goterris

Continuant amb la preparació dels cinc mils d'Espadà (ja només queda una setmana) aprofitem per a acostar-nos a la serra de Borriol. El febrer és el millor més per a passejar per la serra i poder admirar l'espectacle dels ametlers en flor, llàstima que enguany amb la seca no acompanye la resta de la vegetació. A més Borriol ens ofereix la possibilitat de fer grans desnivells en pocs quilòmetres i l'aprofitarem.

Arribem a Borriol i ens trobem el mercat a la plaça de la Font. Estan montant les paradetes encara i no hi ha gent comprant. De totes maneres eixim d'ací i pugem pels carrers de la part vella del poble a buscar el Calvari.

El castell des del poble.

Eixim del poble del carrer del Calvari que, com és normal, enllaça amb la pujada al Calvari.
El calvari de Borriol és un calvari tradicional amb les creus a la vora d'un camí que puja vorejat de xiprers fins a l'ermita on hi ha tres grans creus de formigó que s'usen en la representació de la Passió que fan cada dijous sant.
El camí, formigonat, puja fins al tossalet on està l'ermita i per la vora continua un sender que seguim per a baixar cap al camí de la Botalària.

Fent les Creus.

La senda travessa un bancal de garroferes i deixa a la dreta un ramal que puja als Sentinel·les. Nosaltres baixem pel camí que dona accés als bancals, amb forta pendent i preparat per a fer descens amb btt.
Arribem al camí asfaltat de la Botalària i el seguim barranc amunt.

Camí de la Botalària.

Al final del barranc es troba la font de la Botalària, on sol haver gent omplint aigua i encara que és ben de matí trobem ja gent omplint. Han de tindre molta paciència perquè com fa temps que no plou tan sols ix un fil d'aigua i cal esperar més de cinc minuts per omplir una marraixa.
Des de la mateixa font un panell explica el recorregut de la ruta de les fonts, que continua per la dreta pujant cap a Javaloies, però eixe camí ja el vam seguir fa un parell d'anys. Ara agafem un sender poc evident que mou just darrere de la font (també es pot agafar poc abans d'arribar a la font per la dreta).
La senda puja fent algunes llaçades i passa just per sota del cingle de la Botalària.

Senda sota el cingle de la Botalària.

Encara que anem pujant no fa gens de calor doncs els sol encara no ha entrat al barranc i tot i la pujada no acabem d'entrar en calor.
La senda que seguim és prou clara i era un antic camí empedrat encara que el pas de les motos d'enduro, una autèntica plaga per als camins de la serra de Borriol, l'està desfent poc a poc.
Passat el cingle el camí continua remuntant el barranc fins prop de la capçalera on, en un moment donat, es divideix en dos.
Per l'esquerra ve un camí traçat per les motos quasi al recte per des del camí de Cotico i per la dreta continua el sender.

Remuntant el barranc de la Botalària.

Pugem cap a la dreta passant per uns bancals plantats de pins i ben cuidats. La vessant de llevant de la serra de Borriol no destaca per la seua vegetació abundant i la roca i la pedra calcària afloren per tot arreu i no afavoreixen la formació d'un bosc així que la major part del paisatge està format per un matollar baix d'argelagues, romer, coscoll i margallons que creixen entre les roques sense arribar a cobrir el sòl.
Després d'una curta pujada arribem a un ample collet i enllacem amb una nova senda que baixa des de la Roca de la Dama i la seguim avall vora el barranc de l'Atzavara.
Els voltants de Borriol estan plens de sendes fàcils de seguir, d'una banda la poca vegetació ha permés conservar les sendes que no estan perdudes ni tapades com en d'altres llocs i de l'altra la quantitat de gent que camina per la muntanya les conserva clares i xafades. Llàstima de les motos i, en alguns casos les bicicletes, que desfan els trams empedrats i retallen les revoltes degradant un valuós patrimoni viari i etnològic.

Baixada pels Sentinel·les.

Conforme baixem per la vora del barranc de l'Atzavara veiem a la cartografia una altra senda que baixa cap al castell per l'altra banda del barranc. I és que a la cartografia Pas a Pas del Terrasit apareixen quasi totes les sendes de la serra gràcies a les contribucions dels usuaris.
Nosaltres però ens anem apartant del barranc per buscar el llom que separa la Botalària de l'Atzavara, baixant cap als Sentinel·les que estan dalt del Calvari.

La senda baixa fent revoltes però moltes d'elles han desaparegut per l'erosió de les motos i cal baixar al recte amb forta pendent. Per sort la roca és molt bona i no cal patir massa per esvarar.
Arribem així dalt del Calvari, per on hem passat a l'eixir del poble que tenim als nostres peus, però no arribem al calvari sinó que ens desviem per una senda que baixa directa al poble deixant-lo a la dreta.

El castell i el poble als peus.

Baixem cap al poble però quan ja estem quasi dalt les primeres cases trenquem a l'esquerra per una senda que fa la volta al Racó de Masses per sota i travessa el barranc de l'Atzavara, que baixa al poble, deixant-nos als peus del castell.
Just davant nostre hi ha unes cases noves voltades per un gros mur. Es tracta de les restes d'un palau medieval, desvirtuat per algunes de les noves construccions que no han mantingut l'estètica antiga.
Des d'ací tenim ja el castell dalt nostre, sobre un tossalet calcari on només creixen alguns matolls. Ara cal pujar i seguint la senda de la cartografia per a GPS i amb un poc d'intuïció, ajudada pel fet d'haver vist pujar davant nostre altra gent, busquem el millor lloc per arribar al collet que separa el Castell de la resta de la muntanya.

Grimpant al castell.

Per sort la calcària per on pugem és excel·lent i al final pugem sense haver de ficar massa les mans. Però si es vol hom pot complicar-se molt més la vida i fins i tot es podrien traçar vies d'escalada de no massa dificultat i es fa estrany no trobar xapes ni anelles de ràpel enlloc. Pot ser com no es poden traçar vies de 7è i 8è grau els escaladors mai s'han preocupat per esta raconada, però de ben segur que eixirien vies llargues i de continuïtat de IVº o superiors.

El castell de Borriol.

Com que estem a la vora del castell no ens estem d'entrar. Jo només havia estat una vegada i el recorde ben espectacular i aeri. I la veritat és que per arribar a la porta cal seguir el vell camí d'accés, penjat de les penyes i amb el poble als nostres peus.

Borriol des del castell.

Després cal pujar per les restes del camí que donava accés, molt aeri i un poc exposat fins a entrar per la porta que dona accés a la part alta del castell des d'on es domina el poble i la vall de Borriol sent un excel·lent punt d'observació i control del corredor per on ara passa l'autovia i, en temps antics la via augusta i el camí real de València a Barcelona.

A la porta del Castell.

Retornem al collet i continuem pel veritable camí d'accés que segueix planer fins a enllaçar amb una altra senda que baixa des de la Roca de la Dama. Esta no apareix al mapa del "pas a pas" però es veu clara i baixa fent voltes cap al poble.

Camí del Castell.

Quan ja estem prou avall trobem un pal indicador que informa d'una senda que puja cap a la Roca de la Dama i la seguim.

Senda a la Roca de la Dama.

La senda travessa el barranc de les Alforges i puja cap a un collet on perdem el camí. Ací hi ha uns quants senders i fites però no massa clars. Suposem que cal seguir a l'esquerra pel llomet per a pujar però decidim baixar un poc i buscar una senda que apareix al mapa i baixa a buscar el camí de la Serra, per on pensem pujar cap a la Roca de la Dama.

Pel baranc de les Alforges.

Enllacem amb el camí prop de la mina de Sant Vicent, dalt del poble nou, i el seguim de pujada en un primer tram no massa clar.
Este era un dels principals camins d'accés a la serra i així ho demostra el fet de ser ample i ben empedrat. L'empedrat però s'ha perdut en bona part a causa del pas constant de motos durant molts anys, ja que per ací fins i tot es feien competicions d'enduro que van acabar de fer malbé bona part del camí.

Camí de la Serra.

Pugem pel camí de la serra amunt en una llarga pujada, que ens durà fins al capdamunt de la Roca de la Dama tenint sempre a la dreta el barranc de Cominells i la partida homònima.
La pujada és llarga, sobretot contant que ja no és ni la primera ni la segona del dia, però el camí puja constant però moderadament com correspon a un camí traçat per a passar sovint per anar a treballar doncs la faena pesada estava als bancals del final del camí i calia arribar amb forces i, sovint, carregat.

La Roca de la Dama des del Camí de la Serra.

Abans de passar sota la Roca de la Dama deixem a l'esquerra la senda que baixa al calvari pels Sentinel·les (o al Castell, o a la Botalària) i només passar-la el camí es fa més planer i de seguida arribem als primers bancals d'ametlers.
Passem els bancals i arribem a un encreuament de camins on arriba la pista asfaltada que mou de la Pedra.
Passem entre dos masets i trobem un pal indicador que ens assenyala la direcció a seguir per arribar a la Pedra passant pel coll de la Serra.
Però abans de continuar ens assentem vora un bancal, al solet, per fer un mos i un glop d'aigua envoltats d'ametlers en flor i mirant cap a la mar i les illes Columbretes que destaquen al bell mig.

Camí entre bancals.

Continuem camí entre bancals d'ametlers florits fins que trobem el camí de Cominells, que puja des del barranc i el seguim amunt arribant al coll de la Serra.
A la dreta ens queda el Cormo de la Serra i davant nostre, veiem la part central de la serra, partida en dos pel barranc de les Ermites.

El tossal de Mollet i el Cormo dels Bustals des del Coll de la Serra.

Baixem de l'altra banda envoltats de bancals d'ametlers que ocupen les parts altes de la Serra. Trobem també moltes casetes, noves i velles, escampades entre els bancals.
Una trossada més avall enllacem amb el camí asfaltat que havíem trobat abans i que fa una gran volta per la serra. El seguim a la dreta fins que arribem a la Pedra i ací trobem les marques del GR-33.
La Pedra de la Serra o Pedra de Felip està erigida en commemoració del promotor de la construcció de la carretera de la Serra, Eladi Vidal. És este un camí asfaltat que puja des del camí Real i que va millorar la comunicació dels masos de la Serra amb el poble i va permetre la mecanització dels bancals propers i, gràcies a això encara continuen cultivant-se.
Des d'ací seguim les marques del GR-33 cap a Sant Vicent pel camí de la Pererola. El camí ample puja als cormos de la serra, ocupats per bancals d'ametlers que llueixen les seues flors rosades.

Camí de la Pererola.

Passat el mas de Ravanell, que queda a la dreta deixem el GR i continuem pel camí del Fontanar. Sempre que he passat per ací em ve a la memòria la pujada a Sant Joan de la Lluna Plena de gener que organitza des de fa anys i panys el Centre Excursionista de Castelló. L'única vegada que em vaig apuntar per a fer-la després de sopar al porxe del mas vaig decidir quedar-me a fer nit i tornar a l'endemà a casa per què no podia seguir el ritme de la marxa. El porxe encara està obert per a què altres caminants puguen resguardar-se.

Camí del Fontanar.

El camí travessa el Mitjà de Pitarguet, ampla extensió de bancals a dalt de tot de la Serra i comença la llarga baixada a Borriol.
Retallem una revolta del camí per un sender i retornem a l'ample camí que, conforme anem baixant acaba convertit en una senda.
El camí baixa entre la Pererola i Cominells deixant l'un a la dreta i l'altra a l'esquerra, baixant fent revoltes cap a la vall. Des d'ell podem vore els bancals que pugen per les vessants del barranc de Cominells i, de l'altra banda, el camí de la Serra passant als peus de la Roca de la Dama.

Baixant pel camí del Fontanar. Davant la Roca de la Dama.

Quan ja ens en queda poc per baixar trobem una senda poc clara a l'esquerra però que apareix al mapa i decidim seguir-la pensant que connecta amb una altra que es veu més avall i retalla el camí principal, quan anem baixant ens donem conter que pel contrari i tal i com indica el mapa acaba perdent-se. Com que ja no tenim massa ganes de tornar enrere mirem de baixar al barranc i continuar per dins per provar d'enllaçar amb la senda de baix.
Esta és la part més aventurera de la ruta. Pel barranc es passa prou bé però de tant en tant trobem alguns salts on cal desgrimpar. Però la part més difícil és eixir del barranc per assolir la senda, entre argelagues seques. Segurament haguera estat millor idea continuar pel fons del barranc que la senda acaba travessant.

Barranc del Fontanar.

De tota manera de quatre que anem dos decideixen no continuar pel barranc i finalment refan el camí de pujada i baixen pel camí correcte. (track de Darkmet)
Després d'això arribem al camí real i entrem al Poble Nou pel pont de Cominells.

Pont de Cominells.

Ja només ens queda seure a la plaça de la Font i fer com Georgie Dann:

I encara després tenim temps de fer gasto al mercat i tornar carregats cap a casa.

Comprant al mercat.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

pedra serra - pou del portugués - cormo del portell més informació ací
pedra serra - mas de l'hereu més informació ací
pedra serra - pou portugues - tossal de mollet més informació ací
borriol - botalaria - cotico - portell - sant marti - codina més informació ací
borriol - el purri - pedra serra - gr33
botalaria - calvari - castell

Més informació:

Ajuntament de Borriol
Diversos Autors (2000) Caminant per Borriol
Diversos Autors (2000) S.G.R. 33 Sender de la Lluna Plena Ed. Centre Excursionista de Castelló
Linares i Bayo, Cristià Toponímia dels pobles valencians: Borriol Ed. AVL, València, 2009 accessible a la web.
Associació Borriol Cultural
Club Muntanyer la Pedrera
Cartoweb

Arriba el febrer i els ametlers són els primers arbres que senyalen la proximitat de la primavera. Enguany a més sembla que ho han encertat i no vindran gelades tardanes que faran malbé la collita. És per tant la millor època de l'any per a passejar per les valls interiors de Castelló on els ametlers ocupen amples espais de cultiu.

Un dels llocs on els ametlers s'estenen i sovintegen dins el paisatge local és el Pla de l'Arc, on conviu amb l'olivera i, abans, amb la vinya. Per tant la florida de l'ametler és una bona excusa per passejar pel pla i conèixer nous racons sempre interessants.

La ruta de hui és una d'eixes rutes interessants però que sovint es deixen de banda per anar per camins amples i pistes, poc de desnivell i un paisatge poc variat. Però tot i això presenta l'al·licient d'anar trobant elements relacionats amb l'aigua: aljubs, pous, sènies, basses, ... molt ben conservats i altres elements del ric patrimoni etnològic d'un món agrícola ja passat. Ací encara podem vore aljubs en ús i ben conservats, sènies, pous i fonts cuidades tot passejant entre ametlers en flor que li donen un color i un olor diferent al camí.

Hem començat la ruta dins el poble a l'aljub del camí del Cementeri on hi ha un panell que ens informa del recorregut a seguir i els punts destacats de la ruta.

Aljub del camí del Cementeri.

L'aljub del camí del Cementeri és un aljub prou recent, a la façana està inscrit l'any de construcció (1956) però es tracta d'un aljub monumental destinat als ramats de la població.
Des d'ací comencem la ruta eixint pel camí de l'Ermita (de l'Adjutori) situada a poc més de dos quilòmetres del poble i que disposa d'una pinada amb taules per seures i poder dinar (o berenar el dia de Pasqua).
Només eixir del poble i abans de travessar el barranc de les danses trobem la següent fita del dia, l'abeurador del camí de l'adjutori, modern bassi d'obra allargat per facilitar l'abeurada de les raberes d'ovelles.

Abeurador del camí de l'Adjutori.

Travessem el barranc de les Danses i deixem enrere l'abeurador i un poc més avant passem per la vora d'una granja d'ovelles que de ben segur aprofiten l'abeurador abans d'arribar a l'encreuament amb el Pas de la Fusta.
Abans d'arribar hi ha una curiosa creu entre pins que sembla preparada per a il·luminar-se.
Just a l'encreuament hi ha un altre gran aljub, bastit també a mitjans segle XX. Es tracta de l'aljub de l'Adjutori on es pot vore encara el sistema de recollida d'aigua i fins i tot se'n pot treure amb el poal tot i què no és recomanable beure'n.

Aljub de l'Adjutori.

Ací trobem les fletxes grogues del camí de Sant Jaume de Castelló que puja pel Pas de la Fusta cap a la Serra d'en Galzeran. Nosaltres fem el camí contrari, seguint el Pas cap a llevant.
El Pas de la Fusta és l'assegador més llarg del terme de Benlloc que travessa de ponent a llevant, entrant per la Bassa de l'Argila i eixint pel Tossal del Quartico camí del Prat de Cabanes.

El Pas de la Fusta i Subarra al fons.

El pas és ample i planer, travessa la carretera de la Vilanova i el camí vell de Torreblanca i passa per la vora del Tossalet de les Forques.
Aprofitem que està a la vora per pujar. Tot i la seua modesta altura domina quasi tot el Pla de l'Arc des de Subarra i la Ferradura, el Gaidó, la Penya del Corn i la serra d'en Galzeran, i fins i tot la serra d'Espadà al fons cap a ponent.

El Pla de l'Arc des del Tossalet de les Forques.

Quan el pas de la fusta travessa el camí dels Romans el deixem anar cap a Subarra i el Quartico i continuem pel camí dels Romans cap a ponent direcció a l'Arc.
Ací trobem les senyals blaves de la Via Augusta que des de fa dos mil anys travessa per ací mateix el pla. Si seguirem en direcció contrària uns centenars de metres més podríem vore un tram de la mateixa excavat i conservat in situ.
Ara però el trànsit de carros i legionaris ha canviat pel pas de tractors, ciclistes i alguns caminants.

Pel camí dels Romans.

Seguint el mateix camí que Trajà, Adrià o Jaume I arribem a la carretera de Castelló que corre paral·lela al barranc de les Danses. Abans d'arribar però s'erigeix un curiós monument en commemoració del pas de la via romana.
Travessem la carretera i baixem al barranc de la Font que ara com abans es passa a gual. Just a la vora hi ha la següent fita; el pou de l'Hostalet tot i què de l'Hostalet no en queda rastre.
A la seua vora esmorzem sentats a la pica de l'aigua. Davant nostre hi ha el pinar de que ha substituït les antigues hortes regades de l'aigua de la Font.

Pou de l'Hostalet.

La ruta abandona ara la comoditat dels camins i continua per dins del barranc on per a l'alegria dels xiquets ens ixen uns quants conills.
Per la vora del barranc podem intuir el pas de la moderna claveguera que duu les aigües brutes de Benlloc a la depuradora situada aigües avall del barranc. També és una arquitectura hidràulica tot i què molt més recent.

Barranc de la Font.

El tram de barranc no és massa llarg ni pesat i li dona un toc diferent a la ruta però s'acaba pronte i de seguida eixim d'ell seguint un camí que el passa a gual i gira cap al poble passant per dalt de la bassa del Molinet.
El Molinet fou l'únic molí en funcionament de Benlloc i sobta vore un molí sobre un barranc on no hi ha traces d'aigua. Però és que un poc més amunt hi ha la font dels tres Canons que abasteix d'aigua al poble i d'on mitjançant una sèquia coberta agafava l'aigua el Molinet per a poder moldre.

El Molinet.

Ara però fa molts anys que no mol i que la bassa queda eixuta però un cartell encara en guarda memòria.
Entrem al poble seguint el barranc de la Font per un passeig molt agradable fet a la seua vora. Des d'ací podem vore com el llit del barranc ha estat aprofitat per a fer corrals on hi ha gallines, ànecs, cavalls, oques, ... i molts altres animals que quan plou molt deuen resar per a què no ixca el barranc.

Passeig urbà vora el barranc de la Font.

Arribem així a la propera fita: la font dels Tres Canons. És esta la font més antiga del poble i dona nom al barranc de la vora. Es tracta d'una font que canalitza l'aigua que baixa pel subsòl mitjançant una mina d'aigua.
Benlloc mai ha tingut facilitat per a accedir a l'aigua i a mitjans segle XX se'n va construir una altra de la qual podem vore els registres barranc de la Font amunt per a abastir d'aigua la població.
L'aigua de la font és aprofitada per al llavador edificat a la vora, i posteriorment era també usada pel Molinet i servia per a regar les hortes davant de l'Hostalet, barranc avall. Així no se'n desperdiciava ni una gota.

La font dels Tres Canons i el llavador.

Després de visitar la font i el llavador continuem barranc amunt i a l'eixida del poble, on el barranc es divideix en dos: el del Consell i el de la Font pròpiament dit, hi ha el Povet Nou que, com tots els nous ja és vell tal i com ens recorda la data gravada a la pedra del llindar.

El Pouet Nou.

Des del Pouet i deixant a l'esquerra l'ermita del Loreto enfilem el camí dels Forns que abandonem de seguida per continuar pel camí del Consell continua vora el barranc i partida homònima.
El primer tram de camí es troba vorejat de parets de pedra per protegir els horts propers al poble de les malifetes de persones i animals que anaven i venien.

Començament del camí des Forns.

Un poc més avant comencem a vore pous i pouets foradats a la vora del barranc per a punxar l'aqüífer i així poder regar unes taules d'hortalíssia. És un dels pocs llocs del terme on això és possible i encara ara, quan la major part de trossos estan abandonats hi ha hortetes ben cuidades.
Un poc més avant i al fons del barranc es troba el Pou de la Mosca, just al lloc on l'assegador del Consell se'n desvia del camí. Nosaltres però continuem pel camí que voreja el barranc, ara ja sense hortes però cobert d'espessos canyissars.

Hortetes al barranc del Consell.

Passem per la vora d'un parell de sènies, la segon d'elles, la de Morete, encara conserva la major part dels elements tradicionals.

Sènia de Morete.

Conforme ens allunyem del poble el camí es retira del barranc i travessa bancals d'ametlers en diferents fases de floració: alguns encara borrant mentre que d'altres ja traen fulla.
Este llarg tram asfaltat se'ls fa llarg als xiquets que s'avorreixen més que cansen al no trobar molta cosa amb que trencar la monotonia del paisatge.

Camí del Consell.

Per sort un poc més avant retrobem l'assegador del consell i continuem per ell, deixant el camí asfaltat per un ample camí de terra que puja lleugerament cap a la falda de les muntanyes.
Passem per la vora d'una bassa nova on es recull l'aigua de pluja i deixem enrere un encreuament on arriba el camí dels Forns. Un poc més avant trobem a la dreta un vell rodat de pedra que volta la balona d'una gran olivera preparada així per a caçar tords. Uns metres per dalt es troba una curiosa caseta de pedra de forma circular, a la vora d'una altra gran olivera que completa el que fou un vell parany.

Parany antic.

Les velles oliveres alternen ací amb els ametlers

El Pla des de la casa de Parrús.

Abans d'arribar a un tossalet on hi ha una bassa nova la ruta trenca a la dreta per un entrador que mor a uns bancals i cal continuar per un tram de senda vora un pinaret. És l'únic tram de senda que farem en tot el recorregut.

Retornant al poble.

La senda té continuïtat per un caminal que baixa entre bancals d'ametlers i oliveres fins que aboca a un camí més ample que davalla cap al pla on s'alça el poble travessant la partida dels Prats. Conforme baixem les oliveres queden enrere i els ametlers es fan dominants.

Travessem camps d'ametlers ben florits i arribem al camí fondo on enllacem amb un sender abalisat com a PR tot i no estar homologat i que puja i baixa des de Benlloc cap a les faldes de la serra.
Continuem a bon pas pel camí Fondo que fa honor al nom doncs discorre enclotat entre els bancals que queden més alts fins que gira a l'esquerra i ix a la carretera de la Serra.

Camí Fondo.

Eixim a la carretera però només fem un centenar de metres llarg per ella i ens tornem a desviar a la dreta a buscar el naixement del barranc de la Font. Eixe és l'únic tram de carretera que xafem i té prou de trànsit sent l'únic punt perillós de la ruta si la fem amb xiquets, la resta de camins tot i què molts tenen molts trams asfaltats tenen poc de trànsit i no són gens perillosos.
Continuem baixant per dins del barranc de la font per un tram realment bonic, amb carrasques i oms vorejant-lo i sembla que estem en un lloc completament diferent d'on erem fa uns moments. De tant en tant trobem alguna caseta que formen part dels respiradors de la mina d'aigua oberta pel llit del barranc als anys 50 del segle XX per dur aigua al poble.

Barranc de la Font.

El barranc de la Font ens duu al poble i a l'arribar a les primeres cases ens desviem a l'esquerra per un estret carreró que ens duu a la carretera de la Serra on trobem el curiós Pou de la Reixa.
Este pou situat a la part alta del poble estava tapat amb lloses i només s'obria en temps de molta sequera quan la font dels Tres Canons, el Povet Nou i el de la Vila no tenien prou aigua. La curiosa reixa que li dona nom servia per a aguantar les lloses que el tapaven i per a evitar que ningú caiguera dins. Ara podem disfrutar d'ell perquè en conte de lloses una placa de vidre ens permet vore la reixa i el seu interior.
Vist el pou continuem camí passant pel carrer Remur, darrere l'església fortificada del segle XVII. Ací trobem també la darrera fita de la ruta de l'aigua: l'antic dipòsit d'aigua del poble que recull l'aigua de la mina feta al llarg del barranc de la font. Ja només ens queda passar per la vora del Calvari abans de cloure la ruta.

Ací està el track:

I ací un parell de tracks més pel terme de Benlloc:
ermita de l'adjutori - les barrisques
bassa d'andrià - subarra més informació ací

Més informació:

Diversos Autors (2003) L'arquitectura de l'aigua de Benlloc. Fites i rutes. accessible a la web.
Cartoweb
Ajuntament de Benlloc

Un dimecres més eixim a fer una volta per cansar les cames i descansar el cap i en esta ocasió el lloc triat és el Montí d'Onda. El Montí és una muntanya peculiar, un con quasi perfecte que destaca darrere del poble d'Onda mirant des de la Plana. A més està cobert d'una pinada fosca i espessa i també és peculiar pel seu rocam, el roig rodeno que contrasta amb les calcàries grises dels tossals que l'envolten.
Per a pujar al Montí hi ha molts camins però esta vegada ho hem fet des d'Artesa, així que hem començat a caminar des de la part baixa del poble, d'una nova urbanització feta a l'Horta, sobre el camí vell del Carme i hem seguit per la vora d'una vella sèquia fins els llavadors. Ací trobem el SL-CV-107 i el SL-CV-106 que seguim durant un tram pel camí vell de Tales que travessa l'Horta d'Artesa baixant al riu de Sonella.

El Montí des de l'Horta d'Artesa.

Travessat el riu continuem per l'altra banda, per la falda del Montí. Deixem a l'esquerra el SL-CV-106 que per la vora del riu baixa cap a les Coves Gelaes i continuem pel camí vell, ara asfaltat, que passa per la vora d'un bonic bosc de sureres que baixa des del Montí.
Arribem a un punt on el SL-CV-107 gira a l'esquerra per pujar cap a Santa Bàrbera per l'Artesola travessant una magnífica sureda. Per ací mateix baixa també el SL-CV-142 que fa la volta al Montí des de l'Assut i que seguirem ara durant una gran part de la ruta.

Sureres a l'Artesola.

Continuem el camí que s'endinsa al pinar fins que arribem a l'Assut d'Onda. Des d'ací agafen l'aigua la sèquia que rega l'Horta d'Artesa i duu l'aigua a la bassa de la Vila i al Molí de la Reixa. Ara només ho fa algunes vegades perquè des de la construcció del pantanet de Benitandús sovint el riu està sec i l'aigua es porta canalitzada des del pantà. Per si de cas a la vora de l'Assut hi ha uns pous d'aigua dels regants d'Onda per a casos de necessitat.
Ací comença el SL-CV-142 i un panell ens informa del recorregut, a més hi ha una zona de tauletes sota la xopera que s'allarga cap a la font del Canyar.

L'Assut de Sonella.

Continuem camí per la vora del Montí uns metres més fins que trobem un sender que puja a l'esquerra cap al Montí. Ens trobem a l'inici de la pujada i així ens ho fa saber un pal indicador.
A més trobem un panell que ens informa que per ací també hi ha un sender local (no homologat) que puja al Montí baixant posteriorment cap a Tales.
Comencem doncs des d'ací la llarga pujada cap al cim del Montí. Ens esperen quasi 500 metres de desnivell fins el cim i cal agafar-s'ho amb calma.

El Montí.

La senda puja per un dels contraforts del Montí, deixant a l'esquerra un reguer que baixa del cim. El pinar ho cobreix quasi tot fent-se omnipresent. Es tracta d'un pinar de pi rodeno acompanyat per un sotabosc de brugueres.
La senda gira per a buscar la falda del Montí que mira a Tales i per ací enllaça una altra senda que puja des de la urbanització de la Falda del Montí. Un cartell ens informa d'on va la senda recentment netejada.

Tales des de la Falda del Montí.

Conforme pugem un altre cartell ens indica on queda una de les pedreres del Montí, i és que totes les sendes que envolten el Montí, tant per la part de Tales com per Onda, les trobem netes, cuidades i amb cartells i fites per a indicar-nos cap a on van. És tot un goig caminar per llocs així i cal agrair-ho al treball desinteressat de molta gent i també a l'interès dels ajuntaments que ho han aprofitat per senyalitzar les rutes.

Tram final de pujada.

El camí comença a pujar fent revoltes per a remuntar la forta pendent fins que fa una llarga diagonal buscant un rellomet i per dalt d'eixe contrafort que ve directe del cim enfila amunt a buscar l'ample cim del Montí.
Arribem a dalt a la vegada que una colleta que puja des d'Onda i ells ens fan la foto del cim.

Cim del Montí.

El cim del Montí però té poca vista per no dir gens. Pla i envoltat de pins cal acostar-se a les vores per poder vore alguna cosa, però quan ho fem les vistes són de primera: bona part de la serra d'Espadà per ponent i la Plana a llevant, les terres del Millars i les serres del Maestrat històric, Penyagolosa i més enllà pel nord, i l'extrem est d'Espadà pel sud.
Així que ens acostem a les vores i fem la volta aprofitant també per trobar un geocache amagat al cim.

La Plana des del Montí.

Després d'estar una bona estona dalt del cim comencem a baixar pel sud i de seguida trobem un tossalet pelat, que fa com una espècie d'avantcim del Montí per esta banda i que hi ha gent que anomena "Montí menor". La veritat és que el Montí dona nom a tota la gran partida que l'envolta, tant a la banda de Tales com d'Onda.
Ací trobem un pinet amb un rodal de pedres per a seure, encara li queden uns anys d'aguantar ventades, gelades i sequeres però si ho aconsegueix i es fa un pi gran i gros els caminants agrairem el banquet per a sentar-nos a l'ombra.

Banquet de pedra.

El SL-CV-142 des d'ací enfila cap a llevant a buscar la font del Retor. Nosaltres continuem un tros més de baixada fins que trobem un encreuament de senders. Per sort uns xicotets cartells ens assenyalen els llocs on van: a la dreta baixa a Tales una senda oberta de fa poc mentre que a l'esquerra continua cap a Onda, enllaçant amb el camí de la font del Retor.
Deixem ací el Sender Local de Tales, que també baixa al poble però fent un poc més de volta i baixant per la Motxenta.

No caminem molt de tros que enllacem amb el camí de la Font del Retor que baixa des del collet sota el Montí fins a Santa Bàrbara per la Font del Retor. Tot i què hi ha moltes sendes, este és un dels camins tradicionals que pujava des d'Onda al Montí.
El camí està molt ben conservat i es nota que s'ha fet un manteniment constant fent reguerets que desaigüen l'aigua de pluja per a què no erosionen el camí, netejant la vegetació, afermant alguns passos amb pedres. Fins i tot trobem una variant que baixa recte amb salts per a les bicicletes de muntanya fets amb la mateixa pedra que els vells ribassos que aguantaven els bancals.
En un racó a més trobem un banquet de pedra nou que aprofita un vell ribàs i que s'agraeix, sobretot quan es va de pujada.
És un element més de la cada vegada més valorada arquitectura de pedra en sec, però de molt recent construcció.
A la seua vora hi ha una placa de fusta penjada d'un pi en homenatge als Pepes i Juanmi per la tasca de recuperació, neteja i conservació dels camins del Montí (i d'altres del terme d'Onda), iniciativa del club Desplome.

Banquet al camí de la Font del Retor.

Continuem baixant i un poc més avant el camí fa un gir a l'esquerra i baixa a buscar el barranc de Santa Bàrbara. Una senda continua recte també cap a Onda, però hi ha tantes sendes al Montí que seria llarg d'explicar on va cada una.
El camí principal es troba marcat amb pintura verda i groga, amb fletxes, punts i indicacions per a qui fa el descens en bicicleta. Per al caminant no presenta més dificultat que la llarga baixada, contrapunt de la llarga pujada que hem fet.

Camí de la Font del Retor.

Passem per la font del Retor, seca de fa anys, i continuem avall per l'ombria buscant el barranc i per la seua vora trobem el millor tram per la senda, sota un bosc humit i ple d'enfiladisses i amb un caixer que conserva l'empedrat original, reparat també en alguns trossos que s'han anat perdent.
El camí ens baixa a la pista de Santa Bàrbara, traçada en part damunt el vell camí, i on retrobem el SL-CV-107 que havíem deixat a l'Artesola. Ara seguim uns metres a l'esquerra desviant-nos tot seguit a la dreta per a pujar a l'ermita.
L'ermita de Santa Bàrbara es troba totalment assolada per dins, només conserva la torre que feia de campanar en bones condicions a l'haver estat usada en temps més recents de colomer, però la seua estampa als peus del Montí i dominant el riu de Sonella s'ha convertit en una icona.

Santa Bàrbara.

Baixem al collet que separa el tossalet de l'ermita del cos principal del Montí i ací abandonem els senders abalisats que pugen per la pista cap a unes antenes i seguim avall per un camí que passa per la falda de l'ermita.

Camí d'Artesa a Santa Bàrbara.

El camí baixa a buscar una finca de tarongers i per la banda de baix passa el SL-CV-106. Nosaltres no el seguim sinó que continuem a buscar el riu entre un niu de senderols que s'encreuen i es separen, traçats en part sobre una antiga pista en desús.
Travessem el riu i ja només ens queda pujar per un ample camí formigonat cap a Artesa, travessant finalment l'Horta, tal i com hem començat la ruta.

Artesa des de l'Horta.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

tales - monti - tales més informació ací
onda - monti - marimon
tales - monti - espino - tales
coves gelaes - marimon - monti
tales - font del retor - monti - tales
coves gelaes - santa barbara - artesa
tales - monti - tales
sonella - monti
volta al monti

Més informació:

Ajuntament d'Onda
Ajuntament de Tales
Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004
Cartoweb
Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

I ja en van 9, vam començar com una broma i s'ha convertit en tota una clàssica on cada vegada hi ha més participació. I, com no, parlem dels cinc mils d'Espadà.
No m'entretindré ací explicant com va eixir la idea perquè està escrit a un altre lloc, ni tampoc a descriure'n els llocs per on es passa com ja vaig fer l'any passat (tot i què enguany n'hem fet una modificació pot ser definitiva). Així que toca només fer una crònica del que va passar a l'excursió.
Com els darrers anys eixim a les 8 del matí. Hem anat avançant l'hora d'inici per tal d'arribar més enjorn a Torralba i ja hi ha qui proposa eixir a les 7 i mitja. El què si que ha canviat ha estat la data, per qüestions de calendari enguany l'hem feta quasi un mes més tard que l'any passat. Solia ser al febrer però l'inici de març ens ha dut un dia més llarg i un millor temps, així el més comentat ha l'eixida ha estat el bon dia que feia. Si tenim en conte que estava un poc núvol i amb un ventet fresquet tampoc podem parlar d'un dia excepcional però acomparant-lo amb l'aire de l'any passat o del fred de l'anterior quan la font d'Alcudia estava gelada la veritat és que ha estat un bon dia per caminar.

Enguany som vint-i-nou valents els que ens disposem a fer la ruta. L'any amb més participació per a una ruta que sempre ha estat per a minories.

Plaça de l'Alcudia.
Foto P. Ortells.

Després de la foto de rigor a la font de la Plaça d'Alcudia comencem la marxa a bon pas, com sempre, camí de la primera dificultat muntanyosa del dia deixant enrere el poble d'Alcudia, encara adormit a eixes hores del matí.

Eixint d'Alcudia.

Només pujar la primera costereta i abans d'arribar a la carretera ja veiem davant nostre el primer mil: el pic de l'Espadà, que no destaca massa del llarg espadat que li dona nom a la serra.
Avancem per la carretera observant-lo fins que l'abandonem abans del pontet que travessa el barranco de la Chelva i el travessem agafant la senda que ens portarà a dalt de tot.
És esta la pujada més llarga al pic, i la pujada més llarga que podem fer en tota la serra, sinó en distància si en desnivell doncs haurem de remuntar 640 metres abans d'assolir el cim.

Inici de la pujada a Espadà.

Comencem la pujada en un grup que de seguida s'estira i es va trencant en grupets. Jo com sol ser habitual em quede darrere per tancar la marxa, i per fer la pujada més tranquil·la doncs li tinc molt de respecte a la pujada perquè ja vaig patir una "pájara" pujant-la, però en aquell moment era al final del dia i portàvem ja molts quilòmetres en les cames des de Vila-real.
De tota manera cal agafar-s'ho amb calma que el dia és llarg i així anem tranquils i xerrant tota la pujada, senyal que no anem per damunt les nostres possibilitats.

Senda del Zurrón.

Passem per la Cantera Barberan, la part més bonica de tota la pujada i, al meu parer, un dels millors racons de la serra. Si té un poc de neu recorda els paisatges pirinencs.
Una vegada dalt la cantera veiem a l'esquerra i de l'altra banda del barranc de la Juliana un bosquet de castanyers que, despullats, esperen la primavera. No és l'únic grup de castanyers que hi ha a l'ombria de l'Espadà però sí el més gran.

Tram final de la pujada.

Encarem la part final de la pujada i finalment enllacem en un colladet amb la senda que puja des de la Nevera i continua per la cresta de la serra. Nosaltres la seguim a l'esquerra.
Ací mateix hi ha una menjadora per a les perdius de la societat de caçadors d'Alcudia, escrit ben gran, i què s'ha convertit en un femer doncs alguna gent sembla que l'ha confosa amb una paperera i ha anat tirant deixalles diverses. Com comenta algú és senyal evident que encara els falta molta cultura de muntanya.
Quan girem cap al pic trobem a Julio que ja baixa. Com cada any ell i alguns amics faran la volta completa retornant a Alcudia des de Torralba i no s'esperen al cim sinó que continuen cap a la Ràpita. Nosaltres continuem pujant i anem trobant gent que ja torna de l'Espadà.
Hem eixit a les 8 tocades (al rellotge del campanar quan eixíem) i arribem al cim a les 9 i quart. Però és que els primers ja fa vint minuts que han arribat i és normal que continuen. De tota manera quan arribem al cim encara som una bona colla per a fer-nos la foto.

Pic d'Espadà.
Foto P. Ortells.

Tot i què fa bon dia no ens entretenim gens i comencem la baixada cap a la Nevera.
Passem per la carena plena de carrasques i deixem a l'esquerra l'Alt de la Pastora on està el vèrtex geodèsic. Enguany no caminem les poques passes que ens hi separen sinó que continuem a bon pas cap avall.

Baixada per la Pastora.

Travessem la darrera part de la carena on els pins grans i alts i les roques de sota conformen un paisatge captivador i encarem la llarga baixada cap a los Casatañeros.
Abans però deixem a l'esquerra la senda a l'Estuco per on la setmana passada va pujar la marató d'Espadà i, entre comentaris i anècdotes arribem a la Nevera.

Tram final a la Nevera.

Al coll de la Nevera només ens aturem el temps justet per a llevar-nos roba en previsió de la pujada que ens espera i fer un glop d'aigua. De seguida cal continuar que encara queda molta llonganissa per davant.

Collado de la Nevera.

Comencem a pujar a las Dos Tetas. Una de les pujades més dures de la ruta.
Ja quan baixàvem hem vist els primers pujant, i és que ens porten prou avantatge.
Ací el grup torna a estirar-se i fraccionar-se en xicotets grupets. Jo seguint el costum hem quede enrere per a pujar més còmodament i sense presses.

Una de las dos Tetas.

Així acabem coronant els darrers las dos Tetas i ja podem vore el tram que ens queda per a pujar a la Ràpita.
La tranquil·litat que trobem hui a las dos Tetas contrasta amb els combats que van tindre lloc ací durant la guerra civil, i és que cada una estava en mans d'un exèrcit.

La Ràpita i la vall de Xinquer.

La pujada a la Ràpita és diferent a la d'Espadà i fins i tot es podria dir que és el contrari que aquella. Si aquella és llarga i constant, sense quasi descansos però sense grans pendents, ésta va pujant amb fortes costeres que alternen amb trams amb poca pendent o fins i tot planers de manera que castiga més les cames amb el canvi de ritme, i també perquè ja portem l'altra al cos.

Tram dalt del Corral de los Navarros.

Arribem primer al Pinar del Alto de los Cubos i passem per un dels trams més interessants de la ruta. Es tracta d'un pinar adult que corona un espai relativament pla que s'està als peus del cim principal de la Ràpita.
Només eixir del pinar ens queda el tram final de pujada, desarbrat a causa d'un xicotet incendi provocat per un llamp fa uns quants anys però on encara podem trobar roures de fulla ampla.

Pinar de los Cubos.

Ja només ens queden uns metres per arribar al cim. Quan ho fem ja estan tots esmorzant i ens afegim de cor. Ja portem tres hores de camí i hem fet prou de fam.
Enguany s'està bé al cim tot i què les vistes cap a la mar estan un poc tèrboles, segurament per la boirina però també podria ser per la bota de vi que corre pel cim.

Esmorzant a la Ràpita.

Després d'esmorzar ens fem la foto de grup al cim, l'última en què estem tots doncs Julio i companyia continuen de seguida la marxa doncs des de Torralba encara els queda la tornada a Alcudia. Uns quants més s'afegeixen a la colla però la majoria baixem en grup, com sol ser habitual.

El grup complet a la Ràpita.

Baixem tranquil·lament iniciant la segon part de la ruta, i és que podem separar la ruta en dos parts ben diferents: fins a la Ràpita la ruta és molt dura tant pels forts desnivells com pel ritme de la marxa, i no hi ha un grup compacte sinó que cadascú puja al seu ritme; a partir de la Ràpita, però, la ruta és més suau i es fa en grup, encara que a bon pas.

Baixant de la Ràpita.

Baixem al coll per on passa el camí d'Algimia a Villamalur i continuem per l'altra banda. Unes paletes noves ens indiquen la direcció a seguir cap al Alto de las Orenzas. Es tracta d'una pujada curta que passa pel costat del tossalet calcari on conflueixen els termes d'Alcudia, Matet i Algimia.
Des d'ací veiem clarament la Lastra davant nostre mentre caminem pel pelat.

La Lastra des de las Orenzas.

Baixem de las Orenzas i continuem per una senda que segueix el vell assagador de la Ràpita fins a un collet. Este tram és un dels més bonics de la ruta on les sureres alternen amb els pins i les carrasques, que es fan dominants a partir d'ací.
Deixem al coll la senda que segueix l'assegador i fa la volta a la Lastra per las Umbrías i pugem recte per un senderol menys xafat.
Anem trobant algunes trinxeres de la línia XYZ i també trobem als capdavanters que baixen de la Lastra per a buscar las Umbrías i baixar per un senderol de caçadors fins al barranco del Camperi que corre per la seua falda.

La Lastra.
Foto P. Ortells.

Nosaltres continuem amunt i ens desviem per fer el cim, totalment cobert de carrasques i que impedeixen la visió de la vall de Segorb de la qual la Lastra és un magnífic mirador.

Cim de la Lastra.

Com que vam vore que Casiaventurilla van fer la baixada per un camí diferent, proposem fer-la nosaltres també i provar a vore que tal és, així que en conte de retornar al collet baixem per un senderol perdedor, i que de fet perdem a trossos, cap al collado del Tajo que separa la Lastra del Alto de la Cueva Roya.
Travessem de baixada bosquets de carrasques ja grandetes que alternen amb el pinar abans de trobar la senda del Carro, i és que a l'ombria de la Lastra es troba el millor carrascar de tota la serra d'Espadà amb exemplars prou vells que degueren escapar de la destral dels carboners que va acabar amb la majoria de les carrasques als anys 50 i 60.

Baixant al collado del Tajo.

Arribem al collado del Tajo, pot ser en altres temps hi va haver algun Tajo, nom aragonés per al teix, com també hi havien teixos al Tajar de Torralba abans de l'incendi del 94. Ara però es troba prou pelat.
Ací el rocam canvia i deixem enrere el rodeno per passar a la calcària.
Des d'ací baixa per l'esquerra una senda poc clara cap a la Cueva Roya, però nosaltres seguim per la dreta cap a la nevera del Carro.

Trinxeres al Carro.

Passem per la vora de grans trinxeres que formen part de la línia XYZ i que miren cap al Gobanar i els Altos de la Cerretilla i de la Muza, on es troben les trinxeres contràries, i és que el barranco del Camperi que passa pel mig fou línia de front els darrers sis mesos de la guerra civil del 36.

Nevera del Carro.
Foto P. Ortells.

Arribem finalment a la nevera del Carro, una de les sis neveres de la serra i no precisament la més gran.
Des de la nevera continuem una trossada més i arribem al Corral Nuevo, vell i assolat completament. Ací acaba la pista que puja des de Matet i just ací hem d'agafar la senda que baixa al barranco del Camperi.

Agafant el camí del Carro a Cuatro Caminos.

Fa anys, quan buscavem la manera d'enllaçar la Lastra amb el Pinar vaig trobar un caçador en este mateix punt que em va parlar d'eixa senda però l'entrada es veia molt tapada i al final vam triar una altra baixada que ens va semblar més fàcil, ara es troba netejada i clara. El seu traçat és més agradable i fàcil que la baixada al recte que fèiem els altres anys i encara no hem arribat baix que tothom està encantat i ja proposa que l'any que ve tornem pel mateix camí.

Camí a Cuatro Caminos.

Baixem pel vell camí travessant un reguer que baixa des del Collado del Tajo i seguint-lo fins a enllaçar al barranc amb la pista asfaltada que uneix Villamalur i Matet i que seguim a l'esquerra i avall.

Pista de Villamalur.

Passem un xicotet estret on el camí coincideix amb el barranc i està fet de formigó per a preservar-lo de les riuades i un poc més avant el deixem travessant uns bancals abandonats per a enllaçar amb el camí vell de Matet a Villamalur.

Camp a través buscant el camí.

El camí comença a pujar en el què és la llarga pujada al Pinar, però tan llarga que el desnivell només es farà notar al final. De moment seguim el camí real, empedrat en alguns trams, i què presenta un traçat còmode, pensat per a poder pujar amb els matxos carregats. Com nosaltres no anem carregats encara que no siguem molt matxos (només ve una dona) ho pugem sense massa complicacions.

Camino de Villamalur a Matet.

Travessem un reguer que aporta molta humitat i on hi ha una antiga font, perduda entre els xops, abans d'encarar una costereta que ens deixa a una pista, substituta del camí i que ens porta al Collado.

Darrera costera del camí real.

Continuem pujant per pista fins al collado on enllacem amb la pista de Pavías que seguim a l'esquerra. L'any passat de tant d'aire que feia se li va envolar la gorra a Montilla i encara està buscant-la. Hui però, tot i que no l'hem trobada el dia és més agradable encara que el sol no aprete massa.

Pista de Pavías. El Pinar al fons.

Encarem des d'ací la part final de la pujada que ja veiem mentre continuem la pista que planeja.
Abans de començar a pujar tenim la primera baixa, o no tant. Ferran de les Alqueries, que és el primer any que ve no es troba en forces de fer la ruta original i decideix continuar per l'asfalt cap a Torralba. Li expliquem que ha d'agafar una pista a la dreta que passa pel collado de la Rocha i baixa cap a Torralba, però finalment tindrà un guia local perquè Vicente l'acompanya que vol estar pronte a casa per vore a la família, encara que ens acompanyarà al dinar. En som dos menys doncs quan comencem a pujar el Pinar.

Senda al Pinar.

La pujada del Pinar es fa dura, sobretot perquè ja portem molts quilòmetres i molt de desnivell a les cames, però per sort no és massa llarga i arribem a l'aljub que es troba a un collet. Crec recordar que algú hem va contar qui el va fer i em va dir el nom, però no en vaig prendre nota i ara no el recorde.

Tram final de pista al Pinar.

Des d'ací pugem al Pinar per la pista, hi ha una senda que també va però ja l'agafarem per baixar.
Arribem a la caseta forestal que hi ha quasi al cim en contagotes, la pujada no és dura però ha fet estirar-se i separar-se el grup, i conforme arribem ens estirem tots al sol al pedrís de davant la caseta. Ja són les dos i és hora de dinar però ens conformem en fer un mosset lleuger tot esperant el dinar de Torralba.

El Pinar.
Foto P. Ortells.

S'està bé al solet i cal fer un gran esforç per alçar-se i continuar la marxa, però ara ja ens queda poc, només una pujada.

Camí del Tajar.

Continuem a bon pas per la pista que travessa per dalt el Pinar, fins que arribem a la punta contrària, al Tajar que com bé diu el nom és un bosc de teixos que encara existia l'any 1994. Ara però no sé si en quedaran doncs els teixos no rebroten després dels incendis i la zona s'ha convertit en una autèntica selva on no es pot entrar, la qual cosa hauria de facilitar la recuperació de les espècies més sensibles.
On acaba la pista continua una senda que baixa entre penyes al collado de la Rocha, per on passa el camino de Torralba a Matet que baixa pel barranco del Perrudo. Ací trobem també el SL-CV-103 que seguirem cap al Pinar.

Collado de la Rocha.

Enfilem amunt per la senda de la Rocha que puja primer pel tallafocs i després fa la volta per buscar la senda del Pinar que puja des del poble al cim de la Santa.

Senda de la Rocha.

Rodant a buscar la senda del Pinar.

Arribem a la senda del Pinar i per sort hi ha una fita que marca el lloc on enllacen les dos sendes. L'any passat acabaven de passar les màquines que van obrir els grans tallafocs que tallen les muntanyes i de passada van destrossar bona part de la senda del pinar obrint una pista per damunt. Enguany la ferida oberta no és tan visible però encara tardarà uns anys en tancar-se.

Grèvol vora la senda del Pinar

Continuem ara pujant la darrera costera del dia, que només per això ja és pesada. Per sort el pinar i els grèvols que trobem pel camí ens alegren la vista ... quan podem alçar els ulls de terra.
Finalement assolim el cim on es troba el vèrtex amb l'alegria d'haver complit un any més la pujada als cinc mils d'Espadà. Ara ens toca la baixada però després del que portem això és poca cosa.

La Santa.

La Santa.
Foto P. Ortells.

En la pujada el grup s'ha tornat a estirar, però esperem a tothom per a fer la foto de cim i iniciem tot seguit la baixada.

Senda del Pinar, malferida per les màquines.

La baixada sempre és més agradable que la pujada però jo m'ho agafe amb calma. Les cames han començat a queixar-se en la darrera pujada i enguany m'havia proposat completar la ruta sense cansar-me (massa, clar). Així que procure no còrrer tot i què al final acabe baixant mig corrents mig caminant, perquè les ganes d'arribar poden més.

Senda del Pinar.

Entrem finalment a Torralba quan Julio i els companys encara no han acabat de dinar i és mentre ens arreglem que continuen la ruta cap a Alcudia pel GR. Encara els queden entre dos i tres hores, depenent de com vagen les forces. Per sort per a nosaltres la ruta ja ha acabat així que ens arreglem un poc a la mateixa plaça de Torralba abans de fer-nos la foto final.

Plaça de Torralba.

Església de Torralba.
Foto P. Ortells.

Però encara no és el final, encara ens queda un bon plat d'olla i tombet de bou, acompanyats de cervesa, vi i bona companyia, i per finalitzar un cremadet. Un punt i final immillorable per a una ruta que no té desperdici.
I no deixem res al plat doncs tot està molt bo, i el dinar a les quatre de la vesprada i les quasi huit hores de caminada també ajuden.

Dinar de germanor.

La sobretaula és llarga perquè fins a les sis no ens han de pujar els taxis d'Ayódar que ens retornaran a Alcudia per tancar el cercle.

Ací està el track:

I ací altres entrades que comparteixen part de la ruta:

el prao - la santa - el tajar - barranco berniches més informació ací
torralba - pinar més informació ací
2 mils espadà 2012 més informació ací
nevera - ràpita informació detallada ací
nevera - estuco - rapita - puntal del gordo més informació ací
ft calçada - ft parra - pic espadà informació detallada ací.
algimia - la lastra informació detallada ací
5mils espadà 2013 més informació ací
matet a torralba per penya huesa més informació ací
4mils d'espadà

Més informació:

García Osuna, Antonio (2010) Toponímia dels pobles valencians: Algimia de Almonacid, Ed. AVL accessible a la web.
Visor web de conselleria.
Senderos de Torralba del Ayuntamiento Torralba del Pinar
Altres rutes i senders del Parc Natural de la Serra d'Espadà
Centre Excursionista de Vila-real
Boira i Muñoz, Pasqual (2012) Les neveres de la província de Castelló
Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

Hui hem tornat a la Vall i hem fet com qualsevol vallero que se precie: pujar al Pipa. I no ens hem calfat massa el cap doncs ho hem fet seguint el PR-CV-241 que des fa la volta a la part més meridional del terme abans de pujar al Pipa.
Eixim des del pàrquing de la font de Sant Josep on ens espera Vicent Solo d'Artana, que també s'ha afegit a la ruta i ho fem seguint les marques del PR que segueix la senda del Quistel, que recorre la vora esquerra del barranc de Sant Josep passant per la bassa de Quistel.

Senda del Cristel.

El camí acaba a una zona de nova urbanització que s'estén entre la Colonia de Sant Antoni i la Vorellada del Quistel i que, com tantes altres, no té encara ni una casa construïda, només carrers i faroles.
Per la part alta mou la senda de la Balona que puja per una llarga lloma que davalla des del Pipa. Només comencem a pujar trobem un cartell que informa d'un itinerari per a conèixer les trinxeres de la línia XYZ que es troben en esta part del terme.

Senda de la Balona que es veu al fons.

De l'altra banda del barranc queda l'ermita de Sant Antoni i deixem un senderol que hi va, i és que tots els voltants estan plens de sendes, sendetes i senderols que s'encreuen i van en totes direccions. Es nota que la Vall és un poble gran i també que hi ha molta afició a la muntanya, tant per a còrrer com per a caminar.
El camí que seguim finalment aboca a la pista que puja des de la font de Sant Josep, passant per davant de l'ermita de Sant Antoni, i ací el rodeno aflora a la superfície tot i què la vegetació no l'acompanya i és que tota la banda que mira a la mar està totalment deforestada.

Camí de la Balona.

Continuem per la pista disfrutant de boniques vistes sobre la Plana i la mar fins que la deixem a l'esquerra per seguir per una senda que retalla la pista pel Racó de Montesinos. Per la dreta continua una senda que puja a Pipa per la Balona.

Aljub al Racó de Montesinos.

Passem per dalt d'un aljub arreglat. L'única vegada que vaig passar per ací, l'agost del 2003, estaven arreglant este i altres aljubs que es troben al llarg del PR. La veritat és que no tinc un gran record d'eixe dia i pot ser per això no havia tornat per ací, i no va ser pel recorregut sinó per la calor ja que vam estar a punt de la deshidratació i això que ens van donar aigua en diferents punts del recorregut.
Per sort hui és diferent i que fa calor per al temps encara es pot anar amb mànega llarga.

Reparació de l'aljub l'estiu del 2003.

Retrobem la pista un poc més avant i la seguim fins que acaba i des d'ací comencem la baixada cap als corrals i font del Garrut. A la nostra dreta deixem una altra senda que també acaba dalt de Pipa.

Senda al Garrut pel Racó de Paulo.

Baixem per una senda que va fent revoltes a buscar els corrals, deixant a la dreta les raconades que queden als replecs de Pipa i, abans d'arribar deixem una nova senda que puja a Pipa pel Palmeralet, i és que tots els camins van a Pipa i ens permet acurtar o allargar tant com vulguem la ruta. A més com que en tots els encreuaments trobem pals amb les indicacions d'on va cada senda és molt fàcil de fer-nos la ruta a la carta.

Camí empedrat des dels Corrals del Garrut.

Seguim baixant i passem per la vora dels vells corrals del Garrut, i un poc més avant arribem a la fresca raconada on es troba la font del Garrut. Fa anys quan vaig passar per ací es trobava quasi perduda i no era massa aconsellable beure, ara s'ha recuperat l'entorn i també la font i fins i tot hi ha un tros de coco a manera de got per a beure, rememorant els vells trossos de suro que hi havia a les fonts d'Espadà.

Tastant l'aigua de la font del Garrut.

Des de la font baixem a buscar el barranc, i ens costa un poc perquè hi ha unes quantes sendes que es creuen i no tenim massa clar quina és la correcta. Al remat no ens costa massa de trobar i arribem al camí del Garrut que remunta el barranc del mateix nom cap al coll del Garrut.

Camí del Garrut.

El camí del Garrut és el camí més ben empedrat, i també el més ben conservat de tot el terme de la Vall i, possiblement el millor conservat de tota la serra d'Espadà. Nomér per fer este tros de camí paga la pena tota l'excursió.
Fa anys quan vam passar ens el vam perdre perquè ens vam equivocar de l'altra banda i vam arribar a la font pel camí de les Solanes. Ara però el fem sencer tot i què el PR no ho fa.
Quan arribem a la senda de la Cagarrita abandonem el PR, que continua per ella passant pel coll del Carrascalet per baixar al camí de les Solanes. Nosaltres acurtem la ruta per tal de fer sencer el camí del Garrut que puja fent llaçades cap al coll.

Camí del Garrut sota el Carrascalet.

El camí continua fins que arriba a uns bancals treballats que assenyalen la proximitat del coll. Ací s'ha traçat una moderna pista per damunt del vell camí acabant així l'encant que ens ha acompanyat des de la font.

El camí del Garrut fet pista.

La pista transpon el coll i baixa cap a l'Alfondeguilla, pero nosaltres quan arribem al coll trenquem a la dreta reprenent el PR seguint, finalment, cap a Pipa.
El coll del Garrut separa Pipa del Rodeno, que queda a la nostre esquerra, i ens el deixem per a una altra vegada tot i què el Rodeno és una muntanya molt més atractiva que Pipa i hi contrasta vivament pel color; el blanc de Pipa amb el roig del Rodeno; i la vegetació: els pins vers i sureres del Rodeno amb els pins borts del Pipa.

Senda del Palmeralet.

Pugem pel Palmeralet deixant el Rodeno al fons. Per ací puja també la Volta al Terme de Fondeguilla i és esta la darrera costera que fa abans de la llarga baixada de Pipa.
Mentre pugem enllacen per la nostra dreta el parell de sendes que hem deixat camí de Pipa abans del Garrut, i ja prop del cim per l'esquerra, la senda que puja des de Fondeguilla.
A dalt del Pipa també trobem trinxeres i, com no, gent, doncs és segurament la muntanya més popular de tota la serra i estrany és el dia que puges i no trobes ningú.
Com no, ens fem la foto de rigor al vèrtex.

Cim de Pipa.

Seiem mentre observem el paisatge, difuminat per les boirines. Encara que Fondeguilla i la Vall es veuen perfectament als nostres peus, i fins i tot podríem traçar un plànol urbà dels seus carrers d'ací on estem. Però cal baixar que hui no toca fer la volta llarga i ho fem seguim el PR, passant pels cingles de Pipa, que envolten el cim i que cal baixar amb precaució.
Un poc més endavant deixem la Balona a la nostra dreta i girem a l'esquerra per la llarga baixada que ens portarà per l'ombria de Pipa, sempre prop de la ratlla de Fondeguilla, fins al Racó del Batle.

Senda de l'ombria de Pipa.

La baixada és fàcil fins que trobem un desviament a l'esquerra que enllaça amb la senda de Pipa que puja des de Fondeguilla. Ací seguint avall hi ha un tram que cal desgrimpar però està perfectament senyalitzat i condicionat amb cordes que tot i no fer falta ajuden a baixar.

Tram amb cordes.

Ja només ens queda encarar el llarg descens, de quasi 400 metres de desnivell, que ens portarà al Racó del Batle.
Mentre baixem trobem unes famílies amb els fills, alguns molt menuts, que pugen cap al Pipa. Ja tenen valor els xiquets doncs esta no és la pujada més fàcil ni còmoda, i quan arriben dalt s'hauran guanyat el cim de sobres.

La Vall i les Coves de Sant Josep des de la senda de l'ombria.

Nosaltres ho tenim més fàcil i continuem baixant, ara per dins del bosc que s'arrapa a les faldes de la muntanya volent colonitzar-la i ocupar el lloc que li pertany, fins que arribem al Racó del Batle on, en una revolta del riu, baixem al seu llit i el travessem per seguir una conducció d'aigua formigonada que és més bon peany que els cudols del barranc.

Senda vora el barranc de Sant Josep.

Ja només ens queda seguir este passeig, al menys ho sembla pel trànsit que té, per arribar a les Coves de Sant Josep. Abans però passarem sota unes sureres, les úniques que hem trobat en tot el camí i que ens recorden que, encara que no ho semble, estem en Espadà.

Rehidratant a les coves de Sant Josep.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

alfondeguilla - pipa - penya migdia
la vall - pipa - fondeguilla - la vall
la vall - fondeguilla
la vall - pipa -rodeno - aiguamolls - garrut
marianet - fondeguilla per la vtf

Més informació:

Cartoweb
Ajuntament de la Vall d'Uixó.
Diversos autors PR-V-241 fullet editat per l'Ajuntament de la Vall d'Uixó

Tornem al Salt del Cavall perquè Ramiro i Vicent no han estat mai i es van perdre la ruta de fa un parell de mesos.
En esta ocasió eixim des del collet per on passa el camí d'Araia a Llucena i pugem per la Cova de l'Ocre seguint un track de Casiaventurilla, guiats per Pascual.

Per estalviar-nos un bon tros de pista fem la primera part en cotxe, prenent el camí d'Araia a Llucena que passa pel mas del Rogle fins que arribem als Cauets, abans de baixar cap al barranc del Salt del Cavall. Just abans i a l'esquerra es pot aparcar i és fàcil trobar cotxes de la gent que s'acosta a les vies d'escalada del barranc del Llosar. Però nosaltres no anirem cap a les vies que estan pujant per les Calçades, eixe camí ja el vam fer quan vam estar per ací al mes de gener passat, ara continuem recte per la pista passant a l'altra banda del collet i baixant cap al barranc.

Collet del camí d'Araia a Llucena.

Seguim les marques blanques i grogues del PR-CV-120, traçat sobre el camí que el dissabte de Pasqua realitzen els pelegrins de l'Alcora i que enllaça totes les ermites i esglésies de l'Alcora i que des d'Araia puja cap a la creu de Torremundo, la muntanya més alta del terme.
Baixem al barranc del Salt i el travessem pujant per l'altra banda. Encara que anem per pista no se'ns fa gens monòtona al ser estreta i envoltada d'un jove pinar que creix amb força tot i que li vindria bé una bona aclarida. Esperem que les cabres i els cabirols que s'han fet els amos d'estes terres buides de gent prenguen el relleu de les ovelles i cabres domèstiques i mantinguen la biomassa a ratlla.

Inici de la senda a Torremundo del PR.

Deixem a la dreta la senda que puja cap a Torremundo, que fa la funció de Creus o Via Crucis, tot i què fetes de manera més precària.
Nosaltres continuem rectes per la pista, passant per davant del Salt del Cavall, que separa el Tossaló de Panolla del Pinar de Lliberato. Des d'ací es pot observar el portentós salt que va fer el cavall de Sant Jaume mentre s'obrien les muntanyes, segons la llegenda.

El Salt del Cavall des de les Llobateres.

Continuem a bon pas per la pista i un poc més avant, quan enfila el barranc de de la Mina del Furgo, ens desviem per la dreta per la pista que puja a la Cova de l'Ocre.
Conforme anem guanyant altura anem girant-nos per a poder vore la clotada que hem deixat als nostres peus per on passa el barranc del Salt i, ja més lluny, els masos d'Araia.

Camí de la Cova de l'Ocre.

La pista acaba a la vora d'un vell corral i just per la vora una fita marca la baixada a l'entrada de la Cova de l'Ocre, tancada amb porta per a protegir-la ja què és la llar de diferents espècies de rates penades en perill d'extinció.

La Cova de l'Ocre.

Retornem al camí i continuem amunt per una senda prou clara que remunta per la vessant de la muntanya.
La senda fa un parell de revoltes i gira a l'esquerra enfilant la banda de baix dels cingles on s'alça el mas de la Savineta. Arribats a este punt el vell camí es torna intransitable i seguim recte amunt per un crestall rocós que apunta al mas.

Pujant al mas de la Savineta.

Passem per la vora d'un avenc natural i d'un altre que sembla més bé una cata minera abans d'arribar a un molló pintat de blanc. Per les vores hi ha palmes seques, pot ser usades per engalanar el molló com solen fer en molts masos, i ara escampades per les ventades de l'hivern.
Des d'ací veiem ja davant nostre el mas de la Savineta, solitari però que no sembla abandonat doncs hi ha tot d'atifells escampats pels voltants, i amb la teulada de la casa principal nova.

El mas de la Savineta.

Ens acostem al mas buscant el camí que n'ix i enllaça amb el mas de Beltran quan ens ix una perdiu de baix dels peus. Fa una curta revolada i s'atura dalt de l'aljub, donant temps a immortalitzar-la abans de fer una revolada més llarga perdent-se de l'altra banda. No deu molestar-la massa gent en estes tranquil·les i solitàries muntanyes.

L'únic habitant del mas.

A l'era del mas, a la banda de dalt com sempre, trobem un vell carril convertit ara en senda que és el camí d'accés al mateix. Per a dur totes les coses que es veuen, i també els materials de construcció per a reparar la teulada bé que devien entrar per ací però ara sembla abandonat i fa temps que no passa cap cotxe. De tota manera per anar a peu no presenta cap problema.

Camí del mas de la Savineta.

Travessem els bancals erms i plens de brossa, passant sota una bassa on s'acumula l'aigua naixenta d'un pouet.
Un poc més avant unes branques ens barren el pas, just abans de passar pel pouet del mas de la Savienta. El pou està sec però encara conserva l'abeurador d'obra i una gran bassa rodona que pot ser feia funció de llavador.

Barranc de la Mina del Furgo.

Continuem camí passant per alguns bancals abandonats no fa tants anys i constatem que fa prou que no passa cap vehicle. Trobem un poc més avant alguna altra barrera de branques que fa temps que no s'han menejat, i el camí ple de brosses.
Arribem així al mas de Beltran.

Font del mas de Beltran i camí a la Savineta.

Abans del mas, i sota una gran carrasca es troba la font del mas de Beltran, ara descurada i amb no molt bon accés. Just ací també hi ha una barrera de ferro per tallar el pas al mas de la Savineta. Fa anys, passant pel mas vam entrar a vore la font, que aleshores es trobava cuidada i amb bona aigua, i vam coincidir amb un home que anava pista endins cap al mas amb el seu sis-cents. Pot ser eixe és el darrer cotxe que va passar pel camí...

L'últim vehicle que va passar fa deu anys?

Uns metres més enllà de la font s'alça el mas de Beltran. Fa anys ací devien viure unes desenes de famílies, ara no viu ningú ni podria fer-ho doncs no queda cap casa amb sostre i fins i tot moltes estan completament assolades.

El mas de Beltran.

Ací al mas de Beltran em ve a la memòria quan vaig passar per ací amb mon pare, en una de les últimes excursions que vam fer junts. Vam pujar per la pista, aleshores intransitable després de les fortes pluges de la tardor del 2000, els pins eren més menuts i al mas de Beltran hi havia més parets dretes i fins i tot la font es trobava arreglada. Ara el mas està un poc més assolat i el bosc torna a cobrir-ho tot, i és que les persones passen però la vida continua.

El mas de Beltran ara fa just dotze anys.

Al mateix mas trobem el camí d'Araia a Llucena, ara pista, i què hem deixat barranc avall per a seguir el camí de la Cova de l'Ocre. Ara el seguirem amunt cap al collet del mas de l'Om, remuntant un barranquís que baixa de les mines de Furgo.

Deixem a la dreta la casa de Furgo, ara quasi assolada, i de seguida arribem a l'ampla collada per on passa un assagador que ve de la creu de Torremundo. Una pista que ve des del coll de les Coronetes el segueix, però baixa cap al mas de l'Om, per ella passa el PR-CV-327, camí de Foios, que fa la volta a Llucena.

Nosaltres seguim a l'esquerra per l'assegador que de seguida coincideix amb la pista. Conforme pugem s'obri la vista a la nostra dreta i podem vore el barranc de les Foies i el riu de Llucena, a sota nostre, i de l'altra banda la serra de la Creu, la Lloma Bernat i sempre per damunt Penyagolosa.

Pista i assegador a les Coronetes.

Deixem a la dreta la mina de les Ferreries, de la qual només podem endevinar les escombreres, i arribem al Pla del Menut on ixen dos pistes a l'esquerra. Seguim per la primera que puja recte a la Lloma de les Clapisses i arribem a una antena des d'on hi hauria millors vistes si el dia estiguera clar però que així i tot ens permet vore quasi tot el terme de Llucena, que no és xicotet.

Lloma de les Clapisses.

Retornem al Pla del Menut i continuem per l'altra pista que ens porta al mas de les Ferreries. Es tracta d'un mas menut, en procés d'enrunament però que presenta un annex de pedra seca en molt bon estat i una sèrie de construccions de pedra seca destinades a solls, corrals i cisternes.

Mas de les Ferreries.

També podem vore un forn d'algep, igual que els de cal però on no calia estar tantes dies coent. Suposem que es d'algep doncs a la vora encara es troba una bona càrrega d'algep.

Caseta de pedra perfecta a les Ferreries.

Des del mas continuem pel camí que es fa senda i passa per la vora d'un bancal d'ametlers florits i enfila una llarga lloma que baixa cap a la Selleta, collet que separa la Foia dels Panxanegres del Pinar de la Drapera.

Senda a la Selleta.

Es nota que per ací encara pastura la rabera de cabres del mas de les Coronetes que mantenen les sendes obertes. El dia que ja no es pasture és fàcil que ja no es puga passar per estos tossals.
Nosaltres seguim baixant per la dreta de la lloma, mirant cap al barranquet dels Focinos, i passem per un rodal de pins que han escapat dels incendis que, malauradament, tan sovint han assolat estes muntanyes.

Baixant per un vell assagador.

Seguim el que sembla ser un vell assegador, doncs té una paret a l'esquerra, i passem vora un corral i un bassot d'abeurar abans d'arribar al coll de la Selleta.
Per ací ja vam passar un parell de vegades fa anys, pujant per la dreta des de la Foia dels Panxanegres cap a l'esquerra, per una senda poc clara que baixa a enllaçar amb un camí que mena cap al mas de Beltran. Ara però ens costa de trobar la senda. Arribem al coll on s'ha netejat la senda però no en trobem la continuació així que ens acostem a l'assolat mas de Panolla mirant de recordar el camí seguit anys enrere. Amb un poc d'intuïció i moltes equivocacions finalment trobem una vella pista que baixa a la Foia dels Panxanegres, clapejada d'ametlers florits.

Pista vella sota el mas de la Panolla.

Continuem baixant per pista còmoda cap al fons del barranc del Salt, ja per fi de retorn. En una de les revoltes de la pista i dins d'un barranquís trobem la font del Brostal, eixuta i sense aigua.

Ametlers a la Foia dels Panxanegres.

El camí enllaça amb la pista que corre per dins del barranc a l'altura del mas d'Eugenio que queda dalt nostre. Nosaltres seguim la pista a l'esquerra i de seguida enllaça el camí que baixa per la Solana del mas de Batxero. A partir d'ací el camí ja el tenim més fresc doncs vam passar només fa dos mesos.

El barranc del Salt i el Roural.

Continuem sense perdre temps pista avall i l'abandonem quan ix del barranc i puja cap al Roural que fa honor al seu nom al trobar-se clapejada de roures joves.
Ens aturem a fer un glop abans d'entrar a l'estret que dona pas al Salt, i continuem per l'interior.

Entrada al Salt del Cavall.

Passat el primer estret el barranc s'obri.
Continuant pel barranc ens trobem un nombrós grup de gent que puja en direcció contrària. Sempre és agradable trobar gent en estes muntanyes solitàries, encara que el Salt deu ser l'única ruta concorreguda que podem trobar en esta part del terme de Llucena.

Passem sota els cingles més alts que separen el Pinar de Lliberato del Cabeçó de Panolla o de Sant Just, i continuem per la part més espectacular del barranc què, en part, és al què hem vingut.

Tram final del congost.

Eixim finalment del tram més espectacular i els cingles van fent-se més baixos fins que ja només tenim costeres poc empinades a banda i banda.
Un poc més avant trobem una fita a l'esquerra que assenyala la senda que puja al camí d'Araia, per on hem passat abans. Ací ens dividim i uns continuen per la pista, que en principi sembla més curt, i els altres seguim el llit del barranc, convertit ara en una rambla més coberta de còdols.

Barranc del Salt del Cavall aigües avall del Salt.

Ens trobem quasi a la vegada al punt on la pista travessa el barranc i, per tant, podem afirmar que el camí és igual de curt anant per un lloc que per l'altre, tot i què per la pista hi ha millor peany.
Ja només ens queda la darrera costereta per a pujar al collet on ens hem deixat el cotxe i, com no, visitar el bar d'Araia.

Rehidratant al bar d'Araia.

I a la terrassa de les antigues escoles d'Araia, ara bar, acabem la ruta del dia. Encara ens queda un dinar per davant però això són figues d'un altre paner.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

mas del rogle - molí ros - les calçades - salt del cavall més informació ací
araia - mas de batxero - araia
torremundo - salt del cavall
vila-real - llucena - sant joan

Més informació:

Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
Cartoweb
Ajuntament de l'Alcora
Hotel Llucena

En els casos on hi ha una divergència entre topònims s'ha optat per seguir els retolats al mapa d'El Tossal del terme municipal de l'Alcora.

Tornem a la Serra d'Orpesa i aprofitem per a fer una ruta més alpina que ja va fer Ramiro fa poc millorant la què vam fer este estiu a partir d'una ruta de Dani. Esta vegada però la fem circular i la pulim un poc quedant millor que la precedent.

El dia és núvol i amenaça pluja però no fa fred, i encara que ens plourà un poc estem com sempre: si ens posem l'impermeable a banyar-nos de suor, i si ens el llevem, pot ser per l'aigua. De tota manera la major part de la roca és de bon passar fins i tot banyada.
Comencem la ruta des del camí de servei de l'autopista enfilant amunt un camí que voreja el barranc del Diable. El camí acaba dins del barranc, just quan comencen les muntanyes

Entrador al barranc del Diable.

En un moment donat abandonem el camí i pugem a la dreta quasi al recte a buscar el crestall que tenim dalt nostre.
Pugem sense senda, cadascú per on millor li va bé, alguns posant les mans i d'altres fent la volta a les penyes per estalviar-s'ho. Així arribem finalment dalt la cresta i enllacem amb la ruta que hi ha, per on ja vam passar l'estiu passat.

Cresta que separa el barranc del Diable i el Racó de Peret.

Seguim la carena, estètica i aèria però fàcil i poc exposada fins que s'acaba. A partir d'ací enllacem amb la senda que remunta el barranc i que es troba marcada amb fites i ratlles negres.
Anem molt en conte de no perdre les marques, doncs fent-la de baixada sempre les hem acabat perdent.

Senda del barranc del Diable.

Esta vegada però ens posem de valent i encara que tenim alguns dubtes anem trobant totes les senyals i pugem sense massa complicacions, arribant a la part alta del barranc on es suavitza el relleu i la senda se'n separa del barranc fins que arriba a la pista de la Mollonada.

Capçalera del barranc del Diable.

Continuem per la pista a l'esquera, deixant a la dreta el barranc Rojal i, de l'altra banda el castell de Miravet.
Aprofitem que anem per un camí planer, on no hem de parar atenció d'on posem els peus per disfrutar de les vistes. Està ennuvolat i no es poden abastar llargues distàncies però els núvols i les boirines li donen un toc diferent al paisatge, com si estiguerem vora la mar del nord en conte d'estar a frec de la mediterrània.

El desert des de dalt la Serra.

Volíem passar pel vèrtex geodèsic però parlant parlant ens el saltem i arribem al Tossal Redó per pista.
Ens acostem a l'antena de ràdio que hi ha al cim del tossal però hui quasi no es veu ni Orpesa que la tenim als peus.

Baixant pel Tossal Redó.

Quan comencem a baixar es posa a ploure. Fins ara havia anat aguantant el dia però ara un fi plugim que molesta més que banya ens obliga a treure els impermeables i tapar-nos. El pitjor però és que les pedres comencen a estar banyades i cal baixar amb més cura del normal.

Tram amb pluja.

La senda passa per dalt del Forat de Ferràs i trenca a l'esquerra passant per dalt del Racó de Rita fins que enllacem amb la pista que baixa cap al racó de la Roca Roja.

Caseta.

Passem per davant d'una caseta assolada i solitària que s'alça en un collet a la falda dels cingles i iniciem la llarga baixada cap a la raconada on està la font del Senyor.
Tota esta part de la serra està completament desarbrada a conseqüència dels incendis. Per sort hui el dia boirós li dona un toc romàntic al paisatge.

Pista de la Roca Roja.

Abans d'arribar al fons del racó, on el camí es junta amb la via de servei de l'autopista, mou una senda clara a mà esquerra marcada amb una fita. És este el camí que hem de seguir ara, acostant-nos a la Roca Roja.
La senda busca el fons del barranc del Senyor i puja per ell. Segons els mapes per ací està la font del Senyor però no en veiem cap traça. De tota manera torna a ploure i no parem atenció més que als llocs on posem els peus per estalviar-nos algun esvaró i algun bac.

Pujant cap a la Roca Roja.

Quan ja estem prop de la paret enfilem a la dreta seguint unes fites i pujant al recte cap a la paret.
Arribem als peus de la paret i cal seguir cap a la dreta. Ací no hi ha ja senda clara però hi ha traces del pas de gent.
Passem sota les vies d'escalada; unes quantes i prou dures pel que sembla, i continuem cap a una roca separada de la paret.

Tram final de la pujada.

El senderol que seguíem para a sota de la roca esgallada de la paret i ací cal parar atenció a la continuació de la ruta doncs ja no és tan clar el camí a seguir. De tota manera darrere d'ell es troba la canal per on hem de pujar.

Gendarme on comença la canal.

Enfilem la canal amunt, per sort no plou i la pedra, tot i estar banyada, no esvara i s'agafa molt. En cas contrari segur que ens haguera tocat fer mitja volta i tornar-nos-en per on hem vingut.
Trobem la primera cadena en un pas fàcil. Sembla que estan posades per a ajudar-se a baixar des de dalt de les vies d'escalada perquè per a pujar no calen.

Inici de la canal.

La canal és prou oberta i sense massa vegetació, sobretot si busquem la part esquerra on hi ha més roca.
Un poc més avant trobem una segona cadena que ajuda a pujar tot i que tampoc és imprescindible.

Canal equipada.

Finalment eixim de la part més estreta i continuem per una canal més ampla però també més plena de vegetació que dificulta un poc l'avanç, sobretot si no estem molt aveats a passar entre romers i coscolls, que és el que més abunda ja que per sort les argelagues abunden poc.

Eixida de la canal.

Quan eixim de la part més oberta trobem algunes fites que no semblen seguir una direcció clara, o nosaltres no la sabem trobar, així que seguim recte grimpant per dalt de les roques que tenim al davant.

Continuació de la ruta.

Per la part de dalt trobem una sèrie de fites més que seguim cap a l'esquerra i que sembla que van cap al Tossal Redó. Com que per ací la malea no molesta massa busquem un punt per a pujar recte, i també trobem fites! Al final decidim pujar recte fins que trobem el senderol poc evident però enfitat, este sí més bé, que ve des del Tossal Redó i que seguim per la dreta.

Dalt la serra.

És esta la part més tècnica de tot el recorregut. Les pedres estan cobertes per líquens i amb l'aigua caiguda semblen sabó. Anem a poc a poc però tot i així no ens estalviem alguna caiguda, per sort res important.

Anem baixant en diagonal per dalt del Racó de Punxó fins que travessem el reguer que baixa cap a ell.

Vorejant per dalt el Racó de Punxó.

Després la senda torna a pujar i sembla que vol enfilar al cim però es queda sota els cingles de la Finestreta que desapareixen quan passem sota d'ells engolits per la boira que puja des de la mar i ens envolta.
Enmig la boira la visibilitat queda reduïda a pocs metres i semblaria que estiguerem en alguna serra més llunyana, o perduts enmig de la muntanya sinó fora pel soroll dels cotxes que passen per l'autopista i la carretera general, a prou metres sota nostre però que es senten com si els tinguerem al costat.

Entrant a la boira.

Per sort la boira no s'espesseix sinó que es fa més clara conforme avancem cap al nord vorejant els cingles en una baixada suau però constant.

Vorejant els cingles.

Travessem una nova raconada i enfilem avall, seguint una llarga diagonal que ens porta cap al barranc del Diable pel Coniller.
La baixada ni és massa difícil ni massa complicada però amb les pedres banyades i soltes cal parar molta atenció i es torna prou tècnica. En sec no presentaria cap altre inconvenient què el trobar les fites per seguir el camí correcte.

Baixant cap al barranc del Diable.

Arribem així finalment al barranc que travessem i seguim avall per l'esquerra orogràfica, just sota els cingles per on hem passat al començament de la ruta.

Barranc del Diable.

Arribem així al punt on enllacem amb la ruta d'anada i desfem el camí d'inici per l'entrador que acaba a una presa per a laminació d'avingudes d'aigua.
Ara només ens queda eixugar-nos per fora, més per la suor que per l'aigua, i remullar-nos per dins per a recuperar líquids.

Ací està el track:

Ací una altra ruta que comparteix part del traçat:

orpesa - puntal de la serra - barranc del diable més informació ací

Més informació:

Un diumenge més tornem a eixir de passeig amb la família. Arriba ja la primavera i encara que hui fa un airet frescot ja abelleix eixir a passar el dia fora així que entre grans i menuts acabem sent una bona colla.
La ruta que fem no és de les més interessants però està en funció del lloc d'eixida (i arribada): l'ermita de Sant Vicent de l'Alcora, on hi ha una zona preparada per a poder menjar amb taules a l'ombra dels pins, lloc per a fer torrar, banys i jocs per a xiquets. Segurament és la millor àrea recretativa de la província.

La ruta és senzilla. La idea és anar des de l'ermita al Pantà per Florins i tornar per vora riu. Al final però l'hem feta més curta i no hem pogut arribar al Pantà.

Eixim des de darrere l'ermita seguint el SL-CV-90 que fa una volta prop del poble. No fem però molts metres seguint-lo doncs de seguida trobem una bifurcació i nosaltres seguim recte per una pista que baixa a travessar el barranc de Sant Vicent. El SL puja per l'esquerra seguint la senda de Sant Vicent, cap a la Serra on enllaça amb el camí de la Serra que puja a Torremundo.

Inici de la ruta pel costat de l'ermita.

Travessem el barranc on el pinar, que cobreix quasi totes les vessants però especialment l'ombria, deixa pas als bancals treballats i on també hi ha unes quantes casetes d'estiueig escampades. A partir d'ací el camí comença a pujar i és cada vegada més pedregós.

Pista a Florins.

Quan assoleix un rellomet la pista enllaça amb la senda que puja des del Molí de Matraca a Florins. Ací hauriem de seguir-la de baixada per enllaçar amb una senda que, faldejant, arriba a l'Assegador de la Manuela que puja per la Roca Morena però els xiquets van corrents davant i continuen amunt fins que quasi coronen el tossalet de Florins.

La Plana des de Florins.

Des d'ací dalt hi ha una bona vista de la Plana amb la mar al fons i és que el dia acompanya i l'aire ajuda a netejar de boires i bromes l'ambient.
No arribem a coronar el tossal perquè un poc abans girem a la dreta i avall cap a la Roca Morena per l'assegador, ací una pedregosa i costeruda senda que fa de mal baixar per a la canalla.

Assegador de la Manuela.

El grup s'estira en la baixada, i no són els més menuts qui baixa més a poc a poc, i és que la falta de por ajuda a baixar malgrat esvarons i culades.
Quan s'acaba la part més pendent i abans d'arribar a un planet per a caçar a l'enfilat girem a l'esquerra per una senda entre pins que baixa a la pista que dona accés al dipòsit d'aigua potable situat dalt la Roca Morena.

Pista a la Roca Morena.

Continuem per la pista, ampla i acabada de rular i a més en baixada i novament ens cal còrrer perquè els xiquets aprofiten per a baixar corrents.
Per sort, abans d'arribar a l'Assut, en una zona de casetes hi ha un tancat amb un cavall i un ruc que sembla que s'alegren de vore els xiquets. Els xiquets no ho sembla, s'alegren i molt i s'acosten als animals per donar-los de menjar.

Donant de menjar.

Després de l'aturada continuem baixant per senda traçada damunt l'assegador de l'Assut que arriba fins a l'assut del riu.
Davant nostre s'alça el castell de l'Alcalatén on vam pujar l'any passat, i a sota el riu, eixut i sense aigua este hivern tan sec.

Senda a l'assegador de l'Assut.

Arribem a la pista per on passa el PR-CV-357 batejat com el sender del Patrimoni ja que passa per diferents elements patrimonials del terme com les termes romanes de Santa, el Castell d'Alcalatén o els molins. Nosaltres però no en passem per cap doncs deixem l'assut i el molí del Palomet uns metres a l'esquerra mentre continuem per la dreta.

Pista al Pantà.

La pista, en bon estat i poc de trànsit rodat (excepte bicicletes) però molta gent a peu i corrent enllaça la Foia i l'Alcora en un agradable passeig que ens permet vore els bancals d'horta que ocupen les diferents revoltes del riu.
Deixem a l'esquerra l'Horta de Manuela i continuem camí travessant el barranquet del Pelegrí deixant a l'altra banda del riu un meandre clarament format i ocupat per terres que formen part de l'Horta de la Vila, regada del Pantà.

Meandre al riu de l'Alcora.

Abans d'arribar al Molí de Matraca ens desviem a la dreta per un camí que té una cadena i que puja seguint una vella pista fins que corona un rellomet que baixa, per on passa la senda de Florins.
Travessem la senda i continuem per un senderol menys fressat que contrasta amb els clars i amples camins que hem xafat tot el dia. La senda però no presenta massa complicació tot i què s'ha d'estar un poc atent per a no perdre-la.

Senda cap a Sant Vicent.

En una llarga diagonal s'endinsa al pinar i baixa cap al barranc de Sant Vicent per on passa el PR-CV-120 i el SL-CV-90. Els seguim a la dreta remuntant el barranc i passant per la fonteta de Sant Vicent, hui seca.

Senda pel barranc de Sant Vicent.

Arribem així en quatre passes a la part baixa de l'àrea recreativa de Sant Vicent, que s'escampa pel pinar de baix de l'ermita finalitzant així la ruta.

Àrea recreativa.

Arribem finalment a la zona de tauletes just a hora de dinar i recuperar forces. Els xiquets però, les recuperen ràpidament i de seguida se'n van a jugar al parc. Un bon lloc per a distreure's els menuts i fàcil de controlar pels majors.

Parc infantil i ermita.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

alcora - sant cristofol - sant vicent més informació ací
la foia - torremundo

Més informació:

Ajuntament de l'Alcora
Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008. Es pot descarregar el mapa ací.

Un dissabte més la previsió dona aigua però no cau ni per a banyar els camins. De tota manera hem anat a Ribesalbes on, segons AEMET, menys havia de ploure i no ha caigut ni una gota.
Hem anat a fer una ruta que fa temps que tenia pensada per a un dia així doncs es pot fer amb més senda, com hem fet, o quasi tota per pista en cas que estiga plovent.

Hem eixit des de Ribesalbes per la part de dalt del poble buscant el vell camí d'Argelita que passa sota l'Olleria i la font dels Tres Xorros .

Carrers de Ribesalbes.

Al poc d'eixir del poble trobem un pal senyalitzador nou que ens indica el camí a seguir, remuntant el barranc de la Quinaleta. Fa uns anys quan vam passar per ací no hi havia cap indicació i s'agraeix tot i què a banda dels pals en encreuaments no hi ha cap altra senyal en tot el recorregut.

Barranc de la Quinaleta.

Deixem ací la pista que puja a la font on també hi ha unes taules a l'ombra per fer un mos i comencem a remuntar el barranc per la nostra esquerra (dreta orogràfica) travessant un pinaret jove.
Totes les terres i serres que xafem van ser assolades pel foc del gran incendi que al setembre del 1993 va arrasar les muntanyes entres Argelita, Llucena, Ribesalbes i l'Alcora. Amb els anys la vegetació s'ha recuperat i quasi podem trobar la mateixa que hi havia abans de l'incendi.

Camí d'Argelita.

Seguim pel vell camí d'Argelita, net i recuperat, i també prou xafat que ens aboca a una pista. Per l'altra banda del barranc passa un altre camí que remunta el barranc de Baita, que es separa del de la Quinaleta i que baixa des de la Serra per la font de Baita.
La pista que seguim fa la volta al barranc i se'n va cap a Baita però el vell camí mou a l'esquerra a buscar la Galarsa, ja en terme de Fanzara.

Últim tros de costera.

Si girem la vista enrere es veu el barranc que hem pujat i, al fons, la Plana emboirada. Davant però tenim un coll per on travessa el camí d'Argelita la Serra.
Arribem al coll i la senda més neta mou a l'esquerra, seguint l'assegador real d'Aragó que puja des de Fanzara per los Pinos Veros i continua per dalt la Serra cap a la Balsa. Si el seguim arribem a la pista que puja des de Ribesalbes a la Serra.

Collet a los Blancos.

Trasponem el collet i busquem les traces del vell camí que continua per l'altra vessant baixant per los Blancos al barranco de la Balsa. El camí travessa uns pinarets de repoblació i en un moment donat perdem les traces del camí vell que s'ha engolit la malea. Per sort l'amic Pascual de Ribesalbes va netejar per a passar per ací la marxa senderista de Ribesalbes de l'any passat.

Baixant per los Blancos.

Seguint el sender netejat anem fent un poc de volta i no sempre pel camí original, molt més tapat i perdut, però finalment arribem al barranc que travessem pujant per l'altra banda i eixint a uns bancals sembrats per a la cacera.

Bancals treballats.

Pugem entre els bancals i eixim a la pista de la Balsa, que puja des de Fanzara per l'Olivaret fins a la Balsa on enllaça amb el camí real d'Aragó. Este és el camí que segueix cada any la marxa de Fanzara a Penyagolosa. L'any passat vaig passar per ací però com era de nit la veritat és que no recordava res del lloc per on vam anar.
Ací abandonem el camí d'Argelita que continua per la Bailesa, i seguim cap al nord pel camí d'Aragó.

Pista de la Balsa.

Totes les vessants de les muntanyes que s'estenen pels nostres voltants estan cobertes per un espès i jove pinar. Pot ser dins d'uns anys un veritable bosc madur cobrirà bona part d'estes terres i farà que siga un goig caminar per elles.
La pista puja fent unes quantes llaçades (que no feia el camí vell) i passem pel corral del Camino, o el que en resta d'ell: només unes parets d'obra bona com a mostra que deguere ser un corral important.
Un poc més amunt trobem el tallafocs obert sota una línia d'alta tensió que talla les muntanyes al recte, deixant una franja groga enmig del verd.
L'aprofitem per a retallar camí mirant de trobar una senda que marca al mapa d'El Tossal del terme de l'Alcora i el Terrasit.

Tallafocs.

Baixem doncs, travessant els vells bancals que es van apoderar de les muntanyes al segle XIX i primeries del XX, ara abandonats i on el bosc torna a recuperar el lloc que fa dos-cents anys els hòmens li van arrabassar.

Baixant al barranco de la Balsa.

Al fons del barranc aprofitem per buscar la senda que, segons la cartografia que portem, hauria de remuntar el barranco de la Balsa fins a la capçalera, però només en podem intuir el principi doncs es troba molt tapada i gens usada, així que continuem pel tallafocs però ara recte amunt.

Pujant a la Serra.

El tallafocs ens puja a dalt de la Serra per on passa l'assegador de la Serra, o assegador real d'Aragó doncs és este el principal que puja des de la Plana a l'Aragó per Penyagolosa.
Per ací una pista que puja des de Ribesalbes es superposa a d'ell i ens facilita la marxa.
Com és habitual a partir d'ací i fins quasi Penyagolosa l'assegador marca la ratlla dels termes per on passa; en este cas a l'esquerra deixem el terme de Fanzara i a la dreta el de Ribesalbes.

Fita de terme a la Serra, vora l'assegador real d'Aragó.

Després de passar pel corral de la Serra i prop del límit entre els termes de Fanzara, Ribesalbes i l'Alcora (el d'Onda es queda ben prop d'ací però no hi arriba) arribem a un xicotet collet on hi ha un encreuament de camins. Els camins que es troben són poc importants però els assegadors que aprofiten ho són prou més. Així ací deixem l'assegador real d'Aragó i en seguim un altre, també important, que baixa per la ratlla de Ribesalbes i l'Alcora passant per dalt el que a Ribesalbes anomenen el Pany de la Serra i a l'Alcora la Serreta: un llarg tossal que apunta cap a Araia.
La Serreta està coberta per un pinar madur, que es va escapar de l'incendi, i per on fa goig caminar. La pista de seguida desapareix i deixa pas a una còmoda senda sota els pins que planeja per dalt.

Senda a la Serreta.

Comencem a baixar primer poc a poc i més tard més ràpidament i entre els pins podem distingir els masos d'Araia on vam estar fa poc.

Araia des de la Serreta.

La senda acaba en un collet per on passa un ample camí. A l'esquerra continua cap a Araia però nosaltres seguim a la dreta cap a Sant Gils, passant pel costat d'una gran finca de tarongers que destaca entre els camps abandonats on creix el pinar.

Baixant a Santgils.

Arribem així a una ampla pista per on passa l'itinerari btt de l'Alcora. Nosaltres la seguim a la dreta cap al mas de Sant Gils, en direcció contrària a l'itinerari proposat que continua a l'esquerra cap a Araia.
Arribem així als masos de Sant Gils. Tan sols un corral resta amb sostre, la resta manté parets dretes però teulades i trespols afonats. Llàstima perquè fou una gran masada.
Prop d'ací estan les mines d'esquistos de Sant Gils, una de les poques explotacions d'este tipus que hi ha a la província de Castelló. L'altra es troba a Ribesalbes, al costat del poble.

Mas de Sant Gils.

Al mas de Sant Gils enllacem amb el camí vell de Ribesalbes a l'Alcora, que ja no deixarem fins al primer poble.
A partir d'ací tot és camí ample, primer de terra i més tard asfaltat, que planeja entre camps de secà, malees i alguns camps de taronger molts d'ells deixats ermar.

Camí de Sant Gils.

I seguint este camí, passada ja la ratlla d'Onda on s'acaba la terra i comença l'asfalt ens trobem a Pascual que aprofita el matí núvol i amenaçant pluja (tot i què com sol ser habitual no cau ni una gota) per anar a l'hort. Una agradable trobada i ens estem una estona comentant-li la ruta que hem fet i què ell coneix millor que ningú.

El Campillo.

Arribem un poc més avant al Campillo. Una zona plana i un poc enclotada totalment ocupada pels tarongers. El Campillo és terme d'Onda però els propietaris són de Ribesalbes ja que al fer el pantà del Sitjar i expropiar-los la major part de les hortes es va crear una nova horta a major cota (però plana) en este terreny des d'on arriba l'aigua bombejant-la fins a unes basses que hi ha a la banda de dalt, per la vora de les quals passem abans de baixar cap a Ribesalbes.

Ermita del Calvari.

Arribem finalment al poble per la part de dalt i baixem pel Calvari i fem les creus de baixada al poble on entrem després de passar el barranc Martí.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part de la ruta:
ribesalbes - la serra més informació ací
XVII fanzara - penyagolosa més informació ací

Més informació:

Ajuntament de Ribesalbes
Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008. Es pot descarregar el mapa ací.
Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)
Cartoweb
I també al facebook de Pascual

Una setmana més tornem a fer ruta per l'Alcalatén, i és que darrerament sembla que hi estem abonats. Hui però fem una ruta diferent pujant al tossal de les Foies i al Tossal d'Ancorna, i és que ja fa anys que tenia ganes de pujar, sobretot al primer on no tornava des del gran incendi del 93.
Encara que a primera vista pot semblar que la part del terme d'Alcora que mira cap a Onda no té massa interés quan hom s'acosta les coses canvien i troba un paisatge certament humanitzat però menys del que podria esperar-se: algunes grans finques de tarongers, alguns bancals d'oliveres, i molt de pinar i matollar que s'estenen cap al pantà del Sitjar. Només els terrers del Mas Vell i del Mas Nou, ja prop de l'embassament, desllavassen el paisatge.

Comencem al camí de les Forques, just a l'encreuament amb el camí vell d'Onda (des de l'Alcora). Ací a sota també es va explotar l'argila per a la producció ceràmica i hi ha uns vells terrers abandonats que tallen l'aqüífer i, com en d'altres llocs, han donat lloc a un estany artificial que li confereix un toc de bellesa al paisatge.

Bassot als antics terrers.

Nosaltres comencem seguint el vell assegador de les Forques per on passa també la Roda Soques, un itinerari per a bicicleta de muntanya netejat i senyalitzat pel MTB l'Alcalatén.
Passem per la vora d'una caseta i deixem a la dreta el vell camí que baixa recte per la vora del bassot mentre que la nova senda fa una agradable volta pel mig dels pinars fins a trobar el camí al punt on travessa el barranc de les Foies, vorejat d'alts xops.

Itinerari de btt pel pinar.

Passat el barranc ens endinsem a l'espès pinar que cobreix les faldes de la Selleta deixant a l'esquerra l'assegador de les Forques que va cap al Pla del Reguer..

Per les faldes de la Selleta.

Seguim l'itinerari de les bicicletes sota el pinar on, a més, hi ha muntat un circuit per a les bicis amb salts i corbes peraltades. Nosaltres però seguim recte pujant poc a poc fins que arribem a un collet entre la Selleta i la Pedrera del Xufero. Ací enllacem amb un camí que baixa al Pla del Reguer per on continua el traçat del Roda Soques.

Collet entre la Selleta i la Pedrera del Xufero.

Des d'ací tenim l'opció de seguir el vell camí empedrat que baixa fent revoltes i trencar a la dreta per pujar cap a la pedrera. Nosaltres però decidim anar pel camí curt, seguint un entrador que ens deixa als peus de la pedrera, just sota uns pedregals de pedres sobreres per on pugem fins a dalt, on es traia la pedra. És este l'únic tram complicat tècnicament de tot el recorregut, i fàcilment evitable baixant uns metres tal i com es veu clarament des del coll.

Pujant a la Pedrera.

Travessem la pedrera i baixem per l'altra vessant, per un senderol poc clar però sense massa complicació.

Pedrera del Xufero.

Arribem així al camí d'Onda, ara pista, just a un collet on hi ha un corral. Ací trobem uns ciclistes que es preparen per a fer la baixada que nosaltres hem fet pujant. Ens saluden i ens reconeixen, i és que no pots anar molt lluny per la muntanya sense trobar gent coneguda. Com canvien els temps, i per a bé, doncs fa no tants anys era difícil trobar algú caminant o en bicicleta.
Els deixem acabant de posar-se les proteccions i continuem recte travessant la Musolera cap al tossal de les Foies que tenim davant. També podríem seguir pel camí que ens duria al Mas Vell, però sempre és més interessant anar per senda.

Baixant a buscar el camí d'Onda.

Pugem un llomet rocós i des d'allí alcen el vol un grapat d'aus de presa, massa grans per a voltors i massa xicotet per a corbs. Per desgràcia no ens deixen fotografiar-les massa bé i ens quedem amb les ganes de saber què era.
Continuem avant com si ens dirigirem al tossal però de seguida trobem una senda que passa per les faldes i la seguim a l'esquerra, i és que esta part de l'Alcora està plena de sendes que pugen, baixen i s'encreuen.
Seguim per senda, ara baixant, per la Musolera, partida que s'estén entre el tossal de les Foies, la Pedrera del Xufero i el barranc del Mas Vell.

Sendes per la Musolera. Al fons la serra d'Espadà.

La senda acaba en una pista que seguim uns metres a la dreta per dalt d'un bancal sembrat de blat per a les perdius, i de seguida trenquem a l'esquerra per un caminal on hi ha una menjadora per a les perdius i una bevedora per a la caça menor.
El camí deixa pas a un tram de senda que enllaça amb una altra pista per on baixem al camí d'Onda, que havíem travessat abans. Arribem just al lloc on hi ha una subestació del gasoducte que ve paral·lel al camí d'Onda fins ací.
Saludem a un treballador que està fent reparacions i continuem pel camí de la vora del gasoducte a buscar el Mas Vell.

Estació de control del gasoducte.

Ací retrobem la ruta mtb de l'Alcalatén que havíem deixat a la Pedrera i que puja des del Carrascal.
El camí fa una forta baixada i pujada per a travessar el barranc del Mas Vell. Uns ciclistes ens passen però quasi baixem a la vegada doncs a la precaució que cal prendre a la baixada es suma la forta i esvarosa pujada per l'altra banda.

Travessant el barranc del Mas Vell.

Després de pujar arribem al camí d'Ancorna, asfaltat, i que seguim a la dreta. . Seguim uns metres per l'asfalt i de seguida trenquem a l'esquerra per un camí de terra que travessa una gran finca de tarongers que s'estén als peus del tossal d'Ancorna.

Tossal d'Ancorna.

Deixem el camí i seguim per la vora de la finca, vorejant-la, per tal de buscar el llom del tossal i pujar al cim.
Tot i què no hi ha senda clara la poca molla del terreny i el pas dels caçadors fa que anem trobant senderols entre els coscolls i el romer i pugem fins al cim sense massa complicacions.

Pujant al tossal d'Ancorna. Al fons la serra de Borriol.

Des del cim hi ha unes magnífiques vistes sobre la Plana, la Serra d'Espadà, la serra de Borriol i també sobre part de la vall del Millars i ens estem una bona estona admirant-les, però el temps passa i hem de baixar.

Cim del tossal d'Ancorna.

Comencem la baixada per la cara de ponent, buscant l'ample coll per on passa el camí d'Ancorna i des d'on baixa el barranc del Mas Vell. Anem seguint, si fa no fa, l'assegador d'Ancorna traçat per damunt del llom.
Ací de senda tampoc n'hi ha, però anem trobant pas seguint els senderols que fan els caçadors per a pujar.

Baixant del tossal per l'assegador d'Ancorna.

Arribem així fins a una pista que entra a uns bancals treballats i seguint-la arribem a l'ampla collada que separa el barranc del Mas Vell del d'Ancorna. Ací retrobem el camí d'Ancorna, asfaltat, que puja vorejant el barranc del Mas Vell. Nosaltres el seguim recte, en una lleugera pujada que deixa enrere els olivars del coll i s'endinsa en el pinar.

Camí d'Ancorna.

No fem massa tros que arribem a la carretera de Ribesalbes a l'Alcora, just a l'altra banda està el corral d'Ancorna. Nosaltres però no travessem la carretera sinó que busquem des d'ací una senda que puja recte al tossal de les Foies, sempre pel llom, seguint l'assegador de les Foies.

Pujada al tossal de les Foies.

Passem per l'ombria en forta pujada entre pinar de repoblació fins que arribem a la divisòria on la costera es suavitza.
Ací hi ha trams on els pins desapareixen i ens deixen vore el paisatge que tenim a banda i banda: a la nostra esquerra veiem el Salt del Cavall, la Lloma de les Clapisses, i Torremundo; per la dreta la Plana; davant nostre les serres de les Santes i de Borriol, i també les muntanyes de Costur i les Useres; i darrere nostre el tossal d'Ancorna i, al fons, el Turio, Penya Saganta, i la Serra d'Espadà.

El Salt del Cavall des del tossal de les Foies.

Deixem a la dreta la senda més xafada, que baixa a la Mussolera per on hem passat abans, i seguim recte seguint unes fites que ens porten al punt més alt de la muntanya on hi ha el vèrtex geodèsic.

Vèrtex geodèsic del tossal de les Foies.

El vèrtex s'alça damunt d'un poblat ibèric construït al cim del tossal i del qual encara en podem vore les restes en forma de base d'una torre, sobre la qual s'alça el vèrtex. No hi ha però més informació sobre el jaciment perquè mai s'han fet excavacions sistemàtiques però seria semblant al proper de Montmirà (al tossalet del Castell) o al del Racó dels Estrets on, també hi ha un vèrtex geodèsic.
I és que els assentaments de l'època ibèrica tendeixen a encastellar-se en punts elevats que permeten controlar visualment tot el territori que els envolta i per això molts d'ells coincideixen amb vèrtex geodèsics o posteriors castells com és el cas del castell vell de Castelló, el de Nules, o el tossal del Solaig, entre d'altres.

Restes d'una torre ibèrica al cim del tossal.

Després de la foto al cim continuem fins a les antenes que hi ha un poc més avant i fins on puja un camí asfaltat. Anem per la vora d'un xicotet cingle que mira cap a la mar i per dalt de la Mussolera que queda als nostres peus.

Foto de grup als cingles del tossal.

Passem per la vora de les antenes i seguim un tram de camí asfaltat, però quan este gira per a baixar cap a les Foies seguim recte per una senda no massa clara però marcada amb fites que baixa per la banda contrària de la muntanya.
La senda va buscant sempre la carena però fent algunes voltes per buscar el lloc més net de vegetació per a passar fins que inicia una forta davallada fins arribar amb un encreuament.

Baixada del tossal.

Arribem així a una senda més clara que puja des de la Mussolera per la dreta i se'n va cap a Mascarós per l'esquerra. Nosaltres seguim recte, ja ben prop del poble que veiem quasi a tocar nostre.

Retornant al punt d'inici amb l'Alcora al davant.

Continuem per la senda que aboca al vell camí d'Onda, prop de la bassa per on hem començat la ruta. Des d'ací seguim per l'esquerra travessant el barranc de les Forques entre els antics terrers, ara aprofitats en part com a circuit de cross, i encarem una darrera pujada per pista que ens porta al punt on hem començat la caminada.

Ací està el track:

I ací un altre track que comparteix part del traçat:

sant pasqual - llucena - sant joan

Més informació:

Ajuntament de l'Alcora
Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008. Es pot descarregar el mapa ací.
Projecte i plànol de classificació de les vies pecuàries de l'Alcora

Hui toca Torrechiva i és que des que Jesús va penjar una ruta amb el suggerent títol de "proyecto de limpieza y recuperación" que havia estat mirant la manera de passar per eixa ruta però la veritat és que no trobava la manera de fer una circular atractiva i no massa llarga, per això quan a la Tardor vam passar pel collado del Mojonet i vaig vore una senda neta que se n'anava cap a la Peña Blanca em vaig alegrar doncs ja tenia la sol·lució per a fer una ruta circular i interessant, seguint el track de Jesús fins la pista de la fuente Nueva i pujant per ací a Peña Blanca per a baixar pel Mojonet i el barranco de la Higuera.

Plaça de Torrechiva.

Així que allí que ens n'anem. Eixim des de la plaça de Torrechiva i enfilem la baixada al riu pel llavador que pren l'aigua de la Acequia Madre.

Camí de Fuentes vora el Molino del Río.

Per ací també baixa una ruta marcada com a Sender Local i que puja pel barranco de la Higuera rodant pel collado del Olmo i baixant per la Masadeta. Nosaltres però quan arribem al riu no continuem la ruta sinó que ens desviem per la vora del riu, per un camí que va entre els canyars del caixer i els horts de las Quinchas.

Travessant el riu Millars.

Travessem el riu aprofitant unes penyes que formen uns tolls que a l'estiu deuen oferir un bon lloc per al bany però que, sortosament per a nosaltres, ara tenen molt poca aigua i permeten el pas fàcilment.
De l'altra banda pugem fins que arribem a la Acequia de la Otra Parte que seguim aigües amunt, passant per dalt d'un aqüeducte que salva el barranco de la Higuera.

Acequia de la Otra Parte.

Només passar el barranc abandonem la comoditat de la sèquia per buscar a l'esquerra un pujador que enllaça amb el camí de Peñalba l'inici del qual està molt tapat.
Seguim el camí més o menys, passant sempre per les parts més clares i fugint de les argelagues tot el que podem fins que arribem sota una línia elèctrica. Sota la línia s'ha netejat la malea a manera de tallafocs i es passa més bé però ara ja li tocaria una repassada perquè els pinets ja tenen mig metre.

Camino de Peña Blanca.

Abandonem ací el camí de Peña Blanca, que puja directe al cim i es troba totalment tapat i seguim sota la línia elèctrica pujant i baixant als diferents reguers i barranquissos que baixen de la muntanya.

Tallafocs de la línia elèctrica.

En un d'ells Manolo i Vicent per tal d'evitar baixar fan la volta sota uns alts pins que van escapar dels incendis que han afectat estes muntanyes. El problema és que després no troben manera de retornar al tallafocs i continuen amunt cap al cim. Nosaltres mentre seguim recte trobant senderols oberts per les cabres i els senglars que segueixen la part més neta.

Seguint la llum.

Arribem així a un reguer més gran on, seguint el track, fem una volta més gran sota un pinaret que ha escapat al foc. Sembla que este és el camí de Rosas i el seguim fins que torna a travessar el tallafocs. Ací el camí continua molt brut sota els pins i decidim pujar recte amunt seguint els fils de la llum.
Arribem així a un collet des d'on una senda de caçadors ens duu a un ramal de la pista de la Fuente Nueva de Cirat.

Pista a la Fuente Nueva.

Seguim la pista deixant a la dreta un ramal que baixa a uns bancals treballats, per on puja el track original de Jesús, i passem sota un grup de carrasques on mirem de contactar amb Manolo i Vicent per telèfon, i ho fem però no tenim manera de saber on són així que els enviem la nostra posició (per a alguna cosa han de servir els telèfons intel·ligents). Com que estan per dalt nostre i la pista fa la volta per a pujar a Peña Blanca quedem que miraran d'obrir-se camí fins al cim i allí ens retrobarem.

Pista a Peña Blanca que es veu al fons.

Pugem per la pista, poc xafada, deixant a la dreta el ramal que ve des del Tormo i Cirat. El pinar jove que passem està clapejat de carrasques i de roures en les parts més ombrívoles i d'ací a no massa anys es convertirà en un magnífic bosc mixt.

Passem per la fuente Nueva, quasi seca, situada en un nou encreuament de pistes tot i què l'única transitable és la que seguim, i arribem al cim de Peña Blanca. Un ample pla ocupa les parts més altes i ací esperem trobar els perduts però encara no estan. Tornem a parlar per telèfon i a enviar-los la nova posició i, finalment, ells ens envien la seua. Estan prou prop així que anem a trobar-los per una zona de coscollar baix amb romer no massa difícil de passar i que després de tot a ells els sembla una autopista.

Trobada al cim.

Quan per fi arribem a la pista fins i tot besen el terra (llàstima que no va donar temps a fer la foto) i és que han estat quasi dos hores per a fer un un quilòmetre travessant un autèntic infern verd amb pinets que creixen a mig pam l'un de l'altre.

Continuem pista amunt cap a la Loma vorejant ara el barranco de la Higuera que més tard farem de baixada. Les vistes des d'ací són ja més obertes i veiem bona part de la vall del riu i també la serra d'Espadà.

Quan la pista gira cap a la dreta per a pujar la Loma l'abandonem a l'esquerra per una senda neta que baixa al collado del Mojonet.

En principi volíem acostar-nos a la Loma per on, antigament, passava el camí de Segorbe per el Corral de los Muertos i vore com està, però amb tant de retard per culpa del camp a través tenim el temps prou justet i ho deixem per a un altra vegada.

Senda al Mojonet.

La senda, clara i neta, passa per dalt del Mojonet i baixa per l'esquerra cap al coll on arriba sense massa dificultat.

Collado del Mojonet.

Arribem finalment al coll i la part d'aventura ja l'hem acabada. El que resta és terreny conegut. Per ací vam passar a la Tardor i Ramiro va tornar la setmana passada així que tenim clar que ens espera: una llarga baixada seguint el barranc fins al riu.

Barranco de la Higuera. Torrechiva al fons.

Davant nostre ja veiem Torrechiva i fem la baixada ràpidament, amb alguns trams corrent i sense entretindre'ns a vore el paisatge.
Descartem una senda a la dreta que va a la pista de Torrechiva a Fuentes (i al collado del Olmo) per on ve la ruta marcada, i seguim baixant deixant a l'esquerra i de l'altra banda del barranc unes coves on veiem una rabosa amagant-se.

Senda del barranco de la Higuera amb Torrechiva al fons.

Finalment el camí arriba al llit del barranc i el travessa continuant per l'altra banda. Este és el tram més bonic doncs ací no va arribar el foc i el pinar, adult, ens acompanya fins al riu.
Deixem una nova senda que també va a la pista abans d'arribar al canal soterrat que duu l'aigua a la central de Vallat.

Senda a la Otra Parte.

Ací el camí que abans seguia recte fins el riu ara gira a la dreta per damunt de l'escombrera on s'acumula la terra i roques tretes del tunel fins que arribem a la pista de Fuentes.
Seguim la pista a l'esquerra i avall per a buscar el pont per on passa el riu, que tot i no ser molt alt és l'únic pas que hi ha en terme de Torrechiva. Abans hi havia un pont més avall del qual encara en queden els pilars, però va entrar en desús quan es va fer la carretera i ja no calia travessar el riu per a seguir la senda que, per la vora, baixava fins a Toga.

Pont nou sobre el riu al camino de Fuentes.

Tornem a passar pel Molino del Río i el llavador abans d'arribar al poble i recuperar forces a un dels dos bars que encara hi ha oberts.

Veient la ruta en perspectiva segurament podríem estalviar-nos el primer tram, brut i sense senda clara, remuntant el riu per la Acequia Madre fins més amunt de Cueva Santa per a travessar ací el riu seguint una pista i enllaçar amb el tallafocs obert (eixe sí ben net) sota una gran línia elèctrica des d'on es pot pujar a la pista de la Fuente Nueva. Però això ho deixem per a una altra vegada, tot i què hi ha algú que tardarà en voler tornar a Torrechiva tot i tindre família.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

torrechiva - poza negra - fuentes més informació ací
fuentes - collado olmo - bco higuera - collado mojonet - zailes - masà més informació ací
torrechiva - la masadeta - barranco de la higuera

Més informació:

Ayuntamiento de Fuentes de Ayodar
Ayuntamiento de Torrechiva
Fuentesdeayodar.com
Cartoweb
Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora

Hui tocava novament fer ruta prop d'Orpesa, i és que les circumstàncies manen.
Així que Ramiro ens ha preparat una ruta entre la Ribera i Cabanes seguint la ruta dels Treballadors i retornant per la Costa del Quarteró i el Pla de Perol on enllacem amb el camí vell de la Ribera. De tota manera la ruta es podria millorar eixint des del Cementeri de la Ribera des d'on comença la ruta dels Treballadors i retornant pel camí vell de la Ribera que des del Collet continua fins el cementeri.

Mas del Polit.

La ruta original són més de 20 km i per acurtar-la hem eixit des del Polido. Ací hem agafat un camí que discorre paral·lel al barranc dels Ullals. El camí està voltat de margallons grans i alts, dels més alts que hom pot trobar amb alguns exemplars vora el mas de més de dos metres, uns gegants tractant-se de margallons.
Trenquem a l'esquerra per anar a buscar el collet passant pel corral del Tancat, on encara guarden ovelles, i arribem al Collet des d'on pugem al recte als Perxets seguint les sendes que obrin les ovelles per tal de trobar la ruta dels treballadors i retallar la ruta. És esta l'única part del camí que presenta alguna dificultat, però ben poca. La resta són tot sendes molt clares i fàcils de seguir.

Orpesa des dels Perxets.

Després d'una dura pujada, la més dura i llarga del dia, arribem al cim dels Perxets per on passa un vell corriol, restes d'una antiga pista oberta per a reforestar les vessants. La seguim cap al nord on fins que baixem a un collet per on passa la ruta dels Treballadors.

El tram més complicat del dia.

La ruta segueix el vell camí de Sernavives (serra de na Vives). Seguim la senda a l'esquerra mentre voreja la Mallà dels Voltors passant per dalt del Racó de la Caldera. Els pinars de repoblació alternen amb els coscollars però les vistes sobre la mar compensen la poc variada vegetació.

Ruta dels treballadors.

Arribem així a un nou collet on acaba una pista. Ací la ruta continua per la pista de la Bassa de la Quila deixant a la dreta una senda que baixa al barranc dels Llorenços.

Camí a la bassa de la Quila.

Passem per la vora de les runes del corral de la Quila, i d'una bassa que no tenim clar si és la bassa de la Quila o una altra més nova que s'ha fet vora el camí, i un poc més avant deixem a l'esquerra un sender que va al Campello on enllaça amb el camí vell de la Ribera. Per ací es pot acurtar la ruta a la meitat, però com queda massa curta continuem la ruta cap a Cabanes.

Pista de la Bassa de la Quila.

Passem per la vora d'un corral i una caseta quan el camí arriba als plans del Campello i els pins i coscollars deixen pas als bancals d'ametlers i oliveres ben treballats i, seguint este camí arribem a la carretera de Cabanes.

Plans del Campello.

Seguim uns metres per la carretera i l'abandonem per la vora d'un mas del Campillo.
Enllacem ací amb el camí vell de la Ribera que seguirem fins quasi arribar a Cabanes.
El camí passa primer per la vora de bancals treballats i en acabant canvia de direcció per a passar per la Solana (del Llom), passant per dalt del barranc de les Clotxes.

Travessant la Solana.

El camí de carro, ample, deixa pas a un camí de ferradura que conserva alguns trams empedrats, amb un muret a la vora, i d'altres en molt bon estat a l'haver estat picats a la pedra.
Passem per la vora de la bassa Salada, excavada en un terreny argilós però ara totalment eixuta.

Empedrat al camí vell de la Ribera.

De l'altra banda del barranc es troba el mas del Coc, a la banda de baix del Burgà, però es tracta d'una finca on hi ha una ramaderia de bous braus. Si no fora per això seguint pel camí que travessa el pla del Burgà fins al pou de la Bota es podria recurtar el recorregut (que era la idea que portàvem).

Camí vora el barranc de les Clotxes amb la mar de fons.

Així que, com no tenim altre remei, apretem el pas pel pla deixant enrere el mas mentre voregem la tanca que ens separa dels bous que ens miren curiosos.

Ramaderia de bous braus al mas del Coc.

Arribem a una ampla pista que duu des de la carretera a l'entrada de la finca de bous i la seguim fins que arribem a l'inici. Uns metres abans de la carretera trenquem a l'esquerra per una senda que enfila avall per un fondal, recte cap al poble de Cabanes que ja intuïm. més que veiem, al davant.

Faldejant el Mocoró.

Abans però d'arribar abandonem el camí que continua recte al poble i trenquem a l'esquerra per una senda que segueix el barranquet de Bollo, vorejant les faldes del Mocoró.

La serra de les Santes de l'altra banda dels plans.

La senda, clara i molt xafada, ens porta a un ample caminal que després de passar un collet travessa un vell abocador on encara hi ha restes de deixalles.
Ací enllacem amb el camí vell d'Orpesa i entrem a un terreny ja conegut doncs per ací vam passar fa poc més d'un any quan vam anar a pujar a la Ferradura.
Ara seguim el mateix camí però en sentit invers, passant vora el mas del Morrut.
Passat el mas el camí vell se'n va a la dreta (per on vam passar l'altra vegada) mentre que ara nosaltres seguim recte per un camí que deixa enrere els bancals conreats i faldeja el Mocoró camí del Pou de la Bota.

Camí del Pou de la Riba entre carrasques.

Ací el paisatge canvia lleument. Els bancals treballats queden al pla i el camí s'obre pas entre el coscollar clapejat cada vegada més de pins, i també d'algunes grans carrasques que han escapat de la destral i del temps.

Senda que ressegueix l'assegador de les Clotxes.

Arribem així a un collet i seguim rectes baixant al fondal on està el Pou de la Bota. Un poc més avant l'ample camí deixa pas a una estreta i pedregosa senda que enfila a un tossalet que s'alça dominant el mas del Coc.

Senda de les Clotxes amb la mar al fons.

Travessem el tossal i baixem per l'altra banda cap a les Clotxes seguint les traces d'un vell assegador, però la senda que seguim gira i passa per la vora de la Caseta de Saitan buscant la Costa del Quarteró.

Caseta de Saitan.

Fem una llarga diagonal de baixada buscant la Costa. Ací les pendents que baixen cap al barranc de les Clotxes i pugen cap a la Ferradura estan cobertes d'un espès pinar que no ens deixa vore més que el que tenim al davant i travessant-lo arribem al camí vell d'Orpesa, vell conegut nostre.

El Barranc de la Font del Campello des de la Costa del Quarteró.

Seguint el camí avall baixem la Costa del Quarteró fins que arribem a la Font del Campello, partida que s'estén pel fons del barranc entre la Ferradura i la Costa. Ací la senda es transforma en pista i travessa alguns bancals treballats abans d'abandonar-la quan puja a buscar la carretera.
Seguim ara una senda que voreja el barranc de la Font del Campello passant pels Pous de la Font del Campello i, un poc més avant, vora l'antiga mina del mateix nom.

Camí del Pla de Perol.

Finalment deixem enrere la senda i abandonem el vell camí per enfilar una pista que ens condueix a l'asfalt del camí de Perol que des del pla puja a buscar la carretera de Cabanes a la Ribera.
Arribem a la carretera al Pla de Perol, xicotet planet conreat on arriba, baixant del Campello, el camí vell de la Ribera que seguim per retornar al punt d'inici.

Travessant la carretera al Pla del Perol.

A partir d'ací deixem enrere els coscollars, carrasques i pinars i travessem camps conreats a banda i banda. Baixem primer una forta costera fins que passem per la vora d'un mas i enfilem recte cap a la Ribera veient al fons de tot la mar.

Camí vell de la Ribera.

El camí continua recte fins al Collet, vora el corral de Rovira, per on hem passat a l'inici de la ruta, i el deixem per vorejar un tossalet fins al corral del Tancat on sentim belar les ovelles tancades i en veiem una, coixa, i tancada dins d'un observatori metereològic.

Ovella a l'estació meterològica del corral del Tancat.

Ja només ens queden uns minuts per arribar al Polido i cloure una ruta llarga, variada i molt interessant que ens ha portat des de la plana litoral fins al pla de l'Arc.

Ací està el track:

I ací un altre track que comparteix part del traçat:

cabanes - gasiona - ferradura - costa quarteró més informació ací

Més informació:

Aprofitem les vacances tornem a fer una ruta entre setmana, però esta vegada cap a la serra d'Espadà. Així Jose i un servidor tornem cap al mas del Prado per a mirar seguir unes quantes sendes per on feia anys que no passava.
Així la ruta ix del mas del Prado i baixa seguint el barranc del Prado per el què és una ruta alternativa al GR-36 fins que arribem al barranc de las Clochas (o del Brezal, que amb els dos noms apareix a la cartografia). Des d'ací puja cap al Pinar però sense arribar dalt de tot, i continua per pista fins a la Balsa del Lobo on, sempre per dalt les muntanyes, arriba al collado Royo retorna al Prado.
Deixem el cotxe a la banda de dalt del mas, just a la vora del camí asfaltat a Montan i a uns metres de la pista per on tornarem així que no haurem de xafar gens d'asfalt.
Des d'ací ixen dos pistes i una senda. La senda va per la Pedriza i el Collado Hondo a Higueras (o a Pavías) mentre que la pista de la dreta acaba en una bassa per on passa la vella senda d'Higueras a Fuentes, un dels Cuatro Caminos que s'encreuen al proper alt de Cuatro Caminos i netejada fa uns anys però ara no massa xafada. Nosaltres seguim la pista que baixa per l'esquerra, ampla i repassada de fa poc, que passa per davant de les runes del mas del Prado.

Mas del Prado.

Al fons del fondal per on anem encara hi ha alguns bancals on creix l'herba i no han sigut envaïts del tot pel pinar, que creix amb força per les vores i conforma una valleta ben verda. Per la pista avancem ràpidament i travessem el que fou camí d'Higueras (i Pavías) a Fuentes (i a Cirat), antigament seria un camí ample i ben marcat, ara ni tan sols trobem les traces. Portem a la dreta un barrancusset que comença a prendre forma i que, més avall, es convertirà en la rambla del Catalan.

Pista vora el barranco del Prado.

La pista però s'acaba o, millor dit, s'acaba el tram que han netejat en pala perquè el que fou una pista encara continua avall per l'esquerra del barranc però ara només en resta una estreta senda per on passem sense massa problemes.
Este tros era un dels que volia vore com estava perquè fa molts anys que no passàvem per ací i la veritat és que no ha canviat massa; els pins són més grans però les argelagues no tapen el pas i encara està prou transitable. És una llàstima que no estiga un poc més net perquè suposa una interessant alternativa al GR que des de Cuatro Caminos a Torralba xafa molt d'asfalt.
Finalment baixem al barranc i la pista esdevé senda que travessa el barranc i puja cap al corral del Hinojar.

Senda vora la rambla del Catalan.

Arribant al corral trobem l'únic tram que sembla tapat però passem bé sense massa complicacions.
Des del corral hi havia una senda que pujava a enllaçar amb el GR a l'altura del corral del Sordo, però no ens acostem a vore com està en estos moments sinó que tornem a baixar a la rambla seguint la vella pista que pujava al corral.
Arribem a la rambla i la seguim per dins fins que eixim a una pista que ve des de los Planos (i de Torralba) seguint la rambla. Nosaltres però seguim per la dreta per un antic pujador a un bancal que ara ja és senda i, per la vora del bancal, travessem fins que enllacem a un altre bancal ermat de més amunt amb el camí de Torralba a Higueras.

Camí de Torralba a Higueras.

El camí passa per una ombria i baixa al barranco de las Clochas (o del Brezal) fent un bell tros per dins. El paisatge canvia quan apareix el rodeno, típic d'Espadà, i comencem a trobar alguna surera que acompanyen a les carrasques i pins que van escapar del foc.
El camí ix per la dreta del barranc en pujada per a estalviar una revolta del mateix i torna a baixar. Just en punt més alt ix a la dreta la senda de las Cañadillas que enllaça a la Pedriza amb la ruta que seguim i que sembla que està passable.

Barranco de las Clochas.

Per sort per dins del barranc el camí està prou bé i avancem sense massa complicacions. Resulta curiós anar trobant pedres amb senyals blaves i verdes que sembla que estan pintades però tan sols és atzurita i malaquita de les quals hi havia unes mines aigües amunt que ja citava Cavanilles al seu pas per estes terres i on es poden trobar més minerals.

Camí del Carrascal.

La senda ix del barranc i va circulant ara per la dreta, ara per l'esquerra, sota rodals de pins i sureres grans que van escapar del foc, acompanyats de carrasques i pins més jòvens que són el bosc del futur.
Arribem així quasi al punt on enllaça amb la pista que baixa des de la Balsa del Lobo, però en conte de pujar directament, com que tenim temps i un track de mike1970, seguim una senda que puja directa cap al pinar pel Carrascal.

Pujant al Carrascal.

El Carrascal fa honor al seu nom i abunden les carrasques, tot i què encara menudes, però amb el temps de ben segur que tornarà a ser un carrascar esponerós. A més entreverades amb els carrasques hi ha sureres i fins i tot algun roure, tot un exemple de diversitat botànica a la què s'afegeixen els pins.
Seguint la senda que puja recta i amb gran pendent, arribem a uns lloms arredonits que voregem fins que arribem a la carretera de Pavías a Torralba, just on esta fa una gran volta.
Ací seguim a l'esquerra uns metres fins que al punt per on puja a l'esquerra el vell camí de Torralba a Pavías, ara un poc brut, cal seguir una senda més neta a la dreta que munta amb forta pendent primer, i més suaument després, cap al Pinar.

Pista del Pinar.

El camí ens duu a la pista del Pinar i ací mateix aprofitem per esmorzar sota uns pins. Tot i què no estem al cim del Pinar les vistes no desmereixen cap al nord, cap a ponent i cap al sud, a llevant el cim ens tapa les vistes.
Reprenem la ruta baixant per la pista fins que arribem a la carretera de Pavías a Torralba novament. Arribem a la carretera vora un gran rètol que marca el límit del terme de Torralba i la seguim uns metres cap a Pavías fins que ens desviem a la dreta per una pista que puja.
La pista puja per Robira i travessa un pinar de pi blanca que creix sobre les margues i calisses. El pinar madur que queda a la nostra esquerra contrasta amb els joves pins que hem deixat enrere i ací ja no va arribar el foc de l'incendi del 94. Els bancals d'ametlers que ens queden a la dreta i s'estenen per dalt de Robira van fer de tallafocs.
Després d'un curt descens arribem al coll on es troba la Balsa del Lobo. Fins ací pugen un parell de rutes des de Pavías i per ací baixa cap al poble el vell camí que unia Pavías i Torralba.

Aljub vora la Balsa del Lobo.

Nosaltres deixem enrere la bassa i l'aljub que hi ha a la vora i seguim uns metres per la pista que baixa al barranco de las Clochas per a, de seguida, trencar a l'esquerra per una senda recentment netejada que segueix l'assagador de las Balsillas.
La senda puja per un contrafort fins a la Serretilla, ampla lloma que s'allarga cap a la ratlla d'Higueras.

Vereda de las Balsillas.

Conforme pugem i guanyem altura la Serratilla ens ofereix un magnífic panorama de la vall del Palància i de bona part de la Serra d'Espadà. Veiem els cinc mils que ens queden darrere i els tres mils que ens queden davant, i destacant al fons el Alto de Santa Bárbara de Pina.

El Pinar des de la Serratilla.

Passada la Serratilla fem la volta al Abejero deixant als nostres peus un fondal on conflueixen el barranc de la Mina amb el del Carrascal formant el barranco de las Clochas. De l'altra banda hi ha l'extrem occidental del Pinar, on hem estat fa una estona. És un bonic rodal on creixen els pins, les sureres i les carrasques.
Davant nostre, veiem una escombrera que marca el lloc on es trobava la mina de Pavías, i no molt lluny passarem.
La senda arriba a una altra més xafada, marcada amb unes marques blanques i blaves ja velles. Es tracta del camí de Pavías a Montan i el seguim a la dreta cap al Prado.

Camino de Higueras a Fuentes arribant al Collado Hondo.

La calcària deixa pas al rodeno i el terra es fa roig viu. Les carrasques ens acompanyen arribant al Collado Hondo des d'on pugem cap a las Balsillas on deixem a l'esquerra una pista que baixa a Higueras per l'Estonar. Nosaltres però seguim recte resseguint la capçalera del barranco Cabero que baixa cap al Aguanaj, tots dos dins el terme de Higueras.

Barranco Cabero i al fons la Loma de la Cierva.

Als nostres peus s'estén una de les sureres més occidentals d'Espadà mentre que la senda, davant nostre, passa per la Pedriza lloc on la pedra calar aflora i no deixa crèixer més que alguns pins blancs.
Just ací enllaça per la nostra dreta la senda de las Cañadillas que ve des del barranco de las Clochas.

La Pedriza.

Nosaltres seguim recte baixant, ara més ràpidament, cap al següent coll on trobem una bifurcació de camins. Per la nostra esquerra baixa el camí de Fuentes o Cirat a Higueras, ara perdut, que baixa per la dreta no massa net. Recte i trasponent el coll continua el camino de Pavías a Montan que baixa al Prado on tenim el cotxe.
Nosaltres però seguim un altre camí, que passa per la solana de Veralanta que tenim davant nostre i per on va la Vereda de los Contrabandistas.

Camí de Fuentes al collado de Veralante.

El camí ha estat netejat de no fa massa i es passa bé. En bona part és un camí antic però hi ha trams que segueix l'assagador que continua per la carena de la muntanya. Al nostre voltant creix un espés pinar de pi blanc que en ocasions no ens deixa vore més que uns metres de senda per davant.

Vereda de los Contrabandistas.

Arribem així a un ample coll. Es tracta del collado Royo per on passa una pista que puja des de Higueras per l'Aguanaj i que baixa per l'altra banda cap al Prado. Eixe és el camí que seguirem. Davant nostre continua la senda per la Loma de la Cierva, però eixe hui no toca.

Baixant del collado Royo.

Amb pas alegre fem els últims metres de baixada per l'ombria de Veralante fins que enllacem amb el camí asfaltat de Montan, just a uns metres d'on hem començat la caminada.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

pavías - balsa del lobo - las balsillas més informació ací
higueras - loma la cierva - aguanaj més informació ací
torralba - pinar més informació ací
matet - torralba per peña huesa més informació ací
el prado - camí higueras - gr36
torralba - cuatro caminos - el prado
mas del prado - higueras
torralba - pavías - ceja pinar

Més informació:

Fullet de rutes sobre Pavías de la "Cultural La Artea", accessible a la web.
Web de l'ajuntament de Pavías
Puchades i Vila, Sento (2009) Serra d'Espadà. GR-36 Ed. Societat d'Amics de la Serra d'Espadà
Ruzo Gómez, José Manuel (2003) Estratigrafía y mineralogía de la sierra de Espadán. Ed. Fundació Serra Espadà
Web de l'ajuntament de Torralba
Cartoweb
Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>

Amb l'excusa de vore els pelegrins de les Useres tornem a Penyagolosa, i és que s'acosta la primavera a les terres altes, el millor moment de l'any per a passejar-les. Si dimarts passat vam fer una ruta sota els cingles, pel país de la cabra, hui ens toca anar a l'altra banda, pel Rodesnar i el Rebollar, pel país del cabirol encara que dissortadament no en trobem cap.

Si dimarts vam trobar Sant Joan solitari i tranquil hui amb els pelegrins de les Useres es fa difícil fins i tot trobar un lloc per aparcar i fins i tot hi ha quatre autobusos de gent que ha pujat a vore o acompanyar els pelegrins.

Així que el primer que fem és acostar-nos a Sant Joan a vore l'ambient perquè els pelegrins en estos moments estan dinant o tancats a la Cova. Visitem Sant Joan, visita obligada en un dia de festa com hui, i fem temps fins que siga l'hora d'eixir visitant també el Centre d'Interpretació instal·lat a l'antiga casa forestal. Ací darrere, vora les quadres dels forestals on han passat la nit, estan amanides ja les dèneu càrregues que acompanyen els pelegrins per a portar-los el fato.

Les càrregues abeurant a la font Voltà.

Quan les càrregues emprenen la marxa anem a la placeta de Sant Joan per on passen els pelegrins. Els pelegrins ixen per la porta principal de l'església, la que dona a la font Coberta i que s'obri en les celebracions especials, i és que Sant Joan, com església d'origen medieval què és manté l'orientació primitiva de les esglésies amb l'altar a llevant i la porta principal a ponent. Per esta ix la processó que despedeix els pelegrins; amb la creu al davant i la processó del poble; darrere el guia i la processó dels pelegrins que van descalços, en silenci i separats una trossada. Als porxes es despedeixen de Sant Joan besant a terra i la relíquia del sant que porta mossén David revestit per a l'ocasió.

La placeta està de gom a gom però no se sent ningú, només els cantors amb els cants a la manera gregoriana.

Pelegrins de les Useres.

Darrere de l'últim pelegrí va un goleró de gent que els segueix, mentre la gentada es va dissolent poc a poc. Com que ja és hora aprofitem per dinar sota el pinar abans de començar la marxa.

Finalment eixim de Sant Joan seguint el camí del Puerto per davant de la casa forestal. Ací comença el PR-CV-66 que puja cap a la Serra de la Batalla passant pel Rebollar, la Portera del Llop i el Xaparrar. La idea era fer una de les rutes descrites per Enric Roncero a Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País (el millor llibre sobre Penyagolosa, per cert), que fa la volta per l'Atzevar i l'Espino, però al final hem fet una ruta un poc diferent, més curta però també molt interessant per les terres que queden a ponent de Sant Joan.

Camí de les Carretes.

Deixem enrere el punt on s'inicia el sender, on hi ha un panell indicador, i seguim recte per la pista que puja. A l'esquerra munta el camí del Puerto que passa pel mas Roig i la Torre Mosquit, per allí retorna el PR.

El camí de les carretes fa honor al seu nom i és un ample camí de carro (o carreta) que permet el pas d'aquests per a baixar carbó o fusta des de la Portera del Llop i amb esta finalitat degué ser traçat. Tot i què hui ens pot semblar intransitable per a un vehicle de rodes cal recordar que els carros poden passar per llocs on els moderns cotxes no ho fan, ni tan sols alguns 4x4, degut a les grans rodes, i l'única dificultat és la pendent, per això el transport es solia fer de baixada i mai al contrari.

La pista que va per damunt del vell camí acaba quan este travessa el barranc del Rebollar, deprés el que vorem és una senzilla senda que puja amb forta pendent per la Lloma del Pi de la Fulla. En alguns trams l'amplària del camí, picat en part a la roca ens recorda que no es tracta d'un simple camí de ferradura.

El camí fa alguna revolta, però poques, mentre enfila per la lloma clapejada de pins, carrasques, ginebres i algun roure fins que troba una pista. A partir d'ací la vegetació canvia i el terreny calcari deixa pas als gresos que ocupen la vessant occidental de la vall on s'està Sant Joan. Elpi negral deixa pas al rodesnoi el burguillol'acompanya formant una catifa. També comencen a aparèixer alguns rebolls.

Penyagolosa des del camí de les Carretes.

La pista continua cap a la Bertrana mentre que nosaltres, seguint el camí, trenquem a l'esquerra per a pujar a la Portera del Llop.

Quan ens arrimem a la portera comencem a trobar pins tallats, hem eixit de la muntanya pública i estem en terres del mas Roig, i han tallat pins per a fusta però encara estan les branques i la remulla escampades per terra esperant ser triturades o recollides.

Ramulla deixada després de traure pins.

Amb eixe acompanyament arribem a la Portera del Llop, collet amb un important encreuament de camins. Per ací passa la pista que, des del Planàs, va al Puerto per la Torre Mosquit i el mas del Collado. Ací arriba el camí de les Carretes i des d'ací baixa un camí al Mançanar, i també el PR continua cap al Xaparrar per la font d'Argilaga. Nosaltres abandonem el PR i continuem per la pista a l'esquerra per a passar pel Rebollar.

Pins tallats a la Portera del Llop.

Als pocs metres de la Portera trobem una balma murada, és la coveta dels carboners, curiosa construcció que aprofita un bloc de roca. A partir d'ací entrem en el Rebollar. Els rebolls comencen a fer-se més abundants conforme avancem, però encara estan nus de fulla esperant la primavera que encara no ha arribat. Es tracta de rebolls joves degut a l'intens carboneig de la postguerra que va arrasar quasi tots els boscos madurs de carrasques i roures de les nostres terres. Com que el carboneig fa anys que va acabar el bosc torna a créixer i prendre força i al estar prohibit tallar-los amb les tales de pins cada vegada es va fent més pur i a la llarga tornarà a formar un bosc madur i ben format que s'estén al llarg de les vessants de solana on apareix el rodesno. De fet rebolls en podem trobar en la major part de raconades de Penyagolosa que es troben al cara-sol amb un sòl silici.

Deixem enrere el Rebollar continuant cap a la Torre Mosquit i passant per la vora de les Fontasses. Abans ací hi havia un gamelló de fusta que arreplegava l'aigua que regalima de la muntanya, en un de tants condicionaments de la pista van desaparèixer però no el lloc on eren, moll i on sol eixir l'aigua els anys normals, enguany amb la seca que portem està completament eixut.

El Rebollar.

Un poc més avant abandonem la pista principal, ja prop de la Torre Mosquit, i continuem per la dreta seguint una vella pista que ara s'ha convertit en un ample caminal que munta cap al collet del Corral Sec. Ací retrobem el PR que puja per la font de l'Argilaga i continua cap a la font de Dalt.

Al arribar al collet se'ns obre al davant l'altra vessant, la que mira al Pla d'amunt, a la serra de la Batalla, a les terres altes d'Aragó. Aprofitem per pujar cap al Xaparrar des d'on també podem vore Penyagolosa per la seua esquena més herbosa, la vall del riu Carbo, als nostres peus, i la vall del Villahermosa, i serres i muntanyes que s'estenen fins que es perd la vista.

Camí del Collet del Borguillo

Al collet trobem també el contacte entre la calcària i els gresos, que dona lloc a una vegetació diferenciada. Així d'una banda hi ha els pins rodesnos i rojals, amb sotabosc de burguillo, mentre que per l'altra hi ha alguns pins rojals, ginebres i alguna xaparra que no arriben a formar un bosc.

Collet del Borguillo.

Després d'un breu descans i fer un glop d'aigua i un mosset continuem la ruta de retorn a la Portera del Llop passant per l'Artiga de Garrido, capoll que queda dalt del Rebollar. La part més alta, calcària, es troba pelada i des d'allí hi ha una ampla panoràmica cap al nord. La resta de la ruta passa per terreny silici i transcorre sota un espés pinar.

Camí de la font d'Argilaga.

La senda travessa una portera i baixa per l'ombria amb una certa pendent, mentre a l'esquerra va formant-se un reguer que baixa cap al Mançanar. Al llarg de la baixada anem trobant grèvols i, per la nostra esquerra i vora el reguer, salzes.

L'artiga de Garrido.

Arribem així a la font de l'Argilaga, ara només un forat al terra que vessa l'aigua cap a una bassa recentment excavada. El racó però és ben agradable, clapejat de falagueres encara seques i amb un parell de salzes que ja trauen fulles sota uns grans exemplars de pi rojal.

Des d'ací la senda continua pel que fou una antiga pista, ara envaïda per la vegetació, que baixa amb una forta pendent cap a la Portera del Llop.

Camí dalt la font de l'Argilaga.

Quan arribem a la Portera del Llop hem de passar una portera de veritat a l'arribar al coll i retrobar-nos amb la pista del Puerto. Però abans de tornar a Sant Joan pujarem a fer una visita a la torre forestal de la Bertrana i per això cal seguir a l'esquerra per la pista que planeja per l'ampla collada on està la Portera.

Portera del Llop.

Quan la pista comença a baixar l'abandonem i continuem per una pista més estreta que puja dreta cap al capoll que domina el coll. Després d'una curta pujada ja podem començar a distingir la torre entre els pins, però només quan estem quasi als seus peus la podrem vore. Des de dalt hi ha un magnífic panorama del Pla i de Penyagolosa però per a previndre accidents el recinte està tancat amb cadenat i des de baix els pins no ens deixen vore molta cosa, de tota manera paga la pena de pujar per admirar el magnífic bosc de pi rodesno que ens acompanya.

Torre forestal de la Bertrana.

Després d'un breu descans continuem la baixada per la banda de tramuntana, per on continua la pista, però quan esta fa una tancada revolta l'abandonem i travessem el pinar al recte buscant la cova de la Bertrana.

Travessem el pinar sense senda, i travessem un tallafocs abans de començar a trobar traces de velles pistes fusteres. En seguim una que més o menys va en la nostra direcció fins que trobem unes fites que marquen el sender que puja des de Sant Joan a la cova de la Bertrana. A la cova en esta ocasió no ens acostem però si hom no la coneix paga la pena fer-ho.

A través per la Bertrana.

Baixem pel sender, costerut però prou clar i més ben enfitat que fa un any quan vam passar per darrera vegada.

La senda fa una llarga diagonal per la vessant, sota els pins i travessant grans rodals de falagueres, abans d'arribar a la pista del Puerto. Travessem la pista i de l'altra part el sender està més ben marcat i xafat.

Senda del Rodesnar.

Seguim baixant i just quan el sòl canvia i els gresos deixen pas al calcari, el pinar s'acaba i deixa pas a un terreny obert amb carrasques i ginebres. Enfront nostre tenim l'esquena de Penyagolosa i el barranc de la Pegunta que hi baixa, i davant, ja a tocar, la casa forestal cap on ens dirigim acabant així la ruta.

Casa forestal i Penyagolosa al fons.

I acaba així la marxa però no l'excursió perquè per acabar d'arrodonir el dia ara toca anar a les Useres a vore l'entrada dels Pelegrins al poble, ja de nit fosc.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
sant joan - mas roig - teix mil·lenari més informació ací
sant joan de penyagolosa - cova de la bertrana més informació ací
mosqueruela - sant joan

Més informació:

Ajuntament de les Useres
Monferrer, Àlvar (1995) Els pelegrins de les Useres Ed. Generalitat Valenciana
Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina

Ramiro sempre li ha tingut un carinyo especial al riu de Llucena, així que quan Jose Querol va penjar una ruta novedosa al voltant del riu Llucena de seguida que ens la vam apuntar per anar a fer-la. Però Ramiro no va poder esperar i el diumenge passat ja va anar a fer-la així que nosaltres, aprofitant que hui no podia vindre, hem anat per a què no ens ho conten.

Hem començat la ruta al mas de Galapo. Per ací passa la ruta dels Molins d'Aigua que forma part dels Caminos Naturales que proposa el ministeri arreu de l'estat.
Eixim des de l'era del mas seguint la pista que duu al naixement del riu Llucena, deixant a la dreta el camí que entra al molí del Ros, per on continua el camí traçat.

Era del mas de Galapo.

Continuant per la pista una trossada més avant retrobem la ruta dels Molins que puja des del Molí del Ros i, uns metres més avant i després d'una corba es troba l'inici del camí que puja al mas d'Olària per la Font Podrida.
Este camí, recentment recuperat i netejat, es troba abalisat amb unes marques blanques i blaves que ens acompanyaran fins al mas d'Olària.

Inici del camí de la Font Podrida.

El camí puja en diagonal travessant uns paratges on encara es veuen les senyals del foc que va arrasar esta part del riu fa vint anys. Per sort hi ha parts que s'han recuperat i d'altres que es van salvar conformant bosquets acollidors.
El camí travessa un barranquet i puja per una vessant coberta de matolls abans de girar per entrar a l'Ombria on hi ha un d'eixos pinars madurs que es van fer escàpols del foc. Curiosament la partida s'anomena el Bosquet.

Senda desbrossada.

El camí continua remuntant el barranc del Bosquet (com ve retolat als mapes) o de la Valentina, que baixa directament des del mas d'Olària, que ja es veu al capdamunt. Passa sota el mas de la Valentina, on pujava directament el camí vell. Ara però el camí recuperat és un poc més llarg però paga la pena doncs passa per la font Podrida, quasi al bell mig del barranc.
La font són dos pouets l'un amb una pica de pedra a manera d'abeurador feta l'"año de la victoria 1939" com es pot vore encara escrit al ciment.
Ací deixem un ramal, també net, que travessa el barranc i enllaça amb la pista de la Corralissa, que queda uns metres per dalt. Eixa és una bona opció per acurtar la ruta, retallant per la Corralissa fins al mas de la Fos per pista, però ens perdrem la part més interessant de la ruta.
Des de la font, voltada d'oms joves, cal muntar una forta costera fins al mas de la Valentina. Tota esta zona d'ombria està clapejada de roures que, tot i això encara no formen un bosc.

Mas de Valentina.

Arribem al mas de la Valentina, quatre cases voltades de pallisses, corrals i solls, penjades en un contrafort del barranc. Els bancals que s'estenen als seus peus a dures penes degueren ser suficients per a alimentar a les famílies que hi van viure i el primer que ve a la ment no és com viurien els seus veïns sinó com van arribar a bastir un mas en eixe lloc. Segurament pels hortets que hi hauria baix a tocar de la font.
Des del mas el camí comença a pujar una llarga costera fent revoltes. Com que ja estem molt amunt comencem a vore bona part de la vall del riu de Llucena que s'obri pas entre la Lloma Bernat i el Cabeço Roig, excavant un profund congost de 700 metres de desnivell, un dels més impressionants dels molts que hi ha als voltants de Penyagolosa.

Quan ja hem assolit quasi els 900 metres d'altura el camí comença a planejar enfilant cap al mas del Pelegrinet.
A partir d'ací el paisatge canvia doncs eixim de la zona cremada i entrem a la part que es va salvar de l'incendi. Els pins i les carrasques ens ho recordaran continuament.

Mas del Pelegrinet.

Abans del mas enllacem amb la pista que ve des del mas de la Costa i és que el mas del Pelegrinet no està abandonat com la majoria dels què passarem, els bancals estan cuidats i treballats, la font netejada, les cases dretes i uns gossos ens avisen que ací hi ha gent.
Arribem al mas i trobem el masover, veí de Llucena però que ja jubilat fa quasi més vida ací que al poble, com hom pot comprovar per la faena feta als voltants. El saludem i ens entretenim xarrant amb ell. Li preguntem també qui ha sigut el promotor de la neteja i recuperació dels camins i ens informa que ha estat una iniciativa particular d'uns lluceners. La veritat és que sorprén la faena que han fet desinteressadament recuperant els vells camins, despedregant-los i marcant-los. Un treball encomiable i que es molt d'agrair per part de tots els que ens agrada caminar.
Després de l'estona de conversa continuem camí passant per dalt d'una foieta on encara hi ha bancals treballats. Per la banda de dalt està la font del mas; un pouet emblanquinat d'on raja un fil d'aigua a una pica de pedra per a omplir més tard una bassa per a regar unes taules d'horta. Tot un exemple d'aprofitament però que enguany, malauradament està tan pobra d'aigua que la bassa està seca.

Camí del mas d'Olària.

Quan deixem enrere els bancals treballats travessem un bosquet de carrasques, algunes ja grandetes, i passem per la vora d'un parell de roures que fa goig vore.
El camí puja un poc i enfila cap al mas d'Olària, ja quasi a tocar nostre. Per dalt nostre passa el camí dels Nevaters que des del mas de la Costa puja a Penyagolosa per la Lloma Saltadora. Per este camí passen el PR-CV-79 i el PR-CV-328 . Cal dir que esta pujada n'és una bona alternativa, bonica i sempre per senda.
Arribem als bancals de baix del mas d'Olària. Ací és on comença el barranc del Bosquet. El camí fa la volta pels bancals fins que puja a l'era del mas.

Mas d'Olària.

Des de l'era del mas d'Olària les vistes són magnífiques: tota la vall del riu s'estén als nostres peus, més enllà la Plana i tancant-la pel llevant la mar que es confon amb el cel blau.

Ací al mas d'Olària passa el PR-CV-328 però ho fa per baix de l'era i no es junta amb el nostre camí fins uns centenars de metres més endavant.
El camí segueix planejant entre pels vells bancals fins que enllaça amb el PR, ací travessa un collet rocallós i continua pels bancals de la Canaleta cap a la font del mateix nom.
I anant cap a la font ens trobem un caminant, que per estes terres tan solitàries fa alegria de trobar. Quan ens creuem ens aturem a xarrar amb ell. Està fent el mateix camí que nosaltres però en direcció contrària i ens explica que qui ha netejat les sendes han estat voluntaris que han posat les seues mans i màquines i d'altres que han contribuït amb diners per a comprar la gasolina i les serres que s'han trencat. Tot un treball desinteressat i col·laboratiu. També ens conta que coneix José Querol, l'autor del track que estem fent.
Després de demanar-li que transmeta als voluntaris que han netejat els camins la nostra admiració i enhorabona continuem camí cap a la font.

Senderista solitari.

Arribem a la font de la Canaleta, sempre abundant d'aigües (o almenys quan jo he passat per ella) i la trobem seca. Fa pena vore la pica buida i la bassa-llavador eixuta.
Passem sota la noguera que creix vora la bassa i enfilem cap al mas de la Canaleta que, com el d'Olària, es troba completament assolat. Només les parets aguanten el pas del temps esperant la propera nevada o ventada que les farà caure.

Font de la Canaleta.

A la Canaleta entra una pista des del mas de Bernús que s'ha superposat en bona part al vell camí. El traçat del PR continua per ella però fa una drecera passant per la porta de Casa Paula.

Casa Paula.

Per la vora de la pista encara es troben alguns bancals treballats, segurament per la societat de Caçadors per a donar quemenjar a les perdius. A la nostra esquerra queden els Canterons de Miralba, una sèrie de penyasegats foradats per coves. Més amunt i per darrere queden els cingles de la Lloma Saltadora, punt més alt del terme de Llucena, ja camí de Penyagolosa.
Arribem així a vista del mas de Bernús. El mas de Bernús és una gran masada que s'alça sobre un tossalet i l'ocupa totalment com si d'un poblet es tractara. A la banda de baix hi ha la font, també emblanquinada, que aboca l'aigua a un llavador i una bassa.
De la vintena llarga d'edificis només un parell sembla que tenen sostre i cap d'ells sembla arreglat i és que si pujar a peu al mas no és fàcil arribar en cotxe tampoc i cal fer una gran volta des de Llucena.

Mas de Bernús.

Nosaltres però no arribem al mas, uns metres abans trenquem a l'esquerra i agafem el vell camí que baixa des del mas al riu, el camí que feien els veïns del mas per anar al poble cada vegada que era menester: una vegada a la setmana o al mes, o fins i tot menys si no calia.
El camí baixa entre bancals erms fins que arriba a una casa assolada vigilada per dos grans carrasques que fan de centinelles. A partir d'ací comença a baixar entre el carrascar que s'estén per la solana del barranquet de la Font de la Cervera.
Este tram de camí es troba molt ben conservat i podem vore l'empedrat original i algunes grasades per a facilitar la baixada. Es nota que fou un camí important i principal on els veïns del mas de Bernús (i d'altres) van invertir moltes hores en arreglar-lo per a que estiguera sempre en les millors condicions malgrat les pluges i nevades i és què este era el cordó umbilical que els unia al poble.

Camí del mas de Bernús.

El camí baixa al barranc i el travessa. Ací la vegetació canvia i les carrasques deixen pas als pins i travessem l'ombria del tossal de Peret, coberta per una bonica pinada amb alguns exemplars que fa goig vore.

Pinar a l'ombria del Tossal de Peret.

Conforme eixim de l'ombria el pinar va esclarissant-se i deixant pas a ginebres i savines fins que arribem a un tall a la muntanya per on passem a l'altra banda.
Només travessar-lo se'ns obri davant dels ulls la vall del riu Llucena, amb el poble al fons i si mirem bé podem vore quasi tot el què encara ens queda i bona part del què ja hem fet.

Vall del riu Llucena.

Després d'una estona esguardant el paisatge comencem la baixada seguint les voltes que fa el vell camí que baixa decidit a buscar el mas de la Fos, davant nostre però encara molt avall.
Tota esta part està completament desarbrada i es troba colonitzada per les argelagues i el romer que semblen de les poques plantes capaces de crèixer entre les penyes.

Baixada a la Fos.

Arribem així al mas de la Fos format per un grapat de cases de les quals només una està arreglada com a habitatge de cap de setmana, la resta estan quasi completament assolades.
Passem per la vora de l'era del mas, on arriba la pista que puja des del riu i que continua cap a la Corralissa (i la font Podrida). El camí però passa només de gaidó per les cases i continua avall cap al riu.

Mas de la Fos.

Més avall travessem la pista, just on deixa un ramal que entra cap al Pla de Perol. A partir d'ací el camí baixa fent revoltes per un rellomet rocallós que baixa cap al riu fins que aboca novament a la pista cent metres abans de fer cap al riu.

Arribant al riu.

Quan arribem al riu seguim la pista que corre per dins riu avall. Este tram s'ha escapat dels incendis i trobem una vegetació ben variada on destaquen els boixos que creixen en alguns rodals.
El camí continua entre cingles i roques que conviden a alçar la vista per admirar el racó tan feréstec on ens trobem. Per sort la pista és bona i no cal patir de fer un mal pas.

Pista vora el riu Llucena.

Passem vora el toll de les Anguiles que es troba sota la Roca de les Estaques, on hom pot vore una gran falla. Ací el riu sovint duu ja aigua però ara es troba sec. Però un poc més avant arribem finalment a les Fonts on l'aigua brolla en força, tota una alegria després de tants mesos de seca.

Les Fonts del riu.

Vora les fonts hi ha unes tauletes sota uns pins que conviden a seure i descansar. Ací acaba també la ruta dels Molins, però per a nosaltres la ruta encara no ha acabat i ens queda un poc fins al mas de Galapo així que continuem per la pista que puja sota els pins cap al Pla de les Saleres.
Ací trobem alguna gent que passa per la pista i a una parella preguntem pel toll del Salt, on baixem per un senderol que passa per la vora d'unes cases.
Arribem toll avall, al punt on hi ha l'assut del molí Ros, i seguim la sèquia que duia l'aigua al molí.
El riu en este tram està sec i també la sèquia de manera que no cal anar fent equilibris sobre la vora per evitar banyar-se.

Sèquia del molí Ros.

Seguim la sèquia i anem guanyant altura respecte al caixer del riu fins que ens trobem en un engorjat on ja estem prou amunt. Just sota nostre hi ha el toll del Molí i baixem seguim les traces que deixa la gent per anar a nadar.
Un poc més amunt reapareix l'aigua pel riu i el toll es troba ple d'una aigua clara i freda, i un bon grapat de gent està aprofitant-la per a prendre el bany, o això sembla perquè tots estan a les vores i no en veiem a cap que entre.

Toll del molí Ros.

Toll avall baixa un senderol que travessa un parell de vegades el riu i fa cap al molí del Ros, on també arriba la sèquia. Ací tornem a enllaçar amb la Ruta dels Molins i la seguim per la pista que entra al molí fins que enllaça amb la pista principal, ja només a dos-cents metres del mas de Galapo des d'on hem començat a caminar.

Ací està el track:

I ací altres rutes de la mateixa zona:

mas de la costa - roques llises
castell follet - estret - roques llises - arminyà més informació ací
mas de la costa - lloma saltadora

Més informació:

Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera
Hotel Llucena
Cartoweb
Llucena. La perla de la muntanya.
Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea

Ja fa temps que venia pegant-li voltes a vore com pujar des d'Aigües Vives a la Cova del Tronc. De fet des que Carles Janés ens va dur per primera vegada a la Cova i per fi he pogut complir el vell desig tot i què el dia no acompanyava massa.
L'excusa per a fer la ruta, per tant, era pujar des de les Sendes a la Serra, per una senda que es veu a les fotos aèries, fins al capoll de davant la Cova del Tronc. Seguint el que marca el sentit comú de fer primer la part desconeguda de la ruta i deixant per al final els camins sabuts, comence la ruta en Aigües Vives, just a la vora del barranc del Rodaor, remuntant el barranc de la Penya del Migdia.

Corral de Filibert.

Només eixir passe per un gran conjunt de corrals, el més espectacular del terme d'Artana on, en poc de tros hi ha el corral de Filibert, el del Pelat, i entremig un abellar.
Continue pel vell camí que els unia amb la font d'Aigües Vives i per on s'acostaven les ovelles a beure. Ara el començament està tapat de malea però la part final es troba completament conservat.

Camí dels corrals a la font d'Aigües Vives.

Arribe així a la font, quasi eixuta amb la seca que patim, però d'on encara raja un fil d'aigua que aboca a la bassa d'Aigües Vives.

Font d'Aigües Vives.

Per ací passa el camí i l'assegador d'Aigües Vives que puja seguint una fondalada coberta d'olivars i tarongerars fins a un collet.
Just al collet hi ha una estació de control i regulació del nou reg per degoteig. Des d'ací el camí d'Aigües Vives baixa a buscar la carretera d'Artana. Des del coll però també ixen dos camins més, l'un puja a la dreta cap a un tossalet que domina la Plana, l'altre és el que seguisc i puja cap a les Sendes. Per ací puja també l'assegador però més recte.
El primer tram del camí, ample i ben conservat, continua per la falda dels tossals cap a la Bassa de l'Obrer, gran bassa de reg on s'acumula l'aigua per al sistema de degoteig. Cal però deixar el camí i trencar a l'esquerra per una pista vella que puja molt erosionada fent alguna volta.
Quan la pista arriba quasi al cim d'un tossalet trobem un ample tros pla i desarbrat, amb restes de parets i tanques on, no fa tants anys, hi havia una ramaderia de bous. Ara el lloc que ocupava comença a ser envaït per la brossa i n'esborra les restes.

Antics corrals a les Sendes.

Ací acaba el camí i mou una senda que puja recte pel vessant cap al cim. Ací també deixem l'assegador d'Aigües Vives que continua pel coll de les Sendes a les Fontanelles.
La senda travessa el pinar i de vegades es perd, sembla més traces d'animals que una senda clara però es passa bé, sense malea fins que assoleix un replanell. A la part de dalt s'endinsa en un pinar madur i es perden les traces però per la vora d'una caseta assolada i travessant bancals arribe al camí que puja a la cova del Tronc.

Senda de pujada a la Bandera.

Ací en conte de seguir cap a la Cova baixe cap a les Fontanelles, per tota l'ombria de la Serra.
La baixada per l'ombria és un dels trams més bonics de tot el recorregut, sota el pinar, amb trams ombrívols i raconades entapissades per la molsa. Hui però la calor apreta i el ponent ho ha eixugat tot i la molsa està més que seca.

Senda a la cova del Tronc.

La senda acaba a una pista. Ací un pal indicador indica la direcció de la cova del Tronc. Des d'ací també baixa una senda a les Fontanelles. Però cal seguir recte per la pista fins que a l'esquerra ix una altra senda que puja al recte sota el pinar. Per ací puja l'assegador de la Serra, el principal assegador que travessa el terme d'Artana i per on baixaven els ramats trashumants des de l'Aragó a la Serra d'Espadà i al sud de la Plana fins fa molt pocs anys.

Assegador de la Serra.

L'assegador i la senda que el segueix puja recte per un contrafort fins al cim de la Serra, primer sota un pinaret i després per una zona més oberta on només creix algun pi i algun ginebre.

Avenc a l'assegador de la Serra.

Es passa per la vora d'un avenc, que s'obre vora la senda i, un poc més avant enllaça amb el camí que puja des de la Cova del Tronc passant pel clotxó de la Bandera.
A partir d'ací el camí entra al pinar i es troba delimitat per dos murets de pedra no massa alts, que el separen dels antics bancals de cultiu, ara també convertits en pinar.

Assegador de la Serra.

Després d'una curta pujada arriba al cim de la serra i continua per dalt. Es tracta d'un ample llom que s'allargassa cap al Puntal.
La darrera vegada que vam passar per ací era l'hivern i estava tot ben verd però després de la seca històrica que tenim ara està més que sec i, per dalt, pins i ginebres groguegen i perden la fulla i fins i tot hi ha pins morts.

Pins morts per la sequera.

El camí continua pel llom. En alguns trams va entre parets que delimiten vells bancals mentre que en altres s'obre pas entre les clapes de pinar o els matolls.

La Serra.

Finalment arriba a un tallat i per la dreta baixa la senda cap al colladet Roig, també conegut pel colladet de les Serveretes doncs sembla ser que sovintejaven abans. El nom de colladet Roig és també molt gràfic doncs al mateix coll deixem enrere les blanques pedres calars i deixa pas al roig rodeno que s'estén cap al Puntal.
Per la dreta puja el camí que ve d'Artana per la Marjaleta i que baixa pels Castellets al Racó. L'assegador continua recte cap al Puntal mentre que ara gire i continue pel camí que baixa al Racó.

Senda al Racó.

Normalment este tram és verd, ombrívol i humit doncs passa per tota l'ombria del Puntal coberta per un bosc de sureres dels millors de la serra. Malauradament ara es troba ben sec i les sureres comencen a perdre la fulla.

Ombria del Puntal.

Així arribe al colladet dels Moros que separa els Castellets dels contraforts del Puntal. Aprofite l'ocasió i puge fins al cim dels Castellets. Es passa bé sota el pinar llevat del darrer tram doncs la punta de dalt està coberta de coscoll i es fa difícil arribar (i impossible traure una foto del cim).

Sota els Castellets.

Retorne al camí i continue la baixada per un morret on creixen les carrasques fins que la senda aboca a un vell terrer des d'on continua una pista que passa vora un abellar.

Camí al Racó.

La pista mor a un barranquet. Abans arribava al camí del Racó que puja des d'Aigües Vives, però l'aigua se la va endur i ara cal seguir pel barranquet fins al camí.
El camí del Racó entra al Racó, però continua i puja cap a Font de Cabres i l'Ereta de la Vall, per on passa el GR-36. Però eixa ruta ja l'he feta moltes vegades, hui toca baixar de retorn vora el barranc del Rodaor fins a Aigües Vives.

El Puntal des del Racó.

Trobe un xic de Nules que baixa pel camí i li pregunte pels noms dels llocs, al cap i a la fi encara que estem en terme d'Artana el terme de Nules és a tocar. M'explica el millor camí per a tornar on tinc el cotxe i també hem diu que ell sempre ha conegut tota la partida com Aigües Vives, i la seua família tenia terra allí. Així que continue pel camí de la Penya del Migdia, que passa sota d'ella doncs el vell camí hi pujava però ara està perdut.

Camí de la Penya del Migdia.

L'asfalt deixa pas a la terra i els pins donen pas als tarongers quan s'arriba al Pla de l'Abellatjar. A l'esquerra es troba la Serra per on he passat abans per dalt, i destaquen diferents penyes que aguaiten: la Penya Roja, la Penya del Colmenar i la Penya del Migdia, però verament no sé quina és quina, llàstima no trobar ningú per preguntar-li-ho en estos moments.

El Puntal i el Pic de Font de Cabres des del Pla de l'Abellatjar.

El camí enllaça amb el camí del Racó uns metres abans d'on he començat la ruta i així es tanca el cercle d'un dia on el ponent anuncia ja l'estiu.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

artana - cova del tronc - puntal - clot de blai crònica ací
volta al puntal d'artana crònica ací
artana - puntal - clot de blai crònica ací
barranc rodaor - puntal artana - puntal font de cabres crònica ací
la vilavella - puntal font de cabres - paioni crònica ací

Més informació:

Garcia Gomez-Herrero, Luis Classificació de les vies pecuàries d'Artana
Herrero Cabanyes, Josep "Rutes per Artana" dins Artanapèdia
Vilar Pla, Mn Lluís Història d'Artana dins Artanapèdia
Cartoweb
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

A Tales un grup d'aficionats al senderisme des de fa uns anys es ve dedicant a recuperar velles sendes. Així van començar netejant i reobrint el camí Entre Rius i el que puja a l'Espino. Fa poc van recuperar el camí que des de la Priora va al corral d'Escrig per Xautena i recentment han obert una nova senda de pujada al Montí i una altra que passa per la cova d'Anacleto. La resta de camins ja els coneixíem però estes dos darreres no, així que calia fer una ruta per a xafar-les.
Després de baixar el track de tiomario que passa per la cova d'Anacleto, allí que ens n'anem a bon pas per a fer una ruta que ens prometíem llarga i dura, pujant a l'Espino i quasi quasi, al Montí.

Tales.

Eixim de Tales pel camí d'Aín, que puja per les pallisses i passa per la porta del Cementeri. Este camí l'hem fet moltes vegades i la coneixem prou bé i per això ens sorprén vore alguns pins grocs, amb les pinotxes seques i que segurament no sobreviuran. Es tracta de pins rodenos, més exigents en humitat i què per això pateixen més la sequera que els pins blancs que no han brotat però no semblen massa afectats, almenys no tant com els que vaig vore dimecres passat per Artana.
Seguim una pista traçada per damunt del vell camí fins que s'acaba i continua el vell camí de ferradura, empedrat, que baixa cap al barranc d'Aín, el travessa, i puja per l'altre costat entre uns bancals d'oliveres.

Camí d'Aín.

Trobem ací una pista que substitueix al vell camí i la seguim remuntant el barranc d'Aín. El camí (i el barranc) com el seu nom ens diu, baixa des d'Aín, per les Vinyes però nosaltres no arribarem tant lluny i quan arribem a una caseta sota el pinar ens desviem a l'esquerra per una senda que puja enganxada a la tanca.

Pista al camí d'Aín.

Deixem enrere els gossos que ens lladren, sortosament des de darrere del tancat, i seguim les passes d'un corredor que venia de cara però ha fet el mateix que nosaltres i ha trencat amunt cap a la font del Montí.
La senda puja entre bancals. De fet no és més que això, un camí que anava antigament als bancals que baixaven des del Corralet. Fa uns anys es va recuperar per a poder passar des del camí d'Aín al camí d'Artana i cada vegada està més xafat i més clar.

Camí entre vells bancals.

Pugem cap al Corralet on deixem a l'esquerra un camí que per dalt del llom torna a Tales, i seguim recte baixant un poc fins que arribem a la font del Montí.
Normalment a la font sempre hi ha algú omplint aigua o a les tauletes del davant, ara no hi ha ningú, pot ser siga casualitat o és que som molt matiners.
Aprofitem l'ocasió per a fer un glop d'aigua i continuem camí per la pista formigonada que ha substituït l'empedrat del vell camí d'Artana.

Font de Montí.

No anem molt lluny per la pista doncs de seguida trobem a la dreta un camí de ferradura marcat amb una fita que puja cap a l'Espino. Este camí, recuperat amb molt d'encert, puja fent voltes fins arribar a uns bancals d'ametlers i oliveres treballats on es troba amb una pista que és per on pugen els amos.
Passem pel mig i per la part de dalt continua la vella senda que enfila amunt per la vessant coberta de pins jòvens.

Bancals treballats.

El camí puja cap a l'aljub i cova de l'Alto. Voreja la falda de la muntanya per a prendre altura fins que arriba a l'alçada de la caseta i aljub de l'Alto que es troben a una lloma estreta. Però la senda a l'Espino no segueix ixe camí. Arriba un punt on trenca a l'esquerra i puja amb una forta pendent sota un espès pinaret jove, on els pins quasi no poden créixer de junts que estan.

Camí a la Cova de l'Alto.

Sota els pins, i buscant un llomet rocós continua la senda fins que arriba a una llarga lloma que enllaça amb el cim de l'Espino. Ací la roca es troba a flor i no hi ha quasi terra i per tant els pins no poden créixer. Només el romer arrela bé, però ara es troba mig sec, com si en conte de maig estiguerem a finals d'agost.

L'Espino al fons.

Abans d'arribar a l'Espino encara ens queda passar vora un avenc, cosa gens estranya en estes muntanyes calcàries, completament foradades per dins. Després hem de posar les mans per pujar unes roques i ja quasi estem a dalt. La darrera vegada que vam passar no ho vam fer, ens vam estalviar el cim continuant per la dreta però paga la pena pujar tot i no tindre massa vista.

Vèrtex de l'Espino.

Arribem al vèrtex geodèsic. Quan el van ficar la vista devia ser bona però ara queda tapat pel pinar i cal fer unes passes fins al cingle que queda a llevant per a poder vore alguna cosa.

La vista està presa abans d'arribar a l'Espino.

Com que ja coneixem la vista i els qui van davant han passat de llarg continuem baixant cap a un collet on hi ha una gran fita de terme.

Cingles de l'Espino.

Arribem a la fita i ens reagrupem. Fins ací pujava fa anys la senda i des d'ací fins al vèrtex era tota una aventura anar, sortosament ara la senda està clara, ben enfitada i neta i fa goig passar.

Piló de terme.

A bon pas baixem cap a la Priora doncs la ruta és llarga i no estem per perdre el temps. La senda de baixada és prou costeruda i cal parar també atenció a la pedra solta i la terra per no fer un mal pas.

Baixant a la Priora.

Arribem a la Priora i busquem la senda a la Cova d'Anacleto. De primeres ens equivoquem un poc, i passem per davant l'aljub però de seguida veiem que eixa és la senda de Xautena per on ja hem passat, així que en conte de còrrer tant ens aturem a llegir les paletes que ens diuen on queda cada cosa. Les paletes són un poc menudes, però això no és cap problema, el que sí que pot ser-ho és que estan mig esborrades, el sol i l'aigua mengen molt i si algú se'n recorda no estaria mal portar darrere un retolador per a repassar les lletres.

Aljub de la Priora.

El camí a la cova es troba marcat amb dos ratlles blanques i puja per un tossalet des d'on, mirant enrere, es veu el cingle de l'Espino.

Senda a la Cova amb l'Espino al fons.

El paisatge la veritat és que no canvia molt: un pinar de pi blanc, ja grandet, que creix al lloc on estaven els vells bancals d'oliveres i garroferes.
Arribem així a la cova d'Anacleto i baixem. No entrem molt perquè el sostre sembla prou inestable.

Cova d'Anacleto.

Quan anem a reprendre la ruta criden per telèfon a Joan. Es tracta d'un imprevist urgent i encara tenim hora i mitja fins arribar al poble. Continuem la ruta que portàvem però a bon pas per tal d'arribar el més pronte possible al camí d'Artana per on retallarem la ruta de tornada a Tales.
Des de la Priora anem seguint la ratlla de termes de Veo i Tales, i per ella continuem passant per una altra grossa fita de terme abans d'encarar una baixada entre vells bancals, per un morret que domina el barranc de Xotena d'Artana.

Baixant amb el barranc de Xotena al davant.

Arribats ací el camí fa un gir brusc, seguint la ratlla de Tales i Artana i baixa cap al colladet de Tales, que diuen a Artana, supose que a Tales hauria de ser el colladet d'Artana.
La senda baixa entre bancals aprofitant els camins per on pujaven a treballar-los. Així anem enllaçant uns camins amb altres fins que comencem a trobar bancals d'oliveres abandonades no fa massa temps.

Baixada al camí d'Artana.

Un poc més avant trobem el camí d'Artana (a Tales). A un centenar de metres a la dreta nostra queda el colladet de Tales, un ample collet voltat de bancals d'oliveres encara treballats i per on passa el camí. Des d'aci naixen també un parell de camins més, un que puja al Carro i un altre que baixa pel d'Isidoro cap al Maset per on pensàvem seguir la ruta.

Camí d'Artana. Al fons l'Espino.

A partir d'ací el camí és planer i fàcil. No solem seguir-lo perquè el vell camí ha estat substituït per una pista i es fa llarga i avorrida, al menys per anar a peu, no així per a les bicicletes que sovintegen.
Deixem a l'esquerra la senda que per la Priora puja a l'Espino. Deixem a la dreta el camí del Pinet que baixa al Maset. Passem per la vora d'una caseta construïda a la manera d'una barraca valenciana però amb sostre d'uralita, i un poc més avant entrem a una zona argilosa que amb el temps que fa que no plou s'ha tornat polsosa.

La pols del camí.

Conforme caminem anem alçant pols, i és que al camí hi ha ben bé mig pam. Ens recorda el que conta la gent major de les carreteres antigues de terra on el pas constant de carros amb rodes de ferro desfeien les pedres i deixaven un bon toll de pols.

Cavalls al camí d'Artana.

Deixem a la dreta el camí que per les Clotxes baixa al Maset i un poc més avant ens creuem amb una rècua de cavalls que venen de Tales. Un poc més avant passem per l'entrada del camí de l'Alto i per davant de la font de Montí, ara sí amb gent omplint aigua.

Camí Artana vora el barranc del Fusero.

A partir d'ací el camí està totalment formigonat i vorejat de bancals d'oliveres. Portem a la dreta el barranc del Fusero que ens separa del Montí, i per l'esquerra queda el llom que s'estén des del Corralet, que ens separa del barranc d'Aín.
Arribem a un punt on la pista baixa fent revoltes però el camí vell va recte, retallant les revoltes, innecessàries per a persones i cavalleries doncs per ací també han pujat els cavalls que hem vist abans.
Arribem així a un encreuament de pistes. Des d'ací puja la pista de les Vinyes o de l'Ullastre barranc amunt cap a Aín, i també continua la pista que portem cap a la Falda del Montí. Nosaltres seguim el vell camí que enfila recte a Tales.

Selfie?

El camí baixa al barranc d'Aín just quan es junta el del Fusero i continua un tros per dins fins que ix per l'esquerra. Ací una nova pista ha aprofitat la traça del camí antic i per unes formacions de rodeno arribem al cementeri de Tales.

Arribant al cementeri.

En fi, una ruta bonica però que hauria estat més completa amb la pujada al Montí que queda pendent per a un altre dia.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

cova del alto - espino - xotena crònica ací

tales - benarrai - bc ain - ft montí - mogenta crònica ací
la gronsa - les clotxes - cova l'alto - espino crònica ací
tales - penya negra - basseta crònica ací
i penyes altes - penya parda - corral xotena crònica ací; que es queda a uns metres del track però permet fer moltes combinacions.

Més informació:

Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
Ajuntament de Tales

Hui tocava fer ruta familiar, ni molt llarga ni molt pesada. Després de llegir dies arrere la crònica de Jose pujant al Bellota per la cara sud, que ben pronte han repetit els altres Trotasendes, vaig reprendre la idea de pujar al Bellota per ací des de Chóvar, però anant primer a Menda pel collado de los Lentiscos. En el mapa d'el Tossal de Chóvar apareix una senda fins al coll però ixes sendes amb puntets solen ser sendes perdudes o mig esborrades i com ja ve la calor no és cosa d'anar embolicant-se enmig d'un argilagar en pantaló curt, així que he aprofitat per fer una ruta a Chóvar i vore en directe la senda en qüestió (que sembla molt tapada).
Anem doncs a Chóvar a fer la ruta 6 del mapa de Chóvar que puja al Tollo de la Rocha pel camino de Bellota, continua pel camino de los Lentiscos fent la volta al Rubial fins a los corrales de Guarga, i pel camino de Guarga i passant vora la Torreta retorna a Chóvar.
Eixim doncs des de la Fuente de San Antonio, vora la carretera d'Eslida i seguim per davant del Lavadero que agarra l'aigua de la sèquia del barranco del Carbón. Malauradament corre molt poca aigua.

Llavadors.

El camino de Bellota passa per la vora i travessa el barranco del Carbón aprofitant un pont per on s'ha traçat una moderna pista, però només travessar-lo de seguida tornem a reprendre el camí que puja per l'esquerra de la pista.

Camino de Bellota.

El vell camí ha estat aprofitat per a fer descens amb btt i per això s'han fet salts i han peraltat algunes revoltes modificant, a vegades de manera substancial, el traçat del mateix. Fins i tot trobem zones on s'han fet passeres amb palets que si bé faciliten la baixada de la bicicleta dificulten el pas dels caminants i impedeixen el trànsit de cavalleries per a les quals es va traçar el camí. Fins i tot ens vam trobar amb problemes quan la gossa que portàvem va ficar la pota entre els palets.
Personalement continue pensant que en conte d'alterar vells camins els biciclistes haurien de traçar circuits nous que s'adeqüen a les seues necessitats.

Camí alterat pels ciclistes.

Pujant pel camí arribem finalment al Tollo (o Pozo) de la Rocha, ara reconvertit en un aljub cobert situat a un collado de las Alegas. Ens trobem en una important bifurcació de camins. Per la nostra dreta puja la pista des del poble. Per dalt de l'aljub puja la pista cap al Prado i la fuente Bellota. Avall continua la pista a Bellota Bajo. Baixant també continua el camino de las Alegas cap al barranco de Bellota.
Nosaltres no agarrem cap d'eixos camins sinó que seguim per la vora d'un ametlar per on passa el camino de los Lentiscos.

Camino de los Lentiscos pujant des del Pozo de la Rocha.

El camí és clar i ben marcat i puja deixant a la dreta el barranco de Bellota i a l'esquerra la Hoya. El camí puja un poc i després passa per un ampla collada que enllaça amb el Rubial.

Senda pel Rubial.

Quan arribem als peus del Rubial trobem uns bancals d'ametlers treballats i el camí ací es troba net i ample doncs entren als bancals.
Seguim entre ametlers i el camí més ample gira a l'esquerra i es fa pista baixant a Chóvar per la Hoya. Nosaltres seguim el camino de los Lentiscos per la dreta, ara més tapat de malea.

Camí entre ametlers.

El camí va fent la volta al Rubial, sense perdre altura. Per la dreta baixa el barranco de Bellota i de l'altra banda de barranc estan los Lentiscos. Quan fem la volta a un replec de la muntanya per la dreta baixa el perdut camí de los Lentiscos que travessa el barranc i puja per l'altra banda fins el coll. El camí està més mal del que pensava.

Senda del Rubial a Guarga.

El camí aboca a un bancal d'oliveres a vista del corral de Guarga, dalt la Hoya de la Carrasca, i entre les oliveres continuem fins que eixim pel camí que entra als bancals passant entre algunes oliveres centenàries fins que eixim a l'ample que ens separa dels corrals de Guarga.

Camí entre oliveres.

Ací arriba el camí de Guarga que puja per la vora de la Hoya de la Carrasca i per on hem de baixar, però abans continuem camí cap al coll per acostar-nos als corrals de Guarga.

Olivars a Guarga.

Els corrales de Guarga, així en plural, són un conjunt de corrals que s'alcen a la vora de l'assegador que travessa la part de ponent del terme entrant per Eslida i eixint per Azuebar. A la falda de ll'ampla Loma s'estan els corrals, en un encreuament de camins doncs des d'ací baixa el camino de los Corrales de Guarga cap al barranco de Bellota i la pista que travessa la Loma per dalt (a banda del camino de Guarga i el de los Lentiscos).

Corrales de Guarga.

Una vegada visitats els corrals tornem sobre les nostres passes per baixar de retorn cap a Chóvar pel camino de Guarga, ací convertit en pista.

Camí de ferradura de Guarga.

Un poc més avant ens desviem de la pista per seguir el vell camí de ferradura, empedrat, que baixa entre olivars. El camí és net però hi ha llocs on els camps sembla que se'l mengen i desapareix encara que un poc més avant tornem a trobar-lo fins que aboca al camí asfaltat que ha substituït el vell camí i cal continuar per ell.

Camí de Guarga, tram asfaltat.

El camí continua entre olivars i fins i tot trobem una vinya. Ací abandonem el camí i per la vora de la vinya ens acostem a la Torreta. Es tracta d'una antiga torre de vigilància, segurament relacionada amb el castell de Chóvar que està dalt del poble però amb poca visibilitat per a controlar l'entrada de la vall on està el poble. Des d'ací es veu perfectament el castell i també controla les rutes d'accés. Segurament la Torreta anava acompanyada d'altres edificacions perquè als bancals dels voltants apareix en superfície una bona quantitat de ceràmica vidriada.

La Torreta.

Deixant la Torreta enrere seguint camí de Guarga avant arribem a la carretera, just davant del Cementeri, i continuem per la vora de la carretera per tornar al poble i és que fins ací arriba l'accés peatonal al cementeri que aprofitem per tornar al poble sense perill dels cotxes.
I finalitzem la ruta on l'hem començada, als afores del poble en un parc on els xiquets aprofiten per a jugar, què és el que toca.

Parc infantil.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

chovar - bellota - chovar crònica ací
chovar - puntal de l'aljub - caseta del negre crònica ací
chovar - balsa de la dehesa crònica ací

Més informació:

Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
Martí Coronado, Jose () Un paseo por Chóvar. Senderismo y cicloturismo en la sierra de Espadán.
Ajuntament de Chóvar
Arnau Juan, Oscar (2010) Mapa
Cronista Jose Martí Coronado pàgina personal.

Fa unes setmanes em va comentar Pablo que volia fer una ruta per Villamalur aprofitant que maduren les cireres, però diferent de les que havia fet fins eixe moment. Jo li vaig proposar pujar a la Lastra des de Villamalur, una ruta molt interessant però poc frequentada.
Al final ell va decidir fer una ruta diferent i més aventurera i diumenge se'n va anar a pujar a la Ràpita per la cara sud, però com la ruta estava allí vam decidir fer-la eixe dissabte.
Per a recurtar la ruta uns quilòmetres (com sempre anem amb el temps just) vam eixir des de la Caseta del Cantal. Punt de pas del GR-36 i des d'on hem eixit altres vegades.

Caseta del Cantal.

Eixim per la pista que mou davant de la caseta cap a ponent amb la idea de pujar pel mas de Jordan per on hem passat altres vegades, però encara no hem fet ni cent metres que a la nostra esquerra mou una vella senda que puja sota el pinar, així que sense pensar-ho gens pugem per ella (segons el cadastre és este l'antic camí de Segorbe que coincideix en bona part amb la moderna pista de Matet).

Camino de Segorbe.

La senda no està molt xafada però com que sota el pinar no hi ha sotabosc és fàcil de seguir i no presenta cap complicació sinó que és ben agradable xafar damunt la pinotxa humida de les pluges d'anit.
De tant en tant trobem una fita vora el camí, pot ser per a marcar-lo, pot ser per a enfitar les finques que afronten.
Seguint-la arribem a la pista asfaltada de Matet que travessa el Fargueral en diagonal i veiem que la senda continua recte per l'altra banda, i també veiem unes marques de pintura roja als pins que ens animen a seguir amunt.

Senda pel Fargueral.

La senda puja a buscar un rellomet on el pinar deixa pas a les sureres i la senda s'embosca al sotabosc abans d'eixir a la pista que puja cap a la Talaia, ja a la veïna Suera.
Eixim a la pista just quan fa una revolta i continuem recte amunt deixant a l'esquerra los Horcajicos i el mas de Taide. Poc després passem per la vora del Corral del mas de Taide.

Corral del mas de Taide.

Passats els corrals i un poc més avant deixem la pista, que mor sota la Talaia, i seguim una senda que puja en diagonal cap a la Nevera de Cuatro Caminos.

Senda a la Nevera.

La nevera de Cuatro Caminos és la més gran i la més antiga de les sis neveres conservades a la Serra d'Espadà i ha estat netejada i consolidats els arcs i el pou de manera que podem fer-nos una idea de com fou quan estava en funcionament.
La nevera consta de dos portes d'accés, una més amunt per a quan la nevera estava plena de neu, i una segona més baixa amb un accés en trinxera on s'intueixen les restes d'un moll de càrrega des d'on es carregava la neu als matxos per a baixar-la cap a la Plana.
La nevera de Cuatro Caminos fou propietat particular de la família Ximeno als segles XVII i XVIII, passant a d'altres mans. Eren els seus propietaris qui arribaven a acords amb els proveïdors de neu dels principals pobles de la Plana: Onda, Vila-real, Castelló; per tal de vendre la neu als veïns, sempre sota el control del govern municipal que tenia el monopoli de la venda.

Nevera de Cuatro Caminos.

Des de la nevera continuem camí cap a Cuatro Caminos, fent la volta a l'ombria del tossal de la Nevera, sempre sota un espès pinar.

Pista a Cuatro Caminos.

Arribem al collado de Cuatro Caminos on parteixen els termes de Villamalur, Alcudia i Matet. Ací mateix s'encreuen els vells camins de Matet a Alcudia (i a Onda) i el de Villamalur a Algimia (i a Segorbe).
La vessant de Matet es troba ocupada per uns bancals de cirerers ben carregats de cireres que baixen cap a la nova pista que uneix Matet amb Villamalur. Nosaltres seguim el camí d'Algimia com si anarem a la Ràpita.

Collado de Cuatro Caminos.

Pugem cap al coll que separa la Ràpita del Alto de las Orenzas deixant als nostres peus la llarga vall de Xinquer, dominada pel castellet de Xinquer.

Camí d'Algimia.

Arribats al coll el camí vell que seguíem baixa per l'altra vessant cap a Algimia. Nosaltres no el seguim, ni girem a l'esquerra cap a la Ràpita, ja a tocar, sinó que agafem a la dreta per continuar cap a la Lastra passant per l'Alto de las Orenzas.

Coll al camí d'Algimia.

No m'entretindré massa explicant este tram doncs coincideix amb la ruta que fem cada any per pujar als cinc mils d'Espadà, i ja està descrita en un altre lloc.

Senda cap al Carro.

Marxem a bon pas cap a la Lastra. Deixem enrere el capoll rocallós de las Orenzas i ens endinsem al bosc de pins i carrasques que envolten la Lastra abans de deixar el camí principal, que passa per las Umbrías i enfilar la senda que puja al cim.

Vall de Segorbe des de la Lastra.

El cim de la Lastra està cobert d'un espès carrascar i cal acostar-se a les vores i aguaitar entre les carrasques per a poder albirar la vall de Segorbe que s'estén als nostres peus. Si no fora pel carrascar seria un magnífic mirador de la vall.

Cim de la Lastra.

Ens fem la foto de cim i comencem a baixar cap al collado del Tajo mirant de no perdre les traces, com ens va passar el dia dels cinc mils. Esta vegada hem encertat un poc més tot i no haver passat pel millor lloc. Cal seguir sempre la divisòria fins que trobem una ampla franja que baixa entre les carrasques a manera de sargallar.
I és que les vessants de la Lastra estan cobertes d'un carrascar jove, entreverat de pins però carrascar al cap i a la fi, i segurament el més ben format i extens dels que queden a Espadà doncs les carrasques van patir l'atac de la serra i la destral després de la guerra per a fer carbó, igual que els va passar a les roureres i carrascars dels Ports i el Maestrat. El suro de les sureres les va salvar de convertir-se en cendra.

Baixada al collado del Tajo.

Passem pel collado del Tajo des d'on baixa una senda cap a la Cueva Roya i al cap de poc comencem a trobar trinxeres de la lína XYZ molt ben conservades.
Un poc més avant, i a la vora mateix del camí es troba la nevera del Carro o de Matet. Una de les més xicotetes de la serra i què pot ser només fou un pou de neu amb una coberta provisional.

Nevera del Carro.

Deixem enrere la nevera i de seguida ens plantem al Corral Nuevo, bastit vora un ampla collada per on passava l'antic camí de Matet a Alcudia que seguim de baixada per la dreta d'uns bancals ermats.
Per la punta dels bancals apareix el camí, net i clar, que travessa un carrascar que baixa des del Collado del Tajo.

Camí vell de Matet a Alcudia.

El camí acaba a un bancal de cirerers abandonats però que tot i això encara han fet cireres. Poques però ben dolces.

Tastant les cireres.

Enllacem ací amb la nova pista asfaltada que uneix els pobles de Matet i Villamalur, que ens fa de fil conductor de bona part de la ruta. Fins ara hem anat a bon pas i ens ha condit, però Joan ha d'estar prontet a casa i apretem el pas per a què no faça tard. L'asfalt en este cas ens ajuda a anar més de pressa.

Pista de Villamalur a Matet.

Baixem a bon pas per la pista i de seguida arribem a la drecera que enllaça amb el camí vell de Matet a Villamalur, passant per vells bancals abandonats.
Comencem ací la segona pujada del dia, constant però no massa pendent com correspon a un vell camí de ferradura que unia dos poblacions properes. El camí remunta el barranco de Argotalla que poc a poc va quedant més lluny a l'esquerra nostra.

Camí vell de Matet a Villamalur.

La primera part discorre entre un matollar espès on dominen el romer, el coscoll i sobretot l'argilaga però on els pins van fent-se els amos.
Conforme anem pujant la litologia canvia i passem per un racó més humit on regalima l'aigua del Bobanar i la vegetació creix a pler dominant els esbarzers, els roures joves i ginestes, poc comunes a la serra però que ací són abundants.

Raconada selvàtica.

Després de passar el racó més humit la senda puja per un morret calcari fins a assolir una pista just enfront del mas del Catalán. Des d'ací pugem per la pista a buscar els corrals del Collao, per on passa el vell camí i també la nova pista de Villamalur a Pavías.
A la part final de la pujada el matollar alterna amb els bancals d'ametlers i de cirerers ben carregats e cireres.Passem a la vora d'una bassa que recull l'aigua d'un reguer i enfilem el Collao.
A partir d'ací comencem a trobar bancals de cirerers a banda i banda del camí, amb les cireres encara dalt de l'abre tot i què ja han pres bon color.
Arribem així al Collado on s'alça el corral del Collado i enllacem amb la pista asfaltada de Pavías a Villamalur.

Arribant al Collado.

El vell camí que seguim baixava per l'altra banda a buscar Villamalur pel barranco Berniches, nosaltres però hem de tornar al Cantal i seguim a la dreta per l'asfalt què és el més curt.
Hi ha també la possibilitat d'agafar una pista que mou ací mateix i que enllaça amb l'asfaltat, estalviant-nos la major part de l'asfalt però que fa més volta, o fins i tot una més curta per on trobem cintes de la I carrera de muntanya de Villamalur que faran demà.

Pista de Villamalur a Pavías.

Seguim un bon tros pel camí asfaltat, deixant bancals de cirerers a banda i banda del camí, alternats amb sureres i pins, fins que fa una tancada revolta a l'esquerra. Aci abandonem l'asfalt seguint recte per un entrador que acaba en una bassa que recull l'aigua de pluja.

Senda per la Solana del Molino.

Des d'ací baixa una senda, a vegades poc evident, amb algunes fites que n'eren més fa uns anys quan la vam enfitar tota per a baixar amb els xiquets (fites que ara han desaparegut misteriosament).
La senda baixa ràpidament sota els pins i sureres fins que arriba al barranco de la Parra. Ací ens trobem amb un dels rodals més bonics de tot el terme de Villamalur i, per extensió, de tota la serra. El barranc porta un filet d'aigua tot i la sequera que patim, i a les vores hi ha una interessant vegetació humida amb avellaners, algun grèvol i salzes.

Senda vora el barranco de la Parra.

Travessem el barranquet i seguim per la senda que a vegades es perd entre el marfull que creix per tot arreu, abans d'enllaçar amb la pista que remunta el barranc, a menys de cent metres de la caseta del Cantal on acabem la ruta.
I com que hem acabat prou pronte tenim més temps per a descansar al bar del poble mirant els ciclistes passar davant d'una cervesa.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

el prao - catalan - 4 camins més informació ací
el prao - la santa - el tajar - bco perniches més informació ací
el cantal - nevera de villamalur més informació ací
cinc mils espadà 2013 més informació ací
cinc mils espadà 2014 més informació ací
cantal - gobanar més informació ací
dos mils d'espadà més informació ací
nevera - rapita més informació ací
nevera - estuco - rapita - puntal gordo més informació ací
algimia - la lastra més informació ací

Més informació:

Boira i Muñoz, Pascual (2012) Les neveres de la província de Castelló
Cartoweb
Barberà i Miralles, Benjamín Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea, Vinaròs, 2002
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

RODANT BORRIOL: LA BOTALÀRIA, EL CASTELL I LA PEDRA

PER LA RUTA DE L'AIGUA DE BENLLOC

AL MONTÍ DES D'ARTESA

CINC MILS D'ESPADÀ 2014

FONT DE SANT JOSEP A PIPA PEL GARRUT

AL SALT DEL CAVALL PER LA COVA DE L'OCRE I LA LLOMA DE LES CLAPISSES

SERRA D'ORPESA: BARRANC DEL DIABLE I CANAL DE LA ROCA ROJA

PASSEJANT L'ALCORA: DE SANT VICENT A L'ASSUT

ENTRE RIBESALBES I ARAIA AL VOLTANT DEL CAMÍ REAL D'ARAGÓ

TOSSALS DE L'ALCORA: ANCORNA I LES FOIES

LA GOLOSILLA I LOS RINCONES. SOTA ELS CINGLES DEL PENYAGOLOSA

DE TORRECHIVA A PEÑA BLANCA I TORNADA PEL BARRANCO DE LA HIGUERA

DE LA RIBERA A CABANES PEL CAMÍ VELL I LA COSTA DEL QUARTERÓ

ENTRE TORRALBA I PAVÍAS: DEL PRADO AL PINAR PER LA RAMBLA DEL CATALAN I LA SERRATILLA

DE SANT JOAN AL CORRAL SEC PEL REBOLLAR I LA BERTRANA

LLUCENA: NOVES SENDES PER VELLS CAMINS. DEL MAS DE GALAPO AL MAS DE BERNÚS.

L'ARTANA RAMADERA: ELS CORRALS D'AIGÜES VIVES I L'ASSEGADOR DE LA SERRA

DE TALES A LA COVA D'ANACLETO PER L'ESPINO

VOLTA AL MONTE DEL RUBIAL DE CHÓVAR

LA LASTRA DES DE VILLAMALUR