goterris

A primers de mes va tindre lloc la XI marxa senderista de Ribesalbes. La marxa de Ribesalbes no és una volta a peu a l'ús, de les que cada any repeteixen el traçat, sinó que Pascual (entre d'altres) busca i dissenya un traçat nou per a cada edició buscant els racons més interessants del terme i voltants i, netejant, recuperant i obrint noves sendes si cal.
Encara que no hem pogut acudir mai a la marxa no és la primera vegada que seguim els seus passos, ni serà l'última.
Esta vegada amb un track de Emilio al GPS vam aparcar a la part alta del poble per seguir el traçat de la marxa.

El primer que fem és buscar la manera de baixar al pantà perquè la primera part de la ruta és per la vora del mateix.
Ribesalbes es troba a la cua del pantà del Sitjar i no es va vore massa afectada per la seua construcció. De fet l'única cosa (i no menor) que va perdre van ser les hortes de baix del poble i com a compensació als propietaris els van oferir una zona de secà transformada en horta nova al Campillo, dalt del poble però curiosament dins del terme d'Onda. Així de les hortes tradiconals no queda quasi res. Quasi perquè entre les cases de baix del poble encara queden alguns bancals de l'horta de la Solana, els que estaven més amunt. I travessant estos bancals comencem la marxa per arribar a la vora del pantà que gràcies a les pluges i nevades de l'estiu està ple a més no poder.
Continuem per la vora del pantà on hi ha un passeig fins que s'acaba. En este punt s'ha obert una senda que entra a la fonteta del Molí Racó. La font trau un rajolinet d'aigua i es nota que estava molt perduda. El molí se'l va engolir el pantà ja fa temps i només en resten quatre parets que sobreïxen un poc de l'aigua.
Des d'ací la senda voreja el pantà, sempre prop de l'aigua passant sota la Cova Pastora fins al Molí Paper, també sota les aigües. De l'altra banda del riu queden les fàbriques al Pla que conforme avancem van quedant enrere quan arribem a l'altura del tossal de Jan, que s'alça a l'altre costat del riu coronat amb una antena.
Ací la senda deixa la vora del pantà i puja recte amunt pel coscollar fins que arribem al camí que entra a uns vells corrals i, seguint-lo, a un xicotet polígon industrial.

Ribesalbes des de la carretera de l'Alcora.

L'Horta de la Solana.

La cua del pantà.

Pujant des del Molí Paper.

Ací només hi ha unes naus dedicades al reciclatge i la depuradora del poble, que passem per davant abans d'arribar a una rotonda final de carrer.
Hem hagut de pujar i baixar per a passar per dalt el xicotet però profund barranquet de Ràtils, curiós topònim que es repeteix al terme d'Onda a un barranc més gran i llarg.
Ací trobem el vell camí de l'Arquet, sepultat pels carrers del polígon i netejat recentment, i el seguim mentre va fent la volta a la Solana fins que arribem a la font dels Arquets, situada sota unes garroferes en uns bancals abandonats.
La font trau un bon canyo d'aigua que, tan a prop de les fàbriques pot ser no siga massa potable.
Des de la font continua una senda traçada als peus d'un morralet rocallós i que continua penjada de la vessant que cau cap al pantà. Ací s'ha fet una bona faena de recuperació i fins i tot trobem un tram on s'han fet escalons de fusta per facilitar la baixada.

Camí de l'Arquet.

La font de l'Arquet.

Escales de baixada.

De l'altra banda del pantà s'alça la Penya de Ramos, tossal calcari que cau sobre les aigües que està desapareixent menjat per una pedrera.
La senda aboca a un camí que entra als bancals de garroferes al punt on també gira cap a l'esquerra resseguint un promontori que entra dins del pantà. A partir d'ara seguim el camí fins que arribem a un hort de tarongers. Ací el camí continua per l'esquerra però nosaltres, seguint el track, trenquem a la dreta per un senderol que segueix pel pinar que creix a la vora del pantà.
Passem per davant de l'assolat mas de Mílio. Les terres que l'envolten s'han replantat de pins, com la majoria de les vores del pantà, per evitar l'erosió i l'aterrament prematur.

La Penya Ramos.

Camí al mas de Mílio.

Tram sota el pinar.

Restes del mas de Mílio.

Un poc més avant tornem a eixir al camí que ja no deixem fins que arriba a la carretera. En este mateix punt mou la senda a la Cova del Negre, dalt nostre, però seguim el track que encara fa una volta pels pinars que envolten el pantà. Així seguim per una senda que queda entre la part alta de les aigües i la carretera, sempre sota el pinar que va escapar de l'incendi del 93 que van apagar just a la carretera.
Continuem un parell de centenars de metres fins que trobem un tossal que ara està envoltat de les aigües del pantà. El track trenca a la dreta i ressegueix la vora de l'aigua fins a la punta que enfila a les dos illetes que se formen quan l'aigua està alta. Quan baixa el nivell encara es pot distingir el traçat de la vella carretera de Castelló i les restes dels masos que s'escampaven per les partides de prop del riu.
Arribats a la punta girem a l'esquerra i resseguim un senderol que puja al cim del tossal abans de baixar per l'altre costat. A la nostra dreta queda el merendero de la conselleria i entremig el barrranc de Parents, ací convertit en un golf.
Pugem i baixem el tossalet i retrobem la carretera, que ara seguirem a l'esquerra passant per dalt del camí anterior.

Tram vora el pantà.

Merendero a l'altre costat del "golf de Parents".

Travessant el pinar.

Arribem al punt on una paleta ens avisa de la senda de pujada a la Cova del Negre i encetem la pujada que va fent voltes entre els bancals abans d'arribar al bancal que té davant de la boca.
Ací ens aturem a descansar i a visitar l'entrada de la cova. Des d'ací hi ha una magnífica vista del pantà.
La cova és una cavitat oberta al sud, una paret a l'entrada protegeix l'interior del vent de fora i és que al segle XIX va ser usada com a vivenda o habitatge. No és la primera vegada que s'usaria doncs a l'interior també s'han trobat fragments ceràmics de l'edat del bronze.
La veritat és que convida a viure-hi, tan per l'orientació com per disposar d'una primera sala gran i planera, i també un bancal (segurament adequat al segle XIX) al davant on fer la vida.
Nosaltres no ens estem massa, només un traguinyol i un mos, i continuem camí amunt cap al cim del tossal del Negre.

Senda a la Cova del Negre.

Pujador entre bancals.

Boca de la Cova del Negre.

Interior de la cova.

El pantà del Sitjar des de la cova del Negre.

Uns metres a l'esquerra de la cova unes grapes i cadenes ajuden a salvar el cingle que tanca per dalt per un ample gorgontxo que ens porta al cim de l'ample tossal. Ací mateix hi ha un corral i deixant-lo a l'esquerra travessem els plans que coronen el cim per a baixar per l'altra banda, cap al barranc de Parents.
La senda ens porta a uns bancals treballats i, per l'altre costat, continuem pel camí que entra als bancals i seguint-lo arribem a un collet baix d'un parany.

Pujador amb grapes i cadenes.

Corralissa als plans.

Travessant els bancals.

Planet per a caçar a l'enfilat.

Per l'esquerra i entre els bancals mou una senda que ens baixa cap al barranc.
Deixem enrere els bancals i baixem a travessar el barranc de Parents. A l'altra banda i dalt d'un morret dominant-ho tot hi ha un altre parany. I seguint la senda de pujada encara fem cap a un tercer. Esta sempre ha segut una zona de cacera tradicional i arreu podem vore paranys per a caçar al tord, encarats sempre a la mar i en lloca salts, i també planets per a caçar a l'enfilat. Ara les dos modalitats estan prohibides i només trobarem caçadors d'escopeta que, als llocs alts, deixen grans quantitats de cartutxos buits que s'haurien d'emportar a casa.

Senda per la vora dels bancals.

Parany al morret.

Barranc de Parents.

Garroferes per a parany.

Al parany enllacem amb una pista que seguim una trossada fins que a l'altura d'una caseta tornem a desviar-nos enfilant recte amunt cap al tossal del Negre.
Conforme pugem comencem a vore el Campillo. Els camps de tarongers, d'un verd lluent, destaquen entre el verd apagat dels coscolls i oliveres.
Quan ens acostem al cim del tossal tornem a vore el pantà, que queda quasi als peus per l'altra banda, amb la mar al fons.
Enfilem l'última part de la pujada entre botges i romer fins que arribem a una gran fita que marca la ratlla de terme entre Onda i Ribesalbes. Les vistes des d'ací són les millors del dia. Als nostres peus queda el Campillo i en la mateixa direcció i al fons Penyagolosa. Més a l'esquerra Ribesalbes i al fons el Turio i d'Espadà al fons, i a llevant i darrere del pantà, la mar.

Camí als paranys.

Senda al tossal del Negre.

El pantà del Sitjar amb la mar al fons.

Fita de terme al cim del tossal.

El Campillo amb Penyagolosa al fons.

Unes fites ens marquen el camí de baixada del tossal que fa algunes voltes per a salvar el Cingle que envolta el cim.
Mentre baixem anem trobant pins tallats a una certa altura. Ací es deuen ficar els caçadors de tords que tallen els pins per a tindre millor visibilitat i que mantenen deforestades les vessants del tossal.
Resseguim per baix dels cingles el cim del tossal fins que finalment baixem al Campillo. Des d'ací el track que seguíem busca la carretera de Castelló per a tornar al poble. Nosaltres no volem xafar tant d'asfalt i continuem per la vora del Campillo, pel camí que segueix la ratlla d'Onda.
Anem ara alternant els horts de tarongers i els bancals d'oliveres i garroferes passant per les cases del Campillo. Les cases velles resten assolades però hi ha tot de casetes noves d'estiueig als voltants.

Fita marcant la baixada.

Baixant per una cingla.

El Campillo.

Les Cases del Campillo.

El camí ens porta fins a un encreuament on passa el vell camí de Ribesalbes a l'Alcora, que ací retalla la carretera que es va fer seguint el seu traçat.
Trenquem doncs a l'esquerra de pujada a buscar el Collado i quan eixim a la carretera passem a l'altre costat on està la bassa del Campillo, des d'on es rega tota la seua horta. Al davant hi ha un monolit amb una placa d'inauguració.
Uns cavallistes que ens seguien ens avancen ací, i baixen pel Collado buscant el poble. Nosaltres també ho fem i eixim al camí del Campillo. Ja tenim el poble a tocar.
Camí caminant arribem a l'ermita del Calvari, dalt del poble, i decidim baixar pel Calvari com ja ho vam fer una altra vegada.
El calvari va fent voltes i voltes amb una pendent mínima, vorejat de xiprers i amb les capelletes de les quinze estacions fetes amb taulellets de Ribesalbes, com no.
Quan arribem al començament ens trobem que la porta està tancada i per no tornar enrere ens toca passar per un racó perillós. Un veí ens explica que ho tanquen per a que no puge la gent amb els gossos a embrutar-ho tot.

Camí vell de l'Alcora.

Bassa del Campillo.

Camí del Campillo.

Ermita del Calvari.

El Calvari.

Ja estem novament a Ribesalbes i només ens queda buscar el lloc on hem aparcat i un bar on recuperar forces per cloure una ruta més que interessant al voltant del pantà del Sitjar.

Ací està el track:

I ací una altra ruta que comparteix part del traçat:

Ribesalbes a la Serra

Més informació:

Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.
Ajuntament de Ribesalbes

Fa uns anys el desaparegut Centre Excursionista de València que tenia l'alberg del mas de la Costa (a les antigues escoles) feia un voluntariat mediambiental dins del programa de prevenció d'incendis de conselleria. L'any 2009 van complementar el voluntariat amb l'obertura d'un sender didàctic pels voltants del mas de la Costa. El track, penjat a wikiloc, era un dels que teníem pendent de fer però anava passant el temps i mai ens venia bé ... fins hui. Així que hui, aprofitant que els amics dels camins de ferradura de Llucena han obert una nova senda de pujada a la Lloma Saltadora hem decidit fer les dos sendes en una mateixa ruta per a descobrir nous racons de l'ample terme de Llucena.

Per a començar la ruta hem puja al mas de la Costa i a l'era del mas hem aparcat. Allí parlem amb un veí del mas que ens explica part del camí i moltes altres coses. Ens despedim d'ell (fins a unes hores) i comencem a caminar pel camí del mas d'Orés, que ací coincidix amb la pista que puja al mas de Dalt i al Pelegrinet. De fet trobem al veí del mas de Dalt que baixa per la pista i el saludem.
Un poc més avant, un parell de fites marquen el punt on la pista i el camí del mas d'Orés se'n separen. Nosaltres seguim recte pel vell camí. Este primer tram de senda està net, suposem que gràcies al treball dels "amics" i avancem ràpidament per entre els vells bancals on ara creixen les carrasques i els pins. Als nostres peus queda el mas de Saranto i la fonda comalada que baixa fins al mas de Bartoll que es troba quasi 400 metres més avall.
El camí va resseguint les corbes de nivell, dibuixades a la vessant de la muntanya pels antics bancals que s'esglaonen amunt i avall de la costera. En alguns llocs el camí es confon amb els bancals més estrets però sempre trobem algun tram empedrat que assegura la traça.

El mas de la Costa.

Fites marcant el camí del mas d'Orés.

Camí del mas d'Orés entre bancals.

Si girem el cap darrere nostre queda el mas de la Costa, i al fons Llucena. Al fons corre el barranc del Gorgàs que s'obre pas entre pinars jòvens, i és que tota esta part va patir el gran incendi del 1994 que va cremar els pinars de pi rodeno que coronaven els capolls i vessants més costerudes. D'ací i d'allà queden rodals de pins que van escapar del foc i ens mostren com era el paisatge d'abans del foc. Per sort la natura continua fent camí i els pins i carrasques tornen a colonitzar allò que el foc els va prendre, però bona part dels pinars són massa jòvens i espessos i necessiten una aclarida per part dels humans que tant han fet per alterar l'equilibri mediambiental d'estes terres des de fa segles.
Quan el camí gira un morret que baixa de les Picossa, al davant nostre i en un altre contrafort de la muntanya, s'alça el mas d'Orés.
El mas està en un estret llomet que se'n separa de la vessant. Al nord els bancals del mas conformen una espècie d'amfiteatre aprofitant la millor terra. Més amunt ja no hi ha bancals i només pins i carrasques.
Quan ens acostem ens donem conter que de les cases del mas només es conserva una façana, la resta s'ha assolat i els únics habitants són unes cabres que fugen costera amunt.

El mas d'Orés amb la Lloma de Miret al fons.

Llucena des del mas d'Orés.

La façana, l'únic que queda de la casa. Al darrere la Picossa.

Deixem la magnífica talaia on s'alça el mas i continuem la senda que s'arrapa a la vessant de la muntanya entre bancals, ací menys clara. Arribem així a la font del mas, un simple pouet on s'escola l'aigua des de les Picosses.

Pouet del mas d'Orés.

El mas d'Orés des del pou del mas.

Una fita al costat del pou ens convenç que anem pel bon camí i continuem sense perdre cota fins a un altre morret. Ací la senda baixa seguint una paret de pedra en un lloc que s'ha desbrossat de fa temps. Quan arriba dalt d'un cingle trenca a la dreta baixant per dalt d'una clapissa que si bé no és el camí que seguia el vell camí sí és el més fàcil de netejar.
Arribem així per la part de dalt a l'era del mas de la Gronsa, que al contrari del mas d'Orés s'alça en un llomet que domina el barranc a que dóna nom, voltat de bancals on ara només creixen les argelagues.

Baixant per senda poc clara i neta.

Drecera a la Gronsa que queda baix.

Era i mas de la Gronsa.

Si fins ací la senda estava poc transitada però prou neta i clara, a partir d'ací ja no ho està i cal anar atents per no perdre les traces. Per sort encara es nota per on es va desbrossar fa uns anys i fent voltes per baix del mas arribem a un pouet. Des d'ací la senda volta pels bancals fins que assolim el fons del barranc on ens sorprén trobar un pal amb indicacions que tampoc són massa clares.
Des del poste ens orientem per travessar el barranc i, de l'altra banda, trobem el final d'una vella pista que puja per un pinar (o el que en queda després de l'incendi).
Ara ens toca una llarga pujada per la vella pista que ara s'ha convertit en poc més que un sender estret. La primera part sota el pinar que es va salvar de l'incendi. Conforme anem pujant el pinar deixa pas a un jove bosc mixte de carrasques, roures i pins amb abundància de ginebres en alguns llocs.

Camí entre bancals i argelagues.

Paleta de senyalització esborrada. A dalt el mas de la Gronsa.

Antiga pista en desús que puja des del barranc de la Gronsa al mas de Moltó.

Els Pinars.

Carrascar a la part alta.

Arribem així al punt on hi ha les restes d'un mas que no apareix a la cartografia, com si mai haguera existit, però les parets del que van ser els corrals i la casa, i l'era, donen fe que en algun moment hi va viure gent que va treballar els bancalets de les vores. Algú encara ve perquè a partir d'ací la pista ja és transitable.
La pista continua fent voltes fins que coronem a un collet on hi ha un encreuament de camins. A l'esquerra continua el camí del mas de Moltó (i a l'Aldua), totalment perdut. La pista també hi va però fent més volta. La pista de fet està traçada damunt del camí de la Casa del Samaruc (i del mas d'Agustina, ja en terme del Castillo).
Nosaltres seguim per l'esquerra cap al mas de Miret. Ací el vell camí de ferradura s'ha convertit en una estreta senda que puja cap a la lloma de Miret.

Corral a prop del mas de Moltó.

Collet vora el bassot de Montins.

El camí no puja a la lloma sinó que passa per la dreta del capoll deixant així als nostres peus el barranc de la Gronsa i, darrere d'ell la vista de tot el camí que hem fet des del mas de la Costa.
Arribats a un punt comencem a baixar cap al mas de Miret. Unes fites ens ajuden a no perdre el camí que voreja un pinar i és que fins ací va arribar l'incendi i a partir d'ara trepitjarem terres no cremades on la causa del desboscament és la fam de terres dels segles XIX i primera meitat del XX quan es va abancalar bona part del terme de Llucena per sembrar alguna cosa amb que omplir la panxa.
Arribem al mas de Miret entre tanques de malla metàl·lica que protegeixen les carrasques truferes plantades als vells bancals. Del mas no en queden més que les pedres caigudes i escampades. Queda també un panell explicatiu de la ruta didàctica que explica el paisatge que ens envolta.

El barranc de la Gronsa i el mas de la Costa des de la Lloma de Miret.

Camí del mas de Miret a l'Aldua.

El mas de Miret des de la Lloma Miret.

Tancat per a la truficultura.

Restes del mas de Miret.

Panell explicatiu del "sender didàctic" del mas de la Costa.

Des d'ací un camí baixa per l'esquerra d'una foieta a buscar el pas real d'Aragó, però per variar decidim seguir-ne un altre que mou per la dreta i que acaba perdent-se entre els bancals, així que ens toca pujar a la pista al recte.
Baixem unes passes fins a un revolt on retrobem la traça de l'antic pas ramader, el més important d'estes terres i que va de les altes terres d'Aragó a la Plana i la part baixa d'Espadà. Ara són ben poques les raberes que passen però fins no fa tants anys el tràfec de persones i animals era constant.
La pista, que segueix el traçat del pas, si que està més transitada i ens trobem a dos ciclistes que hi pugen. Però nosaltres seguim el vell camí que no fa tanta volta de manera que ens tornarem a trobar els ciclistes dalt la Lloma Saltadora on es retroben els dos itineraris.

Camí vora els bancals de Miret.

Ciclistes a la pista del Revolcador.

Pel Pas Real passa una senda ampla i fàcil de seguir. Malauradament la gran nevada de l'hivern ha tombat branques de pins i ha obert de tal manera els ginebres que en molts llocs dificulten i retarden el nostre avanç.
Un poc més amunt travessem novament la pista i entrem al Vedat o Vedado a la part del Castillo. I és que el pas està traçat sobre la frontera entre Llucena i el Castillo, que a la vegada fou frontera entre el senyoriu d'Alcalatén i ducat de Villahermosa i també entre el bisbat de Tortosa i el de València, i fou i enara ho és la frontera lingüística entre el castellà i valencià. Un camí ple d'història que discorre per la partició d'aigües entre el riu Villahermosa i el de Llucena.
Passada la pista l'avanç és més fàcil perquè deixem enrere els pinars i travessem una solana pedregosa on el que creixen són els ginebres i savines, acompanyades d'alguns pins solts.
Conforme guanyem altura les vistes són més espectaculars i quan arribem finalment a dalt de la Lloma Saltadora sembla que ja estem a tocar del cel. Només Penyagolosa, davant nostre, queda més alta.
La Lloma Saltadora allarga durant més d'un quilòmetre els seus quasi 1400 metres d'altura (1390 per a ser exactes) i nosaltres la seguim mentre a la dreta divisem totes les muntanyes que ens separen de la mar. Si girem el cap enrere queda la vall del Millars i l'Espadà. I davant nostre Penyagolosa. A l'esquerra els pins no ens deixen vore la vall del Villahermosa.
Seguint per dalt la lloma passem per dalt de les Grades, on se'ns uneix el camí dels Nevaters, ara PR-CV-79, que va de Llucena a Penyagolosa per la Costa. Toca seguir-lo un tros cap a Penyagolosa fins que trobem unes fites a la dreta per on baixa el nou camí recuperat pels "amics".

Pas Real d'Aragó: ginebres oberts per la neu impedint el pas.

Pas Real d'Aragó: pujant pel Vedat cap a la Lloma Saltadora.

Pas Real d'Aragó: les roques del Vedat.

Pas Real d'Aragó: la Lloma Saltadora.

Penyagolosa des de la Lloma Saltadora.

Fites que marquen el camí de la Lloma a la Font Blanca.

Les fites ens porten al cingle que tanca la lloma per l'est on ens aturem a descansar un poc disfrutant de les vistes que se'ns obren davant dels ulls.
Des d'ací el camí baixa clar, gràcies al marcatge fet pels "amics". Ací no ha calgut fer massa neteja perquè no hi ha massa vegetació que netejar. Només al peu d'alguns cingles ha calgut esporgar algunes carrasques per tal de facilitar el pas.
El camí baixa costerut cap al mas de la Font Blanca, que veiem baix nostre però al cap de poc el tenim per dalt dels caps. No pugem a vore'l perquè ací les argelagues sí que ocupen bona part de la vessant i no conviden a eixir-ne del camí.
Un poc més avall arribem a la pista que entra al mas de Bernús i allí mateix trobem la font Blanca, d'aigua fresca i abundosa.

Admirant les vistes des de la Lloma.

Camí de la Font Blanca.

Baixant a la Font Blanca. El mas de la Font Blanca queda al fons.

Mas de la Font Blanca.

La Font Blanca.

Com que ja és tard decidim tornar pel camí més curt que no és altre que la pista que seguim cap a la dreta, pujant cap la mas de Xiron.
Deixem a l'esquerra el mas de Xiron i continuem per pista cap al mas de Sabater. Per ací vam passar al gener quan va caure la gran nevada i el nostre objectiu era pujar a la Lloma Saltadora. Malauradament el toll de neu ens va fer impossible arribar-hi (en el temps previst) i vam haver de tornar seguint exàctament el mateix camí que ens queda hui. Aquell dia ens va costar quasi una hora i mitja fer el mateix tros que hui fem en menys d'una hora.
Per sort els "amics" han netejat les branques caigudes per la nevada i avancem ràpid seguint el camí dels Nevaters que baixant de les Graes se'ns afegeix poc abans de desviar-nos a l'esquerra abandonant la pista.

Cabeço pelat i mas d'Otrelles. Més prop el mas del Polit.

Cingle a les Grades.

Camí dels Nevaters a l'ombria del mas de Sabater.

Seguim pel camí que passa pel pou del mas de Sabater a buscar l'Ombria del mas, i seguim per ella baixant deixant a l'esquerra el barranc del Bosquet.
En un morret trobem a l'esquerra el camí que pel mas d'Olària i Bernús va cap a Arminyà i les Roques Llises. Girem ací per l'ombria de la Picossa pasant per dalt del mas del Pelegrinet en un tram de pinar. Al davant tenim la Lloma Bernat i entre nosaltres i ella el riu de Llucena que corre 600 metres més avall.

Mas d'Olària des del camí dels Nevaters.

Camí dels Nevaters al peu de la Picossa.

Pista traçada sobre el vell camí.

La Lloma Bernat a l'altra banda del riu de Llucena.

El collet.

La senda es fa pista i continua per l'ombria abans de traspondre un llomet i, davant nostre, apareix ja el mas de la Costa i cap a ell ens dirigeix la senda fent una llarga diagonal que ens deixa a l'altre costat dels bancals grans del mas.
Només ens queda travessar per la vora un dels bancals per arribar a l'era des d'on hem començat la ruta.

Mas de la Costa des de la Casa de Dalt.

Bancals del mas de la Costa.

Ha estat una ruta llarga però molt interessant, que amb els camins nets bé podria convertir-se en tot un clàssic del terme de Llucena.
I com sempre, abans de tornar a casa fem una visita als bars del poble per recuperar les forces.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Del mas de la Costa al mas de Xiron
mas de la Costa - Lloma Saltadora
mas de la Costa - mas de les Roques Llises
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs

Més informació:

Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera
(1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
Sendero didáctico alrededor del mas de la Costa

Entre Santa Malena i Cervera hi ha la Mola. Bé podríem dir que hi ha un parell de moles. La Mola dels Revoltons i la Mola d'Eixaudí o la Mola per excel·lència, i dalt de cada mola hi ha un vèrtex.
La primera, la Mola dels Revoltons, ja la vam visitar fa uns anys des de la Salzadella. La segona, la Mola, la teníem encara pendent i ja tocava fer-li una visita, així que hui aprofitant que Ramiro està per Alcossebre ens hem arrimat per a què ens faça de guia i ens puge al vèrtex de la Mola.

Hem començat la ruta a la nova ermita de Sant Vicent, no molt lluny del poble de Santa Malena de Pulpis. El dia s'ha alçat núvol i fresc i fins i tot amenaça aigua, el millor dia que podíem triar per a caminar per estes terres on l'ombra no és precisament abundant.
Sense perdre temps comencem a caminar pel camí de la Salzadella, abans camí de carro i ara una ample caminal asfaltat que travessa el terme cap al Molló on s'alça l'ermita de Sant Josep, ja a la ratlla de la Salzadella.
Deixem a la nostra dreta lo Pla del Llop, parcel·lat en trossos menuts que encara es cultiven. Un poc més avant deixem a la dreta la granja de Marçal i un tros més amunt la gran finca del Maset, plantada de tarongers. A l'esquerra queda la falda del tossal de l'Esquerola cobert de coscoll i carrasquissos. Allí dalt també hi ha un vèrtex que haurem de visitar un altre dia.
Quan portem ja quilòmetre i mig per l'asfalt el camí baixa a travessar la rambla del Mas i comença a pujar la Costera de Puça. Nosaltres aprofitem per abandonar l'asfalt i trencar a l'esquerra per dins del barranc del Pleit. L'aigua ha deixat net el fons del barranc i per ell es camina bé, sense punxar-se, i amb un peany més variat que l'avorrit asfalt.

Ermita de Sant Vicent.

Camí de la Salzadella.

El Maset.

Barranc del Pleit.

Però no fem massa tros per dins del barranc i abans que es tanque i siga impossible el pas remuntem uns vells bancals per l'esquerra a buscar un camí que entra cap a les Clapisses.
Arribem al caminal i el seguim fins que mor a uns bancals treballats. Ací els ribassos de pedra s'han fet servir més per a despedregar que per a aguantar els bancals.
El camí mor als bancals on hi ha una caseta d'una aigua envoltada de velles oliveres i garroferes. Travessem els bancals a buscar uns senda que mou del cap de dalt cap al corral de les Barraquetes, que s'alça dalt d'un llomet i quasi a tocar.
Al corral no arribem però sí a un altre caminal que puja a este corral i continua fins al corral del Cara-sol. Ací deixem enrere tot bancal i les vessants de les muntanyes ens apareixen pelades i cobertes per un matollar de coscolls, romer i argelaga que ho cobreix tot. Estes han estat tradicionalment terres de pastura i l'antic bosc es va deforestar de tal manera que ara només resta una gran extensió de matollar que entapissa totes les muntanyes.

Entrador a les Clapisses.

Caseta a les Clapisses.

Bancals a les Clapisses. Al fons l'Esquerola.

Pujant cap al corral del Cara-sol.

Corral del Cara-sol.

Passem pel corral del Cara-sol, un dels molts corrals que s'escampen per la falda de les muntanyes denotan el marcat caràcter ramader d'estes partides.
Des del corral del Cara-sol el camí baixa a buscar el barranc de la Cardanxa des d'on puja l'assegador del mateix nom cap al Collet de la Cardanxa.
La senda fa unes voltes per guanyar altura i continua faldejant per la vora del tossal de la Cardanxa que deixem a la dreta a buscar el collet.
Quan finalment arribem al collet després d'una llarga però no massa dura pujada el paisatge canvia bruscament. De l'altra banda el matollar ha deixat pas a un pinar de repoblació de pi blanc que s'estén per les vessants de l'Eixaudí.
Un tallafocs recorre la ratlla del terme i per ell passa una pista forestal que seguim cap a l'esquerra, continuant la pujada a la Mola.

Barranc de la Cardanxa.

Camí de la Cardanxa.

Collet de la Cardanxa.

Tallafocs per la ratlla dels termes de Cervera i Santa Malena. Al fons la Mola dels Revoltons i la Serrancanes.

Anem trobant algunes grans fites de terme doncs el camí discorre per la mateixa ratlla que separa els termes de Santa Malena i Cervera que queda de l'altra banda.
Abandonem momentàimament la ratlla seguint la pista però de seguida l'abandonem per una senda que ens retorna a la partició d'aigües per on passen les fites. Ja només ens queda una curta tirada abans d'assolir el cim de la pelada Mola i el vèrtex geodèsic que la corona.
Des dels 480 metres d'altura es domina bona part de les terres dels voltants i podem distingir Cervera, allà al lluny, i tota la plana de Vinaròs quasi als nostres peus. El dia gris i emboirinat ens deixa endevinar, més que vore, la mar, el delta de l'Ebre i el Montsià.

Camí de la Mola.

Tram final de pujada.

Cervera des de la Mola.

Vèrtex de la Mola.

La serra d'Irta, veïna propera, s'allargassa de l'altra banda del corredor d'Alcalà i cap a ella encaminem els nostres passos de baixada de la Mola.
Seguim el camí de lo Cingle que enfila recte avall, però a l'arribar a l'altura de la bassa del Cingle deixem el vell camí que continua a la dreta (segons els mapes ací tan sols una fina senda) i continuem cap a la Codina.
Passem per dalt del corral del Cingle, del qual no en queden més que les parets i no senceres, i enfilem avall cap a un barranc que s'obre pas excavant els tossals.
Ací el camí presenta més bona factura però està un poc més tapat pel matollar que ací creix més. De totes maneres es passa més que bé i seguint-lo arribem al corral del mas del Marqués.
Tota la falda de la muntanya que mira cap a la mar forma part de la gran finca del mas del Marqués de Benicarló, gran explotació agropecuària pertanyent a la família Sanmillan (per això abans l'anomenaven mas de Sanmillan) que va obtindre el títol de Marquesos de Benicarló a principi del segle XX.

Baixant de la Mola amb Montsià al fons.

Pel corral del Cingle.

Barranc de Codina.

Camí de Codina.

El corral del mas del Marqués és un gran corral, sembla que en ús fins no fa tant de temps, on tancar les cabres i ovelles que pastureven les muntanyes. Ara ja no hi ha animals de pota per tancar i l'única vida la posa un niu dins d'una paret.
Des del corral el camí principal baixa cap al mas del Marqués, però nosaltres agafem una senda que des de davant la porta del corral travessa un barranquís que baixa de la Codina i puja cap a la part alta de la Figuereta.
Quan assolim el cim de l'altra banda el matollar deixa pas als bancals, molts abandonats i alguns encara treballats, i entre els bancals baixa l'antic camí que hi pujava.

Corral del Marqués.

El corral vist des de dalt.

La vall d'Alcalà amb el castell de Xisvert al fons.

Santa Malena i l'Esquerola.

Continuem camí avall i quan arribem als peus de la muntanya retrobem els bancals treballats que ens acompanyaran de retorn a l'ermita de Sant Vicent.
A l'esquerra i dalt d'un tossalet queda la torre de Sanmillan. Torre de comunicacions de meitat del segle XIX, construïda per a traçar una línia de telegrafia òptica entre Barcelona i València que mai va arribar a funcionar perquè abans d'acabar-se va aparèixer el telègraf elèctric. Un altre dia haurem de fer-li una visita.
Ara però continuem camí passant entre algunes granges abans d'arribar al Pla de la Senyora.
Només ens queda travessar el pla, que no és menut, entre camps d'oliveres i ametlers que, després de travessar la rambla del Mas, deixen pas a la terra campa.
Arribem així al camí de la Salzadella i seguim per l'asfalt passant per l'antiga bassa d'Albert on hi ha un pou, malauradament tapat per les deixalles de la gent. Només uns metres ens separen de l'ermita de Sant Vicent i a l'ombra de les seues oliveres centenàries ens espera el cotxe.

Torre de Sanmillan.

Bancals de garroferes.

Bancals d'oliveres.

Pla de la Senyora.

Bassa d'Albert.

Finalitzem una ruta interessant i entretinguda en un paisatge que, vist des de la carretera, semblava que no tenia massa que oferir, i és que anant a peu les coses se veuen d'una altra manera.

Ací està el track:

Més informació:

Borrego, Juan Carlos et al. (2015) Mapa del parc natural de la Serra d'Irta Ed. Piolet
(1910) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Santa Magdalena de Pulpis. Ed. IGN
Xafamons

Aprofitant el dia de festa ens acostem a Xodos per a fer una volta a l'ombra del Penyagolosa. El dia s'ha alçat fresc però clar i convida a caminar sense fred ni calor, així que ben de matí ens encaminem a Xodos i, sense arribar al poble, ens desviem cap a la Vega des d'on comencem a caminar.
A Xodos un grup de gent del poble han estat els darrers anys recuperant els vells camins, i marcant algunes rutes que han penjat els components del CIM Penyagolosa. Nosaltres seguirem una d'estes rutes; el SL-X-05 que puja per la Noguereta al mas de Montoliu, però retallant l'eixida des de Xodos i retornant pel SL-X-8 que torna pel Pou de la Canaleja.

Comencem a caminar pel camí dels Pelegrins però només fem uns pocs passos que el deixem a l'esquerra i continuem recte pel camí de les Roques Llises que en este primer tram coincideix amb la pista que també hi va.
Travessem una portera i seguim uns metres per la pista que de seguida deixem continuant a la dreta pel vell camí més dreturer que puja entre pins i carrasques.
El camí és ample i en molts trams conserva l'empedrat original. Discorre entre carrasques joves que semblen rebrotissos de velles carrasques carbonejades fa algunes dècades.
Quan les carrasques es fan més esclarissades travessem la pista i abandonem el vell camí d'Arminyà (o les Roques Llises) continuant recte travessant també el camí que baixa a la Romera de Dalt abans d'assolir un coll. A la nostra dreta un poc més amunt queda el mas de Miravet i les seues terres són les que hem estat travessant quasi des que hem eixit.

Camí de les Roques Llises o d'Arminyà.

Coll al mas de Miravet.

El barranc dels Flares i Penyagolosa.

La Lloma Bernat.

Deixant enrere el suau llomet davant nostre es troba la mas de Llamba, però entre nosaltres i ell queda el profund barranc dels Flares i el camí del mas de Llamba que ara seguim, més estret però de ferradura, enfila avall fent voltes entre el carrascar.
Moltes carrasques mostre els efectes de la gran nevada d'este hivern; branques partides, cimals trencats, balones tocant terra, arbres oberts són algunes de les coses que anem trobant mentre baixem però sortosament no cap ens impedeix el pas.
Baixant baixant arribem al pou Pardo, xicotet pouet situat sota la roca del Bou al carasol de la muntanya.
El pou ha estat també recuperat amb porta nova que guarda l'aigua dels animals que puguen caure.
Deixat enrere el pou en dos camellades arribem al llit del barranc que baixa sec i el travessem pujant per l'altra banda. El camí va pujant lleugerament resseguint la falda de la muntanya que cau cap al riu de Llucena anomenat ací el Barranc Fondo.
De l'altra banda del barranc Fondo queda la Lloma (Bernat) i a les seues faldes, davant nostre, el Pou de l'Assor bastant més important que el Pou Pardo que hem deixat enrere.
Un poc més avant i amunt pugem una costereta per arribar a l'era del mas de Llamba. Ací fem un descans recuperant forces perquè a partir d'ací tot el camí serà cara amunt fins que arribem al mas de Montoliu i és una llarga pujada seguint l'assagador que des del Pou de l'Assor.

La Roca del Bou .

Pou Pardo.

Barranc dels Flares.

Camí del mas de Llamba.

Mas de Llamba.

El barranc Fondo i el mas de la Moleta.

Enfilem recte per un llomet, entre les parets de l'assegador que retalla la pista que baixa al mas de Llamba fins que arribem a la pista de les Roques Llises, traçada seguint (més o menys) el vell camí al mas.
Travessem la pista i enfilem cap a la Noguereta, conjunt de cases que queda dalt nostre. L'assegador coincideix ací amb el camí del mas de Montoliu.
El camí travessa entremig les cases assolades que poc a poc van convertint-se en un muntó de pedres abans d'enfilar cap al cormo de l'allargassat tossal de la Noguereta.
Més amunt del mas hi ha la cisterna de la Noguereta que encara té aigua i és estrany no trobar cap altra font o pouet perquè als peus del mas hi ha un aflorament de gresos que normalment sol anar acompanyat de surgències d'aigua, en este cas els estrats deuen bascular cap a un altre lloc.
El tossal de la Noguereta està cobert de ginebres i savines i quan arribem a dalt de l'altra banda ens torna a aparèixer Xous, tan prop i tan lluny.
El camí travessa l'allargassat tossal i quan torna a enfilar amunt abandona l'assegador que per la dreta baixa al barranc dels Frares.
Als ginebres i savines s'afigen ara carrasques i alguns pins jòvens, molt afectats per processonària, i que ens acompanyen una curta pujada fins que trobem les traces d'una antiga pista de baixar fusta (o carbó?) que puja des del barranc dels Frares i que seguirem amunt.

Assegador de la Noguereta.

El Marinet des de la Noguereta.

L'Estret del riu des de la Noguereta.

Cisterna de la Noguereta.

Camí del mas de Montoliu.

Penyagolosa des del Tossal de la Noguereta.

Xodos des del tossal de la Noguereta.

Antiga pista per on s'ha traçat el sender.

La serra d'en Galzeran i la mar al fons.

Continuem pujant entre un carrascar carbonejat deixant a la dreta el Pinar de la Carrascosa i a l'esquerra el mas de la Carrascosa, a l'altra banda d'un barrancusset.
Un poc més amunt passem per dalt del Pouet de Detràs de la casa.
Continuem pujant d'una manera menys marcada per les faldes del tossal de la Carrascosa que deixem a l'esquerra mentre que a la dreta queda el barranc del mas de Montoliu, que s'enfonsa i ens separa del tossal del mas de Montoliu. La senda continua penjada mantenint l'altura sobre el barranc travessant els rodals de pinar que creixen a l'ombria.
La senda va mantenint la cota i travessa el barranc per la capçalera, entre els vells bancals del mas. Només travessar-lo pugem a trobar la pista del mas de Montoliu que es troba un centenar de metres més amunt, a un coll als peus del tossal del mateix nom.
El mas és un dels grans masos de Xodos, situat en la part més alta del poble a 1300 metres d'altura. Tot i estar abandonat encara es conserven les parets de les cases i bona part de les teulades i a les sues terres encara pasturen les vaques. Davant del mas s'estenen les pastures que cobreixen les esquenes del Cabeço Roig i del Cabeço Pelat.

Penyagolosa des de la Carrascosa.

Pou de detràs la Casa.

Barranc del mas de Montoliu.

Camí del mas de Montoliu.

Pista del mas de Montoliu.

El mas de Montoliu.

Ací mateix, al solet de l'era, aprofitem per fer un mos ràpid abans de continuar camí cap a la font del Pi per on passa la pista que ressegueix el Pas real d'Aragó.
La font aboca l'aigua a uns gamellons mig corcats. No és una font molt abundant doncs només recull l'aigua del tossalet de darrere però gràcies a les nevades de l'hivern encara cau un rajolí d'aigua.
Seguim ara per la pista cap al Pla de la Creu. Ací es cruea el Pas d'Aragó, el camí de Xodos a Villahermosa i al Castillo.
Per la vora del bassot continua la nostra ruta, seguint el camí de Xodos a Villahermosa que ací s'ha convertit en una pista que baixa al mas de les Penyes.
Baixant trobem els únics passejants del dia que saludem i avancem quan s'aturen al solell.

Cap al Pas real d'Aragó.

Font del Pi.

Penyagolosa des de la pista del Pas real d'Aragó.

Antic camí del Castillo.

La pista baixa per un rellomet però la senda se'n desvia per l'esquerra, baixant entre carrasques a buscar el barranc de les Penyes.
Baixem molt ràpidament fins al barranc que travessem quan es junta amb el de la Calderassa conformant el barranc dels Flares. Per l'esquerra continua un senderol que puja a Gargant mentre que nosaltres seguim el camí més ample i clar que baixa per la vora del barranc travessant-lo ací i allà.
En un moment donat el camí ample (una antiga pista abandonada) continua per la dreta travessant el barranc mentre que nosaltres seguim el vell camí del Castillo per l'esquerra pujant lleugerament entre el pinar.
El camí ens porta a la part de dalt del mas del Roig.
Passat el mas i sota una penya trobem una curiosa caseta de pedra, sota un abric, que manté el sostres de branques de ginebre i terra.
A partir d'ací el camí puja pel carrascar que creix a la solana de Gargant. No és una gran pujada però ja en portem moltes i ara pensàvem que només ens quedava baixar així que als xiquets se'ls fa llarga.
Però com totes les pujades finalment acaba quan arribem a les Piques del Ginebre, curioses piques de pedra encastades dins d'una paret de pedra sota una arcada.
Un poc més avant arribem al mas del Sord, on abandonem el camí del Castillo i trenquem a la dreta per la pista de Gargant.
Deixem enrere el mas del Sord i el dels Colejals, veí seu. Només passar-lo per l'esquerra baixa la ruta de la Canaleja.

Carrascal als Miquelos.

La Roca del Falcó i la de les Escales.

El mas Roig.

Caseta de pedra en un abric vora el camí.

Mas del Sord.

Els Colejals.

Travessem una portera i continuem avall per la senda que, entre el pinar, arriba al fons del barranc del mas de Vela.
Ara ens toca seguir el barranc, primer més tancat entre pinar i que més tard s'obre quan estem ja prop del Pou de la Canaleja.
El pou s'alça a la dreta del barranc i també ha estat netejat i arreglat amb una porta nova i una pica de pedra on cau l'aigua que rebosa. Com que portem prou aigua l'única que aprofita per beure és la gossa abans de continuar el camí.
Apretem el pas perquè ja ens queda poc. A partir d'ací la senda esdevé un carril ample per on poden passar els cotxes que entren a alguns bancals treballats que trobem, plantats de carrasques truferes i tancats per a què els senglars no facen collita.
El barranc s'obre en una ampla planícia quan ens acostem a la Vega. Per davant de la caseta de Ximo el Sastre la pista se'n desvia a buscar la pista del mas de Llorenç, però nosaltres seguim un poc més per dins del barranc per on va un antic assegador, arribant així al punt on se'n desvia el camí dels Pelegrins, a pocs metres d'on hem començat la ruta.

Portera al camí del pou de la Canaleja.

Barranc del mas de Vela.

Arribant al Pou de la Canaleja.

Pou de la Canaleja.

Carrasques truferes.

Xodos des de la caseta de Ximo el Sastre.

Pista del mas de Llorenç.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

L'Estret del riu de Llucena
de Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
Penyagolosa: al voltant del pic
Xodos a Villahermosa
Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa

Més informació:

Ajuntament de Xodos
Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.

Fa tres mesos vam fer la primera etapa de les Crestes d'Espadà, entre la Vilavella i el coll de la Ibola. Hui és el dia que toca continuar la ruta recorrent la segona etapa entre el coll de la Ibola i el Breceral, a la ratlla de terme entre Torralba i Pavías.

La primera dificultat del dia és logística. Cal pujar a la Ibola i tornar a casa. Finalment, com que som pocs, ho solventem tirant mà dels «sacaleches» que ens pugen al coll de la Ibola i ens acompanyen un bon tros, i mentre ells tornen a pels cotxes nosaltres continuem fins al final, on ens esperarà Jose amb el taxi per portar-nos de tornada a casa.

Així que a les huit i mitja del matí del primer dia de calor de l'any, ens fem la foto d'eixida al coll de la Ibola abans de començar a caminar.

Ens agafem amb calma la pujada cap a la Penya Pastor que serveix per fer l'escalfament de cames i cors. Quan arribem a l'aljub del tio Carreguí continuem a la dreta per la senda que enfila recte cap a la Penya Pastor. Ací trobem les cintes de la carrera de muntanyad'Alcúdia que passa per este tram i seguint-les arribem al collet que hi ha als peus de la Penya del Pastor.
Just ací seguim a l'esquerra per la senda oberta per les trinxeres de la línia XYZ que s'escampen per l'ombria de l'Espadà. Abans era un corriolet amb fites mal de seguir, després el pas de la gent el va fer més clar, i ara que han passat per ací la marató dels Dements ja té l'aspecte d'una veritable senda.
Seguim la senda autènticament espadànica tot i què ací no hi ha sureres. Passem entre blocs de rodeno, carrasques i pins que creixen entre les penyes i falzies i molses que s'arrapen a elles.
Les fites ens porten fins al Picaio. L'únic pic digne de tal nom en la cresteria de l'Espadà: redó i quasi cònic. Als seus peus hi ha restes d'un aljub i, al cim, pedres que semblen d'alguna antiga fortificació, no debades ací va tindre lloc la darrera resistència dels moriscos d'Espadà que es van encastellar al pic (Espadà) que finalment va donar nom a la Serra a partir d'esta batalla.
De totes estes guerres ja han passat decennis i segles però les ferides a la muntanya, tot i què han cicatritzat, encara es poden vore.

Inici de la ruta al coll de la Ibola.

Estiraments per anar escalfant.

El Picaio.

Fem foto de grup al Picaio, el primer dels cims i també el primer mil de l'Espadà. Al traçar la ruta dels cinc mils d'Espadà el vam descartar per ser un pic menor de l'Espadà (i per no allargar tant la ruta), però hui l'incloem amb tots els honors que es mereix.
Continuem ruta baixant per l'altra banda. Ací fa uns anys no hi havia senda i calia seguir el millor pas per la cresta. Ara ja hi ha una senda clara, més encara després de passar-hi la marató dels Dements, així que només cal seguir-la mentre voreja la crestera d'Espadà per la banda de llevant quasi tota l'estona.
Travessem el pinar que creix i davalla cap a Alcúdia durant un bon tros fins que tornem a pujar a buscar les penyes del crestall. Anem trobant trinxeres i fins i tot restes de les sendes fetes per enllaçar d'unes trinxeres a unes altres fins que finalment enllacem amb la senda que puja des del coll de la Ibola uns metres abans del pic d'Espadà.
Arribats al pic aprofitem per fer un mos i trobem, com no, gent que hi puja. Ells ens informen que finalment la Marató d'Alcúdia no es farà a l'estar en alterta 3 d'incendis a causa del ponent que tenim. Llàstima perquè ho tenen tot preparat.

Cresta de l'Espadà.

Pic d'Espadà.

Després d'una breu estona al pic continuem camí baixant cap a la Nevera. Uns metres més avall ens despedim dels Sacaleches i d'Ángel, que trenquen a l'esquerra a buscar el Collado Torres i el Cullera abans de tornar als cotxes. Nosaltres continuem recte per la crestera buscant el Alto de la Pastora on hi ha el vèrtex geodèsic, abans de baixar per los Castañeros a la Nevera.
Este és un camí que coneixem molt bé doncs el repetim cada any en la clàssica travessa dels cinc mils d'Espadà. De fet el que ens resta a partir d'ara és quasi un calco d'eixa ruta amb algunes xicotetes (però significatives) variacions.
Arribem a la Nevera i ens reagrupem abans d'encetar la pujada a la Almenarilla (rebatejada durant la guerra com las dos Tetas). Passem per la vora dels cirerers que mostren el fruit, que ja pinta color. Com canvia el paisatge, el febrer passat eren sense fulla i ara ja tenen fruit!
Pugem per la pista de Xinquer i ens desviem a l'esquerra per la vora del corral de Torres. Passem amb cura de no enfadar les abelles que amb la calor estan més susceptibles, i enfilem la pujada de la Almenarilla, la més dura de tota l'ascensió.
El sol apreta de valent i ens ho prenem en tranquilitat. Ens aturem una estona al collado de Esparsa que marca l'inici de la pujada a la Ràpita que farem a ritme pausat però sense pausa. Mantenint una marxa constant durant els quaranta minuts de pujada que ens deixarà al cim. Abans hem anat fent les diferents costeres que ens pugen al Pinar de los Cubos, avantcim de la Ràpita on suavitza la pujada i es pot descansar abans d'encarar el tram final fins al cim.

Pujant a la Almenarilla.

La primera "Teta".

La Ràpita i Cuatro Caminos des de la Almenarilla o las Dos Tetas.

Cim de la Ràpita.

Arribats al cim ens aturem uns moments i continuem la marxa, ara de baixada, cap al collado de Villamalur o de los Refugios. Baixant anem veient com els roures trauen les noves fulles primaverals. De fet en la llarga baixada cap als Cuatro Caminos trobem dos tipus de roures; el valencià o faginea i el pyrenaica que només trobem en alguns rodals alts i silicis com Penyagolosa o Pina. Ací trobem el rodal més al sud que no arriba a formar bosquets.
Travessant el carrascal arribem al collado i abandonem l'itinerari que seguim als cinc mils, trencant a la dreta pel camí d'Algimia a Villamalur.
Seguint el camí arribem en uns minuts al collado de Cuatro Caminos. Ací passen el camí d'Alcudia a Matet i el d'Algimia a Villamalur, quatre camins per a quatre pobles. Des d'ací seguim el camino de Matet, ara pista, que baixa entre uns bancals de cirerers que semblen abandonats. Uns metres més avall corre la pista asfaltada de Matet a Villamalur, i la seguim a la dreta però només uns dos-cents metres. De seguida l'abandonem pujant a l'esquerra per una pista traçada per damunt de l'assegador de Cuatro Caminos al Pinar i que seguirem, si fa no fa, a partir d'ara.

Collado de Villamalur o de las Trincheras.

La Ràpita des del camino de Villamalur.

Comencem pujant per la pista deixant a l'esquerra la balsa de la Cerretilla. La pista ens puja al cim de la Cerretilla on hi ha encara alguns bancals de cirerers cuidats que alternen amb altres abandonats.
Uns pins boltats tallen els últims metres de la pista que mor a uns bancals sense cuidar. A partir d'ací continua la senda que segueix el traçat de l'assegador. La primera part passa per un rodal que es va cremar fa uns anys a causa d'un llamp. Per sort les brigades van apagar el foc ràpidament i només es va cremar un tros i el deixem enrere pronte entrant en una zona de pinar de pi blanc que ens acompanya mentre baixem cap a un collet.
La senda està prou bé fins al collet. Ací han caigut molts pins a causa de la neu que han tapat la senda. Per sort és un tram ben curt i quan pugem cap al Alto de Muza deixem enrere els pins caiguts. A la nostra esquerra, a l'altra banda del barranco de Aguarroyo que corre molt avall, queda la Lastra i el Carro per on solem passar quan fem els cinc mils.
Fem un tram més costerut pujant cap a les penyes que coronen el Alto de Muza i continuem per la part de dalt d'un cingle abans de buscar el camí de baixada. Esta és l'única part perdedora de la senda i com ja ens va costar de trobar l'última vegada que vam passar ara estem atents al punt on unes fites poc evidents marquen el punt on cal desviar-se per la dreta de baixada cap a un collet.
Seguint sempre per dalt les muntanyes anem girant cap al nord, esquivant un tossalet per l'esquerra i passant per dalt d'un altre. El camí cada vegada és més clar i evident. Es va netejar fa uns anys i es conserva bé, a més les nevades no han fet caure massa pins ací.
Passem un ample collet sota uns pins grossos i davant nostre tenim ja el Gobanar on hem de pujar. El Gobanar és un ample tossaló que domina esta part de la divisòria d'aigües. La vessant que mira al migdia està travessada per un parell de trinxeres. Es tracta d'unes línies de trinxeres fetes amb paret de pedra seca tan ben conservades com poc conegudes.
Travessem les línies de trinxeres i al capdamunt del Gobanar busquem l'ombra d'un parell de pins per aturar-nos a dinar, que ja és hora.

Pins tombats a la Cerretilla.

Pujant al Alto de Muza.

La Lastra des del Alto de Muza.

Senda del Gobanar.

Dinant al Gobanar.

Després de dinar continuem la marxa amb un ritme més pausat. Travessem l'ample cim del Gobanar, a quasi mil metres d'altura, abans d'encarar la dura baixada al Collado.
Baixem seguint l'assegador. Per ací fa anys es va obrir un tallafocs i la senda el segueix baixant quasi al recte fins als corrales del Collao.
Pel Collao passa el camino de Matet, i per ell pugem quan fem els cinc mils i és que en este punt retornem al traçat d'eixa ruta que ja coneixem tan bé. Així que ja sabem el que ens espera: un tram per la pista asfaltada de Pavías fins que arribem a la Lobera i, des d'allí la pujada per la Rocha cap al Pocico de Villamalur. Ens ho agafem amb calma, admirant les vistes des del Collao i disfrutant de la primavera que omple de flors els bancals.
Pugem a poc a poc i en grup la senda de la Rocha cap al Pocico. Apreta la calor al cara-sol i no convida a còrrer. Finalment a l'arribar a dalt trobem la pista que passa pels cims. Ara toca continuar per l'esquerra però no ens estem de fer uns metres més i pujar al Alto del Pinar, que tenim tan prop. Així que pugem entre el pinar fins la caseta forestal que el corona.

Baixant al Collao.

Senda de la Rocha amb la Lastra i la Ràpita al fons.

Alto del PInar.

Esta vegada no ens assentem al pedrís a prendre el sol sinó que busquem l'ombra. El sol i la calor apreten a esta hora i la frescor de l'ombra i un bon glop d'aigua ajuden a passar-la.
Després de recuperats tornem a baixar entre les falagueres que ja comencen a traure el cap sota el pinar a buscar la pista i, seguir-la per la Rogaliza cap al Tajar.
Al Tajar la pista deixa pas a un bell tram de senda que baixa a buscar el collado de la Rocha vorejada d'orons.
Arribem al collado i enfilem l'última pujada del dia cap a la Santa. Fem una primera tirada al collado del Pobre i des d'ací seguim una senda que planeja faldejant el Pinar de Torralba fins al collado de los Tres Pinos. Ací enllacem amb la senda que puja des de Torralba i la seguim amunt. Fa uns anys van fer un tallafocs i per passar les màquines van obrir una pista destrossant l'antiga senda. Ara encara es nota la destrossa però poc a poc la vegetació va tancant la pista que torna a semblar una senda encara que no tan bonica com era.
Conforme pugem anem trobant pins tombats que ens impedeixen el pas. Ja els vam esquivar fa uns mesos i ara ho tornem a fer amb més facilitat doncs el pas de gent ha anat obrint forats entre les branques.
Finalment abandonem la senda per enfilar cap al Alto del Pinar o la Santa. La Santa per la capella de Santa Bárbara que hi havia ací a dalt abans de la guerra i que mai es va refer.

Collado de los Tres Pinos (ara dos).

Senda a la Santa.

Tram final de la pujada.

Cim de la Santa.

Ens fem la foto de cim i continuem la ruta perquè encara ens queda un bell tros de baixada fins on ens espera Jose amb el taxi.
Baixem a la senda i continuem senda avant cap a la Balsa del Pinar. El pinar adult que hi havia abans de l'incendi ha donat pas a un pinar jove i massa espès vint-i-cinc anys després. Li vindria bé una aclarida però sembla que no hi ha diners per a treballs forestals.
Des de la bassa baixem a la pista que puja a l'ombria del Pinar. Fins ací seguim un sender local de Torralba. Ara el deixem quan trenca avall per tornar al poble. Seguim pista avant però l'abandonem buscant un vell camí que mou a l'esquerra sota el pinar. Sort que apareix als mapes perquè les traces es perden.
El camí retalla una gran volta de la pista i va més proper a la divisòria d'aigües, què és el que ens proposem, així que malgrat els brucs que el tapen el seguim baixant cap al Mojón de Torralba.
Els últims trams es fan més perdedors perquè el traçat antic del camí està tapat per la vegetació, però arribem finalment i sense problemes al Mojón de Torralba, gran fita que parteix els termes de Torralba i Pavías. Ací mateix passa la carretera i trobem a Jose amb el taxi que ens espera.

La Balsa del Pinar.

Drecera per senda.

Baixant al Mojón de Torralba.

El Mojón de Torralba.

Final d'etapa.

Aprofitem per a què ens faça la foto de grup del final abans d'emprendre la tornada a casa contents d'haver acomplert la segon etapa i amb ganes de continuar amb la tercera i última etapa de la travessa d'Espadà per les crestes.
Continuarà ...

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Pujada al Pinar (la Santa) des de Villamalur
De Torralba al Pinar
Pujada a la Ràpita
De la Nevera a la Ràpita
De la Fuente de la Calzada al Pic d'Espadà
Pujada a la Lastra des d'Algimia
De Matet a Torralba pel Pinar
Aín al Picaio i l'Espadà tornant per la fuente del Toro
Circular a la Ràpita pel corral de Navarro i el barranco de las Tortugas
El Picaio, l'Espadà i el Cullera seguint la marató dels Dements
La Lastra des de Villamalur
2mils d'Espadà: Espadà i Ràpita
5 mils d'Espadà 2013
5mils d'Espadà 2015
Trinxeres del Gobanar des de la caseta del Cantal
La Lastra des de Villamalur
Del Cantal a la Nevera de Cuatro Caminos pels pinars de Villamalur
Circular als pinars de Villamalur: del Cantal al Perrudo pel Bobanar i el barranco Berniches

Més informació:

Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
Cartoweb
Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies

Un any més amb l'excusa de la fira de la cirera tornem a caminar per la Salzadella. Tot i que ja estem al juny el dia amenaça aigua, així que deicidim fer ruta cap a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu, ruta que és fàcil de retallar si les coses es compliquen.

Travessem el poble quan encara estan montant les parades i contrasta la relativa tranquilitat amb l'animació que trobarem quan tornem.
Eixim pel camí de les Estelades, antic camí de Santa Malena ara reconvertit en carretera rural al mateix poble.
Al poc d'eixir del poble deixem el camí de Santa Malena i trenquem a l'esquerra per un camí amb voreres i arbres plantats que sembla una avinguda i ens acosta al Bovalar. Malgrat l'aspecte de carrer nou es tracta de l'antic camí de Cervera, convertit també (en bona part) en pista forestal.

Plantant la paradeta.

Eixint del poble.

Arribem de seguida al Bovalar, terreny comunal propietat de l'ajuntament de la Salzadella que abans s'usava per a pastura dels animals de treball dels veïns (d'ací que estiga al costat del poble) i que ara s'ha convertit en un pinar de repoblació. Sota el pinar hi ha tot de senderes traçades per a un circuit de btt que baixa des de l'ermita de Sant Josep. Nosaltres retallem pel pinar però seguim pel camí de Cervera, ara una ampla pista que ens puja travessant el pinar cap al collet que separa els termes de la Salzadella i de Sant Mateu.

El Bovalar.

Camí de Cervera.

Collet i aljub.

Ací l'aigua que ens amenaçava ens arriba i comença a ploure no molt fort però sense pausa. Apretem el pas per la pista que baixa vora el barranc entre el pinar i deixem a la dreta un entrador que puja cap a lo Tormo i que vam seguir fa un parell d'anys en una altra ruta.
Quan eixim del pinar el camí continua a l'esquerra a buscar el barranc Fondo mentre que per la dreta, remuntant una costereta, segueix el vell camí de Cervera.
El camí baixa a buscar el barranc i el ressegueix un bell tros fins que n'ix per l'esquerra seguint la falda de les muntanyes que recorrerem a la tornada.
Retallem una revolta per una senda i un poc més avant trobem les senyals blanques i grogues del PR-CV-202 que baixa des del Pla dels Triadors per les Deveses. A partir d'ara el seguirem fins a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels, sempre per pista.
Deixem enrere el pinar que creix en rodals repoblats a dalt de les muntanyes i davant nostre s'estén un paisatge on alternen les malees amb els bancals plantats d'ametlers i oliveres. Antics masos i casetes s'escampen un poc per tot i, destacant entre ells, el mas d'en Pere, rehabilitat fa uns anys com a hotel rural però que a hores d'ara no sembla que funcione.

Primera arruixada del dia.

Retallant el camí al barranc Fondo.

Deixant enrere el Bovalar.

Mas d'en Pere.

Deixem enrere el mas i tornem a entrar al pinar que ens acompanya fins que trobem un encreuament, sota l'ermita de Sant Cristòfol i ja prop de la Mare de Déu dels Àngels. Per la dreta puja una pista a Sant Cristòfol però com estem ja prop de la Mare de Déu ens acostem tot i que la pluja torna a fer acte de presència i ens acompanya fins que arribem al porxe de l'ermita per arrecerar-nos.

Desviament a l'ermita de Sant Cristòfol.

Per dalt les Dreceres cap als Àngels.

L'ermita és un interessant conjunt arquitectònic, datat dels segles XVI i XVII, format per l'església, l'hostal, el mirador, el pou i altres construccions annexes. En aquesta ubicació, va existir, des del segle XV, una ermita dedicada a sant Antoni Abat i sant Pau Ermità. Va ser absorbida per la nova construcció, realitzada a partir de 1580 i finalitzada en 1623.
En 1866, una comunitat de 160 persones, que formen la Societat de l Oliverar i Redona de la Mare de Déu dels Àngels adquireixen, en subhasta, la desamortitzada finca de la Mare de Déu, s encarreguen del manteniment dels edificis, culte i finca.
El 13 de desembre de 1918, la nit de santa Llúcia, un voraç incendi destrueix l'interior de l ermita, els ornaments d'aquesta i la figura original de la Mare de Déu dels Àngels. En 1921, el papa Benedicte XV beneeix, al Vaticà, la nova imatge, esculpida en marbre de Carrara, pel professor Anacleto Brunetto. Continuen les obres de restauració i recuperació dels danys produïts per l incendi.
Com diu la llei de Murphy a l'arribar al porxe deixa de ploure i mentre l'aigua s'escorre muntanya avall nosaltres fem una volta per les tancades edificacions de la gran ermita, i el sol il·lumina tímidament el poble de Sant Mateu que s'alça al pla davant nostre.

Sant Mateu.

Ermita de la Mare de Déu dels Àngels.

Baixem de l'ermita per les Creus que comença davant de l'arc que s'obre a la placeta de l'ermita, però com que el camí fa més volta retallem per una drecera oberta pels que, com nosaltres, no volen fer tanta volta.
Quan arribem al pla travessem un barranquís i de seguida trenquem a l'esquerra per pujar a l'ermita de Sant Cristòfol per la drecera on va el PR. A meitat pujada deixem a l'esquerra un corriolet que sembla que també hi puja i seguim el camí principal que ens porta al collet que separa el tossalet de l'ermita del tossal de la Gaita.

Camí de l'ermita.

Drecera de Sant Cristòfol.

Ací trenquem a l'esquerra per la pista que ens porta al cim on s'alça l'ermita. L'ermita és una construcció gòtica de finals del segle XIV o principis del X durant l'època d'esplendor del comerç de la llana; consta d'una única nau voltada per un banc corregut i un absis quadrat. Disposa d'una casa per a l'ermità adosada a la part de llevant de la mateixa. Va ser rehabilitada als anys 90 i actualment encara se puja en romeria per Sant Cristòfol.
Després de visitar l'ermita per fora i de disfrutar de la magnífica panoràmica que s'obre al davant, molt millor que a la Mare de Déu dels Àngels, retornem al collet però esta vegada seguint una senda que hi baixa quasi al recte entre el pinar fruit de la repoblació natural després de l'incendi que va assolar esta part del terme als anys 90 del segle passat.

Ermita de Sant Cristòfol.

Baixada de l'ermita.

Des del collet el PR continua cap a la Pedrera del Gros fent la volta al tossal de la Gaita, però nosaltres continuem recte per una senda que puja quasi a pits al tossal.
Després de coronar el tossal baixem al collet que el separa de la Pedrera del Gros on trobem el camí de carro que hi puja i per on ve el PR.
Des de la pedrera continuem per senda pujant novament cap a la Bastida.
Totes estes llomes es troben prou deforestades i el pinar només creix als rodals que s'han repoblat, o a les zones més ombries on s'ha produït una repoblació natural. D'ací i d'allà anem trobant també algunes carrasques que és la vegetació que li corresponia i que, malauradament, ha desaparegut per molts anys.
El recorregut del PR segueix, si fa o no fa, l'assegador dels Molins que encadena tota la línia de tossals que s'allarga entre Sant Mateu i la Salzadella. Així quan arribem al cim de la Bastida, tallat per la cara nord, baixem una xicoteta canal i continuem per dalt en direcció al Bovalar de Sant Mateu.

Pujant a la Gaita.

Sant Cristòfol i els Àngels des de la Gaita.

Baixant a la Pedrera del Gros.

La Bastida.

Les Llacunes des de la Bastida.

Al baixar la senda es converteix en un carril estret que seguim fins que ens porta al camí de la Saldonera. Ací el PR continua per ell baixant al Pla dels Triadors i al camí del Barranc Fondo per on hem passat abans. Ara continuem recte pels cims cap al mas de Rodita del qual només queda poca cosa més que el nom.
Ací continuem per un tallafocs que corre per la ratlla de la Salzadella i baixa cap al Bovalar de la Salzadella.
Apretem el pas perquè davant nostre hi ha uns núvols ben negres i carregats d'aigua, acompanyats de trons i esperem arribar al poble abans que ens pille la tronada però pareix que va més de pressa que nosaltres així que quan el tallafocs gira a la dreta en una forta baixada comença a ploure amb força.
Baixem ràpid fugint dels cims on sempre és més fàcil que caiga un llamp i quan arribem al camí dels Carrascars seguim a l'esquerra sota la protecció del pinar que creix al Bovalar.

Camí del mas de Rodita.

Tallafocs per la ratlla de terme amb la Salzadella al davant.

Plovent al Bovalar.

Tornant a travessar el Bovalar.

Arribem al camí de les Estelades, per on havíem començat la ruta quan ja ha parat de ploure i amb els carrers encara banyats entrem a la Salzadella i ens acostem on hem deixat el cotxe per canviar-nos de roba per estar més presentables al fer una volta per la fira.

Entrant al poble unes hores més tard.

Disfrutant de la fira.

I carregats de cireres ens despedim de la Salzadella fins a l'any que ve ... o abans.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part de la ruta:

Salzadella: volta a la Talaia Grossa
Cervera a la Salzadella
La Salzadella al Tossal d'en Canes
Salzadella - ermita dels Àngels
Els Àngels - Cervera
de la Salzadella als Revoltons i l'ermita de Sant Josep

Més informació:

Ajuntament de la Salzadella
Àlvaro Martí, Mª Teresa (2006) Toponímia dels pobles valencians: La Salzadella Ed. AVL accessible a la web.
Carod Segarra, Núria (2014) Toponímia dels pobles valencians: Sant Mateu Ed. AVL accessible a la web.
Senders de Sant Mateu
Muñoz Badía, Ricardo(1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea, Vinarós

Com que ja fa calor toca començar a fer rutes aquàtiques o, si més no, refrescants, així que quan Pasqual ens proposa fer una ruta a Montanejos passant pel xorro del pantà d'Arenós no ens ho pensem massa.

Arribem a Montanejos i aparquem a la vora del poliesportiu. A l'estiu el pàrquing està vigilat i és de pagament però a primera hora del matí no hi ha ningú per a cobrar, ni tampoc cotxes.
Comencem a caminar buscant el GR-7 que travessa el riu pel pont de la carretera de Zucaina i puja per un camí de ferradura costera amunt sota un pinar fins que arriba a una pista. La pista està traçada sobre l'antic de Cortes i el continuem pujant cap a Chichán. Tot i l'afluència de turistes a Montanejos els únics éssers vius que ens trobem són de quatre potes i llargues orelles en una caseta de vora el camí.
Seguint camí arribem a los Planos de Chichán. Ací el GR continua pel vell camí pujant cap a la Oradilla mentre que nosaltres seguim la pista que travessa los Planos fins que acaba. Seguim el Sendero de los Estrechos que fa la volta al Estrecho de Chillapájaros i davant nostre i a l'altra banda de l'estret tenim el Frontón o Morrón de Campos als peus del qual passa el camí de tornada.

Pàrquing del pont.

GR-7

Els burros mirant.

El Morrón de Campos des de los Planos de Chichán.

Ací la senda s'acosta al riu i comença a baixar per dalt de l'estret. El sol encara no ha entrat i fa un dia ben agradable.
Baix queda la presa que agafa l'aigua per a la central de Cirat i de l'altra banda una paret foradada per on passa la carretera. El riu corre pel fons amb prou aigua.
Quan arribem al riu, un pont bastit per a la construcció de les preses ens ajuda a travessar i continuar riu amunt.
Deixem a la dreta el medidor i seguim pel camí que ens porta al desguàs del pantà d'Arenós.
L'aigua ix per un tunel que forada la muntanya i amb tanta força i quantitat que tot i passar per l'altra banda acabem tots xops. Ens acostem a vore de més prop l'eixida que és tot un espectacle abans de pujar cap a la carretera on ens trobem les barques d'una empresa de ràfting que aprofita l'aigua per a baixar fins a la presa de Montanejos.

Presa de Cirat.

Sender de los Estrechos.

El riu de Millars des de dalt.

Pont sobre el riu.

El xorro del pantà d'Arenós.

Fotografiant el "chorro" de prop.

A la carretera el SL gira a l'esquerra per pujar a buscar l'antic camí de Montanejos a Campos. Nosaltres seguim carretera amunt fins a la paret del pantà.
El pantà està bastit just on acaba l'estret i abans d'obrir-se la vall de Campos de Arenós, que va quedar sota d'ell. La idea original fou construir-lo a l'estrecho de Chillapàjaros, on amb molt poc de cost es pot fer una presa de formigó i represar tota l'aigua però al fer els estudis geològics es va vore que hi havia una falla per on es perdria bona part de l'aigua, així que es va haver de fer aigües amunt. A més la presa és de terrargila i no de formigó, amb un talús de pedres de manera que és més flexible en cas de moviments del terrenys sobre el que s'assenta. El problema és que les vessants del pantà no són estables i s'han hagut de fer treballs per tal de assegurar l'estabilitat de les vessants, sobretot la de la Puebla, i així i tot no es pot omplir fins a la màxima capacitat teòrica. A més després de la mala experiència del pantà de Tous es van haver de fer treballs d'ampliació dels desguassos per a que puguera admetre el doble d'aigua que la prevista inicialment perquè si l'aigua saltara pel coronament de la presa podria trencar-la i provocar una pantanada.
A una banda de la presa es veu el nou desguàs, un impressionant forat construït només per previsió.
El pantà ara està quasi ple (pel que pot estar) i no es veu res de l'antic poble de Campos que queda sota les aigües, així com també el Romeral i la Rambla Alta. Dominant-ho tot encara queda el castillo de la Viñaza o d'Arenós, mig enrunat i on només es conserva l'antiga església, ara ermita, rehabilitada de fa poc.

Carretera de la Puebla.

La presa d'Arenós.

Pantà d'Arenós.

Des d'ací ens decidim a seguir un track d'Emilio que puja cap al Morrón. Comencem a pujar per la carretera que porta a les casetes del pantà on uns gossos avisen de la nostra arribada però sembla que tothom està dormint. Travessem les cases i per un senderol mig esborrat pugem entre el pinar fins que trobem una senda més clara. Es tracta de la senda del Cabecico del Moro que ve des de l'antic camí de Campos (on passa el "Sendero de los Estrechos" que havíem deixat).
Seguim la senda que planeja ressenguint la vessant fins que arribem a un encreuament. Ací per la dreta puja l'antic camí de ferradura del Collao; ample, empedrat i ben traçat i que pujava des de Campos al Collao i des d'allí a los Calpes o la Reina.
Un poc més avall nostre queda la carretera i entremig la pista del Collao que va paral·lela al vell camí però més avall i fent més volta.
El vell camí puja entre l'espès pinar que cobreix totes les vessants del pantà. Això es fa normalment per a evitar l'erosió i que el pantà s'aterre ràpidament, a més ací tot l'antic terme de Campos el va expropiar la confederació hidrogràfica i encara que es va annexionar a Montanejos tota la terra pertany a la confederació conformant una de les finques més extenses de les terres castellonenques amb quasi 1200 ha.
Només per esta senda ja mereix la pena l'excursió. La senda a més es troba en prou bon estat perquè per ella passa el trail de Montanejos.
Ens queda per davant un desnivell de 250 metres però que no se fa gens pesat perquè el vell camí va salvant-lo fent voltes i més voltes mantenint una pujada constant i que mai és massa dura, traçada per a no rebentar els animals animals (i les persones) que pujaven amb càrrega.
Conforme pugem entre el pinar anem trobant carrasques, alguns roures i fins i tot grupets d'orons als racons més frescos. Als nostres peus queda el pantà on s'emmirallen les muntanyes dels voltants.
Deixem a l'esquerra la senda de la Cueva que per la vora dels cingles arriba al Morrón i pugem un poc fins que arribem a una bassa que recull l'aigua de la fuente del Ermal. Una pista des d'ací puja al corral de las Cebadas que està dalt la font. Nosaltres seguim les traces del vell camí que puja per l'esquerra fins que arribem a l'antiga senda del Frontón, ara una ampla pista que travessa el pinar cap al cim. Esta no és tan bonica com la que fa la volta als cingles però molt més ràpida i ja comença a fer calor i no volem allargar tant la ruta.

Senda del Cabecico del Moro.

Tram empedrat al camino del Collao.

Grupet d'orons.

La fuente del Ermal.

La pista va pujant continua i constantment per la llarga loma del Revolcador que ens porta al cim entre un pinar on els pins blancs alternen amb els vers o de rodeno.
Quan ens acostem al cim la pista coincideix amb la senda que voreja els cingles, i per ella arribem al cim on hi ha una caseta forestal.
Des d'ací tenim unes vistes magnífiques del pantà, de Montanejos, la Maimona, la Rosada, ... i una bona part de la vall alta del Millars.
Saludem el vigilant forestal i comencem la llarga baixada que ens portarà a Montanejos.

Pista del Morrón o Frontón.

La presa d'Arenós des del Morrón.

Casa forestal al Morrón.

Penyagolosa des del Morrón de Campos.

Montanejos i el Campero.

Seguim ara el "Sendero del Morrón de Campos". La primera part és molt costeruda i fins i tot toca destrepar entre carrasques, savines i ginebres que creixen a les cingleres que formen el morro del Morrón. En alguns llocs hi ha fins i tot algun cable per ajudar en el descens.
Conforme baixem la senda no és més fàcil perquè de les nevades de l'hivern hi ha una gran quantitat de pins tombats que dificulten el pas. Per sort els qui han baixat ja han anat buscant el millor pas i només hem de seguir els seus passos.
Arribem finalment al Colladico, per on passa la senda de la Bojera i que ara seguim avall cap a la Cueva Negra. Ací ja han passat les brigades i els pins tombats estan tallats i apartats del camí de manera que anem més de pressa.

Cable d'ajuda baixant del Morrón.

Pins caiguts per la neu.

Encreuament de senders al Colladico.

Ja estem ben a prop del final, però per a fer la ruta més completa encara ens desviem a l'esquerra pel "sendero familiar" que ens baixa a la carretera just on hi ha el primer dels túnels que travessen el Estrecho de Chillapájaros. Travessat el túnel baixem per la dreta cap a la presa de Montanejos o de Cirat, doncs desvia l'aigua que baixa canalitzada sota les muntanyes fins a la central hidroelèctrica de Cirat.
Travessem la presa i per l'altra banda continuem pel mateix lloc que va una sèquia que passa per la part alta de la zona de los Baños.

Tram del sendero familiar.

Tunel a l'Estrecho de Chillapájaros.

Presa de Cirat.

El Estrecho de Chillapájaros.

La senda se'n desvia del traçat de la sèquia que segueix sempre vora el riu, però ens desvíem seguint les indicacions per arribar a l'abrigo de Rufino, xicoteta balma condicionada com a corral i des d'on es veu l'estret de los Baños des de dalt.
Retornats a la senda ens torna a baixar al riu uns metres avall de la fuente los Baños, i només ens cal seguir el passeig que hi ha vora riu fins al poliesportiu per cloure la ruta.

El riu des del abrigo de Rufino.

Senda a los Baños.

Paratge de la fuente los Baños.

Passeig vora riu.

Allí mateix, sota el pont, ens fiquem al riu per a refrescar-nos. I per a recuperar forces tampoc ens cal anar molt lluny, només caminar uns metres fins el bar del poliesportiu.

Toll sota el pont.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Montanejos al voltant de la Maimona passant per la Rosada
sender de los estrechos
montanejos - maimona
De Sant Vicente de Piedrahita a Montanejos

Més informació:

De Gracia, V. (1973) "La presa de materiales sueltos de Arenos. Proyecto y construcción" dins Revista de obras públicas accessible a la web <http://ropdigital.ciccp.es/pdf/publico/1973/1973_tomoI_3098_11.pdf>
Campos de Arenoso jamás morirá
RTVE NoDo nº 1552B año XXX "Página en color" accessible a la web <http://www.rtve.es/filmoteca/no-do/not-1552/1469809/>
Senderos de Montanejos
Caminando hacia las alturas

Hui tocava fer una ruta amb aigua però al final hem canviat de destí i com que només en som dos hem decidit fer una ruta curta i propet, per a acabar quan comence a apretar la calor de veritat. Així que ens n'hem anat a Tales per a pujar al Montí i també per vore de més prop on va arribar l'incendi de fa un any que va cremar l'Espino i el Carro.
Hem eixit de Tales pel cementeri remuntant el camí vell d'Artana. Tot un clàssic. Però després de pujar la costera del Collado ens hem desviat pel camí que puja al Corralet per anar a la font del Montí.
Encara no són les huit i la calor ja apreta. Sort que no hi ha massa pendent i que l'Espino ens fa ombra.
Arribem així encara a l'ombra a la font del Montí on sempre hi ha algú omplint aigua.

Camí d'Artana.

L'Espino.

Font de Montí.

Deixem enrere la font i continuem pel camí d'Artana un tros més fins que després d'una costereta trenquem a l'esquerra per agafar el camí del Maset. Fins ací va arribar l'incendi de Xotena i hi ha trams on està tot cremat deixant vore els bancals de pedra.
El camí segueix el barranc de les Clotxes en suau descens fins que, prop de la ratlla del terme d'Onda, el deixem seguint una senda a l'esquerra, oberta pels pepes, que puja entre ribassos de pedra cap al corral de Pallarés.
Al corral de Pallarés trobem una nova senda cap a la dreta i la seguim. La senda baixa a buscar una caseta de pedra que queda dalt del barranc on mor.

Senda de les Clotxes.

Pinar cremat a les Clotxes.

Desviament al corral de Pallarés per la senda "dels pepes".

Caseta de pedra dins d'un bancal.

Cal tornar enrere fins al corral i seguim amunt entre els bancals de pedra. Als pocs metres hi ha una altra bifurcació i és que els pepes han recuperat sendes i senderols tot al voltant de la caseta de Marimon. Un rètol a una pedra indica on va cada una (encara que en este cas les dos pugen a Marimon).
Esta senda puja a Marimon per la cara de llevant passant per dos interessants casetes de pedra, netejades i recuperades per la colla dels pepes, i des de la segona s'arriba per un rocam a la caseta de Marimon.
Allí dalt ens trobem, no als pepes sinó a Manolo i Pepe, uns dels seus col·laboradors que estan fent tasques de manteniment.

Desviament a Marimon per les casetes de pedra.

Senda recuperada pels pepes entre bancals.

Caseta de pedra restaurada.

Una altra caseta ben conservada.

Caseta de Marimon.

Pepe i Manolo a la caseta de Marimon.

Ens entretenim un poc i continuem camí seguint la senda que ens indiquen que ens porta a una nova caseta de pedra (i ja en van quatre en poc de tros) que queda al final d'un llarg i estret bancal. Des d'ella pugem unes escales de pedra entre bancals per assolir la senda que puja al Montí.
A la dreta unes penyes de rodeno ens mostren que a partir d'ací canvia el paisatge geològic i vegetal. Deixem enrere els bancals coberts de pi blanc i entrem al pinar de pi negre (o rodeno). Després d'una curta pujada travessem un alcornocaret ben conservat que es troba a cavall d'Onda i Tales i deixem a l'esquerra una senda que baixa al Collado. Sembla que també l'han netejada així que caldrà tornar a passar algun dia perquè és de les més boniques del Montí.

Caseta de pedra vora bancal.

Pujador entre els bancals.

Camí per la ratlla d'Onda.

Un poc més avant hi ha un encreuament de senders; per l'esquerra baixa a Tales la senda del Rodeno i per la dreta a Onda el camí de la font del Retor, mentre que recte puja al Montí. Nosaltres seguim a la dreta fent més volta però pujant igualment. Arribem així a l'avantcim del Montí que alguns coneixen com a Montí menor, i és que el Montí és la muntanya però també la partida que hi ha al voltant a qui dóna nom.
Des d'ací hi ha millors vistes que des del cim del Montí, cobert d'arbres, així que aprofitem per fer un descans i disfrutar del paisatge.

El Montí des del sud.

Montí menor o avantcim.

L'Espino des del Montí.

Només queda baixar un poc i enfilar la darrera costera del dia fins al cim, ara sí, del Montí.
El recorrem de banda a banda, anant primer a la dreta on hi ha una antiga caseta de comunicacions des d'on es veu bé Onda, i després cap a l'altra on hi ha la senda que baixa directa a Tales per la falda.

Cim del Montí.

Artesa i Beniparrell des del Montí.

Tales i Suera des del Montí.

La baixada a Tales és curta i salva molt de desnivell però la senda va fent llaçades i no se'ns fa massa pesada.
A la falda del Montí el camí trenca a l'esquerra a buscar el camí de l'Assut i seguint-lo retornem al poble entre les hortes de baix del poble, a una hora prudent perquè el sol i la calor ja apreten de valent.

Baixant a la falda del Montí.

Camí de l'Assut.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Al Montí des d'Artesa
De Tales al Montí
onda - monti - marimon

Més informació:

Ajuntament d'Onda
Ajuntament de Tales
Arnau Juan, Òscar (2016) Mapa i guia excursionista de la Serra d'Espadà Ed. Tossal Cartografies.
Diago Manuel, V. (2004) Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

Un estiu més anem d'acampada a la sierra d'Albarracín, i aprofitem per fer una ruta de «naixements de rius». Així que visitem el naixement del Tajo (o almenys el seu monument) a Fuente García. El Estrecho del Infierno i el de San Blas, on naix el Xúquer a Tragacete , i finalment el naixement del río Cuervo veí de l'anterior. Encara de tornada ens acostarem al naixement del Guadalaviar però malauradament o es troba sec o no el vam saber trobar.

El més espectacular dels quatre naixements (i l'únic amb aigua) és el del río Cuervo, encara que la forta sequera d'enguany fa que no lluïsca tant com altres anys o en èpoques més plujoses.
Des del pàrquing seguim el «sendero del nacimiento», sender adaptat que ens porta fins a una cascada formada per l'acumulació de tobes o pedra tosca. La pedra tosca (toba) es crea al dipositar-se la calç que porta l'aigua en els llocs on s'estanca, normalment ho fa sobre les molses i altra vegetació que hi creix que, al morir-se, deixa els forats característics d'esta pedra més bé tova.

Cartell inici ruta.

Sender adaptat.

Cascada tobàcia.

Passada la cascada continuem riu amunt sempre prop de l'aigua de manera que podem contemplar les clares i fredes aigües del riu fins que finalment el travessem per un pont i ens en separem arribant a una explanada. Des d'ací tenim tres opcions: per la vora del riu continua la senda que duu a la surgència on naix el riu. Per l'esquerra retorna el sender per la vora dreta del riu fins al pàrquing, i recte mou el «sendero de la turbera» que ens torna al pàrquing però fent més volta.

Evidentment triem la primera acostant-nos a vore el naixement del riu que està a pocs metres. Ací el riu naix sota una balma d'entre les penyes. La vegetació que l'envolta li dóna un aire diferent al paisatge.

Senda del naixement.

Naixement del riu.

Després de visitar el naixement retornem a l'encreuament i continuem pel «sendero de la turbera». Ací el paisatge canvia a l'allunyar-nos del riu desapareixent la vegetació de ribera i deixant pas a un pinar amb boix.

La senda planeja un poc i comença a baixar per la vessant de la muntanya acostant-nos a una cova usada per a guardar ovelles. Guaitem l'interior obert en la pedra tosca, tan comuna en tota esta zona on descarrega l'aqüífer del Cerro de San Felipe abans de continuar la baixada.

Senda de la turbera.

Seguim baixant entre el pinar i arribem a un punt on enllaça amb el «sendero del pinar» la tercera de les sendes traçades al monumento natural del Nacimiento del Río Cuervo. Esta és molt més llarga i la deixem per a una altra ocasió, tal vegada combinant-la amb el Cerro de SanFelipe o el Estrecho del Infierno.

Passat l'enllaç el sender gira a l'esquerra i ens porta a passar per la vora de la turbera que li dona nom. Uns cartells ens adverteixen que és un lloc fràgil i no s'ha d'entrar.

Seguim uns metres més i enllacem amb el sender que retorna per la vessant dreta del riu. Només hem de continuar uns centenars de metres per ell i travessar-lo per estar de retorn al pàrquing després de la breu passejada.

Més informació:

Fins ara totes les entrades del blog bàsicament eren per ressenyar caminades (amb algunes honroses excepcions) però l'entrada de hui és prou diferent. Sense deixar de banda la temàtica muntanyenca habitual, no debades les Gòrjas de Tarn s'emmarquen dins del Massís Central francés, i més concretament dins el parc nacional de les Cevennes, el tram del riu Tarn que hem fet no l'hem recorregut caminant sinó amb barqueta.
Un bon grapat d'empreses ofereixen barques per a descendir els 50 km de gorges del Tarn en rutes que van des dels 8 als 80 km (en cinc dies) nosaltres com que no ho havíem fet mai vam triar-ne una de 10 km amb "la Cazelle" que ens permetia fer una aproximació al kaiac. A més l'avantatge és que l'empresa ens portaria amb minibus fins al lloc d'eixida i tindríem tot el temps que vulguerem per baixar. Com que pensàvem que no ens costaria molt no vam agafar el dinar, mal fet! perquè el riu convida a aturar-se i descansar a cada racó allargant molt la ruta.

Amb el bus ens acosten a dalt de Castelboc, un poblet penjat a la vora del riu, sota el castell que li dóna nom, i allí comencem la ruta amb dos kayacs de dos places. El riu no porta massa aigua així que en cas de caure el perill més gran és banyar-se en l'aigua que massa calenta no està.
De fet porta tan poca aigua en alguns trams que toca baixar i arrossegar el kayac. Per a nosaltres que estem aprenent ja ens va bé.
Tampoc duu massa corrent de manera que en molts trams toca palejar prou mentre que en altres ens deixem endur per la corrent disfrutant del paisatge que ens envolta, fins que arriba algun curt tram de ràpids on cal fixar-se per on passar, sobretot per a no encallar en la grava que forma alterons entre els canals en que es divideix l'aigua.
Deixem enrere Castelboc i el seu castell i enfilem cap a Prades. A l'arribar a vistes del poble l'aigua s'encalma represada per un gran assut que deriva l'aigua per a l'aprofitament hidroelèctric. Ací cal seguir les indicacions per a baixar per la dreta i dur la barca a mà per a salvar el salt de l'assut.

Pont a Castelboc.

Començant la "ruta" aquàtica.

Castelboc, el castell i el poble penjats a la gorja.

Deixant enrere Castelboc.

Estem a la part baixa del poble on hi ha les darreres cases i un poc més amunt hi ha una font i bany públics on aprofitem per agafar aigua perquè el dia és calorós i l'aigua del riu refresca però només per fora.
Salvat l'assut encarem la part final de la ruta en un tram de gorja més obert encara que espectacular, i és que ací el Tarn s'obre pas excavant una vall de 500 metres de profunditat entre les "causses" o grans altiplans calcaris de Sauvatèrra, al nord, i de Mejan, al sud.
La vessant de la Solana està coberta per un pinar esclarissat de pi negre mentre que a l'ombria creixen roures. És a la vora del riu on creix la vegetació caducifòlia, més fresca i això és el que distingeix el paisatge de les valls que travessen les terres altes del sistema Ibèric meridional.

La Gorja, molt oberta a la part alta.

Prades dominant el riu als peus del castell.

Assut a Prades.

Salvant l'assut arrossegant els kaiacs.

El riu ací alterna zones sense corrent amb xicotets ràpids fàcils de passar, abans d'arribar a un càmping, que deixem a l'esquerra. Poc després travessem sota un pontet i entrem a una part més espectacular amb cingles que cauen a plom sobre l'aigua. Un poc més avant queda Santa Enimia on comença el tram més espectacular del riu però a nosaltres se'ns acaba l'aventura. Un poc més avant trobem l'embarcador de la Cazelle on acaba el nostre trajecte.

Sense l'aigua el paisatge sembla familiar.

El riu torna a engorjar-se camí de Santa Enimia.

Ha sigut una bona experiència d'iniciació que ens deixa amb ganes de més, i és que les Gorges del Tarn donen molt més de sí, tan per a caminar-les com, sobretot, per a recòrrer-les per dins de l'aigua.

Ací està el track:

Més informació:

Un any més comencem el curs senderista a Villamalur i ho fem amb una ruta curta i un esmorzar llarg.
Enguany i aprofitant el magnífic mapa d'El Tossal Cartografies sobre la serra d'Espadà, hem dissenyat una ruta que passa per un parell de sendes que no coneixíem i es troben molt prop del poble. Així que amb l'excusa de passar per elles hem fet un recorregut circular amb el castell de Villamalur com a centre.

Poc més de les huit del matí ja estàvem a Villamalur i encara que estem a Setembre hui fa un dia fresc de tardor. Ahir va ploure i està el camp fresc i humit.
Passem per la Era del Concejo i el poble encara està dormint. Anit la festa es va allargar molt.
Baixem cap al Cementeri pel camí de Torralba. Es tracta d'una ombria on els bancals es veuen ben verds. Ací creixen cirerers vers i també bords, xops, marfulls i tot de caducifolis, i alguns comencen ja a assenyalar la proximitat de la Tardor.
Deixem enrere el cementeri i travessem el barranco los Vinyales i després de passar un desmonte, quan l'asfalt enfila al Prao, l'abandonem pujant per un vell entrador a l'esquerra.

Era del Concejo.

Camí de Torralba.

Al mateix entrador mou una senda netejada de fa poc que planeja per la falda de la Cabeza del Prado, que queda dalt nostre. Per ací passa una conducció d'aigua i es nota perquè el terra està ple de pedres de l'antiga excavació.
La senda planeja tenint sempre a la nostra dreta la rambla per on passa el GR-36 entre el Prao i la caseta del Cantal. Tantes vegades que hem passat per allí baix i per ací no ho havíem fet mai ... fins ara.
Quan gira el camí davant nostre apareix una raconada ombrívola. Ací els xops competeixen amb l'heura que s'enfila per les soques i les falagueres que creixen en rodals. Un parell de casetes mostren el punt on hi ha la captació d'aigua.
Estem a la fuente del mas del Moro, però no podem beure perquè tota l'aigua es canalitza. De tota manera encara no hem vist el sol, no fa gens de calor i ni tan sols hem suat.
Des d'ací el camí continua per la dreta. No s'ha netejat però està prou clar. Travessa uns bancals i passa per davant d'una imponent surera abans d'arribar a la pista asfaltada de Matet.

Cap al mas del Moro.

Fuente del mas del Moro.

Captació d'aigua.

Travessem la pista i continuem recte per un carril que puja a uns bancals. Ací canvia el sòl i les pissarres i quarsites deixen pas a la pedra calar. A la vegada canvia la vegetació i les sureres i pins negres deixen pas als pins blancs que ens acompanyen en la pujada.
L'entrador acaba a uns bancals d'ametlers i oliveres. Estem sota el Cabezo i només uns metres ens en separen de la senda que corre pel seu cim. Per a pujar, a l'esquerra dels bancals, trobem un senderol que s'enfila entre els pins i ginebres i ens porta dalt en molt poc temps.
Arribem a la senda que recorre les trinxeres del Cabezo i del Jupillo. A l'esquerra queda el Cabezo però nosaltres continuem a la dreta cap al Jupillo.
Conforme avancem per l'ample caminal travessem unes línies de trinxeres i més avant anem trobant nius de metralladores i pous de tiradors que miren cap a la Ràpita i la Lastra, on hi havia la línia contrària.

Pista de Matet.

Sota el Cabezo.

El Cabezo.

Trinxeres cap al Jupillo.

Arribem així al corral del Jupillo, situat al collet on passa el camí de Villamalur a Alcúdia però no el seguim. Continuem recte per la senda de la Buitrera que es troba prou tapada pels pins caiguts l'hivern passat.
Arribem al corral de la Buitrera i un pi gran boltat marca el punt on la senda està més difícil de passar, però tot i així continuem avant un tros més fins que ens decidim a pegar la volta i baixar per la drecera que baixa cap al barranco de los Navarros.
La drecera està prou neta i no han caigut massa pins i ens baixa a la pista de la Cueva del Mas. Arribats ací decidim desviar-nos i fer-li una visita a la cova.
La pista baixa per la vora del barranc fins que mor. Quan acaba mou una senda ampla i neta que comença a pujar per la vessant fins que arriba a la cueva del Mas. La cova no és més que un forat on ix aire calent i com és prou estret i no portem llum no entrem.

El Jupillo.

Camí de la Buitrera.

Baixant al barranco de los Navarros.

Senda a la Cueva del Mas.

Cueva del Mas.

El Pinar des de la Cueva del Mas.

Des de la cova cal tornar arrere per la senda i pista, i remuntar per la pista la Hoya Calosa fins que arribem un punt on se'n fan dos. Decidim seguir per la dreta una pista que continua entre alguns bancals fins que mor. Ací cal pujar al bancal de dalt (seguint el pujador dels senglars) i, travessat el bancal, continuar per la pista que entra.
Un poc més avant es tornen a ajuntar les pistes, just al Mas, en un collet on conflueix el camí d'Alcúdia i la pista que baixa a la Tejería.
Continuem ara recte pel camí d'Alcúdia cap a Villamalur, deixant a la dreta el tossalet on hi ha los Corrales del Mas. Passem pel pinar de la Royaliza i baixem cap al Castillo.

Pista de la Tejería.

Enllaç entre pistes.

La Royaliza.

Només arribar baix trobem a la dreta la senda que baixa al Rubielo. Està netejada de fa poc però és difícil de trobar-ne el començament perquè es confon amb un desmonte que hi ha.
Comencem a baixar per una ombria de rodeno on de seguida els pins apareixen puntejats de roures que en alguns punts semblen dominants i caracteritzaran la primera part de la baixada.
La senda discorre per la vora d'un barranquet que ens separa del castell fins que finalement salta la divisòria i passa a baixar cap al barranco de los Pozos. Ací també canvia el terreny i passa de rodeno a calar fent-ho la vegetació on, a les ombries, continuen apareixent roures.
Entre unes clapisses de roca baixa a buscar el barranco de los Pozos i el travessa circulant per l'altra banda, a la sobalba del Rubielo fins que, finalment, baixa a trobar el barranco del Rubielo que baixa des del collado de Villamalur, i és que el camí que seguim és un dels camins que unia Suera i Villamalur, segurament el més curt.

Senda del Rubielo.

Roures al Rubielo.

Pista del camí vell de Suera.

Arribats al barranc per la dreta i remuntant-lo puja el vell camí de Suera, però nosaltres seguim a l'esquerra baixant pel mateix.
El camí de seguida ix del barranc i puja al cap d'una pista. Ara toca seguir pista avall cap a la Rambla per las Nogueretas.
A la rambla trobem les marques del PR-CV-136 que va des de Suera a Villamalur, i el seguim rambla amunt.
La rambla fa honor al seu nom, amb un llit ample, pedregós i sec. Almenys fins que ens acostem a Cafuentes i trobem que pel llit corre l'aigua.
Un poc més amunt el camí n'ix de la rambla i puja cap a la fuente de Cafuentes on cau un bon xorro d'aigua que omple una gran bassa. Antigament la usaven per a regar, ara els vells bancals d'horta estan tapats d'esbarzers.

Rambla de Villamalur.

Tram amb aigua.

Cafuentes.

Ens aturem un poc a fer un glop d'aigua i continuem amunt pel camí formigonat que ha substituït el vell camí d'Onda. Deixem a la dreta la caseta de Cafuentes abans d'eixir a la carretera.
Travessem la carretera i retallem una revolta que fa pel vell camí fins que tornem a pujar-hi. A partir d'ací el vell camí coincideix amb la carretera i, seguint-la, arribem a la fuente Vieja. Ací està també el llavador d'aigua del poble i a més té millor aigua que la fuente de la Era del Concejo així que aprofitem per llavar-nos i adecentar-nos un poc de cara a l'esmorzar que ens espera.

Carretera Villamalur.

Villamalur des de la carretera.

Fuente Vieja.

Llavant al llavador.

Ja només ens queden uns metres per arribar a Villamalur i ja sentim la xaranga tocant (i desafinant) i ens espera la festa, l'esmorzar i les vaques (des de la barrera).

Xaranga festera.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

La rambla de Villamalur i el camino de Ayódar
Entre Villamalur i Ayódar pel Castillejo i Reca
d'Ayódar a Villamalur per la rambla
Villamalur: el Castillo i les trinxeres del Cabezo
Suera: de Castro a la Buitrera per la Sima i el Cantal

Més informació:

Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
(1909) Minuta del MTN de Villamalur IGN
(1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Villamalur. Generalitat Valenciana

Aprofitem el cap de setmana per perdre'ns per la Serranía de Cuenca on hi ha tantes coses a vore que no tenim temps més que de fer-ne un tast.

Així, prèvia cita, visitarem el Parque Cinegético del Hosquillo on tenim l'oportunitat de vore en directe i de ben a prop llops i ossos, a més dels habituals cèrvols, bocs, senglars, i altres grans mamífers. També ens acostem a la Hoz de Beteta per conèixer-la de prop fent un passeig tan curt com interessant.

Però el motiu de l'entrada serà la visita al Monumento Natural de Muela Pinilla y el Puntal. Ací farem un curt i fàcil recorregut circular que ens portarà a visitar una de les «ciudades encantadas» de la Serranía, i també a pujar un vèrtex geodèsic.

Per començar la ruta hem d'acostar-nos a la Serranía Alta. A la vora de la carretera que des de Tragacete (o Beteta) es dirigeix a Peralejos, ja dins del parque Natural del Alto Tajo, comença la ruta de hui. Un rètol indica el pàrquing on deixar el cotxe, i un altre explica la ruta a fer.

La Muela Pinillaés una extensa mola calcària que s'alça a més de 1600 metres d'altura formant la divisòria natural entre les conques del Tajo i Xúquer. Les dolomies que formen la vessant del migdia es troben fortament karstificades formant un paisatge del què els geomorfòlegs denominen «ciudades encantadas» i que ací pren el nom de Tormagal.

Nosaltres comencem a caminar per la part baixa de la Muela on una àmplia «cañada» la separa de la Muela Hondonera. Ens trobem dins d'un pinar de pi roig amb un sotabosc escàs format per ginebres. Este és el paisatge vegetal que ens acompanyarà al llarg de tot el recorregut. Només en algunes parts s'afegeixen els rosers, coralets, ...

Informació del Monumento Natural.

Inici de la ruta per la Cañada Arenosa.

Conforme avancem per l'esquerra podem vore grans tormos que donen nom a tota la partida: el Tormagal. La ruta seria més interessant travessant-los o anant més prop, però de moment ens duu per una pista que travessa el pla fins que n'eixim a una altra transversal.

A partir d'ací girem a l'esquerra i ens endinsem al Tormagal. Comencem a vore arcs, coves, blocs elevats, castells, i tota l'extensa gama de formacions càrstiques que acompanyen estes formacions.

La pista travessa la formació, deixant a dreta i esquerra les formacions més interessants que conviden a abandonar-la i endinsar-se en un paisatge fantàstic. Nosaltres no ho fem però els xiquets s'ho passen en gran pujant i baixant pels «tormos».

Tormos vora camí.

Arc de roca.

Arribem finalment a un punt on un cartell ens convida a bandonar la pista i continuar per una senda desdibuixada que se n'entra al cor del Tormagal.

Comencem a passar ara pels «callejones» que es formen entre les formacions calcàries. Tot i estar abalisat amb pals indicadors no sembla que passe per ací massa gent, i és un bon lloc per vore animals ... anant en silenci que no és el nostre cas.

Enfilem un «callejón» que va estretant-se, i cap a la part final arribem a la Piedra Calavera. Extranya formació on l'erosió ha obert dos arcs rodons que s'assemblen als ulls d'una calavera.

Callejones.

Piedra Calavera.

No ens estem de fer-nos fotos abans de continuar camí. Ací l'estretor del paratge crea un ambient ombrívol on creixen alguns caducifolis, molses i polipodis, contrastant amb l'ambient més sec de les parts altes.

Eixim de l'estret i continuem per dalt vorejant altres talls de la roca fins que girem a la dreta i enfilem la part alta de la Muela, on l'estrat més dur no ha estat atacat per l'erosió que ha deixat al descobert estes formacions que només es troben als seus voltants.

Caminem al recte cap a una pista que recorre l'ampla esquena de la lloma del Gamonal. Per ella continua el recorregut cap al cim però nosaltres no ens estem de desviar-nos-en per guaitar l'altra banda de la Muela des d'on se'ns obre un ampli panorama cap al Alto Tajo i Sierra Molina.

Per la banda de llevant continuem amunt cap al cim on hi ha un vèrtex geodèsic i un mirador. Ací retrobem les formacions kàrstiques que voregen el cim, i també podem disfrutar d'unes magnífiques vistes cap al nord i l'est.

Dalt la Loma del Gamonal.

Vèrtex geodèsic del Gamonal.

Sierra Molina des del Gamonal.

Només ens queda baixar. Estem molt a prop del punt d'inici i la baixada la fem quasi al recte, seguint els pals de direcció.

Travessem una primera part de tormos i continuem baixant entre el pinar de pi negre amb ginebre. Quant ja estem prop del final retrobem una altra zona de grans tormos que ens despedeix del paratge natural, arribant de seguida al pàrquing d'on hem eixit.

Ací està el track:

Més informació:

A mitjans febrer vam començar la travessa d'Espadà per les crestes. Aquella primera etapa entre la Vilavella i el coll de la Ibola va ser una ruta realment muntanyentca i un autèntic trencacames pujant i baixant constantment fent al final un desnivell acumulat superior als 2000 metres només en pujada.

A primeries de maig, amb la calor ja apretant, vam continuar la travessa des de la Ibola fins al Mojón de Torralba. Una etapa també dura però no tant com l'anterior. Ací les pujades van ser més llargues i continuades i no tan explosives, i no n'eren tantes. Malgrat tot el desnivell acumulat també estava prop dels 2000 metres en pujada.

Hui toca completar la travessa i el que ens espera és una ruta fàcil comparat amb les dos etapes anteriors. La distància és semblant, sobre 20 km (al final ens en van eixir menys i tot) però el desnivell és molt menor, poc més de 600 metres en pujada, i cap de les pujades té més de cent metres de desnivell. Així que comparat amb les dos etapes anteriors la de hui sembla una tranquila passejada per a xerrar amb els amics. I així serà.

El dia s'ha alçat calorós però entre que mai baixem dels 900 metres d'altura, que bufa el vent de llevant i el cel va ennuvolant-se finalment no hem de patir la calor ni la falta d'aigua perquè a l'anar per les crestes les fonts queden molt avall.

Ens acostem en cotxe al Mojón de Torralba, on parteixen els termes de Torralba i Pavías, i a la vora mateixa de la carretera que uneix els dos pobles aparquem. Ací vam acabar al maig i ací reprenem la ruta hui.

Després de fer-nos la foto d'inici comencem a caminar seguint la carretera cap a Pavías. Però no la seguirem molta estona doncs de seguida trenquem a la dreta per una pista que puja des de Robina.

La pista puja un poc i continua planejant entre pins i carrasques que van quedar fora de l'abast del gran incendi del 1994 que va socarrar tota esta part de la serra d'Espadà. De fet els seus efectes seran visibles al llarg de tot el recorregut de hui. Per sort ja han passat quasi 25 anys i el bosc duu camí de regenerar-se.

Camí caminant quan baixem un poc ens trobem amb la Balsa del Lobo. Ací hi ha una bassa que recull les aigües pluvials i un aljub ben conservat i amb un rètoll que ens recorda que és responsabilitat de cadascú de nosaltres mantindre l'aigua en bon estat.

Eixint el sol per darrere del Pinar.

Foto d'inici de ruta.

Carretera de Pavías.

Pavías des de Robina.

La Balsa del Lobo.

Per l'esquerra baixen un parell de sendes a Pavías, l'una fent la volta per Robina (paral·lela a la pista que seguíem però per un poc més avall) i l'altra directament (què és l'antic camí de Torralba).

Nosaltres des d'ací continuem uns metres a la dreta per la pista que segueix el camí de Torralba però de seguida l'abandonem pujant amunt per una senda marcada amb fites.

A partir d'ací seguirem el Paso de las Balsillas primer, i el de los Contrabandistas, més tard durant bona part del recorregut.

Comencem pujant cap a la Serratilla. Fins ací va arribar el foc del 94 i el paisatge està dominat pels matolls i pimpolls que crèixen amb força.

Travessem la llarga lloma de la Serratilla des d'on tenim un magnífic panorama de la vall del Palància, a l'oest, i de bona part de la serra d'Espadà. Veiem els cinc mils d'Espadà que ens queden darrere i els tres mils que ens queden davant i, destacant al fons de tot, el Alto de Santa Bàrbara de Pina.

Resseguim la capçalera del barranco de la Mina, que es troba a l'altra banda on destaca l'escombrera de l'antiga mina, i arribem finalment a enllaçar amb el Paso de los Contrabandistas al Abejero. Ací aflora el rodeno i apareixen les sureres recordant-nos que encara estem a la serra d'Espadà.

Continuem avant i passem per las Balsillas que donen nom al paratge. Bé no exactament perquè las Balsillas queden a la nostra esquerra. Una pista puja fins ací des de Higueras.

Paso de las Balsillas.

Alto de la Serratilla.

Surera mascarada per l'incendi.

Las Balsillas.

Ací hi havia un important encreuament de camins; d'una banda pujava el camino de Pavías a Montan per l'Abejero enllaçant amb l'assegador que seguíem; per l'altra el camino de Higueras a Torralba que pujava per on ara esta traçada la pista.

Nosaltres seguim ara el vell camí de ferradura cap a Montan que passa sota Montalban. La divisòria d'aigües ací corre per dalt dels cims però és totalment impracticable, així que cal seguir els vells camins que la segueixen però sempre un poc per baix.

A la nostra esquerra queda las Umbrías de las Balsillas i el barranco de la Pedriza, i allí creix un interessant bosquet de carrasca i surera, l'últim bosc de sureres d'Espadà cap a l'interior. A partir d'ací ja fa massa fred per a les sureres que només es deixen vore a les solanes però no arriben a formar boscos.

Nosaltres passem per dalt i deixant enrere el alto de Montalban arribem a la Pedriza on el rodeno deixa pas a la calcària que aflora en superfície, fent palés el perquè del nom.

Arribem així a l'Alto de Bernabia. Quan comencem a baixar de seguida ens ix a la dreta la senda de las Cañadillas, que baixa cap a Torralba i sembla que s'ha netejat recentment. Nosaltres continuem avant i trobem a l'esquerra el camino de Higueras a Cirat que puja per la Rocha de los Carreteros. Esta està més neta doncs per ací passa el Trail de Higueras i Pavías. Només uns metres més avant hem d'abandonar el vell camí de ferradura que baixa al mas del Prado i continuar a l'esquerra per la senda que segueix el Paso de los Contrabandistas encara que oficialment passa pel cim de Veralante que queda més amunt.

A l'ombria de Montalbán.

Umbría de las Balsillas.

Camino de Torralba a Higueras.

Fins ací hem avançat ràpidament per camins nets i planers. Ara el camí també és planer però ja no està net. A causa de la gran nevada de l'hivern passat han caigut infinitat de pins damunt la senda de manera que costa prou avançar. Per sort no som els primers que passem i ja hi ha pas obert entre les branques però cal anar fent ziga-zagues i esquivant pins boltats i branques caigudes de manera que el curt tram que tenim per davant fins al collado Royo se'ns fa molt llarg.

Arribem així al collado Royo o Rubio. Ací trobem un terreny més obert amb ginebres, pins i carrasques que ens acompanyarà en la llarga pujada a la Loma de la Cierva. Encara ens trobem dins la serra d'Espadà (i el parc natural) però el paisatge recorda més a les llomes de l'Alt Millars que tenim tant a la vora.

Comencem la pujada a la Loma però no la fem tota d'una tirada. A l'arribar als corrales de la Loma (o el que en queda d'ell) ens aturem a esmorzar que ja és hora i ens l'hem guanyat. Fins ací hem anat a bon pas i, de fet, ja hem cobert la meitat del recorregut del dia, així que tampoc cal anar amb presses.

Pins tombats per la neu.

Tram brut a Veralante.

Esmorzant als corrales de la Loma.

Esmorzem tranquil·lament i continuem la marxa pujant sense pressa però sense pausa la llarga Loma de la Cierva. Conforme pugem les vistes van millorant a les dos bandes, tant cap a la vall del Palància com a la del Millars. Arribem al cim o al que sembla el punt més alt i ens fem la foto per recordar que hem pujat un altre mil d'Espadà.

Quan continuem la marxa ens trobem un caçador amb els gossos. Estan fent una batuda al terme de Montan i una altra en terme de Higueras. Nosaltres ací anem per la ratlla entre els dos termes així que quedem entre dos focs. Però el caçador ens tranquilitza dient-nos que els seus companys ja estan avisats i que si baixem cap al collado Elvira eixim de la zona que estan caçant, i és que les muntanyes són prou grans com per a què tothom puga disfrutar-les sense fer-se nosa.

Continuant la ruta saludem un altre caçador que està al «puesto» i un poc més avant ens desviem per la forta però curta baixada que ens porta al collado Elvira. Ací hi ha també un parell de cotxes dels caçadors però sembla que estan caçant cap al Puntal Redondo.

Pujant a la Loma de la Cierva.

Cim de la Loma de la Cierva.

Monte Elvira des de la Loma.

Baixant al collao.

Travessem la pista que passa des de Higueras a Montan i pugem recte per l'altra banda mirant de trobar el senderol que enfila cap al cim entre les carrasques que creixen a l'ombria.

Després de dubtar un poc acabem trobant, mal que bé, les traces de senda que ens porten al Monte de Elvira on ens espera un vèrtex geodèsic. Ens aturem per fer la foto de cim abans de continuar.

Pujant al Elvira.

La Loma de la Cierva des del monte Elvira.

Cim de Elvira.

Ara toca la part aventurera de la ruta. Fa uns anys quan vam pujar ací vam decidir continuar per la cresta per tal de fer la ruta circular i també per vora com estava pensant en la travessa per les crestes que hui estem fent. Aquell dia no vam eixir mal lliurats però anàvem amb pantaló llarg i hui no és el cas així que tocarà afinar bé i fer memòria per a tornar a trobar el bon pas.

Seguim pels cims passant per davant el corral del Majadal, del qual només en queden restes de les parets, i continuem per una zona més oberta sense massa vegetació fins que deixem enrere el rodeno per entrar a una zona argilosa coberta d'argilagues.

Seguint els corriols que obren els senglars arribem al Navajo de Higueras, on baixen a beure i rebolcar-se, sense (quasi) punxades. Des d'ací la pista està a tocar i una senda ens porta a ella.

Arribem a la pista traçada sobre el camino de Caudiel a Cirat i la seguim cap al mas de San Juan.

Baixant del Elvira al Majadal.

El Puntal Redondo.

Senda del Navajo de Higueras.

Seguint la pista ens acostem a l'assolat mas de San Juan. Poc a poc el pas del temps va fent caure les teulades i tombant les parets de manera que el que fa unes dècades era un lloc per a viure ara tan sols és un munt de pedres.

Per davant del mas busquem l'antic camí que puja cap al Sabinar. Amb una certa dificultat al principi però de manera més clara després anem seguint el vell camí que deixa un tossalet a l'esquerra per a enllaçar amb la pista, per on puja el vell camí de Cirat a Caudiel.

Seguim la pista cap a la dreta i ja no l'abandonarem pràcticament fins que mor a dalt del Alto de las Palomas. De tant en tant anem trobant marques blanques i grogues del PR-CV-63.5 i a mi em ve a la memòria la primera vegada que vaig passar per ací, a finals dels 90 quan Ximo i jo vam decidir fer la travessa d'Espadà des de Nules a Pina. Aquell dia de primers d'agost anavem aturant-nos a cada grupet de carrasques per refrescar-nos de la calor que feia. Hui fa més bon estar i avancem sense aturar-nos.

Mas de San Juan.

Antic camí de Cirat.

El Sabinar.

Deixem a l'esquerra un entrador al corral del Colegial, per on continuava el camí de Caudiel, ara perdut. Un poc més avant queda a l'esquerra la senda del Estajo o de la fuente la Higuera, que pel barranc i font d'eixe nom baixa també a Caudiel. Continuem pujant suaument però sense pausa per les amples llomes de la Sierra i així, a bon pas, no tardem massa en arribar al Navajo Valero. Ací enllaça el camino de la Sierra que puja des de Caudiel, ara abalisat com a PR-CV-63.5. De fet el PR-CV-63 no és un únic sender sinó un conjunt de senders traçats als anys 90 per la gent del mas de Noguera i que enllaçaven tots els pobles de l'Alto Palancia. Ara alguns estan mig esborrats però els membres del CEAP continuen mantenint-los i recuperant els perduts en la mesura de les seues possibilitats. La veritat és que aquella va ser una gran iniciativa en un moment en què els senders abalisats eren més que escassos.

Des del Navajo Valero abandonem el PR i continuem per la pista que, fent un poc més de volta, ens portarà al cim del Alto de las Palomas.

Pel paso de los Contrabandistas.

Pel Navajo Valero.

Enfilant el alto de las Palomas.

L'últim cim de la travessa.

Caminant per la pista ens ixen al davant tres cabirols que fent saltirons es perden dins del carrascar. Tot i què n'hi ha molts i s'han escampat per tota la serra encara sorprèn vore'ls i és que es camuflen tan bé dins del bosc que sovint passarem al seu costat sense enterar-nos.

La pista travessa un barranquís. Seguint-lo avall arribaríem a las Canteras del Gullirno on l'únic pas (i no fàcil) que hi ha per ací és seguir este barranquet.

Nosaltres no el seguim sinó que continuem amunt enfilant l'última part de la pujada al Alto de las Palomas que, segons com es mire, és el cim més alt de la Serra d'Espadà.

Però, fins a on arriba la Serra? Tradicionalment es considera el Collado Arenillas el punt de separació de la Serra d'Espadà i la serra de Pina. Estructuralment és tot un mateix bloc que acaba al límit de Terol, quan la serra de Pina deixa pas a les llomes de San Agustín. El parc natural però acaba abans doncs no inclou la plataforma que s'estén des del Mas de San Juan a l'Alto de las Palomas. Nosaltres per tant i seguint la tradició considerarem el collado Arenillas el punt i final de la travessa.

Arribem finalment al cim on hi ha un vèrtex geodèsic. És ja la una i decidim baixar a dinar al merendero de la fuente Cuenca, acabada ja la ruta, però el primer que fem és tocar-li per telèfon al germà de Jose que ens ha de recollir amb el taxi per a quedar en l'hora.

Ens fem la foto de rigor i continuem camí seguint un senderol amb algunes fites que ens porta pel costat de les restes del corral de Marzo fins a un collet per on passa la senda abalisada.

Alto de las Palomas.

El Pinar, la Ràpita, Espadà, i molts altres cims que queden enrere.

Ara ens toca la part més pendent del dia, una baixada de 300 metres de desnivell fins al collado de Arenillas, i la fem alegres perquè estem ja prop de la fita ... i del dinar.

Les vistes que no hem tingut a la pujada les tenim ara a la baixada. Per l'esquerra ens queda la vall del Palància, amb Caudiel en primer lloc. Davant tenim el alto de Santa Bárbara que domina el paisatge com a ama i senyora des de la seua talaia. Per la dreta la vall del río Montan que s'allarga cap al Millars.

Conforme baixem es veu perfectament el collado de Arenillas i, abans d'arribar, el mas de la Ventisca, arreglat i on hui hi ha gent disfrutant del dia tan magnífic que ens ha eixit.

La sierra Espina des de la serra d'Espadà.

El collado Arenillas.

Mas de la Ventisca.

Quan els coscollars i els carrasquissos deixen pas als bancals d'ametlers ja estem quasi a tocar del mas que passem per davant, sense interrompre als masovers de cap de setmana que allí s'han aplegat. Des d'ací continuem per la pista que puja al mas fent voltes i revoltes per arribar finalment al Collado de Arenillas.

Ací hem acabat la travessa i ens fem la foto de grup, però no hem acabat el dia i encara ens queden uns centenars de metres fins a la fuente Cuenca, on sota l'ombra d'uns xops ens asseiem a dinar tranquil·lament. I així estant Jose ens llança la proposta de continuar la ruta fins a la ratlla d'Aragó, seguint les crestes ...

Foto final de ruta al collado Arenillas.

Dinant a la fuente Cuenca.

Foto dels qui hem completat les tres etapes.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part de la ruta:

De Pavías a las Balsillas per la Balsa del Lobo
De Matet a Torralba pel Pinar
De Torralba al Pinar
Entre Torralba i Pavías: del Prado al Pinar per la rambla del Catalan i la Serratilla
Higueras - Pavías - Higueras
Els mils d'Espadà d'Higueras: Loma la Cierva i Elvira
Higueras a la Loma
Ruta de las 5 fuentes

Més informació:

Fullet de rutes sobre Pavías de la "Cultural La Artea", accessible a la web.
Web de l'ajuntament de Pavías
Web de Higueras
Cebrian, Rafael Montañas Valencianas VII: La Sierra de Espadán, Centre Excursionista de València, València, 1999
Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies

Fa un parell d'anys vam estar fent una ruta per Cedraman. Seguint els passos de Pascual Vicent vam pujar a los Morrones tornant per la Cimorreta. En aquell moment va nàixer la idea de fer una ruta més llarga, anant des de Cedraman a Zucaina. L'anada seria per la Cimorreta i pujant per l'antic camí al mas de Montón, i la tornada pel camí vell de Cedraman a Zucaina. Però tot i haver trobat tracks que hi passaven l'estat de les sendes era tot una incògnita.
Per fi, hui, després de dos anys d'espera podem fer la ruta tant de temps ajornada.

Eixim del barrio Bruno, el més a ponent dels quatre barris que formen Cedraman. Aparquem a la vora de l'edifici polifuncional que hi ha a la carretera del Castillo. Seguim la carretera uns metres i de seguida trenquem a la dreta pel camí que puja cap a casa Flor, un altre dels barris.
Deixem casa Flor a la dreta i continuem per l'antic camí de la Cimorreta, ara una pista, que corre als peus de los Morrones travessant el Rebollar cap al Nacimiento del Agua.
Els pins han substituït els antics rebolls, encara que per tota la vessant n'apareixen exemplars solts, alguns molt jòvens, que pel pas dels anys tornaran a conformar un rebollar de roure valencià.
En alguns moments sentim correr l'aigua sota nostre. No es tracta del barranc sinó de l'aigua que passa per la sèquia de Cedraman, que condueix l'aigua del Nacimiento de la Cimorreta al poble per a regar les hortes i, abans també per a beure.
Després d'un curt tram que puja més que no sembla arribem finalment al Nacimiento de Agua, al costat mateix del barranco de la Cimorreta. No és exàctament una font sinó un conjunt de fonts i ullals (almenys en contem quatre) que naixen de dins la muntanya formant una cortina de molses. L'aigua es recull en unes sèquies que travessen el barranc per conduir-la cap a la Cimorreta. Un poc més avall la sobrant se'n desvia per la sèquia de Cedraman.

Entrada a Cedraman pel Barrio Bruno.

Camí de la Cimorreta sota los Morrones.

Los Morrones.

La Cimorreta amb la Cantera del Tis al fons.

Nosaltres després de visitar el naixement continuem cap a Cedraman seguint la sèquia que rega les hortes.
El caixer de la sèquia ha estat impermeabilitzat amb una llarga corretja de cinta transportadora. Als pocs metres per l'esquerra se'n desvia el camí que puja directe a la Cimorreta però nosaltres ens el saltem i continuem per la sèquia que va apegada a la falda de la muntanya.
Arribats als bancals de baix del mas abandonem la sèquia i trenquem a l'esquerra per un camí de ferradura que puja fent voltes entre els bancals cap a les cases. Passem per la vora d'una bassa on duu l'aigua una sèquia que la pren al mateix barranc de la Cimorreta, aigües amunt del naixement d'aigua, i per dalt arribem a les cases més baixes del mas.
La Cimorreta és un dels grans masos que es poden trobar a la vall del río Villahermosa, com la Cimorra, el mas de Luis o fins i tot el mateix Cedraman.
En este cas el mas (com Cedraman) està relacionat amb l'existència d'un manantial d'aigua que naix al barranc de la Cimorreta i que rega les hortes de Cedraman i de la Cimorreta.
El mas es va despoblar als anys 50 i 60, i a principis dels 80 les cases estaven quasi totes assolades, però després de fer la nova pista que arriba es va iniciar un procés de recuperació de les velles cases i a hores d'ara pràcticament totes les cases que trobem són noves o restaurades. També les hortes s'han recuperat encara que en menor mesura que el casalici.

Nacimiento del Agua de la Cimorreta.

Sèquia de la Cimorreta.

Camí de la Cimorreta als horts.

La Cimorreta.

Travessem el mas de dalt a baix, aturant-nos per a identificar la casa on vivien els pares de Ramiro, i eixim per la part alta per on passa el camí de la Cimorreta a Zucaina.
Este primer tram coincideix amb l'antic camí però en arribar a l'encreuament amb la pista que puja des de la Cimorra retrobem la traça original del camí de ferradura.
Abandonem la pista i baixem sota el pinar seguint el vell camí que es distingueix encara entre els pins. Uns metres més avall una conducció d'aigua s'ha aprofitat el traçat del camí per passar la conducció que duu l'aigua a les cases de la Cimorreta, i s'ha desbrossat el camí, així que només hem de seguir el gros tub negre que ens fa de guia fins que arribem a una pista.
Seguim la pista avall fins que baixa al barranco de la Cimorreta per on corre l'aigua que naix uns metres més amunt.

Pista de la Cimorreta.

Antic camí paral·lel a la pista.

De l'altra banda un parell de fites ens marquen el punt per on cal agafar la senda del Estrecho, que ens pujarà directes al mas de Montón. Portem un track de fa uns anys i a més un cosí de Ramiro va passar per ací este estiu i contem que estarà bé però està és una de les incògnites del dia.
Comencem a pujar i la senda serpenteja entre les argelagues acostant-se als cingles que tanquen el Estrecho que forma ací el barranco de la Cimorreta. A l'arribar ací retrobem la traça de l'antic camí que puja en una llarga diagonal, sempre ample i evident i prou net després de tants anys de poc d'ús.
Este és el camí que seguien els veïns de la Cimorreta per a pujar a treballar a les mines de ferro de los Morrones, per anar a buscar rovellons als pinars del mas de Montón, o a treballar a les seues terres, i també per anar a Zucaina.
El camí puja de manera constant i els dos-cents metres de desnivell que separen la Cimorreta i el mas de Montón se'ns fan curts.
De l'altra banda del barranc queda el Tis que tenim sempre a vistes fins que el camí gira a l'esquerra entrant a un barranquís i per on remuntem cap a les llomes que dominen a dalt. Ací trobem un pastor elèctric que ens acompanya per la vora del camí l'última tirada abans d'arribar a un entrador de cotxe i, seguint-lo fem cap a la bassa que queda dalt del mas. Açò ja ho coneixem perquè vam passar fa un parell d'anys. Ara només hem de seguir el camí de Sanahuja (ara pista) cap al mas que està ja a tocar.

Començament de la senda del Estrecho.

Senda del Estrecho.

Arribant a la bassa del mas de Montón.

Ens aturem una estona al mas a admirar el paisatge i la magnífica fàbrica del mas, amb parets de pedra arenisca ben esquadrada a les cantoneres abans de continuar camí.
Un poc abans del mas hi ha un parell d'inscripcions a la pedra, una indica la data d'acabament de la pista que hi puja des de Zucaina, fa exàctament 60 anys, l'altra, més antiga, la signa un dels estatgers de qui Ramiro n'ha sentit parlar.

El paisatge canvia prop del mas de Montón.

Pista del mas de Montón.

Mas de Montón.

Rètol recordant l'obertura de la pista.

Continuem per la pista traçada en bona part damunt l'antic camí. És per ací per on venien els veïns de la Cimorreta a Zucaina, a peu o amb el matxo.
Travessem un bonic bosc mixte de carrasques i pins que creixen en el terreny de sauló que cobreix les parts altes de la vora del mas.
Continuem una bona estona travessant el bosc fins que, quan el terreny canvia de sauló a calar, el bosc canvia i els pins vers deixen pas a pins blancs que creixen dispersos. Un poc més avant el terreny comença a baixar i ja podem intuir entre els pins el poble de Zucaina.
Mentre baixem els pins deixen pas a carrasques i ginebres dispersos entre bancals treballats que ens acompanyen fins al mas del Francés, on uns gossos avisen del nostre pas als masovers ausents.
El camí planeja a vistes del mas i, abans d'encetar una nova baixada, trenca a l'esquerra abandonant la pista. Una gran fita ens marca el punt.
Planegem un poc entre pins i ginebres fins que comencem a baixar, tenint ja davant les granges del Romeral.

Pista del mas de Montón a Zucaina.

Mas del Francés.

Desviament pel camí antic.

Baixem al recte, entre ginebres, savines i romers travessant novament la pista. Un tros més avall tornem a coincidir amb la pista que seguim uns metres abans de tornar-nos-en a separar quan fa una revolta. Una altra fita ens indica el camí.
El camí es difícil de seguir entre les moltes traces que han fet les ovelles i cal estar atent a no perdre la traça principal que ens porta a un morret que domina el barranco del Centenar.
El barranco del Centenar ens separa de les granges del Romeral i cal baixar-lo i pujar-lo. La baixada és més difícil perquè la traça de la senda s'ha perdut i hi ha molta pedra solta. Així buscant l'antic pas anem baixant per la vessant cap al barranc. Per sort ací entre les ovelles i la pobresa del sòl quasi no creix res.
Arribem al barranc i de l'altra banda puja el vell camí, ample i amb trams empedrats, que fent un parell de revoltes ens porta a les granges.

Les granges del Romeral des del mas del Francés.

Barranco del Centenar.

Travessem les granges pel mig, seguint el vell camí, i continuem per pista fins a Zucaina que ja la tenim a tocar.

Granjas del Romeral.

Entrem al poble per dalt, pel cementeri, i baixem fins a l'església.
Ens aturem sota un omet jove a la part de darrere de l'església a fer un mosset i un glop de mistela. Ja portem onze quilòmetres i estem poc més de meitat camí. De moment hem eixit més ben lliurats que no pensàvem, ara toca tornar.
Després de descansar travessem el poble i eixim cap a la Planeta, entre bancals d'avellaners.

Entrant a Zucaina per les eres de dalt del poble.

Fent un mos a l'ombra. El forn és a la vora.

Eixint de Zucaina cap a la Planeta.

Quan la pista que s'ha traçat damunt del vell camí fa una volta enfilem recte pel pujador empedrat que salva un cinglet retrobant novament la pista que ens portarà al pla cim de la Planeta. Ací una pintada al terra ens marca el punt on se'n desvia el camino del Villar.
El camí comença baixant suaument per la vora d'una paret de pedra i poc a poc va acostant-se a la vessant de la muntanya poden vore al davant nostre la profunda vall que obre el riu Villahermosa entre Zucaina i el Castillo.

Penyagolosa des de la Planeta.

Camino del Villar.

La vall del Villahermosa entre la Loma Benachera i la Atalaya.

La Vall del Villahermosa cap al nord.

Baixem per un morret a trobar la pista que entra al Villar i la travessem. A partir d'ací el camí es fa ample, empedrat i baixa fent voltes. Un exemple bellíssim de camí de ferradura ben traçat, no debades era el camí que havien de fer els veïns del poble fins per anar a moldre al molino del Villar, el més proper al poble.
A meitat baixada ens ix un senderol a la dreta i el seguim un tros a vore on va. Entra a unes penyes des d'on hi ha una vista magnífica del barranco del Centenar i dels tolls i salts que fa abans d'arribar al Chorrador. El senderol, molt fressat i equipat en alguns passos amb grapes i cordes, és el camí que segueixen els barranquistes per accedir a la part alta del barranc des del pàrquing del Chorrador.

El Villar.

Revoltes al camí empedrat al molino del Villar.

El barranco del Centenar dalt del Chorrador.

Retornem al camí i caminem el curt tram que ens separa de la pista que entra fins al Villar. Passem per davant del molino del Villar, encara en condicions d'ús, i seguint la pista formigonada travessem el barranc per on baixa un curt però constant cabal d'aigua. Des d'ací enfilem al mas del Villar que s'alça al capdamunt d'una clapissa de pedres seguint l'antic camí que fa un parell de voltes per arribar a les cases.
Passem per la vora i veiem un veí a qui preguntem per l'estat de les sendes que ens queden fins a Cedraman. Ens comenta que estan bé, tan la de Cedraman com la que baixa al Chorrador, i ens explica també que el seu fill ha netejat la primera este estiu. Ho agrarirem.

El mas del Villar, rehabilitat i amb vida.

El molino del Villar, encara en funcionament.

Eixint del Villar.

Continuem seguint les seues indicacions i el track que portem que ens porten sempre prop de la carena per on passa la ratlla del Castillo.
Arribem a un primer collet i per la dreta unes fites marquen el punt per on baixa una senda cap al mas d'Adelantado (i el Chorrador). Unes altres conviden a continuar recte cap a Cedraman i les seguim.
La senda no està sempre clara, hi ha diverses opcions, però fixant-nos en la més xafada, en alguna fita que trobem i en els punts i fletxes blanques (i el track) la seguim sense massa complicació ... almenys fins que arribem al barranco de Lorencet. Ací ens costa trobar la continuació doncs hi ha algunes possibles. Finalment és més fàcil que no sembla, s'ha de seguir uns metres barranc avall fins una zona més oberta on trobem alguna fita que ens porta a una antiga pista totalment tapada per les argelagues. Per sort ací sí s'ha netejat i el camí és clar i fàcil de seguir fins al mas de Perico.

Tram enfitat i poc evident.

Senyals de l'incendi del 93.

Tram recuperat i net.

Arribem a la pista del masico de Perico cent metres abans de les runes del masico. A partir d'ara només cal seguir pista avall que ens portarà de tornada a Cedraman.
Uns metres més avant hi ha un cotxe enmig de la pista, és d'un caçador que està un poc més amunt buscant els gossos que han pujat seguint un senglar. Intercanviem unes paraules i continuem avall per la llarga baixada que ens porta a baixar pel Pinar de Fesol que fa honor al seu nom. Un pinar de pi rodeno creix a una zona de saulons. Ha escapat dels incendis i forma un bosc adult i amb poc de sotabosc.
Conforme baixem deixem a l'esquerra el mas de Fesol, o el que en queda d'ell. Ací l'antic camí baixava recte travessant el pinar però està perdut així que cal seguir les voltes de la pista.
Conforme baixem deixem a la dreta una pista que porta al camino de la Solana, antic camí, ara quasi perdut, que fa el mateix trajecte que hem fet nosaltres però per la falda de la muntanya fins al mas d'Adelantado, a la vora del Chorrador.

Pista del masico Perico.

Pinar de Fesol.

Cedraman des del Pinar.

Camí caminant deixem enrere el Pinar de Fesol i entrem al Rebollarico. Ací també creixen els pins però anem trobant alguns roures, restes de l'antic rebollar que li va donar el nom.
Finalment passem per la vora de la fuente Roya abans d'enllaçar amb la carretera del Castillo. Només uns pocs passos ens separen del barrio Bruno de Cedraman on tenim el cotxe.

Fuente Roya.

Cedraman.

I per celebrar que per fi hem pogut enllaçar Cedraman amb Zucaina ens acostem al Castillo on ens espera un bon plat de xulles amb allioli. No som els únics que acabem així la jornada senderista, Carlos i la seua colla també fan cap allí per a dinar i entre ells es troba Toni, una gran alegria per acabar el dia.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Estrecho de Cedraman
Cedraman al mas de Montón per los Morrones i el barranco de la Cimorreta
Circular al Castillo passant pel Remolcador, el mas Quemao, Cedraman i el Chorrador

Més informació:

InfoZucaina
Molino del Villar
Cedraman
Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina
Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea
Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora

Aprofitem el dia de festa per eixir a la muntanya. Hui portàvem idea de fer la tradicional pujada familiar a Penyagolosa però finalment ens ha tocat ajornar-la per a més avant per poder fer-la amb tota la família. Així que ha tocat tirar mà d'una d'eixes rutes que de fa temps s'està al calaix de pendents. Així amb l'excusa de pujar al vèrtex del collet del mas de Folc hem passejat el terme de Castellfort visitant dos de les seues tres ermites.

La ruta l'hem començada a l'ermita de la Mare de Déu de la Font, hem aprofitat per visitar l'exposició de la Llum de la Memòria que fa la diputació de Castelló. Així hem pogut disfrutar de la Sala Pintada, novament restaurada, així com poder vore l'ermita per dins a més d'un conjunt d'obres religioses dels segles XVI al XVIII.

Després de la visita hem començat la ruta per l'antic camí d'Ares a Castellfort que mou per darrere de l'ermitori. Eixim així per una de les dos portes que antigament tenia l'ermita, i és que fins que no es va fer la carretera a Castellfort a la dècada del 1920 només hi havia dos entrades, la gran porta per on passa la carretera i la menuda que s'obre al darrere i que dóna al barranc de la Mare de Déu.

Entrada a l'ermita des d'Ares.

Entrada a l'ermita des de Castellfort.

El camí comença pujant pel mig del barranc, vorejat de carrasques que serà l'arbre que més vorem en esta primera part de la ruta. Anem trobant marques blanques i verdes que es corresponen amb el PR-CV-407 o sender de les Ermites que enllaça les tres ermites de Castellfort (Mare de Déu de la Font, Sant Pere i Santa Llúcia) amb Santa Elena d'Ares. Nosaltres el seguirem durant gran part del recorregut encara que retallarem la part que passa per les dos darreres ermites.

El camí d'Ares a Castellfort puja remuntant el barranc, ample i empedrat com correspon a un camí que va ser important i que sempre ha estat en ús. De fet per ací encara baixen els veïns de Castellfort de rogativa a l'ermita i també passen els catinencs en la seua Romeria anual a l'ermita de Sant Pere. Estem seguint doncs un camí que té, almenys, 600 anys d'història documentada.

Seguim camí caminant prop del barranquet que baixa cap a l'ermita travessant un bosc de carrasques no massa grans, com ser l'habitual per estes terres on fa uns decennis es van carbonejar quasi tots els carrascars i roureres que hi havia.

Nosaltres el remuntem per la vora. El camí, ample i ben empedrat ens facilita la pujada. Travessem el barranquís quan arribem a la Caseta de la Mare de Déu, encastada en una de les parets de pedra seca que voreja el camí. Ací girem i pugem a l'esquerra travessant la carretera. Seguim un tros per baix de la carretera fins que tornem a travessar-la per arribar al Peiró de la Mare de Déu.

Camí de Castellfort a Ares.

Peiró de la Mare de Déu.

Els carrascars queden enrere i al traspondre un llomet davant nostre apareix ja el collet del mas de Folc, coronat per aerogeneradors que fan xicotet el vèrtex.

El vell camí ací es confon amb la carretera doncs s'han superposat l'un a l'altre i seguim per ell entre bancals erms i treballats uns centenars de metres fins que arribem a un encreuament de camins i pistes. Ací el camí vell puja per l'esquerra, seguint paral·lel i per dalt de la carretera, i és el que seguirem.

Als bancals del mas de Folc hi ha un parell de caçadors darrere de les perdius que ben segur deuen estar buscant l'aigua o l'ombra en este dia tan calorós, «més que a l'agost» ens confirmen.

Encara que estem a la tardor el paisatge sembla ben estiuenc. A més de la calor la sequera que ha fet que totes les herbes estiguen grogues i seques. Només alguns orons puntegen de groc i roig tímidament els vessants, i més que pel fred per la falta d'aigua.

Pugem seguint el vell camí, que continua ample i ben traçat, fins que passem sota els cingles que voregen el collet. Ací abandonem el camí i pugem buscant el millor pujador fins al canto on s'alça el vèrtex.

El collet del mas d'en Folc.

Camí de Castellfort sota el collet.

Arribant al vèrtex.

Cal dir que collet no fa referència a una depressió o pas entre muntanyes, com a bona part del nord castellonenc collet fa referència a una elevació poc pronunciada de terres, o siga un tossalet, i com a tal trobem el Collet, la part més alta d'una alta planícia sembrada d'aerogeneradors que ens fan tornar menuts.

Ens fem la foto al cim i ens estem una estona a l'ombra del piló, l'única existent, abans de continuar camí.

Vértex del collet del mas d'en Folc.

Aerogeneradors a la lloma del mas d'en Folc.

Baixem al camí vell pel millor pas i continuem camí avant cap a Castellfort.

El camí passa sota un cinglet fins que ix a la llarga lloma del mas de Folc de la qual el Collet no n'és més que la part més alta. Ací continua entre parets per a separar el pas de persones d'animals dels bancals cultivats. I encara trobem algun bancalet cultivat amb la seua caseta de pedra a la vora.

Camí caminant anem travessant la lloma fins que arribem a la carretera de Vilafranca. Ací hi ha el Peiró d'en Blasco.

Segons em van contar uns veïns de Castellfort anant un dia en Blasco de Vilafranca a Morella el va pillar una ventisca i trobant-se perdut va alçar l'espasa per matar el cavall i ficar-se a dins per no morir-se de fred; en eixe moment va sonar una campana, així que en Blasco, veient-se salvat va clavar l'espasa a la neu i es va encaminar on se sentia la campana que era de l'ermita de Sant Pere. Allí va estar fins que va passar la nevada i on va clavar l'espasa va manar alçar un peiró per avisar de la proximitat de l'ermita.

Un panell davant l'ermita de Sant Pere conta una altra variant de la mateixa llegenda. Però el cert és que darrere les llegendes o contalles sempre hi ha alguna cosa de veritat, i en este cas en Blasco d'Alagó va viure al segle XIII, va conquerir Morella i va ser el seu primer senyor abans d'obligar-lo el rei en Jaume a canviar-li-la per culla. També va fundar Vilafranca i el camí antic de Morella a Vilafranca passa per este mateix lloc.

Retrobant el camí.

Hortets a les fondalades fèrtils.

Peiró d'en Blasco.

Nosaltres ací deixem el camí vell de Castellfort i continuem cap a la dreta cap a l'ermita de Sant Pere seguint els passos d'en Blasco. A pocs metres del peiró travessem la carretera d'Ares i continuem per l'ampla lloma de Sant Pere ocupada per un ample assegador.

Des d'ací dalt tenim unes vistes esplèndides a totes bandes. No hi ha res més alt i sembla que caminem tocant el cel. A la nostra esquerra queda Castellfort, a la dreta les moles d'Ares i davant Morella.

Arribem finalment a l'ermita de Sant Pere, lloc tradicional de pelegrinació i romeria i considerada la més antiga no ja dels Ports sinó de tota la Comunitat Valenciana. Es tracta d'una església de reconquesta típica amb portada de mig punt seguint la tradició romànica, arcs torals que suporten la teulada i amb una capçalera clarament gótica. Fins ací pugen els pelegrins del Portell i també l'antiga pelegrinació i ara romeria dels catinencs. Estes són les rogatives més conegudes però també hi van els veïns de Vilafranca i, com no els de Castellfort. Abans també hi anaven els masovers de la dena del Moll i els de la dena dels Llivis, i en altres temps també van arribar a fer-se rogatives des de l'Anglesola, Cinctorres o Ares.

Assegador de Sant Pere.

Ermita de Sant Pere.

Visitem l'ermita per fora, per vore-la per dins cal vindre en dia de romiatge, i continuem camí caminant cap al Collet de Sant Pere que no passarem pel mig sinó per la part de llevant. Ací vora la pista hi ha un vèrtex geodèsic de quart ordre de l'Institut Cartogràfic Valencià.

La pista ens baixa a un coll (este sí una part més baixa entre muntanyes). Es tracta del coll de Morella per traspondre per ací el camí de Morella. Per la dreta baixa el vell camí de Morella cap a la Giroveta. Nosaltres el seguirem per l'esquerra cap a Castellfort, seguint les marques del SL-CV-64.

Continuant l'assegador.

Castellfort des del coll de Morella.

Comencem baixant per la vora d'una paret sense camí massa clar però de seguida trobem trams empedrats i calçats on el camí es fa clar i evident. Este fou un camí important i malgrat el pas del temps encara es nota en detalls com les grasades per superar la costera, les parets que l'acompanyen o els murs que calcen el camí quan va penjat de la vessant.

Deixem a la dreta el mas de Benlliure voltat de bancals sense treballar. Per darrere del mas, allà lluny, aguaita la Roca Roja. Davant nostre, a l'altre costat del barranc de les Serraetes queda Castellfort.

Com que és tard en una revolta del camí ens aturem a dinar. Pensàvem fer-ho al poble però ens hem entretingut massa així que sobre una pedra i amb el barranc als peus disfrutem de les vistes i de la berena.

I havent menjat continuem camí baixant entre vells bancals que van solsint-se a travessar el barranc, pujant per l'altra banda cap al poble. Ací als vells bancals creixen els orons, espinals, rosers borts, i tota una bardissa de substitució del que, abans dels bancals, deguere ser un bosc frescal.

Saludem uns cavalls que pasturen a la vora, els únics que aprofiten ara els vells bancals del poble, i passem per dalt del Fossar on baixa una pista des del poble.

No entrem però per esta part del poble, continuem per l'ombria sota les cases pujant la Costa de les Fonts on passem per la vora de la font de Sant Roc, amb bassi de pedra i volta per cobrir la font.

Castellfort des del mas de Benlliure.

Cavalls pasturant als antics bancals.

Arribant al fossar.

Font de Sant Roc.

Només unes passes ens separen de la plaça del poble.

Ens estem una bona estona als porxes de la Plaça, entre l'església i ca la Vila, abans de decidir-nos a continuar camí.

Eixim pel Sòl de la Vila seguint el camí del Portell. Per ací passa el PR-CV-309 que enllaça Castellfort amb Vilafranca que coincideix ací amb el PR-CV-407.

Castellfort.

Continuació de la ruta pel camí del Portell.

El camí passa per baix de la carretera i, un tros més avant, per dalt dels llavadors nous (els vells estan a la font d'en Serra, 500 metres carretera enllà). Passats els llavadors cal trencar a l'esquerra per un senderol que puja a la carretera i caminarem cent metres per ella abans de deixar-la seguint una pista que puja. Als cent metres la pista mor a una caseta i el vell camí, ample i entre parets, munta per la dreta. Tota la vessant de l'ombria que tenim davant està clapejada de groc i roig dels cirerers de santa llúcia i orons que van perdent la fulla.

Mentre anem guanyant altura a l'esquerra queden les Tancaes, i darrere els tancats de pedra creix un matollar espès i alt format entre d'altres per abundants grèvols i teixos, tota una raresa botànica en altres llocs i que ací esdevé normal.

El camí travessa el barranc dels Avellaners i puja per una calçada ben empedrada. Dos revoltes més amunt trobem una bifurcació de vells camins i nous senders; per l'esquerra continua el camí de Vilafranca i els senders a les Ermites i Vilafranca, per la dreta continua el camí vell de Portell i el modern PR-CV-332 que hi va, a més del PR-CV-423 que s'acosta al mirador de la Roca Roja. Nosaltres seguirem el primer que s'acosta a la font del Bruixeral i remunta després per un ample assegador que ens portarà a les altes llomes que s'estenen entre Sant Cristòfol i el mas del Riello.

Travessant la carretera.

Les Tancades.

Grasaes al barranc dels Avellaners.

Bosquet d'orons i grèvols a les Tancaes.

Font del Bruixeral.

Arribem així a la lloma del Carme on hi ha un peiró amb la imatge de la Mare de Déu del Carme. Ací retrobem els aerogeneradors que segueixen la mateixa línia de les llomes i per davant nostre passa la carretera de Vilafranca.

El sender de les ermites baixa pel naixement de la Rambleta i el mas del Barranc cap al mas d'en Blasco on hi ha l'ermita de Santa Llúcia. Nosaltres, com que se'ns fa llarga la ruta per la calor, continuem per la carretera per on també va el PR-309.

Eixim a la carretera i la seguim avall; ara per l'asfalt, ara per la terra del camí de servei dels aerogeneradors. Caminem sota els grans molins de vent sentint el soroll de fons dels generadors al pegar voltes moguts per les grans pales que aprofiten el poc vent que bufa.

A l'esquerra ens queda el mas del Vent i el barranquet que baixa cap al mas de la Cerdana. Nosaltres seguim recte per l'assegador de Vilafranca, entre parets i sota les aspes durant un bell tros. L'assegador va ara per damunt la carretera, ara paral·lel fins que enfila una costera per a pujar a la lloma que dóna nom al mas de la Lloma. Al capdamunt de la lloma en un paratge desarbrat, com la resta de les llomes, on només creixen els coixinets de monja, el timó i algunes gramínees de l'assegador principal se'n separa un altre que baixa a buscar el mas. Este és el que seguim abandonant definitivament els camins abalisats que havíem anat seguint fins ara.

Aerogeneradors a la Lloma del mas homònim.

Carretera i assegador de Vilafranca.

L'assegador travessa la lloma entre parets i enfila avall cap al barranc de les Llometes baixant per unes clapisses. L'antic camí que el seguia feia ací un parell de revoltes que el pas del temps, de l'aigua i dels animals han ajudat a desfer.

A la baixada trobem a banda i banda del camí ramader els bancals del mas que busquen el cara-sol i bona terra fugint dels sòls esquelètics dels cims on poca cosa pot crèixer.

El mas queda a l'esquerra, mig amagat darrere d'uns arbrissons que han perdut la fulla. Després de passar una cervera hi ha la font del mas, de pouet, on tot i la seca encara queda aigua encara que a prou profunditat.

Continuem avall i al mig del pas hi ha dos grans xops amb les fulles ben grogues més de sed que de fred. Salvem este tram que no presenta massa complicació i arribem al fons del barranc. Segons el mapa del Tossal de Vilafranca per dins del barranc corre una antiga senda (segons les minutes del 1909 un camí) i busquem les traces que, tot i el nul ús, encara es poden vore ací i allà.

Assegador que baixa al barranc de les Llometes.

Font de les Llometes.

Baixada al barranc pel vell camí ramader.

Deixem a la dreta l'assegador que puja per l'altra vessant del barranc i continuem avall seguint les traces d'una senda perduda però prou fàcil de seguir ... almenys quan no trobem rosers bords o espinals pel camí. Avancem per això més a poc a poc que ens agradaria fins que arribem a un lloc on creixen uns xops. Ací hi ha unes romigueres que tapen un poc la senda. Pot ser amb un bastó salvaríem els dos metres de mal pas, però decidim esquivar-lo per fora i ens toca pujar i baixar per tornar al barranc.

A partir d'ací el camí és un poc més fàcil encara que segueixen havent trams on algunes bardisses dificulten el pas. Llàstima de no dur unes alicates perquè no és res que amb dos alicatades no es puga sol·lucionar. De fet netejar el camí i deixar-lo bo per al pas no retardaria massa la marxa (queda apuntat per a una altra ruta).

Barranc de les Llometes.

Roureda a la dreta i al fons el mas de la Torre.

Llit del barranc entre parets dels bancals. A la dreta un ample i ben treballat pujador als bancals.

Conforme baixem les vessants herboses deixen pas a rodals de roures i algunes carrasques que ens acompanyen fins que arribem a les envistes del mas de la Cerdana. Ací el barranc corre sobre la roca i és fàcil de seguir. Deixem a l'esquerra un ample caminal que puja cap al mas i, uns metres més avall trobem a la dreta la font de la Cerdana, amb pouet i llavador. Fins ací baixa també un assegador des de les llomes.

Preciós camí entre parets de pedra que puja cap al mas de la Cerdana.

Mas de la Cerdana.

Font de la Cerdana.

Ací entra una pista però nosaltres continuem per dins del barranc un tros més. La pista la retrobarem aigües avall, sota el mas de la Torre, l'únic en ús en tota esta partida. Quan trobem la pista ja no l'abandonarem fins a la carretera d'Ares.

Conforme anem per la pista al barranc que queda just davall ens ix una surrà de perdius. Sort s'han de som caminants perquè més avant, a la sobalba del mas del Puntosí hi ha uns caçadors que n'haurien encertat més d'una.

Rouredes a les vessants del barranc.

El mas de la Torre des del camí.

El paisatge canvia i les vessants desboscades deixen pas a carrascars i roureres que baixen al barranc des de les llomes i capolls. Quan ens acostem a la carretera a l'ombria de la cova de la Ballesta apareix el pinar de pi negre, el mateix que s'estén barranc avall de l'ermita de la Mare de Déu.

Arribem finalment a la carretera d'Ares al punt on esta fa una revolta. Només ens queden tres-cents metres de carretera solitària fins a l'ermita on donem per conclosa la ruta visitant una vegada més la Mare de Déu. Cal aprofitar perquè no sempre trobarem oberta la porta per visitar este magnífic santuari.

Pinar de pi negre a la dreta i roureda a l'esquerra.

Ermita de la Mare de Déu.

Ens han quedat dos ermites pendents que caldrà vindre a visitar, a vore si podem aprofitar i pujar algun altre vèrtex de la zona.

Ací està el track:

Monferrer i Monfort, Àlvar (2000) Catí i els pelegrins de Sant Pere Ed. Consell Valencià de Cultura
Centelles Royo, Gema (1998) Evolución de un ritual. La peregrinación de Catí a Sant Pere de Castellfort. Ed. Diutació de Castelló
Fuster Puig, Pau (2013) Vilafranca. Mapa del terme municipal. El Tossal Cartografies
Membrado Ferreres, Jorge i Puig Ortí, Ana (2005) Guía de senderos homologados de Els Ports-Maestrat Ed. Portmader

Hui tornem a Llucena amb la idea de fer el «quilòmetre vertical» de l'Ultratrail Ferradura. Amb eixa intenció baixem al riu i aparquem els cotxes a sota del mas de la Fos fins on la pista solen reobrir-la després d'eixir el riu. La idea és pujar pel camí d'Arminyà, per on puja la carrera de la Ferradura, a la Lloma Saltadora passant pel Vincle, els Bassis i la Font Blanca, i baixar per les Graes, el mas de Xiron, la Canaleta i la Fos. Al final però la ruta l'hem fet «un poc» diferent però no per això menys interessant.

Aparquem sota el pinar que ací es va salvar de l'incendi. Al nostre voltant creix un pinar adult amb un sotabosc dominat pel boix. Comencem a caminar per la pista que travessa el riu i que han arreglat per poder entrar fins al Castell Follet. La pista travessa el riu unes quantes vegades abans d'arribar al barranc dels Bassis. Un poc més avant hi havia el Castell Follet al lloc on es va fer una cantera que va acabar a una notable formació geològica en un meandre encaixat del riu, i que contava amb un jaciment arqueològic al seu cim i una flora realment notable. Ara només en resta una pedrera abandonada i restes de ferralla de l'explotació.

Però nosaltres no arribem allí. Just on el barranc dels Bassis s'engrava amb el riu de Llucena hi ha un pal indicador del PR-CV-328 que ens indica el punt on el camí d'Arminyà ix del riu i comença la llarga pujada cap als masos. Per l'altra banda ve el camí de la Casa Nova per on baixa l'Ultraferradura que ens acompanyarà en la pujada a Arminyà. Unes marques de pintura roja en forma de ferradura en mostren el traçat.

Riu de Llucena.

Encreuament amb l'Ultra trail de Llucena.

Inici del camí d'Arminyà.

Comencem a pujar pel magnífic camí de ferradura que remunta en molt poc tros un desnivell considerable. Comença remuntant la vessant esquerra del barranc dels Bassis fins que arriba sota uns cingles. A partir d'ací remunta fent llaçades la pendent. En esta part el pinar deixa pas a una vegetació més oberta de savines i ginebres que s'arrapen a les roques de la vessant.

Passem sota una balma i enfilem l'última part de la pujada. Ací les savines i ginebre s'han cremat i només els segons han rebrotat després del foc.

A la part alta de la costera els carrasquissos voregen el camí que planeja quan s'acosta al mas d'Arminyà.

El mas d'Arminyà s'alça en un dels pocs replanells que hi ha als voltants del riu de Llucena. A l'altra banda del mas hi ha els bancals que davallen formant un amfiteatre cap al barranc dels Bassis. D'esta les clapisses de roca no deixen fer bancals i només algunes grupets de carrasques creixen entre l'herbassar.

Arribem al mas quasi totalment assolat. Dins les cases encara hi ha taules, llits i cànters, molts d'ells colgats sota les parets i teulades que s'han assolat o amenacen amb fer-ho. Ací mai va arribar cap pista i ací es va quedar tot el que hi havia quan els darrers masovers van marxar.

El camí d'Arminyà.

El Castell Follet i els cingles de la Casa Nova de l'altra banda del riu.

Les ferradures de l'Ultraferradura.

Planells del mas d'Arminyà.

El mas d'Arminyà.

El PR i les ferradures trenquen a l'esquerra passat el mas, buscant el barranc dels Bassis. Nosaltres girem a la dreta per a buscar l'aljub del mas per on passa el camí a les Roques Llises.

L'última vegada que vam passar estava més tancat que no ara, es veu que cada vegada passa més gent i ara el camí està més clar, encara que este és un camí que mai s'ha arribat a perdre.

La senda s'encamina a un grau que salva un cingle per l'únic pas possible. Ens trobem ja dins del terme de Xodos i planegem un poc salvant per una punta la llarga lloma del mas d'Otrelles. A la nostra dreta però molt avall corre el riu de Llucena obrint-se pas per l'Estret i de l'altre costat queda la Lloma Bernat difuminada per la boira.

Aljub d'Arminyà.

Grau per a salvar la lloma d'Otrelles.

Arminyà des del grau.

El roure d'Otrelles.

Deixem enrere la solana i passem a l'ombria d'Otrelles on la vegetació canvia radicalment. El primer que trobem és el gran Roure d'Otrelles, indultat en totes les tales de les darreres dècades, que s'alça gran i orgullós entre pins i carrasques. Més avant entrem dins del pinar de pi negral que creix a l'ombria d'Otrelles.

Travessem el pinar amb exemplars grans, mentre el camí va baixant cap al barranc de la Fontassa a poc a poc. De l'altra banda s'alça mig tapat per les boires el mas de les Roques Llises.

Arribem a un punt on un camí continua recte mentre que el més fressat baixa a buscar el barranc. El primer entra a la Fontassa des d'on es pot continuar al mas de les Roques Llises. Nosaltres seguirem el segon, més curt, que travessa el barranc pujant per l'altra vessant.

A la vessant de la solana no hi ha pinar. Només alguns arbres creixen entre els antics bancals del mas. El camí munta entre els bancals fins que arribem al davant de les dos cases del mas de les Roques Llises. Ací ens aturem a fer un mosset i un glop de mistela, i ací ens trobem també Francesc Garcés que s'està al mas de la família.

Xarrant amb ell ens explica per on hem d'agafar el camí de la Carrascosa que ell mateix va netejar. També ens diu per on anaven els antics camins que des de la Fontassa passaven a la font Blanca i el Polit per Otrelles, o pujaven al Tossal Pelat. Ara tots dos estan perduts encara que qui els coneix (com ell) encara els pot seguir i, si hi ha sort i amb ajuda, es podran recuperar. Fa goig parlar amb un enamorat de la terra que, a més, fa per conservar i recuperar els antics camins.

Ombria d'Otrelles.

Pujant a les Roques Llises.

Mas de les Roques Llises.

Ens despedim continuant ruta perquè encara ens queda molt de camí per davant. Continuem per l'era del mas, tal i com ens ha dit Francesc, i per allí trobem net i enfitat el camí de la Carrascosa.

El camí passa als peus de la Roca Blanca travessant un sargallar per entrar després en un bosc de carrasques que ens acompanyarà quasi tota la pujada.

Quan ja estem prou amunt entre les boires veiem la Roca Blanca, i al seu damunt un parell de cabres que guaiten des de l'altura quasi com si estigueren posant per a una foto. Llàstima de no dur una càmera de fotos bona!

Quan arribem a la lloma de la Carrascosa el camí es fa més planer i les boires comencen a quedar enrere i avall. El sol despunta dalt dels nostres caps i ens acompanya mentre fem l'última part del trajecte que ens separa del mas de la Carrascosa.

Sargallar als peus de la Roca Blanca.

Les Roques Llises.

Camí de la Carrascosa.

Cabres a la Roca Blanca.

Lloma de la Carrascosa.

Arribem al mas, abandonat i mig assolat. Al dintell d'una finestra hi ha una data, el 1885, pot ser la data de la darrera ampliació quan la vida al mas era pròspera i el futur es veia amb optimisme. Ja fa anys que aquells anys van passar i, ací com en altres llocs, els carrascars que li donen nom van ser talats per a carbó abans d'abandonar definitivament el mas. Una vella pista ara esborrada pel pas del temps n'és el darrer testimoni, però d'això fa ja més de cinquanta anys.

Des de l'era del mas es veu perfectament Penyagolosa que alça la seua testa al sol i al vent i per dalt la boira. Des d'ací també continua el camí a enllaçar amb el que puja des de la Noguereta al mas de Montoliu per on passa un dels senders locals de Xodos. Nosaltres no el seguirem sinó que ens desviem a l'esquerra per a pujar al capoll del tossal de la Carrascosa.

Pugem fàcilment camp a través entre les savines i ginebres que creixen a les parts altes. Coronem fàcilment el tossal i baixem cap al collet que ens separa del Cabeço Pelat, davant nostre.

Mas de la Carrascosa.

Capoll del Tossal de la Carrascosa.

El Cabeço Pelat des del tossal de la Carrascosa.

La Roca de l'Àliga i el Marinet per dalt de la boira.

La baixada no és tan fàcil primer perquè hi ha més pendent i després perquè arribem a una zona on els pins jòvens creixen dificultant el pas, així que busquem la senda que puja des de la Noguereta.

Arribem a la senda però només la seguim uns metres perquè de seguida trobem a l'esquerra un vell camí que puja cap al Cabeço Pelat. Les traces tan a penes es distingeixen i quan se n'entra al pinar que cobreix a l'ombria el perdem de manera que tornem a pujar al recte cap al cim.

Arribem així a un collet que ens separa del cim principal del Cabeço, que queda a l'esquerra. És eixe el que domina el barranc de la Fontassa i es veu de lluny, però com se'ns està fent tard no ens acostem i decidim continuar recte cap al Pas real d'Aragó per on passa la pista que puja des del Revolcador.

Camí de carro al Cabeço Pelat.

Dalt del llom del Cabeço Pelat.

Jo ja que estem aprofite per pujar al cim bessó del Cabeço Pelat. Des d'ací el mas de Montoliu queda als peus i per allí se senten tirs d'uns caçadors de perdiu que també naveguen per estes terres.

Continuant la línia de cims pràcticament sense vegetació corone el següent, el Cabeço Roig, a quasi 1400 metres d'altura (1399 per a ser exacte) i què és el punt més alt del terme de Llucena doncs la ratlla entre Llucena i Xodos passa per ací dalt.

Penyagolosa des del Cabeço Roig.

El mas de Montoliu als peus del Cabeço.

El Cabeço Pelat des del Roig.

Des del pelat Cabeço Roig baixe recte a buscar el Contador, per on passa el Pas Real i la pista.

Al Pas ens retrobem la colla i continuem pel Contador cap a la Lloma Saltadora. Ací abans de fer la pista hi havia un contador d'ovelles aprofitant l'estretor del collet que s'obre entre el barranc de la Fontassa, a l'esquerra, i el barranc de les Foietes, a la dreta i ja dins del terme del Castillo.
El Camí Real d'Aragó, pas real d'Aragó o assegador real d'Aragó és un dels grans camins ramaders que des de les terres altes del sud d'Aragó baixa a les terres baixes valencianes i per on històricament han anat amunt i avall les raberes d'ovelles, cabres i demés animals. Fins fa poc encara baixaven al novembre raberes d'ovelles de Mosquerola a extremar a Artana, i retornaven al mes de maig. Ara però ja no sé si en queda cap que passe per ací però s'ha convertit en una ruta freqüentada per senderistes i ciclistes.

Continuem per la pista que ens porta a travessar la Lloma Saltadora, llarga lloma que s'allarga quasi dos quilòmetres. Abandonem la pista quasi al principi de la lloma seguint les marques del PR-CV-79 que, seguint el vell camí dels Nevaters, baixa des de la Nevera del Conde (de Penyagolosa) cap a Castelló. El vell camí per on baixaven els traginers carregats de neu ara no està tan clar com la pista que va paral·lel a ell, però la paret que tanca per llevant el pas ens pot servir de guia per a no perdre'l.

Travessem la lloma seguint el camí dels Nevaters i deixem a l'esquerra el camí, recuperat pels amics dels camins de ferradura de Llucena, de la Font Blanca. Per ací puja l'Ultraferradura i a partir d'ací retrobem les marques blanques i blaves dels amics i les ferradures roges. A partir d'ara ja no abandonarem el traçat de l'Ultraferradura fins que tornem al riu.

Penyagolosa des del Contador.

El pas real d'Aragó a la Lloma Saltadora.

Travessant la llarga Lloma Saltadora.

Cap a la punta de migdia de la Lloma abandonem el Pas Real d'Aragó que baixa pel Vedat cap al mas d'Agustina. Nosaltres baixem de la Lloma per les Grades seguint el traçat del camí dels Nevaters que ací salva el cingle que tanca la Lloma per l'est en un pas espectacular.

Arribats baix del cingle s'endinsa al pinar i enfila cap al mas del Sabater, però ací mateix trobem a l'esquerra la variant recuperada pels Amics que va directa a la font de la Canaleta pel mas de Giron. Este és el camí que segueix l'Ultraferradura i el que seguirem nosaltres.

Cingle de les Grades.

El camí salvant el cingle.

Desviament al mas de Xiron.

Arribem a la pista de la font Blanca i la travessem continuant per l'ombria cap a la Canaleta. Ací la senda baixa quasi recta una forta costera coberta de pins.

Després de la ràpida baixada arribem a la font on, tot i la seca que patim, encara ix un bon canyo d'aigua que des del pouet aboca a la pica de pedra.

Ací enllacem amb el PR-CV-328 o «camí d'Arminyà», el mateix que hem seguit a l'inici de la ruta, i ho fem cap al mas d'Arminyà encara que no hi arribarem.

En quatre camellades arribem al mas de la Canaleta on encara aguanten dretes les parets del mas i algun sostre. Des d'ací el PR se'n separa del vell camí, recuperat de fa poc que sense perdre altura i sempre entre bancals enfila recte cap al mas de Bernús.

Senda de baixada a la Canaleta.

Les Graes i la Lloma Saltadora.

Font de la Canaleta.

Seguint les marques blanques i blaves dels Amics i les ferradures pintades arribem al mas de Bernús. El mas de Bernús és la masada més grans dels voltants. Una dotzena de cases s'agrupaven formant dos panys separats per una espècie de carrer. Ara no en queda més que una amb sostre i cap d'elles habitable. Als peus del mas hi ha la font, escassa d'aigua en estos moments que ningú l'escura i manté.

Per davant la font mou una pista que entra cap a la Canaleta, en la mateixa direcció que veníem, i és per ella que continuem però només uns metres perquè de seguida l'abandonem trencant a l'esquerra pel camí de la Fos.

Mas de la Canaleta.

Mas de Bernús des de la Canaleta.

Camí del mas de Bernús.

Mas de Bernús.

El camí baixa entre carrasques menudes. A la vora d'una caseta que queda a la nostra dreta s'alcen un parell de carrasques grosses que han escapat a la destral i al foc. El carrascar rebrotat ens acompanya fins al barranc de la Canaleta. Travessem el barranc i pugem per l'altra banda on hi creix un pinar de pi negral madur que encara mostra als troncs la marca del foc.

El pinar ens acompanya mentre pugem a un collet. Trasponem el collet i el pinar queda enrere. Davant nostre s'obri la vall que excava el riu de Llucena. A vista d'ocell podem vore el riu i bona part dels masos que s'escampen a les seues vores: la Fos a sota, Mentirola a la dreta, el Pelegrinet més amunt, entre d'altres d'esta banda del riu. De l'altra hi ha el mas de l'Ombria, la Talaieta, la Talaia, ... tots ells vells coneguts.

Camí de la Fos.

Pinar de la Canaleta.

El Cabeço Roig i la lloma de la Carrascosa des del camí de la Fos.

El pinar queda enrere el matollar de coscoll i argelaga es fa l'amo de les vessants cremades que baixen cap al riu. El camí baixa quasi recte a buscar el mas de la Fos en un vertiginós descens. Vertiginós però gens perillós doncs el vell camí de ferradura, ben traçat i conservat, manté una pendent constant i ens facilita la baixada per les costerudes vessants.

Arribem al mas per la part de dalt i no entrem. Passem pel costat de les pallisses que són totes en terra, i de la casa alta del mas que ha seguit el mateix camí. Només una casa de baix es troba ben conservada.

Baixada (vertiginosa) cap al riu.

Cingles del barranc de la Canaleta.

Mas de la Fos.

Esquivem el mas travessant un bosquet d'oms jovenets que s'hansalvat (de moment) de la grafiosi i continuem baixant un tros més fins que arribem a la pista que puja al mas, just al punt on es desvia la que entra al mas del Pla de Perol.

Travessem les pistes i continuem pel vell camí. A partir d'ací els pins venen a fer-nos ombra. La part baixa del riu es va salvar de l'incendi i fa goig caminar sota el pinar per un magnífic camí de ferradura que baixa fent voltes per a salvar el gran desnivell que encara ens separa del riu.

Conforme baixem el sotabosc de ginebre deixa pas al boix que domina al llit del riu. Tornem a travessar la pista i n'eixim finalment uns metres abans d'arribar al fons del tot per on passa la pista del riu. Ací tenim els cotxes i acaba la ruta de hui, més llarga del que volíem fer però molt més completa i bonica del que havíem imaginat.

Pista del riu.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Del mas de la Costa al mas de Xiron
mas de la Costa - Lloma Saltadora
mas de la Costa - mas de les Roques Llises
Camins de Llucena: camí d'Atzenenta, la Llometa, la Casa Nova i el riu
L'estret del riu Llucena.
Llucena: noves sendes per vells camins
de Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
Xodos: de la Vega al mas de Montoliu per la Carrascosa i la Canaleja

Més informació:

Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera
(1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
Ajuntament de Xodos
Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.

Des de Freiburg hem estat visitant diversos racons de la Selva Negra: el Schlossberg del mateix Freiburg, la cascada de Todnau, considerada la més alta d'Alemanya, les cascades de Triberg, les més famoses i espectaculars de la Selva Negra, però encara no havíem fet cap ruta senderista per conèixer en profunditat el bosc més famós d'Alemanya.
A l'oficina de Freiburg ens van donar un llibret amb diferents rutes a peu i, d'entre elles, en vam triar una que per desnivell i distància s'adequava al que pensàvem fer amb els xiquets. La ruta en qüestió recorre la Rötenbachschlucht, des de Rötenbach fins al riu Wuttach i continua per la gorja del Wuttach fins a Räuberschlössle on eixim de la gorja cap a Göschweiler des d'on travessem els camps de cultiu i el Groswald abans de tornar a Rötenbach.

Comencem la ruta des del pàrquing de l'estació del tren des d'on en quatre passes ens plantem al centre de Rötenbach on, a l'oficina de turisme que hi ha als baixos de l'ajuntament demanem informació de la ruta però poca cosa ens diuen, només ens indiquen el lloc per on mou i les paletes que indiquen les rutes. I és que a tota la Selva Negra les rutes no estan marcades amb pintura sinó que anem trobant uns rombes grocs de continuïtat i als encreuaments, senyals que indiquen les distàncies als diferents llocs on anar.

Estació de Rötenbach.

Rathaus.

Eixim del poble per un camí asfaltat paral·lel al riu i de seguida deixem enrere les darreres cases de Rötenbach per endinsar-nos al bosc, ací alternat amb alguns prats i camps verds. De seguida ens envolten els alts avets que ens acompanyaran al llarg de bona part de la ruta.
Arribem a una pedrera de rodeno i ací trobem un cartell que ens indica que estem dins del paratge natural de les gorges del Wutach. Travessem el riu i avancem aigües avall per una estreta senda sempre prop de l'aigua.
La vegetació és exhuberant i verda i de les vessants regalima aigua en molts trams que no arriba a entollar-se.
Travessem una pista que travessa el riu pel Rossgrabenbrücke i continuem avançant riu avall mentre la gorja va estretant-se i fent-se més profunda. Passem pel costat d'una cabana de fusta, refugi precari en cas de mal temps, i travessem el riu unes quantes vegades per passeres de ferro prou altes per no arrossegar-les les riuades fins que, un poc més avant, el riu comença a saltar de pedra en pedra i ens deixa un bonic salt d'aigua. Estem en el tram més interessant de la gorja i ja molt a prop de la Rötenbachmündung on el riu Rötenbach engrava amb el Wutach.

Arribem al forcall dels rius on conflueixen també els camins que ressegueixen la vora dels rius i aprofitem per aturar-nos a dinar, que ja és hora.
El lloc és tranquil i agradable amb un aspecte salvatge i sembla que estem molt lluny de la civilització que està a tan sols un parell de quilòmetres.
Després de descansar i recuperar forces reprenem la ruta riu Wutach avall. Ens sorprén trobar una represa d'aigua on s'acumulen grans troncs d'avets caiguts i arrossegats per les riuades i és que un poc més avall trobem una central elèctrica, la llum d'Stallegg considerada com la tercera central hidroelèctrica més antiga d'Alemanya.

Rötenbachmündung.

Presa de la central d'Stalleg.

Central d'Stalleg.

Continuem entre grans avets de més de 40 metres d'alt i més que centenaris de manera que el bosc sembla primitiu i salvatge seguint el caminal d'accés a la central fins que arribem al camí d'Stallegg, ací trobem un pont cobert de fusta, l'Stallegger brücke, i és que tota la zona pren el nom del poble d'Stallegg que es troba un poc per dalt nostre.
Arribem al pont d'Stallegger, pont nou que substitueix el vell però bastit amb les mateixes traces de l'antic i és que ací hi ha hagut un pont per travessar el riu des de l'edat mitjana.
Seguim avant per la vora del riu i una trossada més avant arribem al Räuberschlössles, on hi havia l'antic castell de Neu-Blumberg arrasat a la guerra dels camperols. D'ell només queda el penyal de rodeno on es va bastir i restes del basament d'algun mur. El lloc tot i així és un magnífic mirador de la gorja i del riu que corre unes desenes de metres més avall.
Retornats al camí de seguida trobem una bifurcació de senders i, deixant de banda els que continuen Wutach avall trenquem a l'esquerra per a eixir-ne de la gorja.

Pont d'Stallegger.

Pont d'Stallegger

Räuberschlössles

Dalt del Räuberschlössles.

Pal indicador a l'encreuament.

El camí, ample, remunta el pendent deixant enrere l'avetosa i travessant un bosquet de caducifolis abans d'assolir l'altiplà cobert de camps cultivats.
El paisatge canvia radicalment i del bosc salvatge passem a les terres ordenades i repartides entre prats de tall i camps de cereals encara sense segar.
Travessem els camps per un camí de terra fins que eixim a un asfaltat que seguirem vora un quilòmetre per arribar a Göschweiler.
Arribem al poble i aprofitem per fer un glop i reomplir aigua a la font de la plaça des d'on mirem d'orientar-nos per a trobar el camí de retorn cap a Rötenbach, camí que de ben segur se'ns farà llarg doncs a la informació que portàvem la ruta és de 15 km i quasi els portem caminats.

Església romànica de Göschweiler.

Eixida cap al Grosswald.

Finalment travessem el poblet i eixim per la Waldstrasse cap al Grosswald. El camí, asfaltat i vorejat de tells, mou recte cap al bosc entre verds camps. Continuem avant en tranquil·la passejada fins al començament del bosc. Ací ens trobem un àrea de pic-nic amb jocs per a infants i taules preparades per a organitzar una festa i aprofitem per preguntar el camí que hem de seguir encara que està prou ben indicat.

Waldstrasse

Ara de picnic.

Encara ens queden uns quants quilòmetres però ara són per dins del bosc i el paisatge torna a canviar. Esta vegada el bosc d'avets ja no és tan "salvatge" sinó més humanitzat i explotat i arreu anem trobant troncs d'arbres tallats per a la fusta el que fa que el bosc siga significativament més jove. També de tant en tant aprop de les clarianes trobem "puestos" de cacera elevats i coberts.
El terra del bosc està més que humit i això fa que comencen a aparèixer mosquits que ens envolten buscant la sang així que apretem el pas per a travessar-lo el més ràpidament possible. I finalment eixim del Grosswald trobant-nos davant els camps que ens separen de Rötenbach.
El camí ací trenca a l'esquerra i fa una volta vorejant el bosc però nosaltres decidim anar més recte seguint a la dreta i eixint a la carretera.

Travessant el Grosswald.

"Puesto" de caça.

La carretera no té pràcticament trànsit i seguint-la retornem a Rötenbach i ens encaminem a l'estació de tren des d'on hem començat la ruta. Al final ens ha costat més del que pensàvem perquè els 15 km ressenyats se n'han convertit en 20 km al final.

Carretera de Rötenbach.

Ací està el track:

Més informació:

Planificador de rutes del Schwarzwaldverein.
La ruta de les dos gorges.
Schwarzwaldverein

Amb la idea de conèixer el menut però ple de llegendes llac del Mummelsee ens acostem a ell seguint la Swarzwaldholchstrasse o alta carretera de la Selva Negra.
A la vora mateixa de la carretera hi ha un pàrquing i entre el pàrquing i el llac s'alça un clàssic hotel de muntanya i unes quantes tendetes i barets. Com que només fa uns moments ha caigut una bona pedregada trobem lloc per a deixar el cotxe perquè el lloc és molt concorregut per tot de turistes i visitants que pugen des de la vall del Rin que queda als nostres peus.

Comencem la ruta encaminant-nos a la xicoteta capella de St. Michael, bastida als anys 70 a la vora del llac i des d'ací enllacem amb el caminal que fa la volta al llac. El llac, menut però bonic, està ple de llegendes i conforme caminem de tant en tant hi ha escultures d'éssers fantàstics amb la llegenda corresponent: des de sirenes (mummeln) que eixien pel dia de festa a reis que vivien en les profunditats, així que el passeig es fa tan entretingut com agradable (però curt).

Mummelsee.

Llegendes del Mummelsee.

Sender al voltant del llac.

Les sirenes del llac.

Quan acaba la volta un panell informa de les diferents rutes a fer pels voltants i decidim caminar un poc més pujant al Hornisgrinde, la muntanya més alta del nord de la Selva Negra amb els seus 1164 metres.
Hi ha uns quants senders que pugen a la muntanya però nosaltres triem el més fàcil, que fa la volta per l'oest primer per una pista i continuant per un magnífic camí empedrat amb grans lloses que va pujant entre el bosc. Mentre pugem per la pista podem disfrutar d'unes magnífiques vistes de les valls dels voltants i, quan comencem a girar al nord per agafar el camí, a l'esquerra (i prou avall) ens queda la vall del Rin i de l'altra banda els Vosgos.
El camí enllosat puja entre un bosc d'arbres baixos (per al que ens té habituats la Selva Negra) on alternen els avets amb les moixeres i altres caducifolis que, arribant ja al cim, es fan escassos i desapareixen.

Camí enllosat de pujada al Hornisgrinde.

La vall del Rin i els Vosgos des de Hornisgrinde.

Arribem així al Hornisgrinde on, a l'extrem del Sud s'alça la Hornisgrindeturm, antiga torre/refugi excursionista reutilitzat com a lloc d'observació durant la segona guerra mundial i més tard pels militars francesos després d'esta, i és que des d'ací es domina la vall del Rin fins als Vosgos, tota l'Alsàcia alemanya abans de la guerra i francesa després, amb Estrasbourg als nostres peus. Ara finalment la torre s'ha rehabilitat com lloc turístic i es pot visitar a més de disposar d'un restaurant.
Però el cim del Hornisgrinde no acaba ací, al llarg de quasi dos quilòmetres s'estèn l'ample cim, part alta d'un horst realçat (el grabben és la vall del riu) i aplanat on, degut a la pluviositat i l'acidesa de les roques, només pot creixer una turbera acidòfila, semblant (i a la vegada molt diferent) a les existents en algunes zones del Pirineu o del Sistema Ibèric. En este cas la turbera no es troba a un enfonsament del terreny sinó al mateix cim i regalima aigua per totes les vores.
Un ample caminal voreja per l'oest l'aiguamoll fins a la Bismarckturm, menuda torre bastida al 1840 i utilitzada posteriorment per a observacions astronòmiques. Des de dalt hi ha una vista més espectacular, si cap, que de la Hornisgrindeturm per estar a la part més elevada del dom silici i sense arbres ni edificacions al voltant. Paga la pena de pujar-hi ara que es pot perquè cal recordar que fins fa un parell de dècades tota esta zona era militar i estava prohibit l'accès.
Unes quantes antenes de comunicació i un parell de aerogeneradors completen les edificacions al cim, estes ja més cap al nord.

Hornisgrindeturm.

La Bismarckturm des de la Hornisgrindeturm.

Aiguamolls o grinde.

Des de la Bismarckturm un senderol enllosat voreja el cim per l'est de tornada cap al Mummelsee i a la vora veiem un pastor elètric que guarda una rabera de cabres menudes. Un poc més enllà està també el pastor humà xerrant amb uns caminants.

Bismarckturm.

Continuació del camí cap al nord.

Cabres amb pastor elèctric pasturant als aiguamolls.

El sender deixa enrere la marjal i, abans de baixar, s'endinsa a l'avetosa on trobem la Dreifürstenstein, què és una pedra plana que marcava des del segle XVIII els límits del Marcgraviat de Baden, el ducat de Wütternberg i el bisbat d'Estrasburg i actualment marca els límits dels municipis de Seebach, Sasbach i Baiersbronn.
Des d'ací comencem la baixada cap al Mummelsee per un tram de matollar obert que ens ofereix grans panoràmiques dels cims de la Selva Negra fins que entrem novament al bosc.

Dreifürstenstein.

I seguint un carril on han tret fusta retornem a la capella de St. Michael on havíem començat la bonica i curta volta al llac Mummelsee i el Hornisgrinde, visitant dos dels paratges naturals més emblemàtics i més interessants de l'alta Selva Negra.

Descens cap al Mummelsee.

"Porta" d'entrada al Mummelsee.

Ací està el track:

Més informació:

Parc nacional de la Selva Negra
Planificador de rutes del Schwarzwaldverein.
Schwarzwaldverein

Hui toca esborrar un altre vèrtex de la llista de pendents, i no un qualsevol sinó el situat dalt del Montegordo d'Albocàsser.
El Montegordo (o Montugordo segons altres versions) és una muntanya senyera que destaca per aparéixer aïllada entre la serra de la Creu i la mola del Boix (prolongació de la serra d'en Galzeran). Als seus peus queda la rambla de la Valltorta i des del seu cim es divisa una bona part de les serres del nord valencià. Amb estes consideracions l'ascensió al Montegordo semblava una ruta imprescindible dins el currículum muntanyer i no ens va defraudar.
Per a fer la ruta vam combinar uns tracks de Pau Pitarch i Mari Runner i amb ells carregats al GPS i ganes d'aventura vam començar a caminar des del Pou de les Piques a l'encreuament de la carretera de Tírig i la de Catí.

Comencem caminant per la carretera de Catí que passa per la vora del riu de Sant Miquel, riu que dóna nom a una part de la rambla de la Valltorta. Però no la seguim més que un curt tram perquè de seguida trenquem a la dreta per una pista que enfila recte al mas de Montegordo. La pista faldeja pels peus del tossal i nosaltres la seguim però només fins que trobem una fita de pedres que marca l'inici de la senda que duu al cim.

Inici de ruta a l'encreuament de carreteres.

Carretera de Catí.

Camí del mas de Montegordo.

Inici de la Senda.

Comencem a pujar seguint una tanca de fil d'aram pel traçat d'un antic assegador remuntant la llarga lloma que ens porta cap al cim del Montegordo. La senda que seguim és clara i, a més, anem trobant fites als llocs on les roques la fan menys evident.
La pujada és llarga però a canvi ens deixa unes vistes magnífiques de tot el que anem deixant enrere. El camí es torna més costerut al travessar unes feixes on hi ha una curiosa pedra en forma de visera, però una vegada a dalt torna a pujar de manera menys decidida però constant.
Totes les vessants del Montegordo estan cobertes d'una malla verda (de coscoll), normalment no massa alta però que dificulta el pas fora del senderol traçat obrint-se pas entre ella. En altres temps les carrasques segur que n'eren les ames però la deforestació continuada al llarg dels segles ha fet desapareixer no sols la vegetació original sinó també els sòls de manera que ara els arbres ho tenen difícil per a créixer. Només prop del cim trobem algunes carrasques encara més menudes que el coscoll ja arribant al cim.

Assegador al cim.

Pla d'Albocàsser.

Travessant la malla.

Cim del Montegordo.

Arribem finalment al capoll del tossal on hi ha el vèrtex geodèsic, ací esperavem trobar restes de trinxeres i pous de tiradors però no se'n veu gran cosa, un parell de parapets lluny i poca cosa més i és que durant la guerra civil la muntanya es va fortificar i va ser el lloc on es va oposar més resistència en l'avanç de les tropes franquistes cap a València. Suposem que les trinxeres es trobaran a la part nord.
Des d'ací dalt s'entén bé la situació estratègica del Montegordo, isolat entre els conjunts de serres del nord valencià. Des d'ací podem vore la mar cap a l'est destacant la serra d'Irta, el Prat de Cabanes i el Desert de les Palmes. Abans d'arribar a la mar queda la Serra en Canes i també, més prop, la serra d'en Galzeran. Cap al sud en primer terme tenim la Serra d'Espaneguera i al fons la d'Espadà. També queda, com no, Penyagolosa amb el Marinet, la Lloma Bernat i les muntanyes que l'envolten. Cap a ponent podem distingir el Montcàtil, les moles d'Ares, el tossal d'Orenga, la Nevera de Catí i, tancant al nord, el Turmell i el Port. Una panoràmica ben espectacular per la qual paga la pena pujar.

Vèrtex del Montegordo.

Després d'admirar les vistes busquem el camí de baixada i, camí camí, no hi ha però anem trobant unes fites que ens dirigeixen al cap de dalt d'un pedregal que hem de travessar de cap a cap.
Comencem a baixar el pedregal de pedra menuda, ràpid i fàcil de baixar si hom ho fa amb els cinc sentits, i en uns moments arribem al cap de baix on unes carrasques marquen el punt on acaba. Ací el camí continua entre el coscoll i cal estar atents a no perdre les fites (nosaltres ho vam fer i vam acabar fent un tros voltats d'alts coscollars no gens agradable) que sempre ens porten pel bon camí estalviant-nos punxades i arraps.

La Valltorta des del Montegordo.

Fites al camí de baixada.

Pedregal.

La baixada és molt més costeruda que la pujada i molt més curta així que de seguida arribem a una pista que puja des de la carretera que seguim a l'esquerra.
La pista planeja per les faldes del Montegordo cap al mas d'Almela i la nostra idea és buscar un punt on baixar a la Valltorta. Per sort trobem un caçador que ens explica com fer-ho i moltes coses més.
Fem un tros més per la pista que es va perdent abans de desviar-nos mig camp a través cap al mas d'Almela, totalment assolat. Des d'ell travessem bancals treballats i erms cap al barranc però ens trobem una altra pista i decidim seguir-la cap a la dreta. Esta ens torna a traure a la carretera què és la millor opció per a baixar (jo en vaig intentar una altra sense asfalt però més difícil).

Mas d'Almela.

Pista vora la rambla.

Finalment arribem a la rambla de la Valltorta al mateix punt on passa a gual la carretera de Tírig a Albocàsser. Ara només ens cal seguir rambla avall.
Seguint el llit de la rambla anem trobant-nos penyes que hem de saltar alternades amb trams de grava i entre unes i altres el pas es fa més lent del què podria semblar al principi. Quan estem a vistes de la Cova del Civil trobem un salt de tres metres que hem de baixar i no sembla massa fàcil. Finalment per un extrem trobem un baixador on cal posar les mans i desgrimpar per salvar-lo. Esta serà la màxima dificultat de la ruta.

Rambla de la Valltorta.

Pas complicat.

Cova del Civil.

Continuem per dins de la rambla i ens sorprén trobar a les vores i, sobretot a les parts més ombries, grans exemplars de carraques i roures, exemple del que seria la vegetació natural de tota esta zona abans que el carboneig i les pastures acabaren amb quasi tots els boscos.
Continuem avant i després de passar sota la roca del Migdia veiem com per l'esquerra baixen alguns senderistes. No ens els trobarem perquè ells venen pel camí de Tírig mentre que nosaltres continuem rambla avall uns metres més fins que arribem al punt on s'engrava el barranc Fondo.
Deixem en este punt la Valltorta i seguim barranc Fondo amunt de tornada al Pou de les Piques.

El barranc Fondo i al fons el Montegordo.

Al mateix llit del barranc trobem algunes marques de PR però no sembla haver cap sender evident encara que pel mig del barranc s'avança fàcil que no còmodament.
A banda i banda del barranc queden diferents cingles i, als racons ombrívols, bosquets de roures i carrasques que li donen un toc diferent al paisatge monòton de roca i malla.
Avancem sempre per dins del barranc que se'ns fa llarg passant sota el cingle de l'Ermita abans d'arribar al cingle del mas de Salvador on ens aturem a fer un descans i un mosset.

Cingle de l'Ermita.

Cingle del mas de Salvador.

Després del descans retallem pels bancals del mas de Salvador una ampla volta del barranc i tornem a seguir-lo amunt. Entrem ara dins d'un tancat d'animals i per la vora del barranc que es va estretant anem trobant senderols oberts per les vaques que ens faciliten el pas i ho agraïm perquè encara que estem prop les revoltes del barranc allarguen el camí més del que ens agradaria.

El mas de Salvador i el Montegordo.

Oliveres al mas de Salvador.

Finalment eixim del barranc buscant l'antic camí de Tírig a un punt on un rodal de pins posen un toc diferent al paisatge, just abans de trobar-nos amb el riu (sec) de Sant Miquel. Ací abandonem el barranc Fondo per seguir el riu o el que en altre temps amb més bosc seria un riu perquè ara només en té el nom. Ací abunden les carrasques i roures que ens acompanyen pel llit del riu i per la pista que corre paralel·la a ell per l'esquerra portant-nos de retorn al pou de les Piques.

Riu de Sant Miquel.

Paratge del pou de les Piques.

Ací està el track:

Més informació:

Hui ens hem acostat a la Pobla per a fer una ruta que teníem pendent de fa anys; recòrrer el camí que travessa l'ombria del Desert de les Palmes. Ací ja fa anys van recuperar una senda que des del camí de la Creu enllaçava amb la pista del Desert però després es va tornar a tancar i, només ara que hem tornat a vore tracks de gent que ha passat ens hem decidit a tornar a passar-hi.

El recorregut que hem fet finalment ha estat una variant del PR-CV-422 o camins del Desert. Així hem començat a caminar eixint de la Pobla per la Plaça del Portal, seguint les marques blanques i grogues del PR que ens porten a travessar el riu de la Pobla i l'autovia CV-10 per a continuar després pel camí de servei de l'autovia fins que trobem el camí vell del Desert. Ací un pal indicador ens adreça pel camí correcte que s'endinsa en un pinar de pi blanc abans de travessar el tallafocs de la línia elèctrica i entrar dins d'un pinar de pi negre o de rodeno.
Travessat el pinar entrem a una zona on el camí corre entre bancals, alguns treballats i d'altres deixats ermar, vorejat de parets fetes amb còdols de rodeno roig. Ací encara es conserven alguns trams de l'empedrat que cobria el sòl per evitar l'erosió i que els animals de pota s'estacaren en temps humit.
Travessem el barranc del Burgar i entrem dins del pinar del Burgar que, fent honor al seu nom, presenta un sotabosc de brugueres.

Començament del camí vell del Desert.

Camí recentment desbrossat.

Un poc més avant, abandonat ja el bosc eixim a la Teuleria. Ací el terreny canvia i afloren les pissarres tan escasses en les nostres terres i que tornarem a trobar més avant a les faldes de la serra. Estem ara a un encreuament de camins, per la dreta ve el camí "nou" del Desert i recte continua el camí del Portell. Nosaltres prenem un poc a l'esquerra dret cap al coll de la Mola.
A partir d'ací abandonem la traça del camí vell, que queda a la nostra esquerra en part tapada pels matolls i en part desfeta per l'aigua per la qual cosa es va considerar que no pagava la pena el recuperar-lo. Al nostre davant queda el coll de la Mola que separa la Mola del Morico del Cantal Gros i cap allí puja el sender recte com un fil pel mig d'un bosc ombrívol on abunden les enfiladisses, el bruc i els alborcers. El camí en este tram coincideix amb l'assegador de la Barona que travessant el terme de la Pobla d'oest a est traspon el coll per a baixar a la Plana. Nosaltres no ho farem i quan arribem al coll ens contentem en admirar la vista de l'altra banda de les muntanyes abans d'agafar pista avall de retorn cap a la Pobla.

El coll de la Mola des de la Teuleria.

Camí del coll de la Mola.

Coll de la Mola.

La pista faldeja per l'ombria del Cantal Gros travessant més avant la capçalera del barranc del Burgar, que hem travessat prou més avall. El ferm planer de la pista ens permet d'oblidar on posem els peus i deleitar-nos en les vistes sobre la Pobla, el Pla de l'Arc i les muntanyes que el tanquen per ponent. Per la dreta només veiem les vessants boscoses del Cantal Gros i, passat el barranc, els ginebres que creixen cap a la Roja.
Travessem el barranquet de la Roja i al tombant d'un llomet ja tenim davant les antenes del cim del Bartolo. Només ens queda baixar per a travessar el profund barranc de l'Ereta continuant uns metres per la vora fins que trobem una fita que marca el punt on abandonem la pista per a seguir la senda que ens durà al camí Roig.
Fem un primer tram de senda sota el pinar que ens aboca al camí de l'Ereta que seguim a la dreta. Camí caminant arribem a uns bancals abandonats però, un poc abans, mou per l'esquerra l'anomenat "camí Roig" que discorre paralel·l a les crestes però a meitat altura.
El camí no està molt transitat però es pot seguir perfectament mentre resseguim per dalt el barranc de la Fusta que travessarem més endavant. Este és l'únic punt on l'exhuberant vegetació de l'ombria el tanca un poc i on, si no es passa massa, acabarà tapant-se totalment, però només passat este punt tornem a trobar la traça clara i fàcil de seguir del camí vell.
Continuem avant travessant la capçalera del barranc dels Surers i situant-nos davall del Morral Blanc. Ací la traça del camí vell continuava amunt cap a la Creu (de fet com a camí de la Creu ve retolat als mapes antics) mentre que el que s'ha netejat baixa per un rellomet i unes clapisses a buscar el barranc de la Creu. Ací no hi ha restes de l'antic camí i s'ha obert un sender nou que busca el pas més ràpid i més fàcil d'obrir per damunt de les penyes fins a travessar el barranc i pujar a buscar la senda de l'Ermita que des del Collet puja a l'ermita de Sant Miquel, dalt del Bartolo (senda mal anomenada "Balaguera" per haver-la recuperat i netejat l'Associació Cultural la Balaguera, que pren el nom del tossal homònim de l'altra banda del terme).

Pista del Desert.

Desviament per senda.

Alborços vora camí.

El "camí roig".

Baixant al barranc de la Creu.

Arribats a la senda de l'Ermita la seguim avall cap al Collet. El Collet fa honor al seu nom separant l'alineació principal de la serra que corre des de la Roca Blanca al Bartolo de la Lloma i les Masmudelles que queden de l'altra banda de la xicoteta vall de les Santes. Des d'ací el PR presenta tres opcions; la primera és anar a les Santes per l'ombria de les Morenes, la segona és anar seguint el camí vell per la solana, i la tercera és no anar a les Santes i seguir el camí de les Santes a la Pobla.
Nosaltres seguirem la primera anant a les Santes per l'ombria i tornant per la solana allargant així la ruta en quatre quilòmetres.
La senda de l'ombria coincideix amb la ruta roja del parc Natural i recorre la bonica ombria de les Morenes, fent un poc de volta per a travessar el barranquet que baixa del Racó dels Pardos, voltat per dalt per penyes de rodeno. Ací trobem la major densitat d'alborcers de tota la serra encara que enguany no han fet quasi fruit.
Seguint la senda arribem finalment a la pista de les Santes al Bartolo deixant a l'esquerra la roca del Burro, mig coberta d'heura, on hi ha un gran exemplar d'anell de Liesegang.
La pista davalla ràpidament cap a les Santes travessant el Pinar Fosc fins que arribem a l'ermita per la font. Davant de l'ermita hi ha dos exemplars de roure cerrioides, tota una raresa botànica d'estes terres.

La vall de les Santes.

Senda de l'ombria de les Morenes.

Pista del Bartolo a les Santes pel Pinar Fosc.

Després d'aturar-nos a visitar l'ermita per fora prenem el camí vell, ara convertit en pista, que retorna al Collet per la solana. Ací hi ha bancals treballats d'ametlers, algunes garroferes, vinyes als ribassos i també alguns tarongers aprofitant l'aigua que s'escorre pel barranc de les Santes.
El camí de tornada es fa més curt que el d'anada (perquè ho és) i en poc temps arribem al Collet on afloren les pissarres i quarsites paleozòiques, una altra raresa en este cas geològica.

Ermitori de les Santes.

Camí de la Pobla a les Santes.

El Collet.

A partir d'ací el PR continua per l'asfalt que ha cobert l'antic camí de les Santes que continua envoltat de bancals treballats que alternen amb el pinar.
Seguim camí avall fins que travessa el barranc de la Porquereta. En este punt abandonem el camí i pugem al recte sota un pinaret a buscar el camí dels Escollets.
Continuem en direcció contrària a la que duiem però només un parell de centenes de metres perquè en arribant a una caseta trenquem a la dreta entre bancals d'ametlers a buscar una senda que se n'entra al pinar.
La senda baixa entre el pinar a buscar el barranc del Racó d'Àngela i, només passar-lo, arriba al camí de la Caseta per on tornarem a la Pobla.
Camí caminant acabem eixint del bosc i travessant els camps cultivats que ens separen del poble i també l'autovia així que quan arribem a ella hem de desviar-nos cap a la dreta per a passar per baix pel mateix punt on ho fa el camí de les Santes per on veníem.

Camí de les Santes.

Pinar als Escollets.

La Pobla des del camí de la Caseta.

Després de passar per baix l'autovia ara toca passar per dalt el riu i ho fem per l'antic assut. Ací hi ha unes passeres per a no banyar-se els peus quan duu aigua. Hui malauradament no fan falta.

Passeres a l'Assut.

El camí real al seu pas per la Pobla.

Arribem finalment a la Pobla i la travessem seguint l'antiga carretera, camí real que des de fa segles ha estat l'eix vertebrador del poble. I travessant-lo arribem a la plaça del Portal des d'on havíem començat a caminar tancant així el cercle.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

de la Pobla a les Santes pel Bartolo
de la Pobla a Benicàssim pel Bartolo
A les Santes per les Masmudelles
del Convent nou a la mola del Morico

Més informació:

Els camins del Desert
Andreu i Bellés, Joan (2012) "El camí vell del Desert, exemple de recuperació d'un camí tradicional." dins Montornés nº 19 Ed. Associació Cultural la Balaguera, accessible a la web.
Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló

DE RIBESALBES A LA COVA DEL NEGRE PER LA VORA DEL PANTÀ DEL SITJAR

DEL MAS DE LA COSTA A LA LLOMA SALTADORA

LA MOLA DE SANTA MAGDALENA DES DE L'ERMITA DE SANT VICENT

XODOS: DE LA VEGA AL MAS DE MONTOLIU PER LA CARRASCOSA I LA CANALEJA

CRESTES D'ESPADÀ 2: DEL COLL DE LA IBOLA AL MOJÓN DE TORRALBA

DE LA SALZADELLA A L'ERMITA DELS ÀNGELS

DE MONTANEJOS AL MORRÓN DE CAMPOS PER LOS ESTRECHOS I EL PANTANO DE ARENÓS

LES CASETES DE PEDRA DEL MONTÍ

NACIMIENTO DEL RIO CUERVO

DE CASTELBOUC A SANT ENIMIE PER LES GORGES DEL TARN

VILLAMALUR SENSE PERDRE EL CASTELL DE VISTA

SENDERO INTERPRETATIVO DEL TORMAGAL AL GAMONAL

CRESTES D'ESPADÀ 3: DEL MOJÓN DE TORRALBA AL COLLADO ARENILLAS

DE CEDRAMAN A ZUCAINA PEL MAS DE MONTÓN TORNANT PEL VILLAR

CASTELLFORT: MARE DE DÉU DE LA FONT, SANT PERE I EL COLLET DEL MAS DE FOLCH

CABEÇO ROIG I LLOMA SALTADORA DES DEL RIU DE LLUCENA

RÖTENBACHSCHULUCHT UND WUTTACHSCHULUCHT

MUMELSEE I HORNISGRINDE

EL MONTE GORDO I EL BARRANC DE LA VALLTORTA

CAMINS DE LA POBLA: EL CAMÍ VELL DEL DESERT, EL CAMÍ ROIG I EL CAMÍ DEL