la vora del riu doncs ja no hi ha altra opció.
Un poc més avant el corriol travessa el riu per una vella passera feta amb dos troncs, però un d'ells s'ha trencat i no ens queda altra opció que passar-la a cavall.

Pas a cavall.

Encara n'hem de passar una altra, també trencada però no tan difícil i perillosa, abans d'arribar a las Cuevas de Tramacastilla on acaba l'estret i des d'on un camí ens porta al poble.

Passera mig trencada.

Sortosament ja estem a tocar del poble perquè la nit va caient i entrem al poble a la llum de les faroles que ja s'han encés.

Tramacastilla la nuit.

El bar de la plaça s'ompli amb tots els que anem, i de seguida demanem alguna cosa calenta per a calfar el cos mentre apareixen galletes, rossegons, xocolate, i altres llepoleries que formen un improvisat berenar mentre esperem a Jose, que puja a fer nit i que ens durà a pels cotxes que tenim en Noguera.

La ruta del dia ja s'ha acabat, però encara ens queda una estona més d'aventura fins arribar a Griegos, on hem de fer nit, per les carreteres nevades i gelades de la serra. Per sort ens espera un llit parat, un bany calent i un sopar deliciós abans de reprendre la ruta de l'endemà. Però d'eixa parlarem un altre dia.

Aci està el track:

Més informació:

Rutas de Noguera de Albarracín
Noguera naturalmente
Libro de Noguera
Tramacastilla
De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES

Ens hem alçat de matí i al mirar per la finestra el paisatge està tot nevat. És el que té el dormir a Griegos, el poble més alt de la serra i, amb la fama ser el més gelat de Teruel.
A les 8 i mitja havíem quedat per desdijunar i quan baixem ja tenim la taula parada i plena de menjar, i és que a l'hostal de la Muela de San Juan ens han tractat més que bé. I la veritat després de la ruta d'ahir ho agraïm.

Després de desdijunar ens despedim i marxem cap a Guadalaviar. Esta nit ha nevat un poc però ara no neva i sembla que la temperatura ha pujat i les carreteres estaran netes.

Neu caiguda a la nit.

La ruta prevista per a hui era per la Vega del Tajo des del Portillo però l'hem canviada per una ruta des de Guadalaviar pujant a la Cebadilla i el Portillo donat l'estat de les carreteres amb les nevades.
Així que a les deu del matí eixim des de la plaça major de Guadalaviar i travessem el poble per a eixir per la carretera de Cuenca.
Passem per baix de la curiosa plaça de bous, construïda aprofitant el pendent, i als pocs metres ens desviem a la dreta per agafar un camí que puja cap al nostre primer cim del dia: la Cebadilla, on ja vam pujar fa anys des d'un poc més amunt.

Eixint de Guadalaviar.

Després de fer uns centenars de metres per carretera la deixem per seguir un camí a la dreta que va directe cap a la Cebadilla.
Només fem unes passes que trobem uns pals que ens marquen el camí, que forma part dels Senderos de la Comarca. En este cas es tracta del Camino de la Cebadilla, que ens portarà directament al nostre destí. Ens n'alegrem perquè la part final de la pujada no la teníem massa clara, ara només hem de seguir les marques sense perdre-les. Per sort hi ha pals que es veuen a prou distància perquè les marques de pintura (que alguna hi ha) estan tapades de neu.
Un poc més avant passem per la vora d'uns corrals on hi ha uns cavalls que eixen a vore-mos preguntant-se qui serà qui passa per ací amb este temps. Perquè s'ha tornat a posar a nevar encara que dèbilment.

Cavalls espectadors.

El camí continua recte per camp obert, travessant les llometes de los Tenazares i buscant el pinar s'endevina més que es veu al fons.
Seguim el que sembla una pista que passa entre camps llaurats, però amb la neu no es distingeixen bé les formes i només gràcies als pals que trobem i al GPS no equivoquem el camí.

Ací està el camí.

Anem més o menys recte per un terreny que va pujant lleugerament i deixem enrere els camps llaurats per entrar a una zona on comencen a aparèixer pins i xaparres que s'estenen a les vores del camí.

Entre xaparres.

Apretem el pas per arribar prompte al pinar on la neu no dona tanta pena i quan arribem sota els primers pins ens aturem a llevar-nos roba perquè, malgrat el fred i la neu, caminant ja fa calor.

Pal que marca el camí.

Just a la vora d'on ens trobem hi ha un pal amb indicacions caigut que marcava la direcció que hauríem de seguir sota els pins, doncs ací el camí està quasi perdut.
Nosaltres seguim recte la direcció que portàvem i trobem al cap de poc un carril que traçat per damunt del vell camí.

Travessant el pinar.

Travessem el pinar fins que a una clariana trobem una pista que ve de la carretera i unes xafades d'algú que ha passat a peu. Sembla que segueix el mateix camí que nosaltres però al poc es desvia i continua cap al nord.
Nosaltres seguim cap a la Cebadilla i travessem unes porteres que tanquen un tros de pinar. Després de passar la segon eixim a una ampla zona desarbrada i, al fons entre la boira, podem vore la serra cap on ens dirigim i on queda la Cebadilla.

La Cebadilla des de laValsequilla.

Travessem el pla desarbrat que s'estén als peus de les serres i el carril que seguim enfila amunt pel pinar fins que, poc a poc, va fent-se més estret fins que deixa pas a un sender estret que puja en diagonal per uns pinars magnífics.
Ja no trobem pals però en alguna pedra que no ha quedat colgada per la neu veiem marques verdes de pintura que ens confirmen que anem pel bon camí.

Pujant pels vessants de la Cebadilla.

Llevat d'un punt on perdem el camí correcte (que retrobem un poc més avant) anem seguint tota l'estona el camino de la Cebadilla que puja sense massa pendent a buscar la carena per transpondre a l'altra banda de la serra, baixant a Valdeminguete.
Finalment arribem a l'ampla carena i trobem un pal que ens confirma que anem pel bon camí però ens és impossible trobar la continuació entre la neu així que decidim pujar amunt a buscar una pista que passa prop i que remunta cap al cim.

Per la carena cap al cim.

Arribem a la pista i la seguim fins que s'acaba. Des d'ací anem seguint l'ampla lloma que puja al cim de la Cebadilla.
Per sort els pinars ocupen quasi tota la part alta i ens protegeixen de la neu que cau amb alegria i amb un poquet de vent. De tota manera el cim es troba pelat i desarbrat, només cobert de xaparres i quan hi pugem el fred i la neu ens peguen de ple i, tot i què no ens impedeixen el pas, és fan més molestes.

Cim de la Cebadilla.

Després de les fotos de rigor al cim continuem ruta cap al Pradillo per la carena que ací es fa estreta i, en algun punt, perillosa.
Anem seguint els senderols que obrin els animals entre les xaparres i mirant de no esvarar a les penyes nevades fins que arribem prop d'un collet.

Carenant cap al Pradillo.

Ens aturem sota uns pins a recer de la neu i, comencem a treure alguna cosa per picar, així que ja posats aprofitem per esmorzar a peu dret perquè dinar ja dinarem al bar de Guadalaviar quan acabem la ruta, que hui no fa dia de sentar-se a dinar sota els pins.
Després de la breu parada, quan el fred comença a calar, continuem camí cap a un collet per on passa la pista del Pradillo, que ens costa un poc de trobar entre la neu i la nevada que, ara sembla més intensa.

Pista del Pradillo.

Arribem finalment a la pista i la seguim. Encara ens queden uns quilòmetres fins al Portillo per la carena i per sort, seguint la pista es fan més ràpid i còmodes.
Conforme anem acostant-nos al Portillo va nevant menys fins que finalment s'atura la nevada. Els núvols es fan més blanquinosos i es veu el sol entre ells fins que finalment sembla que vol eixir un poc el sol.
El paisatge que il·lumina és preciós, tot blanc de neu pols acabada de caure que sembla farina.

El Portillo des del Pradillo.

Ens acostem a la torre forestal del Portillo i deixem la pista per pujar al recte. Ací dalt ja hi ha uns 15 cm de neu però com està pols no molesta per a caminar.

Arribem al mirador del Portillo, just sota la torre forestal i des d'ací podem vore el paisatge que ens envolta, però no molt perquè els núvols continuen baixos i tapen bona part dels cims.
Just als nostres peus s'estén la vega del Tajo, blanca de neu, i de l'altra banda s'alça la Mogorrita ja dins de Castella, tot i que nosaltres no la podem vore.

Vega del Tajo.

Des d'ací pugem en dos passes a la torre forestal que es troba al cim, voltada de trinxeres de la guerra, i coronat el segon cim del dia baixem a buscar el Portillo per on passava antigament el camí de Guadalaviar a Huélamo i més modernament la carretera, i abans com ara la Vereda de la Sierra per on passen els pastors i ovelles de Guadalaviar quan arriba l'hivern camí d'Andalusia.

Torre forestal del Portillo.

Pel Portillo passa el GR-10.1 entre Guadalaviar i el Vallecillo, i per ell hem de baixar al poble seguint l'antic camí de Huélamo.
Al port trobem un pal indicador amb la direcció a seguir i un parell de marques però després ja no trobem cap més traça de camí que la neu ha esborrat.
Hem de baixar seguint el GPS i mirant de trobar les traces de vell camí que, de tant en tant, aconseguim localitzar.

Baixant pel camino de Huélamo. Ara GR 10.1

Conforme baixem el camí es fa més evident i després de passar la Paridera del Pinar algunes fites ens ajuden a no perdre la direcció correcta.

Camí pel Pinar.

Finalment eixim del pinar i travessem un terreny pla i conreat a a Nava. Ací tornem a trobar algunes marques i un pal indicador al travessar la pista que des de la Nava porta al naixement del Tajo.

Travessant la Nava.

Ens sorprèn el trànsit de la pista doncs mentre la travessem passa un cotxe i un tractor.
Nosaltres seguim recte per la vora d'un bancal de cereal a buscar el barranco del Lechuguero, que seguirem de camí a Guadalaviar.
Al poc d'agafar la senda que hi baixa torna a posar-se a nevar i apretem el pas per arribar prompte a dinar.

Travessant la pista de la Nava.

El vell camí de ferradura de baixada és prou clar i no presenta problemes d'orientació doncs segueix quasi tota l'estona vora el barranc fins que n'ix per l'esquerra.
Quan girem una revolta trobem Guadalaviar davant nostre, ben prop, i ja quasi podem donar per finalitzada l'excursió, però encara queda baixar.

Guadalaviar des del camino del Portillo.

El camí baixa fent llaçades, deixant a l'esquerra un ramal que puja al mirador del Cerro de Santa Bárbara. Després travessa al dret els camps que voregen el poble i entra al poble travessant el riu Guadalaviar que li dona nom.

Arribant al poble.
Foto Modesto Alarcón.

Quan arribem anem directes al bar de la Plaza Mayor. L'estufa de llenya que crema al mig de la sala i la calorosa benvinguda del xic del bar ens ajuden a entrar en calor, i després de dinar, ho fan els carajillos de conyac especialitat de la casa.
Ja només ens queda tornar cap a casa i desitjar que l'any que ve puguem tindre unes rutes tan magnífiques com enguany.

Ací està el track:

Més informació:

Sitar
Senderos de Aragón
De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES

Hui toca anar a Eslida, ruta fàcil, propeta i sense massa aventura, però com sempre les coses no sempre són com les planifiquem.
A Eslida cal fer sempre les clàssiques rutes: pujar a la Costera, al Castell i Nevera de Castro o al Puntal de l'Aljub, però ja que hi anem decidim acostar-nos a l'altra part del terme, el que queda cap a Veo i que sovint oblidem que també forma part de la serra d'Espadà perquè no té rodeno ni sureres. No anem a descobrir cap senda nova però si què tenim la incertesa de no saber com estaran doncs fa anys que no passem.
Així eixim del poble vora l'Arc de la Rambla, per on travessa la sèquia per a regar les partides de l'altre costat de la rambla.

Arc de la Rambla.

Nosaltres comencem la ruta a la vora, passant a gual la rambla per l'antic camí de Tales que comença pujant cap als corrals que es troben a l'altra banda de la rambla.
El primer tros de camí és el tram de camí de ferradura més ben conservat de tota la serra; ample, totalment empedrat i amb grasades per a facilitar la pujada i l'evacuació d'aigües.

Camí de Tales.

L'existència dels Corrals explica la bona factura del camí. Només passar-los el camí ample deixa pas a un de més estret i amb menor qualitat constructiva que, al cap de poc, és substituït per una pista de terra que passa per dalt la rambla i va pujant a poc a poc a buscar el barranc de la Conillera, que remuntem deixant-lo a la dreta just per dalt de la pista asfaltada que mou del poble.
Quan ens acostem al coll ens creuem amb un grupet de bicicletes que baixen pel camí de cara a Eslida, pot ser a esmorzar ja, tot i què és molt de matí per a haver-se'l guanyat.

Coll de l'Aixaulin.

El camí asfaltat es junta amb el nostre al coll on es troba el corral d'Aixualin, i des d'ací continuem per l'asfalt que ha substituït el vell camí de ferradura.

Corral de l'Aixaulí.

Passem sota una granja que hi ha baix del coll i travessem a l'altra vessant canviant de vall. Deixem enrere la vall d'Eslida per on passa la rambla d'Aín, d'Eslida o d'Artana, segons el poble on ens trobem, i entrem en una vall estreta drenada pel barranc de les Hortetes que aboca a la rambla d'Artana al molí del Rebost, als peus del castell d'Artana.
Nosaltres seguim per un camí que planeja, voltats de pinars que han ocupat el lloc dels antics bancals llevat d'a les fondalades i zones més planes on encara es troben bancals d'oliveres ben treballats i fins i tot alguna vinya nova.

Camí de Veo.

Seguim el camí asfaltat descartant a la dreta un camí que va cap a Artana, per on passa el PR-CV d'Eslida a Artana del qual encara queden algunes marques de pintura que hem anat trobant pel camí, i a l'esquerra el camí del Morteral i el Pla del Batle, per on passarem més tard.
Arribem finalment a un nou encreuament que seguim a l'esquerra cap a la font del Bassot per on passa el vell camí de Tales, però de seguida trenquem a la dreta per agafar un entrador que, entre sureres i bancals treballats, passa per un llomet que domina el barranc cap al Molí Pitarch.

Entrada al molí Pitarch.

Quan arribem al final del camí de cotxe comencem a baixar per un erm d'ametlers i mirem a vore si trobem algun camí per pujar fins a la pista, que està a l'altra banda del barranc.
Esta és la part aventurera de la ruta i no ho tenim gens clar. Per sort, passa un caçador que va a la perdiu i, preguntant-li, ens explica la manera de travessar el barranc i pujar per l'altra banda.
Hem de seguir en primer lloc el vell camí de ferradura del molí, baixar al barranc i pujar per les roques de l'altra banda.

Vell camí de ferradura al molí.

Així que comencem pel més fàcil, seguir el vell camí de ferradura que, tot i els anys i els matolls encara es distingeix i es pot passar. El camí continua per l'esquena del llomet fins que baixa a trobar la sèquia del molí, que pren l'aigua del Bassot i que ara ha estat substituïda per una tuberia que duu aigua a la bassa de les Hortetes.
Des de la sèquia baixem rectes al barranc i pugem per les penyes de l'altra banda, on el rocam no deixa crèixer els matolls, i així pugem fàcilment tot i què amb una forta pendent.

Molí Pitarch.

Conforme pugem veiem el casalici del molí i el cup, la bassa de reg i les Hortetes que rega, així com bona part del camí que hem fet per arribar ací.
Seguint les parts més netes de vegetació arribem a un crestall rocallós on ens cal posar les mans per a pujar una bona tirada. La grimpada és fàcil i no és exposada així que de seguida estem dalt.

Grimpant dalt les Hortetes.

Com hem agafat ja prou altura dominem tota la vall que recorre el barranc de les Hortetes i fins i tot es veu el coll per on hem passat i, de l'altra banda, el Puntal de l'Aljub.

El Puntal de l'Aljub des del crestall de les Hortetes.

Dalt de les roques hi ha uns bancals abandonats i per la vora arribem a un carril que ens porta a la pista que ha substituït el vell camí de Tales.
Continuem per ella fins que arribem a un forcall de pistes on girem a l'esquerra. Comencem a pujar per la pista de la Mina, que porta cap a les mines de la Solana. Nosaltres pugem però no ens acostarem a la mina sinó que buscarem el coll que passa a l'altra vessant, cap a Xautena.
La pista està traçada damunt el vell camí que, a més coincideix a partir d'ací amb el camí d'Artana a Veo que seguirem fins als corrals d'Escrig.

Serp prenent el sol.

Mentre pugem per la vessant de la Solana, coberta de pins, trobem a la vora de la pista una serp que està prenent el sol mirant d'entrar en calor en este fred dia. Està mig alevada i ens deixa acostar-nos prou per fer-li fotos abans d'amagar-se.
Un poc més amu deixem a la dreta el camí que va cap a la mina i seguim a l'esquerra fins que la pista s'acaba.

Pista de pujada a les mines.

Quan acaba la pista continua una senda poc clara que travessa una solsida i puja fins que trobem les restes del camí vell. A partir d'ací el camí és més clar i puja de cara al coll que ens portarà de l'altra banda de la Serra de la Creu.

Camí d'Artana a Veo.

Quan trasponem el coll deixem enrere el terme d'Eslida i entrem directament a l'antic terme de Veo el pinar de la Solana deixa pas a un pinar més humit de l'Ombria que travessa el camí de baixada en una llarga diagonal a buscar el barranc de Xautena. Anem travessant el Pinar Negre que ocupa tota l'ombria d'esta part de la serra.

Baixant pel pinar negre.

Quan vam passar per ací fa anys la senda estava acabada de netejar però ara ja li cal una nova repassada, però així i tot es passa bé perquè l'espès pinar no deixa créixer massa els matolls.
Quan arribem al barranc ja no és el mateix. La senda s'obri pas pel mig del barranc acompanyada de rosers, esbarzers i espinals que han crescut i llancen les seues espines cap al caminant que s'aventura. De tota manera anant tapats no hi ha massa problema.
Al barranc tirem amunt. Seguint barranc avall hi ha una senda que baixa a buscar el toll de Xautena seguint el barranc. Per ací passàvem quan fèiem la pujada de Vila-real a Espadà, i la vam netejar per poder passar millor. Ara ja no es fa, en part per haver-se perdut eixa senda per on passa el camí d'Eslida a Tales.

Brindant a l'aljub d'Herrerias.

Barranc amunt trobem l'aljub d'Herrerias i ací ens aturem a descansar i fer un glop de Mistela cortesia de Ramiro. Encara ens queda un bon tros de camí però la resta és fàcil i no té cap complicació així que és un bon moment per celebrar-ho.
Després del descans seguim cap al coll on es troben els corrals d'Herrerias, dels quals quasi no queda ni rastre. La senda comença a perdre's pel poc trànsit i és una llàstima perquè este tram és ben bonic. Primer pugem sota un grupet de sureres que, després del coll, es barregen amb els pins i amb roures.

Sureres als corrals d'Herrerias.

La senda planeja canviant de vessant i buscant l'altre barranc de Xautena que hi ha per ací, i és que tota la partida d'Artana és Xautena (o Xotena) i Xautena el barranc que la travessa, però també la partida de Veo que confronta, i també el barranc que baixa de l'altra banda. Tot un embolic encara que supose que a Veo li diran amb un altre nom al barranc de Xautena d'Artana.

Roures a Xautena.

La senda arriba a un punt on canvia bruscament de direcció i deixem el vell camí, que baixava al recte als corrals dels Casals i ara està totalment perdut, i seguim una vella pista oberta als anys 80 per a treure la fusta cremada després de l'incendi que va assolar esta part de la serra.
Quan arribem al barranc trobem un camí ample i net, netejat de fa poc per una colla de Taleros amants del senderisme i que ve des de l'Espino i per on vam passar a l'estiu.
Seguim barranc avall fins que enllacem al vell camí amb uns corrals que estan retolats com a corrals dels Casals.

Corrals als Casals.

Des d'ací continuem pel vell camí de ferradura que continua cap als corrals d'Escrig i que ara es troba en perfecte estat.
Ací que eixim de l'ombria i el sol sembla que comença a calfar, tot i què la roba no sobra.

Camí d'Artana a Veo als Casals.

Arribem a la pista de les Vinyes a l'altura dels corrals d'Escrig i deixem el vell camí de Veo que travessa el barranc i continua cap als corrals de la Basseta. La pista puja des de Tales remuntant el barranc de l'Ullastre seguint aproximadament el traçat del vell camí d'Aín a Tales.
Nosaltres seguim amunt passant per dalt la cova de l'Ullastre i entrem a la part alta anomenada el barranc de les Vinyes.

Pista de les Vinyes.

De vinyes ja no en queda cap però trobem un cartell que ens avisa d'una batuda i, un poc més avant un caçador. Enraonant amb ell ens diu que passem però amb cura, que no han tret encara cap senglar i que els gossos estan de l'altra banda del barranc per on pujarem així que fem el cor fort i pugem xerrant tota l'estona per a què no ens confonguen amb un animal.

Senda al barranc de les Vinyes.

La senda és preciosa però no la disfrutem massa perquè anem de pressa i pendents dels caçadors (i dels gossos). Sense voler comencem a entrar en calor i és l'únic moment del dia que sobra roba.

Pujant a la caseta de Panero.

Recorrem el barranc per dins i veiem un caçador apostat dalt dels nostres caps, i eixim finalment cap a la caseta de Panero on acaba una pista i on s'està un altre caçador amb qui xarrem un moment i li demanem disculpes per passar pel mig de la batuda.
Ací hi havia les runes de la caseta però al netejar la pista sembla que l'han enderrocada del tot.
Seguim per la pista que entra cap al Pla dels Cocons, deixant a la dreta la senda que passa per dalt el barranc de les Vinyes fins a Mallol, ja en terme d'Aín i enllaçant amb la pista que puja per les Hortetes i baixa per la cova dels Cocons i el Pinató a la carretera d'Aín.

Pista des dels Cocons al Pla del Batle.

Seguim cap al Pla del Batle i a la nostra esquerra veiem tota la panoràmica de la vall per on hem passat, tancada per la Serra de la Creu i al fons la mar.

La Serra de la Creu a l'esquerra, la Serra a la dreta i la Plana al fons.

Arribem al final de la pista que acaba al Pla i continuem pel camí de la Rosa que puja des d'Eslida i també és assegador.
Al llarg de la baixada tenim unes vistes esplèndides de les muntanyes de la part més alta de la serra: la Costera, Terraguan, el Puntal de l'Aljub i la Batalla fan de fons de pantalla.

Baixant a Eslida pels Cocons.

La senda està neta i clara i no presenta cap dubte i aprofitem per apretar el pas ara que va de baixada.
La major part de la senda discorre pels matollars que baixen del Pla del Batle, però conforme anem baixant els pins es fan més abundants i més grans, i fins i tot veiem algunes sureres al Llosar davall nostre.

Arribem a un xicotet pla fins on puja una pista als bancals d'oliveres que hi ha i seguim recte passant per la vora dels bancals. Encara estem molt amunt i hem de baixar un bon tros fins al poble.

Puntal de l'Aljub des de la Rosa.

La baixada es fa cada vegada més pronunciada quan, per fi, apareix als nostres peus Eslida. Per sort el camí està net, ample i xafat i només té l'inconvenient de la forta pendent.

Arribant a Eslida.

Ací cal aturar-se a fer la millor fotografia d'Eslida, amb el Puntal de l'Aljub darrere i el poble escampant-se als peus del castell.

Panoràmica d'Eslida.

Arribem així als Corrals, per on havíem passat a l'inici de la ruta i, entre els carrers que deixen els vells corrals assolats, retrobem el camí de Tales per on hem eixit.

Eslida des dels Corrals.

Retornem així al poble pel mateix camí que havíem eixit però amb menys fred, més cansament i moltes coses noves que recordar.

Entrant a Eslida pel camí de Tales.

Ja només ens queda anar a recuperar forces davant una cervesa ... o un got de lleteta que amb el fred sempre ve bé per a entrar en calor.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

vila-real - espadà 2010
betxí - pic d'espadà 2005
tales - monti - espino - tales
eslida - cocons - ft basseta - torques - bc batalla - eslida
eslida - cocons
ain - cocons
veo - basseta - cocons
veo - cocons més informació ací
tales - cova del alto - espino - xautena més informació ací

Més informació:

Cartoweb

Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>

Barberà, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea

Hui tocava acompanyar a Pablo en la recta final del projecte de pujar tots els vèrtex geodèsics de més de mil metres de la Comunitat Valenciana, i en esta ocasió calia pujar al més al nord de tots, el vèrtex de Sant Marc en Sorita.
Així que a les 8 del matí d'un dia fred i ventós però menys fred i ventós del que esperàvem segons les previsions, eixim pel camí vell de la Ginebrosa i passem pel vell pont de la Font de Dalt deixant la font, ara eixuta, a l'esquerra, enfilant amunt per la vora del barranquet que baixa a la Teuleria.

Pontet de la font de Dalt.

El camí és ample i en alguns trams encara conserva l'empedrat original, molt malmés però per travessar un terreny argilós on l'aigua l'ha erosionat molt. El PR-CV-363 ens acompanya que puja a l'ermita de Sant Marc ens acompanya en este primer tram, però nosaltres no seguirem eixa ruta sinó que pujarem pel sud i baixarem pel nord, seguint el PR.
Deixem enrere els bancals ermats i comencen a sovintejar les carrasques i els ginebres en una curiosa combinació que també inclou alguns roures. Es tracta d'un bosquet incipient molt ric en espècies que envaeix els antics bancals de conreu.

Camí de la Pobleta ara PR.

El camí va remuntant suaument i anem entrant en calor perquè el sol encara no ha eixit i el fred de la matinada no s'ha acabat d'esvair.
Passem una espècie de collet i deixem enrere un pinaret abans de travessar uns bancals en guaret i una pista forestal que segueix la nostra direcció però fent més volta.
Seguim recte i travessem una llarga lloma per on passa un assegador que puja des del riu cap al mas de Bernús, transformat ara en part en pista, i baixem cap a un barranquet on retrobem la pista i la seguim mentre travessa els pinars que s'estenen per les serres que ens separen de Sant Marc.

PR per la pista de Sant Marc.

La pista roda deixant a l'esquerra una altra que se'n va cap al Maset de Baix. Eixe és el camí que seguirem de tornada. Uns metres més avant el PR baixa a l'esquerra a travessar el barranc de les Covetes (o del Cap de la Vall). Nosaltres seguim per dalt del barranc abandonant-lo i, quan la pista principal gira avall a buscar el barranc, seguim recte per un ramal secundari que travessant els pinars baixa a buscar el barranc.

Pista al barranc de les Covetes. Al fons Sant Marc.

Ja des d'ací veiem davant nostre l'ermita de Sant Marc i tota la serra del mateix nom que després travessarem per dalt. Ara toca recórrer-la pel barranc que passa als seus peus.
Entrem al barranc i comença la part més entretinguda de la ruta. Tot i què en cap moment trobem cap obstacle insalvable cal anar fent algunes grimpades fàcils.

Barranc de les Covetes.

No fa massa fred però encara trobem algunes basses gelades de les nits passades i la tentació de provar a caminar és molt gran encara que no suporte el nostre pes.
Arribem al forcall entre el barranc de les Covetes, que baixa amb un fil d'aigua des del mas del Roquer i el barranc del Cap de la Vall, sense aigua, que seguim per dins.

Pablo comprovant la consistència del gel.

Quan ja portem prop d'una hora per dins del barranc fem una parada per esmorzar ací mateix, en un lloc on l'aire no bufa tot i que no pega el sol, encara que el dia és núvol i encara que ixquerem del barranc tampoc podríem trobar-lo.

Esmorzant al barranc.

L'esmorzar és molt agradable, com sempre amb el grup de Pablo, amb vi i café calentet per calfar el cos encara que no molt llarg perquè sinó el fred comença a encomanar-se.
Seguim la marxa i passem per un tros on hi ha molts pins caiguts, alguns de fa poc i altres de fa més temps i que les fortes riuades, de les que encara queda traça al barranc, no s'han pogut endur.

Obstacles imprevistos.

Arribem a un punt on un toll d'aigua ens barra el pas, i també les parets verticals que es troben als voltants i hem d'eixir per l'esquerra del barranc per una grimpada fàcil on no cal quasi ni posar les mans per a salvar l'obstacle.

Marmita de gegant.

Un poc més avant trobem una vella pista que ens arriba per la dreta, per ací arriba l'antic camí de Sorita a la Pobleta d'Alcolea que travessava el barranc continuant per l'altra vessant. Nosaltres ni ens molestem en buscar el camí que deu d'estar perdut i seguim barranc amunt.
Arribem així a la Costa del Seguer per on baixa un barranquís i l'aprofitem per eixir del barranc del Cap de la Vall i enfilar amunt per pujar a la Serra de Sant Marc.

Eixint del barranc per un reguer.

Quan ja hem pujat un bell tros trobem un antic sender que passa per la vora del barranc i decidim seguir-lo perquè sembla que ens pujarà a dalt de tot.

Senda cap al cim.

Tot i què no es veu molt xafat el sender fa alguna revolta per guanyar altura buscant un rellomet que enfila recte amunt, deixant-lo per a, en diagonal, assolir un collet més baix de la serra.
De tant en tant anem aturant-nos per vore el paisatge que s'obri davant els nostres ulls doncs durant el tram del barranc no hem pogut vore molt més enllà de les vessants cobertes de pinar de la vall que pugem.
Ara girem la vista i veiem el Castell Roquer, encimbellat dominant el forcall entre els barrancs per on hem passat, i el mas de Bernús, més enrere. Si mirem al fons veiem els aerogeneradors del Carrascal on ja vam pujar a fer el vèrtex i, quan per fi assolim la carena podem vore al lluny Montroig i les muntanyes del Port.

Carenant per la serra de Sant Marc.

Per dalt la carena passa el PR-CV-363 que des de l'ermita de Sant Marc va a buscar la Pobleta. El seguim cap a ponent carenant per la serra fins que assolim el vèrtex geodèsic de Sant Marc, fita més alta de la serra però no la de millor vista.

Vèrtex geodèsic de Sant Marc.

Després de les fotos de rigor continuem cap a Sant Marc seguint el cordal per on s'ha obert un tallafocs i una pista que hi accedeix.
Des d'ací el panorama s'obri cap a les terres d'Aragó i veiem la Muela Monchén, i l'Umbria de Cantavieja blanques de neu, així com les terres del Baix Aragó on destaca la gran xemeneia de la tèrmica d'Andorra (de 300 metres d'altura).

Tallafocs de Sant Marc. Al fons l'ermita.

Arribem finalment a l'ermita de Sant Marc, construïda al segle XVI i destruïda a les guerres carlines, i és que aprop d'ací va haver una batalla entre les tropes carlines de Cabrera i les liberals. A finals del segle XIX es va tornar a reconstruir i a finals del XX tornava a estar assolada. Recentment s'ha recuperat parcialment de manera que les dos primeres navaes s'han tornat a acondicionar però la final, on estava l'altar, així com un porxe annex encara resten enderrocats.
Ací pugen encara els veïns de Sorita el diumenge més proper al 25 d'abril, festivitat de Sant Marc per a beneir el terme, i retornen al poble passant per la Balma seguint un camí semblant al que ens queda a nosaltres per fer.

Ermita de Sant Marc.

La idea inicial de Pablo era baixar des de l'ermita per una cresta que comença just on es va construir l'ermita. Però mirant-la bé decidim que si la fem ens retardarem molt i no podrem passar per la Balma així que tornem enrere i baixem pel PR que continua pel vell camí de Sant Marc.

Pinar a l'ombria de Sant Marc.

Baixem per tant per un sender que travessa les magnífiques pinedes de l'ombria de Sant Marc. Es tracta d'una espessa pinada de pi negre que amb els tractaments selvícoles fa que cresquen rectes com un fil i sense sotabosc de manera que es poden aprofitar per a bigues.

Camí de Sant Marc.

El sender aboca a una pista de traure fusta que continua avall fins que enllacem amb el barranc de Sant Marc. Per ací passa una pista més bona que seguim a l'esquerra i avall. Dos-cents metres més avant el barranc i la pista es junten amb el barranc dels Pardos per on continua la pista, amb trams encimentada, passant els estrets dels Pardos.

Estrets al barranc dels Pardos.

A l'eixir dels estrets abandonem el barranc que continua avall a buscar el Bergantes a l'altura de les Fonts Calentes. Eixe és el camí que segueixen els romeus de Sorita per anar a la Balma. Nosaltres en canvi seguim la pista i el PR com si tornarem a Sorita.
Deixem a l'esquerra el pou d'aigua potable que abasteix Sorita i travessem el barranc de les Covetes que abans havíem pujat, prop del punt on es junta amb el dels Pardos, i continuem pista amunt fins que trobem a la dreta un sender que fa drecera retallant la pista.
Pugem per allí i ens trobem just a uns metres d'una bifurcació de pistes, on hem passat a primer hora. Ara no seguirem ni barranc amunt ni pel PR sinó que agafarem la pista que mou cap al nord a buscar el Maset de Baix.
Es tracta d'una pista ampla que travessa el pinar, omnipresent, però ara de pi blanc i que finalment enllaça amb una altra encara més ampla a pocs metres del Maset de Baix.
Ací el rocam canvia i la calcària deixa pas a argiles i conglomerats, alguns molt cimentats que ens recorda que estem a les vores de la vall de l'Ebre doncs tot i que no siguen les mateixes formacions, l'origen dels tossals i fins i tot de la Balma que ja es veu al davant és el mateix que els grans Mallos de Riglos, les agulles de Monserrat o les moles del Port, tots ells territori d'escalada.

Pista arribant al Maset de Baix.

Passem per davant del Maset de Baix, convertit ara en un corral d'ovelles, i fem la volta als bancals, ara erms, que s'estenen en semicercle al seu davant i, abandonem la pista que baixa cap al barranc dels Pardos per seguir a l'esquerra a buscar el vell camí de Sorita a la Ginebrosa.
Passem per la vora dels vells bancals seguint l'antic pas que des del mas enllaçava amb el camí real i el trobem al capdamunt d'una costereta.
Ara toca baixar al riu i este és un punt que Pablo no tenia molt clar, als mapes havia vist unes traces de sender però el desnivell sembla prou fort i no està clar que puguem baixar. Però ara que ho tenim davant veiem que hi ha un vell sender molt fressat pel pas de les ovelles que baixen a abeurar al riu, així que baixem sense cap problema fins el riu.

Baixada al riu.

Per sort el riu tampoc duu molta aigua, esta Tardor tan seca que tenim ens facilita passar el riu a peu sec i no haver de buscar un gual.
Travessat el riu el seguim avall per trobar una pista que n'ix.
Seguint el riu trobem també senyals de PR que formen part del sender del Bergantes que el segueix des de Sorita fins a la ratlla de terme.

Riu Bergantes.

Abandonem el riu i el PR al trobar la pista que puja per una revolta que fa el riu, entre un bonic pinar i descartem un ramal a l'esquerra que entra al maset de Querol.
Arribem per ella a la carretera de Sorita a Aiguaviva i la travessem per començar a pujar per l'altra banda sense camí.

Pujant cap al camí d'Aiguaviva.

Este era el segon punt delicat del dia. Pablo volia entrar-li per ponent a la Balma i per a això calia pujar un llomet i agafar una de les faixes que ens portarien fins al santuari.
Sortosament conforme pugem de seguida trobem un vell camí que puja en la direcció que necessitem i, seguint-lo arribem a un collet des d'on ja es veu l'ermitori ben a prop.

La Balma des del camí d'Aiguaviva.

Des d'ací continua un camí empedrat que enfila cap al casalici, encara que dubtem un poc d'anar per dalt, refem els passos per seguir-lo i l'encertem perquè és el vell camí que duu directament fins a l'hospederia de l'ermitori, passant sota les balmes adjacents i arribant a les cases per una balma que sembla que es va fer servir d'estable o magatzem. Després sabrem que hem encertat per entrar pel camí vell d'Aiguaviva.

Camí d'Aiguaviva sota una balma.

La Balma és un antic ermitori situat a una balma de la Tossa, de cara a les vegues del Bergantes i a Sorita. L'ermitori original és del segle XIV i comença a prendre fama i engrandir-se a partir del XV. En principi fou una ermita dedicada a santa Maria Magdalena, sant Blai i la Mare de Déu, però al final esta darrera ha quedat com a única advocació.
Conforme va créixer el culte van anar ampliant l'hospederia per anar allotjant als diferents pelegrins i romers que arribaven des de Sorita, Palanques, Xiva, Olocau, Ortells, Villores i fins i tot Castellote i Aiguaviva.
Però si alguna cosa ha fet famosa la Balma és per les cerimònies amb els endimoniats que es feren al segle XIX i primeries del XX. Estos exorcismes estaven dirigits per les Caspolines, dones entenimentades que feien diferents fetilleries per expulsar els dimonis dels endimoniats.
Això però va acabar després de la guerra amb la prohibició expressa de les autoritats.

Sorita des de l'Arquet.

El conjunt ha estat recentment restaurat tot i que després l'església va patir un incendi a causa dels nobrosos ex-vots que hi havia. Ara estan prohibits. Sortosament la imatge de la Mare de Déu va quedar estalvia.
Per arribar a l'ermita cal passar per les cases de la vella hospederia, convertides en sala d'exposicions i museu, i per un estret caminal que hi porta. Abans hi havia un restaurant, ara s'ha traslladat al que foren els estables i quadres.

Entrador a l'ermita.

Després de fer la visita obligada a la Mare de Déu de la Balma reprenem la ruta baixant pel camí de la Creu Coberta, des d'on hi ha una magnífica vista de les construccions que han humanitzat la muntanya.

L'ermita des de la Creu Coberta.

A la vora de la creu és on té lloc l'enfrontament entre l'àngel i el dimoni el dia de la festa de la Balma, quan els veïns de Sorita hi pugen en processó.

La Creu Coberta.

Nosaltres fem el camí de retorn continuant pel PR-CV-246 que ve des de Sorita (ací mateix també està el punt d'inci del PR-CV-230). Només eixir veiem també les fletxes grogues del Camí de Sant Jaume de Castelló que ve des de Sorita. Nosaltres el seguim en sentit invers.
Seguint-lo travessem la carretera i passem per una antiga fàbrica de paper que es va voler reconvertir en hotel però que s'ha quedat a meitat fer i sense acabar. A més s'ha menjat part del vell camí i per tant cal fer més volta per a baixar al barranquet de la Mare de Déu.
Al barranquet trobem una xicoteta capella i un porxe.

Capelleta del barranquet.

Ací abandonem el PR-CV-246 que va a buscar el collet de la Salve i el camí de la Ginebrosa per retornar a Sorita per l'altra banda del riu i seguim el sender fluvial que ja hem vist abans, seguint-lo fins a Sorita.

Passera sobre el riu.

Travessem el riu per una passera de pedres, que hui malauradament no calen, i seguim per una pista que continua pel riu cap a Sorita.

Sorita des del riu.

Fins ara el temps ens havia acompanyat però ací al bell mig del riu i sense muntanyes als voltants el vent fred es deixa sentir i fins i tot sembla que vol ploure, per sort ja tenim el poble a tocar.
Passem sota les hortetes de la Teuleria i pugem cap a Sorita enllaçant amb el camí de la Ginebrosa per on arriba el PR que ve de la Balma.

Sorita.

Travessem el poble pel mig, fent visita turística d'un poble que sembla fantasma doncs no trobem ningú i arribem a l'altra banda on hem deixat el cotxe finalitzant la ruta.
I com sempre amb Pablo encara queda el ritual de llavar-se els peus, en este cas al llavador del poble on l'aigua no està molt freda però si que fa molt de fred.

Ací està el track:

Més informació:

Ajuntament de Sorita
Membrado, J. i Puig, Ana (2005) Guía de senderos homologados de Els Ports-Maestrat Ed. Portmader.
Monferrer, A. (1997) Els endimoniats de la Balma Ed. Generalitat Valenciana
(2012) Senderismo Ed. Turisme Comunitat Valenciana <http://comunitatvalenciana.com/sites/default/files/doc/publicacion/2013/senderismo_2012-b.pdf>
Cartoweb
Web de Sorita
Morella natural

Quan Vicent2011 va pujar una ruta visitava tres coves als voltants de la Pobla ja vaig baixar el track per a fer-la algun dia. Poc després Tiocanya va fer la ruta i en va penjar una ressenya i em va deixar amb més ganes de fer-la, però no ha sigut fins hui que hem pogut anar a recórrer-la.
En principi pensàvem anar de matí però al final hem eixit just després de dinar i hem hagut de recurtar-la per por que se'ns fera de nit, així hem eixit de davant la fàbrica Itaca, des d'ara ja hem fet més d'una ruta pareguda, i només hem visitat dos de les tres coves de la ruta original.
Hem eixit pel camí del Pou de la Figuera que passa per l'ombria del Tossal de la Vila. De seguida deixem enrere les fàbriques i travesssem un pinar de pi blanc que creix als antics bancals.

La Balaguera darrere les fàbriques.

El paisatge però és molt variat i de seguida canvia el substrat i la calcària deixa pas al rodeno del Maset, i el bosc passa a ser un pinar de pi rodeno amb un abundant sotabosc de bruc que ens recorda als racons més frescos del proper Desert de les Palmes.

Camí del Pou de la figuera.

El camí passa per la vora del Maset, on als pins s'afegeixen alguns grans exemplars de carrasca que creixen per les vores dels vells bancals i al voltant de l'edifici, tapat ara pels matolls i amb el sostre afonat. Els bancals que s'estenen baix del Maset cap al barranc encara estan treballats i la pista que seguim hi baixa.

Pinar de rodeno al Maset.

Nosaltres la deixem seguint una senda que continua per la vora del barranc travessant un racó ombrívol i frescal on creixen les enfiladisses com l'heura i l'arítjol.
Travessem finalment el barranc i de l'altra banda, de la solana, la vegetació canvia i no només per l'orientació sinó també perquè tornem a xafar terreny calar. El coscoll substitueix el bruc i el pi blanc al rodeno mentre pugem cap a una ampla collada que separa el barranc del Maset del de la Rambleta.

Pujant al collet de dalt del Maset.

Ací al coll hi ha un encreuament de camins. El de la dreta puja cap a la Penya Roja, per on passarem més tard, però nosaltres seguim avall cap a la Rambleta. Baixem per un espès pinar que ocupa els bancals que s'estenen per l'ombria.

Baixada a la Rambleta.

La primera part de la baixada és més pendent però més endavant es suavitza fins que enllacem amb el camí del Mas més Alt o camí de la Serra que remunta la Rambleta cap a la Serra passant pel Mas més Alt.
Ací els pins van acompanyats d'algunes carrasques que voregen la Rambleta. Seguim el camí amunt (avall tornaríem al lloc on hem deixat el cotxe) i de seguida la vall s'obre. Ens trobem a la Foia Blanca, ocupada per amples bancals de cereals voltats de pinar que recorda paisatges d'altres terres.

La Foia Blanca.

A meitat foia deixem el camí que va a la Serra pel Mas més Alt i girem a l'esquerra per la foia.
Una ampla collada tanca la foia i al darrere destaquen les muntanyes del Desert amb la Roca Blanca en primer terme.

La Roca Blanca des de la Foia Blanca.

Arribem al coll i des d'ací agafem un vell camí de ferradura que va cap a la Cova Negra. Només traspondre el coll trobem de l'altra banda i davall nostre les Costes de la Pobla per on passava l'antic camí dels romans, convertit després en Camí Real i per on ara passa la moderna autovia.

Les Costes de la Pobla i el Desert al fons.

Nosaltres seguim avall pel camí de la Cova Negra, que davalla cap a la vall de Borriol on el pinar dels faldars deixa pas a camps treballats, però no arribem a baix. Uns centenars de metres més avant deixem el camí i pugem a la dreta per un senderol, que no mereix tal nom, que puja pentre bancals i pedreres fins que arribem a la boca de la Cova negra. Boca ampla que mira a llevant i amb poca fondària, i negra del fum d'anys de fogueres.

La Cova Negra.

Des d'ací es domina la part alta del corredor de Borriol i les Costes de la Pobla i també la cara nord del Desert de les Palmes. Tot i que la vegetació que creix davant en dificulta la visió.
Després d'estar una estona allí desfem el camí d'anada fins el coll i des d'ací enfilem per un corriol obert entre un bosquet de pins joves que creixen molt junts i dificulten el pas fins que trobem una senda que puja recte amunt cap al cim de la Penya Roja des del barranquet que baixa a les Costes.
Si girem la vista enrere veiem el tossal de la Cova Negra cobert de pins i l'allargada vall de Borriol. Nosaltres seguim pujant cap a al Penya i, quan la senda suavitza la pujada i passa a l'ombria s'obre a la seua vora la boca de la Cova dels Malandrins.

Pujant a la Penya Roja.

Per baixar a la cova cal dur un tros de corda de 3 o 4 metres i una llum per a fer la volta per dins. Nosaltres llencem una corda i despengem els xiquets per baixar, i fem la volta a la sala principal (i única) de la cova on hi ha algunes formacions càrstiques.
Per sort a la cova ja no hi ha malandrins dels que s'amagaven ací després d'assaltar els viatgers a les Costes de la Pobla.

Cova dels Malandrins.

Eixir de la Cova ens costa més que entrar i cal pujar per la corda un parell de metres per assolir la boca.
Seguim cap a la Penya Roja on el rocam torna a canviar i passa a ser rodeno roig, tal i com indica el topònim.

Pels cims de la Penya Negra al Tossal de la Vila.

A partir d'ací seguim carenant pels cims en un tram molt bonic entre pins i pedres de rodeno, i amb magnífiques vistes de les dos bandes: per la dreta les Costes als nostres peus i al fons el Desert i per l'esquerra el barranc del Pou de la Figuera per on hem passat abans.

El Desert de les Palmes.

Passem el punt on enllaça la senda que puja del Maset i apretem el pas cap al Tossal de la Vila que ja tenim davant. El dia ja s'acaba i el sol que s'amaga darrere la Penya el Corn ens deixa una bonica posta.

Sol ponent per la Penya del Corn.

Arribem així als peus del Tossal on hi ha una fita de terme que marca la ratlla dels termes de la Pobla i Borriol i també sembla que marque el punt on el roig rodeno entra en contacte amb la blanca calcària del Tossal. Des d'ací baixa una senda a la Pobla fent la volta al Tossal per la dreta, nosaltres seguim amunt per la blanca drecera que hi puja.

Senda al Tossal de la Vila.

El pinar queda enrere i deixa pas a un coscollar on creixen pins esparsos.
Arribem al cim a sol post, però encara queda prou claror per trobar el geocache que hi ha ací i des d'on es veu la Pobla des de dalt.
Signem i mirem al llibre la darrera vegada que vam estar ací, quan el xiquet tenia un anyet. Ja ha plogut.

La lluna dalt el Tossal de la Vila.

No ens entretenim gens i comencem a baixar mentre va fent-se fosc a poc a poc, i comença a eixir la lluna creixent i els primers estels, i a brillar les llums dels pobles que s'escampen per la Plana de l'Arc.

La Pobla Tornesa.

Quan arribem finalment al cotxe ja és de nit fosc i el fred de la posta ens embolcalla al mateix temps que les ombres de la nit així que no ens entretenim gens i de seguida busquem recer i escalfor.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la pobla - vilafamés - les useres més informació ací
la pobla - moró més informació ací
la pobla - tossal de la vila
la pobla - tossal de la vila - la foia blanca
la pobla - la penya

Més informació:

Catàleg de coves de la Província de Castelló
Cartoweb
Andreu Bellés, Joan (2012) Toponímia dels pobles valencians: la Pobla Tornesa Ed. AVL versió web <http://www.avl.gva.es/va/publicacions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/LA-POBLA-TORNESA>
Almela Agost, Jesús (2009) "Catálogo espeleológico de la Pobla Tornesa (Castellón)" dins Berig nº9 Ed. Espeleo Club Castelló versió accessible a la web <http://www.cuevascastellon.uji.es/articulos/berig9_poblatornesa.pdf>

Quan este estiu vam anar amb Solo a fer la volta a l'Ombria d'Artana vam vore que havien netejat la senda que, des del colladet Roig, baixa al barranc del Rodaor per la bonica ombria del Puntal. De seguida va passar a l'apartat de sendes pendents, tot i que es tracta d'una vella coneguda però fa ja molts anys que no passàvem i això què és una de les sendes més boniques d'Espadà.
Hui per compromisos diversos havíem d'estar prompte a casa, com passa sovint quan s'acosta Nadal, i hem aprofitat que tocava fer una ruta curta i prop de casa per a pujar al Puntal d'Artana per la senda recent netejada, i per continuar la ruta hem fet el Puntal de Font de Cabres completant la pujada als dos cims més a llevant de la Serra d'Espadà. Una ruta curta, propera, fàcil però espectacular.
Per acurtar la ruta hem deixat el cotxe al barranc del Rodaor, quan acaba l'asfalt del camí del Racó. Tot i que ja estem avançat desembre no se'n passa de fred i quasi no hi ha rosada però sí molta humitat com correspon a l'ombria on ens trobem on al sol li costa d'entrar.

Comencem de seguida a caminar per a entrar en calor, pista amunt remuntant el barranc. Els camps de tarongers queden enrere arrapats a la falda de la Penya de Migdia i l'Algepsar, i ací els vells bancals que baixen per les faldes dels tossals estan coberts de pins i matolls.

Puntal d'Artana des de la Pista del Rodaor.

Quan ja duem uns centenars de metres deixem enrere el terreny calar que domina la part baixa del barranc i entrem al rodeno, típic d'Espadà i que ens acompanyarà la resta de la ruta. A la vegada els pins blancs deixen pas als pins pinastres o "rodenos" mentre que apareixen algunes sureres.
Quan la pista travessa un reguer que baixa de l'ombria del Puntal d'Artana l'abandonem i seguim el barranc per on puja un senderol amb algunes fites. Es tracta del començament del vell camí de la Cova de la Rata que ve des del poble d'Artana.
Deixem enrere un precari bancalet d'oliveres i trobem una vella pista. La pista pujava per dins el barranc però una "llevantà" la va fer desaparèixer i només es conserva el tram alt que va per fora del barranc.
La seguim i passem per un curiós abellar on encara queden algunes caixes velles. No són molts els abellars que hi ha a la serra i per tant este forma part d'un valuós patrimoni etnològic que caldria conservar doncs este està en bon estat i conserva les parts fonamentals tot i no seguir en ús (que sempre és el millor sistema de conservació).

Abellar als Andresos.

Un tros més amunt la pista acaba en un vell terrer. A partir d'ací mou la senda que puja al Colladet Roig, que es troba neta i clara.
La senda puja per un llomet de rodeno on sovintegen les carrasques tot i que també hi ha sureres i fins i tot un roure ja grandet.

Inici de la senda.

El camí puja de valent fins que canviem de vessant anant per dalt del barranquet d'abans, en la vessant de solana dels Castellets.
Des d'ací veiem les vessants de l'ombria del Puntal cobertes per un magnífic bosc de sureres que baixen des del cim.

Ombria del Puntal.

Un tros més amunt arribem al Colladet dels Moros que separa els Castellets de les faldes del Puntal. Fins ací la senda sempre ha estat prou clara, però el tram que ens resta fins al Colladet Roig, que ja es veu davant nostre, sempre ha estat prou tapat. Fa anys vam pujar amb Carles Janés per a netejar-lo i enfitar-lo però no vam trobar el camí bo i vam dessistir de fer-ho, encara que vam acabar pujant i enfitant la senda des del Colladet al Puntal, en aquell moment poc o gens xafada.

Camí de la Cova de Rata.

Continuem camí enfilnat recte amunt en un tram que també puja ben dret. Per sort la senda ha estat netejada a consciència i, a més, es troba ben marcada. Quan acaba la primera costera agafem un senderol que a l'esquerra fa la volta a un reguer que baixa per l'ombria.

Tram ombrívol i ple de molses.

Després de travessar-lo enfilem recte al Colladet roig, just per dalt i enllacem amb la senda que puja al Puntal resseguint l'Assegador Real de la Serra.
Ací al coll arriben quatre camins. El camí de la Cova de la Rata, que hem seguit i que baixa per l'altra banda del coll cap a Artana per la Marjaleta (per on vam passar fa poc fent la volta a l'Ombria) i l'Assegador Real de la Serra que travessa la Serra des de les Fontanelles fins al Puntal (ruta que vam fer ja fa quasi un any).

Artana des del Colladet Roig.

Nosaltres seguim assegador amunt cap al Puntal per un bosc de pins amb alguna surera. Seguim el mateix camí que vam fer fa anys amb Carles Janés tot i que aleshores no estava gens clara la senda i calia obrir-se pas entre els brucs i anar trobant les traces entre els caminois dels senglars.
Conforme anem pujant el pendent és més fort i l'últim tram que arriba a les trinxeres que recorren el cim és el més costerut.

Assegador real de la Serra pujant al Puntal.

Enllacem amb la senda que passa per la carena després de passar per les restes d'unes casetes de la guerra. No són les úniques que trobarem. A la cara nord de Font de Cabres també hi ha algunes txaboles fetes de pedra seca i amb teulada d'uralita (ara trencada) fetes per a arrecerar-se els soldats del front nacional.
Nosaltres una vegada a la carena la seguim a l'esquerra buscant el vèrtex del Puntal, com s'anomena a Artana, o la Pitera com es coneix a Alfondeguilla.

Puntal d'Artana.

Després de les fotos de rigor baixem cap a l'Ereta per una senda que destaca entre la pelada vessant per on s'ha obert també el tallafocs que recorre la divisòria d'aigües d'Espadà.
Arribem a l'Ereta i enllacem amb el GR-36 que seguirem cap a la Vilavella durant un tros.

Pla de Xarpa i les Eretes.

Si fins ara anàvem sols ací veiem per fi altres caminants que pugen i baixen de la part de la Vall i és que ens trobem a un paratge molt freqüentat, sobretot pels valleros (quan no van a Pipa).
Seguim la pista per on passa el GR fins que, en una tancada revolta, gira avall baixant al barranc del Rodaor. Seguint-la tornaríem al cotxe però encara ens falta un altre cim per a completar la ruta.

Barranc del Rodaor.

Seguim recte i arribem al collet de la Font de Cabres, tal i com consta a un pal indicador del PR-CV-164 que passa per ací, tot i què a l'Atlas Toponímic Valencià es recull com a coll del Bledar i anomena de Font de Cabres el què als cartells del PR retola com a "del bledar".
Un dels dos està equivocat, segurament l'encarregat de retolar-ho els va canviar, però quin és el nom correcte? (si algú ho sap que m'ho faça saber per favor).

Coll de Font de Cabres (o del Bledar?).

El PR segueix per la solana, dins el terme de la Vall. Nosaltres agafem la senda que passa per l'ombria per pujar pel nord al Puntal fent la volta al cim. El camí que seguim baixa al coll del Bledar per l'ombria, dins el terme de Nules però una fita i unes marques de pintura assenyalen el punt on un senderol puja a buscar el cim.
A partir del punt on enllaça el corriol que puja des de la solana cal seguir les marques per no despistar-se entre les diferents traces obertes per la gent al pujar al cim.

Senda de l'ombria de Font de Cabres.

Quan arribem al cim hi ha uns xics que ens saluden i comencen a baixar. Nosaltres ens quedem una estona mirant el paisatge, emboirat i no molt clar però tot i així sempre magnífic; no debades és un dels cims amb millors vistes de la serra. Fem un descans i un mos fins que arriben uns altres xics que ens prenen el relleu de guardians del pic mentre comencem el descens, esta vegada per la senda de la Solana.

Pic de Font de Cabres.

Seguim ara el PR i passem per la "via cordata" com l'anomenava Eliseo Arrufat, que baixa fins al coll del bledar on, tornem a canviar de vessant cap a l'ombria.

Senda de la Solana de Font de Cabres.

El coll del Bledar és també un important encreuament de sendes, ací arriben les dos que baixen del Puntal de Font de Cabres; una per l'ombria i l'altra per la solana per on ve el PR i que baixa a la font Cervera pel Fenassar, i d'ací continua recte una senda cap a la Vilavella sota la Creu de Ferro. Nosaltres però seguim a l'esquerra una senda que per la cara nord va a buscar el GR.

Coll del Bledar (o de Font de Cabres?).

La senda baixa entre el pinar jove i els alts brucs que cobreixen l'ombria i, quan es fan dos sendes, seguim a l'esquerra (l'altra baixa a l'aljub del caçador) a buscar l'enllaç amb el GR a l'altura de la muntanya del Mocador, més prop de la font de Cabres.

Senda de baixada al GR.

Baixem per la vessant fins que enllacem a un collet amb el GR i el seguim cap a la font de Cabres. Un poc més avant trobem un solitari caçador que va a buscar senglars (difícil ho té entre un matollar que passa per dalt dels nostres caps) i amb qui conversem un poc per conèixer noves sendes i dreceres per a futures rutes, però no podem entretindre'ns molt i seguim la ruta passant per la font de Cabres sense aturar-nos.

GR-36 camí de la Font de Cabres.

Des d'ací el Gr segueix l'antiga conducció que portava l'aigua de la font a la bassa situada més avall i per on passarem més tard, des d'on l'embotellaven per a vendre-la.
Passem per un collet que separa la font de Cabres del Morro Negre i de seguida aboquem a la vella pista del barranc del Rodaor per on seguim avall abandonant el GR.

Collet dalt el Morro Negre. Al fons el Colladet Roig.

La pista fa un parell de revoltes de baixada però la tercera ens l'estalviem seguint recte pel vell camí que aboca directament a la bassa on es recollia l'aigua de la font de Cabres.

Drecera de baixada.

Just davant hi ha les restes d'una vella creu erigida a la guerra civil i que fins fa no molts anys encara estava sencera.

Bassa d'aigua de la font de Cabres.

Seguim baixant per la pista i uns metres més avall enllacem al punt on ens hem desviat pel camí de la Cova de la Rata i refem el camí que hem fet d'un principi per tornar al punt on hem deixat els cotxes.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
la vilavella - font de cabres - paioni més informació ací
volta al puntal d'artana més informació ací
vilavella - puntal de nules més informació ací
la vall alpina més informació ací
la selleta - puntal d'artana cara nord
rodaor - les mines - pitera rodaor
artana - cova del tronc - puntal - clot de blai més informació ací
volta a l'ombria d'artana més informació ací

Més informació:

Ajuntament d'Artana
Cartoweb
Ajuntament de la Vall d'Uixó.
Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

Com cada any el Centre Excursionista de Vila-real organitza la clàssica pujada a les Agulles. Com sempre es fan dos recorreguts; un fàcil pujant a l'Agulló i fent la volta per baix i un més difícil fent la travessa per dalt. Enguany però no es fan les dos rutes al mateix temps sinó en dies separats.

Hui toca fer la ruta fàcil i com que és dissabte allí que hem anat a acompanyar Joan que fa de guia. Com que és una ruta fàcil ha vingut també el xiquet per a pujar per primera vegada a l'Agullot.

L'Agullot i el barranc de la Comba des del Pla del Salandó.

Hem deixat els cotxes a la carretera del Desert prop del mas del Salandó i hem travessat el pla cap al corral de la Comba on enllacem amb el PR-CV-397 que puja pel barranc de la Comba.

Corral de la Comba.

Visitem el corral, una molt bona construcció de pedra picada i continuem pel camí amunt. Dalt del coll que corona el barranc de la Comba s'escampa la boira i pel barranc baixa un aire fred de manera que encara que anem pujant no acabem d'entrar en calor.

Camí de la Comba.

Conforme pugem anem deixant a la dreta el crestall que puja cap a l'Agulla Grossa més coneguda com l'Agulló (o Agullot) i a l'esquerra l'Agulla del Salandó que també té una pujada interessant. A les faldes d'esta es troben restes de les canteres d'on es treia la pedra per a fer rastrells a les voreres, pedra dura però fàcil de treballar.

Arribant al coll de la Comba.

Quan arribem al coll la boira s'escola pel mateix des de la Vall de Miravet, que es troba tota tapada de boira. Conforme pugem un poc per la senda que enfila recte cap a l'Agullot la vista de la vall de Miravet coberta de boira contrasta amb el castell de Sufera i les faldes de l'Alt del Colomer on ja pega el sol.

Drecera de pujada a l'Agulló.

Al primer (i únic) descans de la pujada ens aturem a fer fotos i disfrutar del paisatge.

Boira a la vall de Miravet.

Reprenem l'ascensió pujant per la "via directa" entre els molts senderols que s'encreuen per a pujar al cim i ens toca fer unes grimpades on cal posar les mans.
Qui millor s'ho passa és el xiquet que va davant davant obrint camí.

Primeres grimpades.

La pujada però no té cap dificultat excessiva i només al final quan ja estem sota les penyes que coronen l'Agullot hi ha un parell de passos difícils.

Grimpant cap al cim.

El primer és un llis de roca que sembla un tobogan equipat amb una corda i on el xiquet (i algun major) aprofita per pujar i llançar-se com si estiguera al parc.
El segon, uns metres més amunt, és el tall per on s'ha de passar per accedir al cim i que ha estat equipat de fa poc amb una cadena.

Darrer tram de pujada.

Arribem al cim i esmorzem al solet i mirant el paisatge.

Cim de l'Agullot.

Després d'esmorzar iniciem la baixada i ens despedim de la resta de companys. Nosaltres anem a fer un tram de cresta i baixem directament a buscar la Carrerassa del Reboll a l'altura dels Covarxos. Ells continuen fent la volta a les Agulles seguint el PR.
El primer tram és el més difícil, passant per un tall sota la roca i per un llis de pedra que s'ha de baixar amb el cul a terra fins a despenjar-nos després per un tall entre penyes. Pensant en això ja dalt li he posat l'arnés al menut i el duc lligat amb una corda per precaució. Ell aprofita per baixar per les penyes com si foren un tobogan, sense por de caure.

Pel badall de l'Agullot.

Després d'este tram arribem a un ampla collada on enllacem amb el sender enfitat que passa a frec de les crestes i per on es pot accedir a peu pla des de la senda de pujada a l'Agulló.

Baixant amb el cul a terra.

Seguim pel sender enfitat que evita els passos complicats passant sota les crestes fins que trobem una corda que baixa.

Inici de la drecera als Covarxos.

L'any passat quan vam vindre ja vam vore-la i enguany venim disposats a baixar per ella pensant en enllaçar amb la carrerassa del Reboll per on passa el PR.
Baixem per la corda fins al final i després per un corriol que baixa per la vessant coberta de brucs i argelagues. Els trams de roques alternen amb la pedra i terra solta en una baixada pronunciada però poc difícil.

Drecera de baixada a la Carrerassa del Reboll.

Passem per la vora d'alguns grans alborcers i aprofitem per collir i menjar alborços que estan al punt i, finalment arribem a la senda de les Agulles que puja no sabem bé on ni per a què.

Collint i menjant alborços.

La seguim avall i enllacem amb el PR-CV-397.1, en un pinar, a pocs metres del lloc on es bifurca de l'original que baixa pel camí dels Covarxos. Per ací prop es trobava el carregador de Carros fins on arribaven els carros a carregar pedra.

Camí de les Agulles.

Seguim ara la Carrerassa del Reboll que un poc més avall es converteix en un camí ample i empedrat per on pujaven els carros a carregar pedra roja.

Empedrat per a passar els carros a la Carrerassa del Reboll.

Passem així entre el barranc de les Agulles i les Agulles pròpiament dites, just per la seua falda on, en molts llocs, es veu el treball dels pedrapiquers fins que enllacem amb el PR original a sota del corral de la Comba.
Desfent el camí d'anada travessem el pla del Salandó fins a la carretera finalitzant una curta però sempre entretinguda visita a les Agulles.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

pla del salandó - agulla del salandó - agullot - travessa de les agulles més informació ací
integral de les Agulles
pla del salandó - agullot
volta a les agulles de santa agueda
cresta de les agulles més informació ací
pla del salandó - miravet - juvellús més informació ací
benicàssim - ermita santa àgueda - voramar

Més informació:

Cartoweb
Sos Baynat, Vicent El valle de Miravet y les Agulles de Santa Àgueda BSCC 1959 accessible a la web.
Web del parc natural del Desert de les Palmes
desertdelespalmes
Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló
Ajuntament de Benicàssim

Hui hem tornat a Betxí, a visitar llocs coneguts passant per sendes noves però ens ha costat molt de fer la ruta com cal doncs com diu la dita "no deixes les sendes velles per les novelles" i amb raó.
Quan vam estar a la inauguració del PR-CV- vam vore una senda que movia avall des de dalt les Penyes Altes i ens van dir que per ella es podia baixar a Betxí, així que buscant tracks a wikiloc al final vam trobar un track de piq que hi passava i, a més, anava des de Monserrat al Colladet de Parrús per la Rabosera, un tram que ja vam provar de fer una vegada i no vam trobar el pas.

Així que hem eixit, com altres voltes, des de la part alta de la urbanització Versalles de Betxí, vora el barranc de les Vinyes de Piquer i baix de Monserrat.

Camí del Cocó del Barber cap a Monserrat.

El primer problema és el track, al final sembla que no el vaig carregar al GPS (de fet el vaig enviar a un altre lloc), de tota manera la senda que hem d'agafar ix des del capdamunt de la urbanització de Monserrat, així que cap allí anem.
Trobem un cartell abans de la urbanització que marca el "camí a la senda Rabosera i el cocó Barber", així que anem bé.
Pugem pel carrer principal de la urbanització des d'on n'ixen altres amb noms d'espècies autòctones (margalló, timonet, ...). Arribem a un collet i trenquem a la dreta passant per la vora de la piscina i els camps de tennis de la urbanització.
Anem pujant entre les cases i els pins fins que arribem a la part més alta. Ací acaba el camí i l'única manera de seguir és entre dos cases per un estret caminal que acaba a la muntanya. De senda no en veiem cap però hi ha traces de pas.
Com que no tenim clar per on és cal recórrer a les noves tecnologies i descarregar el track per a seguir-lo, i així veiem que estem sobre el mateix tot i que ens hem desviat un poc per a agafar el camí correcte.
Ja fora de les cases seguim pel llom de les muntanyes per on hi ha una sendeta poc xafada.

Senda a la Rabosera des de les cases més altes de Monserrat.

Suposem que esta és la senda de la Rabosera doncs va cap allí. Anem tota l'estona per dalt la carena, entre romers i pins.

Pujant cap a la Rabosera.

La senda no sempre és fàcil de seguir però no per culpa de la malea sinó per l'infinitat de caminois d'animals i senderols de caçadors que hi ha.

Cim de la Rabosera. PUntal d'Artana i Font de Cabres davant.

Després d'unes roques arribem al cim de la Rabosera i baixem per l'altra banda, travessant un llomet més pelat i on hi ha uns parapets de pedra seca. No sabem si són restes de trinxeres de la guerra o estan fets pels caçadors, tot i que sembla molt antic.

Restes de trinxeres baixant de la Rabosera.

La lloma acaba en un collet poc evident. Ací trobem alguns pins tallats i unes carrilades obertes per una màquina. Entrem a un pinaret i podem vore que s'han tallat els pins més grossos i els carrils oberts són de les màquines que arrosseguen els troncs. Ja fa anys ja van tallar pins per esta part però en aquella ocasió van arrossegar els pins amb matxos, com tradicionalment es feia, de manera que només obrien ròssecs pels vessants que als pocs anys es tapen de malea. Ara la vegetació tardarà molts més anys en recuperar-se i alguns carrils oberts restaran per sempre cicatrius als vessants de les muntanyes.
Seguint el carril passem per dalt del Racó de la Gitana i enllacem amb l'assegador de la Gitana que puja cap a la Ràpita ja dins el terme d'Artana.

Ròssec de pins a la Gitana.

El carril però deixa l'assegador i per l'ombria d'un tossalet arriba a un collet al capdamunt del barranc de Xarlits i acaba.
Per sort fins ací vam entrar una vegada buscant la continuació de l'Assegador i sabem que ve una vella senda des del coll de Parrús així que la busquem i trobem un senderol que, resseguint els bancals, ens duu a la senda que del camí vell de Betxí a Artana duu a les Vinyes de Piquer.
Quan arribem al vell camí empedrat ens sembla una autopista i el seguim avall a buscar les Vinyes de Piquer, que ara ja no són vinyes sinó tarongers, i tampoc són de Piquer.

Pista de les Vinyes.

Baixem una trossada no massa llarga i arribem a una pista que puja des de Betxí, si vullguerem tornar al punt d'inici només hauríem de seguir-la avall però nosaltres tirem amunt, cap a la Ràpita, però no fem ni cent metres per ella que veient una fita, trenquem a la dreta a buscar la finca de tarongers que ha substituït les velles vinyes.

Travessant cap a les Vinyes de Piquer.

El camí es perd sota el pinar però sense massa dificultat seguim passos de caçador i eixim als tarongers. A partir d'ací i durant molta estona només hem de seguir els camins que travessen la finca fins al capdamunt on hi ha una bassa d'incendis.
Anem pel camí de fora de la finca, entre esta i el pinar que davalla pels vessants i el sòl canvia, el calcari deixa pas al rodeno i és que bona part dels tarongers estan plantats sobre rodeno.

Per dalt dels tarongers.

Travessem la part final de la finca seguint el vell camí que de les Vinyes de Piquer puja a les Penyes Altes, desaparegut i alterat al fer la transformació agrícola fins que arribem al dipòsit d'aigua que hi ha al capdamunt dels horts.
Des d'ací cal buscar la continuació cap a les Penyes que és una estreta senda, desdibuixada a l'inici i més clara conforme anem pujant.

Vell camí d'Artana a les Vinyes.

La senda puja pel rodeno passant per fenassars i pinars, i fins i tot per algun rodalet de sureres que ens recorda que estem a Espadà.
Els pins es fan més espesos quan més amunt anem i alternen amb garroferes, ameters i alguna olivera dels vells bancals abandonats de fa molts anys.

Sureres dalt les Vinyes.

Així arribem al cim per on passa el PR-CV-428 a pocs metres d'on es troba la baixada al peu de les Penyes.
Nosaltres girem a l'esquerra i pugem pel PR uns centenar de metres fins que trobem un corriol que enfila al capdamunt de les Penyes Altes, com li diuen a Artana o les Penyes Aragoneses com solen anomenar-les a Betxí.

Rambla d'Artana des de les Penyes Altes.

Tantes vegades que hem passat per dalt i per baix però mai hem aguaitat dalt d'elles així que hui toca.
Entrem pel corriol, poc fressat però l'únic practicable per arribar a dalt, i visitem els dos cims centrals dels quatre que conformen les Penyes.
La vista des de dalt és magnífica sempre i quan no es tinga vertigen, i fa cosa arrimar-se al tallat i vore allà baix la rambla d'Artana, tan prop i tan lluny al mateix temps.

Cims centrals de les Penyes Altes.

Després d'estar als dos cims i de provar de passar (impossible) al tercer retornem al PR. Retornem al punt on hem pujat i, uns metres més avant, trobem el baixador a la rambla i comencem a baixar per ell.

Desviament al PR.

Baixem a bon pas per la senda, cada vegada més xafada, que davalla a la rambla. Es tracta d'una baixada llarga però no massa pendent. Quan arribem baix seguim el camí d'Artana a Onda que passa sota les Penyes seguint la rambla, i per on ara passa el PR-CV-161 i el PR-CV-360 .

Baixada a la Rambla.

Nosaltres seguim cap a Onda passant sota el Carrascal on es troba un dels Colmenars o Abellars que hi ha escampats per la serra. Este encara en ús com hem vist al baixar.
Un poc més avant passem un tram més ombriu on abunda la murta, possiblement el lloc de la serra on més hi ha. Just a la nostra dreta ix una senda marcada amb una fita que puja a les vies d'escalada de Muxa Pixa.
Un centenar de metres més avant veiem una furgona aparcada sota les vies d'escalada de les Penyes Aragoneses.

Camí vell d'Onda a Artana.

Al remat la furgona és de Fede Almela que està ensenyant l'escola a uns amics polonesos de visita i ens entretenim una estona xerrant amb ell doncs ja feia temps que no sabíem res d'ell.
Reprenem la marxa a bon pas i després de travessar la rambla arribem a la Murtera on s'obri una clota ocupada pels tarongers.
Travessem per darrera vegada la Rambla i l'abandonem definitivament.
Deixem a la dreta un entrador per on comença la senda que recorre els cims cap a les Penyes Aragoneses, just uns metres abans que la terra deixe pas a l'asfalt. Ací deixem el camí d'Onda a Artana i trenquem a la dreta cap a Betxí empalmant camins sempre apegats a la falda de les muntanyes.

Des de la Murtera a Betxí.

Seguim per un camí entre camps de tarongers i, quan gira avall, nosaltres seguim amunt i busquem la vora d'un bancal per travessar els horts enllaçant amb un altre camí.

Per la vora dels bancals de tarongers empalmant camins.

Seguim per caminets i arribem a un corral on tanquen ovelles. Des d'ací el camí està asfaltat però té molt poc ús. Passem ara entre el pinar i uns camps abandonats fins que tornem a travessar un hort per enllaçar amb un camí recte que ens duu a la ratlla entre Onda i Betxí.

Tram asfaltat.

Ací trobem unes fletxes blanques que indiquen la continuïtat del circuit de BTT marcat per Juanen. Des d'ací només l'hem de seguir en direcció contrària fins al punt d'eixida.
Baixem primer per la vora de l'hort de Conill i trenquem a la dreta per una senda preciosa que passa sota un pinar als peus del tossal de l'Espartera fins que eixim per l'altra banda.

Senda pel pinar.

Passem per la vora de la caseta de Gines i eixim a la fàbrica de Pavimbe. Esta és la part més lletja de tot el recorregut però ens cal fer-la per retornar al punt d'eixida. Per sort és curta i de seguida arribem al punt on travessem el barranc de les Vinyes de Piquer i als cotxes.

Ací està el track:

Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Betxí - mina - penyes - solaig - montserrat
betxí - penyes altes - rapita més informació ací
betxí - pic espadà 2005
betxí - ràpita - camí vell d'artana
murtera - penyes altes - penya parda
artana - penyes altes més informació ací
Vila-real - espadà 2010
Betxí - Ràpita - camí vell d'Artana
Murtera - Xotena
Betxí- mina- Penyes - Solaig - Monserrat
toll del bou - toll xotena - penyes altes
pr-cv-428 sender de la mina al solaig més informació ací

Més informació:

Ajuntament de Betxí
Ajuntament d'Artana
Remolar i Franch, Alfred Toponimia dels pobles valencians: Betxí Ed. AVL, 2008 accessible a la web
Cartoweb
Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

Com que estem de vacances escolars toca fer alguna cosa per a distraure els xiquets, així que hem anat a la Madalena de Castelló per a fer la cresta de les Serretes.
La idea inicial era fer la cresta de les Serretes i la de la Roca de la Seda, una ruta no molt llarga i distreta, però com sovint passa amb els menuts una cosa és el que volem i una altra el que acabem fent.

Així que hem aparcat dalt la Madalena, just a una zona de tauletes i sota un parc infantil, que de seguida han vist ells, i és que els xicotets tenen una vista molt fina per vore el que els interessa.
Només eixir hem aprofitat per fer un geocache dels molts que hi ha pels voltants i ens hem posat a la faena.

Pujada a la cresta.

El primer tram fins a la cresta han anat els xiquets davant, obrint camí per on els ha vingut bé i sense encordar.
És un tram no massa difícil i sobretot gens exposat, on una caiguda com a molt suposa un arrap o un bony.

Passos "complicats" per als menuts.

Així hem arribat a la part més alta i aèria de la cresta i l'hem passada defugint els llocs exposats, que en són ben pocs.

Enllaç amb l'aresta principal.

Per ací dalt corre una senda que puja des de la carretera i l'hem aprofitada en algun tros per avançar camí.

Senda de les Serretes.

Però els xiquets volien més així que ens hem encordat a sota d'un ressalt de 4 o 5 metres, poc difícil (pot ser un IIIº), i hem fet un poc d'escalada.

Escalada fugint de la senda.

Hi ha un passet vertical amb bones preses (per a un major) però per als xiquets es fa més complicat i cal ajudar-los des de dalt amb la corda.

Ressalt de II+/IIIº.

Després de l'escalada ens trobem a la senda que munta fent la volta a la penya que hem pujat. Amb bones vistes de la Plana ens aturem a esmorzar, que ja és hora.

Vistes de la Plana.

Continuem per la cresta evitant la senda. La cresta és ampla i no presenta cap dificultat fins que toca baixar-la on millor encordar els xiquets.

Tram "aeri".

Després fem la volta per la senda per baixar a un collet i enfilem un nou tram d'escalada (també evitable), més curt i amb més bones preses que l'anterior (pot ser un II).

Nou passet d'escalada.

I un tros més amunt deixem la senda a l'esquerra i pugem per l'última "paret" del dia. Un curt tram de 5 o 6 metres que ens puja a una penya allargada i aèria que de seguida baixa per juntar-se amb la senda.

El tram més complicat de pujar (per als xiquets).

Ací cal també encordar-se i buscar un poc més les preses doncs és més vertical (pot ser un III/III+).

Aeri i exposat.

La idea inicial era fer la ruta molt més llarga però entre unes coses i altres ja estem quasi dos hores per a fer este xicotet tram i els xiquets comencen a estar cansats, així que continuem per senda visitant un geocache que està just a la vora.

Geocache.

Un poc més amunt arribem a un encreuament de senders i trenquem a l'esquerra baixant de retorna a la Madalena. Just davant nostre s'alça el tossal de Ribalta que té una cara sud molt interessant amb cingles que conviden a l'escalada, tot i què jo només li conec una via.

El Tossal de Ribalta.

Baixem per la senda que passa sota un pinaret que creix a l'ombria de les Serretes camí del mas de Boira.
Els problemes que no hem tingut a la pujada els tenim a la baixada amb la pedra solta i les branques, però res que no es cure amb alcohol i betadine.

Senda al mas de Boira.

Arribem al mas i seguim una senda que va paral·lela a la carretera però per dalt, per dins del pinar de manera que el passeig és més agradable.

Senda vora la carretera.

Quan arribem a la senda de les Serretes (que hem passat abans a la cresta) ens toca eixir a la carretera i seguint-la arribem a la Madalena, però no sense abans vore una pedrera on hi ha un parell de xapes per a assegurar i que sembla ideal per a practicar amb els xiquets, caldrà tornar.
Finalment arribem al punt d'inici i el cansament dels xiquets desapareix només vore els tobogans, així que encara queda una estona abans de tornar cap a casa.

El més entretingut del dia.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la madalena - cresta les serretes - tossal ribalta - la mirona
la madalena - cresta les serretes - cormo les creuetes més informació ací

Més informació:

Per a finalitzar l'any hem fet una volta diferent a l'habitual per diverses raons. La primera és la falta de gent, entre lesionats, constipats, ocupats i roders només en som dos per a eixir així que hem aprofitat per a fer una ruta d'exploració a l'antiga, buscant sendes i sense por a perdre'ns en la malea.
Quan fa poc vam estar amb els xiquets a la Cova Negra vam vore algunes sendes que semblaven interessants i que calia explorar, i hui ha sigut el dia que hem pogut fer-ho.
A més, llegint el llibre d'Esteve i Gàlvez sobre la Via Augusta tenia curiositat per conèixer la "Clota" (com ell l'anomena) de les Costes de la Pobla. Geològicament diferent al que l'envolta i amb una vegetació un poc distinta.

Així que tot just abans de començar les Costes, enfront del mas de Pauner (separat ara per la moderna autovia) comencem la ruta del dia.
La primera part és fàcil. Seguim el camí vell que passa pel fons de la Clota, vora el barranc que més avall formarà el riu de Borriol. Per ací es va traçar als anys 90 la Via Augusta, que pretén ser un carril ciclista al llarg del País Valencià. Per això mateix anem trobant algunes pedres rodones que imiten els miliaris, amb una roda en relleu. També trobem algunes velles senyals blaves que es van posar i que ara resten tapades o malmeses en el millor dels casos.
Avancem per l'ombria i tot i que no fa massa fred la humitat ens fa apretar el pas per entrar en calor.
El camí, ample i encimentat, discorre per la dreta del riu i sota la carretera vella, abandonada al fer la nova autovia i aprofitada com a carril bici.
En estes ombries encara queden restes del bosc originari de carrasques amb heura i altres enfiladisses que, en temps dels romans (i més recents) cobrien totes les vessants de les muntanyes.
La solana contrasta vivament. Allí es troben algunes carrasques solitàries i vells bancals ermats, i és que el sòl pissarrós no deu ser el millor per a cultivar i per això al llarg de molt de temps han restat ermes, les costes, i ocupades pel bosc. I és que ens trobem en un dels llocs geològicament interessants dels voltants de Castelló.
Conforme pugem anem xafant el rocam primari, sobretot les pissarres molt fracturades que apareixen als talussos dels voltants i que vorem al llarg de la pujada. A partir de la Planeta trobarem el rocam calcari que conforma el Tossal de la Vila i, en la travessa cap a la Penya Roja els gresos rojos més conegut com rodeno. Més avant retrobem el calcari que permet la formació de coves com la dels Malandrins i la Cova Negra.
De moment però continuem a bon pas la pujada a les Costes de la Pobla seguint el vell camí traçat pels enginyers romans i per on han passat legionaris i emperadors romans, exèrcits bàrbars i musulmans, reis cristians i, sobretot, arriers i carreters al llarg de dos mil anys fins que fa poc més de cent anys es va fer la carretera nova.
Ara només passem nosaltres i algun ciclista.

Camí vell, camí real o Via Augusta pujant les Costes.

Després d'un parell de revoltes tancades per negociar el darrer tram de pujada (més modernes que el vell camí real) deixem el vell camí i trenquem a l'esquerra per una moderna pista que puja entre bancals d'ametlers deixant a la dreta el mas de la Bodega i a l'esquerra els barranquissos que formen la capçalera del riu de Borriol.
La pista puja deixant enrere els ametlars i entrant al pinar. Ací deixem un ramal a l'esquerra (que enllaça amb la senda que puja a la Foia Blanca) i fem un parell de revoltes per pujar fins arribar a la Planeta que, com el seu nom diu, és un xicotet pla entre el pla de la Bodega que hem deixat a baix i el tossal de la Vila que tenim davant.

El Tossal de la Vila des de la Planeta.

La Planeta està també conreada d'ametlers i per la vora dels mateixos continuem per una senda que fa la volta al bancal fins al capdamunt però per dins del pinar. Ací deixem també una sendera a l'esquerra i pugem pel pinar cap a les Saleres, on trobem una senda molt usada, sobretot per les motos, que puja des de la Pobla fent la volta al Tossal de la Vila.

Senda a les Saleres.

La seguim a l'esquerra i després d'un tram de forta pujada ens deixa a la cresta que enllaça la Penya Roja i el Tossal de la Vila. Just ací hi ha una gran fita de terme i per la dreta mou la senda que puja al tossal i també sembla assenyalar el canvi entre la calcària i el rodeno.
Nosaltres seguim per dalt la carena cap a la Penya Roja entre pins de rodeno i roques roges. A la nostra dreta queda el tossal de la Balaguera i a l'esquerra, tancant les vistes, el Desert de les Palmes.

Carena entre el tossal de la Vila i la Penya Roja.

En un tres i no res arribem als peus de la Penya Roja. Ací enllaça la senda que puja des del Maset. Nosaltres la ignorem i pugem els pocs metres que ens separen del cim de la Penya.
Des d'estes altures ja es pot vore tota la vall de Borriol que corre entre muntanyes. Al fons es veu un fragment de la Plana i de la serra d'Espadà i, molt més lluny, la mar i més lluny encara les muntanyes que tanquen el golf de València amb el Montgó entrant a la mar i apuntant a Eivissa.

La "clota" de les Costes.

Comencem a baixar i el rodeno torna a deixar pas a la calcària, i el pi rodeno al pi blanc que domina per tot arreu. El camí és ben conegut perquè és el mateix que ja vaig a primers de mes amb la família quan vam entrar a la cova dels Malandrins.
Quan ens acostem a la cova sentim veus. Deu haver algú visitant-la. I quan arribem ens trobem amb l'agradable sorpresa que són Dani i Eva que estan preparant-se per baixar.
Que xicotet és el món!

Amb Dani a la cova dels Malandrins.

Després de saludar-nos ens estem una bona estona xarrant i comentant i fem un tast de rotllets i un glop d'aigua a peu dret perquè tampoc és hora ni cal fer-ho molt llarg que a esta part de la muntanya encara no ha entrat el sol.
Desitjant retrobar-nos en alguna ruta l'any vinent continuem avall per una llarga i costeruda baixada que ens deixa als peus del cim, sobre un barranquet que davalla des del coll que tanca la Foia Blanca.

Senda de baixada amb el tossal de la Cova Negra davant.

Just al davant tenim la Cova Negra que dona nom al tossal on està. Eixa és la nostra propera fita però no anirem al recte.
Arribem a una senda que passa transversalment remuntant el barranquet cap al coll. Nosaltres la seguim a l'esquerra. Es troba molt xafada per les motos i, llevat del primer tros més trencat, baixa saltant antics bancals ara totalment coberts de pins.
Arribem a un punt on la senda més fressada segueix a l'esquerra cap a la Planeta. Nosaltres seguim avall i fem cap a uns bancals d'ametlers. Els travessem per arribar a unes grans finques de tarongers i per la vora d'elles seguim un camí nou que, recte, baixa i puja per la vaguada de la muntanya cap a una construcció que hi ha a l'altra banda dalt d'un tossalet.
Deixem a l'esquerra el camí de la Cova Negra que, travessant els horts de tarongers (i desviat el seu vell traçat per ells) baixa al peu de les Costes.
Nosaltres seguim amunt per l'altra banda de la cometa deixant enrere els camps conreats que deixen pas al pinar que cobreix les vessants de la Cova Negra.
Arribem al final de la pista, i trobem el vell camí que puja per la dreta, no molt clar però suficientment marcat i net com per a poder pujar.

Cami de la Cova Negra.

El camí travessa el pinar cap al coll que separa la Penya Roja i el tossal de la Cova Negra i pugem per ell. Un dels motius de l'excursió era trobar este camí i vore com estava, i la veritat és que es troba prou ben conservat i és una molt bona opció per pujar a la Cova.

No pugem molt que ja ens trobem al punt on hi ha el pujador a la cova, pujador i no senda doncs cal arrapar-se pels bancals per arribar-hi.

Pugem i visitem la cova admirant les pintures rupestres (modernes) que hi ha.

La Cova Negra.

Com que Dani i Eva pensen també visitar la cova els deixem un parell de rotllets d'ou per a què sàpiguen que ja hem estat.

Quan baixem trobe un llarg i prim tronc de pi clavat a la vora d'un bancal. És el que va agafar el meu fill i es va empenyar a pujar-lo fins a la Cova tot i que era tres vegades més llarg que ell.

Pujador a la Cova Negra.

Quan arribe a casa ja li diré que encara està on ell el va deixar.
Baixem al camí i continuem amunt i un poc més avant tornem a trobar gent. En este cas dos ciclistes que baixen (amb la bici a la mà) per la senda.
Quan s'acosten reconec a Jose Vicente. Resulta que estan fent part de la ruta que vam fer amb els xiquets, a peu, però amb la bici. Venen des d'Orpesa i ja fan tard per a esmorzar per culpa d'haver hagut de carregar la bici a coll molt de tros.
Ens pregunten com està el camí i els diem que molt pitjor que el que han fet no, i que la senda enllaça amb el camí vell de les Costes per on poden tornar a la Pobla.
Ens despedim d'ells i seguim pujant, poc però perquè ja estem quasi al coll. Quan ja només ens queda un centenar de metres trenquem a l'esquerra per pujar per un vell camí que s'endinsa al pinar. Com que ja hem completat les sendes que volíem vore i no ens hem equivocat ni hagut de tornar enrere tenim temps d'explorar i provem a vore on va la senda que, si bé no està molt neta, encara es pot passar prou bé.
La senda continua neta fins a uns bancals on creixen els pins i algunes carrasques grandetes. A partir d'ací desapareix sota el coscoll i tornem enrere. Per tot el pinar s'encreuen senderols de senglars. Al final decidim seguir una traça, més clara que les altres, que puja cap al tossal i seguint-la eixim del pinar a una zona desarbrada, fruit d'algun incendi des d'on hi ha bones vistes.

Pujant al Tossal de la Cova Negra.

Però encara no estem al cim del tossal. De tota manera continuem pujant i tornem a trobar la traça que sembla més un caminet de caçador que de senglar, que torna a entrar en un altre bosquet de pins, joves i espessos que dificulten l'avanç. El senderol voreja argilagars i travessa coscollars i pinars fins que ens deixa a la part més alta del tossal, més oberta.

Senderol poc clar.

Fins ací hem pujat prou bé, sense punxar-nos ni arrapar-nos. De tota manera no és un camí aconsellable per a fer a l'estiu amb pantaló curt i samarreta sense mànegues, però ara al pic de l'hivern amb mànega llarga i pantaló llarg no presenta massa problemes.
Arribem al cim fent la volta entre els coscolls per no haver de travessar-los pel mig i ens aturem a una fita de terme des d'on hi ha una bona panoràmica dels voltants: a llevant la Mola del Morico, la Roca Blanca i Raca; a migdia la vall de Borriol, la Plana, Espadà i les muntanyes que volten el golf de València, a ponent la Penya del Corn; i al nord la Plana de l'Arc, la Serra d'En Galzeran, Serrancanes, ...

Cim del tossal de la Cova Negra.

Fem un altre tast als rotllets mentre decidim per on baixar. En principi hi ha un parell de pistes que estan a 200/300 metres al recte. Una davant, continuant els tossals. L'altra a sota, que baixa al camí real.
Ens decidim per la primera confiant que des d'eixa pista trobarem alguna senda que baixe a la vall.
Baixem cap al pinar i busquem un lloc per on passar. De seguida ens trobem sota els pinets que creixen molt espessos i dificulten el pas, sense senda clara ni traces d'animals.
Anem voltant entre el pinar i quan ja hem decidit tornar enrere trobem una senda de caçadors. Ens alegra vore alguns pinets tallats per la mà de l'home i seguim senda per enllaçar amb la pista.

Continuació cap als Buscarrons.

Sembla que anem en la bona direcció. Tot i què en molts llocs la traça és difícil de seguir al final es fa més clara.
La pista que apareix en els mapes (topo ICV) no existeix ja i s'ha convertit en senda. La seguim fins a un collet on passa a l'altra banda del tossal cap al barranc dels Buscarrons. Ací ens aturem per decidir que fer. Recte per esta vessant ix un vell camí quasi perdut que baixa cap a la vall (camí de les Solsides) però ens allunya molt del lloc on tenim el cotxe així que decidim tornar enrere i buscar un senderol que ens baixe.
Provem algun senderol però ens toca tornar enrere i finalment tornem a eixir a la part desarbrada del tossal.
Només estem a pocs metres del cim però decidim baixar en diagonal, per la cara de llevant, més costeruda, a buscar el pinar i baixar al recte a la pista que ens apareix als mapes, el camí de la Cova Negra (Linares, 2009).

Baixada al recte des del tossal.

La baixada és tècnicament complicada perquè al desnivell s'afegeix la pedra solta que obliga a prestar atenció i baixar amb cura.
Quan entrem al pinar el trobem prou net i baixem al recte saltant els vells bancals plens de solsides.
Per sort no trobem cap tros tapat de vegetació sinó que podem avançar fàcilment camp a través fins que arribem a uns bancals més amples que seguim buscant la pista.

Camp a través pels vells bancals.

Finalment arribem a la pista que puja entre el pinar i la seguim avall. Fa poc que li han passat una màquina i tampoc té massa pendent així que sense molts problemes de seguida arribem a les faldes de la muntanya on s'acaba el pinar.
Al passar per la vora d'un garroferal decidim baixar per la vora a buscar una altra pista que corre per la falda de la muntanya.
Ací el sòl torna a canviar i retrobem la negra pissarra que havíem xafat a l'inici de la ruta i que ens acompanya fins al pla on deixa pas a la terra roja.
Travessem un ametlar i enllacem amb la pista que, entre camps cultivats, ens duu al vell camí dels romans a menys de dos-cents metres d'on hem deixat el cotxe.

El tossal de la Cova Negra.

Mirant amunt veiem els pinars que s'estenen cap al cim del tossal de la Cova Negra, des d'on hem baixat, completant una ruta d'aventura que, malgrat tot, no ens ha eixit tan mal.
Ací vos deixe un mapa de la zona: base de l'ICV modificat afegint les sendes que hi ha actualment, i el track del qual he eliminat els trossos que ens hem perdut o hem estat fent voltes per a buscar les sendes.

Ací està el track de la ruta, netejat de punts incorrectes:

Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

la pobla - cova negra - cova malandrins - tossal de la vila més informació ací
la pobla - tossal de la vila
la pobla - tossal de la vila - la foia blanca

Més informació:

Cartoweb
SICE-CS
Andreu Bellés, Joan (2012) Toponímia dels pobles valencians: la Pobla Tornesa Ed. AVL versió web <http://www.avl.gva.es/va/publicacions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/LA-POBLA-TORNESA>
Almela Agost, Jesús (2009) "Catálogo espeleológico de la Pobla Tornesa (Castellón)" dins Berig nº9 Ed. Espeleo Club Castelló versió accessible a la web <http://www.cuevascastellon.uji.es/articulos/berig9_poblatornesa.pdf>
Linares i Bayo, Cristià (2009) Toponímia dels pobles valencians: Borriol Ed. AVL versió web <http://www.avl.gva.es/data/colleccions/Col-lecci---Onom-stica--/S-rie--Topon-mia-dels-Pobles-Valencians-/BORRIOL-/contentDocument/Borriol.pdf>
Esteve i Gàlvez, Francesc (2003) La via romana de Dertosa a Saguntum

Hui hem tornat a terres d'Araia i és que als darrers anys hem anat ben poc. Hem anat a visitar el Salt del Cavall on Joan i Pasqual no havien estat mai i la vista s'alegra amb el pinar que ja hi ha, encara no tan com abans del gran incendi de principis dels 90 (crec recordar que el 93) i que va arrasar part dels termes d'Argelita, Llucena, Fanzara, Ribesalbes i l'Alcora. No se m'oblidarà la llengua de foc que es va vore eixa nit des de la Plana, un front de molts quilòmetres que baixava des de les muntanyes cap al pla impulsat pel vent de ponent. Per sort tot i que encara es noten els estralls del foc en forma de troncs mascarats i algunes soques mortes la natura ha fet camí i està en procés de retornar el bosc d'on mai haguera tingut que desaparèixer.
Tenia baixat un track d'una ruta que va fer Casiaventurilla i Emilio guiats per Pascual, gran coneixedor de les terres de l'Alcalatén, i que passa per sendes poc habituals, però com sovint fem hem fet unes quantes variacions sobre el tema aprofitant el mapa de l'Alcora que va fer eltossal.

Així hem eixit des del mas del Rogle, un més dels diversos grups de masos que hi ha al voltant d'Araia però que resta totalment assolat. Just abans del mas hem deixat el cotxe i ens hem posat a caminar.

Mas del Rogle.

La idea era agafar un sender precari que apareix al mapa del Tossal (el camí d'Uriola) i enllaçar amb una pista que puja des de la font d'Oriola fins que acaba i, d'ací, buscar la manera de baixar al barranc del Llosar seguint l'assegador que passa per la ratlla dels termes de Llucena i l'Alcora.
El sender l'hem trobat de seguida, xafat però poc clar, i mou a l'esquerra del camí entre piteres i figues paleres, fent unes voltes per a baixar al barranc del Llosar.

Camí del mas del Rogle a Uriòla.

Només baixar els primers dubtes. El sender més xafat baixa per l'esquerra a buscar uns bancals d'horta, però per la dreta també hi ha un vell camí tot embardissat. Decidim que es pronte per a punxar-nos i seguim a l'esquerra.
Arribem a la sèquia que rega les hortetes del mas del Rogle i la seguim, salvant el barranc del Llosar per un pontet.

Aqüeducte al barranc del Llosar.

Només travessar el barranc un altre dubte. Segons el mapa hem de seguir recte i sembla que hi havia un camí però està completament tapat. A la dreta mou un senderol de caçador (vist en perspectiva el camí correcte) però decidim seguir la sèquia que és el camí fàcil i totalment netejat de fa molt poc.
Seguint-la arribem a un bassot on s'acumula l'aigua, i just de l'altra banda del barranc d'Oriola hi ha un terrer on encara sembla que trauen argila però nosaltres seguim amunt sense travessar-lo, barranc amunt.
Conforme pugem el barranc s'estreta i la sèquia també. En algun punt ha estat substituïda per un tub, i en altres veiem que encara duu aigua. També al barranc es sent la remor de l'aigua i sorprén en un lloc tan eixut.

Sèquia al barranc d'Uriòla.

La sèquia acaba, o comença, al barranc, on hi ha un improvisat assut d'on mou també una sèquia per l'altra vessant. Just dalt nostre es troba el Molí del Ros, sense sostre però amb un cup ben conservat.
Dins encara es veu una mola i fora i tirada per terra està la gronsa.
Pugem sense camí a la bassa que hi ha dalt i ens estem una estona mirant la important construcció i preguntant-nos per on vindria la sèquia que l'omplia doncs no se'n veuen les traces tot i que es pot intuir per on estaria.
Des d'ací pugem per dalt i comencem a trobar sendetes obertes pels senglars i els caçadors i, enllaçant-les arribem finalment a la llometa per on puja el camí d'Oriola, no molt més ample que les sendes per on anàvem.

Camí vell d'Uriòla.

Seguim el vell camí, que conserva les traces d'un camí important, i un tros més avant arribem a una pista. El vell camí baixa a l'esquerra, seguint la pista, a buscar la font d'Oriola, mentre nosaltres seguim a la dreta pujant un poc.
En esta part els pins es tornen realment abundants, pinets joves que creixen massa junts i formen una selva impenetrable. De tant en tant anem trobant rodals de pins grans, que van escapar de l'incendi, i ens mostren com podrien ser estos pinars si no s'hagueren cremat.

Pista que segueix l'assegador de la ratlla de Llucena.

La pista arriba a un collet on hi ha uns bancals d'ametlers i acaba poc després. Nosaltres des del collet baixem pels bancals fins a la banda de baix i, des d'allí busquem la manera de baixar al barranc del Llosar.
Per sort trobem una senda, poc clara i no massa neta, però que ens porta seguint la ratlla de terme per on passa l'assegador i deixant a la dreta la Foia Picuela, per on passa el barranc del Llosar.
Quan l'assegador baixa al recte cap al barranc la senda se'n separa i baixa en diagonal a travessar el barranc per la volta de les Saleres.

Baixant a les Saleres per un vell camí.

Travessat el barranc la senda esdevé pista i enllaça amb la pista que ve des del mas de Gual i la seguim a dretes una trossada fins que, just abans d'un collet on enllaça amb el camí de Llucena, ens desviem a l'esquerra pel camí de les Calçades. Més tard passarem pel collet, a només uns metres d'on ara ens desviem, i on aparquen els cotxes els escaladors que s'acosten a les parets de les Calçades.
Unes motos s'aturen al collet mentre nosaltres emprenem la pujada passant per dalt dels Cauets i seguint una llarga lloma amb pocs arbres que corre entre el barranc del Llosar, a la nostra esquerra, i el del Salt del Cavall, a la dreta.
Encara no hem fet ni cent metres que sentim les motos darrere nostre i ens apartem per deixar-los pas.
Tot i que pugen amb coneixement més avant podrem vore com d'ací i d'allà, per més en compte que vagen, van soltant i desfent les pedres que formen l'antic camí empedrat que, a la llarga, es converteix en un regall pedregós i de mal caminar. I és que les motos d'enduro són les principals enemigues de l'empedrat dels camins.
Quan encara no hem encarat la part dura de la pujada una fita marca la senda que se n'entra al barranc del Llosar cap a les vies d'escalada de les Calçades.
Un poc després comença el tram més espectacular del recorregut. El camí puja una llarga costera, desarbrada i on la roca aflora quasi a la superfície, i ho fa fent llarges llaçades que suavitzen la pujada. Bona part del traçat es troba encara empedrat és bon peany que ajuda al caminador.

Camí de les Calçades o de la Mina.

A la vora del camí trobem algun avenc i alguns altres forats, pot ser cates per vore si també hi havia mineral com a la part alta, doncs el camí que seguim puja a la mina del mas de la Llosa i passarem per la vora d'una de les bocamines.
Al final de la llarga vessant el camí enfila cap a una obertura en la vessant per on puja en un elegant traçat, empedrat i fent voltes, i travessant amb un pontet d'una sola llosa de pedra el xicotet barranquís que baixa.

Pontet improvisat a les Calçades.

A la part alta trobem una senda, menys xafada que es desvia a la dreta i que sembla pujar directament al corral de les Calçades. Nosaltres seguim amunt deixant enrere la calcària i entrant en un terreny dominat pels gresos i argiles. Passem per la vora de la bocamina inferior del conjunt miner del mas de la Llosa. Just a la seua vora hi ha una escombrera que delata la seua situació.

Escombrera a la bocamina inferior del mas del Llosar.

A partir d'ací el vell camí es troba en pitjor estat, molt erosionat a causa de l'erosió de les pluges. A més la major humitat que aporten els gresos fa que les argilagues cresquen amb més força formant una malea impenetrable.
Continuem amunt i ens trobem a la dreta un pas cap al corral de les Calçades que domina un collet. Ens desviem cap allí seguint el senderol poc definit i a l'arribar continuem cap al collet que queda un poc més avall. Ací les argelagues deixen pas a l'estepa i els gresos afloren a la superfície.
Passem el collet per on sembla que passa una senda que el transpon i baixa cap a la font de l'Horteta i continuem seguint unes fites cap al Pinar de Lliberato que, miraculosament va escapar del foc.

Pinar de Lliberato.

Travessem el pinar que es troba al capoll d'una muntanya i baixem per l'altra banda cara al gran tall del Salt del Cavall fins que tenim una bona perspectiva dels cingles.
Ens trobem dalt del Racó, que es troba dos-cents metres més avall i voltat de cingles de més de cent metres. Davant nostre tenim el Sopalmo amb un cingle semblant i entre els dos el Salt del Cavall que passarem d'ací a poc per baix.

Salt del Cavall des de dalt.

El Salt però no es refereix (com sol ser habitual) a un salt d'aigua, sinó literalment al Salt que va fer el Cavall de Sant Jaume, segons conta la llegenda.
Conten que Sant Jaume es va aparèixer per ajudar els cristians en una batalla contra els moros i estos van començar a perseguir-lo de manera que es va obrir un tall a les muntanyes i el Sant, dalt del seu cavall blanc, va saltar d'una banda a l'altra i els seus perseguidors també però van caure al fons. D'ací ve el nom del Salt del Cavall, del salt que feu el cavall de Sant Jaume.
Després de la visita al Salt per dalt retornem sobre els nostres passos fins al camí de les Calçades i reprenem la pujada per assolir la lloma del mas del Llosar. Arribem a una pista que seguim a la dreta i just on comença, per on passa la carretera de Llucena a Argelita, seguim una pista oberta de fa poc a la dreta que baixa cap a la Casa de la Mina.
Just ací trobem un cotxe aparcat i uns xics que estan preparant-se amb cordes i material dur. Són membres de l'Espeleoclub de Vila-real i salude a Felip a qui vaig tindre el gust de conéixer al congrés de Muntanya que van organitzar conjuntament amb el Club de Muntanya. Sempre és agradable trobar gent per la muntanya, i més encara gent coneguda i ja van dos setmanes seguides que ens passa.

Felip i un servidor.

Estem una estona enraonant i compartint informacions però nosaltres encara tenim una llarga tornada i ells han de baixar el barranc del Llosar així que ens despedim i seguint el nostre camí.
Comencem a baixar per la vessant dreta (orogràfica) del barranc del Salt seguint la pista i passem per la vora de l'assolada Casa de la Mina. Just sota nostre queda el Roural, i fa honor al seu nom doncs els joves roures ja comencen a formar un bosquet que davalla per la vessant argilosa.

Pista pel Roural.

La pista arriba un punt on es troba poc xafada i coberta totalment d'altes herbes de manera que hem d'anar amb compte d'on posem els peus. Finalment acaba vora un reguer que baixa des del mas de Batxero (de Llucena, a Araia n'hi ha un altre).
Per la vora d'un roure continua la senda que travessa el reguer i puja als bancals de la Solana (de Batxero). Ací ens cal estar molt atents al track perquè un error de 5 metres i equivoquem el bancal que hem de seguir, així que ens entretenim un poc fins que enfilem pel bancal bo.

Bancals de la Solana.

Per sort els bancals no fa tant de temps que estan abandonats i és fàcil passar.
Quan arribem a l'altra punta trobem una senda que puja des del barranc, per on s'accedia als bancals, i la seguim. No està massa neta però encara és de bon passar llevat de la part final, molt perduda. (de fet el track que duem se'n desvia per fugir de la part més tapada).

Senda engolida per la malea.

Arribem a un altre grup de bancals d'oliveres encara treballats i baixem al barranc del Salt per la pista que hi dona accés.
Pel barranc passa una pista que baixa des del mas de la Mina i la seguim barranc avall. La pista passa pel Ramblar i quan es desvia per la dreta per pujar cap al Roural la deixem per seguir el barranc que no deixarem fins molt després de passar el Salt.
Trobem algunes fites al bell mig del llit de grava que, més avant comença a alternar amb la roca. Passem un primer estret molt estret.

Part més estreta del barranc.

A partir d'ací el barranc es fa més ample però també més espectacular. Comencen a aparèixer trams on cal anar buscant el millor pas entre les penyes que s'amuntonen al mig del barranc, i quan mirem amunt els cingles ens envolten per tot arreu i cada vegada més alts i impressionants.

Parts més complicades.

Arribem així a la part central del Salt, molt ampla però voltada d'alts cingles verticals que baixen des del Pinar de Lliberato (on hem estat abans) i des del Cabeço de Sant Just.
Els cingles conviden a l'escalada i es fa estrany no trobar cap via oberta en eixes impressionants parets, tot i que es tracta d'una microrreserva de flora i l'escalada està prohibida els sis primers mesos de l'any.

Salt del Cavall des de baix.

Continuem avall i deixem la part més estreta per enfilar una obertura al davant que ens treu del Racó que formen els cingles.

Eixida del Salt.

Només passar-la les vessants s'obrin un poc, tot i que continuen havent cingles penjats a dreta i esquerra, però ja no són tan grans ni continus. Ací trobem una zona habilitada per a l'escalada en bloc en unes grans penyes caigudes a la vora del barranc.
A partir d'ací anem trobant grans fites que marquen el camí a seguir, encara per dins la rambla un tros més fins que arribem a les Llobateres on arriba per l'esquerra el barranc del mateix nom. Un poc més avant trobem una fita a l'esquerra que marca el punt d'on mou una senda que puja a enllaçar amb el camí d'Araia a Llucena pel mas de Beltran i nosaltres pugem a trobar-lo. L'altra opció és seguir el barranc fins que el travessa el camí, però és més lent a banda que el barranc fa ací prou voltes. Com que se'ns ha fet un poc tard optem per pujar a buscar la pista per on avançarem més de pressa.

Pujant a la pista.

La pujada és fàcil tot i que hi ha molts senders que s'encreuen i es confonen, però tots arriben a la pista al punt on unes fites marquen el baixador.
Continuem pista avant, deixant enrere el Salt, ara tapat entre els pinets que van fent bosc.
Després de l'incendi i per molts anys des de la pista es veia fàcilment el Salt doncs el pinar havia desaparegut totalment i el paisatge era més gris i apagat. Ara la verdor dels pins alegra el cor i els peus del caminant.

La mateixa foto amb 12 anys de diferència.

Una bona trossada més avant enllacem amb el PR-CV-120 que ve des d'Araia i puja a la creu de Torremundo. A partir d'ací seguirem les seues marques de retorn al cotxe, sempre per pista.

Camí d'Araia a Llucena.

La pista baixa i travessa el barranc del Salt i puja per l'altra vessant, per una xicoteta ombria on s'han conservat alguns pins grans que van escapar del foc, fins que corona en un collet menut.
Ací hi ha uns quants cotxes aparcats doncs és el lloc més proper a les vies d'escalada del barranc del Llosar on es pot accedir en cotxe.
Nosaltres seguim avant apretant el pas en un tram planer deixant a l'esquerra un parany i, un poc més avant el camí que va directe al cementeri d'Araia. Nosaltres seguim recte vorejant per dalt el barranc del Llosar, i veient a l'altra banda els llocs per on hem passat a l'inici de la ruta.

Arribant al mas del Rogle.

Pista avant arribem finalment al mas del Rogle per la part nord i fem la volta a les derruïdes cases per arribar al lloc des d'on hem eixit.
Ja només ens queda visitar el bar d'Araia. L'última vegada que vam estar per ací no n'hi havia cap de bar, pot ser per això hem tardat tant en tornar, però ara ja no tenim excusa per a repetir ben prompte.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
araia - mas de batxero - araia
torremundo - salt del cavall
vila-real - llucena - sant joan

Més informació:

Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea
Cartoweb
Ajuntament de l'Alcora

Hi ha una discrepància entre alguns topònims recollits a l'Atlas toponímic valencià i els retolats al mapa del terme municipal de l'Alcora. S'ha optat per triar els primers, més abundants, per al terme de Llucena i els segons per a l'Alcora.

Quan Pascual Vicent va publicar al facebook unes fotos pujant al Turio vam ser molts els que li vam dir que penjara també el track o unes indicacions per a pujar, però va fer una cosa millor encara; organitzar una eixida per a este dissabte passant pel Turio.

Personalment fa anys que li tenia ganes. Des que Eliseo Arrufat em va contar que havia pujat a vore la Sima del Turio, i tot i què havia provat de pujar mai vaig saber per on fer-ho ni com fer una ruta circular. Ja l'any passat vam estar seguint un track de Vicente Olucha que passava pel barranc del Turio, i en vam vore un altre que pujava cap al coll que queda entre el Turio i las Picorzas. Així que hem va fer molta il·lusió poder pujar, i més amb la companyia de Pascual, tot i que els amics no semblaven massa decidits doncs ja portem moltes rutes del que els Casiaventurilla anomenen I+D i tocava fer una ruta per camins on "almenys haguem passat una vegada". Per sort al final es van deixar convèncer i a les huit i mitja passades arribàvem a l'Algezar de Fanzara, davant l'antiga Yepisa reconvertit en hotel-restaurant durant els anys de bonança i ara oblidat.
Ací ens vam trobar amb Pascual, però també amb Alex, Lute i Josico de Casiaventurilla amb qui vam compartir ruta ja fa uns anys per la Serra d'en Galzeran. Amb Emilio de Caminando hacia las alturas que vam coincidir l'any passat a la pujada de Fanzara a Penyagolosa, i amb Salva, de Senderistas Valencianos que vam conèixer a de la trobada Blogero Senderista d'Aín.

Una vegada tots amanits el guia, Pascual, ens presenta Vicente Villaplana, veí de Fanzara, bon coneixedor del seu terme entre d'altres moltes coses, i que ha netejat algunes sendes, entre d'altres la de l'Escaleta, d'obligat pas per a qualsevol senderista que vulga conèixer la vall del Millars. I de seguida comencem la marxa cap al Turio que es veu allà dalt, tan prop i tan lluny.

Pascual assenyalant on és el Turio.

Eixim pel camino del Turio, que remunta el barranc del Turio fins al corral i font del mateix nom. Este vell camí de ferradura el van recuperar ja fa uns anys els veïns de Fanzara, entre d'altres Vicente, i s'endinsa en les barrancades que separen la Muela del Turio, cobertes totalment pel pinar a la cara que mira al Millars.
el camí és de fàcil transitar tot i que puja continuament.
Sota els pins arribem a un corral assolat, on encara fa poc que guardaven les ovelles que baixen a extrem, i un poc més avant travessem un ample tallafocs obert sota una línia elèctrica. Este és el camí que farem de retorn.

El Turio des del Corral del Algezar.

Ací veiem ja el Turio, on hem de pujar. El Turio és una muntanya que sempre ha quedat relegada per la proximitat de la Peña Saganta, un poc més alta i amb un perfil inconfusible. El río Chico (o d'Ayódar) les separa però presenta una geologia anàloga. A més la Muela que s'estén entre Fanzara, Ayódar i Suera li fa ombra, encara que el barranco del Turio els hi separa. De tota manera el Turio és una muntanya amb una fisonomia característica, voltada de cingles que la fan poc accessible i amb un cim pla i arredonit que li dona un perfil que es reconeix des de lluny.
Nosaltres seguim remuntant el barranc sota els cingles de la cara de llevant. Cingles alts i de bona roca però no massa verticals i on és estrany no trobar cap via d'escalada clàssica. Sembla que els escaladors no es recorden del Turio.

Vicente admirant el barranco del Turio.

Després de travessar un reguero que baixa des de l'Alcudieta continuem pujant pel vell sender amb molts trams empedrats, guanyant altura sobre el barranc.

Arribant al corral del Turio. Al fons la Silleta.

Arribem finalment al corral del Turio. L'abundància de corrals al terme de Fanzara s'explica per ser un lloc habitual d'hivernada dels ramats transhumants de la serra de Gúdar. Almenys sis o set raberes extremaven a Fanzara i anaven alternant uns i altres corrals. A més els corrals eren aprofitats per a recollir l'eixerri de les ovelles molt preuat i valuós com a adob quan no existien els adobs artificials ni el guano.
Just davant les restes del corral del Turio hi ha dos camins. L'un baixa amb forta pendent al barranc a buscar la font del Turio. L'altre, el que seguirem, continua recte i planer, almenys uns metres...

Pujada per la pedrera - canal cap als cingles del Turio.

El camí es va tancant i es perd entre uns bancals però just abans que es perda travessem una espècie de canal/pedrera que baixa dels cingles del Turio. És per ací per on pujarem seguint a les cabres que són les úniques que passen, a banda d'uns senderistes que les imiten.
El camí és net i clar, només cal anar amunt buscant el millor pas entre les pedres soltes de totes les mides i tamanys.
Quan comencem a pujar unes cabres apareixen a dalt de tot dels cingles, pujant per l'aresta que duu al cim com si tal cosa i formant una magnífica postal muntanyera.

El barranc del Turio des dels cingles.

Conforme pugem la canal s'obri i també la vista sobre el barranco del Turio, la Muela que s'estén per l'altra banda i la Silleta que tanca el barranc pel sud.
Seguint les indicacions de Pascual continuem amunt fins que arribem al peu dels cingles que tanquen la cara de llevant del Turio i ens dirigim cap a l'esquerra al coll que queda entre el Turio i las Picorzas, per on passa la ratlla d'Espadilla.

Cingles del Turio.

Arribem al coll i ací hi ha dos opcions per a pujar al cim; l'una és seguir l'aresta que continua fins a dalt, pel mateix camí que han seguit les cabres. Però comença amb passos de IIIº i no es veu clara la continuació per tant queda pendent per a un altre dia (amb cordes). L'altra és la ruta per on ens porta Pascual.

Caminant a peu de cingle.

Resseguim el cingle per sota cap al nord, no massa prop ni massa lluny, buscant el millor camí què és el que han obert les cabres al seu pas i la veritat és que ens trobem un pas que quasi sembla una senda.
Este tram és el més espectacular de la ruta i ens deixa magnífiques fotos de les parets de quasi cent metres que ens separen del cim.

Tram més exposat i muntanyenc.

Seguint pel peu de la paret arribem a un punt on hi ha una ampla canal que dona accés al cim. Cal trobar el pas doncs la resta és impracticable, almenys a peu.

Canaleta d'accés al cim.

Pugem sense massa dificultat per a assolir l'ample i suau cim del Turio, que sorprén de tan pla estant voltat de cingles per quasi totes bandes.
Els pins no creixen per la poca terra i en canvi trobem un ginebrar amb ginebres jovenets, paisatge que es repeteix a les altes llomes que separen Espadà de la vall del Millars com Penya Saganta o la Cova Negra.

Cim del Turio, al fons las Picorzas.

A dalt de tot ens espera un lapiaz de mal peany que hem de travessar sense massa dificultat fins al punt més alt on hi ha una gran fita de terme com si fora un vèrtex geodèsic.
Ens fem les fotos de rigor i guaitem a l'avenc del Turio, què està a la vora i és una de les cavitats naturals més fondes de la Comunitat Valenciana.
No es tracta d'un avenc solitari sinó d'un sistema kàrstic que ha foradat la muntanya i on hi ha, almenys, sis avencs on es pot baixar, alguns d'ells comunicats interiorment. Gràcies a les visites dels espeleòlegs hi ha un senderol perdedor, marcat amb fites, que puja al cim des de l'altra banda i és el que seguirem per baixar.

Fita de terme al punt més alt del cim.

Però abans aprofitem per a fer una cosa estranya: esmorzar. Normalment no ens aturem a esmorzar i així condeix més el matí, però hui toca i aprofitem per fer un mos i picar un poc, tot i què no arribem al grau de sofisticació dels companys que duen bota, café, .... de tota manera de tant en tant va bé canviar la rutina.

Aprofitem també per disfrutar de les vistes, tot i què el dia està prou tèrbol. De tota manera distingim Vallat quasi als nostres peus, Fanzara un poc més enllà, però també Argelita, Toga i un trosset d'Espadilla.

Cap a la Plana i la mar les bromes ho esborren tot i queden els pobles difuminats.

Esmorzant al cim del Turio.

Després de les fotos de grup comencem la baixada per un senderol enfitat. El mateix que usen els espeleòlegs per a pujar als avencs. Pascual com a bon guia obri la marxa en este tram més complicat i ens va marcant el camí.

Pascual fent de guia a la senda de baixada.

La senda baixa amb una forta pendent entre un pinar jove que creix a la vessant nord del Turio, la més accessible. Per sort el camí és prou evident i està bastant net entre la malea de coscoll i peturrera que tot ho cobreix.

Tram amb forta pendent.

Arribem finalment a la pista que enllaça Ayódar i Espadilla per la vessant dreta del río Chico. Just on transpon un collet a la vora de les restes d'un corral.
Seguim ara la pista a la dreta i avall, cap a Espadilla i després d'un primer tram més boscós eixim a una zona dominada pel matollar des d'on tenim una bona vista de la cara nord del Turio, per on hem baixat.

Coll i corral assolat a la pista del Turio.

Mentre baixem per la pista xerrant tranquil·lament, l'únic moment en tot el dia on no cal parar atenció d'on posem els peus, a Lute comença a desapegar-se-li la sola de la bota i cal aturar-se i fer una reparació d'urgència amb una goma i un tros de cordell que, per sort, aguantarà fins al final de la ruta.

Sabaters per necessitat.

Després de les reparacions d'urgència seguim pista avall però de seguida la deixem quan fa una revolta per seguir recte per un sender marcat en alguna fita que ens baixa per un llomet cap a l'Alcudieta a buscar un avenc que hi ha i, de passada retallar en la baixada que ja hem fet prou pista.

Senda a l'Alcudieta.

Ens acostem a l'avenc baixant per un pinar madur, que creix damunt de vells bancals. Des d'ací tenim una bona panoràmica del barranco del Turio i del Turio mateix. I un poc abans d'arribar hi ha un mirador natural sobre les hortes de Fanzara on es veu perfectament el meandre encaixat del riu Millars al voltant del Muladrar.

El Muladrar i la Huerta des de l'Alcudieta.

Desfem el camí que havíem fet però només en part, perquè aprofitant que el pinar està prou net baixem per ell a buscar el tallafocs obert sobre la línia elèctrica i que aprofitarem per a baixar fins a la Yesera.

Inici de la baixada pel tallafocs.

La baixada pel tallafocs no presenta cap complicació d'orientació, a més com que es dels pocs punts nets de vegetació trobem senders que aprofiten els animals i caçadors per a passar i ens marquen el lloc per on baixar més fàcilment perquè la pendent és prou gran i cal parar compte per no fer un mal pas.

Baixant pel tallafocs.

Baixem deixant l'Alcudieta i el mirador on havíem guaitat a la dreta, sota uns cingles foradats per algunes coves i després de travessar un reguer el sòl canvia i la calcària juràssica deixa pas als algeps versicolors del triàsic que hi ha just a sota.
Estos algeps són els que donen nom a la partida de l'algezar i apareixen al voltant del riu en les zones on l'erosió ha eliminat totalment la cobertera cretàcica i juràssica.

El Turio baixant a l'Algezar.

Per la vora del tallafocs hi ha un vell sender entre botges blanques que sembla ser l'única planta que creix bé als sòls guixosos doncs està per tot arreu. El seguim sempre paral·lels al tallafoc per on baixen la resta del grup i al final fem cap al camí de la fuente del Turio, just on hi ha un corral assolat. Des d'ací refem el camí que havíem fet a l'inici fins arribar a la Yesera per acabar la ruta.
Vicente ens convida a visitar l'Alcudia, que ell va desbroçar per a que es puguen vore millor les restes i agraïm la invitació i la feina feta però ho deixarem per a millor ocasió perquè la resta de companys van a dinar a Onda però nosaltres hem d'estar a casa per dinar i encara ens queda el ritual de la cervesa.

La ruta vista per:

Ací està el track:

I ací uns altres tracks que comparteixen part del traçat:

fanzara - ft turio - cova la mola més informació ací
espadilla - ayodar - espadilla

Més informació:

Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora
Cartoweb
http://www.fanzara.com/
SICE

Hui teníem previst fer una ruta curta, pujant al castell de Suera amb els xiquets. Per a no allargar-la massa havíem decidit eixir des de la font de la Bocamina, a meitat camí de Pedralba. Però quan anàvem a posar-nos en camí ha arribat un caçador que ens ha dit que este matí havien decidit anar a caçar al senglar tota la banda esquerra del barranc de Castro. Des del barranc fins al castell i de l'altra banda fins la font de la Figuera i al corral d'Antoni. Com que no volem tindre problemes hem hagut d'improvisar una ruta cap a l'altra banda del barranc, pujant al cim dels Òrguens, que se'ns ha fet prou més llarga.

Eixim camí avall, de retorn a Suera, passant per davant de la bassa de Suera Alta que regula l'aigua del barranc i de la Bocamina per a regar les hortes de sota de Suera Alta. Un poc més avant deixem el camí asfaltat per encarar una dura pujada a la dreta, per una vella senda que segueix un assegador.
De seguida comencem a pujar una empinada costera sota un bosc de pi rodeno entreverat de sureres amb un abundant sotabosc de brucs. Conforme pugem deixem a l'esquerra unes penyes de rodeno que semblen agulles, o uns òrguens en miniatura.
El camí fa algunes voltes per suavitzar la pujada però no massa. A més molts trams han desaparegut al passar tothom al recte.

Senda cap al camí de la Serra Baixa.

La part final de la pujada és més dreta i sembla que anem travessant antics bancals fins que finalment arribem al camí de la Serra que des de Suera puja pels Secanets per passar per tota l'ombria de la Serra, també anomenada Serra Baixa per distingir-la del capdamunt de tot cap on ens dirigim.

Ací tenim dos opcions, la primera és més suau però més llarga: seguir cap a Suera a buscar el camí d'Alcudia i pujar per ell (seguint el PR-CV-161) fins al cim, o bé la que seguirem nosaltres: enfilar una senda que puja al recte a buscar l'anterior, estalviant així la volta que fa però amb una pendent important.

La senda puja quasi recte sota el bosc, passant per raconades molt boniques de sureres i pins fins que arribem al PR.

Quan arribem al PR ja fa estona que els xiquets ens demanen menjar, però hem volgut aturar-nos deliberadament ací doncs tota la pujada és per l'ombria i no pega el sol, així que a la mateixa senda seiem per fer un mos.

Esmorzant al camí d'Alcudia.

Des d'ací també tenim dos opcions, una és seguir el vell camí d'Alcudia que va dalt dels Òrguens mentre que el que seguim puja al cim. El primer però es troba molt perdut i optem pel segon.

Continuació de la ruta.

Així que després de fer un mos continuem pujant i encarem la part final de la pujada al cim. El camí vell continua en diagonal fins al llom de la Serra mentre que el PR puja al recte cap al cim molt encosterat, on arribem després de travessar un bosquet de sureres.

Cim dels Òrguens.

Ja dalt hi ha molt bones vistes de la Plana i de part de la Serra d'Espadà, i fins i tot de les terres del Maestrat. Encara que el dia no està massa clar ens estem una estona disfrutant de les vistes mentre els xiquets juguen.
A la part més alta hi ha un curiós forat a la pedra fet, segons conten, per a posar una bandera al temps de la guerra, tot i què una vegada un militar em va dir que semblava fet per a instal·lar un teodolit. El cert és que el cim està voltat de trinxeres, algunes encara ben conservades, que miren cap a l'est i sud.

Trinxera als Òrguens.

Continuem camí per l'ample i pla llom de la Serra on els trams de pinar s'alternen amb alguns rodals de sureres i clars oberts.

Per dalt de la Serra.

El camí va de baixada fins que, arribats a la part més baixa i després de passar unes trinxeres torna a pujar. Ací el rodeno deixa pas a l'argila i la calcària i el bosc canvia. No desapareixen els pins però els pins de rodeno deixen pas als pins blancs, i al sotabosc els brucs i les estepes deixen pas a la peturrera, el coscoll, el romer i les argelagues.
Deixem a la nostgra dreta el corral de la Serra i avancem pel pinar fins que eixim d'ell deixant dalt a la dreta el Casalet. Anem ara un tros per dalt d'uns antics bancals d'ametlers engolits per la malea. Des d'ací es domina bona part de la vall del riu de Veo, amb els Òrguens a sota nostre.

Arribem a la Calera del Casalet, antic pou de calç que aprofita el sotabosc dels voltants i la pedra calcària i ací trobem un trencall de camins.

Nosaltres seguirem a la dreta per dalt de la Calera per una senda que va cap a Pedralba mentre que a l'esquerra continua una senda que, uns metres més avant es bifurca baixant la de la dreta a Alcudia per la Barrancada mentre que recte segueix a Benitandús per l'Alcornocal.
Continuem per la senda que fa la volta al Casalet sense perdre altura fins que arriba al coll que separa el Casalet de l'Altico de Molina, i ací agafem a la dreta la senda que baixa cap a la font del Porc.
La senda baixa per un pinar que creix sobre vells bancals, fent voltes entre els bancals en una baixada constant però còmoda com es correspon a un antic camí de ferradura.

Senda de baixada a la font del Porc.

Conforme anem baixant el pinar es fa més ombrívol i humit i l'arítjol i l'heura comencen a sovintejar fins que arribem a enllaçar amb el camí de la Serra, on les enfiladisses arriben a formar una autèntica selva. Per sort esta senda ha estat recentment netejada i la trobem ampla i neta.
Continuem cap a la dreta buscant la font del Porc que es troba en una raconada del camí, excavada a la terra i tancada per una paret de pedra seca. Els xiquets entren dins pensant-se que és una caseta doncs es troba totalment seca.

Camí a la font del Porc.

Continuem avant i passem per la caseta de Fesol, on només resten les parets de pedra doncs el sostre s'ha afonat. A partir d'ací el sòl canvia i retrobem el rodeno amb el bosc característic de sureres i pins pinastres, tot i què l'acompanyament florístic és molt més ric que a d'altres llocs. La humitat que hi ha en la ombria on a l'hivern no entra el sol fa possible el creixement de falzies i polipodis, molses i líquens que entapissen el terra. El marfull creix per tot arreu i els brucs assoleixen grans dimensions. Els alborcers sovintegen i també altres caducifolis com els cirerers de pastor, ...

Rellomet al sol.

Després de passar per unes lloses de pedra on pega el sol (un bon lloc per esmorzar) comencem una llarga baixada cap al barranc de les Lloses per un terreny més assolellat i eixut amb un bonic alcornocal en solana.

Bosc baixant al barranc de les Lloses.

Quan arribem al barranc el camí remunta per dins pujant per l'altra vessant cap a Suera. Nosaltres baixem pel camí empedrat que puja des de la Bocamina.

Este camí que remunta el barranc de les Lloses és, probablement, la senda més bonica d'Espadà. Un camí empedrat que segueix el barranc, ara per dins ara per la vora, acompanyat d'una autèntica selva mediterrània amb arítjol i heura que pengen de les sureres, alborcers i marfulls que formen un sotabosc espés, verd i lluent; i el terra entapissat de molsa, líquens i falagueres.

Com que fa temps que dura la sea el terra no esvara i es fa estrany en un racó on, hivern i estiu, sol estar humit i fresc ja que no pega el sol.

Barranc de les Lloses.

Arribem així al final de la senda i l'únic inconvenient és salvar el parell de metres que ens queden per baixar al camí asfaltat, doncs la pista es va menjar el final del vell camí deixant un alt terraplé.

Acabem així la ruta al lloc on l'havíem començada i sembla que la cacera encara no ha acabat. Encara sentim un parell de tirs i veiem un caçador per ací prop.
Ara toca dinar que ja és molt tard perquè la volta se'ns ha fet més llarga del que pensàvem així que ens acostem a la font de Castro on hi ha tauletes i aigua en abundància.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

suera - benitandús - calera - òrguens més informació ací
benitandús - òrguens més informació ací
suera - pedralba més informació ací
alcudia - xinquer - calera
benitandús -òrguens - alcudia - veo
benitandús - òrguens - castell de suera
suera - castell - casalet - suera
suera - font del porc - òrguens
suera - 4 camins
suera - font del porc - castro - camí vell
suera - òrguens
suera - suera alta - font del porc - òrguens
suera - òrguens - alcudia
suera - suera alta - casalet - òrguens
veo - òrguens - benitandús
tales - òrguens - benitandús

Més informació:

Herbari virtual
Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
Ajuntament de Suera
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web

Hui el dia s'ha alçat núvol i humit així que tocava buscar una ruta per a dies d'aigua, una d'eixes que no solem fer amb molta pista i poca senda i, fins i tot, camins asfaltats. Són estes les rutes que deixem per als dies de pluja. Per les pistes és pot anar bé amb paraigües i només ens banya l'aigua que cau del cel i no la que està a les plantes de la vora del camí (com ocorre a les sendes estretes), i si trobem asfalt tan si val, no ens enfanguem i tampoc dona massa pena a l'estar banyat.
De tota manera el primer que hem fet abans d'eixir de casa és mirar les previsions del model d'alta resolució Hirlam d'Aemet i el radar per saber on havia de ploure menys les properes hores i així decidir-nos pel lloc on anar.
Al final ens hem acostat a Artesa per fer camí a Suera per Xiclà i Cantallops retornant pel camí vell de Suera a Onda, tot ell pista.

Les previsions sembla que han encertat perquè encara que hem eixit de casa plovent a Artesa no ha plogut quasi. De tota manera ens equipem per a l'aigua i eixim pel carrer del Calvari, seguint el SL-CV-106 que torna a Onda des d'Artesa.
Deixem el Calvari mig enrunat a la dreta, dalt del poble i passem per dalt de les últimes cases encaminant-nos cap al dipòsit d'aigua d'Onda i des d'ací seguim per dalt d'una llometa per un camí traçat sobre un antic assegador. Els camps treballats s'alternen amb els erms i amb algunes casetes de camp formant un paisatge humanitzat que serà la tònica dominant en bona part del recorregut.

Calvari d'Artesa.

Arribem així a un encremament on abandonem el SL que continua cap a Onda i girem a l'esquerra seguint el camí de Tales a Onda, per on ve el Sender Local.
A la nostra dreta s'alçen els tossals de Sala, coberts de pinar, i a l'esquerra deixem l'Arquet, on els pins van guanyant-li terreny als camps de cultiu.
Arribem a un nou encreuament i seguim recte travessant la ratlla d'Onda i Tales per on també puja un assegador i el camí ens aboca a l'asfaltat camí de Xiclà (que ací també segueix un vell assegador).
Hem deixat enrere els camps treballats i els vessants de les muntanyes estan cobertes de pinar que creix als antics bancals.

Camí asfaltat al Pantà i a Xiclà.

El camí asfaltat remunta el barranc de Xiclà deixant a la dreta el Pantà, on es va fer un abocador, ara ple i cobert de terra, fins on arriba l'asfalt. A partir d'ací el camí continua de terra vorejant les faldes del Tossal Negre.

Camí de Tales a Fanzara a Xiclà.

Un poc més avant deixem a l'esquerra una ramaderia de bous braus, que té diverses instal·lacions disperses al llarg del barranc i ens passen uns quants cotxes que van a la ramaderia. És quasi tot el trànsit del camí.
Passada la ramaderia el barranc s'obri en un ample pla on conflueixen els termes de Tales, Onda i Fanzara. Ací el pinar perd terreny davant els bancals treballats o deixats ermar de fa poc, i també trobem algunes casetes noves.

Velles oliveres a Xiclà.

El camí aboca a un altre que passa perpendicularment en un encreuament on hi ha un pal amb la senyalització a Onda i a la font de Xiclà, cap on hem d'anar. Per ací passa el PR-CV-161 entre Suera i Onda.
Seguim a l'esquerra cap a la font seguint ara el camí que va a la font de Xiclà que coincideix, en part, amb el camí de Suera a Fanzara i segueix per la ratlla de terme. Just ací se'ns acaba la sort i es posa a ploure encara que de manera més bé fina, així que cal treure els paraigües i apretar el pas.
Deixem a la dreta una pista que puja a la font de la Basseta, a la carretera vella d'Ayódar, passant per la font de Fanzara i arribem així a la clotada on està la font de Xiclà.

Camí de la font de Xiclà.

La font de Xiclà es troba a la capçalera del barranquet del mateix nom, adosada a una bassa que regula l'aigua per al reg d'un parell de grans bancals que es troben a la part de baix i que estan plantats de tarongers. A les vores del barranc a més trobem bancals de secà treballats i fins i tot alguna caseta vella però ben conservada i encara en ús. El racó sembla transportar-nos a un altre temps quan encara hi havien bancals treballats, temps que a la resta de la serra només es conserva a la memòria dels més vells doncs els bancals cada vegada sovintegen menys.

Font de Xiclà.

Continuem pel camí carreter en part picat a la pedra que ens duu a la font. La font de Xiclà naix just a sota de la senda i vora una gran bassa de reg. Ací a més acaba el camí carreter i continua un camí de ferradura que segueix cap a la carretera de Tales, camí que també és assegador.
Per sort la senda és ampla i neta i la vegetació no molesta per anar amb paraigües.

Senda al camí vell d'Ayódar a Onda.

Conforme pugem sentim el soroll d'unes motos. Ja l'havíem sentit abans però més lluny. Ara però sembla que les tenim a tocar i conforme pugem per la senda es troben més prop fins que arribem on estan un parell de motos provant de passar per les pedres banyades. Han caigut ja un parell de vegades, se'ls han ofegat i tenen problemes per a posar-les novament en marxa. Els avancem i els desitgem bona sort.
Quan encara no hem fet molts metres aconsegueixen posar-les en marxa i els deixem passar. Per sort per a ells el camí és planer i de seguida dona pas a una pista que en uns metres puja a la carretera.

Motos per la senda.

Seguint el mateix camí que les motos arribem a la carretera vella d'Ayódar, traçada per damunt del camí vell que pujava d'Onda a Ayódar. Ací el PR i nosaltres seguim un bell tros per carretera fins als Simons.

Camí vell d'Ayódar a Onda, ara carretera.

La carretera però no es fa pesada i tampoc perillosa ja que no trobem cap vehicle en tot el trajecte.
Aprofitem el no haver de mirar on posem els peus per no esvarar per a posar els ulls en els paratges que acabem de passar, així passem per dalt la font de Xiclà i veiem allí baix la clotada de Xiclà tancada a la dreta pel Tossal Negre i a l'esquerra per la Loma de los Cuernos. Al fons es veu el Baladrar i la Solsida on destaca el terrer que volien convertir en abocador.
Tota la gran partida per on anem es coneix com a Cantallops i les antigues descripcions estenen el topònim fins a les serres properes.

Els Simons amb la Loma los Cuernos al fons.

Arribem a una pista a l'esquerra per on continuem i deixem a la dreta els Simons, una comalada plantada d'oliveres i alguna garrofera que conforma la capçalera del barranc de la Pedrera.
Conforme baixem els bancals cultivats es fan més escassos i quan arribem al barranc desapareixen.

Pista de Cantallops.

Només travessar-lo deixem la pista i seguim a l'esquerra el vell camí de ferradura que anava de Suera a Fanzara que passa per l'altra banda del barranc.
Baixem seguint el camí i passem per algunes zones de rocam, on la pedra calcària aflora a la superfície i en algunes d'elles es veuen uns estranys esglaons a l'estrat. Sembla que de per ací es van traure les pedres per a fer l'església. El barranc que deixem a la dreta té el significatiu nom de la Pedrera.

Camí de Fanzara.

Anem deixant el barranc de la Pedrera a l'esquerra i ens encaminem cap al collet de Cantallops i quan el sol fa ullades entre els núvols torna a posar-se a ploure. Tornem a treure paraigües i continuem camí cap al collet mentre plou i fa sol.

Pujant al collet de Cantallops.

El pinar es fa més espés al coll, i només deixa una franja enmig per on corre la senda.
Al coll deixem a la dreta una senda menys xafada que puja cap a la Penya de Marco i el trasponem baixant per l'altre costat. Encara no hem fet gran tros que se'ns apareix davant nostre el poble de Suera amb els núvols agafats als cims de la Serra darrere seu.

Suera des del collet de Cantalobos.

Seguim baixant i al passar un llis de roca deixem a l'esquerra una senda enfitada que pel corral de Garcia baixa al camí vell d'Onda a l'altura de les Hortes. Nosaltres però seguim cap a Suera que ja veiem ben aprop.

Suera i el Castell.

Baixem el darrer tros entre parets, i és que el camí que portem també és assegador, fins que finalment girem a la dreta per dalt les hortes que hi ha a les dos bandes del riu.
El camí aboca a una caseta on volen coloms. Estem a la Teuleria. A partir d'ací continua una ampla pista. Nosaltres la seguim un tros però la deixem per baixar a l'esquerra passant per la vora d'unes cases des d'on el camí baixa a travessar el riu Sec i puja cap al poble.
Passem per la vora de la bassa del molí del Figasso i baixem entre les hortes de Baix del Pont per a pujar de l'altra banda per una ombrívola senda que acaba a la carretera.

Pujada a Suera des del riu.

Travessem la carretera per entrar al poble pel raval de la Font. Des d'ací pugem cap a la plaça però no hi arribem. S'ha tornat a posar a ploure i apretem el pas baixant pel Raval a buscar el camí vell d'Onda.

El Raval.

Eixim de Suera i trobem una caseta de les que es feien per a resguardar-se de la pluja esperant l'autobús i entrem per esperar que torne a parar l'aigua i, al cap de poc, deixa de ploure i sembla que vol eixir el sol.
Seguim doncs travessant la carretera i enfilant al recte pel vell camí d'Onda que ja no deixarem fins a Artesa.

Camí vell d'Onda.

El camí passa per l'Esgolador, i les Hortes i deixant a l'esquerra el molí de Manuela, quasi totalment enrunat.
Tot este tram el camí està formigonat i ja ens va bé per no enfangar-nos massa, així que apretem el pas fins que trobem una bifurcació. Ací seguim recte deixant a la dreta el camí que, per la Cavallera, se'n va a Tales.

Caminant entre parets pel vell camí d'Onda a Suera.

Ací el camí passa entre parets de vells bancals abandonats. També deixem enrere algunes casetes rodades amb tanques de ferro que contrasten amb el paisatge que els envolta.
Després de passar una trinxera que s'obri a un collet el paisatge s'humanitza. Comencen a aparèixer horts de tarongers i bancals de secà, així com casetes d'estiueig per les vores del camí.

Camí d'Onda a la Frontera.

Passem ara per la Frontera, i al pla s'estenen els horts cap a Tales. Al fons tenim com a referència el Montí que ens acompanyarà fins al final de la ruta.
Arribem a unes casetes i el camí més fressat segueix a la dreta. Nosaltres seguim recte i baixem a travessar el barranc de la Pedrera pujant per l'altra banda per on passa el camí vell de Tales a Fanzara.

El Montí.

A partir d'ací anem vorejant les finques de tarongers que s'estenen per la Carbonària, amb el Montí al fons fins que arribem a la carretera vella d'Ayódar. Uns metres més avant deixem a la dreta el camí asfaltat a Xiclà, per on hem passat al començar la ruta i ja només hem de seguir la carretera per arribar a Artesa d'on ja veiem al fons el campanar.

Carretera vella d'Ayódar.

Però encara farem la ruta més entretinguda perquè per no xafar asfalt i mirant d'evitar la carretera de Tales, sempre amb molt de trànsit i sense vorera, quan veiem a l'esquerra una senda molt xafada que puja, la seguim amunt, amb l'esperança que ens porte al poble.

Senda a la ratlla d'Onda.

La senda ens porta fins a uns estables de cavalls i seguint un poc més avant arribem a l'encreuament per on hem passat, just per on passa l'assegador de la Ratlla d'Onda.
Des d'ací ja és camí conegut i refem els nostres passos trobant altra volta el sender local que seguim cap a la bassa d'aigua i el calvari d'Artesa fins a retornar al poble.

Entrant a Tales pel Calvari.

Ja només ens queda visitar el bar del poble per a concloure la ruta.

Ací està el track:

I ací un altre track que comparteix part del traçat:
suera - camí de fanzara

Més informació:

Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
Ajuntament de Suera
(1866) Itinerario descriptivo militar de España. Tomo IV Cataluña y Valencia Ed. Depósito de la Guerra accessible a la web <http://books.google.es/books?id=pzpdcArH1wgC&hl=es&source=gbs_similarbooks>
Cartoweb
Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web
Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea

Hui tocava fer una ruta tranquila i per camins coneguts. A més abellia tornar a Aín i no només per l'encant del poble, sinó també per la cervesa. Així que vam mirar de fer una ruta clàssica: d'Aín a la Mosquera i tornar pel barranc d'Almansor.
Però en això que Dani va penjar el track i la crònica d'una ruta que va fer fa ben poc pujant a les Penyes Blanques per una senda que hi va directament des de la carretera, així que vam canviar de plans i vam decidir que aniríem a la Mosquera pel camí vell d'Aín i retornaríem per les Penyes Blanques i la Ibola.

Així que a les nou del matí d'un dia més bé calorós (per a ser gener) hem eixit des d'Aín. Entre coses i d'altres ens hem congregat un bon grapat de gent i ja semblem un grup important. Eixim pel carrer de i enfilem cap al barranc de la Caritat, que remuntarem seguint el camí de la Serra.
Ací s'acumulen els senders senyalitzats doncs seguim el PR-CV-63.6, el GR-36 i el SL-CV-27, a més de la ruta roja del parc natural. Impossible perdre's.
Continuant per la pista de la Caritat passem per damunt un vell assut i deixem a l'esquerra la bassa de baix, ara convertida en piscina municipal i, just ací, abandonem la pista continuant pel vell camí que ressegueix el llit del barranc de la Caritat.
Continuem remuntant pel vell camí d'Almedíjar o de la Serra, ample i formigonat en este tram vora riu, amb una vegetació fresca de serveres, esbarzers, figueres, arítjol, .... que s'han menjat les antigues hortetes. L'aigua ens acompanya baixant a la nostra esquerra al llarg de tot el camí tot i que de vegades no l'arribem a vore sota la vegetació.
Arribem així al molí de l'Arc i passem sota l'arc per continuar la ruta. Dalt del molí es troba la bassa del mig, que abans s'usava per a regar i regular l'aigua del molí i ara només per a regar.
Continuem una trossada més fins que hi ha un desviament de camins. El camí de la Serra o d'Almedíjar puja a la dreta, i és per on tenim previst tornar. Nosaltres però pujarem pel camí de Xòvar deixant enmig una gran noguera.
Seguim ara les marques del GR-36 doncs la resta de senders abalisats pugen cap al coll de la Ibola.
El camí ens porta altra vegada a la pista que es superposa al vell camí. Seguim per dalt de les hortes i passem pel costat del Molí de Guinsa o de Dalt, amb la bassa que aprofita per moldre i per regular l'aigua de les hortes d'avall.
El camí passa vora la sèquia que duu l'aigua de la font de la Caritat a la bassa del molí, i deixem la font a l'esquerra passant sota els bancals del Benialinet, on es trobava l'antic despoblat morisc del Benialí, abandonat arran de l'expulsió dels moriscos el 1609.

Camí de Xòvar pel Benialinet.

Ací la vall s'obri un poc i deixa un terreny amb menys pendent que, juntament amb l'aigua de la font de la Caritat i dels barrancs del Joncaret i l'Horteta permet un aprofitament agrícola intensiu que va fer possible l'existència del poble.
Un poc més amunt el barranc torna a tancar-se i quan s'obri novament en una ampla clotada on es junten diversos barrancs abandonem el GR que continua pel camí de Xovar i seguim per una pista a la dreta que enfila a l'Horteta.
Passem per davant el corral de l'Horteta i enfilem una senda que puja pels bancals de l'Horteta que es regava amb les aigües recollides des del barranc del Joncaret, d'on les duu una sèquia que ressegueix la vessant de la muntanya travessant el barranc per un aqueducte d'un arc.

Pujant entre els bancals de l'Horteta.

Nosaltres pugem per entre els vells bancals, alguns molt recrescuts degut al pas dels anys. Pugem per un camí empedrat fins al capdamunt de l'Horteta, per on seguim vora la sèquia, ja al límit amb l'Escaleta, que queda dalt nostre.
Resseguim el barranc passant per dalt de l'arquet de la sèquia i ací ens en separem. El paistage canvia i deixem enrere els vells bancals, que comencen a ser envaïts pel bosc i entrem en un bosc veritable, amb sureres en l'ombria i carrasques als crestalls més rocallosos.
El camí travessa el barranc i remunta per la vessant de llevant fent algunes revoltes. Es tracta d'una senda que no fou molt important i només en alguns trams es veu el treball d'empedrat i la construcció de murs de suport.

Senda a la Mesquita.

Quan finalment tornem al llit del barranc ja hem deixat enrere l'Escaleta, vessant desarbrada que baixa des del Serro Gordo, i entrem a la Mesquita, nom de la partida que s'estén per les deforestades vessants entre la Penya Blanca i el Serro Gordo.
Només la part baixa, per on passem, conserva un bosc de Sureres prou espés que es converteix en pinar conforme anem pujant.
Travessem un tram més pla on la vella senda es perd entre antics bancals i arribem a un enforcall de camins. El de la dreta puja a l'Ereta i per l'esquerra es va al coll que queda entre Penya Blanca i el Serro Gordo.
Com que hui n'anem molts durant la pujada s'han fet dos grups, els primers que han apretat més i els darrers que hem pujat amb més tranquil·litat, i els primers trenquen a la dreta mentre que nosaltres seguim a l'esquerra fins a l'Ereta.

Cap a l'Ereta.

Deprés d'un curt tram sota el pinar arribem a l'Ereta, just on acaba una pista. Ací trobem el camí de Mosquera que remunta el barranc del Joncaret després de desviar-se del camí de Xova.
Seguim el vell camí que enllaça Aín i Mosquera passant per la font de l'Ereta, d'on només raja un fil d'aigua, i per la vora d'una caseta quasi totalment assolada, igual que moltes altres que va haver per estes parts més allunyades del poble i que servien per arrecerar-se en cas de pluja o tronada imprevista o per a fer nit en època de collita o molt de treball al camp.
El pinar que travessem, molt jove degut als incendis, fa molt mala cara amb infinitat de pins secs i amb poca fulla, i així mateix la resta de plantes no semblen massa sanes. Pot ser a causa de la persistent sequera que patim des de fa més de 8 mesos, pot ser per altres causes.

Camí de Mosquera. Al fons el coll de Mosquera.

Deixem enrere el bosc madur i de seguida veiem al fons el coll de Mosquera, per on passa el camí. El traçat fa algunes revoltes per a salvar l'últim tram de pendent fins que assoleix el coll.
Uns metres abans, per la dreta enllaça un sender per on passa el PR-CV-63.6 traçat per dalt dels cims d'esta part d'Espadà. Des del Serro Gordo ací ve seguint unes antigues trinxeres republicanes a mitjan vessant, sota la Penya Blanca.
I ací ens trobem amb la resta del grup que ha fet la volta pujant des de la Mesquita a enllaçar amb el PR que passa per la senda de Serro Gordo.

Coll de Mosquera o de Peñas Blancas.

Només traspondre el coll el paisatge canvia totalment, i és que entrem a la vall de Mosquera, l'alcornocal més ben conservat de la serra d'Espadà i una raconada única per diverses raons.
Mosquera és la casa que dona nom a la finca i a la vall, i fou també el nom que portava una alqueria morisca despoblada arran de l'expulsió. El nom, d'origen discutit, sembla adequat per a un lloc on a l'estiu les mosquetes que viuen sota les sureres se't mengen de viu en viu, raó per la qual solem evitar el vindre quan fa calor tot i l'ombra que ofereixen les grans sureres que creixen tan a la solana com a l'ombria de les vessants que baixen al barranc de la Falaguera, que travessa la vall.
A més Mosquera és terme d'Assuébar, tot i que el poble queda prou més allunyat que Aín o Almedíjar. Pot ser per això els casers de Mosquera han estat sempre habitants d'estos dos darrers pobles.
La conservació d'un racó tan excepcional ha estat possible gràcies al suro i al seu valor a partir de mitjans segle XIX quan es va desenvolupar la indústria surera, relacionada amb la venda de vi embotellat i champange. Fou aleshores quan es va subastar la finca que era terra comunal i la va comprar una família catalana vinculada a la indústria del suro, que continua sent la propietària. Gràcies a això els alcornocs s'han lliurat de la tala per a carbó o del desboscament per a ampliar les terres de cultiu, tal i conforme ha passat arreu de la serra.

Camí a Mosquera.

El camí de Mosquera travessa la solana de la vall, baixant fins a la casa de Mosquera, on arriba la pista construida els anys 30 per poder traure el suro amb camió. Nosaltres però no arribem a la casa. Tot i que la idea inicial era seguir la pista fins a la carretera d'Almedíjar per enllaçar amb la senda que puja a Penya Blanca, una senda netejada recentment que apareix a la dreta ens convida a provar sort i mirar de pujar-hi directament.

Senda de traure suro a Mosquera.

Com que anem un poc separats quan decidim pujar ho fem en dos grups i per dos sendes diferents, separades tan sols uns metres, però que ens duran per llocs diferents. De tota manera es tracta de sendes de traure suro, obertes i netejades per a facilitar l'accés de les cavalleries que baixen el suro a la casa on es carrega als camions.
La senda que segueix acaba a la vora d'una pedrera, on el tronc roig de les sureres ens mostra que s'ha tret suro este estiu passat.

Camp a través.

A partir d'ací ens cal buscar el millor pas camp a través per a pujar a la Penya Blanca. Busquem per tant un rellomet recorregut per alguns crestalls rocosos que baixen des del cim i per on hi ha un senderol d'animals que ens facilita el pas, esquivant quan cal els trams més verticals.

Grimpant per les penyes.

Grimpant les penyes arribem a l'altura de la Penya Blanca i tenim la millor fotografia que es pot aconseguir d'elles. Des d'ací s'entén perfectament el perquè del topònim doncs el rodeno roig clar es troba cobert de líquens que li donen un color més blanquinós que el roig habitual a d'altres llocs de la serra.

Las Peñas Blancas.

Seguim pujant i quan girem el cap veiem a sota nostre tota la vall de Mosquera coberta d'un espès bosc de sureres, unes magnífiques vistes que conviden a aturar-se i descansar la vista ... i les cames. El vent que bufa i neteja l'ambient fa que la visibilitat, sense ser excepcional, siga molt bona i podem vore sense cap problema tot el contorn del golf de València fins a les muntanyes d'Alacant que el tanquen pel sud.

El Carrascal i la vall de Mosquera.

Seguim una trossada més i arribem a la part alta de la muntanya. Es tracta d'unes llargues i arredonides llomes que contrasten amb les fortes pendents que hem deixat enrere.
Per dalt les llomes passa un dels tallafocs oberts a la serra i quan arribem ens trobem amb la resta del grup que ha pujat per un lloc un tant diferent però amb idèntic resultat.
Mentre pujàvem ens hem anat veient de lluny, però el retrobar-nos i pensar que s'ha acabat la incertesa del camí ens ompli d'alegria, perquè des d'ací ja no trobarem més complicacions en la ruta.

Cimera: trobada al cim.

Seguim les llomes pelades, a causa del tallafocs, fins que trobem unes restes de trinxeres i un vell senderol que trenca a la dreta a buscar el coll de Mosquera. Uns quants segueixen per allí evitant la pujada al cim, mentre que la resta pugem recte al cim sense camí definit.
Mentre pugem veiem un grup de senderistes al coll i, sentim un soroll i al cap de poc apareixen una bona colla de motos de trial que pugen des de la Mosquera, pel camí d'Aín per on nosaltres hem baixat, i que a l'arribar al coll continuen cap al Bovalar. Un mal exemple doncs encara que les motos de trial no erosionen tan els camins com les d'enduro no fan massa bé, a més d'estar prohibida la seua circulació per les sendes.

Carenant cap al cim de Penya Blanca.

Unes penyes que formen un colmet marquen el punt més alt del cim de Penya Blanca. Només ens estem el temps just de fer la foto de rigor i continuem camí tot i que les vistes són esplèndides. L'aire bufa fred i no convida massa a estar-se i si ens entretenim la resta de companys ens avançaran.

Cim de Penya Blanca.

Comencem la baixada per la carena al recte cap al coll que ens separa del Serro Gordo deixant a l'esquerra un pinaret.
La baixada és pendent i no hi ha senda però gràcies al tallafocs baixem sense cap complicació. O millor només amb la complicació de la forta costera.
Deixem a la dreta la partida de la Penya Blanca, que baixa fins al barranc d'Almansor travessant la carretera d'Almedíjar i finalment arribem a una senda quasi totalment tapada que baixa des de la Penya Blanca per la vessant nord. La seguim només els metres finals fins que enllaça amb la sendera que baixa des del coll de Mosquera seguint una vella trinxera republicana de la línia XYZ.

Baixant cap al Serro Gordo.

Arribem al collet, des d'on baixa a l'esquerra el Reguer de la font Calenta i a la dreta un altre reguer cap al barranc de l'Horteta i, uns metres més avant, la senda que enllaça amb el camí de la Mesquita. Nosaltres seguim amunt, enfilant la darrera pujada del dia cap al Serro Gordo per la Solana de Castellnou. Com en tants altres topònims no es va calfar massa el cap qui la va batejar doncs és una solana i si mirem des d'ella cap al sud es veu, al fons, Castellnou (o Castelnovo).

Pujant per la Solana de Castellnou. Al fons la Penya Blanca.

Quan arribem a dalt del Serro Gordo continuem crestejant cap al coll de la Ibola deixant a l'esquerra Cadori i a la dreta l'Escaleta, que abans hem passat per baix.
Ja falta poc per a les dotze i com que Ramiro té pressa avisa que abans de la una vol eixir d'Aín. Per tant per a fer-se la cervesa cal apretar el pas i hi ha qui s'ho pren de valent i comencen a córrer.

Enfilant cap al coll de la Ibola.

Ens tornem a dividir en la baixada cap al coll de la Ibola, nosaltres baixem de pressa però sense córrer i així podem anar mirant el paisatge.
A la nostre esquerra s'estén el barranc de la Ibola que baixa des del collado de Torres, als peus de la Serra (d'Espadà). El nom del coll es correspon al de la partida que queda de l'altra banda (mirant des d'Aín).
La gran partida de la Ibola és un excepció a la serra on els límits de terme segueixen la divisòria d'aigües. En canvi la Ibola queda de l'altra banda de la divisòria orogràfica, just a la capçalera del barranc d'Almansor i vessant les aigües cap al riu de Segorb.

Coll de la Ibola.

Arribem al sempre atrafegat coll de la Ibola i veiem els ciclistes que passen.
El coll és a la vegada un encreuament de camins. Des d'ací hi ha el camí de la Serra que puja cap al pic d'Espadà (i al Picaio), i per ací passava l'antic camí entre Aín i Almedíjar i la moderna carretera. És per això que a Almedíjar se'l coneix com a collado d'Aín.
Nosaltres travessem el coll i agafem el camí d'Aín, que baixa pel Romeral, però no seguim el vell camí que baixa per dins del reguer, sinó un altre, més fressat per ser per on baixen les bicicletes, que manté l'altura mentre travessa un alcornocaret fins que enfila avall a buscar el barranc del Castell on es junten els dos camins.

Camí de Almedíjar.

Quan arribem al barranc apretem el pas i fem algun tram corrent pel vell camí de ferradura que passa sota el Castell. A la nostre esquerra deixem la Servereta on hi ha un corral on, encara no fa molts anys, baixaven les ovelles d'Aragó a extremar.

Vorejant el Romeral.

Deixem a la dreta el Romeral, on abunda el romer doncs és terra calar, com tota la terra que hem xafat des que hem coronat el Serro Gordo, i un poc més avant deixem també a la dreta el camí que puja al Castell.

A partir d'ací el camí d'Almedíjar, que seguim, baixa a buscar el barranc i el segueix de ben aprop, per una zona ombrívola de pinar. I poc abans d'enllaçar amb el barranc de la Caritat deixem enrere la calcària per tornar a trobar els gresos rojos del rodeno.

Enllacem finalment amb el GR i tanquem el cicle. Ja només ens queda refer el camí de l'inici tornant a passar per la bassa del Mig, per l'arc del molí de l'Arc i per la bassa de baix abans d'entrar al poble d'Aín i anar directes al bar a fer-nos la cervesa que ens hem ben guanyat doncs finalment hem fet la baixada des del Serro Gordo en poc més de vint minuts. I és que no hi ha res com un bon incentiu per a caminar de pressa.

Recuperant forces.

Ací està el track:

I ací la ruta de Darkmet, que no és exàctament igual doncs va fer altres variants.

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

castell d'aín
volta a mosquera més informació ací
ain - finestra - penya pastor més informació ací
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
ain - batalla - noguerals - bovalar - ereta - ain més informació ací
ain - ereta - nevera - coll de barres
ain - espadà - font parra - ibola
ain - batalla - bovalar - cerro gordo - ain
ain - penya pastor - penyes blanques - ain
ain - espadà - ain
barranc caritat - mosquera - bellota
ibola - mosquera - ibola
ibola - almedijar - ibola

Més informació:

S.A.S.E Senders a Aín Ed. Ajuntament d'Aín, 2001
Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
Ajuntament d'Aín
Senders d'Aín, fullet realitzat per la SASE i editat per l'Ajuntament d'Aín. accessible a la web.
Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
Cartoweb
Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
Vidal González, Pablo (2007) Mosquera. Etnología de un paisaje rural de la sierra de Espadán. Ed. Diputació de Castelló

Ja feia temps que no eixia sol a la muntanya, però hui no he tingut altre remei. Un dimecres de vesprada és difícil trobar companyia.
S'acosta la data de fer la travessa dels cinc mils d'Espadà i cal posar-se a punt, i com que ni dissabte passat, ni el proper podré eixir a caminar he mirat de trobar un forat i fer una ruta propera, curta però intensa.
Fa poc vaig vore unes fotos al facebook de Pepe Serrano del corral de Xautena i una crònica de Dani que també passava per allí, i em van entrar ganes de tornar a fer-li una visita. D'altra banda volia també pujar per la senda del Carrascal, una pujada dura i amb un bon desnivell, bona per a entrenar. Per a augmentar el desnivell pensava pujar primer a les Penyes Altes (a Onda es coneixen com les Penyes Aragoneses) i vaig recordar haver vist un track que pujava per la vora de la cantera, i buscant vaig trobar un track de Fos Films que baixava directe per la vora de la Cantera. Encara vaig pensar d'allargar la ruta a l'Espino, però això dependria del temps i les forces.

Així que deixant el cotxe quasi on s'acaba l'asfalt del camí vell d'Onda (a Artana), just on enllaça amb el PR-CV-161, comence a caminar per un camí que baixa a buscar la rambla i la segueix un bon tros per dins.
El camí ix per la dreta i comença a pujar vora un pinar que creix damunt els vells bancals. De seguida veiem a l'esquerra la pedrera de les Penyes, que a punt va estar de fer-les desaparèixer i que ara resta abandonada i sense restaurar. Tot un monument al despropòsit, la corrupció i la ineptitud de polítics i panxacontents (ací podeu llegir la història).

Pedrera de les Penyes Altes.

Deixem la cantera a l'esquerra i quan el camí acaba continua una senda molt marcada cap amunt.
Després de pujar uns metres sembla que el track que seguisc gira a l'esquerra i hi ha un senderol que voreja la pedrera, però al seguir-lo el track queda a la dreta així que decidisc baixar i tornar a seguir amunt la senda més fressada (el vell camí de les Vinyes de Piquer pujava per ací, tot i que ha desaparegut en part per la pedrera).
Seguisc pujant al recte, per una vella pista que dona pas a un conjunt de traces paral·leles com les que solen fer les ovelles, tot i que no n'hi ha rastre d'elles, i seguint-les arribe a un punt on unes marques de pintura i unes fites marquen el millor camí per a pujar.

Senda amb marques de pintura groga.

El camí no és fàcil de seguir però puja per una part molt seca on no hi ha quasi malea, i per tant no té altra complicació tècnica que la forta pendent.
Després de passar una fita perd la traça enfitada (crec) i com que ja estic quasi a dalt seguisc recte per arribar a la senda de la Ràpita, per on passa el PR-CV-428 que recorre per dalt les Penyes.
Abans d'enllaçar amb ell cal girar el cap enrere i disfrutar de les vistes. Al fons queda la clotada on s'alça Artana, tancada a ponent per la lloma de Justí (o Cresta de l'Ombria, a Artana).

Foia d'Artana des de les Penyes.

Des seguida s'enllaça amb el PR i just on arribe hi ha una fita, tot i què uns metres més avant n'hi ha una altra i també marques grogues que semblen marcar el lloc per on calia anar. Hauré de tornar a fer la ruta al revés per a conèixer bé la senda original.
Continue caminant per la senda de la Ràpita que travessa alguns rodals de carrasques, més escasses que les sureres degut al carboneig intensiu que se'n va fer a la postguerra (les sureres tenien valor per al suro, les carrasques no).

Carrasques a la senda de la Ràpita.

Deixe a l'esquerra un baixador al capdamunt de les Penyes, marcat amb una fita i, un poc més avall i a la dreta el vell camí que baixava des d'ací a les Vinyes de Piquer per on vam passar no fa molt. Hui seguiré el mateix camí i un poc més avant deixaré el PR que volta per la Mina per a fer cap a Betxí i trencaré a l'esquerra per a passar per dalt de les Penyes i baixar a la rambla.

Les Penyes Altes des de dalt.

La baixada és ràpida i bonica. Una senda nova, traçada en part damunt els vells camins d'accés als bancals que hi havia en esta part ens condueix fent revoltes o baixant trams rectes a un ample colladet i, des d'ací baixem per un terreny més pedregós fins a la rambla.
El pinar és present en tot moment. Pi blanc en la part alta on el terreny és en part calcari i pi pinastre on deixa pas als gresos rojos.
Arribe finalment a la rambla on la vegetació és més verda i variada, i això que està tot molt sec doncs fa temps que no plou. Quan porta aigua el paisatge és totalment diferent i recorda els rierols de l'alta muntanya.
Per ací baix passa el PR-CV-161 (que continua fins on he aparcat) i també el PR-CV-360, que puja cap a la Penya Parda.

Les Penyes Altes des de baix.

Continue rambla amunt pel vell camí d'Onda a Artana i al travessar la rambla es veuen les restes dels ponts que va tindre temps enrere. Només queden els pilars que sostenien unes passeres de fusta construïdes a la guerra civil i desaparegudes pel pas del temps.
Un poc més avant arribe al peu de les Penyes on l'ajuntament d'Artana ha instal·lat un panell que explica la flora, fauna i geologia del paratge, proposat per les Corts valencianes com a Monument Natural però mai declarat. Una de tants despropòsits al voltant de les Penyes.

Senda del Carrascal.

Just ací, al peu, hi ha un cartell que marca la continuïtat del PR-CV-360 que puja a la Penya Parda per la senda del Carrascal. Una pujada que condensa en u bona part dels paisatges d'Espadà: comença sent un camí de ferradura empedrat a trossos que travessa un bosc de sureres en ombria, travessa el barranc del Carrascal i continua per un bonic bosquet de sureres i carrasques en solana, no molt espès tot s'ha de dir; després de passar un aljub assolat enfila un tram amb pins que creixen al lloc on hi havia vells bancals i, finalment, deixa el rodeno i puja per un pinar de pi blanc que creix damunt les argiles i la calcària.

La Penya Parda des de la Senda del Carrascal.

El camí és prou còmode fins que travessem el barranc. A partir d'ací comença pujant fent llaçades fins a un vell aljub, ara amb la teulada assolada. No fa molts anys encara hi estava tot i què en no massa bones condicions.

Aljub assolat.

Aljub encara amb teulada el 2004.

A partir d'ací el vell camí desapareix doncs només pujava als bancals i la nova senda puja al recte buscant la carena en una costera que s'agarra de valent. Ens trobem a l'Olivar Farg i ací la terra solta no ajuda massa en l'ascensió. D'oliveres ja no en queden però en devien haver, i de la varietat Farga si fem cas del topònim, una de les dos varietats conreades junt a l'artanenca.

Així finalment arribem a l'aiguavessant per on passa una senda que baixa des de la Penya Parda als Quatre Corrals pel cim del Sardo. Esta és una part enganyadora doncs sembla que ja s'ha acabat la pujada però encara ens queda el tram final, menys dur però de pujada.

Senda a la Penya Parda.

Ací el terreny canvia i la calcària pren el relleu als gresos. Quan canvia el sòl també ho fa la vegetació i el pi blanc, el coscoll, romer i argilaga roja són les espècies dominants.

La senda no passa pel cim de la Penya Parda així que cal desviar-se'n per pujar, però de tant fer-ho ja quasi s'ha fet senda.

Cim de la Penya Parda amb la Plana al fons.

Des del cim de la Penya es veuen les Penyes Altes a vista de pardal, des de dalt, i també moltes altres coses: la Plana a l'est amb la mar al fons, l'eix principal de la Serra al sud, amb l'alineació de muntanyes que va des del Puntal de la Font de Cabres al pic de la Batalla, l'Espino ben prop i l'Espadà i Ràpita, més lluny cap a ponent, i el Montí amb les Serres de l'Alcalatén i el Maestrat al nord.
Cal seguir però el camí que continua per dalt dels cims i passa per davall de la veritable Penya Parda, doncs el cim està desplaçat uns centenars de metres de la Penya.
El camí fa una volta pel cim passant per dalt d'un dels reguers que formen el barranc de la Gerra.

Caseta de volta dalt del barranc de la Gerra.

Comence a baixar travessant un pinar jove i espès, massa espès per a que els pins cresquen bé.
El pinar passa vora una caseta de pedra i enfila un reguer baixant per dins en un tram un poc més tancat i amb pitjor peany fins que n'ix per seguir vorejant per dalt el barranc de la Gerra, ara per una vella pista que s'ha tancat fins a convertir-se en una senda.
El PR que seguim continua per la vella pista per a fer la volta al barranc de la Gerra, però a mà esquerra ix un senderol marcat amb una fita que puja cap al llom que queda dalt i l'agafe per a acurtar camí doncs passa pel Carro i baixa al camí d'Artana a Tales. Estem dins el terme de Tales i dins d'ell seguirem molta estona.
El sender puja dalt d'una lloma per un pinar que creix en el que abans foren bancals de garroferes i oliveres, i quan corona gira a la dreta i recorre la llometa per dalt passant per la vora d'un bell corral, ben conservat.
Si ens acostem podem vore una caseta de pedra seca, l'estable per a la cavalleria i la paret que ho voltava tot, molt ben treballat gràcies a la bona pedra calcària dels voltants.

Corral al Carro.

El camí continua entre restes de bancals i parets de pedra de magnífica factura. Ben fetes i ben conservades gràcies a l'enginy dels paredadors i a la pedra que ho facilita doncs es trenca en lloses menudes i quadrades.
El camí sovint el trobem entre parets, fetes per a evitar el pas dels animals a les finques quan estes encara es treballaven.

Senda vora una paret de pedra.

Per la punta de la lloma comence a baixar al colladet de Tales, per on passa el camí d'Artana a Tales per on passa el PR-CV-161 que seguiré fins al final de la ruta.
Deixe a la dreta una senda que baixa a buscar el Maset pel d'Isidoro, sempre vora el barranc del mateix nom. Esta senda és difícil de vore doncs mou per la vora d'un bancal i cal saber que està per trobar-la.
Els bancals d'oliveres ocupen l'ample coll per on passa el camí que ara seguiré cap a Artana.

Camí d'Artana a Tales.

El camí ample voreja els bancals d'oliveres i quan arriba a l'últim bancal treballat es converteix en una senda de ferradura que baixa per la vora esquerra del barranc de la Fonteta Blanca.
Tornem a entrar dins del terme d'Artana poc després de passar els darrers bancals que encara no ha engolit el pinar que cobreix tots els vessants de les muntanyes.
Fa anys que no passava però este camí em duu bons records perquè fou una de les primeres sendes que vaig xafar per Espadà, quan començava la dècada dels 90. Acompanyant un company d'estudis que havia vingut a netejar-lo amb la SASE. Després vam baixar a visitar la cova de Xotena on sembla que no passa el temps.

El camí baixa poc a poc i còmodament a buscar el barranc i, quan el travessa entre una vegetació que, fora de la senda, sembla impenetrable, passa per dalt del Poet o toll de Xotena (oficialment Xautena).
El camí, que també és assegador, baixa per la vora del pouet on m'acoste a fer-li una ullada. Està classificat com a abeurador de ramat i amb raó doncs és un toll d'aigua naixenta on sempre en trobarem, hivern o estiu, fins i tot ara després de tants mesos de seca hi ha una aigua clara.

Toll o Poet de Xotena.

Des del toll el camí fa un parell de revoltes entre una terra argilosa per a baixar al barranc de Xotena que ve del terme de Veo. El travessem i arribem a una pista que cal seguir a l'esquerra.
Fa anys per ací hi havia bous pasturant, més tard els van llevar i la pista va anar tancant-se i fent-se malbé de les plogudes. Ara sembla que l'han arreglada per a treure pins i veiem trams on el pinar està més clar doncs s'han tallat pins per a fusta. No dona massa diners als propietaris però caldria que en donara prou per, almenys, eliminar la remulla seca que queda i que és combustible perfecte per als incendis.
La pista travessa un pla i gira a ponent. Cal seguir recte i baixar al barranc.

Pista a la cova de Xotena.

Quan s'arriba al barranc continua una senda però no cal fer molts metres doncs a la dreta un pujador i una paleta ens indica l'accés al corral de Xotena.
El corral de Xotena seria un típic corral d'ovelles dels molts que trobem escampats per la serra si no fora perquè està fet aprofitant una gran balma.
El corral està a la vora de l'assegador de Xotena, prop del toll del mateix nom i fou usat pels ramats transhumants que baixaven a hivernar a Artana des de l'Aragó.

Corral i cova de Xotena.

Després de visitar el corral i cova baixe altra vegada al barranc i continue barranc avall passant per uns xicotets estrets.
Quan els estrets acaben trobem una pista que ix per l'esquerra. El vell assegador continuava per dins del barranc però ara està totalment tapat de malea.

Barranc de Xotena.

Seguisc la pista amunt i puja al Planet de Xotena, un tram pla penjat a una certa altura damunt del barranc. Els vells bancals han deixat pas a un pinar que creix amb força, en alguns llocs amb pins tan grans que ja els han pogut tallar per a fusta.
El camí continua proper al barranc però per dalt, sempre planejant. De l'altra banda del barranc queda la caseta de Joanet i cap a ella es desviava el camí de Tales, ara però seguim recte per la pista.

Pista de Xotena.

La pista es va separant del barranc i passa per un ample descampat on sembla com si l'hagueren preparat per a sembrar, encara que roman erm i les argelagues ja comencen a créixer.
Davant meu el sol ponent il·lumina la Ràpita mentre faig les últimes passes fins a tancar el cercle i arribar al punt de partida.

La Ràpita

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Betxí - mina - penyes - solaig - montserrat
betxí - penyes altes - rapita més informació ací
betxí - ràpita - camí vell d'artana
murtera - penyes altes - penya parda
artana - penyes altes més informació ací
toll del bou - toll xotena - penyes altes
pr-cv-428 sender de la mina al solaig més informació ací
toll del bou - penya parda - pi nano
betxi - montserrat - rabosera - vinyes piquer - penyes altes - murtera més informació ací

Més informació:

Artanapedia
Ajuntament d'Artana
cartoweb
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

No m'agrada repetir ruta, hi ha massa llocs per conèixer, però per segona vegada consecutiva torne a visitar les Penyes Altes. I és que la setmana passada em vaig quedar amb el dubte de saber per on anava la senda que puja a les Penyes per la vora de la cantera.
Però com que cal canviar hui eixiré des de Betxí i aprofitaré per fer part d'un track de piq que puja enllaça les fites de terme de Betxí.
Comence a caminar quan acaba l'asfalt del camí de les Vinyes de Piquer. Ací els tarongers s'acaben i comença un bonic pinar que creix als antics bancals de secà. És una meravella tot i estar molt propet del poble i això es nota doncs fa anys es va usar d'abocador i encara en queden restes.

Camí de les Vinyes de Piquer.

El camí de les Vinyes de Piquer, per on vaig, és de terra però ample i ben arreglat. De seguida deixa el pla que puja des del poble i passa vora un corral. Per davant d'ell mou un camí cap a la Mina.
A partir d'ací el camí s'arrima al barranc de les Vinyes de Piquer que s'estreta deixant a l'esquerra el Llom del Cautiu i a la dreta el Pasqualot.
Poc després de passar eixe tros ombrívol i boscós es torna a obrir el panorama en una ampla foia envoltada de muntanyes on antigament devien estar les vinyes de Piquer que van donar nom a la partida.
De vinyes ara ja no n'hi ha i han deixat pas als tarongers que s'arrengleren en llargues fileres ocupant tota la part central de la foia.

Límit entre els tarongers i el pinar a les Vinyes Roges.

Només arribar als primers tarongerars trenque a l'esquerra per la vora buscant la part alta de la finca. Ací enllace amb el track que puja cap al Llom del Captiu.
Per la punta de la finca ix una sendeta que s'endinsa al pinar. El track però només la segueix uns metres i de seguida puja al recte cap al cim. Esperava trobar una senda poc clara però l'únic que hi ha són traces del pas dels senglar i, seguint-les i seguint el track vaig pujant entre l'espès pinar fins a dalt de tot.

Branques enfangades pel pas dels senglars. L'única traça de senda.

Arribe finalment dalt del Llom on hi ha una fita de terme, i des d'ací el track i jo continuem per dalt del llom on el pinar és més obert i hi ha traces de sender en direcció al colladet de Parrús.
El track però baixa abans d'arribar per a travessar Xerlits i pujar cap a la Rabosera buscant la següent fita. Jo continue per dalt buscant un colladet anterior, a la Gitana, per on vam passar no fa molt i des d'on ja hi ha camí més clar.

Llom del Captiu. al fons la Ràpita.

Sense massa complicacions arribe al colladet on ja vam passar baixant de la Rabosera i busque la senda que porta al colladet de Parrús. És un poc complicat doncs han estat tallant pins i s'han deixat les branques seques escampades per tot arreu i han tapat algunes sendes però al final la trobe i en dos passes em plante al coll.

Senda de la Gitana.

Pel coll passa el camí que va a les Vinyes de Piquer des del camí d'Artana a Betxí. És el millor camí per anar-hi des d'Artana, sobretot si es va a la part baixa. Hi ha però un altre camí, el que faré més tard i que passa per dalt les Penyes.
Este camí es troba en millor estat, amb molts trams encara empedrats i net i fàcil de passar. Fa anys no era així i la part de baixada al barranc de Betxí estava molt tapada. Com que per ací passàvem al fer la pujada des de Vila-real a Espadà vam vindre un any a netejar-lo i a marcar-lo amb pintura blanca. És per això que encara es poden vore ratlles blanques des d'ací fins a Veo, i també alguns escrits amb indicacions de la direcció a seguir (Artana, Veo, ...), doncs vam creure convenient marcar el camí per a què ningú es perdera però evitar fer-ho amb les senyals de PR, GR o SL, doncs no és una ruta abalisada oficialment.

Camí de les Vinyes de Piquer.

El mateix tram després de netejar-lo.

Ara per ací baixa cap al barranc de Betxí el PR-CV-428 que fa la volta a Betxí. El PR baixa de la Ràpita seguint l'assegador de la Gitana, i ara el seguisc de pujada a la Ràpita.
El primer tram de la pujada és molt pendent però quan arribem a l'aresta cal girar el cap enrere per no perdre's les meravelloses vistes de la Plana i, si el dia és prou clar, vore fins i tot les illes Columbretes.

Assegador de la Gitana des de la Ràpita.

Quan acaba la part més aèria de l'aresta (que no ho és molt) arribem a un collet per on passa una senda que puja des de la Masadeta, seguint aproximadament l'assegador, i baixa cap a les Vinyes travessant bancals.
Des d'ací ja només queda un curt tram de pujada per assolir el cim de la Ràpita. De ràpites a Espadà hi ha dos, esta és la més baixeta, l'altra és el principal cim de la serra amb 1104 metres. No és estrany trobar dos cims amb el mateix topònim doncs és prou freqüent i el podem trobar a Sant Carles de la Ràpita o al monasterio de la Rábida, per citar només els dos més coneguts. I és que Ràpita (derivat de Ribat) és un "ermitatge o mesquita fortalesa fora de poblat" (DCBV) però també un hostal o fonda.
Però hui no toca pujar a la Ràpita, sinó que agafe la senda que baixa a les Vinyes.
Fa anys que no passe i tenia curiositat per saber com estava i, la veritat, és tal com recordava: una senda oberta travessant bancals fins que enllaça amb la part final de la pista que puja des de les Vinyes.

Senda de baixada a les Vinyes de Piquer.

En molts trams és més recomanable baixar corrents que caminant donada la forta pendent que té, i això fa que semble més curta del què és.
La senda mor a la vella pista que puja des de les Vinyes, ací quasi impracticable per a cotxes. Cal seguir-la avall travessant el pinar que creix a l'ombria de la Ràpita.

Pista a les Vinyes de Piquer.

Mentre baixe vaig mirant per si hi ha alguna senda que enllace directament amb les finques de tarongers que s'estenen de l'altra banda del barranc de les Vinyes de Piquer, però no trobe cap senda més clara que la que ja vam passar fa poc venint de la Rabosera pel camí de les Vinyes, tot i què vaig mirant de trobar un camí més clar per si aquell dia se'ns va passar per alt.

Senda? travessant el barranc de les Vinyes de Piquer.

El curt tram de senderol entre el pinar aboca als tarongerars que s'escampen per la part central de la foia de les Vinyes, i vorejant-los per la banda de dalt buscaré la bassa d'incendis per on continua el vell camí, tal i com ja vam fer l'altra vegada.

Les Vinyes de Piquer. Betxí al fons.

Arribat a la bassa d'incendis pensava dedicar temps a trobar l'inici de la senda que no vam aconseguir localitzar l'altra vegada però una gran fita indica ara per on s'agafa i en raó no la vam trobar doncs contra tota lògica cal anar cap a la mar, en direcció contrària a on ens dirigim perquè la senda tomba i roda el tossalet on s'alça la bassa i enfila amunt per la vora d'un reguer fins que puja a buscar un rellomet per on munta cap a les Penyes.
En els llocs on pot presentar alguna complicació hi ha fites posades que esvaeixen els dubtes. Per si de cas m'ature i en pose alguna més ara que ja sé per on va la senda. Sovint no ho fem perquè no n'estem segurs de seguir el camí correcte.

Fita a la senda de les Penyes a les Vinyes.

Després de passar per un bonic alcornocaret, menut però l'únic que hi ha pels voltants, fem una última costera fins que enllacem amb el PR-CV-428, just uns metres abans que se'n desvie el camí que baixa a la rambla d'Artana. Per ací passaré més endavant però ara toca seguir a l'esquerra com si pujàrem a la Ràpita.
Deixe un primer entrador a la dreta, que va al capdamunt de les Penyes, i un poc més avant hi ha un altre entrador amb fites i marques de pintura que seguisc pensant que és el camí que cal seguir per baixar a la rambla.

Aljub a les Penyes Altes.

La veritat és que sí és el vell camí i passa per la vora d'un aljub tal i com recordava Josep Herrero de quan anava al bancal, però el camí ara acaba dalt les Penyes, a les puntes de més al sud, i com que la continuació de la senda no està clar i segurament està tallada per la cantera refaig el camí fet i retorne al PR, no sense abans aprofitar per disfrutar d'unes vistes més que interessants de les Penyes.

Les Penyes Altes.

Vist des de casa, amb tranquil·litat i foto aèria sembla factible seguir el vell camí vorejant la Pedrera, i estaria bé fer el que no han fet els propietaris de la Pedrera i recuperar el vell camí. Ara bé, com que eixe no és el meu propòsit al retornar al PR comence a buscar per on poden anar les marques que vaig trobar la setmana passada. Al final acabe baixant pel mateix lloc i trobant les mateixes marques, doncs és el camí més lògic i net, tot i què no el millor a causa de la forta pendent.

Drecera de baixada a la Pedrera de les Penyes.

M'entretinc ficant fites en els trams més perdedors, però tot i així cal anar amb molta vista per a seguir la senda que em porta quasi al peu de la pedrera. Just en eixe punt una pista segueix ara el traçat del vell camí que havia deixat dalt les Penyes.

Pedrera de les Penyes Altes.

Pista avall travesse els pinars que volten la pedrera i trenque a la dreta mirant de fer drecera per travessar la rambla i arribar al camí d'Artana a Onda.
Arribe quan acaba l'asfalt, just davant l'entrada de la Pedrera. Fa anys passar per ací feia llàstima, entre el soroll, la pols i la impotència de vore com s'anaven menjant les Penyes ... ara també en fa, però per vore el gran mos que se li ha fet a la muntanya i com no s'ha fet la corresponent restauració ambiental a que està obligada l'empresa per llei. Caldria que la pagaren els polítics que van fixar la fiança en la ridícula xifra de poc més de 12.000€. Amb això no hi ha ni per començar.
Per sort al poc de tros el camí i el barranc gira i es veu davant la magnífica estampa de les Penyes, i hom oblida de seguida la imatge de la pedrera.

Les Penyes Altes des del camí d'Onda.

Just davant les Penyes Altes, què és com s'anomenen a Artana (a Betxí i Onda els diuen les Penyes Aragoneses, segons Cavanilles perquè des de dalt es veu l'Aragó) i on comença la senda del Carrascal (descrit en una altra ruta ) hi ha un cartell que informa de les característiques geològiques de les Penyes, que juntament amb la diversitat botànica i l'espectacularitat del paratge les fa ben singulars i mereixedores d'una protecció que a hores d'ara no tenen.

Pilar del pont provisional sobre la rambla.

Continue marxa sense aturar-me i un poc més avant el camí d'Artana a Onda, que és el que passa vora la rambla, travessa altra vegada la rambla. Si ens fixem un poc es veuen les restes d'un pont (un de tants) que es va fer a la guerra i que ha desaparegut a l'estar fet de fusta, llevat dels pilars d'obra que encara es conserven.

Les Penyes Altes des de la senda de pujada.

Un poc més avant hi ha un cartell indicador que ens informa de la senda que puja a enllaçar amb el PR-CV-428 que passa per dalt de les Penyes. Este és el meu camí. Si la setmana passada la vaig fer de baixada ara toca de pujada i cal agafar-la amb calma.
Quan estic encara al primer tram de pujada em trobe a un artanenc que ha eixit a passejar el gos i li demane de fer-me una foto amb les Penyes al fons, i també li pregunté alguns topònims dels voltants. Per sort és caçador i coneix bé els voltants perquè ja són pocs els qui coneixen els noms dels llocs.
Després del breu encontre continue amunt fins a enllaçar amb el PR, a pocs metres d'on havia passat abans, i són eixos metres els que falten per a que la ruta no trace un 8 perfecte.
Des d'ací puge cap a la part més alta de la muntanya, que separa les Vinyes de Piquer a llevant i les Penyes Altes a ponent. El camí està molt fressat i és molt clar.

Cim entre les Penyes i les Vinyes.

Des de dalt és domina tota la Plana fins a la mar. La lluna ja ha eixit però encara queda almenys una hora de llum fins que es faça nit tancada, així que aprete el pas de baixada. El camí travessa un pinaret fins que arriba a un coll on hi ha una gran fita de terme que delimita els termes d'Artana i Onda.
Des d'ací el camí principal continua carenant per dalt dels cims fins a la Murtera, mentre que el PR, que seguisc, baixa a la dreta a buscar el terme de Betxí.

La Plana al capvespre.

El camí baixa per una vessant més eixuta i que encara no ha estat colonitzada pel pinar. És un terreny rocallos i poc fèrtil on a les plantes els costa de créixer.
Després de travessar un xicotet barranquet, que enllaça més avall amb el de les Vinyes de Piquer, es troba el Molló on conflueixen els termes d'Artana, Betxí i Onda. Per ací passa el track que portava i mire per on continua. Quan veig que va per dins del barranc sense senda mire l'hora i vistos els precedents decidisc continuar per un camí clar i no arriscar i que es faça fosc enmig de la malea.

Senda cap a les Vinyes Roges.

La senda puja un llomet i davalla per les Vinyes Roges. Ací hi ha un tram més brut on creixen pins molt jòvens i espessos. Es tracta d'una zona que es va cremar fa cosa de deu anys i que, per sort, està regenerant-se molt bé tot i que li vindria bé una aclarida.
Des d'ací el camí baixa com si anara a buscar una caseta però abans d'arribar gira a l'esquerra per dirigir-se a la Mina. Ací abandone el PR i continue cap a la casa on arriba una pista. Passe la casa i seguisc pista avall fins que, només uns metres més avall hi ha les fletxes blanques del circuit de BTT de Betxí, fet també per Juanen (com el PR) i el seguisc.

Circuit BTT baixant de les Vinyes Roges.

El camí és clar i no té pèrdua. Baixa a buscar un barranquet i el segueix en part passant per la vora d'un cocó molt ben conservat.
Es tracta d'una cavitat natural a la roca on s'acumula l'aigua de pluja. En este cas es troba engrandida de forma artificial i coberta per una precària construcció de pedra seca a la qual s'ha afegit també una línia de pedres amb morter per a afavorir la recollida d'aigua. És tota una mostra d'arquitectura rural i d'etnologia que caldria conservar doncs cada vegada se'n troben menys tot i què abans eren molt abundants.

Cocó.

Després de passar un pinaret el camí arriba a una pista, just a la vora d'un corral. Ací trobe un home cavant i li pregunte pel millor camí per tornar a l'eixida i m'indica la senda per on continua el circuit de btt, que baixa a travessar el barranc de les Vinyes i puja per l'altra banda enllaçant amb el camí de les Vinyes de Piquer, per on ja havia passat al començament de la ruta.
Ja només queda doncs fer uns centenars de metres per retornar al punt d'eixida, i just a temps perquè el sol ja s'ha post i d'ací poc es farà fosc del tot.

El camí de les Vinyes a boqueta nit.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

betxí - penyes altes - rapita més informació ací
artana - penyes altes més informació ací
pr-cv-428 sender de la mina al solaig més informació ací
betxi - montserrat - rabosera - vinyes piquer - penyes altes - murtera més informació ací
penyes altes - penya parda - xotena més informació ací
betxí - pic espadà 2005
Vila-real - espadà 2010

Més informació:

Sobre les Penyes Altes
Artanapèdia
Ajuntament d'Artana
Ajuntament de Betxí
3mils de la Rosa
Remolar i Franch, Alfred Toponimia dels pobles valencians: Betxí Ed. AVL, 2008 accessible a la web
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

Per fi pugem al Puntal de l'Aljub, i és que ja fa temps que tenia ganes de pujar per la senda que arriba per l'aljub que li dona nom. Les darreres vegades que l'hem feta ha estat de baixada però amb l'excusa de preparar els cinc mils d'Espadà anem a fer-la de pujada i a combinar-la amb la pujada al Batalla. Per acabar d'arredonir una ruta ja de per si espectacular i muntanyera, seguint un track de alecsis21 baixem del puntal per una pedrera tècnica i difícil que ens porta al barranc de l'Oret.

Però el primer que fem és deixar el cotxe davant el centre de visitants del Parc Natural de la Serra d'Espadà i travessar el poble d'Eslida de baix a dalt fins a la carretera de Xovar. Només pujar del cap de baix al cap de dalt del poble ja és una bona pujada i és que el poble està tot en costera. Però açò només és l'aperitiu per al què ens espera.

Eslida.

Eixim del poble pels panys de cases alçats a les antigues eres dels peus del castell i continuem uns metres per la carretera de Xova, per on va també el camí de Xova. Davant nostre s'alça el Puntal, ben prop però a la vegada encara lluny, dalt i dominant-ho tot.
De seguida trenquem a la dreta. Un pal amb indicacions del recorregut del PR-CV-352 i del 384. Ací hem de seguir el primer en direcció a la font de les Escaletes.

Carretera de Xova. Al fons el Puntal de l'Aljub.

Deixem a la dreta el castell, del qual queden poques restes i comencem a pujar per una senda ampla i neta. Fa uns anys no estava tan bé, ni esta ni la majoria de les sendes que passarem i és d'agrair la tasca de neteja i adequació que fan els ajuntaments, a la vegada que el marcatge de senders per tal de facilitar l'accés a la muntanya dels veïns i forasters.

Eslida des de les Portellades.

La senda enfila cap al collet que queda entre la Penya i un rellomet que baixa del Puntal. Uns bancals d'ametlers florits tot i què deixats ermar posen un color rosa que contrasta amb el verd dels pins que cobreixen l'Ombria del Puntal.

Collet a la Penya.

Arribem al coll sense cap complicació. Fins ací puja la pista de les Escaletes. Just davant d'una vinya mou una senda, ara clara i amb fites, que puja directa cap al Puntal. Es tracta d'una de les pujades més llargues que es pot fer a la serra d'Espadà ja que des de la part baixa del poble d'Eslida fins al Puntal hi ha ben bé 600 metres de desnivell.

Senda de pujada amb el pic de la Batalla al fons.

Comencem a pujar per l'ombria i de seguida entrem al pinar. Tota l'ombria del Puntal és una muntanya pública i és per això que es troba més ben conservada la massa forestal que a d'altres llocs tot i els incendis que ha patit, el més recent al 2003.
Quan ja hem fet un bon tros de pujada ens passa un xic corrents, i jo que pensava que no es podia fer tota la pujada corrents, però està vist que sí es pot, i amb bon pas ens avança i es perd de vista al cap de poc en una de les revoltes del camí.

Hi ha qui puja corrents.

Eixim del pinar i passem per un tram més afectat pels incendis en una espècie de colladet on la pendent es suavitza prou i fins i tot hi ha un tramet pla, però de seguida entrem a la part més pendent i espectacular de la pujada, un tram autènticament muntanyer on els grans pins i les roques li donen un aspecte feréstec i diferent de la major part de la serra. Només alguns rodals del pic d'Espadà se li assemblen.

Ombria de les Escaletes.

Finalment la senda puja cap a un rellomet per on continua cap al cim, ja amb menys pendent, però sempre sota el pinar.
Arribem així a l'aljub que li dona nom al puntal, doncs és l'únic que hi ha actualment. L'aljub no és massa antic i es troba a la vora d'antigues construccions que semblen de la guerra. Des d'ací ja veiem les antenes del cim i és que el cim del Puntal està ple de construccions.

El Puntal des de l'Aljub.

Passat l'aljub enllacem amb la pista asfaltada que puja des del port d'Eslida, per on ve també el PR-CV-352 que continua cap al Pinar del Retor.
Al cim del Puntal de l'Aljub hi ha dos cases forestals, una vella i una altra de nova on hi ha un servei de vigilància forestal els 365 dies de l'any que juntament amb les grans antenes de telecomunicacions li donen un aspecte massa humanitzat.
Però és que el Puntal de l'Aljub tot i no ser la muntanya més alta d'Eslida és una de les que presenta millor visibilitat de tota la serra i és un mirador estratègic sobre la serra d'Espadà, la vall del Palància i la cara nord de la Calderona així com sobre la Plana i bona part de les serres que té al nord. I fins i tot en dies excepcionalment clars es veu Mallorca (o això diuen).

Descansant al cim del Puntal.

Després d'un breu descans per a agafar forces comencem el descens seguint el track per a trobar la pedrera. Retornem a l'aljub i des d'ací seguim camp a través sota el pinar fins que arribem al cap de dalt de la pedrera. A partir d'ací l'orientació és clara: avall per les pedres.

Començament de la Pedrera.

Es tracta però d'una pedrera molt tècnica, de còdols mitjans i grossos on cal parar atenció contínuament perquè fins i tot els blocs més grossos es mouen quan hi pugem. Així que no podem badar ni un moment i ens costa quasi tant de temps de baixar com el pujar per l'altra banda.
Quan ja hem fet un tram ens dividim doncs un parell se'n van a buscar la senda, més llarga però més còmoda de baixar que la pedrera.

Pedrera de l'Ombria de l'Oret.

Conforme anem baixant Ramiro que va per davant s'entrete en posar fites. N'hem trobat un parell però ara quedarà més ben enfitada ... si no es mouen les pedres.
A la part central trobem algun tram de pedra menuda més fàcil i ràpid de baixar, però no abunden i cal seguir parant molta atenció per no fer un mal pas.

Ficant fites.

La pedrera es va estretint com si fora un embut i els blocs de pedra es fan més grossos i ... per sort es mouen menys. I s'acaba quan menys ho esperem a una pista que puja a l'Ombria de l'Oret.

Tram final de la pedrera.

Com si estigueren esperant-nos al final de la pedrera hi ha dos matxos nugats que ens miren estranyats. Són dels que s'usen per a treure suro i un poc més amunt estan els carrejadors i el suro que han baixat on acaba la pista. Just ací també hi ha un cartell que informa del recorregut d'un itinerari didàctic per la Microrreserva de Flora de l'Ombria de l'Oret.
Des d'ací baix podem vore la pedrera sencera i baixa recta com un fil des del cim.

Vista general de la pedrera de l'Ombria de l'Oret.

Continuem pista avall travessant els boscos de sureres que baixen per l'Ombria de l'Oret fins que enllacem amb la pista de les Escaletes, que baixa des de la Penya passant per la font de les Escaletes i la seguim avall cap al barranc de l'Oret.
Ací es troba la tirolina d'Espadà, que travessa per dalt el barranc de l'Oret i hi ha gent tirant-se.
Quan la pista arriba al barranc de l'Oret hi ha un encreuament de camins. Recte puja la pista del coll de Barres (i al Fonillet i la Batalla), per la dreta puja el camí de l'Oret, ara pista, des d'Eslida, que continua per l'esquerra cap al coll de Barres i és el camí que segueix el GR-36 per anar d'Eslida a Aín.

Pista de l'Oret.

Ens estem una estona esperant als que ens falten però com la resta ja n'han tingut prou per hui de pujades se'n van cap a Eslida pel GR mentre que jo el seguisc amunt al coll de Barres i a la Batalla.
El vell camí empedrat segueix per dins del barranc de l'Oret en un tram que sol estar sempre humit i amb verdet però que enguany està més bé sec. De tota manera el barranc encara duu un fil d'aigua en alguns llocs que alegren la vista.

Camí de l'Oret.

El camí ix del barranc per la dreta pujant cap a l'Horteta dels Rocs, conjunt de bancals que deixem a l'esquerra i que es regaven de l'aigua del barranc.
Un poc més amunt travessa la pista de la font de la Figuera i puja per la vora d'uns bancals d'oliveres encara treballats que davallen cap al barranc. Passa pel costat de la Caseta de Volta i continua per la vora del reguer del Tio Cristo.
Ací canvia el terreny i apareix la calcària. És l'únic lloc del recorregut on apareix i fa que el pinar que envolta el Racó del Tio Cristo siga de pi blanc, no tan fosc com els pins vers que s'escampen per la resta de vessants.

Camí cap al Racó del Tio Cristo.

Travessem el reguer pel Racó que li fa de capçalera i enfilem un rellomet que baixa des del coll. Ací el camí s'enfila amunt fent revoltes per a salvar el fort pendent, algunes de les quals han desaparegut sota la malea fent més dura la costera.
Finalment arribe al coll de Barres on bufa un airet gelat que obliga a tapar-se. Ací es troben el GR i la pista que travessen des d'Eslida a Aín, i també hi ha el PR-CV-352 que pel camí de (Aín) a Xova se'n va cap al Pinar del Retor. Jo no seguisc cap dels anteriors i per la vora d'un aljub agafe la senda que puja per la dreta al pic de la Batalla.

El barranc de l'Oret i la Costera des del coll de Barres.

La senda enfila sempre prop de la ratlla de termes pujant sense descans. El bosc es fa més clar en esta pujada i permet vore al fons el barranc de la Caritat que baixa des dels Noguerals fins al poble d'Aín.
Conforme puge les sureres deixen pas a les carrasques que creixen als crestalls més rocosos i als pins grans que han escapat als incendis.
Després d'un temps que sembla que s'allarga, sobretot en la part final de la pujada on es fa més pendent, arribe al cim del Pic de la Batalla.
El cim de la Batalla també és conegut com a Benialí per la gent d'Aín i es que els pics de les muntanyes solen ser coneguts per les partides de sota, i a just per la banda de ponent de la Batalla, la que baixa al barranc de la Caritat s'estén la partida de Benialí, nom que rep de l'antiga alqueria de Benialí, abandonada arran de l'expulsió dels moriscos.
El nom de la Batalla li ve al pic del barranc que baixa cap al tunel de la carretera d'Eslida a Aín, anomenat el barranc de la Batalla, topònim relacionat amb les batalles que van tindre lloc ací durant la revolta dels moriscos d'Espadà.

Senda al pic de la Batalla.

Després de l'autofoto al cim, no massa reeixida, i sense perdre temps comence la baixada per l'altra banda a buscar la Batalla pròpiament dita, o siga la partida que baixa del cim i repartida entre els termes d'Aín i Eslida.

Pic de la Batalla.

Unes fites marquen la senda que es perd entre la xara que creix abundantment. Fa uns anys es va netejar tot este tram per a fer un tallafocs però ara la vegetació ha crescut de tal manera que no seria capaç d'aturar el foc i l'únic que s'ha aconseguit és eliminar els pins que creixien en tota una llarga franja.
Cal anar atent perquè hi ha un parell de sendes que baixen cap a la Batalla, de tota manera hi ha una senda, molt tapada ara mateix, que fa la volta a tot el pic a manera de circumvalació i sempre podem anar per ella a buscar la baixada marcada amb una gran fita.

Senda de baixada amb fites.

Esta senda de baixada aprofita en part velles pistes i ròssecs de treure pins i baixa directa fins a la pista de la Batalla. Fou traçada i oberta per Carles Janés i vaig tindre la sort de poder-lo acompanyar en una de les jornades de neteja.

Carles en plena neteja.

Molts van ser qui van ajudar Carles a netejar-la però jo només vaig coincidir amb Pepe Serrano de Tales, que també està netejant i recuperant sendes pels voltants de Tales i gràcies a gent com Carles, Pepe, i molts d'altres la resta de senderistes podem descobrir nous racons i fer noves rutes.

Carles i Pepe Serrano.

La senda baixa quasi recta i en diagonal, sempre prop de la ratlla de termes i passa sota el pinar que cobreix tota la ombria. Hi ha parts on el pinar és més madur, són les zones que van escapar als incendis mentre que la resta són pinets jòvens que creixen molt espessos i fan difícil el pas.

Baixada per la Batalla.

Es passa per una zona plena de falagueres seques. Si es fa la pujada a l'estiu les falagueres estan ben verdes i tapen totalment la senda que quasi no es veu.
La senda es conserva prou bé i això que ja fa quasi deu anys que es va netejar, només hi ha un tram on els brucs la tapen un poc, però no impedeix el pas i a més no punxa.

Fita d'entrada a la senda des de la pista de la Batalla.

La senda aboca a la pista de la Batalla i ací un cartell ens indica la direcció que hem de seguir per anar a Aín, cal seguir a la dreta fins que trobem una gran fita que marca la continuació de la senda.
Este segon tram està en millors condicions doncs s'ha tornat a netejar i es troba ample i clar. Baixa seguint un rellomet on els pins comencen a deixar pas a les sureres fins que s'arriba a un collet que el separa de la Penya Miró.

Camí de la Batalla per la ratlla de termes.

Ací caldria un altre rètol per a indicar que la senda de l'esquerra és la que baixa a Aín mentre que a la dreta anem cap a Eslida.
Per ací ja vam passar a primers d'Estiu enllaçant els pobles d'Aín, Eslida i Artana i ens vam trobar la sorpresa que s'havia netejat la senda que baixa a Eslida que, abans, estava prou bruta.
Ara només hem queda fer el curt tram de baixada per l'Artiga, coberta ara de sureres en un terreny molt assolellat on creix i molt l'argilagot, abans d'arribar a la pista que ve de la font de Fosques.

Camí de la Batalla.

Arribe a la pista just on fa una revolta i baixa a buscar el barranc d'Aín per on passa el vell camí d'Aín a Eslida. Jo per contra seguisc amunt però la pista només puja un poc i de seguida continua planera travessant l'Ombria del camí d'Aín coberta de sureres.
El camí passa per damunt de la font de Sant Josep que queda molt fonda, al llit del barranc abans de travessar el barranc del Fonillet on mou una pista que puja cap a la font del mateix nom.
Un poc més avant es troba la font de Fosques sempre amb un filera de cotxes i gent amb marraixes per omplir aigua.

Pista de l'Ombria del camí d'Aín.

Des d'ací només cal baixar un tros no molt llarg fins a la carretera d'Aín i seguint-la, entrar a Eslida.
Quan entre em dirigisc al bar Jove on ja s'estan prenen la cervesa els companys de ruta que hui l'han feta més curta.

Fent temps.

I després de recuperar forces s'acaba la ruta, però abans encara tenim temps de rodar pel mercat d'Eslida a vore si hi ha alguna cosa que ens compon.

Mercat a Eslida.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
ain - eslida - artana més informació ací
ain - batalla - noguerals - bovalar - ereta més informació ací
cara nord del batalla més informació ací
eslida - tres creus - puntal de l'aljub
eslida - puntal - oret

Més informació:

Cartoweb

Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009

Fullet informatiu dels senders d'Eslida (accessible a la web)

Arnau Juan, Òscar Chóvar: mapa y guía excursionista ed. Ayuntamiento de Chóvar, 2011 (accessible a la web)

Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999

Senders d'Aín, fullet realitzat per la SASE i editat per l'Ajuntament d'Aín. accessible a la web.

Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

Un dimecres més a la muntanya, i esta vegada en companya que sempre és més agradable.
Uns companys de feina s'han animat a vindre a caminar. Ja fa anys també ho fèiem i anava bé per a partir en dos la setmana i així sembla que es fa més curta. I és que encara que siguen unes poques hores acabes desconnectant de tot.
Hui hem anat a la Serra de Borriol, és un bon lloc per a anar al febrer, verd i florit, tot i què enguany com ha plogut tan poc no hi ha massa verd i l'herba està ben seca i romer i argilagues han florit poc, però els ametlers sí que han sigut puntuals a la cita i estan començant a florir els més tardans i ja amb fulles els més primerencs.
Hem començat la ruta a la Pedra, dalt del camí de la Serra i, com que no hi havien estat mai hem decidit pujar al Tossal de Mollet. No és la millor ruta per a vore ametlers, que sovintegen més a la solana, però és una ruta que s'ha de fer i el Mollet és la muntanya més destacada i destacable de tota la serra i s'ha de pujar.

Així hem eixit per davant del mas de Tàfol seguint el GR-33, però només uns metres doncs de seguida ens hem desviat a l'esquerra cap al Pou del Portugués seguint les indicacions de la ruta de les fonts de Borriol.

Camí del Pou del Portugués.

La senda de seguida deixa enrere els bancals, treballats o erms, i baixa seguint el barranquet de les Ermites on el pinar ha ocupat el lloc dels antics bancals. Es tracta d'un pinar espontani de pi blanc que ha colonitzat bona part de la serra i el trobem fins i tot a les parts silícies.
Sota el pinar hi ha l'habitual sotabosc de coscoll, llentiscle, romer i argelaga i, com que tenim la sort de contar amb biòlegs, altres plantes com la corona de frare, l'albaida, etc. que ens van explicant conforme van apareixent.
Arribem al pou del Portugués. Hi ha un pouet més nou a la banda de dalt i una fonteta que raja un fil d'aigua a un abeurador i una bassa que feia les funcions de llavador a la vora, ara tapada per la vegetació. Ací trobem falzies i joncs.

Classes de botànica.

Després de vore el pouet continuem avall sempre per la vora del barranc fins que enllacem amb el camí del Castellet que puja per la vora del barranc de les Ermites.
Deixem la ruta de les fonts que baixa cap a la font de la Teula pel camí del Castellet i pugem a la dreta a buscar la serra del Portell. La senda puja entre pinars fins que ix del bosc a l'arribar a la part més alta ocupada per bancals d'ametlers.

Arribant al Portell.

Arribem a dalt i trobem una pista que corre per dalt la serra del Portell. La seguim cap a la dreta travessant uns bancals d'ametlers però de seguida l'abandonem i girem a l'esquerra seguint una pista que baixa cap a uns altres bancals que van apareixent enmig del bosc.

El tossal de Mollet des de la serra del Portell.

Estem ja a la vessant nord i davant nostre ja veiem el tossal del Mollet, separat de nosaltres pel profund barranc del molí del Roig.

Senda del Pou.

Entre els bancals ix una senda, marcada amb una fita, que els travessa en diagonal a buscar un vell camí que baixa fent voltes entre el pinar. Es tracta d'un ample camí empedrat que puja des del camí del Mollet al colmo de la serra. Per sort es troba prou net doncs per ací passa la volta al terme de Moró.
El camí baixa recte al barranc, tot i fent continues revoltes per a suavitzar la pendent.

Camí empedrat de baixada.

Arribat un moment ix del pinar per trobar-se enmig dels bancals ermats i d'un maset assolat, just abans d'arribar a la pista de la font del Buitre.
Travessem la pista i seguim baixant recte cap al camí del Mollet, que baixa asfaltat des del mas del Mollet al Pla de Lluc passant per la nova ermita de Sant Vicent, construïda al costat de la font del Ros.
Arribats a l'asfalt el seguim avall passant per la vora d'un vell terrer on entre el pinar encara es veu el clot fet per l'extracció d'argila, el temps no ha aconseguit esborrar-ho tot i ser menut. El terrer que tenim al davant i que amenaça del Mollet és prou més gran i costarà molt més de temps esborrar el clot fet a no ser que es facen treballs de restauració paisatgística tal i com obliga la llei al clausurar una pedrera o terrer però que malauradament sovint no se fa.

Vell terrer.

El camí asfaltat fa una revolta davallant cap al barranc mentre el vell camí continua recte (marcat amb una fita), camí per on ara ve la romeria a Sant Vicent.
Nosaltres continuem baixant fins que la nova pista travessa el barranc. Es tracta d'un racó molt fresc i així ho mostra la vegetació on sovintegen els alborcers.
Arribats al barranc trobem un panell explicatiu de la ruta que fa la volta al Mollet. Es tracta d'un sender no abalisat tot i què hi ha panells informatius en punts clau, i abans hi havia tauletes en eixos mateixos llocs, ara en tots aquells llocs on es pot arribar en cotxe han desaparegut.

Senda al Mollet.

La senda puja per la vessant de llevant, que mira cap al barranc del Molí del Roig i sota un espès pinar de pi blanc tot i què el sòl és silici.
Conforme pugem entre els pins anem veient el barranc i, en un moment donat, la nova ermita de Sant Vicent de Moró.

La nova ermita de Sant Vicent de Moró.

El tossal de Mollet és un tossal silici cobert de boscos de pins i carrasques que destaca entre els tossals calcaris de la serra de Borriol. Es troba amenaçat pels terrers d'argila oberts a les seues faldes, tant al nord com a l'oest, i que ja s'han menjat bona part de les muntanyes de la vora. És per això que va ser declarat Paratge Natural Municipal per l'ajuntament de Moró on pertany arran de la independència de Moró de Vilafamés dins el terme del qual va quedar l'ermita de Sant Miquel, al nord del Mollet, dins el Paratge Natural Municipal de Sant Miquel. La senda que seguim travessa el Paratge Natural de sud a nord passant pel cim.

El cim del Mollet des de les Saleres.

Pugant per la vessant de llevant eixim del bosc per trobar-nos travessant uns antics bancals d'oliveres abandonats on acaba una pista que puja des de l'ermita de Sant Miquel. El camí continua per la pista que puja fins al coll de les Saleres. Ací la pista (i una senda) baixen cap a l'ermita de Sant Miquel mentre que nosaltres seguim una sendera que en forta pendent munta cap al cim del Mollet.

Tram final de la senda al Mollet.

Mentre prenem altura cal anar girant-se de tant en tant per a descobrir les panoràmiques que s'obrin darrere nostre, amb la serra del Portell i el Tossal Blanc en primer lloc i, al fons, la Plana tancada per la serra d'Espadà.
Arribem així a un primer collet que separa la part més baixa del tossal de la més alta, ací mou la senda de les Carboneres que baixa directament al camí de la Serra fent la volta per l'ombria del Mollet. Nosaltres seguim el camí principal, més fressat, que puja al cim.

Ens costa prou el tram final fins al cim i no és per la pendent que ja és ben poca, sinó perquè anem aturant-nos i tractant d'identificar tots els pobles, serres i tossals que es veuen de camí, que no són pocs.
Així arribem al cim on hi ha un pal indicador, i ací també trobem una senda que travessa l'ample cim cap als cingles de la cara nord. La seguim un bon tros però no arribem al final perquè se'ns fa tard i no volem que ens caiga la nit al damunt i és que el cim del Mollet és ben extens i té quasi un quilòmetre de llarg.

Cingles al cim del Mollet.

Desfem el camí i iniciem la baixada cap al camí de la serra.
Per dalt del cim veiem munts de pedres escampats formant alineacions, i fins i tot alguna resta de paret i porta als llocs on s'han fet cates arqueològiques i és que en l'alta edat mitjana al cim hi havia un poble que, per l'extensió de les restes que trobem no era massa menut. Segons els arabistes eixe poble és el que dona nom a l'actual poble de Moró tot i què fou abandonat al segle XI.

Restes arqueològiques al cim del Mollet.

La senda de baixada voreja els cingles del sud i es dirigeix diabonalment per llevant a buscar el camí de la Serra.

Cingles del sud del Mollet.

Conforme ens acostem a llevant podem vore al fons la mar, i també la Pedra on hem de tornar, separada de nosaltres pel barranc del Molí del Roig.
La senda baixa entre carrasques i pins i acaba al collet que queda a la capçalera del barranc, just dalt del mas de Mollet, masada on ara només queda un edifici dret.
Un poc abans d'arribar unes taules sota els pins conviden a aturar-se i descansar, i així ho fem per fer un glop i un mos i encarar amb ganes la recta final de la ruta.

El cormo de la Serra des del Mollet.

Baixem al collet i trobem ací es troben el camí asfaltat que puja des de Moró pel barranc del Molí del Roig amb el camí que puja des de Sant Miquel fent la volta al Tossal de Mollet pel nord.

El tossal del Mollet des del camí de la Serra.

Continuem recte uns metres més i al passar pel mas de Paneret s'incorpora per l'esquerra el GR-33 que ve pel camí del collet d'en Vent (i per on es baixa a Vilafamés).
Ens trobem en una ampla coma oberta al ponent amb el fons ocupat per bancals d'ametlers, molts d'ells ja deixats ermar.
Cap a la part més alta, però en terreny pla encara es troba el pou de Mollet, pou d'aigua naixenta i únic lloc amb aigua segura dels voltants i, per això mateix, punt de pas del GR.

El Pou del Mollet.

Tot i què ara pot ser no siga massa recomanable beure fins fa ben poc el pou es trobava cuidat i netejat i disposava d'un aigua fresca i clara.
Deixem enrere el pou i continuem seguint el GR que voreja el Cormo dels Bustals, davant per davant del Mollet que veiem de l'altra banda del barranc.
L'asfalt acaba quan acaba el terme de Moró i el camí continua de terra, de més bon caminar, pel terme de Borriol.

Sol ponent darrere la serra d'Espadà.

Els bancals d'oliveres i ametlers, ben florits, sovintegen a les vores del camí i deixem a la dreta el camí de la serra del Portell, per on havíem passat a l'anada, despedint-nos del Mollet i del barranc del Molí del Roig que forma un tall allargat als seus peus al mateix temps que el sol es despedeix de nosaltres i es pon darrere la serra d'Espadà.
Per sort ja ens queda poc i a boqueta nit però encara sense ser nit fosca estem de retorn a la Pedra per cloure una ruta què és tota una clàssica per a pujar al tossal de Mollet.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

borriol - botalaria - cotico - portell - sant marti - codina més informació ací
pedra serra - pou portugues - cormo del portell més informació ací
pedra serra - mas de l'hereu més informació ací
la pobla - sant joan de moró més informació ací
moró - sant vicent - moró
pedra serra - tossal de mollet
sant vicent moro - mollet
volta al tossal de mollet
pedra serra - la penya
pou mollet - font en plenes

Més informació:

Ajuntament de Borriol
Aparisi Monfort, Ferran (2008) "El Tossal de Mollet"Revista Ribalta nº 13 accessible a la web
Diversos Autors (2000) Caminant per Borriol
Ajuntament de Sant Joan de Moró
Diversos Autors (2000) S.G.R. 33 Sender de la Lluna Plena Ed. Centre Excursionista de Castelló

Puntal d'Artana des de la Pista del Rodaor.

Abellar als Andresos.

Inici de la senda.

Ombria del Puntal.

Camí de la Cova de Rata.

Tram ombrívol i ple de molses.

Artana des del Colladet Roig.

Assegador real de la Serra pujant al Puntal.

Puntal d'Artana.

Pla de Xarpa i les Eretes.

Barranc del Rodaor.

Coll de Font de Cabres (o del Bledar?).

Senda de l'ombria de Font de Cabres.

Pic de Font de Cabres.

Seguim ara el PR i passem per la "via cordata" com l'anomenava Eliseo Arrufat, que baixa fins al coll del bledar on, tornem a canviar de vessant cap a l'ombria.

Senda de la Solana de Font de Cabres.

Coll del Bledar (o de Font de Cabres?).

Senda de baixada al GR.

GR-36 camí de la Font de Cabres.

Collet dalt el Morro Negre. Al fons el Colladet Roig.

La pista fa un parell de revoltes de baixada però la tercera ens l'estalviem seguint recte pel vell camí que aboca directament a la bassa on es recollia l'aigua de la font de Cabres.

Drecera de baixada.

Just davant hi ha les restes d'una vella creu erigida a la guerra civil i que fins fa no molts anys encara estava sencera.

Bassa d'aigua de la font de Cabres.

Ajuntament d'Artana
Cartoweb
Ajuntament de la Vall d'Uixó.
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

DE NOGUERA A TRAMACASTILLA PER LA LAGUNA, PEÑAS AGUDAS I EL RÍO GARGANTA

LA CEBADILLA I EL PORTILLO DES DE GUADALAVIAR

D'ESLIDA AL BARRANC DE XAUTENA PEL PINAR NEGRE I RETORN PEL BARRANC DE LES VINYES

SORITA: SANT MARC I LA BALMA

DOS COVES DE LA POBLA

PUNTAL D'ARTANA I PUNTAL DE FONT DE CABRES

L'AGULLOT DES DEL PLA DE SALANDÓ

DE BETXÍ A LES PENYES ALTES PER LES VINYES DE PIQUER I TORNADA PER LA MURTERA

ALPINISME PER A XIQUETS A LA MADALENA

EL TOSSAL DE LA COVA NEGRA DES DE LES COSTES DE LA POBLA

DEL MAS DEL ROGLE AL SALT DEL CAVALL PEL MOLÍ DEL ROS I LES CALÇADES

AL TURIO DES DE L'ALGEZAR

VOLTA A LA SERRA DE SUERA

D'ARTESA A SUERA. CAMINANT PER L'ALTRA SERRA D'ESPADÀ

AIN A MOSQUERA AMB TORNADA PER LES PENYES BLANQUES

L'ALTRA ARTANA: PENYES ALTES, PENYA PARDA I XAUTENA

VOLTA A LES VINYES DE PIQUER

CIMS D'ESLIDA: PUNTAL DE L'ALJUB I LA BATALLA

DE LA PEDRA AL TOSSAL DE MOLLET

PUNTAL D'ARTANA I PUNTAL DE FONT DE CABRES