Ja fa dies que teníem pendent de fer el recorregut de la Volta a l'Ombria d'Artana, però sempre anàvem deixant-ho per fer altres rutes, però de hui no podia passar perquè la carrera és demà i Manolo volia conèixer l'itinerari abans.
Així que amb un guia local: Vicent "solo" hem eixit 24 hores abans de la cursa oficial a fer la volta a l'Ombria.
Ens hem estalviat la primera part del recorregut que fa una volta per dins del poble i hem agafat la pista de la Mina cap a l'Ombria  passant per davant del corral de la Villara, per on tornarem.

Pista de la Mina.

El primer tram de la pista és un camí planer i ample seguint la pista de la mina, oberta al meitat segle XX per a treure el mineral de Ferro de la mina del Cavall i que segueix el traçat del vell camí d'Artana a la Vall i a Alfondeguilla.
De seguida deixem enrere els olivars i les sureres ens comencen a fer ombra mentre ens anem acostant a la falda de les muntanyes.
Arribem a un enforcall i la pista de la Mina segueix recte mentre que nosaltres agafem la pista de l'Ombria a la dreta, pista que passa per tota l'Ombria fins que s'adreça amunt per assolir la cresta.
Els olivars queden enrere i els pins i les sureres s'estenen per tota l'ombria i per les seues faldes fins arribar a la vall.

Pista de l'Ombria.

La pujada és continua i constant, tot i que no és massa dura. Supose que demà molta gent la farà corrents però nosaltres venim a caminar i la fem pas a pas tot xarrant.
Abans d'arribar al Llomet Pelat, i després de passar l'únic olivar que trobem deixem a l'esquerra la senda, marcada amb una precària fita, per on vam baixar fa uns mesos des del Clot de Blai. Però ara toca pujar per un altre lloc i continuem recte travessant els barrancs que baixen de la Cresta de l'Ombria.
Passem el barranc del Macareno i el del Gamelló, ja a meitat de la costera de manera que tenim una bonica vista del pla on està el poble.

Artana des de l'Ombria.

Quan arribem al tercer barranc la pista enfila amunt en una pujada que ja no es pot fer corrents. Fins fa poc la vella pista oberta per a treure pins s'havia anat tapant convertint-se en senda, però s'ha reobert per a poder pujar la maquinària pesada necessària per a fer el gran tallafocs que passa per la cresta.

Tram de forta pujada sota la Baldriana.

La costera més forta acaba quan arribem a la Baldriana, llomet separat de l'eix de la Serra i prolongant-se cap a Santa Cristina. Un poc abans mou a l'esquerra un ramal de la pista que acurta el camí a la cresta, però nosaltres seguim recte pel traçat de la carrera.
Arribem finalment a la Cresta de l'Ombria per on va la ratlla d'Alfondeguilla. Com que la part d'Alfondeguilla és solana allí l'anomenen la Lloma de Justí.
Ací trobem el GR-36 que agafem a l'esquerra, per una senda marcada amb una gran fita i un pal indicador boltat a causa dels treballs per a fer el tallafocs.
Fa un mes quan vam passar per ací quasi no vam trobar la senda perquè encara estaven les màquines treballant i els pins tombats la tapaven, hui es troba ben xafada i fàcil de seguir, però els pins tallats encara estan ací i no els han tret.

Cresta de l'Ombria o Lloma de Justí.

Seguim ara el GR pel gran tallafocs obert, fins que el sender es desvia per l'ombria, passant just per sota de la cresta i seguint un antic camí que puja des de la mina del Cavall.

Camí del Plantiu.

Passem per dalt del Clot de Blai, deixant a l'esquerra la senda que baixa cap a la pista de l'Ombria per on hem passat fa una estona,, i comencem la baixada passant per dalt la Cova del Ferro fins que tornem a assolir la divisòria d'aigües.
Conforme baixem la vegetació canvia i ens marca el pas dels gresos rojos a la calcària, deixant enrere les sureres i els pins vers, entrant en un pinar de pi blanc o bort.
A partir d'ací abandonem el GR que continua recte a buscar el coll d'Alfondeguilla mentre que nosaltres baixem pel vell camí, recentment netejat per a la carrera, que baixa directe a la Mina seguint el barranc de la font del Ferro.
Tot el tram és bastant fàcil per a fer-lo corrents, llevat del tros final arribant a la Mina del Cavall on al coincidir el camí amb el barranc l'aigua ha excavat un profund regall que no convida a còrrer.

Camí de la mina de ferro.

Arribem a la mina del Cavall, on s'ha adequat l'entorn per a a visita, tot i què no s'aconsella l'entrar-hi llevat que siguem experts espeleòlegs.
Nosaltres passem de pressa doncs ja vam estar ací fa poc i enllacem amb la pista de la Mina, que havíem deixat al començar la ruta, i la seguim amunt, seguint el traçat del vell camí d'Alfondeguilla i la Vall.

Pista de la Mina. Al fons el Puntal.

La pista puja, sense massa pendent  fins que arribem a la Quadra, al final de la pista i on estava la quadra dels matxos que treballaven a la mina. Encara es pot vore l'abeurador fet d'obra dalt d'una bassa artificial.
Des d'ací la pista per a camions, feta després de la guerra deixa pas al camí de ferradura de tota la vida.
Només deixar enrere la quadra trobem una bifurcació, a la dreta continua el camí d'Alfondeguilla mentre que nosaltres seguim recte pel camí de la Vall.

Camí de la Vall.

El camí puja per una ombria coberta de pinar fins que assoleix la divisòria d'aigües on retrobem el GR-36. La pujada tal i com correspon a un vell camí de cavalleries, no és massa dura i supose que en la carrera es podrà fer corrents.
Just abans d'enllaçar amb el GR però, deixem el vell camí i agafem un corriol que puja a l'esquerra, recte pel llomet a buscar el Puntal (com vorem més tard la carrera segueix el GR fins a l'Ereta per a pujar al puntal des d'allí, errada nostra).

Pujada al Puntal o la Pitera seguint la ratlla.

Seguim la ratlla de terme i el camí obert al fer la Volta al terme d'Alfondeguilla. Per ací també s'ha obert el tallafocs que ha deforestat les crestes de l'Espadà. Esperem que almenys siga d'utilitat en cas d'incendi.
Arribem així a l'avantcim del Puntal o la Pitera. El Puntal a Artana i la Pitera a Alfondeguilla i, abans d'arribar al cim pròpiament dit, agafem a l'esquerra el corriol de baixada cap al colladet Roig seguint l'Assegador Real de la Serra.

Foto de grup el més aprop del cim que podem.

La baixada ha estat netejada recentment i, llevat del primer tram que presenta una forta pendent no té altra complicació.
Ací retrobem els gresos rojos i els pins vers, entreverats a l'ombria amb algunes sureres.

Baixant del Puntal.

Només el primer tros de la baixada és tècnic, la resta és una baixada fàcil i que fins i tot ens atrevim nosaltres a fer corrents.
Així arribem al colladet Roig, per on passa el camí de la Cova de la Rata que porta del poble al Rodaor.
Ací abandonem l'assegador Real que continua per la Serra cap a la Cova del Tronc, i seguim a l'esquerra el camí de la Cova de la Rata; ample, empedrat i també recentment netejat.
El tram de camí des del coll al Rodaor, que es trobava molt tapat també ha estat netejat recentment, facilitant així el pas per tota l'ombria del Puntal, un dels racons més bells del terme d'Artana.

Camí de la Cova de la Rata.

Hem deixat enrere definitivament el rodeno al coll i tornem a xafar un terreny calar on creix el pinar de pi blanc que ha substituït els vells bancals.
El camí no té massa pendent i convida a còrrer fins i tot als caminadors, a més és de bon xafar i sense pedra solta.
Passem per la vora d'un gran aljub i, un poc més avant, arribem als primers bancals d'oliveres que ens anuncien el final de la baixada i l'arribada al pla.
Ací el camí deixa pas a la pista, i per ella travessem la Marjaleta camí del corral de la Villara on tornem a trobar la pista de la Mina. Ja només ens queda desfer el camí que hem fet de bon matí, quan encara feia fresca, per retornar al poble i treure'ns de sobre la calor que comença a apretar davant d'una cervesa.

Passant la calor.

Ací està el track:




I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

artana - cova del tronc - puntal - clot de blai més informació ací
artana - puntal - clot de blai més informació ací
ain - eslida - artana més informació ací
volta al puntal d'artana més informació ací
artana - coval del tronc - puntal artana més informació ací

Més informació:

• Ajuntament d'Artana
• Catàleg espeleològic de Castelló
• Cartoweb

La ruta de hui estava clara: fer una volta acabant a la Poza de la Caldera per a prendre el bany, abans d'arribar al cotxe .
Aprofitant l'avinentesa volia passar pel camino del Tormo a la Benachera, des de l'Artijuela, i vaig descarregar uns tracks de Jesús Minguillón que ha reobert i netejat el camí. A més d'un track de tormeros que baixa des de l'Hostal fins a l'Artijuela per dins el Barranco de Santa Ana, Santana o del Hambre.
La ruta prevista era pujar a la Benachera pel mas de Benito, seguir la pista per la Loma de la Benachera i baixar al Barranco Santa Ana a l'altura del mas del Barranco, i resseguir tot el barranc per dins fins a tornar a l'Artijuela.

Així que amb els tracks carregats al GPS i després d'un tros llarg de pista des del Tormo  (regular fins los Gavites, mala des d'ací) arribem al final de la Pista de los Gavites, davant de l'Artijuela, des d'on comencem la ruta. (Si es vol començar la ruta des del Tormo cal afegir, almenys, 10 km més al recorregut)
El primer problema és que no apareixen els tracks al GPS. Problemes de compatibilitat de format; una errada imperdonable. Però que li anem a fer.

El Cabezo des de la Rambla de Santa Ana.

Fent memòria de per on anava el track original anem a la Artijuela des d'on comença el camí. Així que baixem per la pista fins que trobem un sender, prou fressat, que puja per dins el barranc a l'Artijuela.
Quan arribem allí no ho veiem clar, no hi ha cap fita ni cap indici que el camí que volem seguir estiga per allí, i per por d'equivocar-nos i ficar-nos en un "mar de tollagas", que tot i ser l'estiu no abelleix tastar-lo baixem al barranc i seguim per ell, atents a qualsevol fita o indici de camí a la dreta però no en trobem cap i eixim finalment al final de la pista de los Gavites, per on passa el PR de las masías del Tormo, obert pel CAMET del Tormo, que seguirem remuntant la rambla.
El PR està més tapat del que recordàvem i les pluges de la primavera han fet crèixer l'emborratxacabres que quasi tapen el sender, i els esbarzers, pocs però que molesten prou més.

PR de las Masías.

Seguim el barranc, part per dins, part per fora, seguint a vegades una nova goma negra per agafar aigua. Trobem finalment una vella sèquia que seguim fins que arribem al Pozo de la Caldera, des d'on agafen l'aigua la sèquia i la goma.
Fins ara el cel havia estat núvol i fins i tot semblava que s'escapava alguna goteta. Ara però comença a ploure deixant-ho tot (nosaltres inclosos) ben banyats. De tota manera no fa fred i de seguida s'atura la pluja que només ha servit per refrescar-nos un poc i per augmentar la humitat i la sensació de basca.
Tornem enrere, i als pocs metres trobem la continuació de la ruta per un senderol que puja fent revoltes entre els bancals a trobar una vella pista, oberta sobre el camí vell de los Mores.
Passem un collet on hi ha una precària portera per a que no passen les vaques que pasturen estes terres, suposem que a l'hivern perquè ara no hi són, o pot ser ja no tornaran i per això els camins estan més tapats.
Tornem a baixar al barranc i el travessem per un lloc on corre l'aigua..

Travessant el barranc i buscant el camí.

La vegetació ha tapat el camí de manera que sovint no sabem per on seguir. Per sort les marques grogues i blanques són noves i es veuen bé, tot i que cal obrir-se pas entre la vegetació que creix exhuberant.

Camí tapat per la vegetació.

Finalment eixim del barranc i podem anar un poc més de pressa avançant per la vora fins que arribem a uns tollets, sota el mas d'Espelleta. Ací el Pr puja cap a les runes del mas però nosaltres seguim rectes per dins del barranc, confiant en trobar un pas per remuntar-lo.

Tollets sota el mas d'Espelleta.

A partir d'ací comença el tram més aventurer de tota la ruta. Seguim per dins el barranc, que duu aigua, buscant els blocs de pedres caiguts al seu llit per tal d'evitar l'aigua i també la vegetació, sobre tot els esbarzers.

Saltant de pedra en pedra.

Anem avançant molt poc a poc, llevat d'alguns trams més oberts on podem caminar més de pressa. L'avanç per això es fa lent i complicat, i moltes vegades ens toca tornar uns metres enrere per trobar, no el millor pas, sinó l'únic possible.

Avançant penosament.

Al final arribem a un punt sense eixida clara i decidim eixir del barranc i pujar a uns bancals amples que ens queden a la dreta. Al pujar trobem un senderol obert per les vaques que pasturen per la vora i el seguim barranc amunt. A partir d'ací el camí és més fàcil perquè als llocs on és més difícil el trànsit per dins el barranc les vaques s'han obert camí per fora. Llàstima no haver-lo trobat abans.
Arribem així al forcall entre el barranco de Matamoros i el barranco Santa Ana. El paratge és espectacular, amb un estret per on passa el riu i pinars que s'estenen per les vessants clapejades de penyes.

Estret a l'enforcall del barranco de Matamoros.

A partir d'ací el barranc té menys aigua i el senderol de les vaques és més clar i sovint segueix per dins el barranc. Ara podem avançar més ràpidament i de seguida el barranc va obrint-se més.

Part més oberta del barranc.

Arribem així a les proximitats del Mas del Barranco on s'han tallat pins i el bosc queda molt aclarit. Fins ací s'han obert també algunes pistes per a treure els pins i seguim per la que s'ha obert vora la rambla.

Pistes de traure fusta.

Després de travessar novament el barranc, a un tros on torna a dur aigua, arribem a uns grans bancals, sense pinar, i on s'han estat les vaques fins fa poc.
Després de passar eixe tros hem d'esplugar-nos per a treure les moltes caparres que hem arreplegat per culpa de les vaques.

Bancals del Mas del Barranco.

Just després del bancal es troba una vella sènia que encara conserva els catúfols de fusta per a treure l'aigua. Just ací hi ha una ampla pista que puja a l'esquerra cap al Mas del Barranco. Nosaltres però seguirem recte per una altra pista, també ampla, que remunta el barranc passant d'una vora a un altra.
Els pinars dels voltants han estat tallats per a treure pins deixant només els pins més jòvens com si haguera passat un tornado.
Seguim per la pista i trobem un grup de ciclistes que venen en direcció contrària.

Pista remuntant el barranco Santana.

Ens aturem a parlar amb els primers ciclistes que ens diuen que venen des de Ludiente per la Benachera, just al revés que el que nosaltres volem fer.
Després de deixar-los continuem per la rambla fins que la pista gira i comença a pujar per la vora de l'Higueral, traçada quasi damunt l'antic Camino del Mas Royo, i pel mig del pinar que tot ho cobreix fem la pujada cap al Mas Royo.

Pujant per l'Higueral.

Tot per pista pugem fins a trobar l'assegador de Benachera que passa per la ratlla dels termes de Zucaina i el Castillo. I el seguim a la dreta cap a la Loma de la Benachera.
Encara que continuem pujant, però poc, ja estem al nivell de les altes llomes que s'estenen entre el barranc de Santana i el riu Villahermosa, i que continuen cap al nord pels altiplans de Zucaina.
Des del lloc on estem es veuen les grans pinedes que s'estenen pels plans de Zucaina, enllaçant amb el Plano d'Arañuel. Per sort el pulmó verd de l'Alto Mijares encara es conserva intacte i estalvi d'incendis ... i per molts anys que dure perquè és una de les extensions més grans de bosc continu de la Comunitat Valenciana.

Assegador de la Benachera.

Anem seguint l'ampla pista traçada per damunt l'assegador, llevat d'algun tros on la pista fa volta i aprofitem per retallar seguint l'antic camí ramader que puja i baixa al recte.
Passem per la vora d'un gran corral amb edificis que degueren ser importants, ara quasi totalment assolats. Per ací hauria d'estar el Mas Royo que dona nom a tota la partida i pot ser siguen estes les restes. Si és així és normal que acabara donant nom a tota una partida perquè per les restes es veu que fou una edificació imporant.
L'assegador voreja pel nord una lloma, i entre els pins distingim Zucaina i, més lluny, Penyagolosa en la seua cara més bonica.

Assegador (ara pista) de la Benachera.

Poc després arribem a la vista del mas de la Loma de la Benachera del Castillo, que no s'ha de confondre amb la veïna Benachera de Ludiente.
Tornem a retallar pel vell assegador que puja i baixa el barranco de Luis en conte de fer la volta a buscar el mas, i de seguida se'ns apareix la Benachera de Ludiente, també dalt les grans llomes.

Arribant a la Benachera.

El temps, que semblava que anava aclarint-se, es torna a tancar i comencen a créixer nuvolades i fins i tot sentim alguns trons. Des d'estes llomes veiem al fons la vall del Millars i l'Espadà, ben carregada de núvols i possiblement plovent.

La Benachera i Penyagolosa.

Apretem el pas i arribem a la Benachera, però no entrem. Passem de llarg per la pista i al entrador trenquem a la dreta seguint una pista que baixa.
Des d'ací confiem en trobar alguna fita que marque l'inici de la senda que baixa a l'Artijuela pel mas de Benito. Ja que no hem sigut capaços de trobar-ne l'entrada a baix, suposem que ací tindrem més sort. En cas contrari baixarem per Casa Tadeo, per una senda que ja coneixem d'altres vegades.
La pista baixa cap a las Hoyas, grans bancals encara sembrats de cereal, i seguidament enfila avall fent grans revoltes passant per la vora d'un mas assolat. Conforme baixem anem mirant a la nostra dreta per vore l'inici del Camino del mas de Benito, però no el trobem.
Apretem el pas quan dels núvols negres que tenim dalt del cap cauen algunes xapes, però per sort no van a més.
Arribem al final de la pista i busquem el baixador pels bancals que enllaça amb un vell camí que puja des de Casa Tadeo. Ací sí que trobem les fites, xicotetes però a llocs estratègics per a no perdre's.

Baixant pels bancals.

Seguim la vella senda que davalla pel pinar, enfitada i amb marques de pintura fins que, prop del mas, ens desviem per baixar travessant bancals cap a la casa.
Este tram sempre ha estat complicat per a nosaltres perquè només hi havia unes poques marques de pintura velles als arbres. Ara però no presenta cap problema perquè s'ha remarcat amb grans marques taronja que faciliten l'orientació.
Ja només ens queda baixar a la pista que arriba a Casa Tadeo, la mateixa on hem deixat el cotxe.
Antigament les marques conduïen a l'era del mas, ara però els amos han tallat l'entrada i cal despenjar-se pels bancals just davant del mateix.

Arribant a la pista de Casa Tadeo.

Ja només ens queda el darrer tros de pista que fem ben de pressa.
Per la pista ha passat una màquina però no l'ha arreglada massa. Baixem al barranco Santana i el resseguim amunt. Passem per davant del sender que hem seguit a l'eixida per anar a l'Artijuela i pugem un poc fins la bifurcació on hem deixat el cotxe.
Ja només ens queda anar al bar per refrescar-no i recuperar els molts líquids que, tot i el cel cobert i la pluja fina, hem perdut al llarg del matí.
Al final hem ens ha eixit una ruta interessant però que ens ha deixat amb un mal sabor de boca al no haver pogut trobar la senda del mas de Benito, així que haurem de planificar una altra ruta per ací per tal de trobar-la.

Ací està el track:



Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
poza negra - benachera - gavites
el tormo - hostal - los mores
el tormo - los gavites - el cabezo
el tormo - gavites - benachera - pozuelo més informació ací
torrechiva - la noguereta - los gavites més informació ací

Més informació:

• Cartoweb.
• Informació del PR de las Masias: CAMET.
• Asociación cultural la Rocha de Ludiente.
• Rutas de senderismo por Cirat
• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.

Hui per diverses raons no podíem fer una ruta molt llarga, i com que a l'estiu abelleix anar prop de l'aigua ens hem decantat per una ruta vora riu.
Així que hem anat a Toga per fer una ruta baixant el riu Millars i remuntant el riu Villahermosa fins a Argelita per tornar a Toga pel camí vell.
Després d'haver estudiat el traçat i els pocs tracks existents a la zona vaig dibuixar un track amb molts interrogants que calia esclarir sobre el terreny. D'Argelita vaig aprofitar un track de Javier Vivas, dels molts que té pels voltants. I de Toga una part d'un track de Drosidelraval que seguia en part el camí vell.

Eixim des de Toga pel camino de la Ermita de San Juan, ample i asfaltat, que travessa les hortes de la part baixa del terme.

Eixida de Toga.

Passem per la vora de la depuradora i, quan el camí gira a buscar la carretera, hem travessat el riu per una passera de formigó per pujar cap a los Planos d'Espadilla, terra plantada d'horts de tarongers regats per aigua de pous. Anem sempre a l'ombra de la Peña Saganta que esdevé una fita present al llarg de tota la ruta.

Penya Saganta des de los Planos.

Travessem los Planos, cap a l'antiga central elèctrica de la Carmelitana, de la qual només en resten les runes, deixant un camí a la dreta que va a Espadilla per l'ermita de San Roque tot travessant el riu.
Deixem enrere l'horta nova plantada de tarongers i retornem a la vora del riu on hi ha l'horta vella, regada del riu. Ací els tarongers estan acompanyats per bancals d'hortalíssia per a casa.

Espadilla i Penya Saganta.

Seguim per un camí que puja a la carretera de Fanzara a Argelita i arribem a ella retallant un poc els darrers metres de la pista per una drecera feta pels senglars.
Just des de dalt les vistes de les hortes del riu són magnífiques, i paga la pena estar-se uns minuts contemplant la vall del riu i les muntanyes que la tanquen pel sud.

Arribant a la carretera.

Seguim ara un tros per la carretera i travessem una finca de tarongers. Just on s'acaba la finca baixa un camí al riu Villahermosa i el seguim buscant el riu. Els tarongers deixen pas als pins i estos als canyars quan arribem al llit del riu. Travessem per una passera de grosses pedres col·locades a propòsit i seguim pel camí que remunta el riu per la vora, però encara dins el caixer del riu.

Travessant el riu Villahermosa.

El camí  torna a travessar el riu  per una passera de formigó just abans d'arribar a un desviament.

Río Villahermosa.

Seguim uns metres a l'esquerra i arribem a la fuente de Santa Cruz, bonica i molt ben arreglada, i tornem enrere per continuar remuntant el riu per una pista més bona.
El paisatge s'eixampla quan els estrets del riu deixen pas a l'ampla vall on es troba Argelita, i ací la pista ix del riu i continua asfaltada cap al poble. Nosaltres la deixem per seguir remuntant vora riu per un camí vora els canyars que, arribat un punt travessa el riu.
Ens toca ara tornar a travessar el riu a gual per arribar a la huerta Carruzoso per on passa un camí asfaltat.

Travessant el riu a Gual.

Arribant a Argelita.

Riu Villahermosa i al fons la Peña Saganta.

Carretera d'Argelita a Vallat.

Pujant al collet per on passa el camí vell.

Camí d'Argelita a Toga (o a l'inversa).

Toga des del camino de Argelita.

Camí de la Fuente Caliente.

Fuente Caliente.

Pont sobre el Millars.

La nova Fuente Caliente.

• Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares Ed. Caja rural Almazora.
• Ajuntament de Toga
• Cartoweb

Aprofitant la visita a la Serrania de Cuenca hem fet un curt i fàcil recorregut al voltant de la Laguna de Uña; planer, senzill i sense cap dificultat, ideal per a fer amb xiquets.

Una de les formacions geològiques més espectaculars de la Serranía de Cuenca són les anomenades "ciudades encantadas", la més famosa de les quals és la Ciudad Encantada de Cuenca. Una altra formació, no tan espectacular però menys turística són Los Callejones de las Majadas i és esta la que vam visitar.
La ruta del Parque natural de la Serranía de Cuenca per a visitar las Majadas fa un recorregut d'uns 3 a 4 km, fent voltes per les penyes i Callejones formats per l'erosió. Nosaltres però volíem allargar el recorregut fins los Miradores.
Aprofitant el PNSC-S02 que recorre las Majadas, el PR-CU-28 i el GR-66 vam improvisar una ruta que, a més, tenia l'atractiu de passar pels 8 geocaches que es troben a la zona (al final només en vam fer 7 perquè un se'm va passar al carregar-lo al GPS).

Inici del recorregut.

 Iniciem la ruta ben enjorn, com ha de ser, amb el doble avantatge de caminar amb la frescor del matí i de tindre los Callejones per a nosaltres sols.
La descripció de la ruta entre el laberint de pedres i carrerons seria difícil i costosa, només cal seguir les marques verdes, amb una fletxa (a voltes mig esborrada) per a anar avançant. Nosaltres vam estalviar la primera part de la ruta, molt interessant però que havíem fet abans, i vam eixir recte a buscar el traçat retallant el bucle sud.

Tormos erosionats.

 Les formacions rocoses es succeeixen una darrere l'altra i la vista no dona abast per copsar tot el que hi ha.

Arc natural.

 La millor manera de recòrrer el laberint de pedra és seguir les indicacions, no sempre ben situades, i és el que fem de manera que els xiquets s'ho passen molt bé buscant per on continua el camí. De tant en tant hi ha cartells que expliquen allò que trobem, així com cartells que ens informen de les diverses espècies vegetals que anem trobant.
Una altra opció és seguir el track penjat al final, encara que el track no passa per cap geocache, he esborrat els desviaments als mateixos perquè sinó perd tota la gràcia la seua recerca.

Cadascú veu unes figures diferents a les pedres.

 Travessem una pista que parteix per la meitat los Callejones i anem fins al punt més allunyat del recorregut, on es troba el geocache de més al nord, i retornem pel traçat que es desvia per a passar per la Cabeza del Tío Tito.

Cabeza del Tío Tito.

 Poc després trobem un vell camí, es tracta del camí que des de las Majadas va a Hoya Hermosa. Per ell passa el GR-66 camí d'Uña.
Abandonem ací el recorregut per los Callejones i seguim el traçat del GR. Sort que apareix als mapes de Topohispania perquè no trobem cap marca visible.

Camino de Hoya Hermosa.

Seguim el vell camí, que deguere ser ample però del qual ara només trobem les traces, fins que fem cap a una ampla pista que circula just a la ratlla de termes. Ací deixem el camino de Hoya Hermosa i enfilem al sud seguint la pista, enfitada de tant en tant amb grans fites de pedres.

Seguint el GR.

La pista passa per dalt d'unes llargues i suaus llomes on els pins alternen amb els prats.
Travessem la pista que travessa los Callejones just a la vora d'una paridera i seguim recte per un camí més estret i menys fressat.
Ací trobem el primer senyal que caminem per un GR. Un piló amb la inscripció i les marques però quasi tapat per una arlera.

Indicador del GR66.

Just a la vora d'una altra paridera travessem la carretera de Las Majadas a Uña, i trobem un indicador a Los Miradores. Cal seguir ara recte per una pista en molt bones condicions, ampla i recta i massa avorrida per a fer-la a peu.
Arribats a un punt prop de los Miradores el GR es desvia per a seguir per senda, coincidint amb el PR-CU-28, però nosaltres seguim per la pista, deixant la senda per a la tornada pel PR.

Pista a los Miradores.

Arribem així a los Miradores on ens espera un nou geocache i una molt bona vista de tots els voltants.
Des d'una plataforma condicionada situada al Picón del Tío Cogote ens dediquem a observar els Cortados que li donen un aire inconfusible al paisatge de la Serranía.
Es veu tot el barranco del Molinillo que s'enfonsa buscant el Cañón del Júcar, i just abans d'arribar-hi l'aqeducte del Molinillo per on passa el canal de la Toba, que duu l'aigua represada a la Laguna de Uña fins a la central elèctrica de Villalba.

Panoràmica del Barranco del Molinillo des de los Miradores.

Tornem sobre les nostres passes uns metres i de seguida ens desviem per seguir la senda per on discorren el PR i GR de camí a las Majadas.
La senda és molt més agradable que la pista, passant sota el pinar i sempre ben a prop dels grans cingles.

Marques del PR i GR, just al punt on es separen.

No fem però molt de camí fins que es separen: el GR retorna a la pista per on hem vingut mentre que nosaltres seguim el PR que va directe al pàrquing de los Callejones.
De camí encara aprofitem per buscar (i trobar) algun altre geocache. Qui millor s'ho passa, com sempre, els xiquets que ja estan agafant-li la traça de trobar-los.

Buscant geocaches.

El camí va separant-se poc a poc dels cingles i baixa per un terreny més pla cobert de pinar, però encara ens depara algunes sorpreses en forma de grans tormos atacats per l'erosió.

Camí entre dos tormos.

Poc després el camí esdevé un carril que, planer, arriba a l'entrada al pàrquing de los Callejones no sense haver passat a la vora del darrer geocache del dia.


Nota: la toponímia ha estat extreta de les publicacions citades avall i del MTN50 587 Las Majadas (1951) i del MTN25 de l'IGN.



Ací està el track:



Més informació:

• Turismo de Cuenca
• Senderos de Cuenca

Engany com cada estiu tocava fer alguna travessa, però en compte d'anar al Pirineu o més lluny la ruta ha estat més aprop de casa i per terreny conegut tot i que això no ens ha estalviat de la incertesa i la improvisació que és inherent a qualsevol travessa.
Este hivern vaig estar fent un treball de recerca sobre els Camins Tradicionals d'Ares, al llarg del qual vaig haver d'entrevistar vilatans i masovers d'Ares. Com a mostra d'agraïment pel temps dedicat i la informació aportada volia fer-los arribar un exemplar del treball realitzat esperant que siga del seu grat.
Com que el treball versa sobre els Camins i el seu ús en temps que no hi havia cotxes vaig pensar que res millor que anar a peu a dur-lo, recorrent els mateixos camins dels que m'havien parlat i per on discorria la vida fa més de cinquanta anys. Eixos camins tant fressats abans i que ara cauen en l'oblit, tapats, embardissats o plens de pedres i argelagues.
A més, enguany que el xiquet ja és prou grandet també em feia il·lusió (més que a ell) dur-lo a una ruta de diversos dies, i al dir-li-ho es va entusiasmar molt. Així que podria complir diversos propòsits a la vegada: agrair els informadors del treball la seua col·laboració necessària i desinteressada, recórrer els camins dels què m'havien parlat i  fer camí amb el meu fill.

PREPARACIÓ DE LA MARXA
Així que vaig mirar de planificar una ruta que passara per tots els masos on havia estat parlant amb els masovers i calculant els quilòmetres a fer. Mirant quin era el lloc més adient per a dormir i l'època millor per anar.
Els preparatius però van ser, com sovint són, improvisats: establir la ruta fou ben fàcil; una part dels camins ja els coneixia per haver-los xafat i l'altra per haver-los estudiat en la cartografia antiga i actual. El més difícil fou trobar un lloc adient per a fer nit, però això ho vam solventar gràcies a Hermini, immillorable amfitrió, que ens va acollir al seu mas i ens va tractar més que bé, i a Roser i Pilar que ens van deixar un lloc per a dormir a Benassal i ens van tractar esplèndidament.
Només calia trobar les dates adients i això va ser un poc més complicat. Vic se'm va oferir per a acompanyar-nos i tornar a fer camí plegats després d'uns anys que no havíem fet cap ruta llarga, jo content de la seua companyia i més de no haver d'anar sòl amb el xiquet. Però havíem de quadrar les dades que vingueren bé a tots.
Al final, sense ser les millors dades perquè són festes a Ares, vam poder fer la ruta del dimecres 21 al divendres 23. Amb més dies igual haguerem allargat la ruta, però amb tants pocs dies ja estava bé, i el xiquet ho va agrair.


DIMECRES 21 D'AGOST
Per fi en marxa. Ahir vam fer la motxila un poc improvisadament. Fa anys que tinc una llista d'imprescindibles i em costa poc fer la motxila per a una ruta llarga, però anant amb el xiquet és una altra cosa; cal agafar roba i sac de dormir per a ell, i també menjar sobrer, i més coses "per si de cas", i com diu l'amic José Juan "per si de cas és el què més pesa". I té raó, quan carreguem les motxiles als cotxes pesen molt, no sé en quilos però més del que voldríem.
Pugem fins a Ares parant a comprar pa als Ivarsos i el primer que fem és adreçar-nos a l'ajuntament a deixar un exemplar del treball. Allí trobem a l'alcalde desmuntant una exposició i muntant-ne una altra. És el que té ser alcalde de poble, que cal treballar molt sense cobrar. Li lliurem el treball i li agraïsc les facilitats prestades per a consultar l'arxiu municipal. A més li expliquem la ruta que volem fer i ens diu que els masovers de la Belladona, per on havíem de passar, estan allí fent gestions. Així que aprofitem per saludar-los i ens diuen que dijous de matí, quan pensàvem passar, no seran al mas, que pugem en un altre moment.
Després de la visita a la Sala ens fiquem les motxiles al coll, ens fem una foto als porxes i comencem la ruta pel Montjuí cap a la Mola.

Foto d'eixida a Ares.

El Montjuí és el barri que està de l'altra banda de la plaça, als peus de la Mola, i s'anomena així per ser allí on s'ajusticiava els malfactors.
El camí puja cap a la Mola, passant la portera de la Mola i resseguint els cingles fins al pujador. Passem entre pins jòvens, dels pocs que vorem perquè el terme d'Ares és terra de carrasques i de roures.

Camí de la Mola enmig la boira.

Passat el pinaret de sota el cingle encarem el camí que puja a la part alta de la Mola. Les vistes però se'ns resisteixen. La boira passa i no ens deixa vore res a més de cent passes. Per sort el sender local es troba abalisat amb pals indicadors i els podem vore de lluny.
Marxem prop dels cingles de l'ombria que cauen cap a la Canada però només intuïm la vall perquè la boira la tapa. Quan ens acostem al vèrtex s'obri un poc i podem vore al fons la Canada i davant les muntanyes de Castellfort.
Arribem finalment al vèrtex entre la boira. Fa frescor o, al menys, no fa calor, i l'aire bufa moderadament així que encara que siga l'hora d'esmorzar no ens acabem de fer l'ànim.

Antenes de la Mola entre la boira.

Ja posats, després de descarregar les motxiles ens dediquem a buscar el geocache que hi ha al vèrtex. Li peguem un parell de voltes, alcem pedres ací i allà fins que, per fi! el trobem ... i és que està molt ben camuflat entre les pedres. Signem i descobrim que la boira ha marxat mentre buscàvem i ara el sol llueix tímidament.

Aprofitem per tant per fer un mos a recer del vent abans de reprendre la marxa.
Ara toca baixar de la Mola pel pujador de la Blanqueta. Jo vaig passar ja fa uns anys, la primera vegada que vaig acompanyar a Pablo a pujar un +demil, amb la Mola blanca amb un pam de neu. Hui ha de ser més fàcil. De tota manera no n'estic segur si vam encertar el pujador que toca aquell dia així que mirem un poc amunt i avall i al no trobar res millor ens decidim a baixar pel mateix lloc i allí està. Unes pedres a manera d'escalons confirmen que es tracta del pujador de la Blanqueta del que havia sentit a parlar, que gastaven els del mas de la Blanqueta per no haver de fer la volta a la Mola al anar al poble. No sé com el vam poder trobar amb neu.

Pujador de la Blanqueta.

Baix dels cingles comença l'assegador de la Blanqueta que hem de seguir. És el xiquet que troba la drecera que hi davalla, i comença la baixada per l'assegador.
Les altes herbes ens freguen les cames i el xiquet se'n queixa així que mirem de trobar un senderol més net, que s'obre pas entre els coixinets de monja.
Mentre baixem les vistes sobre la Canada d'Ares són magnífiques, ara que se n'ha anat la boira, i distingim  el mas del Tort, mig assolat i el mas de Jacint, encara ple de vida.

Assegador de la Blanqueta mirant al terme de Morella.

Arribem a la pista de l'Hostalet al coll de Munté, que aprofita ací el traçat de l'assegador, i seguim recte passant per la vora del mas de la Blanqueta.
Anem per dalt d'un rellomet que s'allarga cap al nord, entre parets com són quasi tots els assegadors del terme, i cobert d'herba. Els boscos es queden als vessants que baixen als barrancs i això serà una constant al llarg de tot el terme: altes llomes deforestades per a pastura, vessants i barrancs coberts de boscos espessos i fondals i valls llaurades.
Deixem enrere la Blanqueta i seguim fins a un encreuament d'assegadors. L'assegador dels Hostals segueix recte, enllaçant dalt dels Hostals amb el de la Bassa Verda, important assegador per on abans i ara baixen les raberes de les terres altes a extremar a les planes. Nosaltres però seguim a la dreta per l'assegador del mas de Blai que baixa a la Pinella.
Passem una portera, una de tantes, i seguim per l'assegador un tros passant aprop d'un grupet de vaques blanques. Quan passem el bou que s'està amb elles s'alça i el xiquet s'esglaia un poc al saber-ho, i és que els bous sempre fan respecte.

Assegador del mas de Blai.

Seguim avant per un rellomet pelat mentre deixem el bosc a esquerra i dreta. Si baixarem a la dreta arribaríem directament al mas de Vidalet, on anem, però preferim seguir els camins tradicionals que per a això hem vingut i fem ruta per l'assegador.
Just al nostre davant nostre s'estén el pla de la Pinella, o del mas d'en Gerra, tant s'hi val, a la xicoteta vall d'en Gerra només hi ha eixos dos masos i el de l'Ordre, que fou de l'ordre de Montesa senyora d'estes terres durant cinc segles.
Nosaltres no arribem als plans. Després de passar un parell de porteres i baixar amb una pendent més forta arribem a l'entrador del mas de Vidalet. Deixem ací l'assegador que travessa el barranc dels Prats cap a la font de la Pinella i girem a la dreta remuntant el barranc de Vidal.
Passem vora el mas de Blai, només habitat per una rabera de vaques que sestegen a l'ombra de les carrasques, i continuem recte per una pista delimitada per dos parets de pedra que travessa un magnífic bosquet de roures i orons amb alguna carrasca solta.
Ja portem quasi tres hores de marxa i el xiquet es cansa (i s'avorreix de la pista) però volem passar abans de dinar pel mas de Vidalet així que el carreguem algun trosset al coll per adelantar. No molt perquè amb el pes de les motxiles i el seu de seguida s'acaben les forces.

Entrador al mas de Vidalet.

Arribem finalment al mas de Vidalet, gran i nou, i ens donen la benvinguda els gossos que lladren i boten al nostre costat.
Pugem fins al mas i allí trobem els masovers amb el fill i l'avi Clemente, a qui li lliure el treballet que ell, amb els seus records i contalles, ha ajudat a completar. Mentre xerrem el xiquet va a vore els cavalls i s'està jugant amb la gosseta Linda, que no para de fer-li festes, i això que li tenia por.
Clemente ens explica quin camí hem de seguir fins als molins, la nostra propera fita, i com que és hora de dinar i no volem molestar marxem després d'haver-nos omplit d'aigua les botelles.
Seguim la pista que remunta el barranc de Vidal passant pel costat dels bancals treballats del mas i ens aturem una estona sota una carrasca quan el camí puja fent revoltes cap al mas.
Després d'un parell de revoltes arribem al mas de Vidal. Deguere ser un mas gran i ple de vida però ara només trobem les ovelles que s'arreceren de la calor al corral del mas.

Les ovelles són les úniques que viuen al mas de Vidal.

Nosaltres pugem fins a l'era i, a l'esquerra tal com ens han dit, busquem una portera per on ix el camí del mas de Vidal.
El camí puja ample, empedrat i voltat de parets entre vells bancals abandonats i serrades de roures i orons.

Camí del mas de Vidal.

El camí és fàcil de seguir fins que arribem a un trencall. Ací dubtem un poc però amb l'ajuda dels vells mapes decidim seguir per la dreta. L'empedrat que trobem ens diu que hem triat el bon camí. Des d'ací anem vorejant roures i orons que ens fan un poc d'ombra a la calor del migdia.
Arribem a una portera que marca el límit del mas de Vidal i la passem. Les ovelles que hem deixat enrere deixen pas a les vaques que han arranat l'herba però que no trobarem pel camí.
Ací dubtem un poc perquè el camí es confon amb un barranquet però ja estem a tocar del camí de Morella i al final enllacem amb ell pel barranquet que s'ha menjat el vell camí.
El camí de Morella és per on s'ha traçat el GR-7 entre Ares i Morella. Es tracta d'un vell camí ja documentat al segle XIII i que segurament fou el mateix que va seguir el rei en Jaume per anar de Morella a Ares el 1232. Segurament en aquella època el camí no estava tan ben empedrat ni voltat de parets de pedra, i les carrasques, roures i orons eren molt més grans i formaven un atapeït bosc, però el traçat era el mateix.
 Seguint el camí remuntem cap al coll de Munter, topònim que fa referència a la família Munter, veïns d'Ares a l'edat mitjana però hui en dia desapareguts.

Camí de Morella.

Després d'una breu pujada final i de travessar una altra portera arribem al coll on conflueixen diversos camins i pistes: la pista que puja des de l'Hostal per la Blanqueta, la Pista de la Masada, la pista de la Mola i l'assegador del pou de Miró.
Les vistes són magnífiques tot i que hui el dia està tèrbol i entelat per la humitat que han deixat les boires. Nosaltres però no ens entretenim, ja és hora de dinar i el sol calfa de valent així que busquem la propera font de les Guitarres per fer un mos. Però la font està quasi eixuta i no hi ha lloc per a estar-se a l'ombra. Només un xicotet espinal que creix a la vora d'un bancal, la resta és terra de pastures on creix l'herba. Els arbres els hem deixat enrere al barranc de Vidal.

Coll de Munter des del camí de Morella.

 Decidim doncs continuar camí cap a Ares amb la idea de dinar als Regatxols.
Apretem el pas i carreguem al coll al xiquet algun tros ja que no pot anar tant de pressa i en poc més d'un quart estem als Regatxols on ens espera la font i els llavadors.

Els Regatxols a la capçalera del barranc dels Molins i al peu de la Mola.

El primer que fem, abans i tot d'agafar aigua i de treure el menjar, és descalçar-nos i ficar els peus dins el llavador. L'aigua freda ens retorna i s'agraeix més que un bon descans. De tota manera també el tindrem.
Dinem amb els peus a l'aigua a l'ombra fresca del llavador i després mirem de fer una becadeta, descansant i fugint del sol del migdia que cau a plom.
Ens estem una bona estona descansant tots menys el xiquet que aprofita per explorar els voltants i jugar. Així que al final decidim seguir el camí.

Descansant al llavador dels Regatxols.

Just quan marxem unes cabres ens miren des de dalt les penyes que voregen el cingle de la Mola. S'estan quietes com si foren estàtues i no és fins que els fem un crit que es dignen a girar la cara i mirar-nos altanerament com reptant-nos a pujar a per elles.

Cabra vigilant dalt d'una penya.

Tornem al camí però no cap a Ares, que és ben aprop, sinó de tornada cap al coll de Munter, però al primer encreuament, vora les Casetes, girem a la dreta seguint les senyals blanques i grogues del PR que ha marcat l'ajuntament d'Ares pel camí de Catí fins al Roure del mas dels Pobres.
Seguim només uns metres pel camí, però aquell es desvia a l'esquerra buscant la bassa de la Masada mentre que nosaltres seguim recte baixant pel Planet recte cap a Cantallops. Ací ens toca aturar-nos i posar-li pantaló llarg al xiquet que se'n torna a queixar de les herbes que li freguen les cames. Després de la breu parada continuem camí.
El camí vorejat de parets i coincident amb un assegador aboca al cingle que tanca el barranc de Cantallops pel nord. El barranc s'estén als nostres peus coberts d'un espès carrascar i tancat a la seua capçalera per l'impressionant forat de Cantallops, cova catalogada com a protegida per ser refugi de rates panades.
Cantallops fou bosc comunal d'Ares fins que es va desamortitzar cap al canvi de segle i posteriorment fou explotat per a fer carbó. El carrascal que ara el cobreix, espès, és ben jove conseqüència del recent aprofitament carboner.

Forat de Cantallops.

 Per dalt dels cingles passa un assegador que contràriament a la resta només presenta una paret de pedra d'una banda, de l'altra no cal doncs ja està el cingle. Per ell continua el camí que del coll de Munter baixa als Molins i que també s'aprofitava abans per anar de Benassal a Morella.
Seguim vorejant la lloma Piquera que queda dalt dels molins fins que trobem un ample fondal que s'estén entre els cingles i baixa cap al molí de la Bassa Redona.

Camí dels Molins.

 Passem una portera i iniciem la baixada fent revoltes. El camí no està molt fressat però unes velles plaques de la fundació Ports-Maestrat, mig esborrades, ens van marcant el camí de baixada.
Arribem al final de la baixada, on comença el carrascar que davalla cap al barranc dels Molins. Ací l'assegador que seguiem gira a la dreta entre els cingles resseguint la capçalera del barranc, mentre que el vell camí baixa en diagonal a buscar el fons del barranc.
Busquem la traça i en trobem l'inici, per dalt les carrasques però es fa difícil de seguir perquè s'ha perdut en la seua major part o es confon amb les traces de les ovelles. Seguim sempre per la vora de les carrasques fins que arribem a una paret i seguim avall, sense saber molt bé per on queda el camí vell, a buscar el barranc on trobem el camí dels Molins, abalisat com a Sender Local per l'ajuntament d'Ares. El problema és que una tanca de dos metres ens separa del camí i ens toca passar-la per dalt de qualsevol manera.
Nosaltres estem convençuts d'haver baixat seguint el camí vell o molt aprop d'ell però el propietari no ha deixat portera per a poder eixir per ell i enllaçar amb el camí dels Molins. (ja a casa i després de consultar les minutes de l'IGN i l'Avance del Catastro on està retolat eixe camí tradicional veiem clar que hem seguit el bon camí però està tallat per la tanca).

Sender dels Molins.

Després de saltar la tanca seguim per la vora del barranc dels Molins, seguint el camí que puja del Sòl de la Costa a la resta de Molins i ens trobem tot de llenya tallada de les branques trencades per la neu d'este hivern. Un poc més avant ens trobem amb la brigada de Castellfort que pugen per a continuar la tasca de neteja del caixer del barranc donat què és domini públic, tal i com ha demanat el propietari dels molins.
Seguint avall trobem el camió de bombers i els cotxes que han deixat on acaba la pista els brigadistes. El qui s'ha quedat de guàrdia ens dona permís per que el xiquet es faça fotos al camió, i després seguim avall al Molí del Sòl de la Costa, passant per davant la font d'on bevien i beuen els masovers.
Ens acostem a una de les cases esperant trobar Rogelia, perquè el fill ens han dit els brigadistes que està treballant als bancals de més avall. Rogelia però no està però sí trobem al fill que ha pujat a fer un glop d'aigua i li lliurem el llibret corresponent mentre xerrem una estona amb el darrer d'una llarga nissaga de moliners.
Ens dona aigua per al camí i ens explica que podríem haver-la agafat de la font que hi ha més amunt què és la mateixa i està més fresca.
Ens despedim d'ell doncs ha de tornar a la faena i seguim camí. Qui més ho lamenta és el xiquet que s'ha dedicat a acaçar els gats que hi ha per fora del mas provant de tocar-ne algun.
El camí segueix el traçat del barranc però per dalt, ample i ara acondicionat per al pas dels cotxes. Antigament ja ho feien els carros.
Deixem a l'esquerra un curiós pontet de pedra que travessa el barranc dels Molins i que van fer els moliners per a poder anar i vindre de la Vall quan el barranc portava molta aigua i seguim avall a buscar el camí real de València que baixa d'Ares per la Costa. Per ell s'ha traçat ara el sender dels Molins.
Quan arribem al punt on es troben els camins deixem la nova pista que segueix el traçat del camí real cap a Ares i girem per una vella pista, ara quasi intransitable, oberta sobre el vell camí real i travessa la Carbonera i puja a buscar l'assegador de la Carbonera que ve des de Cantallops.
El camí travessa el carrascar que s'estén aigües avall per la vessant dreta de la rambla Carbonera mentre de l'altra banda s'estenen els pinars de repoblació, una raresa al terme d'Ares on els únics pins que trobem són els plantats per l'ICONA a les darreries del franquisme.
Com que ja fa estona que hem dinat i el xiquet ja té gana ens aturem a berenar sota l'ombra d'una carrasca. Berenar curt perquè les mosquetes se'ns tiren al damunt i no ens deixen menjar a gust.
Després de fer un mos i llevar pes a les motxiles que ja comencen a pesar de valent reprenem la marxa cap a la Vall.

Berenant a vista d'Ares.

Seguim avall a una certa altura i distància de la rambla i la nova pista coincideix a vegades amb el vell camí de carros mentre que d'altres van parel·lels.
Este tram de camí coincideix també amb el camí de Benassal a Ares que un poc després del forcall de la Carbonera amb la rambla de la Vall es separa del camí real per a pujar a Benassal per les Solanes i Verola.

Vell camí de carro i nova pista.

El camí és ample i  planer fins que comença una baixadeta cap a la Vall, ací hi ha un entrador a l'esquerra que es correspon al vell camí que des del poble anava a la Vall, separant-se del camí real. Nosaltres el seguim uns metres però les argelagues comencen a tapar-lo. Nosaltres anem amb pantaló curt i el xiquet tot i dur pantaló llarg es punxa així que tornem enrere i decidim seguir el vell camí fins a trobar una pista que travessa el fons de la Vall pel mig dels bancals i enllaça amb el camí  que puja des de la Montalbaneta.
Seguint per ell travessem la Vall. El centre d'una de les quatre denes d'Ares, la de la Vall o Vilavall, i anomenada a l'edat mitjana la Vall del Paradís.
No ens acostem al mas de la Vall, on hi va haver escola i on hi ha encara l'ermita de Sant Antoni de la Vall o Sant Antoni Fesoler, i seguim recte el camí fins que quan s'acosta a la rambla de la Vall gira a llevant cap al mas. Ací nosaltres seguim recte baixant a travessar la rambla sense camí definit i pujant per l'altra banda a buscar el camí del mas de Nollé.

Travessant la Vall.

El camí del mas de Nollé puja per dins d'un espès carrascar i sinó fora perquè fa uns anys vaig passar amb Àlvar i Juan Ramón hauriem optat per pujar per la pista tot i que fa més volta.
El camí està prou perdut i difícil de trobar a l'inici, a més les nevades han deixat tot de branques caigudes que dificulten el pas, i més encara amb les motxiles, de manera que quan eixim per dalt les estoretes estan ben rascades.
El camí se'ns fa costòs per la pujada i per la dificultat afegida de trobar el pas entre el carrascar i ens toca aturar-nos a meitat per a descansar i mirar de trobar el bon pas sense motxiles.
Finalment trobem el camí correcte i seguint-lo enllacem amb la pista que baixa del mas de Nollé a la Vall fent més volta.

Camí del mas de Nollé.

Arribats a la pista enfilem amunt, fent algunes voltes més que el vell camí i el carrascar deixa pas a un paisatge més obert on el bosc ha deixat pas a grupets d'arbres d'ací i d'allà. Trobem alguns exemplars grandets d'orons i roures alternant amb les carrasques que de ben segur pintaran un paisatge de color a la Tardor.
La pista encara puja amb força i al xiquet se li fa pesada de manera que l'hem de carrejar a coll però no molta estona perquè les forces comencen a fallar.

Pista al mas de Nollé.

Arribem finalment al mas de Nollé i el camí passa per davant del mas, com sol ser habitual. Just a l'eixida dubtem de per on va el camí al mas de les Llomes que ja es veu davant nostre, just de l'altra banda del barranc.
Al final, com que no trobem les traces del camí, decidim seguir al recte per la lloma cap al mas de les Llomes fins que trobem una paret i veiem una portera. El camí segueix una paret de pedra seca des del mas fins a la portera, res més fàcil, llàstima no saber-ho.
Després de passar la portera apareix un caminet que baixa en diagonal cap al barranc entre el carrascar que el cobreix, com ja sol ser habitual: llomes desarbrades i barrancs enboscats.
De tant en tant trobem alguna fita de pedra, senyal que algú passa per ací.

Camí del mas de les Llomes.

Passem una portera i el camí davalla poc a poc, resseguint més que tallant les corbes de nivell, fins que arriba al fons del barranc del Pinello. Ací travessem el barranc i el camí puja per l'altra vessant fins a arribar a una llarga faixa de roques.
Les fites continuen resseguint el barranc però nosaltres pugem a l'esqeurra per una espècie de drecera que puja recte a buscar les roques que s'estenen entre el mas de les Llomes i el barranc, i per elles arribem a l'altura del mas.

Drecera al mas de les Llomes

Ja només ens queda fer la volta per arribar al mas, final d'etapa per hui. Ací ens espera llit tou i taula parada per reposar i recuperar forces gràcies a l'amabilitat d'Hermini que ens tracta a cos de rei.
La sobretaula del sopar es farà llarga i ens hem d'obligar a anar a dormir per què demà encara ens queda camí.


DIA 2

Després de la llarga marxa d'ahir, més per les hores passades i pel pes carrejat que pels quilòmetres, ens hem alçat més bé tard.
Després de desdijunar al mas el xiquet disfruta dels gossos, gats, gallines, cabres, conills i demés animals del mas. Però al final hem de moure tot i que el xiquet s'haguera quedat gustosament al mas.
Al final eixim cap a les onze del matí per la pista que baixa a l'assegador de la Rulla. A l'eixir ens avisen que el temps ha canviat i pot ser que ploga de vesprada. De moment el cel està ras però els masovers han vist les senyals d'aigua. Esperem que arribe quan ja siguem a Benassal doncs hui l'etapa és ben curta.

Eixint del mas de les Llomes.

Passat el mas pugem cap a la devesa i la travessem baixant a buscar l'assegador. Només després ens n'adonem que el camí vell no anava per on va la nova pista sinó que ix recte per la lloma a buscar el barranc d'en Selma.
A la devesa de les Llomes creix un interessant bosc de roures, carrasques i orons, un dels pocs que encara creixen a les llomes, i des d'ella s'obri una gran panoràmica cap a totes les terres que s'estenen al sud cap a Benassal i Culla i fins i tot Penyagolosa; a l'oest cap a terres d'Aragó i a l'est fins a la mar.

Mola d'Ares des de la devesa de les Llomes.

Caminem de pressa, descansats i cara avall, tot i que a l'eixir tan tard la frescor del matí ja deixa pas a la calor del migdia. Com que ja no portem tant de pes les motxiles es fan més lleugeres. O serà que ens hem acostumat a d'elles? tant se val, la qüestió és que avancem a bon pas.
Arribem així a l'assegador de la Rulla. Al mas ens han contat que ahir van passar per un grup d'arencs que havien eixit d'excursió, però ells van girar a la dreta per l'assegador a buscar el mas de la Remisia i la Montalbana, nosaltres hem de seguir a l'esquerra a buscar el camí vell que és al què hem vingut.

Pista de les Llomes.

Seguint l'assegador arribem a l'entrada del mas Blanc. Ací ens estem una bona estona asseguts mentre decidim quin camí seguir. Segons els mapes antics és per allí per on passa el vell camí a Benassal, mentre que la pista passa per la banda de baix dels bancals. Al final decidim seguir el camí vell, així que passem la portera i pugem cap al mas.

Camí  vell del mas de les Llomes a Benassal.

El camí puja, convertit en pista, cap al mas on arribem al cap de poc. Per la banda de baix s'estenen els bancals treballats, alguns plantats de carrasques truferes, mentre que de la banda de dalt s'estenen uns carrascars que pugen cap a dalt de la lloma.
Arribats al mas busquem la continuació del camí i ens costa prou de trobar. Al final trobem un ample camí que passa, com fins ara, entre els bancals i el carrascar, i passem una portera per entrar-hi.
El camí està prou brut però es veu ample i clar. Una tanca metàl·lica el separa dels bancals i és fàcil de seguir però no de caminar doncs tot de branques han caigut al mig a causa de la forta nevada d'este hivern.
Anem avançant per ell però molt a poc a poc. Per sort el magnífic carrascar que tenim a la dreta ens compensa del mal peany.
Es tracta d'un carrascar prou humit, al peu d'un xicotet cingle i amb un sotabosc de galzeran. Enlloc havia vist tanta quantitat de galzeran junt.

Camí enboscat al mas Blanc.

El camí acaba en una portera i només passar-la es perd la traça. Decidim seguir pel bancal de baix, erm, però com que no en trobem les traces travessem el bancal pel marge i baixem a la pista per on continuem camí avall.

Pista del mas Vell.

Continuem avall per la lloma de les Barraques i ací la vegetació canvia i les carrasques deixen pas a les savines. A la dreta queda el mas de Llorenç i un poc més avant la Caseta de Quico i just al seu davant i a la pista hi ha dos cotxes aturats i dos homes xerrant. Apretem el pas per preguntar pel camí que hauriem de seguir per baixar a l'Hostal Nou i trobem que un dels masovers que hi són és Sixto que no havíem tingut temps de trobar-lo a les Llomes perquè ha marxat ben enjorn i nosaltres no hem sigut massa matiners.
Entre ell i el cosí ens expliquen quin és el camí que hem de seguir per a baixar a l'Hostal Nou. Nosaltres volíem seguir el camí que anaven antigament a Benassal i que baixa pel mas de Llorenç, el que hem perdut al mas Blanc, però no ens el recomanen doncs està molt perdut mentre que l'altre és més curt i com que passen les vaques encara es pot passar.
Gràcies a les seues indicacions trobem el vell camí que, d'altra manera, mai haguerem trobat entre les savines i el romer.
Seguim pista avall i el masover de la Caseta de Quico ens acompanya i ens assenyala on ix el camí, per la vora d'una bassa i enfilant a una gran carrasca.
Al principi ens costa un poc de trobar però després està més clar i hi ha trossos on està molt clar. Este primer tros fou acondicionat per passar camions que pujaven a endur-se la malea per als forns de taulellets.

Camí de la caseta de Quico a l'Hostal Nou.

Quan arribem a un molló de pedres el camí sembla que aboca al cingle. Ací és on ens han dit que havíem de seguir recte avall per la lloma, així que seguim camp a través sense tindre molt clar per on hem d'anar.
Quan la malea s'espessa hem d'agafar el xiquet al coll per a què no es punxe, però quan no aprofita per anar botant de pedra en pedra, este és el tipus de camí que més li agrada.
Cap al final de la lloma arribem a una paret de pedra que passa pel canto de la mateixa. Al fons es veu ja l'Hostal Nou, ben prop, i buscant trobem les traces del camí que baixava fent revoltes a buscar una portera per on travessa i entra al carrascal que s'estén, com no, pels vessants.
Des d'ací es veu la rambla Carbonera que passa pel Pla de la Mançanera, i de l'altra banda, les vessants cobertes de carrascar que pel Manyà pugen cap a la Verola. És el camí que ens queda per arribar a Benassal.
Com que ja s'acosta migdia ens aturem sota les carrasques a dinar a l'ombra. No ens estem molta estona per dinar perquè les mosquetes estan molt apegaloses, serà que assenyalen l'aigua que ens han avançat este matí.
Després de fer un mos continuem camí avall cap a l'Hostal Nou. El camí està clar encara que a vegades no podem seguir-lo a causa dels carrasquissos i el coscoll que el tapa. Per sort les vaques han obert senderes paral·leles al vell camí que ens permeten seguir-ne el traçat de prop.

Camí de l'Hostal Nou.

Baixant per la costera arribem finalment a la part de dalt de l'Hostal Nou, on tanquen les ovelles que s'estan sestejant a l'ombra d'un parell de carrasques grosses.
Travessant el corral arribem a l'Hostal Nou, construït vora la carretera nova, que ja és vella com l'Hostal.
Arribem a mal hora perquè trobem la gent dinant però tot i això ens ofereixen aigua i un lloc a la fresca (també si volem seure a taula, però declinem l'oferta perquè ja hem dinat).
Després de dinar ens estem una estona xerrant a la gran entrada de l'Hostal: ací tot és gran, l'entrada, la cuina, la quadra, la cotxera, fet per a l'època en què els carros s'aturaven a fer nit abans de continuar camí de pujada al coll d'Ares.
Els lliurem el llibret de rigor i Abelardo ens explica un grapat d'històries de les moltes que en sap, i s'ofereix a ensenyar-li els corderets al xiquet que es fon de vore i tocar-ne un.
Després de vore els corderets al corral aconseguim tornar al mas i ens preparem per a la marxa perquè la vesprada anuncia tronades, de tota manera l'agradable companyia fa que ens retardem més del conte en eixir.

Visitant els corders.

Abelardo ens ha explicat quin és el camí que hem de seguir per anar a Benassal, passant pel Manyà i pujant cap a la Verola, i també els llocs on ens podem arrecerar en cas de pluja així que tot i que el cel s'ha ennuvolat i amenaça pluja eixim per fer camí mentre no es pose a ploure.
Travessem la carretera nova i seguim uns metres per la carretera vella, per on baixaven els carros de fusta i passava la diligència de Vilafranca. De seguida l'abandonem seguint una nova pista que baixa a la rambla i segueix per ella una bona trossada.
Just ací trobem un pal indicador del Sender Local del barranc de la Fresca, circular des de Benassal a la rambla Carbonera. Nosaltres el seguim rambla amunt per pujar a la Verola pel Manyà i el barranc de la Fresca.

Rambla Carbonera.

Eixim de la rambla seguint el sender i continuem per un camí ample que travessa els ametlars. Comencen a caure algunes gotes i seguim rectes a buscar una gran torre de la llum doncs ens han explicat que a la vora hi ha una caseta on ens podem arretirar.
Arribem així a l'assegador de la Cova Roja, per on continua el camí i ens desviem uns metres a trobar la caseta, encara dreta, on ens resguardem una estona. Com que no plou amb força i sembla que no vol fer-ho de moment decidim seguir camí després de treure la roba d'aigua per si de cas.
Seguim el camí però no trobem cap marca del sender i suposem que no puja per ací sinó per una pista nova que travessa el pla del Manyà recte cap al mas, però per no tirar enrere seguim el camí que duem, que deixa a la dreta l'assegador que puja al recte els tossals i busca el fondal per on baixa el barranc.

Camí del Manyà.

Arribats al barranc veiem amb alegria que per ací puja el camí vell, que travessa el barranc i segueix entre dos bancals, arrapant-se als vessants del tossalet on s'alça el Manyà.
El camí és ben agradable, ample, empedrat i ben traçat, i tot i què ara es troba en alguns llocs un poc tapat es passa bé.
Després de passar sota unes grans carrasques arribem al mas passant per sota dels corrals de la casa vella, que ara està en procés de restauració.
Com que trona i tornen a caure gotes ens arrecerem al corral de la casa nova que ara és vella i ens passa el mateix que abans, ens estem una estona però no vol arrencar a ploure, sembla que les tronades ens eviten, així que reprenem el camí.
Just dalt del mas hi ha un pal indicador del sender que ens adreça cap a Benassal i comencem a pujar pel carrascal que puja per dalt del mas.
Passem per la vora de dos carrasques centenàries. La primera més grossa i plena de secalls i la segon més jove però encara amb força i seguim pujant fins que arribem a un punt on el camí comença a fer voltes amunt a buscar els cingles.
El camí es troba magníficament empedrat i amb grasades en alguns llocs per a facilitar la pujada. De seguida prenem altura i si ens girem les vistes són magnífiques: en primer lloc la coma que s'obri a la Carbonera i on s'està el Manyà, amb el carrascar que baixa fins al pla, i de l'altra banda els carrascars que s'estenen per les vessants de les llomes, i les llargues llomes per on hem baixat este matí.

Dalt les voltes del camí del Manyà.

Seguim amunt i després de passar les voltes fem un tram recte a buscar un cingle menut que segueix la capçalera del barranc de la Fresca. Passem una portera i el camí passa a frec del cingle fins que s'acaba i gira a la dreta per assolir la lloma on s'està la Verola.

Camí del Manyà.

Quan eixim a la lloma trobem una portera i el camí es converteix en pista, vorejada de parets, ja a la vora del mas de la Verola de Fabregat.
Passem per la vora del mas, un gran conjunt de cases rehabilitades amb molt de gust, i seguim recte pels avellanars que ara ocupen el lloc dels antics bancals de blat.

Camí de la Verola.

Passem per la vora d'un pouet amb poal i curiola, que rega uns hortets de la vora i deixem a la dreta una bassa. El vell camí continua recte per la vora d'una caseta però la pista gira a l'esquerra per estalviar la costereta i enllaçant igualment amb el camí real d'Ares a Benassal per on passa ara el GR-7.
A partir d'ací el camí està formigonat i és un agradable passeig entre els avellaners baixant cap al poble de Benassal. El tros que ens queda és curt però se'ns fa llarg per les constants aturades a menjar mores, sobretot el menut que ja té ganes de berenar. Com que volem arribar prompte li anem collint mores per a que li passe la fam i no perdre temps en aturar-nos a fer-li el berenar tot i que més ens haguera valgut.

Collint i menjant mores.

Passem per dalt del barranc de les Vinyetes, ara també avellaners, i arribem a l'ermita de la Magdalena des d'on ja es veu el poble.
L'ermita és una construcció curiosa, de planta circular, amb cúpula i coronant un tossalet sembla un observatori astronòmic, sobretot ara que estan arreglant-la i l'han pintada d'un gris formigó.
Baixem pel Saulonar i el camí ens aboca a les primeres construccions que des del poble s'enfilen pels vessants.

Arribant a Benassal.

Entrem així a Benassal pel carrer d'Ares, seguint el vell camí, i passem per la vora d'una creu que marca l'entrada al poble.
El primer que fem es preguntar on para la piscina, i travessem el poble a buscar-la doncs encara que estiga núvol fa calor i hem suat prou, així que ens abelleix un bon banyet refrescant i un suc de civada o d'altres fruites. Per dissort es troba tancada i contactem amb Roser i Pep per trobar casa seua què és on hem de fer nit.
Ens acullen molt bé i com que no és molt tard després d'asear-nos els acompanyem a una xerrada sobre el Rivet i un documental sobre en Carles Salvador i Benassal. Tot i ser molt interessants el xiquet se'ns adorm al braç i és que ha caminat prou i dormit poc. Si no fora que hem de sopar el deixaríem dormint fins demà.
Anem a fer un refresc al carrer principal i després a sopar a un bar que ens recomanen i on ens tracten quasi com si forem de casa, però ben enjorn ja ens gitem que demà ens hem d'alçar més de matí i el dia és llarg.


DIA 3

La nit ha sigut reparadora però curta ens alcem més prompte que els altres dies i anem a desdejunar al forn tot esperant que arribe Balma que hui pujarà a acompanyar-nos
Aprofitem que es deixa el cotxe a Benassal per deixar totes les coses prescindibles i fer marxa lleugers només amb el menjar, l'aigua i un impermeable per si de cas perquè el dia s'ha alçat núvol i no fa massa calor

Desdejunant al forn.

Després del desdejuni comencem a caminar refent el camí que vam fer ahir per arribar a Benassal. Així que eixim per la Creu del Pany de Dalt que marca l'inici del camí real d'Ares pujant pel Saulonar i tornem a passar per dalt de les Vinyetes. Esta vegada però anem més de pressa perquè no ens anem aturant a collir i menjar mores.

Eixint de Benassal per la Creu del Pany de Dalt.

Arribem així quasi sense adonar-nos arribem a les quatre carreres des d'on mou a l'esquerra el camí de Sant Roc i a la dreta el camí de la Verola i del Manyà, per on vam vindre ahir, però ara seguim rectes per dalt de les planes llomes que s'estenen fins als peus de la Mola del Vilar.
Poc després de deixar enrere el camí de la Verola deixem també enrere els avellanars, i el paisatge canvia. Ara el camí esdevé una ampla i planera pista que travessa carrascars i alguns bancals treballats.

Camí real d'Ares i la Mola del Vilar al fons.

Des d'ací si el dia és clar podem disfrutar d'unes magnífiques vistes de bona part del Maestrat, però hui els núvols baixos ens ho posen difícil. De tota manera veiem el poble d'Ares al peu de la Mola que porta capell, i distingim el Picaio i el Boi.
El camí coincideix amb un assegador i va tota l'estona vorejat de tanques; antigues tanques de pedra o noves tanques de fil d'aram, i rere elles trobem vaques i ovelles pasturant o a l'ombra.

Camí entre carrascars.

Passem el pla de la Verola que queda dalt la Verola de Grau i els carrascars que s'estenen a banda i banda del camí i en un de ells ens aturem a esmorzar a l'ombra d'unes carrasques, que ja toca.

Esmorzant a l'ombra.

Després de fer un mos continuem la marxa. El sol ha acabat per eixir però corre un airet fresquet que fa agradable el caminar.
Quan portem un centenar de metres pel camí ens adonem que no anem bé. Just ací havia d'haver una pista (o així ve als mapes) que travessa a buscar el mas de Monterde. Com que no la trobem tirem enrere fins on hem esmorzat i comencem a buscar el camí camp a través.
Al cap de poc entre les carrasques comencem a trobar unes grans fites de pedres que marquen el lloc per on va el camí, i el seguim mentre transponem la lloma i davant nostre apareix ja el mas de Monterde.

Camí enfitat entre les carrasques.

El camí baixa cap a un barranquís i segueix per l'altra banda, ample i més clar. Ací ja veiem que es tracta del vell camí al mas de Monterde, substituït ara per una pista que passa per l'heretat del mas.
Nosaltres però enfilem camí amunt, travessant un barranquet i el carrascar deixa pas als bancals del mas.

Camí del mas de Monterde arribant al mas.

Arribem primer als bancals d'horteta que es reguen de la font del mas, just dalt del camí, i quan ens acostem al mas ve a rebre'ns una rabera de cabres que veiem com van baixant pels bancals cap a nosaltres.
A l'arribar davant el mas s'esperen al bancal de dalt del camí, pot ser a vore si els donem alguna cosa de menjar, però només ens quedem contemplant-les, llevat del xiquet que s'acosta un poc més i vol tocar-ne alguna, cosa que no li deixem fer, més per les cabres que per ell.

Les cabres del mas de Monterde.

Ens acostem al conjunt d'edificis del mas, escampats per la vessant, i busquem si hi ha algú per a preguntar per on continua el camí de Cap de Terme. Ens han dit a Benassal que els masovers són molt amables i atents i que segur que ens donaran bona notícia del camí, però tot i que hi ha uns quants cotxes i que hem fet dos crits no trobem ningú, deuen estar fent feina i no ens han sentit, així que agafem un camí per dalt del mas, abans d'entrar-hi, confiant en que siga el camí correcte.
Just dalt de les cases hi ha un camí que segueix recte i un altre que enfila amunt, el segon sembla menys fressat però segueix la direcció que hem de seguir així que anem amunt.
No fem moltes passes que de seguida veiem que hem encertat, el camí té alguns trams empedrats i hi ha senyals d'haver gastat temps i diners condicionant-lo com correspon a un camí important que, a més de amb Cap de Terme, també unia Benassal amb Castellfort.

Camí de Cap de Terme.

El camí puja fent llaçades per un terreny rocallós on creixen les carrasques que, a causa de la pobresa del sòl, no arriben a conformar un bon carrascar sinó que s'agrupen en rodals dispersos.
Conforme pugem les vistes són més bones i àmplies. Als nostre darrere veiem el camí que hem acabat de fer cap a Benassal, que queda tapat, i al fons el Montcàtil i l'ermita de Sant Cristòfol. Culla i entremig l'ample fondal per on passa el riu dels Àlbers i el riu Sec.

El Montcàtil des del camí de Cap de Terme.

El camí passa sota el tossal on s'alça el mas de Querol i enfila cap al barranquet que baixa del Moletó i just al davant unes cabres s'amaguen a unes covetes obertes al vessant.
Ens aturem a descansar a l'ombra perquè el sol pica ja de valent i tot i l'airet que corre fa calor, abans de continuar el camí.

Camí entre carrasques.

Travessem el barranquet que baixa del mas del Moletó i pugem per l'altra banda a un rellomet on el camí sembla que acaba. Des d'ací, per la llometa enllacem amb la pista que entra al mas del Moletó i aprofita el traçat del vell camí. I per ella continuem cap al Cap de Terme.
El camí passa a la vora del maset del Vent i per dalt del mas del Cap de Terme i continua, enclotat entre parets, travessant un carrascalet que s'estén als peus d'un cingle.

Camí al mas de Pitarch.

Seguim planejant i després de passar un collet i baixar un barrrancusset se'ns obre al davant la foia del Molí Pitarch i tancant l'horitzó els molins de Vilafranca. Entrem ara dins el terme de Vilafranca, encara que no siga per massa temps.
La foia està tota treballada i un grup de vaques pasturen al rastoll. Nosaltres seguim per dalt, fent una llarga diagonal a buscar el mas de Pitarch, per un terreny desarbrat i cobert d'herba on pasturen les vaques.

La Foia del Molí Pitarch.

Quan arribem al pla el track que portem ens marca que hem de seguir a la dreta, i trobem una portera, però com sembla que fa cap als bancals decidim seguir recte i no passar-la. Com després comprovarem per allí passa el camí vell que estalvia així la volta que nosaltres vam fer. El problema és que per alguna raó (supose que de Datum) el track es troba desplaçat unes desenes de metres del camí que hem de dur i això ens fa dubtar als encreuaments.
Seguim avant i arribem al barranc de Pedrafita i el seguim amunt per un assegador que hi passa.

Assegador de la font Voltada.

Seguim amunt pel barranc encara que algunes vegades ens toca eixir-ne per que els rosers i espinals ens tanquen el pas i ens toca portar al coll al xiquet per estalviar-li les punxes. De tota manera es troba un tros curt perquè de seguida trobem la pista que fa la volta pel mas de Pitarch i enllaça novament amb el barranc i l'assegador.
Seguim ara per pista, fent camí més ràpidament i passem per davant de l'entrador on enllaça el camí vell, que travessa els bancals.
Entrem tot seguit al terme d'Ares i un poc més avant, en un gran pla cobert d'herba alta, es troba la font Voltada, abeurador i lloc de descans dels ramats que pujaven per l'assegador.
Ací busquem un lloc a l'ombra per a dinar i trobem un llavador amb la taulada recentment restaurada on s'està fresc i a l'ombra i aprofitem per dinar.

Refrescant-nos al llavador de la font Voltada.

Després de dinar seguim camí passant per la font Voltada, coberta amb volta i d'on cal pouar l'aigua per a beure. Trobem un ample forcall d'assegadors, doncs d'ací mouen l'assegador de l'Hostal Nou de la Canada i el de la font Voltada. Nosaltres seguim este darrer per on passa també la pista que va cap a la Canada.

Font Voltada.

Seguim l'ample assegador que discorre entre parets que delimiten els bancals i les serrades fins que arribem a sota del mas de l'Almoina. Ací abandonem l'assegador que segueix recte i girem a l'esquerra per un assegador menys fressat que enfila amunt al mas passant pel pouet del mateix.

Camí al mas de l'Almoina, al fons la Mola del Vilar.

Passem per darrere del mas de l'Almoina i des d'ací el camí comença a pujar cap al mas de Crus, per on passa el camí vell camí de la Canada.
El camí va tota l'estona delimitat per parets de pedra i no té pèrdua, tot i què hi ha zones on la vegetació ha crescut tant que es fa difícil passar.

Mas de l'Almoina des del camí.

Hi ha un punt on hem de seguir les traces d'ovelles i passar per un vell bancal erm perquè el caixer del camí està totalment envaït pels esbarzers, rosers i altres espècies espinoses.
Finalment arribem al mas de Crus i ens acostem a la porta a saludar els masovers i lliurar el darrer llibret del viatge.
Julio i Herminia ens reben molt amablement i ens ofereixen un refresc per a apagar la sed però nosaltres ens conformem amb l'aigua. El xiquet mentrestant aprofita per fer amistat amb la gosseta del mas i es passa l'estona jugant amb ella.
Estem una estona xerrant però el temps passa ràpid i hem de marxar sinó no arribarem a hora a Ares i ens despedim, pot ser fins més tard perquè hui fan bou i pujaran al poble.
Seguint les seues indicacions eixim al camí vell de la Canada, camí que existeix des de fa segles i ha estat utilitzat per moltes coses i per això també ha tingut molts noms: camí de Terol a Tortosa s'anomenava a l'edat mitjana, camí de Vilafranca a Morella, camí carreter de la fusta des de Mosquerola a Orpesa, obert al segle XVIII, assegador reial que baixa des de les terres altes d'Aragó a els plans de Vinarós, que ja existia abans de la conquesta i per on encara passen les raberes d'ovelles i vaques.
Seguim per l'assegador avall i trobem per ell marques blanques i roges i el símbol d'"el camí".

Assegador de la Canada.

Travessem la carretera de Vilafranca i baixem cap a la Canada passant per la vora d'una bassa per a abeurar els ramats transhumants.
El camí travessa l'ampla Canada d'Ares on els camps cultivats, els menys, alternen amb els erms.
Seguim quasi recte només desviant-nos del camí un poc per passar prop del vell Hostalet de la Canada, per on segueix l'assegador però no la vella carretera que puja al coll d'Ares per Santa Eleneta. Ací abandonem elCamí que segueix travessant la Canada i retrobem la carretera vella.
Al xiquet se li fan llargs, per avorrits, els llargs trams plans de pista i el portem al coll. Hui ho podem fer perquè no anem carregats i així també podem anar més apressa.

Camí real per la Canada cap al coll d'Ares.

El camí enfila recte cap a Santa Eleneta que es distingeix al lluny gràcies a uns xiprers plantats a la vora. Unes roderes segueixen el vell camí fins que travessa la carretera de Morella i Castellfort. De l'altra banda no sembla haver cap traça de camí però quan ens posem el xiquet, que va davant, troba un senderol que sembla enfilar cap a Santa Eleneta i és l'únic rastre del vell camí, tan fressat en altres temps quan per ací baixaven els carros carregats de fusta.
Suposem que les traces de camí es deuen a què per ací encara passen el diumenge següent a la Santa Creu els romeus que van a Santa Elena, aturant-se ací.
Arribem a Santa Eleneta i trobem la capella encara amb algunes flors seques i amb els gojos a Santa Elena als seus peus, gojos que cantem tot i no saber-ne la tonada.

Capelleta de Santa Eleneta.

Des d'ací la senda puja a buscar la carretera i seguint els consells dels masovers del mas de Crus la travessem i seguim pel tros d'assegador que queda just a dalt d'ella.
Seguint per l'assegador o el que en resta després d'haver-se traçat la nova carretera encara veiem traces del vell camí de carros, entre d'altres les roderes gravades a la roca del lloc per on passaven les rodes. Roderes picades per a evitar que els carros es desviaren del camí i per facilitar-los l'ascens al coll.

Roderes per als carros a la carretera vella.

El camí està prou perdut però no és mal de passar perquè la major part d'ell està cobert de coixinets de monja.
Després d'un tros vora la carretera en tornem a eixir un tros però de seguida hem de tornar a pujar un talús a buscar-lo, de fet quan arribem dalt i assolim el vell traçat ens n'adonem que no haguerem hagut d'eixir per a res a la carretera.
Ací trobem un pastor elèctric que voreja el camí i per ell assolim el rellomet on s'alçava la Creu En Tallat, i per darrere d'ella el vell abocador de runes d'Ares, ara clausurat, i a partir d'ací el camí vell es troba ben conservat a l'haver-se usat per anar a l'abocador.
En ell trobem encara traces de roderes dels carros, i per ell seguim fins que retrobem la carretera.

Carretera vella i carretera nova.

 A partir d'ací ens queda el tros més perillós de tot el recorregut pels cotxes que passen i per no haver-hi vorera ni espai per a caminar a la vora. Per sort són tan sols uns centenars de metres i de seguida arribem a les ventes del coll, on enllaça també elCamí seguint el camí d'Ares a Castellfort, i el GR-7 que segueix el camí d'Ares a Benassal pel mas de la Mola.

El coll d'Ares.

 Si de Benassal havíem eixit este matí per la Creu del Pany de Dalt, al coll trobem el Peiró del Coll que ens marca l'entrada a Ares.
Així pel vell camí, ara carretera, per on passen aravels senders de Gran Recorregut fem els darrers metres de la travessa per arribar al poble d'Ares i tancar el cercle.
Just després de passar la font de les Piques ens desviem pel camí vell, que passa més baix que la carretera nova, i per ella entrem a Ares en dia de festa.

Ares del Maestrat.

eixim a la carretera i encara ens queden uns centenars de metres per carretera fins al coll, el tram més perillós de tota la ruta
arribem al coll i enfilem cap a ares, i a partir de les piquetes seguim el camí vell per on va el gr, entrant al poble i pujant directes a la plaça


EPÍLEG

Arribem a Ares i trobem les barreres posades i la gent preparada per al bou. Nosaltres no anem massa presentables així que anem a buscar a Óscar amb qui hem quedat per prendre alguna cosa abans de tornar-nos-en a casa.
I ací s'hauria acabat la història si no és que xerran amb Óscar ens trobem que la clau del cotxe que tenim a ares s'ha quedat a Benassal, coses de dur poc de pes. Per sort Óscar ens baixa a Benassal i així podem resoldre el problema acabant en bé els tres dies que hem passat per terres del Maestrat i els moments que hem compartit amb alguns dels seus veïns que tan amablement ens han acollit i tractat.


Ací està el track:


Altres rutes que comparteixen part del traçat:

coll munté - roure berrugues - belluga - pinella més informació ací
gr7 - ares - benassal - culla més informació ací
barranc dels horts - nevera - ares més informació ací
slcv45 els molins d'ares
ares - molins - cantallops - mola
montalbaneta - mas de la vall - tossal de la marina
ares - mola - nevera - bc dels horts

Més informació:

• Pere-Enric Barreda Aspectes de Benassal
• Ajuntament d'Ares del Maestrat
• Barreda, Pere-Enric (2006) Crònica documentada d'Ares. I- Fonts escrites (1157-1550) (2 volums) Ed. Ajuntament d'Ares
• Elcamí
• Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC versió accessible a la web:

Hui em fet una altra ruta d'aigua, tot i que no per dins sinó a la vora. Hem anat des del Pla de la Torre a Almassora fins al Clot de la Mare de Déu de Borriana pels Alters, Santa Bàrbara i Sant Gregori i hem tornat per vora mar pel Calamó, la Pola i les Goles del Millars.

Hem eixit del Pla de la Torre, just a la vora del camí la Mar, seguint cap a les Goles on ens hem trobat amb el SL-CV-26 que recorre les Goles del Millars.

Panell del sender local de les Goles.

Hem seguit les marques del sender mentre passem la primera gola i seguim per l'Alter on, tot i la prohibició expressa, proliferen les construccions il·legals. Arribats a la segon gola seguim per la vora de la Gola Fonda i arribem a la mar.

Camí per l'Alter.

Des d'ací seguim un tros per vora mar per a tornar a entrar pel segon alter i pugem al mirador que s'obri sobre la Gola principal, l'única per on passa l'aigua després d'encaixonar el riu entre dos cavallons per a evitar que inunde tot el seu caixer, tot i que amb les grans avingudes no serveixen de molt.

Sender per vora mar.

Després d'estar uns moments al mirador continuem camí per dalt d'un dels cavallons per on passa el camí de vora riu.

Mirador de les Goles.

El camí passa entre l'Alter i el riu fins que arriba al pas de la Cossa, per on hi ha una passera per travessar el riu que ací sol dur aigua, tot i què sovint només l'aigua que aboquen les depuradores de Vila-real i Almassora.

Camí pel cavalló de vora riu.

Seguim el camí la Cossa que travessa el riu i en este tram és de terra i arribem al camí Vora Riu de Borriana on trobem l'asfalt. Continuem recte entre els horts de tarongers que s'estenen per Santa Bàrbara deixant a l'esquerra el Palasiet i la Pola.

Trànsit al camí la Cossa.

El camí la Cossa travessa les alqueries de Santa Bàrbara i arriba a Borriana. Les alqueries de Santa Bàrbara és un pocs llocs de la Plana on es pot trobar en estat més o menys pur este tipus d'hàbitat que abans estava més estès. Ací encara viu gent a les diferents alqueries que trobem a banda i banda del camí, o un poc més enllà, escampades enmig dels tarongers.

Camí la Cossa a Santa Bàrbara.

Travessem les alqueries on hi ha un parell de bars i al lloc on hi ha més edificacions és on es troben les antigues escoles. Ara però ací no hi ha xiquets sinó les barreres i corrals per a celebrar el bou en corda esta vesprada.
Nosaltres travessem totes les alqueries fins al forn de Wite, i seguim recte cap a Borriana a trobar el camí la mar de Vila-real.
Ací trenquem avall cara la mar uns metres i, com que ja tenim prou d'asfalt seguim per una fila (o fillola com els diuen a Borriana) de reg, entre els tarongers, paral·lels al camí la Cossa.

Fila o fillola de reg.

Seguim un bon tros alternant les files i les carreteretes que baixen cap a la mar, travessant així la carretereta de Miralles primer i la de Figueroles més tard.
A partir d'ací entrem a la zona afectada pel PAI Sant Gregori i els camps de tarongers deixen pas a una terra erma i coberta d'altes herbes i esbarzers. Per ací es pot anar camp través i així ho fem fins arribar a l'ermita de Sant Gregori o el que en resta d'ella.

Travessant el PAI Sant Gregori.

Després de fer una ullada a l'assolada ermita seguim la ruta de les Ermites de Borriana fins que arribem al camí Marjalet.
Ací deixem el camí de les Ermites i seguim recte travessant el Sedeny de la Palafanga fins que arribem a un marge que continua per un hort de tarongers. Els arbres marquen el límit del PAI i per l'entrador de l'hort arribem a l'Estany de la Vila just on passa el camí de les Salines.

Volta al Clot de la Mare de Déu i Estany de la Vila.

Seguint el camí fem la volta a l'Estany de la Vila fins arribar al Clot de la Mare de Déu, lloc on el riu Sec de Betxí (o riu Anna) arriba a la mar. Just a la vora es troba la vella Torre de la Sal que controlava el trànsit al Grau de Borriana i també el comerç de la sal de les salines que hi havia a la vora. D'això però fa ja molts segles.

Vil·la romana de Sant Gregori.

Des del Clot la ruta és ben fàcil, només ens cal seguir per vora mar fins al Pla de la Torre, i així ho fem. Comencem passant per les Terrasses i per la punta del camí Marjalet des d'on un camí de terra segueix pels Serradals de Sant Gregori.
Just ací ens desviem uns metres per visitar les excavacions de la vil·la romana de Sant Gregori, tot i que no hi ha massa a vore doncs les construccions estan molt arrasades.

Serradals de Sant Gregori

Seguim pel serradal, per una zona que sembla una urbanització fantasma doncs les antigues alqueries i serradals que hi havia estan abandonats al formar part del PAI de Sant Gregori. Hi ha unes quantes que estan ocupades i només alguna que altra es troba encara ben cuidada.
Els topònims serradal, serrallo o serratella es van repetint al llarg del litoral i fan referència al cordó de dunes o de grava que existia i en cara existeix en alguns trams de litoral poc modificat, i que fa de barra de defensa de les terres interiors, més baixes, evitant que entre la mar però també acumulant l'aigua a les marjals interiors quan plou. Esta dinàmica litoral natural però s'ha trencat al construir els ports que canvien les corrents marines i alteren l'erosió i sedimentació natural i que ha estat substituïda en part per un mur artificial.
Continuem pel camí de vora mar fins a la carretereta de Sant Gregori, i a partir d'ací el camí desapareix.

Mur erosionat per la mar a l'altura de l'estany Llarguer.

No fa tants anys el camí continuava fins a enllaçar amb el camí la Mar de Vila-real, però les llevantades i la regressió marina han acabat per fer-lo desaparèixer, com també estan esborrant el mur de defensa costanera que s'estén entre el Grau de Borriana i les goles del Millars.

Mur de defensa i serradal litoral.

Passem per una zona de marjal encara prou ben conservada, just on era l'estany Llarguer, del qual només en resta una bassa que s'asseca a l'estiu, i per la vora d'un olivar fins que arribem a l'extrem del camí la Mar de Vila-real.
Era ací on a l'edat mitjana la vila de Vila-real tenia un carregador de barcos, aprofitant el dret a accedir i comerciar a la mar concedit a la carta pobla.
Continuem per vora mar fins al camí Etxevarria, on estan les instal·lacions d'una piscifactoria d'orades. Ací es realitza la cria i en grans gàbies dins la mar l'engrossament.
Seguim per la costa però a partir d'ací el mur de defensa està més ben conservat, i tot i què hi ha també finques abandonades ja no són ni totes ni majoritàries, es nota que hem eixit del PAI.

Camí vora mar.

Caminar per la grava es fa molt pesat i incòmode, així que quan prop de l'Alqueria de Montoya trobem un camí paral·lel a la mar el seguim per a descansar un poc. Un canyar ens separa de la mar, i una alta tanca de xiprers evita que el vent carregat de sal de la mar faça malbé els cultius.
Abans eren molt més freqüents estes tanques naturals, ara però han anat desapareixent juntament amb els cultius o substituïdes per parets de pedra o tanques de plàstic.

Caminant pel cordó litoral.

Tornem a eixir a vora mar just en un tram on ens toca caminar per dalt del mur de defensa, per sort ací ben conservat, per tal d'evitar els canyars que es troben just darrere.
Ja vam passar per ací fa quasi un any però hui és més fàcil doncs les pedres estan eixutes i el mar en calma. Una parella de xinesos s'estan dins les pedres agafant alguna cosa entre l'aigua, l'altra vegada que vam passar no hagueren pogut estar.

Mur de defensa.

Quan s'acaba el mur trobem una paret que tanca la finca del Naranjal, allí hi ha pescant un pare i un fill qu e han entrat per la carretereta de Raset que entra des de Santa Bàrbera. Tot i que estem tentats d'anar-hi de tan farts que estem de la grava, no ho fem i seguim la tanca per vora mar fins que s'acaba i dona pas a un tram on el mur ha desaparegut o quasi, i on trobem alguns homes prenent el sol amb poca roba

Tram sense mur i de pas difícil.

Passem el tram més complicat, on l'altra vegada vam haver de banyar-nos els peus, i de seguida trobem un senderol que passa a frec de les pedres.

Platja de la Pola.

És per ell que arribem a la platja de la Pola, anomenada així per Polo de Bernabé, que fou propietari de les terres que s'estenen darrere i el primer que les va posar en cultiu. També fou qui construí el Palaciet que hi ha a l'altra banda de la finca. La Pola, la seua filla, fou qui malbaratà tota la fortuna paterna i va acabar vivint en la misèria.

Travesant la gola del Millars.

Ací arriba el camí del Palaciet, continuació del camí vora riu, i des d'ací seguim recte a buscar la gola per on el Millars desemboca a la mar.
Sovint la gola està tancada per una barra de grava, sobretot amb els grans temporals de llevant, però ara està oberta i cal banyar-se els peus i les cames per travessar la corrent. Passem pel lloc on es junta el riu amb la mar, que és on hi ha menys profunditat, i seguim pel cordó litoral de l'altra banda, ja en Almassora.

Tolls a les goles.

Caminant per la barra de grava passem per la vora d'on hem caminat a l'eixir pel sender de les goles, no el seguim sinó que continuem recte fins que arribem a la punta del passeig marítim d'Almassora, des d'on continuem per ell fins al Pla de la Torre, on hem començat la ruta. Una ruta plana però més pesada del que sembla, sobretot per la tornada sempre per la grava, malgrat que les vistes de la mar compensen.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

sender de les goles del millars
ermites de borriana 2003
vila-real - la pola més informació ací


Més informació:

• Ajuntament de Borriana
• Ajuntament d'Almassora
• Cartoweb

Entre els anys 2004 i 2007 ens vam dedicar a recórrer la Serra d'Espadà de manera exhaustiva, mirant de passar per totes les sendes que les brigades del parc anaven recuperant, i per altres que no estaven tan netes. Així eixíem els dissabtes de matí a rodar, com ara, però també eixia algun dimecres o dijous de vesprada amb Àlvar a buscar noves sendes acabant sovint de nit i sense llum.

Hui hem tornat a Villamalur per començar el curs. Tocava una ruta curta, un esmorzar llarg i després anar a vore la prova de vaques aprofitant que són festes.
La veritat és que la ruta ha sigut curta però prou intensa per a guanyar-nos l'esmorzar. L'esmorzar no ha estat massa llarg però hem complit amb la tradició de vore les vaques de Villamalur.

Per fer una ruta curta hem optat per pujar a les trinxeres del Gobanar, aprofitant que han obert un tallafocs des del Collado de Matet, el què passa és que pensava que el tallafocs continuava fins a Cuatro Caminos i malauradament no ha estat així, però no cal avançar les coses.

Per no allargar la ruta hem eixit des de la Caseta del Cantal, punt de pas del GR-36 i lloc on hem començat alguna que altra excursió.
Entrant per la pista de Matet només hi ha un trosset de pista de terra i no hi ha cap problema en accedir i aparcar amb qualsevol cotxe.
Des d'ací hem eixit recte per una pista que remunta el barranc de la Parra, i de seguida hem agafat una senda a la dreta que voreja el barranc.

Caseta del Cantal.

La senda es troba ja un poc tapada perquè passa per l'ombria del barranc, en una zona molt humida on creixen les falagueres i els roures sota el pinar. Per desgràcia també hi ha esbarzers, espinals i rosers que de tant en tant se'ns creuen pel camí.

Senda del barranco de la Parra.

La senda aboca al barranc que hem de seguir per dins uns metres. El barranc porta un fil d'aigua tot l'any, i es troba vorejat de cirerers i avellaners, no massa abundants a la serra però que ací formen un bosquet de ribera.
Nosaltres eixim del barranc per la senda que puja per l'altra vessant passant sota un bosc de sureres que dona pas a un pinar de pi rodeno o pino negro com li diuen a Villamalur per diferenciar-lo del pino blanco.
Anem pujant per la Solana del Molino,a buscar un llomet per on puja  un assegador del qual ara no hi ha ja cap traça visible.

Dalt la Solana del Molino.

Seguint-lo arribem a una bassa i a partir d'ací hi ha un carril que ens duu a una revolta de la pista de Pavías.
La pista continua recte amunt cap al Collao (de Matet) cap a on anem, però nosaltres preferim baixar a buscar una pista. Fa més volta però ens estalviem xafar l'asfalt.

El Pinar des de la pista de l'Artijuela.

La pista va fent voltes per la part de dalt del barranco Berniches, enllaçant bancals de cultius dispersos enmig del bosc que ha ocupat el lloc dels antics bancals.
De tant en tant entre els pins es pot vore allà lluny Villamalur dalt d'un tossal, i quan per fi girem amunt cap al Collado a la nostra dreta i de l'altra banda del barranc destaca la vessant sud del Pinar.
Conforme ens acostem al Collado la vegetació es fa més ombrívola i apareixen alguns grans exemplars de roures que alternen amb el pinar, les sureres, les carrasques i fins i tot els espinals.

Pista sota els roures.

Després d'una curta pujada arribem finalment al Collado per on passa el camí vell de Matet que puja pel barranco Berniches. El camí està encara en prou bones condicions llevat del tros final de pujada al Collado on una pista ha desviat el vell camí que pujava al recte pel corral de Garrera.
Fins ací i seguint el vell camí de Matet pujaven els camions per a dur municions i avituallament als soldats que es trobaven al front durant els mesos que va estar estancat el front fins al final de la guerra.

El Pinar des del Collado.

Arribem al Collado per on passa la pista de Pavías i per la vora del corral que tenim a l'esquerra comencem a pujar per un tallafocs obert recentment.
La senda que seguim comença pujant per la vora dels bancals que hi ha a la vora del corral però de seguida els deixa enrere i continua pujant amunt.
Abans de fer el tallafocs la senda estava poc clara i molt tapada i era difícil de seguir. Ara no cal trobar-la perquè es passa bé llevat de la pendent què hi ha, de tota manera cal anar sempre buscant la cresteta que puja cap al Gobanar.

Tallafocs al Gobanar.

Amunt pel tallafocs arribem finalment a un punt, ja prop del cim, on acaba. Nosaltres confiavem en què el tallafocs seguiria per dalt dels cims i seria fàcil passar, però ja veiem que no així que fem el cor fort i seguim avant. Només hem passat un parell de vegades per tots els cims fins a Cuatro Caminos i ja fa anys així que a partir d'ara caldrà refrescar la memòria i guiar-nos per la intuïció i el sentit de l'orientació per poder eixir per l'altra banda perquè camí o sender no hi ha, tan sols una sèrie de senderets fets pel pas dels senglars i dels caçadors, que s'entrecreuen i desapareixen.
Així que al final del tallafocs mirem de seguir la senda més xafada i trobem fins i tot algunes fites de manera que no ens costa massa arribar a l'ampla lloma del Gobanar i, baixant per ella cap al sud, fer cap a la primera línia de trinxeres.

Trinxeres del Gobanar.

Passem la primera línia de trinxeres i seguim per dalt la lloma, sense senda, mirant d'enfilar bé la direcció per baixar al collet que ens separa del següent tossalet.

Sense senda vora les trinxeres.

Comencem a baixar pel Solano de la Teja, mirant cap a uns tossalets que cauen directament sobre el barranco del Perrudo, per on passa la pista de Matet. Just de l'altra banda del barranc s'alça la Lastra amb l'ombria ratllada per les diferents línies de trinxeres que miren cap ací.

Linia en ziga-zaga ben conservada.

Arribem així a una línia de trinxeres més ben conservada que la resta, que es troba més prop de la vessant que baixa cap al Perrudo.
Totes estes trinxeres que miren al sud foren construïdes pels nacionals a l'aturar-se el front ací l'estiu del 1938 al finalitzar la batalla de València i començar la batalla de l'Ebre, i ací es va aturar el front fins que va finalitzar la guerra a la primavera del 1939.
Just davant a la Lastra es troben les trinxeres republicanes de la línia XYZ, no tan espectaculars a l'estar fetes en un terreny terrós i excavades a la terra en compte de construïdes en pedra seca.

Darrera línia de trinxeres.

Quan s'acaben les trinxeres mirem de baixar uns ressalts fins que arribem a un collet on hi ha un pinar de pi negre. Ací hem de trobar el camí que ens duu a l'Alto de la Cerretilla, just dal de Cuatro Caminos i on puja una pista.
De les dos vegades que vam passar una ho vam fer per dalt de l'Alto de Muza, que tenim davant, i l'altra fent la volta al mateix per la solana. Quan ho vam fer hi havia un senderol de caçadors més o menys evident però per més que el busquem no el podem trobar. Les branques caigudes per la neu i el vent semblen haver-ne esborrat el rastre així que seguint traces de senglars anem pujant cap a l'Alto de Muza,

Seguint traces de senglars.

Després de baixar i pujar a un collet on hem d'esquivar els esbarzers tornem a pujar cap als cims de l'Alto de Muza ii anem resseguint-los fins que arribem al final on un coll més evident ens separa del Alto de la Cerretilla.

La Ràpita i la Lastra des del Alto de Muza.

Baixem cap al coll per una forta baixada mentre seguim una traça més evident de pas de senglars. Però poc a poc es va desviant cap a l'esquerra a buscar el barranco de la Huerta i decidim seguir-la perquè estem més prop de la pista que passa per sota nostre que de l'altra que hi ha dalt la Cerretilla.

Baixant cap al barranco la Huerta.

Anem baixant amb una forta pendent i quasi camp a través fins que al final arribem a la pista que des de los Planos i pel mas de Jordan arriba a Chércoles.
Quan arribem finalment a la pista donem gràcies per haver eixit bé de l'aventura, i és que tot i els trams camp a través que hem passat i anar amb pantaló curt hem eixit prou ben parats i quasi no tenim arraps ni rascades.

Pista al mas de Jordan.

A partir d'ací el camí es més fàcil. Només hem de seguir la pista que passa des de la pista de Pavías a la pista de Matet passant per sota dels cims que volíem recórrer per dalt. La veritat és què el camí és més fàcil per ací i també bonic perquè passa quasi tota l'estona entre el pinar.
Arribem així a les runes del mas de Jordán i ací abandonem la pista per seguir una senda que per dalt del Fargueral baixa a buscar el barranco de Gabarras.

Baixada pel Fargueral.

La senda entra al bosc i per sota de les sureres i els pins va baixant a buscar la pista que remunta el barranco de la Parra.
La senda és còmoda i fàcil de seguir perquè el bosc està prou net de sotabosc i després d'unes llaçades arribem a la pista.
Seguim la pista avall i travessem el barranco de Chércoles, que quan es junta un poc més avall amb el de las Gabarras forma el barranco de la Parra què és la capçalera de la rambla de Villamalur.
La pista travessa el pinar que cobreix l'Umbría de la Parra i seguint-la retornem a la caseta del Cantal, tancant així el cercle d'una ruta curta però intensa.

Pista de la Umbría de la Parra.

Però ara ens queda recuperar-nos de l'aventura i ho fem amb un bon esmorzar al bar de Villamalur mentre fem temps per a que siga la una i solten les vaques.

Vaques a la plaça de Villamalur.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

villamalur -cabezo - tejeria - cantal - fuente el prao
naixement rambla villamalur
el prao - catalan - 4 camins  més informació ací
4 mils d'espadà
villamalur - matet pel perrudo i catalan
volta a l'alto del pinar
rambla - alto pinar - bco berniches
el prao - la santa - el tajar - bco perniches més informació ací
el cantal - nevera de villamalur més informació ací
cinc mils espadà 2013 més informació ací

Més informació:

• Cartoweb
• Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea, Vinaròs, 2002

La setmana passada vam decidir que hui tocava Aín. No per ser el poble més bonic d'Espadà, que ho és, ni pel lloc magnífic on es troba voltat de muntanyes impressionants, que també, sinó per una cosa més prosaica: la volldam de barril del bar de la plaça.
Així que ja sabent el destí només calia perfilar la ruta i hem optat per una ruta coneguda però amb variacions: pujar al pic d'Espadà pel Picaio i tornar per la Cueva del Toro, aprofitant que les sendes estan més xafades i passables que fa anys.

Hem eixit d'Aín seguint el SL-CV-27 que puja a la Penya del Pastor pel barranc del Picaio.
El primer tros de camí el fem seguint la carretera d'Almedíjar, però a la primera revolta seguim recte per un entrador que puja als bancals.

Eixida d'Aín.

De seguida el deixem i seguim recte un tros camp a través sota les sureres fins a tornar a trobar la carretera estalviant-nos així les voltes de la mateixa. Fem uns metres per ella i arribem a l'inici de la senda a la Penya del Pastor.

Inici de la senda.

El primer tram de la senda passa sota d'una bonica sureda en ombria. La senda puja constantment però moderada fins que eixim de l'ombra de les sureres i enfilem un clar on s'enfila recte amunt a buscar un pinaret.

Comencen les costeres.

A partir d'ací la pujada és constant i continua i amb trams molt costeruts on cal posar les mans. Anem seguint un rellomet rocallós on les sureres s'alternen amb les carrasques que creixen a les parts més seques i rocoses.
Se seguida prenem altura i quan hi ha algun clar entre el bosc podem vore als nostres peus Aín, un poc més lluny Alcudia i Veo. A la dreta es troben els diferents rellomets que baixen de l'Espadà com contraforts que aguanten la llarga muntanya.

Alcudia des de la pujada al Picaio.

La pujada és molt penden i ens l'agafem amb tranquilitat i al final, com totes les pujades siguen llargues o curtes, dures o suaus, hi ha un moment que s'acaba.
Passem prop d'uns castanyers que assenyalen la part final de la pujada i arribem a les primeres trinxeres de les moltes que recorren tots els cims de l'Espadà.
Fem cap a un collet just sota la Penya del Pastor, i ens desviem a l'esquerra al seu cim. Des del cim no hi ha massa vista per les carrasques que creixen, però un poc més avant trobem un magnífic mirador sobre Aín i el barranc que baixa cap a Eslida.

El Picaio i l'Espadà.

Després de recuperar forces continuem cap al Picaio, la següent fita del dia.
Passem pel collet on el Sender Local baixa cap a la Ibola per l'aljub del Tio Carreguí i seguim recte per la cresta. Fa anys que no anava cap al Picaio i la veritat és què està molt canviat per a millor. Abans calia buscar el pas per la cresta esquivant carrasques i pujant i baixant trinxeres, ara un senderol fet pel pas constant de gent i algunes fites ajuden a trobar el camí i faciliten el pas.

Camí del Picaio.

Arribem així al Picaio, curiós pic rodó que sembla postís dins la llarga carena rocallosa d'Espadà. El pic està voltat de parets de pedra enrunades i fins i tot conserva alguna vella construcció amb morter de calç que sembla un aljub.

Cim del Picaio amb l'Espadà al fons.

Les vistes són magnífiques cap a totes bandes i ens entretenim uns minuts disfrutant d'elles, no molt perquè la ruta és llarga i cal continuar.
Baixem del cim i passem per la vora d'un pi ratllat de fa poc. Sembla ben verd i viu encara però el llamp que el va ratllar de ben segur que li acurta la vida.

Pi ratllat per un llamp.

Seguim la sendeta oberta pels cims que continua ara per l'ombria passant pels pinars que coronen esta part d'Espadà. Al cap de poc passem per un lloc on hi ha unes paletes de coto, hem arribat a la ratlla d'Alcudia que baixa pel barranc dels Morts.
Tant el topònim com les construccions de dalt del cim fan recordar la guerra contra els moriscos de l'Espadà que va seguir a la sublevació dels mateixos al segle XVI. D'eixa època tenim també el topònim de la Batalla just de l'altra part del terme d'Aín. Segons les fonts i cròniques de l'època els moriscos es van atrinxerar dalt de les muntanyes i els cristians van lliurar les darreres batalles pujant costera amunt i esquivant troncs i pedres que els llançaven des dels cims.

Pinars de l'ombria de l'Espadà.

Continuem a bon pas per la cresta, no com quan fa anys hi vam passar que no hi havia camí i calia obrir-se pas entre els carrasquissos que creixen enter els penyals del cim. Hui el peany és igual de roín però almenys hi ha una senda que seguir i fites que ens ajuden a trobar el camí. A més d'ací i d'allà trobem branques tallades per a poder passar sense persones. Gràcies als qui han passat davant i s'han entretingut en tallar branques, ficar fites i buscar el bon pas nosaltres ara podem avançar més ràpida i fàcilment.
la cresta continua baixant a poc a poc fins que torna a pujar cap al pic principal d'Espadà.
A partir d'ací el pinar és menys abundant i s'alterna amb trams de penyes on creixen les carrasques.

Sender per les penyes.

Poc a poc tornem a prendre altura seguint el senderol obert pels cims. Només en un tram el perdem un poc perquè les fites no són abundants i si no es presta massa atenció de seguida te'n passes alguna. Les trinxeres també es fan més abundants i freqüents conforme ens acostem al pic d'Espadà, i també les carrasques.

Sender entre carrasques.

Arribem finalment després de travessar un pinar a un collet on enllaça la senda que puja des del coll de la Ibola.
Ja només ens queda un darrer tram, més obert, fins que arribem al pic d'Espadà.

Senda arribant al pic d'Espadà.

Des del pic les vistes són magnífiques. Fa un poc de vent i ajuda a netejar l'ambient així que descansem un poc mentre fem un mosset i disfrutem de les vistes.

Pic d'Espadà.

Aprofite per buscar també el geocache del pic d'Espadà i, una vegada més, no el trobe.
Després d'uns moments iniciem el descens cap a Alcudia. Baixem del pic i continuem per la carena direcció a la Nevera però de seguida ens desviem a la dreta per agafar la senda que baixa al barranco de la Chelva per la Cantera Barberan.

Senda de baixada a Alcudia.

La baixada és llarga, la més llarga de tota la serra d'Espada almenys en desnivell (650 mts des de la fuente del Toro) i constant encara que també és de les més boniques a l'anar tota sota el bosc. Passem primer pels pinars que coronen els cims. A meitat baixada trobem alguns castanyers just a la Cantera Barberan, i a la part baixa trobem les sureres, algunes d'elles realment grans.

Sureres prop del barranco de la Chelva.

Arribem finalment al barranco de la Chelva i el travessem per enllaçar amb la carretera d'Aín a Alcudia. Just ací travessem una altra vegada el barranc pel pont de la carretera i trenquem a l'esquerra pel cami que baixa a la fuente del Toro.
El primer tros és per una pista formigonada que va paral·lela al barranco de la Chelva però just abans que s'acabe continuem per un ample camí empedrat que transpon un llomet i baixa a buscar el barranco de Bàguena que baixa des de les altures d'Espadà.

Camí empedrat a la fuente la Balseta.

Continuem barranc avall sota l'ombra d'unes grans sureres, resseguint el barranc que va a buscar el de la Chelva passant sota la fuente de la Balseta.
Des de la font una grossa goma baixa l'aigua cap a la fuente i cova del Toro. Nosaltres seguim un camí paral·lel a la goma i baixem a trobar el barranco de la Chelva que, per sort, es troba sec.

Senda al barranco de Báguena.

Este tram és més agradable que la carretera per arribar a Alcudia o a Aín, però també més llarg de tota manera paga la pena de passar perquè encara que siga curt és dels millors racons del terme d'Alcudia.

Fuente i cueva del Toro.

Seguint el barranc arribem finalment a la fuente i cueva del Toro, d'on naix un bon doll d'aigua que li aporta aigua al barranc tot i que la major part es desvia per una sèquia per tal de regar les hortes de la capçalera del riu Veo.
Passem la cova i continuem avall vora el barranc fins que trobem el sender a la dreta que remunta el barranc dels Morts cap a Aín.

Senda a Aín.

Es tracta d'una vella senda que fa anys va netejar Eliseo Arrufat i va marcar amb pintura blanca. Posteriorment es va tornar a tancar i ara s'ha tornat a reobrir. De tota manera mai ha estat una senda massa clara i és prou precària tot i seguir el traçat d'un vell camí.
Anem remuntant el barranc dels Morts que baixa des del Picaio però ací presenta un paisatge molt diferent del que hem vist a la capçalera. en primer lloc el rodeno que hem anat xafant tot el matí dona pas a la calcària i per tant els pins negres i sureres deixen pas als pins blancs i algun roure acompanyats d'un espès sotabosc de romer, argelaga i coscoll.

Tram poc clar.

Tot i perdre's la traça del vell camí la senda continua i algunes fites ens ajuden a seguir-la. Fa anys que no passàvem per ací per por dels matolls que tapaven la senda, sobretot al tram que travessa el barranc, però la veritat és que està prou bé i no presenta massa complicacions i, a més, és una alternativa més curta que el GR-36 per anar des d'Alcudia a Aín i per on sembla que passava l'antic camí d'Alcudia a Aín.

Abellar.

Travessem el barranc i pugem per l'altra vessant. Just a l'altra banda hi ha un vell abellar, rodat de paret, dels pocs que encara es conserven a la serra.
Just al costat de la senda i a un morret que domina la part baixa del barranc trobem una fita de terme on parteixen els termes d'Alcudia i Aín. No és molt alta però com sovint passa trobem en ella encastades unes pedres que marquen la direcció que segueix la ratlla del terme. En este cas són pedres de rodeno que contrasten amb els calars amb què està feta la fita.

Fita de terme amb pedres marcant la direcció de la ratlla.

Seguim un tram sota un pinaret i arribem al final d'una vella pista per on continuem la ruta.
Ens trobem a la Foia de Morón, xicotet fondal que en temps no molt llunyans va estar cobert de bancals treballats i que ara es troben erms o colonitzats pel pinar.
Seguim pista amunt remuntant la foia fins que ens trobem quasi sota la carretera d'Alcudia on gira a l'esquerra i segueix paral·lela a la carretera fins que enllacem amb ella al coll d'Alcudia.

Cami d'Alcudia a Aín.

Al coll trenquem a l'esquerra per la pista de l'Escapulari entre bancals d'oliveres fins que trobem el SL-CV-28 que baixa del Tossal de la Campana.
El camí vell d'Alcudia baixa directe des del coll fins a trobar el SL però com que tenim pressa no hem volgut provar sort perquè ja vam provar a passar una vegada i ens vam trobar el camí tapat obligant-nos a passar entre els bancals, així que hui hem preferit anar sobre segur.
El camí baixa una costereta i travessa el barranc del Picaio abans d'enllaçar amb la carretera just uns metres abans d'on l'hem abandonada a l'inici de la ruta.

Camí d'Alcudia.

Ja només ens queda refer el tros de carretera a Aín on ens espera una volldam de barril ben fresca al bar de la Plaça.

Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

ain - finestra - penya pastor - les revoltes més informació ací
cinc mils espadà 2013 més informació ací
2mils espadà 2012 més informació ací
ain - picaio - penyes blanques - ain més informació ací
font calzada - ft parra - pic espadà més informació ací
4mils d'espadà
ain - penya pastor - penyes blanques
ain - penya pastor
ain - font del toro - font de la pistola
ain - espadà per la cresta des del Picaio
ain - ombria batalla - torques
algimia - espadà - alcudia

Ja fa temps que no passejavem pel terme d'Alfondeguilla. De fet en els darrers dos anys no hem fet moltes rutes per ací així que calia fer-ne una que teníem pendent de fa temps i és la pujada al Castell de Castro directa des de Cantallops.
Més d'una vegada des de dalt del castell ens havíem proposat per què no seguir per dalt de les penyes que enllacen en Cantallops en conte de baixar al barranc de l'Horteta, així que en vore un track d'alecsis21 que pujava a Castro per Cantallops el vam guardar a l'arxiu de rutes pendents. Així que este dissabte tocava fer-lo, però al repassar la ruta i els tracks que hi ha de la zona vaig trobar un track de Tomàs Serra que baixa des de Cantallops pel Bovalar (un dels molts que te penjats dels voltants d'Alfondeguilla) així que aprofitaríem per fer una pujada inèdita al castell de Castro (inèdita per a nosaltres).

Així que un poc més tard que altres dies eixim des de la plaça i travessem Alfondeguilla pel carrer major buscant les piscines i l'escola per on mou el camí del Planàs.

Carrer Major d'Alfondeguilla.

Just a la porta de l'escola agafem unes escaletes que donen accés al camí del Planàs que puja entre vells bancals de garroferes, molts d'ells abandonats.
Pugem una trossada i ens trobem amb el final d'una pista per on continua el camí.
Ací els bancals s'estenen per dalt i per baix del camí i davallen cap al pla del Manyà.
Arribem a un trencall de pistes i seguim a la dreta per una pista més estreta i poc xafada fins que s'acaba. No hem tingut encara temps per a calfar massa en este primer tros pla que ja hem d'abandonar els bons camins i començar l'aventura en la primera pujada del dia per una senda de la qual només tenim el track i que, de bon principi, només hi ha unes traces no massa fressades que pugen amunt enmig dels matolls.

Inici senda al Bovalar.

Conforme pugem el sender no es fa més evident sinó menys, però trobem un parell de fites i ens animem. Comencem pujant una dura costera per una vessant calcària on la roca aflora en superfície i no deixa crèixer massa la vegetació. Només alguns romers i brucs apareixen un poc per tot arreu.
De seguida prenem algura i les vistes sobre l'entorn milloren molt. Quan s'acaba la primera costera la pujada es suavitza i continua per una llarga lloma que s'estén entre el barranc de l'Horteta i l'Alfondeguilla. Es tracta del Bovalar cobert de matolls i pins esparsos que van guanyant terreny.

El Rodeno des del Bovalar.

Lloma del Bovalar.

Niu de metralladores al cim.

Baixant del cim.

Senda als Pous de Cantallops.

Pista a la font de la Penyeta.

El Denàs, les Penyes de Moixell i el castell de Castro.

Un respir dalt les Penyes.

Seguint la tradició hem tornat a pujar a Penyagolosa, com cada any, amb els xiquets. Enguany no hem volgut que ens passe com l'any passat que vam anar deixant-ho i se'ns va tirar l'hivern, el fred i la neu a sobre (literalment) així que ara que ja han passat les calors de l'estiu i encara no ha vingut el fred hem aprofitat per a pujar al pic.
Els altres anys hem pujat des de la Banyadera però enguany hem volgut provar de pujar des de Sant Joan, seguint la ruta clàssica del barranc de la Pegunta.
Hem eixit des del pàrquing dels vivers forestals i hem remuntat el barranc de la Pegunta per dins, sense tocar la pista que passa a tocar però que és més lletja i avorrida per als xiquets.
Deixen a l'esquerra les sendes que pugen als campaments i de seguida arribem al punt on la pista travessa el barranc.

Penyagolosa des del barranc de la Pegunta.

Des d'ací comença la senda que puja per la vora del barranc i que disposa de panells informatius sobre la vegetació que anem trobant.
Com que no tenim pressa anem aturant-nos a llegir-los i a identificar els arbres i plantes que anem trobant pel camí.
Conforme pugem la vegetació canvia imperceptiblement, així els grans exemplars de pi negre que hi ha al començament van deixant pas al pi roig.
Quan ens acostem a la font comença a baixar un fil d'aigua pel barranc que li dóna un toc més alegre.

Barranc de la Pegunta.

Arribem finalment a la font nova, que recull l'aigua a una bassa i la deixa caure en uns gamellons nous. Així ens aturem a fer un mos i a buscar un geocache que es troba prop i que els xiquets trobem no sense alguna dificultat.
Mentre estem aturats arriba un grup també amb xiquets que ens conten que van pujar ahir al pic, això ens anima perquè duen alguns xiquets molt xicotets i si ells han pujat nosaltres també ho podrem fer.
Continuem camí i ens desviem uns metres del sender per a acostar-nos a la font de la Pegunta, que es troba seca ja que tota l'aigua es canalitza cap als campaments i a Sant Joan.
Seguim amunt passant sota els Estrets i entrant a la part més oberta del barranc on creixen una bona col·lecció de teixos jòvens.

Senda de la Pegunta.

Un poc més amunt ens aturem a descansar a la vora d'un munt de roques assolades i quebrades que semblen un castell en miniatura i on els xiquets aprofiten per jugar, pujar i guaitar a una xicoteta cavitat que hi ha entre les roques.
Quan es cansen d'explorar seguim camí deixant a l'esquerra la senda que puja a la Banyadera per buscar a la dreta el barranquet del Forn.
Passem una portera i entrem a les terres del mas de la Cambreta. Tot el que xafem des d'ara fins al cim del pic són terres del mas de la Cambreta, un dels tres masos que conflueixen al pic i és que encara que a algú li sorprenga el pic de Penyagolosa és de propietat particular.
Fem cap a una vella pista que ve des de la Banyadera i la seguim a la dreta fins que mor a l'arribar al barranc. Ací trobem les vaques de la Cambreta que estan pasturant barranc amunt i que alcen el cap a l'oir els crits que peguen els xiquets al vore-les.

Vaques al barranc del Forn.

Ací també arriba per la dreta el sender que puja per la Lloma del Conill i per on passa el PR-CV camí de Llucena. Nosaltres el seguim barranc amunt cap al Corralico.
Quan el barranc s'obre un poc ens desviem i eixim per uns vells bancals colonitzats pel pinar fins que eixim del pinar i pugem una costereta pelada arriant al Corralico.
Des del Corralico veiem per primera vegada el pic que ja sembla molt propet, però encara ens queda la pujada final.

Penyagolosa des del Corralico.

Per la Pegunta ens hem anat trobant alguna persona però és a partir d'ací i en la pujada final on comencem a trobar gent i en cap moment de la pujada anem sols.
La pujada l'agafem en calma i quasi tardem una hora en arribar dalt, que no està gens malament per als xiquets. Els majors pugen davant davant i sense problemes mentre que els menuts cal animar-los, dur-los de la mà o, fins i tot alguna estona al coll.

Senda al pic.

Passem per la caseta forestal i ja hem fet el primer terç de pujada. Aguaitem a la casa, no molt ben conservada i és una llàstima perquè és l'únic recer que hi ha al pic.
Seguim cap amunt i deixem a l'esquerra a senda al Portellàs i amb algunes breus parades arribem finalment a la part final de la pujada.

Cim de Penyagolosa.

Arribats al cim ens dirigim directament al pic central on hi ha un geocache que trobem fàcilment i aprofitem l'ereta feta al cim per a dinar amb tranquilitat.

Dinant al cim central.

Després de dinar ens acostem al pic principal i ens fem les fotos de rigor al vèrtex abans de baixar.

Vèrtex geodèsic del cim.

No ens entretenim massa perquè els xiquets es passen l'estona jugant i ens dóna por que s'arrimen massa al cingle.
La baixada és molt més ràpida que la pujada i els xiquets la fan corrents.
Al arribar al desviament del Portellàs trenquem a la dreta i baixem a buscar la senda que hi va. És la part més alpina de la ruta seguint un senderol precari que passa per dalt dels sargallars que baixen cap a l'Ombria.

El Portellàs.

Arribem al Portellàs i anem a buscar un altre geocache que hi ha ací, però es troba en un lloc un poc exposat per als xiquets i preferim no acostar-nos, però sí que aprofitem per a pujar al Tossal de Fraga des d'on hi ha una visió diferent de Penyagolosa.

Penyagolosa des del Tossal de Fraga.

Després de fer fotos refem el camí per a tornar a la senda al pic i enllacem amb ella ja prop de la caseta forestal.
Fem l'últim tros de baixada quasi corrents fins al Corralico i ens aturem una estona mentre els xiquets juguen.

Baixant al Corralico corrents.

Reprenem el camí però mirant de baixar per un lloc diferent tot i què no molt més larg. Així seguim la pista cap a la Cambreta i passem pel costat dels bancals del mas on ara pasturen les vaques.

Vaques a la Cambreta.

Fem la volta per la capçalera del barranc de la Teixera i deixem a l'esquerra el vell camí de la nevera, agafant un poc més avant l'entrador a la Cambreta.
Passem per davant del mas buscant el camí que baixava del mas a la font.

Mas de la Cambreta.

Baixem seguint un fondet que davalla cap al barranc, on els vells bancals han donat pas al bosc. La humitat de l'ombria fa que medren els espinals i rosers, que s'alternen amb altres caducifolis i amb carrasques i pins.
Arribem així a la font de la Cambreta, renovada de fa poc, amb pouet i gamelló i on xorra un fil d'aigua.

Font de la Cambreta.

Des d'ací continuem per la senda que passa a la vessant dreta del barranc de la Teixera i puja un poc per arribar a la Lloma del Conill.
El paisatge canvia i es fa més sec i el pinar més esclarissat. De seguida trobem per la dreta el PR que puja del barranquet del forn i l'acompanyem avall per l'esquena de la lloma.

Lloma del Conill.

Passem una portera i eixim de les terres de la Cambreta entrant als pinars de l'Estat, i un poc més avant arribem als Estrets on la Lloma, que mai és massa ampla, s'estreta en un pas que no té més que uns metres entre les vessants de la Teixera i la Pegunta. Els passem i continuem lloma avall, altra vegada ampla.

Els Estrets.

Els xiquets baixen corrents i fins i tot els hem de parar els peus no siga cosa que es perden.
La vesprada va caient i no ens entretenim per por a que se'ns faça fosc tot i què encara deuen quedar un parell d'hores de sol, però la frescor que acompanya el sol ponent va deixant-se sentir.

Senda de la Lloma del Conill.

Arribem a un puntalet on al mapa del Tossal apareix una senda que baixa directa a la Pegunta. Ens costa trobar el camí i baixem avall fent algunes ziga-zagues abans de trobar la traça de la senda que baixa sota el pinar.

Buscant la senda.

Quan la trobem no l'abandonem doncs és fàcil de seguir. Baixem per un morret abans de girar i entrar a un barranquís que ja no abandonem fins que s'acaba.

Drecera a la Pegunta.

El barranquet es junta amb el barranc de la Pegunta just on talla la pista forestal al pic. Des d'ací tornem a agafar el camí vell evitant la pistai arribem de seguida al pàrquing des d'on hem eixit este matí.
Però la ruta no seria completa sense acostar-nos a Sant Joan que, a estes hores, malauradament ja és tancat. Caldrà tornar un altre dia per a fer-li visita al sant de Penyagolosa.


Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

sant joan - lloma del conill - canaló penyagolosa - sant joan (amb raquetes)
sant joan - avellanar - portellàs - pinar obscur
penyagolosa via aresta
la banyadera - el corralico - penyagolosa més informació ací
porteres de vela - canal penyagolosa (amb raquetes)
sant joan - estrets - portellàs - pinar obscur
sant joan - pegunta - pic - xiquetes
sant joan - lloma belart - canal - nevera - pegunta
sant joan - pinar oscur - nevera - pic - pegunta
vistabella - penyagolosa - sant joan
sant joan de penyagolosa - cova de la bertrana més informació ací
XVII pujada fanzara - penyagolosa més informació ací
banyadera - penyagolosa - corralico 2012 més informació ací

Més informació:

• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Parc natural de Penyagolosa

El Centre Excursionista de Vila-real té una programació molt variada per a satisfer tan a aquells que volen rutes dures i llargues com per a qui no volen o poden fer poc més que un passeig. Així sota l'etiqueta "excursions per a tots" s'oferten una sèrie d'excursions aptes per a iniciar-se al senderisme i encaminades a tot tipus de gent: grans, menuts, gent poc acostumada a caminar, ... En general són rutes amb poc de desnivell, pocs quilòmetres i que s'apropen a llocs d'interés per la seua història o els seus valors mediambientals.
Esta de hui és una excursió que sota el títol Excursions per a tots: el barranc del mas Roig ens apropem a un racó poc conegut del Penyagolosa i que té uns valors mediambientals indiscutibles.
Com que ni el desnivell ni la distància eren excessives ens vam apuntar per a fer una ruta amb tota la família, i no vam ser els únics perquè quasi una vintena de xiquets van participar en la marxa que per a ells fou tota una aventura.

Foto de grup a Sant Joan.

Davant de Sant Joan ens fem la foto de grup iens encaminem cap al mas Roig pel camí del Puerto, abalissat en part com a PR-CV-66
Passada la casa forestal passem una portera de fil i enfilem la suau però llarga pujada a la Lloma Plana.

Josep explicant la creació del parc.

Ací el nostre guia, Josep, biòleg i gran coneixedor del Penyagolosa ens fa un primer tast sobre el pard del Penyagolosa i la problemàtica al voltant de la seua creació.
seguim amunt mentre un grup de vaques ens miren passar.

Vaques al camí del Puerto.

 La segona aturada, a mitjan costera per a que no es faça pesada, és sota un gran pi negre. Josep aprofita per explicar-nos els valors mediambientals que atresora el parc i que fan d'ell un espai únic on es combinen les espècies mediterrànies amb les eurosiberianes com tindrem ocasió de comprovar.

Final de la costera de la Lloma Plana.

 Una nova espenta ens duu al capdamunt de la Lloma Plana per on passa la pista del Puerto que talla el camí.
Ací seguim recte  mentre resseguim la lloma cap al mas Roig, penjat dalt del barranc a qui dona nom.

El mas Roig.

 Arribats al mas, mig assolat, Josep ens explica com era la dura vida dels masovers i els mitjans de què disposaven per a guanyar-se les garrofes. També ens conta la singularitat del barranc del mas Roig.

Barranc del Carbo.

 Refem els nostres passos fins arribar a la pista del Puerto i la seguim avall cap al coll, però trenquem a la dreta per la pista del Carbo (on passa el GR-7) i de seguida a la dreta per la pista de Maluendas que enfila avall i fa la volta al barranc.

El mas Roig des de la pista de Maluendas.

 Passem sota la Covarxa, oberta en un cingle, i als peus del mas Roig. Es podria baixar directament des del mas ací acurtant la ruta però la dificultat augmenta i per tant ja no estaríem parlant d'una ruta per a tots.
La pista travessa el barranc que s'enfonsa avall ràpidament a buscar el Carbo i travessa un bosquet de pins i carrasques.

Baixant al barranc.

 Arribats a un punt on trobem uns vells bancals a l'esquerra, ens desviem per ells i baixem seguint el que segurament fou un vell camí o una pista abandonada.
Els pins i matolls van cobrint els bancals en un procés de reforestació natural.
Fins ací el paisatge és bonic però res fora de l'habitual en estes terres, però quan ens acostem al fons del barranc la cosa canvia. Una línia d'avellaners ressegueix el barranc i les falagueres entapissen el sòl.

Falagueres al fons del barranc del mas Roig.

 Travessem el barranc i passem a l'ombria i els avellaners deixen pas a grans orons, alguns grèvols i una gran quantitat de teixos jòvens.

Orons a l'ombria.

 Josep s'atura i ens explica que en aquest barranc hi ha més de tres mil teixos, la majoria d'ells jòvens, i que formen la teixera més gran del País Valencià.
Per si això no fora prou important als teixos els acompanyen grans exemplars d'orons, avellaners i grèvols. El fons del barranc recorda alguns barrancs del Port, i amb la mirada busquem els fajos que són la única espècie que li falta.

Teix mil·lenari sota un cingle.

 Seguim barranc amunt per un vell camí fins que quan passa per la vora d'una pedrera ens desviem i la travessem a buscar la joia botànica del barranc: un gran teix mil·lenari, no molt alt però amb un tronc gruixut i ple de plecs i trossos secs que delaten la seua edat.

Teix mil·lenari.

 Mentre Josep explica la història del teix, el nostre altre guia, Àlvar, busca la continuació de la senda per tal de seguir la ruta.

Travessant la pedrera.

 És el moment d'aventura. Tot i què només són dos-cents metres els que ens separen de la pista que passa dalt dels nostres caps cal arribar a ella i no tenim molt clar per on.

Camí vell cap al mas Roig.

 Després de visitar el teix retornem a la senda i la seguim amunt.
Àlvar passa davant i amb unes alicates de dessecallar retalla les argelagues que molesten i així pugem còmodament fins a la pista.

Retornant a la Lloma Plana.

 Passem altra volta sota la Covarxa i pista amunt enllacem amb el GR-7.
 A partir d'ací el camí ja és conegut i el grup s'estira i no són els xiquets qui es queda més arrere.

Coll de la Lloma Plana.

Passem la Lloma Plana i enfilem avall pel camí de Villahermosa a Vistabella, ara GR-7, i per ell retornem a Sant Joan a l'hora de dinar.

GR-7 pel camí de Villahermosa.

Acabem així una ruta curta i entretinguda que visita un barranc fantàstic i amb un toc d'aventura. Què més es pot demanar? Pot ser alguns rovellons per omplir la cistella, però això és una altra història ...


Ací està el track:


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

sant joan de penyagolosa - cova de la bertrana més informació ací
sant joan - avellanar - portellàs - pinar obscur
sant joan - pinar oscur - nevera - pic - pegunta

Més informació:

• Parc natural del Penyagolosa
• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies

Quan este hivern passat vaig llegir l'entrada que li va dedicar Vicente Olucha a l'Estret del riu Llucena la vaig apuntar a l'apartat de pendents. De l'Estret n'havia sentit a parlar ja fa anys als masovers de Xodos, i és l'existència del mateix el que explica que el camí vell de Xodos a Llucena vaja per dalt la Lloma Bernat i no pel riu. L'any passat Ramiro ja va estar provant de fer la ruta però no van passar l'Estret doncs portaven un gosset menut que no va poder pujar per les cordes. Ara ja no hi ha cordes sinó cadenes i grapes noves que tampoc és que ajuden els gossos a pujar però si, i molt, a les persones (tot i que Lluís de la Lloma em va dir una volta que hi havia un pas per a les ovelles que havien obert barrinant després de la guerra). Este estiu ja volíem vindre però per unes coses o per altres vam haver-ho de deixar per a més avant, i millor perquè tot i ser octubre dins el riu encara fa calor i això que vam tindre un bon dia i estava núvol, així que ja no tenint més excuses ens disposem a fer la ruta de l'Estret.

Fem un allarga aproximació en cotxe des de Llucena, primer per la carretera que baixa al riu (i que havia d'anar a Xodos abans que s'acabara el pressupost) i després per la pista que segueix fins al naixement del riu i continua cap a la pedrera del Castell Follet. No arribem però a la pedrera i quan el camí es posa un poc mal deixem els cotxes.
La pista sol estar bé fins al naixement del riu. Després el seu estat depèn de si ha eixit el riu i s'ha arreglat per a passar. En cas contrari només es pot arribar a la pedrera en tot terreny, però com la pedrera sembla que encara està en ús (però poc) encara s'arregla el camí després de les plogudes.

Deixem el cotxe sota el Pla de Perol i comencem caminant pista amunt. Tot i els incendis patits el riu Llucena encara és un paratge espectacular. Forma un gran tall obert entre les altures de la Lloma Bernat, per l'est, i el Cabeço Pelat i la Lloma Saltadora, per l'est, amb un desnivell de més de quatre-cents metres. Els cingles i barrancs que s'escampen per tot arreu han preservat del foc alguns rodals que encara conserven una vegetació rica i variada.
Este primer tros n'és un d'ells, amb un pinar de pi blanc i algunes carrasques acompanyat d'un sotabosc de boix, tan escàs a les nostres terres.

Pista a la pedrera.

La pista travessa el barranc un parell de vegades abans d'arribar al barranc dels Bassis. Just ací un pal indicador ens assenyala per on segueix el camí d'Arminyà, per on puja el PR-CV-328 del mateix nom i que seguirem de baixada.
Un poc més avant i seguint el riu la pista mor a la pedrera on encara hi ha una màquina tot i que sembla que ja no té molt de moviment.
La pedrera s'ha menjat tota una revolta del riu  on es trobava un tossal aïllat anomenat el Castellet o el Castell Follet. A partir d'ací s'acaba la pista i hem de continuar per dins del riu que, normalment no duu aigua.

Pedrera del castell follet.

No hi ha camí i cal anar buscant el millor pas entre les penyes que ocupen sovint el caixer. De tant en tant trobem alguna fita que ens marca el millor pas però no sovintetgen perquè tampoc calen.

Caos de roques.

El paisatge és impressionant però no podem admirar-lo com cal si no ens aturem perquè cal estar constantment mirant on posar els peus.

Tram més obert.

Després de passar algunes parts on s'amunteguen els grans blocs caiguts dels cingles arribem al primer pas complicat de la ruta, equipat amb una cadena i un parell de grapes.

Pas amb cadena.

Pugem sense més inconvenient i  continuem un tros més planer i més obert fins que arribem a un caos de roques que dona pas al primer pas estret equipat amb grapes per a pujar.

Primer estret.

Primer tram de grapes.

Passat l'estret es torna a obrir el riu i passem un lloc on hi ha uns tollets d'aigua naixenta, l'únic punt d'aigua que hem trobat al riu.

Tram obert prop del Toll de Rosa.

Després d'una volta del riu apareix finalment l'Estret. Sibé no és tan difícil de pujar com l'anterior pas és prou més estret i sobretot, més llarg. Ací hi ha una sèrie de graons i cadenes que ens ajuden a pujar els diferents salts que van apareixent.

Entrant a l'Estret.

L'Estret.

Travessem finalment l'Estret i eixim a la part alta del riu deixant enrere les parts més tancades.
Ací la vegetació canvia un poc i  sembla que els incendis no l'han afectat tant o de fa més temps i sovintegen les savines i ginebres acompanyant als pins que van colonitzant poc a poc les vessants. A més comencem a vore els primers signes de la Tardor en forma d'arbres que canvien de color les fulles.

Part alta del riu.

Al poc d'eixir de l'Estret ja veiem davant nostre el mas de la Moleta, dalt un tossalet i dominant el riu, però arribar a sota costa perquè no anem en línia recta sinó seguint les voltes del riu.
Un xiulet ens alerta i un grupet de cabres fugen tranquil·lament per la nostra dreta. No són les primeres que veiem ni tampoc les últimes. Un poc més avant i passada la Roca de la Suterranya que destaca a l'esquerra i dalt, tornem a vore unes cabres qeu ens miren des de dalt ara a l'esquerra. És un grup prou nombrós i tampoc fugen  corrents sinó que se'n van caminant per dalt nostre fins que s'aturen i ens miren mentre passem per sota.

Cabres d'espectadores.

Arribem així al punt on hem d'abandonar el riu i agafem la senda que puja al mas de Llamba. La senda baixa des del mas a travessar el riu per pujar de l'altra banda cap al Pou de l'Assor, únic punt d'aigua permanent de les rodalies.
La senda està poc usada però encara és prou visible i unes traces de pintura roja ens ajuden a seguir-la.

Senda al mas de Llamba.

La senda acaba al mas i des d'ací una pista, continua amunt cap a la Noguereta.
La pista està en molt bon estat perquè acaba de passar la màquina. Després de tanta pedra al riu agraïm xafar pla i regular, i no haver de mirar tota l'estona al terra podent disfrutar del paisatge que ens envolta.
Darrere nostre deixem el mas de la Lloma, a una punta de la Lloma Bernat. Més enllà la Roca Noguera on acaba la Lloma, i el riu que s'enfonsa fent revoltes cap a Llucena.
D'esta banda veiem les Picosses, al fons i el collet on es troba les Roques Llises cap on anem.

Pista del mas de Llamba.

La pista travessa alguns carrascals que s'alternen amb bancals erms i, alguns altres, que s'han tornat a artigar per a plantar carrasques truferes.
Arribem així a sota del mas de la Noguereta on trobem la pista que va de Miravet a les Roques Llises que seguim a l'esquerra. Des d'ací mirem cap a Xodos que no es veu, però sí que veiem la punta del Marinet, on vam estar al febrer.
Seguim la pista cap a les Roques Llises i travessem els espesos carrascars que baixen des de la Carrascosa.

Pista de les Roques Llises.

Pubem cap al collet on es troba el mas, als peus dels cingles de les Roques Llises, i passem davant del Pou del mas, ben cuidat i arreglat. El camí vell puja al mas pel Pou, passant per antics bancals ara erms, però nosaltres decidim anar per pista perquè tenim el temps un poc just.
Arribats al mas trobem els masovers que s'estan prenent el sol a la porta. Masovers de temporada perquè al mas no viu ningú de continu.
Els preguntem pel temps que ens costarà de baixar al riu per Arminyà i la veritat és que aferrassen molt bé perquè només se'n van deu minuts del que realment ens costa (menys d'una hora).

El Cabeço Pelat des de les Roques Llises.

Seguim camí per la senda que baixa directament al barranc de la Fontassa per les pallisses i solls del mas, i que està marcada a trams amb fites i pintura. Es tracta d'una drecera per estalviar la volta que fa el camí de ferradura original que passa per la Fontassa, situada barranc amunt on hi ha un gran rodal de xops.

Camí per l'Ombria d'Otrelles.

Travessem el barranc que baixa des dels peus del Cabeço Pelat i aboca al riu de Llucena just a l'Estret, i una fita marca el lloc on enllacem amb el camí que passa per la Fontassa.
Passem ara per l'Ombria d'Otrelles, coberta de Pinar i des d'on hi ha les millors vistes del mas de les Roques Llises.
El camí recorre l'ombria cap al riu i gira quan arriba dalt del riu. Des d'ací veiem el riu al fons per on hem passat abans, i tots els voltants.

Camí per per la Solana dalt del riu.

Quan arribem dalt del riu el paisatge canvia i els pins deixen pas a carrasques i roures. Passem per la vora d'un roure gros i continuem per un terreny rocallós dominat per les carrasques i el romer i on el camí s'obre pas trencant les roques i empedrant els trams costeruts.
Baixem un poc per arribar al mas d'Arminyà. Situat en un terreny més pla i format per un grapat de cases que quasi formen un carrer on arribem passant pel pou del mas.
El últim tram per arribar al mas és l'únic punt complicat de la ruta a l'estar tapat el camí per argelagues que tenen unes punxes molt més dures que les de voramar.

Mas d'Arminyà.

Pel mas passa el PR-CV-328 que puja des del riu i des d'ací continua cap al mas de la Costa passant pels masos del Vincle, Bernús, la Canaleta i Olària.
Nosaltres el seguim cap al riu travessant un tossalot pla que s'acaba en unes vessants que cauen quasi a plom al riu.

Camí d'Arminyà.

El camí de baixada al riu és espectacular, vorejat de cingles que salva per l'únic pas possible i fent revoltes per fer més còmode el descens.
Llevat d'un tros cremat per algun xicotet incendi la resta conserva la vegetació original: pins i carrasques, acompanyades de boix a les parts fresques i de savines on només hi ha roques.

Camí d'Arminyà arribant al riu.

Arribem al riu just al punt on el camí es junta amb el barranc dels Bassís que baixa fent salts i salvant cingles des de la Lloma Saltadora.
Tanquem així el cercle i només ens resta baixar per pista fins on hem deixat els cotxes.

Pista travessant el riu de Llucena.

Ací està el track:


I ací un altre track que comparteix una part del traçat:

mas de la costa - roques llises


Més informació:

• Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed XO2
• Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo. L'Alcalatén. Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea.
• Hotel Llucena

Tornem al Port i ja en tenia ganes perquè fa molts anys que, per una raó o altra, no feia cap ruta per eixos paratges. Així que l'excursió que fa el Centre Excursionista de Vila-real, com cada any, al barranc del Retaule per a visitar el Faig Pare ha sigut l'excusa perfecta per tornar-hi.
La ruta discorre per uns racons que no tenia xafats ni coneguts, arribant al Retaule des de la part del Caro. Fa anys ja vam estar ací amb Àlvar fent la cresta del Marturi, ressenyada en un llibre sobre grimpades pel Port però des d'aleshores no hi havia tornat, ni per esta ni per cap altra part (i ja fa cinc anys) i la veritat és que ha estat massa temps sense recòrrer unes sendes que porten tants bons records. Però anem a poc a poc.

L'aproximació ha estat llarga i és que entrar al Port per la carretera del Caragol és més llarg (venint del sud) que fer-ho per la Sènia o Mas de Barberans. I quan hem arribat al restaurant ja era hora d'esmorzar. Així que entre unes coses i altres ens hem posat a caminar quasi a les deu, i la ruta no és curta.
Hem deixat els cotxes al coll de la Carrasqueta on el GR-7 deixa la pista de Millers per pujar al coll de Pallers. Just ací hi ha una replaceta on es poden deixar 7 o 8 cotxes.
Hem eixit pista avall cap a la Cova Avellanes encara amb la frescor del matí d'este octubre tan estrany que més bé sembla setembre. Passem per la vora dels xalets que es van fer als anys setanta i vuitanta i finalment els deixem enrere.
Anem a bon pas perquè ara el camí és ample, planer i va de baixada i la ruta és llarga i en algunes parts complicada, així que cal avançar camí ara que es pot. El sol comença a eixir per darrere dels Pallers i il·lumina el fondal ombrívol per on passa la pista.

El Sol transponent el coll dels Pallers.

De seguida ens sorprèn la rica vegetació del Port, amb orons que comencen a canviar de color encara que molt més tard del que tocaria doncs no ha fet fred i grèvols plens de fruit que destaquen entre la verdor dels pins.

Camí de Roquetes a Fredes.

De seguida arribem a l'àrea recreativa de la Cova Avellanes i deixem la pista per entrar fins a la font de la Cova, on hi ha tauletes i una aixeta que canalitza l'aigua de dalt.
Per la vora d'un cobert mou la senda que puja cap al coll de Caguitos, per on hem d'anar. Alguns pals indicadors ens acompanyen al camí de pujada.
El camí està envoltat de boix, com no podia ser d'altra manera al Port on el boix és omnipresent, i puja amb ganes fins arribar al Bassis del Marturi.
Aprofitem per fer un glop d'aigua al bassi i seguim amunt pujant a l'esquerra i descartant la senda que per la dreta passa sota els cingles de la Mola del Boix i arriba a l'embarronat.
La nostra senda planeja fins a buscar un morret per on enfila amunt per a buscar el coll de Caguitos, entre l'extrem nord de la Mola del Boix i el començament de la cresta del Marturi que s'estén fins als Pallers.
Arribem finalment al coll i se'ns obre al davant un grandiós paisatge ... cobert per núvols baixos que arrossega el vent de la marina. Tot i així les vistes del Caro o les Mirandes emergint dels núvols ens compensen un poc.

Núvols baixos a la Joca i les Mirandes.

Ens acostem cap a l'inici de la Cresta, i mirem el Barco, una curiosa formació rocosa en forma de proa de barca. Just ací estan els passos més complicats de la cresta.

Cresta del Marturi cap al Caro.

Després del descans i les fotos travessem el coll passant a la banda de la mar i passem per dalt els vells bancals de Caguitos, per un senderol precari però enfitat que passa sota els cingles que tanquen la mola del Boix per esta banda.
Ací cal anar amb conte perquè presenta algun tram exposat on un mal pas pot suposar una mala caiguda, però només són uns metres.

Soca de teix amb un pi.

Pujador a la mola del Boix.

Mola del Boix.

Cresta de la Mola del Boix.

Senda  a Serrassoles.

Barranc del Retaule i el Negrell al fons.

Senda cap a l'Espinal.

Pista vella pel Pla del Torm.

Dinant al Faig Pare.

Lo Faig Pare.

Pista del Retaule.

Grèvol amb fruit.

La senda travessa el pinar i passa per la vora de grèvols carregats de baies roges que donen un toc de color a la monotonia del verd.
Quan arribem a la capçalera del barranc de Capatx els avellaners i orons pinten de groc el fons del barranc.
Nosaltres el travessem i arribem així al Mas del Frare.
Al mas del Frare hi ha un refugi amb clau, a la part del darrere hi ha un cobert que fa de refugi lliure però no hi ha aigua.
Des d'ací enllacem amb el GR-7 que ja no deixarem fins a retornar al punt d'inici.

Senda al mas del Frare.

El GR-7 continua per la pista que puja des de la Vall a Casetes Velles i passem per la vora de les casetes que tot i ser velles estan rehabilitades i semblen noves. Ací hi ha un bon grapat de cotxes de gent que s'està a les casetes, i una rabera de cavalls que pastura als antics bancals, ara prats de pastura.

Cavalls pasturant a Casetes Velles.

Com que tenim un bon tros de pista planera o picant avall apretem el pas doncs encara ens queda molt per al cotxe, així que ara cal aprofitar per avançar camí que quan arribe la senda no podrem anar tan de pressa.

Pista de Casetes Velles.

Deixem enrere Casetes Velles i el mas d'Andresito, per on hem passat abans del migdia, i transponem el coll de l'Assucar i seguim per la Solana de la Mina, passant sota Serrassoles  i fent en sentit contrari el trajecte d'anada.
A la Solana els pins es barregent amb les carrasques que no arriben a formar un bosc espès llevat d'alguns rodals més humits.
Passem davant la boca d'una antiga mina que li dona nom al paratge i arribem a la font de la Llagosta, on enllaça el sender que baixa des de l'Embarronat.
Ací aprofitem per agafar aigua per al tram que ens queda, i per a fer un descans i un mos.

Font de la Llagosta.

Continuem per la pista i deixem a la dreta una gran bassa d'aigua per als incendis i, un poc després la pista fa una revolta i enfila avall cap a la Vall. Nosaltres seguim recte per una vella pista que es converteix en senda.
Just ací una rabera de bous negres està pasturant i ens miren amb cara de pocs amics al passar, suposem que per haver-los destorbat el berenar.

Bous prop de la Cova del Vidre.

Passats els prats on s'estan els bous comença un sender que passa a meitat altura per sota de la Mola del Boix i per dalt del Racó de l'Avellanar fins a la Travessa del Camí.
Passem sota la Cova del Vidre i ens acostem a fer-li una ullada. Es tracta d'una gran balma oberta a llevant i on hi ha un bon lloc per a fer nit. Fins i tot hi ha llenya preparada per a poder fer-hi foc.

Camí de l'Avellanar.

Continuem pel camí ample i prou còmode que va vorejant sota cingles i resseguint la capçalera dels barrancs. Passem així per alguns racons frescos on creixen els teixos, grèvols i orons, mentre que hi ha altres crestalls més eixuts on el romer i la pedorreta acompanyen al pi.

Pi caigut al camí.

Sovint pins grossos es troben caiguts al camí com a conseqüència de la forta nevada de l'hivern passat, que ha fet estralls en alguns boscos. Per sort es troben serrats i no impedeixen el pas.

Boires al Racó de l'Avellanar.

En este tros m'adelante un poc al grup per anar al meu ritme, no molt alt però constant perquè les cames estan ja cansades; i sobretot pe escoltar els sons de la natura: els pardals que van a la joca, les sargantanes que s'amaguen entre les fulles i sobretot el silenci del bosc envoltat de boires.
Així avança el camí pel ferèstec Racó de l'Avellanar, amb constants pujades i baixades per a passar cada plec de la muntanya, fins que enfila definitivament la Travessa del Camí.

Cap a la Travessa del Camí.

Després d'un parell de revoltes ben traçades el camí arriba a un tall a la muntanya. Es tracta de la Travessa del Camí des d'on el camí que seguim segueix recte a buscar el bassis del Caro. Un altre camí mou cap a llevant on està el bassis de la Cova d'Ebre. Nosaltres però girem a ponent per dalt les roques i enfilem cap al coll de Pallers que ja està ben prop però que ens el tapa la boira.

Paller gran emboirat.

Entre la boira apareixen els dos Pallers; el menut, escapçat per dalt com si li hagueren llevat part de la palla, i el gran que s'alça encara ben format.
Ací cal aturar-se i posar-se roba doncs anem a passar a l'ombria, però el sol ponent calfa esta part i no fa fred.
Transponem el coll i seguim la senda que passa sota el paller menut, on vaig pujar una vegada amb Àlvar després de fer la cresta del Marturi.
La senda baixa entre el pinar i els boixos i fa una gran revolta abans d'enfilar una llarga diagonal baixant cap al coll de la Carrasqueta.

Estiraments.

• Tirón, J. et al. (1998) El Port. 40 rutes de senderisme Ed. Piolet
• Diversos autors (2002) El Port. Mapes excursionistes 1:30.000 Ed. Piolet
• Vissir
• Web del parc natural dels Ports

Ja fa temps que volia tornar a visitar el Castell de Xivert i anava pegant-li voltes a fer una ruta circular amb xiquets a partir dels senders abalisats que hi ha, així que quan vaig llegir la crònica de Dani pujant al castell ho vaig tindre clar: ruta fàcil i perfecta per a fer amb els menuts, i amb l'al·licient de passar per dos geocaches i un castell.
Només quedava mirar un bon lloc per a quedar-nos a dinar però això ho vam solucionar sobre la marxa al passar per davant de l'ermita del Calvari. Darrere de l'ermita hi ha taules i una font, uns paelleros i lloc per a aparcar, així que vam eixir des d'ací allargant un poc la ruta inicial però donant-li un punt d'inici i final millor.

Des del Calvari eixim pel mateix camí que hem seguit per arribar a ell, el camí del Calvari o de l'Estopet, què és cap on es dirigeix per la vall del Portell. El camí està traçat damunt de l'assegador del Clot del Diumenge que ve del poble i travessa la serra fins a la mar.
Eixim pel camí asfaltat que passa l'autopista que ens separa del castell per un pont, un dels pocs llocs on es pot passar l'autopista.

Assegador del Clot del Diumenge.

Només passar l'autopista anem pujant en suau pendent cap a les faldes de les muntanyes de Xivert. Els bancals d'ametlers, oliveres i fins i tot una vinya ens acompanyen en la pujada, tota seguint l'asfalt i on cal anar amb compte amb els xiquets per si passa algun cotxe, que en passen perquè és el camí més curt per anar des d'Alcalà a la Vall d'Estopet.
Travessem la Solivella i arribem a la Creu del Francés, curiosa creu que rememora la mort d'un veí del poble a mans de les tropes franceses durant  la guerra del Francés.
Ací ens estem una bona estona mentre aprofitem per buscar el geocache que hi ha al cap al Corral de la Creu, molt ben amagat i dissimulat i que ens costa molt de trobar.
Després de trobar-lo continuem camí seguint les indicacions "al Castell per l'Assegador", i les marques blanques i grogues que marquen la senda de pujada.
El camí comença pujant recte amunt fins que pren altura i fa algunes revoltes per dins del pinar que cobreix bona part de les muntanyes de Xivert.
Enllacem ací amb l'assegador de la Serra que recorre els cims fins a l'Ameler, continuant cap a Santa Madalena.
Conforme prenem altura de seguida es veu als nostres peus la vall d'Alcalà i el poble al bell mig. I quan arribem al capdamunt de la Lloma podem vore de l'altra banda la Vall d'Estopet que s'obre cap a la mar.

Alcalà al bell mig del pla.

Coronem la lloma i continuem per dalt, entre pinars de repoblació que s'estenen per tota la serra i castell enllà.
Es tracta d'antics bancals que als anys 60 i 70, seguint la política forestal de l'ICONA, es van replantar amb pins blancs i que hui en dia formen un bosc ja madur i amb un ric sotabosc.
Quasi totes les vessants de la part alta de la vall d'Estopet estan cobertes de pinar plantat en terres públiques, la majoria de la Generalitat i, una xicoteta part, de la Diputació, què a més és la propietària del castell de Xivert.

Assegador de la Serra.

Passem per un tram on l'assegador sembla delimitat per dos parets de pedra de les quals només queden les pedres alineades, i un poc més avant, en un tram on eixim del pinar, veiem finalment el Castell de Xivert.

Castell des de l'assegador de la Serra.

El camí acaba en un vell carril que recorre la part alta de la serra seguint el traçat de l'assegador i obert per a facilitar les tasques silvícoles. Nosaltres seguim per ell però els xiquets, que ja han fet la pujada a molt bon pas, es posen a còrrer i ens deixen enrere. Són joves i no es cansen. Així que ens toca apretar el pas i trotar un poc per por que no es perden. Per sort no hi ha equivocació possible.

Carril arribant al castell.

El camí aboca a una ampla pista que puja del Racó del Puig i és l'accés motoritzat al castell.
Arribem a una esplanada condicionada com a parquing, i a un collet on hi ha una bassa un sender ens convida a acostar-nos al castell.
Aprofitem primer per acostar-nos a un geocache què hi ha prop i des d'on hi ha un excel·lent mirador sobre el Castell.

Castell de Xivert.

Arribem al castell per la banda de fora de l'albacar, al mur d'Alafia que protegia l'entrada principal que es troba a l'esquerra.
Nosaltres però passem als peus de la muralla almohade, un exemple de muralla de tapiera que s'ha conservat en un magnífic estat, sobretot tenint en conte que té més de 800 anys.
Esta muralla té la particularitat que imita un parament de carreus de pedra i, a més, en ella hi ha una inscripció àrab "al-fatih Allah" que (segons la Dra. Carmen Barceló) ve a dir "qui dona la victòria és Déu".

Mur d'Alafia amb la inscripció àrab que li dona nom.

Passem el mur per sota, pel vall que hi ha als peus i arribem al camí que s'ha fet per a poder pujar material fins la part de dalt del castell durant la restauració.
Seguint-lo travessem el mur exterior i entrem a l'albacar o pati exterior. L'albacar és un recinte exterior que presenten els castells musulmans i que està pensat per a poder-se refugiar els veïns de les alqueries properes en cas de necessitat.
Ací podem vore la part interna del mur d'Alafia i una gran cisterna que ha perdut el sostre.
Davant nostre hi ha la part més espectacular del castell, les dos torres de llevant que presenten un excel·lent estat de conservació i que estan fetes amb carreus ben esquadrats on encara es poden vore les marques dels canters.

Torres templàries.

Esta part del castell fou construïda pels Templers després de la rendició i ocupació de la fortalesa el 1234.
Passem per sota de les torres i ens adrecem a l'entrada original del castell, de la qual s'han restaurat els fonaments.

Entrada i cos de guàrdia.

Llevat dels fonaments res queda d'esta part del castell, derruïda quasi completament. L'entrada es feia fent un pronunciat colze, procediment habitual per a facilitar la defensa i dificultar l'atac directe i l'ús d'ariets.
Just a la dreta de l'entrada es trobava el cos de guàrdia i a l'esquerra.
Arribem al pati d'armes o pati superior del castell després de passar les restes d'un arc que antigament hi donava accés.
A la dreta hi ha la torre grossa del migdia, que ha estat restaurada però només en el seu primer tram. Suposadament seria igual d'alta que les torres rodones.
Just a la vora i davant de les torres de llevant es troben les restes de la capella, on podem vore com es construïen els murs medievals amb carreus ben picats a la banda de fora i de dins, i l'interior reomplit amb pedres i morter de calç i arena.
A l'esquerra de la capella hi ha restes d'edificacions que devien ser les habitacions i cel·les dels templers, de les quals en resta l'empedrat d'algunes després de les excavacions fetes, on van eixir materials des de l'edat del bronze que proven l'antiguitat de l'ocupació.
A la nostra esquerra es troba la torre de ponent, separada del mur principal per un gran forat on es veu el basament d'una altra torre, derruïda per l'artilleria segurament durant les guerres carlines. Als seus peus hi ha una cambra, separada del pati per un arc (del qual també es veu l'arranc) i amb un banc amb separacions que sembla un pessebre.
Bona part d'estes construccions són musulmanes però modificades pels templers per tal d'adequar el castell a les seues necessitats, convertint-lo en un castell-monestir.
Tot al voltant del recinte superior es troba el camí de ronda, amb unes muralles menors que fa la volta completa al castell partint del cos de guàrdia que hi ha vora l'entrada. Es conserva molt bé a la part nord de manera que podem fer la volta a les muralles del nord i llevant per tal de baixar cap al poblat de Xivert.

Cami de ronda al peu de les muralles del nord.

El poble de Xivert està situat als peus del castell i separat per una esplanada on es trobava la mesquita aljama, arrasada durant les Germanies, quan també es va saquejar i incendiar el castell i el poble.
Amb la rendició de Xivert es va pactar amb els templers el manteniment de l'aljama de Xivert amb les seues costums i lleis pròpies, tal i com va passar sovint a la conquesta de València. Així a Xivert van continuar vivint els moriscos d'acord amb les seues costums i lleis fins a la revolta de les Germanies quan van ser obligats a batejar-se a la força. A partir d'ací comença la decadència del poble que acaba bruscament amb el decret d'expulsió dels moriscos del 1609.
Al mateix temps els nous pobladors cristians es van establir al pla, fundant el poble d'Alcalà de Xivert.

Xivert i Alcalà.

Fent la volta al castell pel nord entrem al poble de Xivert, separat del castell per una muralla construïda pels templers després de prendre possessió del castell i de la qual en resta poca cosa. Al mateix temps un llarga muralla baixa del castell i abraça el poble retornant al mateix.
Per tot el poble es poden distingir restes de murs de les cases i també aljubs i cisternes per a recollir l'aigua de pluja. També podem encara seguir la traça dels vells carrers moriscos.

Carrer de Xivert.

Baixant pels carrers arribem a un parell de cases que han estat rehabilitades per tal de visualitzar la disposició d'una vivenda morisca de muntanya, adaptada al coster i amb diferents altures.
Un poc més avant i vora la porta d'entrada al poble hi ha les restes d'uns edificis més grans, tal vegada edificis públics.

Casa morisca.

Després de visitar el castell i el poble retornem a la pista per on passa l'assegador de la Serra i el seguim cap al nord uns metres fins arribar a un collet on, a l'esquerra, trobem el camí de Xivert que uneix el castell i el poble d'Alcalà.
El camí baixa fent una gran revolta per a perdre altura, abans d'entrar al pinar que s'estén sota el castell de Xivert.

El castell des del camí de Xivert.

 Des d'ací tenim la visió de la cara nord del castell, la més característica per ser la part més ben conservada.
Entrem seguidament al pinar de repoblació i el paisatge canvia. Els matolls deixen pas als pins amb un sotabosc humit amb enfiladisses com l'arítjol o el lligabosc a més de llentiscle i margalló.
El bosc no és tan variat ni humit com era a l'època d'esplendor del castell quan les vessants estaven cobertes d'un carrascar madur amb un sotabosc d'alborços, serveres i espinalbs a la part de l'ombria, amb alguns roures a les parts més fresques, i que donava pas a un carrascar amb ginebre, romer i argelaga a la solana.
El que no ha canviat tan són els cultius de secà: ametlers, oliveres, garroferes i vinya. I sobretot cereals que ara estan absents.

Pinar de repoblació.

 Travessem el pinar baixant pel vell camí que encara conserva trams amples i empedrats mentre travessa els antics bancals ara recuperats per al pinar i arribem al faldar de les muntanyes on la senda deixa pas a un camí més ample que enfila recte cap al poble d'Alcalà.
Just ací també hi ha un senderol amb marques de pintura roges que mou amunt cap al castell (on segurament fa cap).

Camí de Xivert a Alcalà.

 Arribats al peu de Xivert continuem per la falda de les muntanyes cap al pla. Ací els pins i matolls alternen amb els bancals d'ametlers, alguns conreats i la majoria erms.
Aprofitem per collir algunes ametles que encara estan dalt de l'arbre però la majoria estan ja passades.
Quan arribem al pla els camps erms escassegen i augmenten els cultivats, alguns d'ells amb tarongers.
Arribem així a la vora de l'autopista que talla el vell camí i ens obliga a desviar-nos a l'esquerra a buscar un pas sota d'ella.
Anant per la via de servei trobem un pastor amb la rabera d'ovelles que fan les delícies dels menuts que hem de frenar perquè no espanten els pobres animals.

Rabera d'ovelles.

 Un poc més avant trobem el pas per sota de l'autopista per on aprofita a passar el sender abalisat de blanc i groc que venim seguint.
Estem al Clot del Domenge i per ací passa la carrerassa (o assegador què és el mateix) del mateix nom camí de la Creu del Francés i si deixem el cotxe ací ens estalviem alguns quilòmetres i sobretot, molt d'asfalt.

Pas sota l'autopista.

 Nosaltres passem sota l'autopista cap a Alcalà però uns metres més avant trenquem a l'esquerra per un caminal que travessa la partida de lo Sequiol fins que s'acaba i passem per uns olivars buscant la vora de l'autopista per on retornem a l'ermita del Calvari on hem iniciat la ruta i on arribem a hora de dinar.

Arribant al Calvari.

 El Calvari d'Alcalà és una construcció d'una sola nau amb cúpula amb teules blaves, típica del barroc valencià. Uns xiprers davant l'ermita i seguint el calvari acaben de donar-li l'aspecte típic.
Mirant al migdia té un xicotet porxe i a la part del darrere unes taules de pedra, una font i uns paelleros per tal de poder torrar.

Calvari d'Alcalà de Xivert.

I també hi ha un geocache, l'últim del dia, així que després de dinar deixem que els xiquets el busquen i el troben ells sols.

Ací està el track:



Més informació:

• Vera Hofbauerová  Resturació del conjunt fortificat de Xivert
• Antonio Otal, J. M. Neumaier, J. Vizcaino León, D. (1998) "Excavaciones de salvamento en el Castell de Xivert (Alcalà de Xivert, Castelló): avance del estudio de las fases pre y protohistóricas." dins Cuadernos de Prehistoria y arqueologia castellonenses nº 18 Ed. Diputació de Castelló  < http://hdl.handle.net/10234/45846>
• Arquer, Neus i Falomir, Ferran (2008) "El Castell de Xivert: campanyes d'excavació 2007 i 2008, primeres valoracions" dins Cuadernos de Prehistoria y arqueologia castellonenses nº 26 Ed. Diputació de Castelló<http://hdl.handle.net/10234/46512>
• De Haro Pozo, Sonia (2000) "Primeros resultados del estudio antracológico del Castell de Xivert"  dins Cuadernos de Prehistoria y arqueologia castellonenses nº 21 Ed. Diputació de Castelló <http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/46144/915706.pdf?sequence=1>
• Ajuntament d'Alcalà de Xisvert

No és habitual el repetir ruta per una mateixa zona, i menys dos dies seguits però després de pujar al Castell de Xivert amb tota la família vaig vore que la vall d'Estopet que s'estén entre les muntanyes de Xivert i l'alineació principal d'Irta dóna molt de si i està travessada de sendes que segueixen els tallafocs oberts als pinars de repoblació. Així que ben prompte ens n'hem anat disposats a fer la volta a la vall d'Estopet.
Deixant el cotxe al mig de la vall teniem previst pujar cap al Castell de Xivert per seguir l'assegador de la Serra fins l'Ametler, al final de la Vall pel nord, i des d'ací pujar cap al coll de la Palma per seguir la carena principal d'Irta cap al sud i baixar pel barranc de la Carrera retornant al cotxe.

Hem arribat ben enjorn al punt d'inici i encara que no fa massa fred hem eixit amb una manegueta seguint el camí que ve des del poble d'Alcalà i que coincideix amb la carrerassa del Clot del Domenge.

Caseta de Vicentet envoltada de carxofars.

 El camí passa entre un carxofar i un ametlar abandonat, i un poc més amunt deixem el camí asfaltat que fa la volta al tossal de lo Fornet de la Torrassa.
Ací hem seguit amunt per un vell camí que segueix el traçat de la carrerassa i que fa cap a uns tarongerars que ocupen bona part del Racó de Puig.
Travessem els camps i arribem al camí que des d'ací puja a Xivert i el seguim abandonant així l'assegador.
Després de passar vora una bassa d'incendis de seguida deixem enrere les costeres cobertes de matoll per entrar a un pinar de repoblació que s'estén per les vessants que tanquen la vall d'Estopet.

Camí del Racó de Puig.

Anem a bon pas perquè el camí ho permet. És de terra compactada amb grans trossos de formigó, ben llis per a què passen bé els turistes que s'acosten al castell, i tot i què puja ho fa de manera suau i continuada.
Travessem els pinars que envolten el castell i arribem a un punt on un gran cartell ens avisa que ja estem prop.
Enllacem així amb l'assegador de la Serra i el seguim fins al castell on ens acostem al mirador per a retratar-lo.

Castell de Xivert.

Des d'ací seguim la senda que puja al castell i fem una visita ràpida. No m'aturaré ací a explicar les característiques ni les parts perquè ja està explicat en un altra entrada.
Després de la visita continuem per l'assegador de la Serra, deixant a l'esquerra el camí de Xivert que baixa cap al poble i a la dreta la pista de la Serra.

El castell des de la carrerassa de la Serra.

L'assegador, ara senda, puja deixant a la dreta els pinars de repoblació i a l'esquerra les vessants cobertes de matolls que contrasten vivament amb la frondositat del pinar.
Des d'ací també es veu el llarg corredor d'Alcalà per on passa, als nostres peus, l'autopista, la carretera general i la via del tren. Es comprén així l'existència de dos castells a cada punta del corredor: al nord el de Polpis i al sud el de Xivert.

Pel límit dels pinars de repoblació.

Pugem cap a lo Tròlec, suau tossal que es troba davant nostre i des d'on comencem a baixar cap a un collet. per un moment el paisatge canvia i les roques que afloren en superfície i formen un xicotet lapiaz impedeixen el creixement dels pins. Ací el sender es fa perdedor però unes fites ens ajuden a continuar pel bon camí.

Baixant de lo Tròlec.

A l'esquerra mou des del coll el camí que baixa al pla pel corral de la Paridera.
Arribats al coll tornem a retrobar la pista, però no la seguim sinó que enfilem novament amunt cap a un altre tossalet seguint unes carrilades que passen pel tallafocs oberts al pinar.
Tornem a baixar a retrobar la pista que, mentre nosaltres anem pujant i baixant, fa la volta als tossals.
Anem seguint marques de PR, i a molts encreuaments trobem postes de fusta clavats però sense cap indicació. A més les marques de PR no semblen seguir el nostre traçat i no els fem massa cas.
Seguim ara un tros més llarg per la pista, que planeja entre pinars i ens tornem a separar.
Ací les marques de PR van per la pista cap a la dreta al corral dels Falugos d'on ix una senda que baixa a la rambla d'Estopet pel Racó dels Falugos. Nosaltres pugem i baixem la Lloma Pelada i retrobem la pista que no toquem sinó que seguim ara un carril que puja al recte cap a la caseta forestal que veiem al tossal més alt.
A l'esquerra unes fites assenyalen el lloc per on baixa la carrerassa de la Serra cap al corral de Marimón, per on baixen també les marques del PR. Però no els fem cas i enfilem recte al cim.

Pujada al Tossal dels Ratons. Al darrere la Lloma Pelada.

Coronat un primer tossalet trobem unes fites que marquen a la dreta per on baixa la senda cap al Corral de la Vidua, vora pista. Nosaltres seguim amunt en el darrer tros de pujada que, per sort, no és molt dura i ens deixa portar un ritme prou viu.
Quan quasi arribem al capoll un cartell ens avisa de "peligro abejas", per sort no hi són, de tota manera en esta tardor tan seca que tenim no ha florit el romer ni la pedorreta i tampoc tindrien res amb què fer mel.
Quan ja estem a vistes de la caseta forestal del Tossal dels Ratons empalma per la nostra esquerra un caminoi que puja des del corral de Marimon.
Arribem finalment a la caseta forestal passant per un xicotet vèrtex de la xarxa valenciana de geodèsia.

Caseta de vigilància forestal del Tossal dels Ratons.

Aci trobem el vigilant i xarrem un poc amb ell. No deu de passar massa gent a peu per esta part de la serra i tot i la calor no estem en alerta d'incendis.
Des del Tossal la vista abraça tota la vall d'Estopet fins a la mar, i fins i tot el Prat i el cap d'Orpesa per la banda de mar. Podem vore també la serra d'Orpesa i la inconfundible silueta de les Agulles i, si ens fixem bé perquè es confon entre tanta muntanya, la Ferradura i un poc més a l'interior Subarra.

Panoràmica de la vall d'Estopet.

Baixem del Tossal dels Ratons per la pista formigonada que dona accés a la caseta forestal. Des d'ací podem vore la continuació de la ruta, per pista, baixant per la capçalera de la rambla d'Estopet i pujant per una pista costeruda cap a la Palma.
Travessem els pinars de la solana, amb pins més separats i menuts i arribem a la Basseta de la Viuda, ample dipòsit d'incendis en un collet des d'on es pot continuar cap a Santa Magdalena.
De l'altre costat del coll es veu el corredor d'Alcalà i, al fons, Serrancanes i un poc més a la dreta i al fons el Turmell i el Port.

Basseta de la Viuda.

Ens trobem a la partida de l'Ametler, què ocupa tota la part alta de la vall i nosaltres seguim per una pista bona a la dreta que, després de passar un collet ple de margallons comença a baixar cap a la rambla d'Estopet.
Per ací passa la carrerassa de la Bassa del Mas, que puja des del pla coincidint en bona part amb el camí de l'Ametlers, i que ens acompanya fins el collet on es desvia per a pujar al recte cap al coll de la Palma.

Camí de l'Ametler.

Passem per la vora d'una antiga bassa d'obra i quan arribem al barranc no fem molt de tros per ell doncs de seguida ens desviem a l'esquerra per a pujar cap al coll de la Palma.
La pujada és més llarga i dura del que sembla en un principi doncs la pendent no afluixa, ans al contrari, cada vegada és més costeruda i amb pitjor peany, plena de pedra solta que fa de mal caminar cara amunt.

Pista de pujada al coll de la Palma.

Però finalment arribem a la carena de la serra i les vistes compensen l'esforç. Des d'ací es veuen bona part dels cims de l'interior nord valencià i fins i tot d'Aragó i Catalunya. I si girem la vista a llevant duem tota l'estona la mar acompanyant-nos als peus de la serra.
Però no tenim massa temps d'admirar-les perquè el tram que ens queda és llarg i no ens entretenim amb el paisatge.
Deixem la pista que continua cap al coll de la Palma i girem cap al sud per una senda que enfila el primer de la llarga fila de tossals que formen la serra d'Irta.

Senda per la carena d'Irta.

Pugem el primer dels tossals (del qual no n'he pogut trobar el nom) i continuem sense baixar massa, passant un collet menut fins que arribem al llarg tossal de Fabuquello. Des d'ací dalt podem vore ja Peníscola darrere nostre, i fins i tot la punta de la banya del Delta de l'Ebre.
Travessem el tossal i arribem a la banda sud des d'on baixa la senda que passa pel barranc de la Parra fins a la mar. Nosaltres seguim recte per la carena i baixem uns metres per a fer la pujada final a la Torre de Campanilles.

Cresta del Fabuquello.

Arribem finalment a la torre de Campanilles, punt culminant de la serra d'Irta i des del qual es disfruten les millors vistes. És per això que hi ha instal·lat un vèrtex geodèsic, i també per això que antigament va existir ací una torre de vigilància depenent del castell de Xivert de la qual no sembla haver cap resta.

Vèrtex geodèsic de la torre de les Campanilles.

Un glop d'aigua, una picadeta i una foto i continuem camí per a no arribar massa tard.
Baixem cap a un collet i pugem de l'altra banda a la muntanya de la Mina (on va haver una mina de ferro).

Torre de les Campanilles des de la muntanya de la Mina.

Passem un altre tossalet i arribem a un gran rodal cremat que ocupa la falda de llevant d'una llometa.
La senda passa per la vora del cremat i sembla que ha servit per a acotar i apagar el foc doncs no l'ha arribada a passar.
Des d'ací baixa a buscar la Bassa d'Ebrí, ja fora del tros cremat.

Pinar cremat dalt la Bassa d'Ebrí.

Arribats a la bassa anem ja buscant la senda que ens baixe pel barranc de la Carrera cap al cotxe, però una veu ens pega un crit.
Just a la bassa hi ha un caçador amb xaleco reflectant que ens pregunta cap a on anem. Estan fent una batuda de senglars i està apostat dalt del barranc. Ens pregunta si no hem vist els cartells, però no n'hem vist cap.
Li expliquem que volem baixar pel barranc per tornar al cotxe, que portem ja moltes hores de ruta i que és el camí més curt i li demanem que parle amb els que van en els gossos per vore per on paren en eixe moment.
Després de parlar amb ells no ens recomana baixar i ens diu que ens tocarà pegar la volta.
Així que no ens queda altre remei que continuar fins a l'ermita de Santa Llúcia i baixar per allí, no coneixem altra baixada, però així la mitja horeta llarga que ens quedava es convertirà en dos hores bones.
Seguim doncs el camí i trobem a la vora de la senda un senglar mort de fa poc, a l'espera que s'acabe la cacera i carregar-lo al cotxe.

Senglar mort.

Continuem per la senda que travessa lo Pla de Lagar, cobert d'un pinar madur que contrasta vivament amb el pinar cremat que hem deixat enrere.
 Arribem finalment a una pista on hi ha un parell de cotxes dels caçadors i un poc més avant trobem la senda que puja pel barranc de la carrera, seguint la carrerassa del Clot del Domenge. Allí hi ha un altre caçador apostat dominant el barranc.
Seguim per la pista que aboca a un camí més ample i ací sí que trobem uns cartells que avisen de la batuda de senglars i adverteixen de no passar (però només als que saben anglés).

Cartell avisant de la batuda a lo Pla d'Ebrí.

 El que ens queda és molta pista i poca senda. La calor ja apreta de valent en esta part i l'aigua la portem justeta així que anem pensant en baixar a per aigua a la urbanització sota l'ermita.
Passem el pla d'Ebrí i deixem a la dreta les antenes, primer, i la Torre d'Ebrí, després. Hi ha una senda que hi passa però seguim per la pista per avançar camí.
Per sort les vistes són igual de bones encara que no ens compensen de les dos hores més de caminada no prevista.

Pista de la Torre d'Ebrí.

 Baixem per pista fins que ens desviem per senda (que fa drecera) cap a l'ermita passant pel tossal de la Barra.
Des d'esta part veiem la vall d'Estopet a sota nostre i podem vore (i no ens fa massa gràcia) el tros que haurem de fer després fins arribar al cotxe.

Ermita de Santa Llúcia i Sant Benet.

 Arribem finalment a l'ermita i, uns metres abans d'ella, trenquem a la dreta per agafar la senda que baixa cap a l'apeadero d'Alcossebre passant per la capelleta de Sant Benet.
La senda va baixant fent revoltes ben traçades encara que ha perdut bona part de l'empedrat original i hi ha grans regalls en algunes parts.
Passem per davant la capelleta de Sant Benet, on hi ha un banquet i un mirador sobre la vall, i seguim avall eixint finalment del pinar quan arribem als primers bancals treballats.

Camí de Santa Llúcia.

 Al peu de les muntanyes hi ha tarongerars i aprofitem per collir algunes taronges madures, que no estiguen tocades per la mosca, per refrescar-nos i fem algun glop d'aigua però no massa que encara ens queda un bon tros i en tenim poca.

Ermita des del camí de Santa Llúcia.

 Després de passar per davant d'un pou d'aigua (que no agafem perquè no acabem de fiar-nos-en) arribem al camí d'Estopet per on passa la ruta temàtica d'Alcalà de Xivert a Alcossebre. Només l'hem de seguir pel camí asfaltat que ens durà al cotxe.
Sembla fàcil però el camí es fa llarg pel cansament acumulat, les ganes d'arribar i la falta d'aigua que anem racionant-nos. A més sembla que fa molta volta (a casa i amb tranquil·litat he vist que el camí de la Torrassa és més curt i va al mateix lloc) i estem tentats de fer autostop. No ho fem en part per amor propi i en part perquè passen pocs cotxes.

Camí d'Estopet.

 Els camps cultivats alternen els tarongers i els carxofars amb els olivars i ametlars, i fins i tot trobem algunes casetes i fins i tot un barco que sembla imita el de Xanquete a Verano Azul, però en modern.

"Chanquete ha vuelto"

Un poc més avant passem per la vora d'una caseta on hi ha uns caçadors i aprofite per demanar-los un glop d'aigua que ja estem en les últimes. I finalment passem per l'entrada al barranc de la Carrera i enfilem recte avall la carrerassa de retorn al punt d'inci.

Encara que hui ens hem guanyat la cervesa (i les cerveses) només tenim temps de fer-nos-en una i ràpid, per tal de recuperar líquids i no acabar més deshidratats encara.

Ací està el track:



I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

calvari - creu francés - castell de xivert més informació ací
alcossebre - campanilles - barranc de la parra
cala pebret - mallada rabosa

Més informació:

• Web turisme Alcossebre
• Parc natural de la Serra d'Irta
• Cartoweb

Ja fa molt de temps que li teníem ganes al camí vell de Fuentes a Espadilla que passa pel Collado del Olmo. Quan vaig llegir una crònica de Tiocanya que passava per ací em vaig alegrar molt i ja abans de l'estiu vam anar a fer la senda que remunta el barranco del Olmo però ens en vam anar cap a la Penya Negra i va quedar pendent arribar a Fuentes. Així que avui tocava anar a fer-la.
A la vegada també volíem vore una senda que es va netejar i per on va passar la marxa que la Coleja de Fuentes va fer a principis de l'estiu (ressenyada per Jose) que passa per los Zailes . Així que al final hem fet una ruta circular que passa entre els termes de Fuentes i Torrechiva i hem passat per algunes sendes que no coneixíem en una ruta molt agradable i tranquila.

Hem eixit des de Fuentes per la part de dalt del poble buscant el camí vell de Torrechiva, substituït ara per una pista formigonada que anirem trobant al llarg de la ruta.

Plaça de Fuentes.

 De seguida que agafem la pista ix una senda a l'esquerra, amb una fita, què és per on puja el camí vell, més dret que la pista. De seguida el poble queda molt avall i nosaltres anem travessant vells bancals, erms i ocupats pel pinar. Un pinar jove creix per tot arreu i és una constant al llarg de la ruta i és que ja quasi han passat vint anys del gran incendi d'Espadilla que va arrasar bona part de la serra i va fer desaparèixer bona part de les grans pinedes de la part més interior.

Fuentes des del camino de Torrechiva.

 Travessem la pista i continuem pujant fins que arribem a la pista just a l'altura del Colladico. Ací hi ha bancals encara treballats d'oliveres que estan per les vores del camí.
Just ací ens trobem un pal indicador amb rutes de Fuentes. A l'esquerra puja la ruta 2 a la Erica Blanca per Viñas viejas. Nosaltres seguim recte cap a la Tejería.

Camino de Torrechiva. Ara pista.

Continuem un tros pel formigó deixant a la dreta el barranco Sabates fins que arribem a la Tejería.
De l'antiga Tejería no hi ha cap resta, però al mateix lloc on un pal ens marca la continuïtat del camí hi ha un gran tàlveg a l'argila que, segurament, va fer que s'instal·lara ací la Tejería.

Camino de Espadilla a la Tejería.

Deixem ara el camino de Torrechiva, que continua més o menys per la pista, i seguim el camino de Espadilla que va a buscar el collado del Olmo. Al poc de pujar la ruta 4 que anem seguint es desvia a la dreta per retornar a Fuentes per la Moleta i Peñas Casicas, nosaltres seguim amunt per un tàlveg.
Travessem un espès pinaret que va arribar a tapar el camí en una pujada constant però suau.

Camino de Espadilla.

El camí puja, travessant a meitat uns bancals treballats, a buscar la Peña Broda que la passa per ponent. Però just quan arribem a la ratlla de terme cal seguir a la dreta pujant al dret a la Peña Broda.

Desviament a Peña Broda.

El vell camí segueix recte però es troba totalment perdut i s'ha netejat cap al cim on hi ha una grossa fita de terme marcant el límit entre Ayodar, Torrechiva i Fuentes.

Pilón de termino a Peña Broda.

Des d'ací baixem recte a buscar el collado del Olmo, i a meitat baixada tornem a trobar les traces del vell camí, que no sempre seguim.

Baixada al collado del Olmo.

Arribats al coll girem a l'esquerra per la pista que hi accedeix.
El collado del Olmo és un important encreuament de camins i per ací passa el camí de Fuentes a Espadilla i a Toga, que segueix recte al Pilón que parteix termes de Toga, Torrechiva i Ayódar (i des d'on es pot anar a Torrechiva per la Masadeta); i el camí d'Ayódar a Torrechiva que puja pel barranco del Olmo i baixa cap al de la Higuera, què és el que seguirem.

Collado del Olmo.

Baixem per la pista que ha substituït el vell camí, seguint la direcció del barranco de la Higuera que ens queda a l'esquerra.
Ací el paisatge canvia un poc, al pinar, omnipresent, s'afegeixen roures joves que creixen dispersos entre els pins i formen alguns rodals de roures a les zones més ombrívoles.

Camino de Ayódar a Torrechiva.

Arribem finalment a la pista de Torrechiva a Fuentes, on trobem una paleta que marca la ruta senderista de Torrechiva al barranco de la Higuera. Nosaltres la seguim cap a Fuentes baixant un poc a travessar el barranc.
Just al lloc on travessem el barranc hi ha un bassot amb unes tauletes a la vora. És esta la zona més humida i els roures són més abundants, igual que els xops que marquen la línia del barranc.

Pista de Torrechiva a Fuentes.

Travessem el barranc i comencem a pujar per l'altra banda seguint l'asfalt i travessant l'ombria fins que arribem a una revolta tancada a dretes.
Ací unes indicacions ens assenyalen l'entrada a la senda que per las Cuevas roda a buscar el barranco del Higueral, i que comença travessant un bancal sembrat per a la caça.

Entrada a la senda del Higueral.

A la punt del bancal mou la senda, prou neta, que continua a cota resseguint la vessant de l'Erica Blanca i passa sota uns covarxos sempre per dalt de la capçalera del barranc de la Higuera.

Senda del Higueral.

El paisatge no arriba a ser monòton perquè al pinar se li afegeixen roures i carrasques i, el més interessant hui, alborcers carregats de fruit. No anem massa depressa perquè cada poc de tros ens aturem a collir i menjar alborços que estan en son punt.

Menjant alborços.

Passem per la vora d'un corral assolat i al fons del barranc ja distingim Torrechiva, als peus de l'Almayud.
A partir d'ací la senda no segueix una traça clara sinó que està oberta faldejant els tossals a buscar el collado del Mojonet.

Torrechiva des del Higueral.

Arribem així a l'enllaç amb el camino del Mojonet, per on puja la ruta de Torrechiva. Nosaltres no seguim avall cap a Torrechiva sinó que pugem a buscar el coll que ja està ben prop.
Assolim finalment el coll i ací mateix trobem el vell camí del Tormo que mou a la dreta i la pista que puja per l'altra banda i que hem de seguir.

Arribant al collado del Mojonet.

Seguim pista avall fins que arriba al barranco de Macasta i ací agafem una altra pista que remunta un poc i travessa el barranc. Just ací hem de seguir barranc avall uns metres a trobar una vella senda a la dreta, netejada de fa poc però amb molt poc d'ús, que puja per la vessant de las Clochas amunt.
De seguida prenem altura i si girem la vista enrere veiem el collado del Mojonet i, al fons, Penyagolosa.

al fons collado del Mojonet i Penyagolosa

El camí segueix amunt per la lloma calcària, passant per un corral assolat. Un matollar baix de romer i coscoll, acompanyat de ginebres cobreix la lloma fins que, arribem a un punt on el rocam canvia i el terreny calar deixa pas al rodeno i apareixen alguns alcornocs joves acompanyats de brucs. Malauradament la vegetació encara no s'ha recuperat totalment del gran incendi del 94, però va per bon camí.

Pujant a Zailes.

Ací mateix hi ha una fita que marca el camí de baixada cap a l'Armajal seguit per la ruta 4 de Fuentes. Just als nostres peus es troba la Masá, i un poc més lluny el río Pequeño amb el Pozo Negro i los Morrones de Gil al fons.
La lloma de Zailes té molt bones vistes de la part central de la serra d'Espadà, des d'Eslida fins Caudiel; i també de la vall del Millars i les terres altes que s'estenen cap a Penyagolosa. Per estar tan oberta a totes bandes comencem a notar un ventet fresquet que bufa de ponent i que ens recorda que estem a primers de novembre, tot i què encara no vullga arribar el fred.
Coronem la lloma de Zailes i baixem per la vessant nord. Ací els alcornocs joves deixen pas als roures que pinten de groc el vessant que baixa cap al barranco de Macasta.

Roures a l'ombria de Zailes.

La senda oberta baixa recte cap al barranc però quan arriba al lloc per on passa l'assegador de Zailes trenca a l'esquerra i el segueix per la vessant de la lloma fins que, després de passar vora un corral, arriba a un coll, vora el Balsón de Zailes, per on passa la nova pista de Macasta i el vell camí de Cirat.

Collado al camí de Cirat.

Des d'ací girem a l'esquerra de retorn al poble de Fuentes per la pista, però no la seguim molta estona doncs de seguida l'abandonem a l'esquerra per seguir el vell camí de Cirat, marcat als llocs on travessa la pista amb una fita de pedres.

Camí de Cirat i de Macasta.

Baixem per una vessant de rodeno on creix el pinar i seguim el vell camí que, en molts trossos està malmés per solsides de la inestable vessant.
Quan travessem uns bancals treballats ja estem prop de la Masá i un poc més avant el camí aboca a una ampla pista que cal seguir a l'esquerra per seguir-lo a Fuentes.
Just ací també hi ha una caseta a mig arreglar i trobem un xic plegant olives. Li preguntem pel camí que seguim i també per la fuente de la Masá (davant nostre) i ens recomana el camí que baixa des de la font a los Chorricos, així que deixem el camí vell i passant per davant del que fou la Masá, anem per pista fins a la font homònima.

La Masá.

Al costat de la font es troba la bassa que rega la Huerta de la Masadica, on encara queden alguns bancals treballats.
A la fuente de la Masá es troba un llentiscle monumental, el més gros de la Comunitat Valenciana, i ací també trobem gent treballant la terra i preguntem pel camí que mou per un bancal davant la font.

Fuente de la Masá i llentiscle centenari.

Només travessar el bancal el camí es torna ample i clar i baixa cap al barranco de Macasta, per on corre un fil d'aigua.
A l'arribar al barranc el travessa i puja per l'altra banda a buscar el camino de Cirat a los Corralicos, però nosaltres seguim les indicacions que ens han donat i seguim per dins del barranc, vora l'aigua, fins que arribem a los Chorricos on l'aigua que regalima per les roques es conduïda per una sèquia fins a la balsa de los Chorricos.

Barranco de Macasta.

Passem per dalt la balsa de los Chorricos,  i just ací enllaça el camí de Montan que puja cap al Vago i Macasta. Nosaltres seguim recte avall per la vora del barranc.

Balsa de los Chorricos.

Passem per davant del restaurat Molino de Arriba, i no ens estem d'aguaitar al carcau i vore el restaurat rodet i la resta de la maquinària que fa funcionar el molí.
Després d'això continuem avall cap a Fuentes que ja està a tocar, per la part de baix de la Cirihuela.

Carcau i rodet del Molino de Arriba.

Arribem així a la Canal, on la sèquia principal es parteix en dos per a regar les hortes de les dos bandes del riu.
Nosaltres passem sota la Canal i entrem a Fuentes pel camí de Torralba.

Arribant a Fuentes per la Canal.

I com sempre només ens queda recuperar forces i líquid visitant les tavernes locals.

Ací està el track:


Ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

fuentes - pozo negro - piedras santas més informació ací
fuentes - villamalur més informació ací
fuentes - torralba - macasta - fuentes més informació ací
ayodar - collado del olmo - peña negra - peña saganta més informació ací
fuentes - torralba - fuentes més informació ací
torrechiva - poza negra - fuentes
torrechiva - la masadeta - barranco de la higuera
fuentes - la tejeria
fuentes - bailia - erica blanca

Més informació:

• Ayuntamiento de Fuentes de Ayodar
• Ayuntamiento de Torrechiva
• Fuentesdeayodar.com
• Cartoweb
• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>