El llac Chiemsee és el més extens de Baviera. Es tracta d'un llac glacial als peus dels alps bavaresos, format pels dipòsits de la morrena de les glaceres que baixaven de les muntanyes durant l'última glaciació. Els seus 80 km2 de superfície fa que se'l conega com "la mar de Baviera". Al sudoest del llac hi ha dos grans illes, la Herreninsel (o l'illa dels homes) i la Fraueninsel (o illa de les dones) separades per la menuda illa de Krautinsel (illa de l'herba).
Ja des de l'alta edat mitjana es van establir dos monestirs, de monjos i monges, en cada una de les illes que es van mantindre fins a la desamortització de primeries del segle XIX. Posteriorment el monestir femení es va tornar a ocupar i, encara hui en dia, hi viu una comunitat de monges famoses per l'elaboració del Kloster liquor. El monestir masculí no va patir la mateixa sort i l'església va ser demolida, el bosc tallat i va passar per diverses mans fins que finalment el va comprar el riu Ludwig II que el va rehabilitar com a palau (Altes Shcloss) abans de fer-se'n construir un de nou, el Neues Schcloss.
Per a arribar a les illes cal agafar els ferris de la companyia Chiemsee Schifffahrt connecten els diferents pobles dels voltants amb les illes i permeten acostar-se a l'illa per a vore els palaus i monestirs, però també per a fer una passejada pels voltants.
Així després de desembarcar en l'embarcador principal de Chiemsee a l'oficina de turisme del davant podem aconseguir un senzill plànol de l'illa on hi ha marcats els camins principals que la travessen.

Herrenchiemsee des de l'embarcador.

Embarcador de l'illa.

La nostra ruta es dirigeix en primer lloc al Neues Schloss i continua travessant els jardins de llevant per a travessar el bosc per un dels múltiples camins que ens acostarà a l'extrem sudest on hi ha el descans de Paul, simple mirador des d'on observar el llac amb les muntanyes al fons (els dies que no està núvol).

Església de Herrenchiemsee.

Les fonts del palau.

Palau de Herrenchiemsee.

 

Avinguda del Palau.

Camins del bosc.

Des d'ací seguint la ruta que fa la volta a l'illa continua prop de l'extrem sud del llac, on l'illa forma un menut penyasegat sobre l'aigua. Anem vorejant-lo travessant el bosc mixte de frondoses ja grans, doncs va manar plantar-les fa més de cent anys el rei Ludwig i és que quan va comprar l'illa estava totalment deforestada.
Seguint el caminal arribarem al descans d'Otto, un altre punt interessant per a aturar--nos encara que nosaltres no ho fem perquè el dia no acompanya.
Continua la ruta travessant el bosc fins que retrobem els jardins de ponent del palau a l'altura de la font d'Apol·l. Des d'ací hi ha una panoràmica de la façana principal del palau i també es veu el port artificial que se n'entra a l'illa en forma de canal. Continuem ruta cap al nord travessant camps d'herba on pasturen cavalls de les cavallerisses estatals fins que arribem on són, a la vora del Altes Schloss i l'església de l'illa.

Descans de Paul.

Descans d'Otto.

 Continuem cap al nord per una avinguda vorejada d'alts arbres fins a l'extrem nord on hi ha un embarcador i la capella del Llac. Un lloc bonic i tranquil des d'on retornar cap al punt d'inici no sense abans haver passat a visitar el Altes Schloss on hi ha una exposició sobre el naixement de la República Federal Alemanya doncs ací es va redactar l'actual constitució.

Avinguda principal.

Cavallerisses.

Capella.

L'antic monestir.

Per a completar l'excursió saltem amb ferri d'illa a illa i ens acostem a Frauenchiemsee. Ací ens sorprén el profund contrast entre l'illa gran, deshabitada i boscosa, i la menuda, quasi totalment urbanitzada.
Des de l'embarcador ens adrecem al monestir on destaca l'església romànica, menuda i fosca com correspon a l'època, així com l'antiga capella carolíngia que hi ha al davant, ara convertida en museu. Entre les dos hi ha el cementeri de l'illa on destaca la làpida de Alfred Jodl, comandant durant la segona guerra mundial i executat als judicis de Nuremberg.
Per darrere de l'església passa un caminal que fa la volta a l'illa. Anem passejant per l'esquena de les cases on abunden les cases d'hostes i les tendes d'artesania. A l'extrem nord de l'illa hi ha un altre embarcador i per tota la vessant de llevant sovintegen els embarcadors privats doncs quasi cada casa en té un.
És una ruta interessant i bonica però també molt curta i quan ens donem conter ja tornem a estar al punt d'inici per a tornar a terra ferma.

Frauenchiemsee.

Antic edifici carolingi.

Camí vora l'illa.

Embarcadors particulars.

Terminal de ferris.

Ací està el track:




Més informació:

• Geoportal de Baviera
• Ferris de Chiemsee
• Autoritat estatal dels palaus de Baviera
• Palaus de Herrenchiemsee
• Visor schwarzwald

Hui ens hem dirigit a Figueroles amb la idea de pujar a Torremundo però al final hem hagut de modificar la ruta a causa d'una batuda i hem canviat la creu de Torremundo per l'ermita de l'Alcalatén.

Eixim del poble per l'Era Nova on es troba ara el molí d'oli molt concorregut ja a estes hores del matí. Seguim un ample caminal que enfila recte cap al pantà de l'Alcora. Es tracta, com no, del camí del Pantano que ens porta cap a la cua del pantà travessant olivars i, quan comencem a baixar vora riu, hortetes.
El camí baixa a buscar el riu i en eixe punt abandonem la pista principal que travessa el riu (i que puja a Torremundo per la senda de les Ombries) i continuem recte seguint el traçat d'un pas ramader ara ocupat per una pista que entra al Pla de la Castilla, extens replanell plantat d'oliveres a cavall dels termes de l'Alcora i Llucena. I és que l'extens terme de Llucena arriba pràcticament fins al pantà de l'Alcora mentre que l'antiga alqueria de Figueroles, a l'independitzar-se de Llucena en el segle XIX només li va tocar un menut terme municipal, el que corresponia a la Redonda de Figueroles dins del terme de l'antic municipi de l'Alcalatén.

Torremundo des de les Eres.

Camí del Pantano.

Riu de Llucena.

 Entrem al Pla de la Castilla i seguint l'assegador veiem que s'ha desbrossat un camí de ferradura que en segueix la traça cap al tossal de la Ferrissa, així que no dubtem en seguir-lo.
Anem pujant però en un moment donat l'assegador continua cap a l'esquerra mentre que la senda neta continua per la dreta així que la seguim fins que acaba el desbrossament que, de ben segur, continuarà perquè anem trobant-nos cintes a partir d'este moment.
La senda munta per la vessant del tossal de la Ferrissa amb unes vistes magnífiques del pantanet. La idea original és travessar el riu pel molí del Pantà i pujar per l'altra banda, per una senda també recuperada no fa tant, cap a Torremundo, però ja intuim que hui no és el dia. Des d'esta banda del pantà ja veiem els jupetins fosforescents dels caçadors apostats per a fer batuda, així que toca pensar com completar la ruta.

Senda desbrossada.

El pantà de l'Alcora.

Senda a desbrossar.

De moment ens entretenim seguint la senda de la Ferrissa que va baixant sempre prop  del pantà però molt per dalt de l'aigua i arribem així a la part alta d'unes vies d'escalada (o rapel) que cauen a plom sobre l'aigua. Des d'ací el senderol està molt més xafat i ens porta a un pont tibetà (evitable per l'esquerra) que salva un barranquet que baixa de la Ferrissa. De l'altra banda hi ha un parell de taules de l'empresa de turisme actiu Viunatura que realitza les seues activitats en els voltants del pantà, entre elles (a l'estiu) el lloguer de barquetes.
A partir d'ací ja trobem el camí ben clar i fàcil de seguir que ens portarà a la paret del pantà.

Pont tibetà de Viunatura.

Paret del pantà.

 El pantà de l'Alcora es va construir el 1958 aigües avall d'on, ja al segle XVII es va bastir un pantà per tal de recollir aigua per a les hortes de l'Alcora. El primitiu pantà de presa recta va acabar sent inservible (per aterrament o per les avingudes d'aigua) a finals del segle XVIII i al llarg del segle XIX van haver distins intents de recuperar-lo que només van reeixir a meitat del XX.
Des de la paret del pantà cal continuar per la carretera que hi arriba. Fa uns anys estava vorejada per grans pins com era normal en les carreteres antigues però un parell d'anys enrere els van tallar tots. Llàstima perquè el que no va poder fer el foc ho va fer la motoserra.
Continuant carretera avant cal deixar-la al primer camí a la dreta que baixa cap al riu pel mas del Molí. Des del mas baixa per la dreta un camí al molí del Pantà però un cartell avisa que estan de batuda, així que com ja esperàvem ens toca canviar la ruta i decidim acostar-nos a l'ermita del Salvador i castell de l'Alcalatén. Continuem per tant recte descartant el vell camí que per l'esquerra va cap a la Foia.

Avís de batuda al mas del Molí.

Hortes i penya del molí.

 El camí arriba al riu quan el barranc de la foia es junta amb el riu de Llucena i en este punt cal deixar-lo seguint una senda que puja per la solana del tossalet del Castell (on hi ha un interessant poblat ibèric). Uns metres més avall queda l'Assut d'on prenen l'aigua les sèquies que reguen les hortes de l'Alcora.
Pugem cap al Tossalet travessant algunes hortetes i travessem la sèquia que les rega. Continuem per dalt de les hortes a eixir a uns vells olivars que s'estenen per la part plana de la partida del Castell. El camí ens porta a la carretera i la travessem per arribar al camí vell, paral·lel a la mateixa. Ací trobem un pal indicador del PR-CV-357 o sender del patrimoni que ve més o menys pel nostre camí i continua cap al Castell però abans ens convida a visitar l'olivera del Castell i ens desviem de la ruta per fer-li una ullada doncs paga la pena.
Per vore l'olivera només hem de recorrer els 150 metres que ens en separen seguint el camí vell que ja no s'usa, i aprofitant que no passen cotxes (però sí passejants) els veïns han aterrat el camí plantant i ocupant la via pública, un fet tan reprovable com il·legal doncs el dret d'ús i pas pels camins públics no pot ser alterat i no prescriu mai.

Camí vell de Llucena.

Olivera del castell.

Arribem a l'olivera i bé paga la pena l'acostar-se a ella. Retornem pel camí i continuem pel camí vell fins que travessem el barranc de Montmirà. De l'altra banda queda el camí vell de Costur per on continua el PR. Nosaltres seguim recte pel camí dels Bandejats fins al collet on comença la urbanització del mateix nom. Per ací passa el camí del Salvador que seguirem a l'esquerra cap a l'ermita.
Pugem per l'ample camí de ferradura que ens porta davant l'ermita del Salvador, situada sota el que en resta del vell castell de l'Alcalatén. Ací va estar l'antic poble de l'Alcalatén i l'ermita és tot el que en queda doncs fou la seua església parroquial, però per més que busquem al seu voltant no en queda cap resta de les cases, patis i corrals del poble, no debades en la concòrdia de repartiment de les seues terres es va acordar assolar totes les edificacions que no en devien ser moltes.
Cal recordar que el poble d'Alcalatén fou el que li donà nom a la tinença de l'Alcalatén com a més important al temps de la reconquesta, però temps a venir va perdre importància i, ja al segle XV, poc poblat i endeutats els poca veïns que quedaven van acordar cedir el terme als pobles de l'Alcora i Llucena a canvi de pagar els deutes. Així l'Alcora es va quedar bona part de les terres de l'Alcalatén, çò és, Araia, Costur i l'Alcalatén pròpiament dit, mentre que Llucena va rebre Figueroles.

Camí del Salvador.

Ermita i castell de l'Alcalatén.

L'Alcora des de l'ermita del Salvador.

 Ens aturem a fer un mos a l'ombra del porxe de l'ermita des d'on podem vore bona part del recorregut que hem fet, abans de prosseguir la ruta pujant al castell.
Quan marxem arriba una excursió escolar des de l'Alcora, bona activitat extraescolar per a què els menuts i majors coneguen la geografia i la història que tenen més a prop.
Des del castell de l'Alcalatén continuem amunt cap a la Creu dels Pelegrins fent la volta a Montmirà, però en un moment donat i ja que estem tan prop decidim pujar també dalt del tossal on mai hem estat posant-li un toc d'aventura a la ruta.

Porxe de l'ermita.

Castell de l'Alcalatén.

 Enfilem recte pels bancals buscant el punt amb menys matolls i assolim el cim fàcilment. El cim es troba tapat pel pinar i no hi ha grans vistes. Baixem per la cara nord buscant la senda que hem deixat i, fent algunes reculades, finalment arribem altra vegada a la senda  per on continuem fins al coll on s'alça la Creu dels Pelegrins de les Ermites de l'Alcora, pelegrinació que des de fa uns anys es ve celebrant per Sant Vicent seguint la costum tradicional de les pelegrinacions de la comarca.

Camp través cap al cim de Montmirà.

Alt de Montmirà.

Baixada sense senda.

Camí de Costur.

Creu dels Pelegrins.

 A la creu trobem una creu de ferro amb un taulellet i un pal indicador del PR-CV-120 o camí dels Pelegrins que ressegueix l'itinerari de la pelegrinació.
Nosaltres ara seguirem este darrer camí cap a la Foia on els pelegrins passen per l'església de Sant Miquel.
Comencem a baixar cap a la mina de Cabres per la dreta del barranc de Montmirà. Per l'altra banda baixa el sender del Patrimoni a buscar la pista del Castell. Esta senda es troba molt erosionada per les motos d'enduro que, tradicionalment, han fet ús dels camins de ferradura dels voltants de l'Alcora, és per eixa raó que la majoria d'ells no mantenen els empedrats originals i en molts trams són autèntics escampalls de pedres que fan molt incòmode el pas. L'argument dels motoristes és que gràcies a ells s'han mantingut les sendes i es pot passar, un argument no massa convincent perquè mai han fet l'esforç de netejar i adequar velles sendes i des de sempre els qui han recuperat vells camins i els moteros no han sigut massa amics.

Erosió de l'aigua i les motos a la senda.

Mina de Cabres.

Arribem a la  mina de Cabres, un simple terrer que s'usava per a fer ciment, i un poc més avall arribem a la pista que hi entra des de la carretera. La seguim uns metres i de seguida trenquem a la dreta seguint un camí que traspon un collet que separa el tossal de Bou de la resta de la Serra. Ací mateix s'alçava un corral ara tan assolat que el sender el travessa de part a part baixant per l'altra vessant dret cap a la Foia que, fent honor al seu nom, s'alça en una clotada a la vora del barranc a qui dóna nom per on corre un fil d'aigua que s'aprofita per a regar les hortes de davant del poble.
Continuem per un camí ample que es correspon a un vell assegador fins que trenquem a l'esquerra per l'assegador de la Foia que ens portarà directe al poble. No fem molts passos per ell que les pedres i la terra deixen pas a l'asfalt i els pins i romers a garroferes i ametlers en bancals treballats que ens acompanyen mentre baixem.

Corral de Bou.

La Foia als peus del tossal de la Ferrissa.

Assegador de la Foia.

Assegador asfaltat.

 Arribem a les eres del poble, de l'altra banda del barranc i la carretera que ens cal travessar per entrar a la Foia per la font del poble i travessar-lo eixint a buscar la carretera de Llucena que no seguirem. En conte d'anar per la carretera (el camí més recte) seguim per l'esquerra de la carretera un sender paralel·l a ella que ens estalvia l'asfalt i els perills que comporta, sobretot en un tram on els vehicles van a molta velocitat i la carretera és estreta.

La Foia.

 Passem per bancals abans d'arribar als antics carregadors de la mina de la Ferrissa, just davant del polígon industrial de la Foia, i ací trobem el camí vell de Llucena, ara convertit en un ample camí asfaltat que seguint serpentetja prop de la nova carretera. El camí continua entre pinars fins que, després de passar un barranquet, els pins deixen pas als bancals d'oliveres.
Poc abans del collet que marca la ratlla de termes el camí vell aboca a la carretera. Nosaltres seguim per un sender traçat a la vora per fugir de l'asfalt. Arribem al coll d'on mou una pista i per l'altra banda retrobem el camí vell però només uns metres fins que torna a abocar a la carretera. Just ací hi ha bastida una vella creu que recorda els veïns de Figueroles morts pel bàndol republicà durant la guerra. Un monument en record d'uns successos que no s'haurien de repetir, només que potser caldria afegir-ne un altre amb els morts pel  bàndol rebel.

Camí vell de Llucena.

Sender vora carretera.

Creu als caiguts.

 Ací fem el mateix i busquem un senderol que s'aparta de la carretera travessant camps ermats per a arribar a la punta del polígon industrial de Figueroles. Des d'ací tenim dos opcions: la més curta i fàcil és continuar per la vora de la carretera fins al poble però ens decidim per fer la volta al polígon, buscant i trobant amb l'ajuda d'un veí que cull olives una antiga pista, ara quasi ni senda, que travessant el barranc Fondo voreja el polígon fent cap al camí del Pantà, per on havíem començat la ruta.

Recte cap al polígon industrial.

Travessant el barranc Fondo.

Entrant al poble per les eres.

 Encara ens aturem a xarrar amb un veí del poble que ens aconsella sobre el cultiu de les oliveres i, amb un vell pastor que està agafant la brosta de les oliveres, descartada al molí d'oli, per a donar de menjar les ovelles, abans de cloure una ruta senzilla, fàcil i que ens ha mostrat moltes més coses que no pensàvem.

Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

La Foia, la Parra i les Useres pels camins antics de l'Alcalatén
De Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa
Castell de l'Alcalatén i Montmirà

Més informació:

• Escorihuela Casademont, Xavier (1992) "Toponíma de l'Alora: les partides."Societat d'onomàstica butlletí interior nº 48 accessible a la web.
• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) Mapa del terme municipal. L'Alcora. Ed. Ajuntament de l'Alcora
• Turisme de l'Alcora
• Museu de la Ceràmica de l'Alcora
• El camí
• Ajuntament de Figueroles
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
• Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI

Fa poc Masover va penjar un track on feia una ruta entre Ludiente i Llucena. En ella donava informació que s'havia netejat el vell camí entre Ludiente i l'Alcora per on vam provar a passar fa un any amb Julio, Jesús i Albert i ens vam prometre no tornar a fer-ho fins que el camí estiguera millor, així que confiant que ara podríem passar millor ens n'hem anat a seguir el seu track decidits a provar sort ... i n'hem tingut (més o menys).

Hem eixit des del mas del Moro perquè pensàvem (innocents) que podríem tornar des del mas de Llosar pel camí vell de Llucena (al mas del Moro), però no ha estat així. Però anem a poc a poc i no avancem les coses.
Hem començat a caminar des de l'entrada del mas del Moro, on pràcticament hi ha veïns que viuen tot l'any. Un parell d'ells els hem vist ben de matí anant a collir olives que és el que ara toca, o a passejar els gossos. Nosaltres ni hem fet una cosa ni l'altra i hem agafat la carretera i manta i camí caminant hem deixat el Pirineu a la dreta i la Loma del Mesón a l'esquerra per traspondre el collado del Mesón cap al mas del Perxano. Interessant topònim el Pirineu que bé mereix preguntar per ell la propera vegada que pugem al mas del Moro.
De fet el mas del Moro té un topònim més clar; és l'únic lloc del terme de Llucena on va haver població morisca, segurament provinent de la veïna Argelita que està més prop que Llucena, com bé apareix a la documentació conservada a l'arxiu de Llucena. Curiosament no té cap font important prop però sí bons bancals per a llaurar per la vora.
Passem per davant del Perxano, on no es veu a ningú però sí als bancals del davant on una parella està esporgant i plegant la llenya. Els saludem i seguim camí caminant per la llarga carretera que coincideix quasi totalment amb el Pas Real d'Aragó llevat del tram que hi ha entre el mas del Perxano i el collado la Loma on el pas baixa recte a travessar una clotada mentre que la carretera fa la volta per dalt. Com que este tram del pas es troba abandonat seguim per la carretera que ens porta a un bonic mirador sobre el Boinegro i el congost que obre ací el río Villahermosa entre Argelita i Ludiente. Esta és una de les imatges més espectaculars d'un congost que ja de per sí ho és. Ací també és el punt on pujava el vell camí de Ludiente a l'Alcora que hui continua tan brut com fa un any així que continuem carretera enllà a buscar el collado de la Loma on a l'esquerra baixa una pista que s'ha netejat. Llàstima que ja posats no ho hagen fet pel vell camí del qual encara se'n poden vore les traces però almenys ara ja es pot baixar.

Mas del Moro.

Mas del Perxano.

El Boinegro i la Loma Sincabo.

El barranco Hondo i de la Teja.

Baixem pel pinar de repoblació espès que creix al vessant de la Umbría que ens baixa, com no, cap al barranco de la Umbría. La pista baixa fent llaçades que arriben quasi al barranc on creix un pinar madur. Ací gira i enfila cap al sud mou a la dreta un senderol obert sota el pinar que resseguint vells bancals continua paralel·l al barranco de la Umbría per dalt d'ell.
Ací s'ha fet un gran treball de neteja sota el pinar, per un sender inventat que finalment enllaça amb el camí vell. Este tram ja el coneixem perquè per este mateix pinar de l'Umbría vam baixar fa un any amb Julio i companyia buscant el millor pas (després de perdre totalment el camí vell).
El sender net continua pel camí vell que baixa al barranc i el travessa. Per este barranc corre un fil d'aigua que naix del ojal del Manzano al lloc que a Ludiente anomenen gràficament la clocha.
Passat el barranc deixem a la dreta una caseta assolada al cara-sol i continuem per dins del terme de Ludiente. El camí travessa per entre els antics bancals on ara només creix la "tollaga" fins a un punt on, en conte de seguir el vell camí que gira cap al nord per a buscar el barranco de la Teja, baixa entre bancals a buscar un parell de grans carrasques on bruscament s'acaba. Fins ací hem anat seguint una autèntica "autopista" i ara ens trobem enmig del no res sense ni tan sols un mal sender per a travessar el barranc.

Pista de la Umbría.

Sender desbrossat.

Pinar de la Umbría.

Obrint-se pas entre les argelagues.

Carrasca final de camí net.

Com no sabem molt bé per on tirar ens partim en dos: Vicent i Ramiro decideixen seguir per dins del barranc mentre la resta pugem a buscar la ruta que vam seguir fa un any on ja sabem que ens punxarem però al menys podrem eixir vius.
Ni l'una ni l'altra són les millor opcions; la millor és baixar a buscar el barranc i travessar-lo pujant fins a uns bancals que hi ha just davant on acaba una vella pista. (eixe és el track penjat rectificant l'original després d'una visita a la zona per a trobar el bon pas).
Comencem la part més dificultosa del camí travessant un camp d'argelagues i buscant la manera d'acostar-nos al barranc on retrobem el vell camí al punt on el van netejar, fa anys, des de Ludiente. Ara torna a estar tapat, almenys la part del riu, però aconseguim finalment passar i trobar la traça, més clara, que puja per l'altre costat a buscar el Molar.
Baixem al barranco de la Teja (com se l'anomena en este tram) i encetem la llarga costera del Molar que per la senda que ja es torna a tapar ens porta a la pista que del Molar baixa al barranc. (si seguim el track pujarem per la pista fins a este punt).
Uns metres més amunt hi ha les cases assolades del Molar i només passar-les, els bancals del Plano Molar que fent honor al seu nom es troben en un gran replanell enmig de la costera que baixa des de los Cubos del Royo al barranc.

Baixada camp a través.

Camino de Ludiente a Alcora per la costera del Molar.

Barranco de la Teja i del Manzano.

Eixint a la pista del Molar.

Travessant el Plano Molar continua una pista que seguim. La pista ens porta a travessar pràcticament plans la vessant que baixa al barranc. Allí veiem a Ramiro i Vicent obrint-se pas entre la malea sense cap senda que seguir.
Nosaltres, després de passar un bonic rodal de roures, trenquem a la dreta per baixar al barranc punt on ens trobem finalment i ens aturem a recuperar forces, complit ja el tram aventurer de la ruta.
Ja reunits els cinc caminants travessem el barranco de la Teja, ací anomenat també de las Huerticas, per on passa un fil d'aigua i continuem per l'altra banda seguint una vella pista perduda, convertida en senda, i recentment desbrossada que puja en forta pendent cap al mas de Ángel.

Roures vora la pista.

Descansant a la vora del barranco de las Huerticas.

Conforme pugem davant nostre s'alça un tossal calcari i, als seus peus, s'obre una gran cova. Quan la pista acaba en uns vells bancals continua el camí travessant-los i passant per baix de la cova. Un senderol desbrossat hi puja i ens acostem a ella desviant-nos mínimament del camí. Es tracta del Covarcho, una gran cavitat rodona que entra uns metres dins de la paret calcària, tancada per fora per una paret potser per a fer-la servir de vivenda perquè no se sembla massa als corrals i abrics d'ovelles.

Camí del mas de Ángel.

El Covarcho.

Reprenem el camí del mas de Ángel que remunta per la vora d'un barranquet que baixa des del mas de Gil seguint un tram de vell camí de ferradura tan ben traçat com conservat. El camí puja fent algunes voltes i fent grasades realitzades, no en pedra seca com sol ser habitual, sinó amb fusta de savina que sovintetja pels voltants. Este tram, fins al mas de Ángel, és possiblement el més bonic de tot el recorregut i el camí més interessant de tot el terme de Ludiente tant per la seua factura i traçat com per la bellesa del recorregut.

Esglaons amb fusta de savina.

Camí de ferradura perfectament traçat.

El mas de Ángel.

Arribem finalment al mas de Ángel passant entre la ruinosa casa i les pallises arribant a l'era. Des de l'era mou una pista que segueix entre els bancals, encara treballats, fins a un llarg rellom que separa els barranco de la Reduela i el que baixa des del mas de Gil. Per ací passa l'assegador de la Reduela que baixa recte pel mas de Elvira al barranco del Manzano (i que com van comprovar Julio, Jesús i Albert l'any passat està completament tapat de malea). De l'altra banda del barranquet queda un altre rellomet allargassat entre el mas de Gil i las Huerticas per on passa el camí vell de Llucena a Ludiente.
Ens queda ara una llarga tirada per pista, primer pel carril traçat sobre l'assegador que va seguint el rellomet travessant un matollar clapejat de pins i carrasques, més abundants quan ens acostem a la Reduela. Abans d'arribar eixim a la pista que ve de los Cubos de Royo i puja pel mas de Gasque, llarga i dura pujada per on passa cada any la "Gegant de Pedra". A partir d'ací la pista és bona i només uns metres més avant arribem a les primeres cases de la Reduela.

El mas de Gil.

Arribant a la Reduela.

La Reduela és una de les grans masades que hi ha al voltant del Pas Real d'Aragó, tant dins del terme de Llucena (mas del Moro, el Perxano, el Llosar, ...), Ludiente (la Reduela) com, sobretot, el Castillo (la Granella, el mas Quemao, el Pozo, Roque Chiva, Hoya Nao, ...). En este cas es tracta d'un grup d'una vintena de cases que es trobaven totalment abandonades i assolades fins que fa pocs anys un grup de neorrurals van s'hi van establir i han anat rehabilitant-les de manera que ara ha recuperat l'antic esplendor (encara que no els antics habitants).
Travessem la masada on quasi totes les cases estan arreglades i encara sentim com la formigonera està en marxa per continuar les obres malgrat que no veiem a ningú.
La pista continua per a enllaçar amb el Pas Real d'Aragó fent la volta a la capçalera del barranco de la Reduela que ací està cobert d'un bosquet de carrasques. Arribem així a la fuente de la Reduela, que consta de pou, pica per a beure les persones, piques per als animals, llavador i bassa de reg. El típic conjunt per a aprofitar totalment l'aigua segons una gradació d'usos de més necessaris a menys. Ara però es troba seca a l'haver-se canalitzat l'aigua cap a les cases.

La Reduela.

Abandonant la Reduela.

Fuente de la Reduela.

El mas de la Reduela des de la font.

Ací mou també un vell camí que puja per darrere la font i decidim seguir-lo amb la creença que enllaçarà més ràpidament amb el Pas Real, i així és.
Seguim el vell camí, ample i empedrat, que puja entre bancals ara ocupats pel bosc. Per ací encara passen les raberes d'ovelles impedint que es tanque el camí però també fent algunes traçades alternatives a l'antic camí de ferradura i seguint-les arribem al mas de Mato, ja dins del terme de Llucena però a la ratlla de Ludiente, damunt mateix del pas.

Camí al mas de Mato.

Mas de Mato.

A partir d'ací la ruta a seguir és ben fàcil, només hem de seguir el pas real per a tornar al cotxe. Malauradament encara ens queden un parell d'hores de marxa per pista i carretera. Per sort el paisatge, amb un cel lliure de núvols i excel·lent visibilitat, ens acompanyarà i farà més curta la tornada.
Continuem pista avall seguint el traçat del pas d'Aragó que tantes raberes d'ovelles han fet al llarg dels segles i deixem a l'esquerra alguns bancals d'avellaners abandonats. Un poc més avall a l'arribar a les restes del Batanero ens apareix per la dreta la pista que ve de la Reduela. Uns metres més avant a la esquerra una fita ens marca el punt on baixa una senda al Llosar per la font de la Calitxa i el mas d'Alfonso seguint un antic pas ramader. Queda pendent per a un altre dia perquè ara ja se'ns fa tard i toca tornar pel camí més curt i més dret.
Un poc més avant deixem a la dreta una pista perduda que entra al mas de Juan Edo i uns metres més avant a l'esquerra una impressionant calera. Camí caminant passem per la vora d'un mas nou, alçat dins del mateix pas, on hi ha un grup de jòvens fent el que semblen exercicis gimnàstics al porxe de la casa. Just davant hi  ha un entrador al mas d'Alfonso.

Pas real d'Aragó cap al sud.

Pas real d'Aragó cap al nord.

Continuant camí arribem finalment a la carretera de Llucena a l'altura del Juncar. Ací hi ha la font que encara no s'ha secat tot i què ara es troba molt descuidada, i un poc més avant a l'altra banda d'una clotada de terra fèrtil on hi ha els bancals del mas, les cases emblanquinades i arreglades dels masos del Juncar. Per davant mateix passa la pista que entra a les Pedroses. La idea original era baixar per ahí a les Pedroses i, seguint el camí vell de Llucena recentment recuperat, tornar per ell al mas del Moro, però com se'ns ha fet tard toca adelantar camí per la carretera, no molt més llarga però sí més planera, així que continuem pel camí real mirant com per la dreta el barranco de la Umbría davalla a buscar el del Manzano mentre els nostres passos ens porten pel mas del Barber al collado de la Loma on tanquem el cercle.

Mas del Juncar.

Font del Juncar.

Carretera d'Argelita a Llucena.

A partir d'ací ja només ens queda refer el camí d'anada que en un parell de quilòmetres ens portarà de retorn al mas del Moro.

La Plana i la mar.

El Perxano i el Pirineu.

Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Cingles i barrancs de Ludiente
De Llucena a Ludiente pel camí vell i tornant per la Granella i el camí de Foios
De Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa
 

Més informació:

• Blog Ludiente activo
• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
• Canaleta
• la Reduela

Un any més el Centre Excursionista de Vila-real s'acosta a la Serra d'Albarracín per passar un cap de setmana visitant raconades d'esta magnífica comarca aragonesa. I un any més encara descobrim nous racons i paisatges sorprenents tot i portar ja quasi vint anys fent rutes per ella. Enguany toca dos travesses per la part central i sud de la serra. La primera ens durà a enllaçar els pobles de Tramacastilla i Moscardón no pel camí més curt sinó pel més interessant travessant una combinació de paisatges característica de la part central de la serra on alternen poc arbrats on només creixen les savines i xaparres, i els rius i barrancs que obren profundes i estretes valls que només s'amplien allà on hi ha un poble (o al revés).

Així que amb moltes ganes de caminar i una temperatura menys freda de l'habitual arribem a Tramacastilla per a començar la ruta. Però abans cal fer un mos i el millor lloc és el bar de la plaça, i després toca els estiraments de Ceci que, com sempre, fan que els veïns del poble es queden mirant que fan eixa colla de gent estranya vestida de colorins.
Després del ritual dels estiraments comencem a caminar per la carretera de Frías. A la dreta queda l'estret que el río Garganta obre a la zona de las Cuevas. L'última vegada que vam estar ací vam arribar per allí després de travessar les passeres mig trencades, nevant i fent-se de nit. Hui el dia és menys èpic, el sol ens acompanya i no fa fred. Per desgràcia este temps bonancenc és també el culpable que el paisatge estiga més sec i trist del que li pertoca a estes altures de la tardor; els xops ja han perdut la fulla més per falta d'aigua que per fred, i l'herba també s'ha assecat abans d'arribar les fortes gelades de l'hivern.
Els nostres passos ens porten a travessar el río Garganta i ens acosten a un estret pas que és la porta a l'extensa Vega del Argalla, travessada pel riu Guadalaviar que la rega. Ací abandonem la carretera i travessem el riu per un pontet. A la dreta queda l'àrea recreativa del Cerrado de Argalla, un bon lloc per a acostar-se al barranco Hondo tant en la versió curta com llarga.
Uns centenars de metres després de passar el pont ix una pista per l'esquerra que es correspon amb l'antic camí de Royuela. Però nosaltres no arribarem a ella. De seguida trenquem a l'esquerra i pugem camp a través a una pelada crestera per on hi ha només traces de la senda que han obert, de tan passar, les ovelles i els participants en la carrera de muntanya de Tramacastilla.

Estiraments per a començar el dia.

El río Garganta.

El Guadalaviar.

Vega del Argalla.

Conforme pugem per la carena les vistes sobre la vega del Guadalaviar que s'estén des de Tramacastilla a Torres es fan cada vegada més espectaculars i si girem la vista enrere la vega del Argalla es veu en la seua totalitat envoltada de muntanyes.
Arribem així al mirador del Batán, el millor punt per a divisar no tan sols les dos vegues sinó també les muntanyes que l'envolten on destaquen Castelfrío i la Peña el Cuervo, davant nostre, i un poc més allunyat a l'esquerra Sierra Alta.
A sota hi ha el Batán, antic molí bataner i ara hospederia i als peus dels cingles que ens en separen passa el vell camí de Torres.
 

Tramacastilla.

Vega del Guadalaviar.

Des d'ací baixem a travessar la pista que puja paral·lela al nostre camí i deixant-la enrere seguim recte per un pinar que creix a l'ombria, pel mateix camí de la carrera. Anem seguint si fa no fa l'antic camí de Tramacastilla a Royuela que passava per la Hoyalda, però a l'eixir del pinar ens en desviem del traçat. Ara ens toca travessar los Chaparrales que fan honor al seu nom. Davant nostre queda un alt altiplà cobert de savina rastrera (o xaparra) clapejada per alguns ginebres i algun pi perdut que s'alça enmig del "páramo".
Travessem la planura cap al vèrtex geodèsic "Norte" que s'alça a la Paja. Ací ens aturem a fer-nos la foto de grup i a disfrutar de la panoràmica que s'obre en totes direccions. Des d'ací podem endevinar el cim de Sierra Alta, el Caimodorro, Peña Blanca, el Portillo, el Cuerno, ... i molts altres cims que no arribem a destriar.

Los Chaparrales.

Vèrtex geodèsic.

Després del breu descans continuem camí buscant el canto que cau cap a la Hoyalda i, sense senda ni camí, comencem a baixar per un bonic i variat bosquet on les carrasques s'entreveren amb les savines i els pins, apareixent també algun roure dispers.
Com que els arbres no estan molt junts baixem sense problemes fins que arribem a un carril. A partir d'ací seguim el carril avall seguint la loma del Alto del Rincón. A la nostra dreta queda el Rincón i, abocant-se a ell, un corral mig camuflat entre els carrasquissos.
Ací el carril fa una gran volta per a baixar cap a la Hoyalda, ampla i plana clotada que s'estén davant nostre, ocupada de camps treballats que contrasten amb els tossals que l'envolten on creix un savinar esclarissat. Decidim buscar un pas baixant al recte entre el carrascar i, sense massa dificultats, aconseguim arribar als peus dels tossals on trobem un carril que seguirem ara recte a buscar el camino de Tramacastilla a Royuela que ací coincideix amb la pista que des de Torres entra a la Hoyalda.
Seguim ara per la pista que travessa l'ampla Hoya de Alda (anomenada així als documents antics), lloc de reunió del consell de pastors de la Sierra de Albarracín al estar situada prop del centre geogràfic de la serra a més d'estar en un encreuament important de camins. Per ací passa el camino de Tramacastilla a Royuela, però també l'important camí que des d'Albarracín es dirigeix cap als pobles de la part alta de la Serra: Calomarde, el Villar, Griegos, Frías, ... seguit per persones i animals des de fa segles, i que així evita els passos estrets i tortuosos de rius i barrancs, i també una de les principals vies pecuàries de la serra, la cañada de fuente Umbría.
Travessem la Hoyalda de part a part i cap al sud trobem les restes del mas de la Hoyalda i l'ermita, restaurada, del mateix nom.

La Hoyalda des de dalt.

La Hoyalda des de baix.

Ermita de la Hoyalda.

Després de guaitar dins l'ermita deixem la Hoyalda i seguim el sendero local de las Salinas que ens portarà cap a Royuela. Trasponem un primer collet i comencem a baixar per la capçalera del Arroyo del Valle.
Les savines creixen separades sobre un sòl pobre d'algeps i guixos, i és este substrat geològic el que condiciona l'existència d'unes salines uns metres més avall.
Arribem així a les Salinas de Alda, antiga explotació de sal ben conservada i restaurada però sense ús. La importància de la Hoyalda com a zona de pas i reunió de ramats.
No és esta la única salina que va haver a la serra d'Albarracín, però sí la més important i ben conservada. En una terra de marcat caràcter ramader la sal és un producte de primera necessitat, i donada la llunyania de la mar calia trobar-la en les aigües salobres que afloren allà on el substrat geològic és adient. Així trobem salines a Valtablao, a Aguas Amargas, però sense cap dubte les més importants de la serra són estes.
Després de visitar les salines continuem avall per un camí de cotxe que voreja el Arroyo fins que se n'entra per dins. Al fons del barranc hi ha alguns bancals treballats vorejats de grans savines. Per les vessants el savinar creix en la mesura que els sòls salabrosos i pobres ho permeten.
Arribem així al final del Arroyo (pompós nom per a un barranc sec pràcticament tot l'any) i ens trobem amb la carretera de Frías. De l'altra banda hi ha l'àrea recreativa de las Balsas, on aprofitem per fer un descans i un mos.
Per ací passa el río Blanco, però baixa sec. Només ací comença a dur aigua gràcies als ullals que brollen. Una gran xopera ocupa tota la plana de la vora del riu però ara els arbres estan també secs i sense fulles esperant que arribe la primavera.

Salinas de Alda.

Merendero de las Balsas.

Ojos de las Balsas.

Després del breu descans travessem el xopar per a buscar el PR-TE-2 que passa per l'altra banda i que seguirem mentre remunta el riu.
El camí va remuntant per la vora del riu que, malauradament es troba sec llevant-li part de l'atractiu a la ruta. Per sort el paisatge vegetal i mineral dels voltants compensa sobradament.
Davant nostre (primer i darrere després) tenim el Rollo, arc natural que penja d'una de les cingleres que flanquegen el riu per totes bandes.
Deixant enrere el Rollo el camí se'n separa del riu poc a poc i comença a remuntar per la vessant, deixant al fons la Cascada Batida d'on agafava l'aigua el Molino Viejo. Allí mateix hi ha un àrea recreativa on tenim pensat dinar però per arribar-hi cal fer un poc de volta, seguint pel camí que aboca a una pista per on ens desviem travessant el riu quan comença a enfonsar-se a buscar la cascada, i per la vora baixant per un senderol que ens deixa a la part de dalt de l'àrea. Ací busquem taules al sol perquè encara que fa prou bon estar a l'ombra el fred és intens.

El Rollo.

La Cascada Batida.

Després de dinar i visitar, com no, la cascada (que continua sent impressionant tot i estar seca), reprenem el camí que havíem deixat retornant a la traça del PR-TE-2 que enfila sota la cueva del Mosén cap a la Vega que queda davant de Calomarde. Des d'ací podem entendre el perquè de fer ací el poble. Les cases s'alcen al carasol, als peus dels tossals que miren a la Vega, i per davant del poble passa el río Blanco des d'on se'n desvien les aigües per a regar l'ampla i plana Vega que queda al davant.
Nosaltres no travessem la Vega sinó que la voregem per ponent deixant a la dreta el camí que enfila cap a Calomarde per on continua el PR-TE-2 i des d'on ve el PR-TE-3 que ací s'encreua i enfila la Cuesta de la Vega seguint un dels vells camins que unia Calomarde amb Moscardón.
Seguim vorejant la Cuesta de la Vega per baix, on creix un bonic bosc de pinar entreverats amb roure, fins que arribem a un punt on els tossals que portem a l'esquerra s'obren deixant un estret pas per on baixa el barranco de Valdelacasa. Per ací pujava l'altre camí que unia Calomarde amb Moscardón i serà este el que seguirem ara.
Uns grans pins negrals vigilen l'entrada a l'estret que obre el barranc entre les muntanyes. Ací acaba bruscament el pla i comença la muntanya però nosaltres no pugem sinó que ens endinsem dins d'elles seguint el camí que remunta el barranc. En alguns punts és tan estret que sembla que no tindrà continuitat però quan ens acostem el barranc segueix muntanya endins, vorejat d'un bosc de pins negrals però més joves que els que hem deixat enrere.
Seguim remuntant el barranc fins que arribem a un encreuament. Per la dreta continua el sender més fressat barranc avant, però cal seguir recte per una llarga costera que ens portarà al Carrascallano.
El camí ací travessa el pinar fent alguna volta per suavitzar la pujada abans d'enfilar la part alta on les xaparres creixen tapan el pas. Un poc més amunt arribem a una ampla i soma collada per on trasponem al Carrascallano. Ací dalt passa una de les "mangas" del terme, així s'anomenen les franges de terra comunal que separen els termes dels pobles i enllacen els diferents enclavaments pertanyents a la comunitat situats a les terres altes i aquelles més bones per a pastura.

Ovelles a la Vega.

La Vega.

Explotació forestal.

Estret d'entrada al camino de Moscardón.

Enllacem ací dalt amb l'altre camí que pujava per la Cuesta de la Vega seguint el PR-TE-3. Des d'ací el camí, ja únic, enfila cap a la Cirujeda per a baixar a Moscardón, però com que tot és pista nosaltres decidim seguir un recorregut més interessant.
Enfilem recte cap al Carrascallano que fa honor al seu nom més pel "llano" que pel "carrascal" tot i què de carrasques sí n'hi ha però queden més lluny mirant cap a Royuela.
Baixem per un savinar esclarissat buscant la traça d'un vell camí que no acabem de trobar fins que enllacem amb un carril que passa, més o menys, pel mateix lloc que l'antic camí de ferradura.
Seguim el carril i al fons, dalt d'una penya, queda Moscardón il·luminat pel sol ponent. Cal donar-se pressa perquè ja no queden massa hores de llum i el poble no se veu prop.
El carril ens baixa cap al Batán però no hi arribem. Arribem a una pista de la Hoz que voreja el Barranco del Castellar. A l'esquerra queda el Batán on hi ha uns llavadors on es llavava la llana de les ovelles. Nosaltres ara trenquem per la pista a la dreta remuntant el barranc sempre per dalt dels camps que queden a l'esquerra vorejant el barranc on sempre corre un fil d'aigua.
Quan els camps deixen pas als horts, plantats de noguers i pomeres, trobem la senda de la Hoz que enfila amunt cap al poble que tenim just dalt dels nostres caps.
Només ens queda fer un parell de grans voltes per remuntar el desnivell que ens separa de les primeres cases del poble que s'alça dalt les penyes que dominen la Hoz que forma el barranc.

Moscardón des de Carrascallano.

Moscardón des de prop del Batán.

Arribem així finalment a la plaça de Moscardón on ens espera Manolo amb l'autobús i les maletes. Ara toca un bon sopar i un llit ben tou per recuperar forces, però abans d'això Ceci, com no podia ser d'altra manera, ens fa fer uns estiraments per a què les cames descansen dels quilòmetres fets.
Demà més.






Ací està el track:




Ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De Noguera a Tramacastilla per la Laguna, Peña Aguda i el río Garganta
Barranco Hondo
Sendero de los Atajos de Moscardón
Las Cuevas de Tramacastilla


Més informació:

• Tramacastilla
• De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
• VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
•  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
• Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
• Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
• De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
• VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
• Ayuntamiento de Moscardón 
• Senderos de Aragón

Després de fer nit a Moscardón i gaudir (i fartar) d'un copiós i abundant esmorzar, ens desplacem fins a Arroyofrío per a començar la ruta de hui que ens portarà per Jabaloyas a Valdecuenca.
Comencem la ruta, com no, estirant. Esta vegada a una era als afores del poble. Si haguera passat algun cotxe per la carretera de ben segur que s'estranyaria de vore una colla de gent tan gran fent exercicis matiners en un lloc apartat. Però com no passa cap cotxe ningú se n'adona.
Després del ritual dels estiraments travessem el poble per a començar la ruta. Al poble ningú s'estranya de vore gent caminant a estes hores del matí perquè tampoc hi ha ningú. Travessem doncs un poble fantasma però no abandonat perquè les cases estan ben arreglades i cuidades.

Eixim per la part alta del poble per un ample caminal que travessa els bancals treballats de la sobalba de la Cruz de Làzaro, que s'alça dalt nostre i on hem de pujar. Ben pronte deixem enrere els bancals treballats i enfilem per un senderol que travessa bancals erms on creixen les argelagues. El vell camí enfila recte cap al puntal de Bernardo que s'alça a un extrem del llarg tossalàs que s'alça darrere del poble. Nosaltres per no fer tanta volta quan trobem un corriol que gira el seguim fent una llarga ziga-zaga per a enfilar directe cap a la Cruz de Lázaro. El corriol que seguim, molt poc transitat, s'embardissa quan s'acosta al cingle que voreja el tossal i ens impedeix pujar al recte.

Eixint d'Arroyofrío.

Pujada a la Cruz de Lázaro.

Finalment seguint el senderol arribem a un punt on un ample grau salva el cingle i assolim el planer cim del Puntal de Lázaro i, buscant un poc, arribem a la Cruz.
La Cruz de Lázaro s'alça a un canto que mira cap a ponent, dominant no sols Arroyofrío sinó bona part de la zona sudoccidental de la Sierra de Albarracín. Vora la creu hi ha un cartell i un seguit de fotos en homenatge als qui van haver de defendre esta posició durant la guerra civil. De fet a partir d'ara les trinxeres, pous de tiradors i demés posicions de guerra es fan visibles pels cims tot i haver passat quasi 80 anys del final de la guerra.

Pilar commemoratiu a la Cruz de Lázaro.

Foto de grup a la Cruz de Lázaro.

Després d'estar-nos una bona estona a dalt continuem la marxa seguint un carril que entra a la Cruz i enllaça amb un altre que fa la volta al Puntal. Travessem un espés pinar de pi roig que ens acompanya mentre ens acostem a la Hoya del Tejo.
Ací deixem el carril i continuem al recte entre els prats que alternen amb espessoralls de pins que poc a poc van despareixent i ens trobem davant les llomes herboses que s'allarguen fins al Navazo. Ací no ens cal seguir cap camí, només travessar els prats ressecs pel fred i la poca pluja d'una tardor calorosa i seca.
Arribem a un punt on hem de baixar a travessar el barranco de Santanares, ací tan sols un suau tàlveg, per a pujar al puntal del Navazo que tenim just davant. Com que hi ha gent que no vol pujar van directament a les runes del Corral de la Peñuela que queda davant i per on hem de passar de tornada del Navazo.

Hoya del Tejo.

Camp a través al Navazo.

Fem drecera de pujada al Navazo i arribem finalment al cim també envoltat de línies de trinxera i coronat per un vèrtex geodèsic.

El Navazo.

El Navazo és el cim més alt de la sierra de Jabalón, la més meridional d'Albarracín i que s'alça dominant les terres dels voltants. Gràcies a açò les vistes des del cim són espectaculars dominant bona part de la comarca i també comarques veïnes. Des d'ací veiem Peña Blanca, Sierra Alta, San Ginés, Carbonera, la Peña la Cruz, ... entre altres cims que hem pujat estos anys enrere; però també Javalambre que destaca cap a llevant.
Ens estem molta estona fent-nos fotos perquè el lloc bé ho mereix abans de continuar camí cap al corral de la Peñuela on ens espera la resta del grup. Des d'ací continuem la ruta  cap al collado de la Cruz, sempre pels pelats cims que ens permeten disfrutar de magnífiques vistes.

Vèrtex geodèsic.

Un altre vèrtex per a la col·lecció.

Des del collado de la Cruz hi ha una pista que fa la volta pel nord a la Moratilla fins al collado del Santo. Però nosaltres no la segui sinó que pugem al recte cap a la Moratilla buscant una antiga senda que només trobem al baixar, quan s'ha convertit en pista. Seguim per tant finalment la pista que passa per baix del corral de la Cueva que ocupa una llarga balma a la solana, just abans d'arribar al collado del Santo, on hi ha un altre corral, este encara en ús. I és que tota la part nord de la sierra del Jabalón és una zona de pastures i, per tant, plena de corrals que encara estan en ús a l'estiu quan les ovelles que baixen a extremar a terres més càlides pugen per a aprofitar les pastures d'estiu. Normalment les raberes s'estan a les terres altes de la Santa Creu fins a Tots Sants, quan comencen el camí de baixada, més o menys llag segons si el destí és "el Reino" o Andalusia.

Baixant al collado de la Cruz.

Paisatge abancalat a l'ombria de la sierra de Jabalón.

Collado de la Cruz.

Arribats al nou coll tenim davant nostre el cerro Jabalón, que si bé no és el més alt si és el més destacat i qui li dóna nom a la serra. A dalt s'alça l'ermita a San Cristóbal.  En principi la idea era pujar-hi, però com anem curts de temps decidim fer dos grups, el més nombrós baixa direcament pel vell camí a Jabaloyas mentre que un grup més menut (i més ràpid) aprofiten per a pujar a fer cim, alcançant la resta al poble.
El camí de baixada travessa vells bancals convertits en zones de pastura, llevat de la part més baixa del poble on encara es treballen. Anem trobant diverses fonts allà on l'aigua recollida a l'altiplà calcari aflora a l'entrar en contacte amb les arenes i argiles.

Jabaloyas.

Arribem a Jabaloyas per la fuente de la Canal, per on també arriba la pista que ve des del Cañigral. Aprofitem per fer un bon glop a la font i travessem el poble fins a la curiosa església, envoltada d'un mur baix que fa de xicoteta muralla. Des d'ací passem per davant de la Fuente i eixim del poble per unes pallisses que voregen el camino de Novella.

Jabaloyas.

Església de Jabaloyas.

Avancem pel vell camí de ferradura que travessa els bancals treballats del pla que envolta Jabaloyas pel nord. Darrere del poble queda el monte Jabalón.
Quan s'acaba el pla els camps treballats també ho fan i deixen pas a un savinar que s'escampa pels bancals erms.
Quan acaba el pla i comença la baixada cap a la rambla del Horcajo (o de Romediano) les savines es barregen amb el pinar que, al fons, acaba sent dominant sobretot a l'ombria. En la baixada anem trobant grans exemplars de pi negre que s'han deixat com a testimoni a les tales per a repoblar el pinar.
Després d'una curta baixada per un sender pedregós arribem al llit de la rambla i busquem una raconada per a dinar al solet.

Camino de Romediano.

Baixant a la rambla del Horcajo o de Romediano.

 Després de dinar i recuperar forces cal continuar la ruta, i la ruta a partir d'ací continua rambla avall. Per la vora de la rambla passa una pista i per ella anem per caminar més fàcil i ràpid. Travessem pinars de pi negre i quan la pista aboca a la carretera de Valdecuenca deixem la pista i enfilem rambla avall passant la carretera per sota del pont que salva la rambla.

Pista vora la rambla de Romediano.

De l'altra banda del pont el paisatge canvia ràpidament. El fons de la rambla està entapissat del fullam sec dels xops que la voregen. Costa avançar perquè l'ampla i pedregosa rambla s'ha convertit en un barranc estret que s'obre pas amb dificultat entre la vegetació que es fa més espessa.

Salvant la carretera pel pont.

Barranco de Romediano.

Per la vora esquerra queden uns bancals treballats i a ells eixim per avançar més fàcilment fins que trobem un gran salt. Es tracta de l'assut que pren l'aigua per al molino de Romediano, on anaven a moldre els veïns de Valdecuenca i Jabaloyas (de fet només hi ha un altre molí en cada un d'estos pobles.
El molí s'alça al punt on el barranc s'encaixa i forma un salt natural, aprofitat per l'home per a crear un assut de pedres ben treballades que desvia l'aigua fins al cup. Del molí només en queden les parets.
Després de salvar el desnivell de l'assut continuem pel barranc en un tram bellíssim on les savines centenàries alternen amb altres, més joves, però que competeixen en altura amb els pins.

Molino de Romediano.

Un de tants exemplars de savines centenària.

En alguns trams del barranc l'aigua (en anys normals) deu de ser habitual. Enguany però la seca fa que no ens acompanye més que en les formes que ha anat esculpint en forma de toves i concrecions calcàries.
Seguim el barranc, ara per dins, ara per la vora on a vegades sembla que hi ha les traces d'un vell senderol mig esborrat fins que finalment enllacem amb la rambla de Valdecuenca. Per ací passa el PR-TE-5 que ve també de Jabaloyas i que seguirem a l'esquerra cap a Valdecuenca.
Remuntem ara la rambla per dins fins que arribem a un enforcall. Ací abans el PR enfilava recte per la lloma de las Majadillas, seguint les traces de l'antic camí de Jabaloyas a Valdecuenca. Nosaltres seguirem pel barranco Melero que s'obre a la dreta. Ací arribava una ruta circular des de Valdecuenca seguint el barranco Melero i la Loma de las Majadillas abalisada per la Comunidad de Albarracín però que ara es troba sense manteniment.

Savinar de las Majadillas.

Barranco Melero.

Continuant per dins del barranc el savinar, monoespecífic fins ara, arriba un punt on comença a alternar amb roures que encara tenen algunes fulles que es resisteixen a caure. Tota la solana del Rebollar fa honor al seu nom i apareix clapejada de roures joves que alternen amb les savines. Al fons del barranc són els orons qui ho fa, malauradament enguany també sense fulla però no pel fred sinó per la falta d'aigua que ha fet que caiga abans.
Seguint per dins del barranc finalment arribem al punt on un ample caminal n'ix per l'esquerra entre grans savines i puja cap a la fuente Vieja, voltada de parideres i corrals.

Abeuradors per la fuente Vieja.

Entrant a Valdecuenca.

Des d'ací només uns pocs metres ens separen del poble on ens espera l'autobús, però abans, seguint el ritual acostumat, ens toca fer estiraments dirigits per Ceci que, com no podia ser d'altra manera són diferents dels que hem fet estos dos dies, per a que no ens avorrim (o no els aprenguem).



Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

circular albarracin gr-10 gr10.1
collado Tabernillas - Jabaloyas - Valdecuenca
Valdecuenca - el Regajo - Barranco Melero


Més informació:

• De Jaime Lorén, Ch. i Pérez Grijalbo, R. (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed.PRAMES
• VV.AA. (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. PRAMES
•  VV.AA. GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames,1996
• Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín
• Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la província de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, 2000
• De Jaime Lorén, Ch. Paisaje protegido de los pinares del rodeno y Sierra de Albarracín Ed. Prames, 1996
• VV.AA. Sierra de Albarracín col. "Red natural de Aragón" Ed. Prames i Gobierno de Aragón, 2007
• Senderos de Aragón

Com cada any celebrem el dia de Sant Nicolau eixint a la muntanya. Enguany voliem pujar un vèrtex i de la llarga llista de pendents hem decidit esborrar el tossal d'Esclaramunda de la serra del Boi. Per a això ens hem acostat a Vistabella, exactament al Collado del Boi, des d'on hem començat a caminar.
La ruta de hui discorre per terres del Boi. El Boi era un antic poble que formava part del castell de Culla, poble bastit a l'ombra del castell del Boi i amb personalitat jurídica pròpia fins que es va despoblar a causa de la pesta negra allà cap al segle XIV, afegint-se finalment el seu terme al de Vistabella. L'antic terme del Boi es correspondria si fa no fa amb l'actual partida del Boi. També el tossal d'Escalamunda té la seua història, en origen foren terres de n'Esclaramunda i el nom com se'l coneix actualment no és més que un derivat del nom original, corromput pel pas dels segles.
Però anem a poc a poc i comencem a caminar.

Des del collado del Boi, per on passa el camí de Culla comencem a caminar pel camí del mas del Xurro que puja cap al tossal d'Esclaramunda seguint els tossals. Després d'un primer tram més pla de seguida el camí "s'enrocha" per a pujar al Rotxero. Deixem enrere el camp obert del collado i entrem a un bosc de carrasques i roures que ens acompanya per la falda del Rotxero.
Finalment arribem al fil de la serreta que s'allarga des de la punta del Rotxero al tossal d'Escalamunda. Per la nostra esquerra queda el rebollar i carrascar de la Torre Martines mentre que a la dreta queda la clotada del mas de Baix.

Afegeix la llegenda

Camí del Rotxero.

El Pla d'amunt de Vistabella.

El rebollar de la Torre Martinex i el Pla d'avall.

El mas de Baix.

Davant nostre hi ha el mas de la Xurra i allí a quan ens acostem un grup de cabres se n'aparta. Ens quedem mirant i a l'era del mas veiem un espectacle digne d'un documental de natura: un parell de mascles estan vinga la tossalà l'un contra l'altre, tan ocupats que no se n'adonen de la nostra presència i ens permeten acostar-nos, encara que no el suficient per fer una foto en condicions (llàstima d'una càmera més bona).

Cabres tossant al mas del Xurro.

Finalment l'un dels mascles aconsegueix fer caure baix de l'era l'altre i acaba la baralla i l'espectacle així que continuem la ruta que passa per la vora del mas. Ací els ginebres i savines clapegen la lloma que s'estén cap al tossal.
Un poc més avant del mas de la Xurra deixem a dreta i esquerra dos senders que volten planejant el tossal d'Escalamunda, l'un per ponent i l'altre per llevant, fins a les Selletes. Nosaltres seguim recte pel pas per tal de coronar el tossal i el vèrtex que s'hi alça.
Salvem un cinglet i arribem al cim on hi ha el vèrtex, l'excusa per a l'excursió de hui. Així que encara no portem ni una hora i ja hem acomplert l'objectiu principal de la ruta, però encara donarà molt més de sí la jornada.

El tossal d'Esclaramunda des del mas de la Xurra.

Tram final de pujada al tossal. Des d'ací es veu el Pla i la cara nord de Penyagolosa.

Tossal d'Esclaramunda.

El mas de la Serra des del tossal.

Contiuem baixant del tossal cap a les Selletes per l'assegador on creixen les savines.
Per les Selletes passa la pista del mas de la Serra i la seguim a la dreta mentre travessa un espès pinar de pi negre que corona la serra del Boi.
Arribem així al mas de la Serra que es troba en un planell enmig de la serra i des d'ací seguim una pista poc xafada que baixa cap al barranc de l'Aigua. El paisatge continua sent el mateix; un espès pinar clapejat en alguns llocs de ginebres i carrasques.

Pista del mas de la Serra entre pinars de pi negre.

Mas de la Serra.

Arribem al barranc i el seguim per dins un tros fins que ens desviem per seguir el vell camí que unia el mas de la Serra amb el mas de la Serra de baix, situat a la capçalera del barranc de la Pinella.
Tot i què poc xafat el camí és evident si hom sap on mirar. Seguint-lo pugem a un llomet per on corre una pista i baixem per l'altra banda. Ací ens tornen a eixir cabres que fugen com ànima en pena costera avall.
La baixada és un poc més complicada de seguir que la pujada però finalment aconseguim no perdre el camí i eixir-ne a una pista sota el mas de la Serra de Baix. A partir d'ací la direcció a seguir és clara: barranc avall. Seguim per la pista i, quan travessa el barranc, recte per dins. Al principi no es veu traces de camí però ben pronte trobem el que fou un camí de ferradura que passa per la vora del barranc resseguint-lo mentre baixa serra avall.

Camí (poc evident) al mas de la Serra de baix.

Baixant cap al mas de la Serra de baix. Este tram cal anar atents perquè el camí es fa molt perdedor.

Camí barranc de la Pinella avall. Costa un poc de trobar però està clar i fàcil de seguir.

Aprofitem una raconada del barranc on pega el sol i no fa aire per dinar al cara-sol d'unes penyes. Quan continuem el camí arribem a un punt on el barranc s'afona ràpidament mentre que el vell camí que seguíem continua planer. El mapa que seguim (d'el Tossal) indica que cal seguir el barranc, però tafaners com som decidim continuar pel vell camí que va voltant baixant progressivament, sempre per dalt del barranc.
Quan ens separem del barranc el camí s'embosca i es fa més difícil de seguir, però la traça és evident. Arribem a un punt on els romers i les carrasques dificulten el pas i maleïm la idea que hem tingut doncs la pista del Boi i l'ermita de Sant Bartomeu paren encara lluny. Per sort unes desenes de metres més avant arribem a una senda acabada de netejar que no apareix als mapes i, seguint-la per la dreta, ens porta directes a l'ermita de Sant Bartomeu passant per un preciós carrascar.

Camí per fora del barranc. Uns centenars de metres més avant s'embosca i no està net però és un tram curt.

El mas de Capote, el més gran dels masos del Boi.

Senda neta cap a Sant Bertomeu del Boi.

L'ermita de Sant Bartomeu és una bonica església de reconquesta, recentment restaurada. No ha tingut la mateixa sort (encara?) la gran hospederia i casa de l'ermita que s'alça a la vora. Açò és tot el que en resta de l'antic poble del Boi que es va despoblar arran de la pesta negra al segle XIV i va acabar unint-se a Vistabella conformant una de les partides del terme.
A l'ermita enllacem amb el GR-7 que ací segueix el traçat del camí vell de Culla a Vistabella. Nosaltres el seguirem cap a Vistabella i al passar un collet trobem el vell peiró que marca la proximitat d'un santuari.

Ermita i hospederia de Sant Bertomeu del Boi.

Peiró de Sant Bartomeu.

A partir d'ací el vell camí se'n separa de la moderna pista encara que van en la mateixa direcció. El camí baixa a buscar el mas Nou, que com tots els que porten eixe nom ho fou quan es va fer (en concret este al segle XVII). El mas encara conserva prou bé el casalici i bona part de la pallissa i estable tot i què ja ha caigut una part de la teulada.
Deixem enrere el mas i hem de fer una volta per salvar el barranc de l'Aigua que ací s'enfonsa ràpidament buscant la vall d'Usera. El camí fa volta tot seguint les corbes de nivell evitant baixar a travessar el barranc. Així girem cap al nord i davant (i dalt) nostre queda la Serra del Boi, per on hem passat fa unes hores. Travessem el barranc i per l'altra banda passem per dalt de la Roca del Ferrer mentre pugem al collet que separa el Castellet del mas de la Coixa on hi ha les restes d'un poblat ibèric.
Trasponem el collet i baixem cap al mas de la Coixa entre carrasques que s'arrapen als cingles i contrasten amb els pins que creixen al capoll de la serra i també als barrancs que baixen cap a la Vallússera.

El vell Mas Nou.

La vall d'Usera amb la lloma de Benafigos al fons.

La Roca del Ferrer en primer lloc i el castell del Boi al fons.

El Castellet. Al seu cim hi va haver un poble a l'època ibèrica.

Cabres lluitant als bancals del mas de la Coixa.

Baixant cap al mas ens trobem un parell de mascles de cabra tossant-se als bancals dels voltants del mas. Ens aturem a pocs metres d'ells que, tan afusats com estan, ni se n'adonen que estem. Malauradament la gossa els lladra i al prendre consciència de la nostra presència se'n van uns bancals més amunt a continuar la lluita i per més que provem ja no els podem vore tot i què continuem sentint les tossalades que es peguen.
Arribem al mas de la Coixa flanquejat per dos grans roures, un ja mort, i passem per darrere del mas enfilant el camí empedrat que mou per l'era. Després d'una curta pujada el camí ens porta a la pista del Boi, que en este tram coincideix amb el vell camí i per ella continuem cap a la coma on hi ha el mas de Baix.
Deixem el mas a la dreta, sobre uns bancals treballats, i quan arribem a la font del mas el camí se'n torna a separar de la pista pujant recte amunt entre bancals mentre que la pista fa una volta.

Roures monumentals al mas de la Coixa.

Enllaç amb la pista el Boi. Al fons el castell del Boi.

Font del mas de Baix.

Al capdamunt retrobem la pista i continuem per ella cap al mas del Collado. Des d'ací tenim una bona perspectiva de la serra del Boi i de tota la volta que hem fet. Unes cabres ens tornen a eixir al davant mentre completem els pocs metres que ens queden per arribar al collado del Boi on acabem de tancar el cercle.

Tram final formigonat de la pista del Boi, ja prop del mas del Collao.

El mas del Collado.

El Collao del Boi.

El balanç final de la ruta ha estat millor que no pensàvem, tan per la varietat de paisatges, la solitud i, sobretot, per la quantitat de cabres i pel fet de trobar-nos escenes pròpies dels documentals de natura i tan difícils de vore en directe. Caldrà tornar.



Ací està el track:




I ací una altra ruta que es pot combinar amb esta:

de Culla a Vistabella pel GR-7

Més informació:

• Ajuntament de Vistabella
• Arxiu de Vistabella del Maestrat
• Bernat Agut, Jesús (2017) Toponímia de Vistabella del MaestratTesi doctoral en línia
• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa

Hui estem en quadro, només en som tres i ens acostem a Fanzara per a fer una volta senzilla pujant a la Cova de la Mola però que acabarem allargant fins al Salvador improvisant sobre la marxa.

Eixim de Fanzara travessant el pont i ens desviem per seguir el canal de la cota 220 però només ho farem uns metres. De seguida trenquem a la dreta per a seguir el vell camí d'Onda que puja cap a la Venta. En este punt coincideix també amb el camí d'Ayódar que haurem de seguir fins a la Muela.
El camí travessa bancals treballats i alguns d'erms. Arribat a un punt el camí ample de cotxe es converteix en un camí de ferradura que corona un tossalet abans de baixar a l'encreuament de camins on era la Venta.
De la venta no en queda ni rastre, deguere passar a millor vida amb la construcció de la carretera i abandonar-se el vell camí que pujava des d'Onda per tot el riu de Millars cap a l'Aragó.
Cal continuar recte a buscar la carretera, travessar-la i enfilar amunt la costera de la mola.

Pont del riu de Millars.

Camino de Ayódar.

El camino de la Muela (o de Ayódar que també va) es va recuperar fa uns anys gràcies als veïns de Fanzara que el van desbrossar. Sortosament molts trams conservaven encara la l'empedrat original i la traça no s'havia perdut ni fet malbé ... fins ara. Ens trobem conforme pugem que alguns "amants" de les bicis de muntanya que només deuen pensar en ells mateixos i en res més han desfet part del camí per facilitar-ne la baixada. Com si només fora un camí per a ells i per a baixar. Han provocat danys irreparables a la traça del camí impedint el pas a senderistes i cavallistes.
Als "amants" del descens en btt (que sovint usen bicicletes elèctriques per estalviar l'esforç de pujada, quan no pugen en cotxe) caldria que tingueren més respecte per la natura, per la cultura tradicional i les seues construccions i, també, per la resta de persones que desenvolupen la seua afició en la muntanya sense molestar ningú.
No és este el primer cas (estaria bé que fora l'últim) de camí malmés o alterat per a descens de btt. En alguns casos les alteracions han estat instal·lar palets per a fer salts o peraltar les revoltes, fins ara no havíem trobat un cas tan manifest d'atemptat contra el patrimoni rural immaterial que conformen els camins tradicionals.
No som els únics indignats amb la desfeta, més amunt trobem un parell de cavallistes que també se'n queixen d'haver-los desfet el camí i (pot ser) impedir-los el pas definitivament. Ens conten que se'n queixaran a l'alcalde de Fanzara, i fan bé.

Camí desfet per culpa dels ciclistes.

Cavallistes en ruta.

Nosaltres amb un regust amarg a la boca continuem camí fins que arribem a dalt de la Mola on hi ha un encreuament de camins marcat amb una paleta. Per la dreta continua el camino de Ayódar, travessant la Muela. Nosaltres seguim a l'esquerra per acostar-nos a la cova de la Mola que queda ja molt a prop.
La cova de la Mola està situada al fons d'una foieta (o dolina). Es tracta d'una gran cavitat quasi plana i que s'ha habilitat per a poder fer vida, suposem que durant l'última ocupació quan va passar el front de la guerra civil.
Un camí de cavalleria baixa a la cova i a dins hi ha un dipòsit d'aigua que recull els escorrims del sostre i permet fer un glop.

Encreuament de camins a la Muela. Per l'esquerra continuarem a la cova de la Mola mentre que per la dreta segueix el camí d'Ayódar i el del mas dels Frares.

Boca de la cova de la Mola.

Cova de la Mola.

Una vegada visitada la cova reprenem el camí per una senda enfitada i no molt clara que baixa cap a los Ojales situats al barranc de los Gamellones.
Cal seguir les fites que ens duran a buscar la cresta on aflora un rascler de llibre. Per damunt d'ell baixem cap al barranc pràcticament al recte. Hi havia una antiga senda que apareix ací i allà però qui l'ha enfitada (i netejada també) ho ha fet recte evitant així haver de netejar massa tram. A més al traçar-la per la roca evita que la vegetació la torne a tancar.
L'última part de la baixada coincideix amb una línia elèctrica, encara que no anem directament per sota. Finalment eixim a una pista a la vora d'un cobert usat per a les abelles d'un colmenar proper.

El Sitjar i el Desert des de la Mola.

Rascler a la cresta que baixa a los Ojales.

Línia de la llum que hem de seguir per la vora de la paret que delimita un antic camí.

Continuem per la pista que ix a la carretera d'Onda però no hi arribem. Quan estem a l'altura la línia de la llum trenquem a la dreta pujant pel tallafocs obert per la companyia elèctrica a sota. La pujada és forta i dura i de seguida guanyem altura pujant la llarga lloma de los Gamellones que baixa des de los Collados.
Salvem la lloma i comencem una baixada quasi tan costeruda com la pujada. En un tram hi ha una corda que ajuda (si ens fiem d'ella) en la baixada.
Este tram de senda s'ha obert arran de la realització de la marató de muntanya "refugis de pedra" d'Onda, d'esta manera s'evita haver de xafar (o creuar) la carretera i afegeix un plus de duresa a la cursa.
La senda ens baixa al Baladrar, que queda davant i davall nostre, enllaçant prop de la carretera amb l'antic camí de Fanzara a Onda, a Tales i a Suera que es divideixen ací.

Tallafocs de pujada.

Pujant a la lloma de los Gamellones.

El Baladrar des de los Gamellones.

Camí vell d'Onda (i de Suera).

All corral del Baladrar trobem les marques del nou GR-333 que ací passa seguint el camí de Tales cap a eixe poble i el seguim només uns metres doncs nosaltres ens en desviem per a seguir el camí vell d'Onda ... o el camí que més s'aproxima a l'antic traçat. Seguint una vella i pedregosa pista pugem a la bassa del Baladrar, que recull aigües per a regar a Beniparrell. Ens trobem ja quasi a la ratlla del terme d'Onda  i per ací passa el PR-CV-361 que uneix Onda amb el Salvador en una interessant ruta circular. Nosaltres ara no el seguim sinó que pugem directes al Llosar per una senda tan clara com costeruda.
Als nostres peus queda el barranco de las Losas, el Baladrar i, un poc més lluny, Chirlán (com li diuen els de Fanzara) o Xiclà (com li diuen a Tales o Onda), una gran clotada als peus de la Mola i tancada pel Llosar, Cantallops i el Tossal.

Corral del Baladrar.

Bassa del Baladrar.

Xiclà o Chirlán.

Quan acaba la costera el camí continua per dalt del Llosar, pràcticament pla, per un paratge on la ma de l'home es troba a tot arreu en forma de parets, bancals, casetes, pujadors, marges ... tots de pedra en sec i molt ben conservats malgrat que el pinar ha crescut al lloc on abans hi havia oliveres i garroferes.
Camí caminant arribem a un encreuament de camins. Continuant recte pels cims travessem tots els tossals baixant a la carretera d'Onda entre Beniparrell i el Salvador passant per una construcció que algú ha volgut batejar com "el ojo de Dios" i que són les restes del que va voler ser una creu monumental projectada durant la postguerra i que mai es va arribar a fer. Per la dreta baixa el PR-CV-361 cap a Onda per Beniparrell. Nosaltres no en seguirem ni l'un ni l'altre i trencarem a l'esquerra per a baixar al Salvador pel Racó de Lleó.
Baixem per la raconada que queda en un plec de la serreta i arribem als camps de tarongers que voregen el barranc del Salvador. Seguim uns metres el barranc i el travessem per pujar a l'ermitori del Santíssim Salvador passant pels paelleros que hi ha a sota i on acudeixen els veïns d'Onda a primers d'agost en romeria i els de Fanzara a primers d'abril quan, per un dia, l'ermita pertany a Fanzara.

Parets de pedra secà al Llosar.

Onda des del Llosar.

Caseta de pedra seca tan ben conservada com obrada.

Àrea recreativa del Salvador.

Ermita del Salvador.

No entrem a l'ermita del Salvador (almenys hui) on a més d'ermita i hospederia hi ha un bar restaurant molt bo, i seguim un camí que mou del davant i passa per dalt de l'ermita. El camí, primer ample per a cotxes, es converteix en senda i enfila amunt cap a la Solsida. Esta senda, oberta i netejada pels veïns d'Onda, és tan còmoda com bella anant sempre sota el pinar fins que corona i comença a baixar cap a la part alta de l'antic terrer del Baladrar, ara abandonat i on s'escampen els pinatells jòvens.
Passem per dalt del terrer descartant el camí que baixa a la carretera (així com hem descartat dos camins més que baixen cap a la Pica) i pugem per a coronar el Puntal més alt de la Solsida abans de baixar des de l'Alto al mas de los Canónigos.
La senda baixa quasi al recte entre el pinar. Sort que la fem de baixada perquè la pujada deu ser dura. La vegetació que ens acompanya es va fent més fresca i tancada conforme baixem de manera que els esbarzers i l'arítjol que s'enfilen pels pins conformen una espècie de selva mediterrània.

El Salvador des del Baladrar.

Baixant del Alto.

Arribem finalment a un camí de carro i a la vora trobem uns antics forats i és que tota esta zona està plena de sots i rases per a extraure'n caolí per a les olleries d'Onda i Ribesalbes. A la vora tenim una de les poques mines veritables amb una curta galeria. Un poc més avant arribem al mas de los Canónigos on enllacem novament amb el GR-333.
El mas de los Canónigos ara es troba assolat però deguere ser un mas gran i ric però poc queda d'ell llevat de les parets i finstres que miren al buit de l'interior.
Per davant del mas mou un antic camí empedrat que ens baixa a la font del mas, tan enrunada i buida com el mas. És el que els passa a la majoria de fonts que si no es cuiden, s'escuren i es netegen deixen de traure aigua.
Seguim senda avall i de seguida eixim a un camí més ample, el camino de los Casales des d'on ja veiem Fanzara però encara lluny.
Estem a la partida de la Lleuxa (o Lleuja), antic poblet morisc de Fanzara, deshabitat arran de l'expulsió dels moriscos i del qual només resten els Casales que ara li donen nom. Es tracta d'un conjunt de corrals, algun en peu i d'altres assolats situats a un morret que domina el Millars allà on acaba el camí.

Antigues mines de caolí.

Mas de los Canónigos.

Fuente de los Canónigos.

Corrals a los Casales.

Deixem a la dreta l'únic corral amb sostre que queda a los Casales i continuem pel vell camí de ferradura que baixa al barranc de la Lleuxa per on sempre corre un filet d'aigua. Cal travessar el barranc, cosa prou fàcil, i continuar per l'altra banda per on va el vell camí que, quan se'n separa del barranc es converteix en una pista. La pista corre per la vora dels bancals mentre que per baix, vora els canyars del riu, continua un ample caminal que és per on s'ha marcat el GR. Un camí menys planer i més exposat a les riuades.
Continuant per ací arribem al camino de la Lleuja que ve des de la Frontera de Playa i travessa el riu a gual per passar a la Lleuja. Per ell continua el GR travessant el riu a gual conforme ho feia el vell camí, però ja d'antic es va habilitar un altre pas per evitar haver de banyar-se els peus o directament poder passar quan el riu venia crescut (segurament després de fer el pont de la carretera a primers de segle XX). Este camí conegut com a l'Escaleta aprofita el traçat d'una antiga sèquia que regava les hortes de la Lleuja però que fa temps que no s'usa. Cal pujar per l'asfalt del camino de la Lleuja uns metres i passar per la vora d'un bancal d'oliveres per enllaçar amb el camí. Els primers metres passen per un tros cremat fa uns anys, per sort només és un rodal menut però just en una de les zones més boniques.
El camí continua penjat mentre travessa el Congost, topònim significatiu i que també mostra la barreja de llengües que es produeix a Fanzara amb un castellà ple de valencianismes.

Barranco de la Lleuja.

Inici senda de l'Escaleta.

La Escaleta.

El Congost.

El camí de l'Escaleta acaba a uns bancals de tarongers abans de baixar al llit del riu per on continua un tros. Cal continuar per dins fins que a l'esquerra n'ix el camí que ens porta altra vegada al canal de la Cota 220 i, seguint-lo, a tancar la volta retornant a Fanzara després d'una volta molt més llarga del que havíem pensat en un principi.

Riu de Millars.

Canal de la Cota 220.

Fanzara des del canal.

Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Circular a la cova de la Mola
del Baladrar a la Mola
de Fanzara a la Mola per la fuente del Turio
Volta al Salvador d'Onda
del Salvador d'Onda a la Lleuja i Ribesalbes

Més informació:

• Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara 
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora
• Cartoweb
•  Web de turisme de l'Ajuntament d'Onda
• Web de l'ajuntament de Fanzara
• Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
• Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004
• Blog de loscaminosdebilbo
• I també al facebook de Pascual
• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies 

• Documental sobre Xinquer d'Ismael Chiva
• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies 

Quan a l'estiu del 2016 un incendi criminal va cremar una part de l'extrem est de la serra d'Espadà, als pocs dies vaig recòrrer els camins de cendra que en van quedar per a comparar l'abans i el després del foc. Vaig decidir tornar cada any per poder vore com va canviant el paisatge després del foc però la marxa s'ha anat postposant, en part perquè és molt trist caminar per terres cremades havent-les conegut verdes i plenes de vida.
Hui finalment ens hem acostat a Artana per recòrrer part del terreny cremat, i ho hem fet també per a conèixer unes sendes d'Artana, obertes per Santi Moros abans de l'incendi i que ens haguera agradat xafar quan eren verdes i plenes de vida.


Comencem a caminar des del camí d'Onda, just abans que travesse el barranc de Xanquet i mentre estem preparant-nos per a moure ens trobem al mateix Santi que passa corrents, així que aprofitem  per informar-nos millor dels camins que volem xafar, la resta que ha obert ja els caminarem un altre dia.
Comencem la ruta travessant uns camps abandonats per enllaçar amb el camí de Xanquet que se n'entra barranc de Xanquet amunt. La primera part el vell camí ha dónat pas a un camí de cotxe per a poder entrar fins als bancals que encara se treballen. Més avant acaba la pista i continua un bonic camí de ferradura que travessa el pinar que ha crescut les darreres dècades al lloc que ocupaven anys enrere els bancals de garroferes i oliveres.

A l'esquerra Santi Moros, l'artífex de la recuperació dels senders.

Primers ametlers en flor de la primavera artanenca.

Camí de Xanquet.

Comencem a pujar i al cap de poc comencem a vore les senyals del foc, encara que el barranc de Xanquet va eixir-ne més o menys estalvi, és a dir, la part baixa i l'ombria es van escapar del foc, i a la part central van quedar grans rodals de pinar mentre que la solana i la capçalera va cremar totalment.
Els pins cremats van podrint-se i caent, de vegades al mig del camí, mentre que sota els pins cremats van eixint multitud de xicotets pinets gràcies a la natural repoblació que fa el pinar; les pinyes amb el foc s'obren i cauen i s'escampen els pinyons que troben en la cendra un adob perfecte per a crèixer tal i com vaig poder observar després de l'incendi. El problema és que en alguns llocs no arrelen els pinets i en altres la densitat és massa alta.

Entrant a la zona cremada.

Pinets creixent entre tanta dessolació.

Els pins cremats es podreixen i van caent, també al camí.

Arribem a la part de dalt del barranc i entrem de ple en la zona zero de l'incendi, on la devastació és total i no va quedar res sense cremar. A dalt del collet que separa Xanquet de Xautena mou a l'esquerra la senda del Raio que hem de seguir, però no ens estem de baixar uns metres i visitar el clotxó de Xanquet, un simple aljub (clotxó a Artana) que recollia l'aigua de pluja per a fer-la servir els llauradors que estaven treballant per la zona. Als peus passa la pista que entra a Xautena i que retrobarem més endavant.

Collet dalt de Xanquet.

Clotxó de Xanquet.

El clotxó abans de l'incendi.

El mateix lloc just després de la crema.

Pista de Xautena.

El mateix punt abans de l'incendi ...

... i just després.

Inici de la senda del Rayo.

Comencem pujant entre bancals abandonats que han quedat al descobert després de l'incendi. Una part del que xafem ja es va cremar l'any 1985 en un incendi semblant, però aquella vegada el vent va fer que passara més de pressa i es van salvar grans rodals de pinar. En esta quan el vent va calmar va cremar tot el que hi havia dins el perímetre de l'incendi, fins i tot les grans garroferes i oliveres centenàries van acabar cremades fins a les arrels.
La senda que seguim està clara i ben enfitada, però en molts llocs trobem les fites però no podem passar per la quantitat de troncs de pins que han caigut damunt la senda impedint el pas. En alguns llocs ens toca avançar per dalt dels troncs sense tocar terra, com si anarem per damunt d'un rai dels que s'usaven per baixar la fusta pels rius.
Conforme pugem la desolació que s'obre als nostres peus és més gran, tot el que ens envolta i quasi fins on arriba la vista està cremat i es veuen molt poques senyals de verd, sobretot després d'esta tardor i hivern tan secs.
En alguns punts perdem les fites i avancem com podem evitant troncs i buscant el millor pas fins que arribem a la cresta de la Serra de la Creu.

Pins cremats i caiguts que tallen el pas.

Fita i senda impossible de seguir.

La Penya Parda a la dreta i l'Espino a l'esquerra.

Passant sota els pins caiguts.

Arribem a dalt de la Serra Creu a un collet. Per l'esquerra es pot pujar uns metres fins al punt on hi ha un gran molló de terme que marca el punt on parteixen els termes d'Artana i Eslida. Ací a la vora hi ha també un gran conjunt de trinxeres.
Des d'ací ja podem vore la part no cremada de la serra, de fet la serra Creu fa de frontera i la solana va escampar (en gran part) de l'incendi, no així l'ombria que va cremar completament.
Continuem la nostra ruta pel llom de la serra resseguint aproximadament la ratlla d'Eslida.

Fita de terme entre Artana i Eslida.

Vista cap a Eslida amb la Costera i Tarraguan al fons.

Vista cap a Tales amb l'Espino al fons.

Trinxeres a la serra Creu.

Continuació de la ruta pel llom de la serra.

Ombria cremada de la serra Creu amb pinets que van creixent.

Seguint per dalt la serra arribem a una altra fita de terme, més malmesa però més interessant al ser el lloc on conflueixen els termes d'Artana, Eslida i l'antic terme de Veo (ara dins d'Alcudia). Les vistes des d'ací són magnífiques dominant-se tota l'ombria de l'alineació principal de la serra d'Espadà. Només el negre que queda al nord desllavassa el que, abans de l'incendi, devia ser una de les millors talaies de la serra.
Continuem ara baixant cap al coll del Maset pel que (pensem) deu ser la senda Mala. I molt bona no és perquè en molts llocs la trobem plena de pins que han caigut. Passem per la vora d'un corral i finalment arribem al coll del Maset per on passa el vell camí d'Eslida a Benitandús (i a Tales). Fa anys vam passar per ací i la baixada pel Pinar Negre era un goig, ara el pinar és negre però no de l'espessor dels pins.

Fita dels termes d'Artana, Eslida i Veo.

El coll del Maset  amb el Pinar Negre a l'ombria.

Coll del Maset.

El Pinar Negre després de l'incendi.

El Pinar Negre abans de l'incendi.

Després de baixar l'ombria del Pinar Negre arribem finalment al barranc de Xautena, prop de l'aljub d'Herrerias. Per ací passa el camí d'Artana a Veo que ressegueix el barranc de Xautena i per on tornarem.
Fa anys per ací pujàvem des de Vila-real al pic d'Espadà en una excursió que va esdevindre un clàssic. La primera vegada que vam passar als anys 90 el camí era quasi impossible de seguir i es notaven clarament els efectes de l'incendi d'uns anys abans, ara ja semblaven tancades les ferides d'aquell incendi però ha tornat a cremar i passaran molts decennis fins que no torne a haver un bosc com hi havia.
Barranc avall passem per la vora d'algunes sureres, les poques que creixen en esta part i totes vora el barranc. Elles han pogut salvar-se del foc gràcies al suro i han brotat de branca, però si la seca que patim s'allarga també poden acabant morint. La resta d'arbres i arbustos que cobrien el barranc: espinalbs, llentiscles, rosers borts, ... no han tornat a brotar.

Sureres rebrotant després de l'incendi.

Travessant el barranc de Xautena.

El mateix lloc abans de l'incendi...

... i just després.

Continuem barranc avall però no pel camí vell sinó pel camí obert per a poder passar després de l'incendi dels 80. El camí vell continua per l'ombria i pot ser ara fóra el moment de trobar-lo i recuperar-lo.
Passem per la solana en un lloc on no hi havia pinar abans de baixar per un rodal de vells pins que es van escapar de l'incendi anterior. Este no han tingut tanta sort. Travessem ací el barranc i pugem per l'altra banda baixant travessant bancals on creixien els pins joves tan espessos que era difícil obrir-se pas. Ara sota ells hi ha tot un nou planter de pinatells que de ben segur que creixeran tan espessos que en pocs anys dificultaran el pas novament, a no ser que es facen treballs de silvicultura, cosa poc habitual doncs cal recordar que qui ho hauria de fer són els propietaris dels terrenys, propietaris que moltes vegades no saben ni on són les seues terres.
La senda deixa enrere la part més afectada pel foc dels 80 i continua travessant uns carrasquissos que han rebrotat de soca abans d'abocar a la pista de Xautena, que ja havíem vist abans.

Repoblació de pins natural després de dos incendis en 30 anys.

Carrasques rebrotant de soca.

Pista de Xautena amb la Penya Parda al fons.

Continuem per la pista de Xautena avall cap al corral de Xautena. Quan arribem prop del corral el pinar que creixia al pla ha estat talat. Ací s'estan fent tasques silvícoles consistents en retirar la fusta cremada i, en alguns casos, crear barreres per a evitar l'erosió. Això no cal a la major part de la terra cremada on se'n conserven els vells bancals que ja fan eixa funció. També és cert que només s'han tret els pins en esta zona més plana i prop de la pista, la major part de les muntanyes continuaran plenes de fusta cremada fins que es podrisca de manera que la marca del foc continuarà sent present durant moltes dècades.
Deixem a l'esquerra el camí de Tales que pel toll de Xautena puja al colladet de Tales i el seguim avall cap al barranc. Quan n'entra al barranc a la dreta queda el corral de Xautena on va cremar l'eixerri sec.
Ací abans la pista es trobava tallada a l'haver-se traçat per dins del barranc, ara se n'ha fet una de nova per fora evitant així que quan ploga se l'emporte. Eixa és una de les causes de l'expansió del foc; els bombers no van poder entrar a fer-li front a Xautena pel perill de quedar atrapats.

Encreuament de camins. Al fons queda el colladet de Tales.

Corral de Xautena.

Tram nou de pista vora el barranc.

Treballs silvícoles per a evitar l'erosió.

Quan eixim del barranc pel Planet de Xautena trobem que els pins han estat tallats per aprofitar la fusta i es troben a la vora del camí esperant que se'ls emporten. Travessem el Planet i a l'altre extrem trobem una plaqueta que marca per on puja la senda als Collaos si no llegim malament. Continuem avançant i per la dreta una altra placa de fusta ens marca la senda de l'Ombria de Xautena, per on anava el camí vell de Tales i la seguim mentre baixem a travessar el barranc. Ací també han tret pins i la màquina ha passat per damunt el vell camí que, en algun tram, encara conserva l'empedrat. Pugem per l'altra banda i enllacem amb la pista de Xautena que puja pel corral de Federico a buscar el clotxó de Xanquet i roda per baixar per la cova de Xautena. Nosaltres ara la seguim avall cap al colladet del Segorbí.

Pins tallats al Planet de Xautena.

Ombria de Xautena.

Senda Ombria de Xautena (camí vell de Tales).

Travessant el barranc de Xautena pel camí de Tales.

Pista de Xautena eixint de la part cremada.

Seguint la pista avall, que ací coincideix amb el camí vell, de seguida eixim de la part cremada i entrem al pinar verd, tal i com hauria d'estar tot si no fora per la inconsciència d'alguns eixelebrats.
Trasponem el collao del Segorbí i baixem suaument a buscar el camí d'Onda, asfaltat, i que en uns minuts ens retorna al punt on hem deixat els cotxes per començar a caminar.

Zona que no es va cremar.

Camí d'Onda.

La ruta de hui no ha estat massa agradable, i no pels llocs per on passa sinó perquè en el record encara tenim allò que era i ja no és, un bosc perdut i un verd que s'ha enfosquit i tardarà molts anys en tornar. La part optimista és vore com la natura continua el seu camí i fa caure els vells arbres per a transformar-los en adob per a les plantes que ja estan creixent i que conformaran el bosc del futur ... si els hòmens la deixen.



Ací està el track:




I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Al voltant de Xotena per camins de cendra
D'Eslida al barranc de Xautena pel Pinar Negre i retorn pel barranc de les Vinyes
L'altra Artana: Penyes Altes, Penya Parda i Xautena
Vila-real - pic d'Espadà 2010

Més informació:

• Artanapèdia especialment l'article que parla de l'incendi. 
• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies 

Un dissabte més aprofitem per fer una circular prenent com a base el recentment traçat GR-333 que uneix els pobles de la Mancomunitat Espadà-Millars.
Hui toca recórrer el tros que va de Vallat a Toga passant per Argelita; retornant pel riu Millars. La part aventurera de la ruta (que mai ha de faltar) la trobarem al final a l'haver de travessar el riu un parell de vegades. Però anem a poc a poc i no avancem esdeveniments.

El dia s'ha alçat assolellat però més ventòs del que esperàvem i cal abrigar-se bé perquè l'airet talla. Amb el fred del matí eixim del desert poble de Vallat per la part alta, passant per les eres de dalt del poble cap a los Planos.
Anem seguint el camino de Argelita però de seguida trobem un encreuament de camins. Tal com informa un cartell de fusta per l'esquerra continua el camino de Argelita que fa la volta a la gran finca de tarongers de los Planos; per la dreta baixa un camí formigonat a la fuente de la Salud i recte continua el GR pel camino de Aragón (o de Llucena on també podem arribar si no tenim tantes ganes de caminar) que puja cap a la Leguna on enllaça amb l'Assegador Real d'Aragó que va d'Onda a Penyagolosa per Fanzara. Un poc a la dreta puja encara un altre camí, el de las Quemadas, que porta al Corral Blanco i que aprofita el GR per anar a Fanzara (però eixint des de la fuente de la Salud).
El camí coincideix ací amb una moderna pista que ha aprofitat el vell traçat, per tant no tenim més remei que caminar per l'ampla pista que travessa el pinar.Anem pujant i apretem el pas per a entrar en calor però no hi ha manera.
Després de mig quilòmetre pràcticament recte abandonem la pista per a seguir el vell camí que continua per l'esquerra, net i ample i perfectament empedrat com correspon a un camí important i transitat.
El camí va fent voltes per a suavitzar la pendent que es manté sempre constant i de seguida guanyem altura. Finalment tornem a eixir a la pista però prou més amunt i des d'ella ja tenim unes bones vistes de la vall del Millars i també del Villahermosa que corre als nostres peus però prou més avall.
Ens queda ara una altra llarga tirada de pista, sense massa desnivell i que ens permet disfrutar de les vistes abans de tornar-nos-en a desviar pel vell camí que corre ací paral·lel a la pista per l'esquerra abans de separar-se'n definitivament quan enfila cap al collet que queda als peus del Mas Blanco i per on passa la carretera d'Argelita a Llucena.

Carrers solitaris de Vallat.

Encreuament los Planos. Recte continua el GR i per l'esquerra el camí vell d'Argelita, ara tot ell pista.

Camino de Aragón.

Tram del vell camí de ferradura.

Tram de pista cap al "camino real de Aragón a Onda".

Arribant al punt més alt de la ruta.

Arribats ací enllacem amb el vell camí de Ribesalbes a Argelita que pujava per las Huerticas. Nosaltres el seguirem cap a Argelita i ho farem per la carretera que coincideix amb el vell camí durant més d'un quilòmetre. Per sort la carretera no està molt transitada, només passen tres cotxes amb remolcs de cavalls que segurament també van a fer ruta per estes serres.
Abadonem la carretera per la dreta i als pocs metres arribem al punt on es desvia el camino de la Laguna o de Llucena a Argelita. Este camí es va recuperar fa poc per a la carrera de muntanya d'Argelita. Just a les penyes de dalt guaiten unes cabres que viuen per ací i ens miren curiosament.
Nosaltres deixem el camí a la dreta i coronem un collet. A uns metres a l'esquerra es troba la Cruceta, creu de fusta situada en un morret des d'on hi ha una magnífica vista d'Argelita i tota la part baixa de la vall del riu Villahermosa (i també de la del Millars). Nosaltres no ens acostem hui i continuem baixant cap a Argelita, travessant la carretera i seguint el magnífic camí empedrat que ens baixa per la Crebà i la Rocha a la Huerta del Otro Lado.
Des d'ací tenim la millor foto d'Argelita amb les dos torres, quadrada i redona, guardant el poble (l'únic que en resta de l'antic palau de Çeit Abu Çeit derruït el 1941).
Arribats a l'horta retrobem el camino de Vallat a Argelita (ara tot pista), més curt i que ve per la Señora. Nosaltres el deixem a l'esquerra i entrem al poble travessant el riu.

Encreuament de camins prop del mas Blanco.

Carretera de Llucena.

Espadilla als peus de Penya Saganta.

Encreuament amb el camí de Llucena.

La Cruceta.

Argelita.

Riu Villahermosa ací anomenat riu d'Argelita.

Travessem Argelita on hi ha un poc més de moviment que a Vallat, i eixim cap a la Huerta a buscar el camino de Toga per on continua el GR.
L'horta d'Argelita que es rega de la sèquia està dividida en trossos que prenen el nom del dia de la setmana que els toca l'aigua, així quan eixim del poble a l'esquerra ens queda el Viernes que ens acompanyarà fins al barranco de los Conchones on deixa pas al Jueves i Miercoles.
Però nosaltres no anirem tan lluny. Passem el barranc pel pontet del camí vell, per on també va la sèquia (el pont nou és a la vora però ens fa il·lusió seguir els passos dels antics). Només passar-lo trobem les senyals del GR que enfila amunt pel camino de Toga.
El camí puja entre pins i, això pot ser perillós en un dia més calorós, entre caixes d'abelles. Supose que quan vinga la calor ja no estaran però la veritat és que estan molt properes al traçat del GR i es fa difícil fugir d'elles.
Passem de pressa però sense fer soroll per no molestar les abelles i de seguida arribem a la carretera que travessem per a buscar el vell camí que continua pel costat del barranco de Cervera.
El primer tram planeja per la vora del barranquet i finalment se'n separa pujant recte cap al collet que queda ben prop. La pujada és curta però a pits i ens obliga a esforçar-nos encara que per poc tros. De seguida acaba i continua la senda en una travessa horitzontal que ens porta a assolir el collet que queda entre la Cava i el Cerro per on traspon el camí entrant ja al terme de Toga.
El camí enfila des d'ací recte cap a Toga buscant el riu però abans cal travessar la carretera. Passada esta continua baixant amb menys pendent i es desvia per a buscar la fuente Caliente situada quasi a l'altura del riu.
De la fuente Caliente no brolla aigua. Està desviada al poble així que si volem tastar les aigües minero-medicinals (guanyadora de dos medalles el 1906 i 1909) haurem d'anar al poble. Ací però podrem seure als banquets de pedra a fer un mos i un glop, i a falta d'aigua traiem la mistela.
Després d'un breu descans i d'un mosset encetem la segona part del recorregut que ens durà a tornar a Vallat seguint sempre el riu de Millars que tenim al davant.
Baixem de la font per un magnífic camí empedrat que acaba en un pontet d'obra que salva el canal que duia aigua a l'antiga fàbrica de llum de la Carmelitana. Un poc més avant un parell de vigues de ferro han substituït l'antic pontet que salvava el riu de Millars i per l'altra banda seguim un tros riu amunt entre els canyars fins que ens desviem per a entrar a Toga pels llavadors, i al seu costat trobem la nova fuente Caliente, just sota l'antic palau-castell de Toga, o més bé els seus fonaments que és tot el que en resta.

Capelleta i pont sobre el barranco de los Conchones.

Caixes d'abelles vora el camí.

Carretera de Vallat.

Camí vell de Toga.

Toga des de la baixada del Cerro.

Fuente Caliente, no brolla l'aigua perquè està desviada al poble.

Fent un mos a Fuente Caliente.

Camí empedrat baixant al riu.

Passera de ferro per travessar el riu de Millars, ací un simple rierol.

Fuente Caliente nova, l'aigua està desviada des de l'antiga.

Des d'ací pugem a la plaça de l'església i travessem el poble buscant el camino de San Juan per on eixim riu avall cap a Espadilla. Arribem a l'ermita de San Juan i ens desvíem del camí per a vore de més prop les ruïnes de l'antiga ermita on encara queda una part de la teulada en peu però que no durarà massa.
Reprenem el camí i passem per la depuradora de Toga que sembla nova sense estrenar, i continuem pel camí asfaltat que ressegueix la vora del riu fins que trobem una passera formigonada que passa a l'altra banda.
Travessem el riu i continuem per l'altra banda, per un camí de terra que continua per vora riu fins que s'acaba. Ací travessem una sèquia i pugem per entre dos finques. Ací trobem un home i preguntant-li per anar fins a Vallat ens diu d'on s'agafa el camí que hi havia abans encara que no sap si es podrà passar el riu perquè la passera se la va endur una riuada.
Eixim a la part alta per on passa la pista del Plano que travessa la partida homònima d'Espadilla, tota ella plantada de tarongers. Arribats a l'altra punta i seguint les indicacions que ens han donat trenquem a l'esquerra (a la dreta ix a la carretera d'Argelita a Vallat) passant per la vora de l'assolat molino de la Carmelitana.

Església de Toga.

Ermita de San Juan.

Camino de los Planos.

Seguint per vora riu.

Molino de la Carmelitana.

Deixem enrere el vell molí i un poc més avant trobem el camí que travessa el riu cap a la Huerta Baja però per a travessar-lo ens hem de descalçar per passar el riu a gual. Manolo decideix no fer-ho i se'n torna enrere i continua per la carretera fins a Vallat. Nosaltres ens fem l'ànim i passem per l'aigua que no està precisament calenta. Per sort només són uns metres però suficients per a fer-nos present que encara estem a l'hivern.
De l'altra banda continua el camí que passa per baix de la Huerta Baja, entre els canyars del riu, fins que arribem a la pista que baixa des de la Lometa. A partir d'ací el camí està net i formigonat i el continuem fins que trobem un pi que marca el punt on ens hem de desviar seguint el que en algun moment va ser pista i ara no és més que un braç del riu per on corre l'aigua quan hi ha crescudes. Arribem així al braç principal del riu i com no porta molta aigua mirem de travessar-lo a gual sobre unes pedres sense banyar-nos massa els peus (gran idea el gore-tex), continuant per l'altra banda.
El que deguere ser la pista ara només és un escampall de pedres entre els canyars i el seguim però arribem a un punt on a l'esquerra trobem un senderol molt marcat i decidim seguir-lo. La senda ens puja per fora del riu i es va perdent així que provem de tornar al riu però no és fàcil.

Travessant el riu a gual.

Camí per baix de la Huerta Baja.

Vell camí per dins del riu.

Finalment decidim que, ja que hem arribat ací, farem la crestera que separa el riu Villahermosa del Millars, estreta i estètica i que estem segurs de poder passar, més que res perquè ja ho va fer una vegada Pascual Vicent (i ho va penjar al facebook), així que enfilem amunt entre el pinar fins que assolim la divisòria. Per ací corre un senderol més o menys marcat però transitable que ens acosta a la part aèria i estreta. Un pas d'escalada ens separa de la continuació però és evitable per l'esquerra (pujant). A partir d'ací no hi ha cap punt difícil i anem buscant la part dreta per mirar de baixar a la carretera que queda just a sota nostre i, sorprenentment trobem una traça clara d'un vell sender que ens baixa prou bé llevat de l'últim tros que toca baixar al recte per un corriol d'animals ample i net però molt costerut i amb pedruscall solt.

Riscla de las Campanas que separa els rius de Millars i de Villahermosa.

Tram aeri de la Riscla.

Baixant al recte a la carretera.

Riu de Villahermosa (o d'Argelita) als peus de la Riscla de las Campanas.

Arribem a la carretera i només ens queda continuar per ella fins a Vallat, però per la part de dalt de la carretera queda la sèquia que porta l'aigua al poble i per la vora hi ha pas de regador així que decidisc seguir-lo. La sèquia va sempre per dalt de la carretera i és fàcil de seguir fins que arriba a uns bancals mig treballats prop del poble. Només queden 100 metres però el traçat ací es troba totalment emboscat així que toca baixar per la carretera i acabar de fer els darrers metres per ella abans d'arribar al poble i tancar el cercle d'una ruta que ens ha eixit més aventurera que no pensàvem. Segurament a l'estiu i seguint per dins del riu seria molt més fàcil.

Sèquia de Vallat.

Ací està el track:





I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

De Vallat al Pozo Vidal i tornada pel riu Villahermosa
De Toga a Argelita entre el Mijares i el Villahermosa
D'Argelita a la Canaleta per la Laguna tornant per las Puertas

Més informació:

• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
• Canaleta
• Ajuntament d'Argelita
• Ajuntament de Toga 
• Ajuntament de Vallat

Aprofitem la vesprada d'un dia plujós i fred per acostar-nos al terme de Fanzara i completar un tram més del GR333 amb una ruta circular. En esta ocasió no passarem per cap poble sinó que farem un tros de l'etapa més llarga del GR, la que uneix Ribesalbes amb Tales.

Per a fer-ho ens acostem al Chirlán des d'Onda, seguint el camí de . Deixem el cotxe a l'abandonada finca de tarongers del Chirlán, ja dins del terme de Fanzara però al costat del d'Onda i comencem a caminar pel camí de Sala a Xiclà, que passa per la vora del barranc de Beniparrell però per dins del terme d'Onda. Per ací passa el PR-CV-161 o sender de les Moles que fa una llarga circular al voltant d'Onda. Comencem caminant per les faldes de Cantallops. Anem amb el barranc a la vora voltats d'un espés pinar que ha crescut als antics bancals. La humitat és present en l'ambient, este matí ha plogut i els núvols encara s'agarren a la Mola i al Montí.
Caminem pel vell camí, ara pista, fins que travessa el barranc. Només passar-lo se'ns uneix per la dreta el camí de Tales a Fanzara per on ve el GR-333. Ara tocaria girar a la dreta per continuar el GR camí de Ribesalbes però continuem uns metres més fins a Xiclà, ampla clotada que s'obre entre tossals. Ací es parteixen els camins de Fanzara a Suera i a Tales, l'un continua recte seguint el Tales, Fanzara i Onda en una gran fita d'obra que s'alça prop del camí.

Finca de Chirlan.

Camí de la font de Xiclà o font de Ramos com es coneix a Onda.

Encreuament de camins (i partició de termes) a Xiclà/Chirlán.

Retornem sobre els nostres passos i a l'arribar al barranc n'eixim per l'esquerra seguint el GR que passa pel costat del mas del Pi abans d'entrar a la finca de tarongers del Chirlán. Ací el camí passava recte pel mig però al transformar la terra per a plantar els tarongers el van desviar i ens toca fer una volta per la part alta de l'abandonada finca on els pins van ocupant el lloc dels tarongers deixats ermar.
Arribats a l'extrem nord de la finca retrobem el vell camí que s'endinsa al pinar que ens acompanyarà un bell tros de camí.
Entre el pinar hi ha diverses sendes que mouen a dreta i esquerra però el GR segueix el traçat del camí vell, sempre buscant el millor pas entre els tossalets de las Losas i la Loma los Cuernos.
Després de deixar a l'esquerra un ametlar arribem al corral del Baladrar on guarden ovelles.

Mas del Pi.

Travessem la finca de Xiclà que ha fet desaparèixer el vell camí.

Camí vell de Tales i Suera a Fanzara.

Corral del Baladrar.

Deixem el corral on només hi ha el gos cuidant-lo, tan acostumat a vore gent que ni ens lladra, i trobem un colladet on hi ha un encreuament de camins. Per la dreta continua el GR que ix a la carretera de Montanejos i la segueix uns metres a la dreta per seguir pel vell camí de Fanzara que enfila a la carretera just on passa el pont del barranquet del Baladrar.
Passem per sota la carretera i continuem per l'altre costat per la vora del barranc seguint el traçat d'una línia elèctrica. Arribem així a la fonteta del Baladrar, amb una bassa que recull l'aigua que rega un trosset d'horta. Per una banda queda la carretera i per l'altra una pista que segueix el traçat de l'Assegador Real d'Aragó que puja des d'Onda a Penyagolosa. Seguim la pista per on han passat les ovelles del corral del Baladrar fins que trobem a l'esquerra una fita que marca el lloc on cal baixar per la vora d'uns bancals d'oliveres a buscar el barranc.
Al mateix llit del barranc hi ha un abeurador que s'omple de l'aigua que baixa pel barranc. Un poc més avant es junta el barranc del Baladrar amb el de la Lleuja, que travessem abans de pujar a una pista poc transitada que ve de la carretera. La seguim a la dreta cap al riu fins que acaba a un hort de tarongers abandonats. Tot i què la pista el travessa pel mig nosaltres fem la volta per dalt evitant entrar així a la finca particular, abans de continuar per l'altra banda. A la nostra dreta queda el barranco de la Lleuja i al fons les muntanyes del Salvador cobertes d'un espès pinar. Per allí passarem d'ací a poc.

Camí de Fanzara (abandonant el GR).

Pont sota la carretera.

Antic assegador.

Fonteta al Baladrar.

El caminal ens porta al camino de la Lleuja, ample i asfaltat, que des de la Cueva Santa enllaça amb el riu. El seguim avall cap al riu mentre travessa olivars, ametlars i garroferals.
Abans d'arribar al riu deixem a l'esquerra la senda de l'Escaleta, que mou pel mig d'un olivar. Uns metres més avall arribem al riu i trobem les marques del GR333 que travessa per ací el riu venint de Ribesalbes. Nosaltres no travessem el riu sinó que el seguim per la vora, riu avall, cap a los Casales.
El GR continua per dins del riu (tot i què hi ha una pista paral·lela per la banda de dalt) durant més d'un quilòmetre fins que n'ix. Enllaça ací amb el vell camí de los Casales que travessa el barranco de la Lleuja i puja fent unes llaçades als corrals de los Casales, on antigamet estava el poble morisc de la Lleuja, abandonat arran de l'expulsió dels moriscos. Com tants altres pobles es van reaprofitar els casalicis per a corrals i això ha fet que encara se'n conserven les restes.

Drecera entre tarongers abandonats.

Camí de la Lleuja.

Riu de Millars on reprenem la traça del GR.

Bancals d'oliveres a la Lleuxa.

Los Casales, lloc on es trobava l'antic poble de la Lleuxa.

Des d'ací continuem pista amunt entre bancals treballats que conforme pugem deixen pas al pinar.
Quan ja estem ben amunt deixem la pista trencant a l'esquerra per senda cap al mas de los Canónigos.
A la vora del camí hi ha una profunda i llarga rasa que es correspon a un antic terrer de caolí. No és l'únic que trobarem per ací, tots menuts doncs els grans terrers de caolí es troben al Chalabasar, ja tocant Ribesalbes.
La senda passa per la fuente de los Canónigos, totalment seca, i ens puja al vell mas, ja sense sostre, que en la seua època deguere ser gran i important.
Fins ací arriba un antic camí de carro que ve de la carretera, segurament per a endur-se el caolí, i per ell continua el GR travessant el pinar que envolta les faldes del Salvador.
El camí passa pel costat de l'assolat corral de Solisa i per dalt d'un mas més modern, ja proper a la carretera, voltat d'un tancat on hi ha ovelles i un bou. Poc després arribem a la carretera de Montanejos. Ací el GR trenca a la dreta unes desenes de metres per a desviar-se'n cap al corral del Baladrar (per on hem passat abans). Per no repetir recorregut nosaltres anem a l'esquerra unes passes i girem a la dreta per un vell camí que ara més bé sembla una senda que travessa cap a la balsa de las Losas.

Camí de los Canónigos.

Mas de los Canónigos.

Carretera d'Onda.

Senda a la bassa del Llosar.

Planegem un poc i eixim a una pista pedregosa i mig desfeta per l'aigua que puja a l'esquerra cap a la bassa de regulació del canal de la cota 220. Apretem el pas perquè la vesprada va deixant pas a la nit i els núvols que estaven dalt les muntanyes han anat baixant de manera que ja estem dins la boira i la llum del dia s'esvaeix.
A la bassa trobem les senyals del PR-CV- 361 que des d'Onda s'acosta al Salvador. Nosaltres el seguim cap a Onda, més o menys seguint les traces de l'antic camí d'Onda a Fanzara.
El camí és ample i planer i podem avançar més ràpidament. A l'arribar a la ratlla del terme d'Onda mou per la dreta un sender que seguim. El sender continua uns metres cap al sud i gira cap a llevant, però nosaltres continuem la direcció que portàvem per dalt d'un morret pedregós on no hi creix massa la malea de manera que evitant coscolls i romers anem baixant a buscar la gran finca de tarongers de Chirlán que es troba just sota nostre.
Baixem fàcilment, la part més difícil de la ruta és justament el salvar el desmonte de la finca on ens toca buscar el punt més baix per poder arribar als camps de tarongers abandonats.

Camí vell d'Onda a Fanzara.

Baixant al recte per la ratlla d'Onda i Fanzara.

Finca del Chirlán.

Ja només ens queda travessar la gran finca, sempre per la vora del barranc de Beniparrell per a tancar el cercle finalitzant així una nova etapa del GR-333.



Ací està el track:





I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Del Baladrar a la Muela
De Ribesalbes a Fanzara
Del Salvador d'Onda a la Lleuja i Ribesalbes
de Fanzara al Salvador per la cova de la Mola i tornant per l'Escaleta

Més informació:

• Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)

La Mancomunitat Espadà - Millars ha traçat fa ben poc un nou sender, el sender de gran recorregut GR-333 que al llarg de cent-cinquanta quilòmetres enllaça els 15 pobles de la mancomunitat.
Com som de naturals curiosos volem recòrrer-lo, i ho fem plantejant rutes circulars al seu voltant. Vam començar fent la ruta entre Alcúdia i el colladico Royo, arribant a Villamalur. La setmana passada vam enllaçar els pobles de Vallat, Argelita i Toga. Dimecres passat li va tocar el torn a un llarg tram que hi ha entre Xiclà i el riu de Millars que forma part de l'etapa entre Ribesalbes i Tales i hui ens acostem a Villamalur per fer el tram fins Torralba.
El plantejament de la ruta és molt senzill: anar pel GR-333 i tornar pel GR-36.



Comencem a caminar des de la Era del Concejo. Podríem haver-nos estalviat el quilòmetre llarg que hi ha fins al Prao i començar allí on es junten (o separen) els senders, però hem preferit fer el recorregut complet des del poble, així que comencem caminant per la pista asfaltada que ha substituït el camí vell que unia els dos pobles.
Eixim de Villamalur i seguim les indicacions a Torralba i Pavías, baixant per la bonica ombria on hi ha el cementeri del poble. Des de la primavera a la tardor el verd dels arbres adorna la raconada per on baixem, però ara la primavera encara no s'ha fet notar i els xops, cirerers vers i bord, i demés caducifolis encara estan sense fulla i la terra sembla dormir.
Anem baixant i després de travessar el barranco de los Viñales i passar un desmonte enfilem la part final de la baixada al Prao.

Camino de Torralba (i Matet i Pavías).

El Prao baix i el Pinar dalt.

Bifurcació de senders al Prao.

Al Prao hi ha una font, una bassa d'incendis, taules i jocs infantils i fins i tot un refugi obert per arrecerar-se en cas de mal temps. Ací, ara com abans, també hi ha una bifurcació de camins. Ací parteixen dos camins asfaltats; per l'esquerra el de Pavías i per la dreta el de Torralba. Ací també parteixen els dos GRs, seguint l'asfalt cap a Torralba el GR-36 mentre que recte, remuntant el barranco Berniches el GR-333. Ací també partien abans els camins de Torralba i Pavías (i Matet), el primer seguia el traçat del GR-36 encara que el primer tram no el feia per la pista sinó pel camí vell que encara es conserva per darrere de la fuente del Prao, encara que la falta d'ús ha fet que s'embosque totalment i es fa difícil passar-hi. L'altre continuava per on ho fa el GR-333 barranc amunt, encara que més amunt se'n separeven els camins i el de Matet travessava el barranc per a buscar el Collao, mentre que el de Pavías feia la volta per la capçalera per a baixar pel barranco Perrudo i pujar per la fuente la Artea.
Nosaltres seguim este camí mentre anem passant per la vora del barranco Berniches. Quan acaba el camí de cotxe continua el vell camí de ferradura que remunta per la part de la solana. Per dins del barranc continua també una senda que puja per la vora de la sèquia que regava les hortetes del barranc.
Passem per dalt de vells bancals i deixem al barranc les runes del que fou el molino Berniches. Entrem després al pinar que creix a la solana del Pinar que s'allarga per dalt nostre i on pujarem més endavant.
El camí és ample i conten al poble que per ací pujaven camions a la guerra per a portar munició fins al Collao. Ara no ho podrien fer perquè les solsides han malmés la plataforma del camí en alguns llocs.
Poc després de passar el punt on se'n desviava el camí de Matet (directe al collao) les traces del vell camí desapareixen i continuem per una pista oberta al seu damunt que les ha esborrat. Seguim la pista que poc a poc es fa transitable però amb forta pendent fins que, seguint el camí de Pavías, gira  a l'esquerra. Nosaltres ací seguim recte per a senda de la Rocha que puja recte amunt fins que arriba a la pista asfaltada de Pavías.

Camino de Matet (i Pavías) pel barranco Berniches.

Camino per dalt del Molino Berniches.

Senda de la Rocha.

Arribem a l'asfalt però no el xafem, per la dreta continua la senda que s'enfila al Pinar i ho fa amb una forta pendent, sobretot el primer tram que coincideix amb un vell tallafocs i puja quasi al recte. Més avant suavitza la pujada però continua pujant per la cara de migdia, que no fa honor al nom doncs està coberta de carrasques i no de pins. Travessem els carrasquissos, espessos però baixets, rebrotissos de després de l'incendi del 94 als quals els caldria una bona aclarida per deixar tan sols un braç per soca.
Assolim la carena al Pocico de Villamalur, la part més baixa (que no arriba a coll). Per ací passa una pista i cal seguir-la a l'esquerra, però nosaltres no ens estem de desviar-nos a la dreta per pujar a l'Alto del Pinar on hi ha una caseta de vigilància forestal (amb una cotxera coberta, molt convenient en cas de mal oratge).
Refem els nostres passos i continuem pista recte cap al Tajar.

Senda al Pinar per la Rocha.

Pocico de Villamalur.

Alto del Pinar.

Caseta forestal al cim del Pinar.

Quan acaba la pista cal seguir per la senda que davalla al collao la Rocha que separa la Santa del Tajar, totes dos a l'alineació muntanyosa que tan a Villamalur i Torralba es coneix com el Pinar.
La baixada travessa una tartera on creixen els orons. Una baixada curta perquè de seguida arribem al coll. Recte continua la senda que puja a la Santa, abalisada de blanc i verd, i per la dreta continua una altra senda (també del mateix itinerari) que baixa a Torralba per la fuente de las Montalbanas.

Collao la Rocha i la Santa al fons.

Encreuament de senders al collao la Rocha.

Seguim doncs GR i el SL-CV-103 que coincideixen fins a Torralba en forta baixada fins que travessem la pista asfaltada de Torralba i continuem avall. Un tram més avall hi ha la fuente de las Montalbanas, a uns metres a l'esquera del camí. Paga la pena de desviar-se'n tot i què en estos moments no té aigua.
Reprenem el camí i continua en un flanqueig penjat als peus de les Peñas del Grau, abans d'enllaçar amb el GR-36. A partir d'ací ens queda un curt tram de pujada fins a la pista de Torralba, que seguim uns metres i abandonem per l'esquerra per a baixar a Torralba per la Fuencerezo, que pren l'aigua d'una llarga galeria que n'entra a la muntanya abans. De la font no n'ix aigua ja que es troba canalitzada cap al poble.
La senda que baixa és el vell camí de Villamalur a Torralba que ací coincideix amb el GR-36, el GR-333 i el SL-CV-103. Un únic camí i tres itineraris diferents.
Finalment entrem a Torralba per les eres i ens acostem a la plaça del poble però no ens entretenim perquè encara ens queda la llarga tornada.

Pista asfaltada de Torralba.

Fuente de las Montalbanas.

Passant sota las Peñas del Grau.

Camí vell de Villamalur a Torralba i punt de pas del GR-36.

Baixant a Fuencerezo.

Arribant a Torralba pel camino de Villamalur.

Panell informatiu a l'entrada del poble.

Retornem seguint el camí que havíem fet per arribar a Torralba pel GR-36 que seguirem fins al Prau, i farem tot el camí seguint el camí vell de Torralba a Villamalur.
Pugem per Fuencerezo a la pista de Torralba (ací de Villamalur, clar) i baixem per l'altra banda. Deixem a la dreta el camí que puja per las Montalbanas al collao la Rocha, per on hem vingut, i continuem recte a buscar el barranco de las Montalbanas que més endavant pren el nom de la Fuente Ramón.
El camí puja lleugerament passant per un collet que uneix (o separa) el Tajar del tossalet on s'alça l'antic castell de Villaleba.
Passat el castell el camí baixa i puja lleugerament mentre ressegueix les faldes del Pinar. Després de passar el Alto de la Fuente Ramón baixem a buscar el reguer que hi baixa i als seus voltants es troba la vegetació més interessant de tot el tram amb grans roures i sureres que van escapar de l'incendi. A l'estiu les falagueres fan acte de presència però hui les trobem seques pel fred de l'hivern i la llarga sequera que patim.
Finalment una llarga diagonal pel pinar ens porta al collado de la Sierpe on conflueixen la pista i la senda. El nom li ve d'una alineació de pedres que semblava una serp, malauradament perduda al fer les pistes.

Pista de Torralba. Al fons hi ha el Tajar i als peus el collado la Rocha.

Castillo de Villaleba.

Camí faldejant la cara nord del Pinar.

Pujant al collado de la Sierpe.

Ací trobem una nova conjunció de camins, per l'esquerra ens puja el PR-CV-276 que ve de Ayódar per la fuente la Peña i que ens acompanyarà fins a Villamalur. I seguint les marques del PR i el GR reprenem el camí que baixa recte mentre que la nova pista fa voltes i voltes.
No serà fins molt més avall, al Mesillo, quan el camí i la pista se retroben i continuen plegats cap al Prao, només desviant-se'n el camí per retallar una volta quan passem pel corral del Mesillo (o les restes del que fou).

Encreuament de senders al collao de la Sierpe.

Baixant de la Sierpe a Villamalur.

Villamalur des del Mesillo.

Fuente el Prao.

Només ens queda continuar pel camí asfaltat i pujar al poble per la pista de Torralba per acabar la llarga circular entre Villamalur i Torralba pels gr's.

Entrant al poble per la pista de Torralba.

Ací està el track:



I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Circular als pinars de Villamalur: del Cantal al Perrudo pel Bobanar i el barranco Berniches
Pujada al Pinar (la Santa) des de Villamalur
Torralba al Pinar

Més informació:

• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies  
• Mancomunitat Espadà - Millars 
• Puchades i Vila, Sento (2009) Serra d'Esadà. GR-36 Ed. SASE
• Wikiloc de la Mancomunitat Espadà - Millars
• Ajuntament de Torralba del Pinar

Hui tocava aprofitar la vesprada del diumenge per a fer alguna activitat i com que el dia no convida a anar en bicicleta hem decidit acostar-nos a la Veo i fer una curta etapa del GR-333 enllaçant els pobles de Veo, Aín i Alcudia.

Així que comencem a caminar eixint de Veo pel camí d'Aín. Ací coincideix el GR333 amb el GR36 que segueixen ambdós el traçat del vell camí que unia els dos pobles.
Comencem baixant per les hortes que s'estenen pels dos costats del riu Veo. El camí ací és una delícia, ben empedrat baixa fent voltes entre les hortetes. Les que estan més prop del poble encara estan treballades, conforme ens allunyem  estan ja ermes.
Travessem un ample camí asfaltat, construït als anys 90 per a facilitar l'accés a les hortes i continuem baixant fins que arribem al llit del riu. Uns metres a l'esquerra queda la font de la Pistola sota uns alts xops. Ens acostem a vore-la. A l'estiu el lloc és molt fresc i abelleix fer un glop d'aigua. Hui i havent acabat d'eixir encara no.

El poble de Veo vist des de la carretera.

Camí d'Aín on coincideixen el GR-36 i el 333.

Font de la Pistola a la vora del riu de Veo.

Continuem camí pujant per l'altra vessant, per les hortes de l'altra banda del riu. El camí continua bellament empedrat i puja entre les parets de pedra seca que aguanten els bancals fins que eixim a una pista. Ací s'acaben les hortes i comença el secà, o començava perquè ara els olivars i garroferals han estat engolits pel pinar.
Travessem la pista i comencem a pujar per un pinar en ombria. El vell camí puja fent voltes per a disminuir la pendent. Ací també trobem que bona part del traçat es troba empedrat per a evitar-ne l'erosió i no haver d'estar reparant-lo continuament. Segurament estem davant d'un dels millors camins de la serra tan per la factura de la construcció com pel gran tros conservat. Fóra bo que els ciclistes que el baixen ho facen en prou cura com per a no fer malbé allò que tants esforços va costar de fer als veïns de Veo.
Conforme pugem Veo va quedant al fons de la vall encara que les vistes no són molt bones des de dins del pinar.
Arribem finalment a un collet que passa a l'altre costat del tossal deles Malladetes per on corre l'assegador de Benitandús. El camí passa ara a la vessant de la solana i als nostres peus podem vore el barranc d'Aín que baixa recte cap al Montí d'Onda.
El camí gira al sud i continua sense perdre altura per la mateixa vessant i, un poc més avant, es junta el camí d'Aín a Tales que puja pel barranc d'Aín.
Arribem així a l'ample collado de Veo. Ací trobem una pista per on continuen els GRs. Per ací també passa el SL-CV-29 que baixa de la Penya de la Campana i continua cap a la font de la Basseta. Nosaltres el travessem i continuem baixant per pista cap a Veo entre bancals d'oliveres.

Tram magníficament empedrat entre les hortes de l'altre costat del riu.

Veo des del camí d'Aín.

Tram ben conservat del camí entre els pinars que creixen als antics bancals.

El Barranc d'Aín. El Montí es veu al fons.

Collado de Veo.

Només abandonem la pista per a reprendre la traça del camí vell, estalviant unes revoltes. Ací el vell camí també es troba empedrat i ben ample i ens estalvia una volta innecessària per als caminants.
Arribem un poc més avall al punt on es separa el camí vell de la pista. El vell camí de Veo trenca a la dreta per a entrar a Aín. Per ell continua el GR36, però el GR333 continua baixant per la pista cap als Corrals.
Arribem a la carretera i la travessem baixant pels Corrals del poble, situats a una distància suficient del mateix. Ací es barregen els vells corrals, alguns encara usats per a guardar atifells diversos, amb alguns arreglats com a vivenda.
Travessant els corrals baixem a les hortes que s'estenen per les vores dels barrancs del Picaio i de la Caritat que conflueixen ací.
Baixem al barranc i continuem pel camí que segueix el mateix llit del barranc, per on passa també el SL-CV-29 i entrem al poble pel carrer de la Sequieta.

Aín des del Collado de Veo.

Tram empedrat baixant per les Foies.

Aín des dels Corrals.

Els Corrals.

Camí vora el barranc del Picaio.

Carrers d'Aín.

Travessem Aín passant per la plaça de l'Església i eixim per la plaça Nova, per davant de l'Ajuntament a buscar la carretera d'Almedíjar.
Ara ens toca seguir un bon tros de carretera doncs el camí vell d'Aín a Alcudia coincideix en bona part amb la nova carretera. En este tram el GR coincideix també amb el SL-CV-29.
Quan la carretera fa una revolta de ferradura a l'esquerra per la dreta continua el camí vell, baixant a travessar el barranc del Picaio i continuant per l'altra vessant. Continuem travessant olivars, alguns encara treballats i d'altres ja deixats perdre, que s'alternen amb alguns ametlers que li posen una nota de color amb les flors blanques i roses. Ho fem seguint un camí ample i empedrat com correspon a un camí real.
El camí puja per la vora dels bancals més o menys recte fins que, finalment, trenca a la dreta (de fet el vell camí continua per l'esquerra per a eixir a la carretera) pujant a buscar un assegador per on arriba a la pista de les Torques.
Ací el SL gira a la dreta mentre que el GR ho fa a l'esquerra per a buscar la carretera a l'altura del collado de Alcudia.

Carretera d'Alcudia.

Camí vell del collado de l'Alcudia.

Planejant entre ametlars al Collao d'Alcudia.

Passem el collao i de l'altra banda mou una pista a la dreta que hem de seguir. Per ella continuava el vell camí d'Alcudia, paral·lel a la carretera per baix.
La pista segueix recte però nosaltres ens desviem a la dreta per un altra traçada ací damunt de la vella senda de la Xelva, que fa drecera entre els dos pobles.
Quan els últims bancals treballats deixen pas al pinar la pista deixa pas a una senda que passa per la vora d'una fita de terme, on deixem enrere Aín i entrem a Alcudia.
La senda baixa a buscar el barranc dels Morts i continua per l'altre costat, seguint un el traçat d'un assegador. A partir d'ací el camí ja no és tan planer doncs a les raberes no els calien els camins empedrats ni ben traçats per a desplaçar-se.
Passem per baix d'un abellar que queda dalt d'unes penyes, i pels peus de les penyes s'arrapa la senda on, en alguns llocs, han ficat cordes per a facilitar el pas en cas que les pedres estiguen banyades.
La senda de la Chelva no és llarga però al no poder avançar tan ràpidament a vegades ho sembla. De tota manera no tardem massa en arribar al barranco del Berandín o de la Chelva. Ací el GR continua per la dreta però nosaltres no ens estem de desviar-nos uns metres per a aguaitar a vore la cueva del Toro.

Continuació del camí vell de l'Alcudia.

L'Alcudia des del camí vell.

Fita de terme a la vora de la senda de la Xelva.

Abellar dalt del barranc dels Morts.

Cordes a la senda.

Barranco de la Chelva des de la cueva del Toro.

Per dins la cova passa una corrent subterrània d'aigua. No és l'única cova amb aigua de la serra, a la veïna Aín en podem trobar dos: la Covatilla i la font de la Caritat, encara que la més espectacular és la cova de Sant Josep de la Vall d'Uixò.
Ací només eixir l'aigua de la cova es recull en una sèquia que passa el barranc per un aqüeducte i recull l'aigua en una bassa que servia per a regar la Huerta de la Chelva, ara completament abandonada.
Retornem al GR i continuem barranc avall passant per un bonic rodal de roures grans, ara sense fulla. La senda ens baixa al barranc que sempre duu aigua, el travessem i continuem per l'antic camino de la Chelva que va sempre paral·lel al barranc per l'esquerra. Per la vora del barranc creix una interessant salzeda, una de les poques de la serra.
Quan el barranc arriba a l'enforcall del riu de Veo el camí gira a l'esquerra i comença una llarga pujada per la Umbrieta cap al poble. A la nostra dreta queda el riu de Veo que forma ací una profunda gorja entre les formacions tobàcies que queden ocultes entre els llidoners, ara sense fulla. De l'altra banda hi ha tot d'hortetes que davallen des del poble fins al fons del riu. D'esta el magnífic camí empedrat puja travessant una bonica ombria on creix un bosquet de caducifolis entre antics bancals abandonats que només comencen a estar treballats quan ja ens acostem al poble.
El camí ens porta a la mateixa plaça del Cantón d'Alcudia, davant la carretera. Des d'ací el GR333 es dirigeix cap a Xinquer però nosaltres hem de tornar a Veo i ho farem aprofitant el GR36.

Camí barranc avall.

Barranco de la Chelva, sempre amb un rajolí d'aigua.

Camino de la Chelva per la Umbrieta.

Tram empedra molt ben conservat.

Alcudia des de la Umbrieta.

Eixim del poble pel Balsón (que donava aigua al molino del Tío Remigio), seguint el vell camí que salva el riu de Veo per un pontet d'obra, just sota el nou pont de la carretera.Enllacem un poc més avant amb el traçat original del GR que baixa per la senda del Hondo entre les hortes fins al Molinet, que deixem enrunat a la dreta. Arribats a este punt el GR deixa la senda i continua per l'esquerra seguint una sèquia que duu l'aigua a Veo. Este tram és delicat, sobre tot per a aquells que no tenen massa equilibri doncs bona part del temps anem per damunt el xicotet caixer de la sequieta, sovint penjat sobre els bancals de sota en una caiguda prou respectable.
En molts trams es conserva el pas de regador d'una mida acceptable facilitant el pas, però el camí antic entre Alcudia i Veo coincideix amb la carretera i és des d'ella d'on baixen els camins d'accès a les hortes de manera que anem trobant-ne alguns transversals al nostre pas. Tots ells ens poden servir d'escapatòria en cas de no vore'ns en cor de continuar pel caixer de la sèquia.
Un cartell ens avisa d'un tram perillós. Es tracta d'un lloc on una solsida va tapar la sèquia, sortosament ja s'ha arreglat cobrint la sèquia de manera que en conte d'anar per la vora anem per la mateixa ara convertida en camí. A partir d'ací el camí és més fàcil i encara ho serà més quan més ens acostem a Veo.
Per les nostres vores anem trobant hortes, les més abandonades, però encara se'n conserven moltes de treballades, sobretot les més accessibles. I per les vores de les hortes infinitat de llidoners, molts d'ells desmotxats d'antic per a aprofitar les vares per fer mànecs i forques, una indústria important en altres temps.

Pont del camí vell a sota del pont de la carretera.

Avançant pel caixer de la sèquia.

Finalment la sèquia deixa pas a un camí que ens acompanya els últims metres abans d'arribar a Veo mentre els darrers rajos del sol ponent s'amaguen per darrere de l'Espadà, finalitzant així una més que interessant circular per una de les zones més humanitzades (i no per això menys interessants) de la serra d'Espadà.




Ací està el track:





I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Aín al Picaio i Espadà tornant per la fuente del Toro
De Veo als Cocons
de la Fuente de la Calzada a Alcudia pel pic d'Espadà 
GR333: d'Alcudia a Villamalur tornant pel GR36

Més informació:

• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea
• Puchades i Vila, Sento (2009) Serra d'Esadà. GR-36 Ed. SASE
• Wikiloc de la Mancomunitat Espadà - Millars
• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies  
• Mancomunitat Espadà - Millars 

Un dimecres més continuem recorrent el traçat del nou GR-333. En esta ocasió eixim de Tales, punt d'inici i final de ruta. Comencem la ruta des de davant del centre d'interpretació de la Mancomunitat Espadà Millars, promotora del sender, que malauradament està tancat.

Des d'ací travessem el poble seguint la carretera i passant per dalt del molí Taona i dels llavadors, alimentats per una sèquia que pren les aigües del riu Veo un poc més amunt.
Deixem enrere el poble i continuem per la carretera de Suera uns metres desivant-nos només travessar el riu Veo. Ací trobem el primer pal indicador del GR que ens encamina cap a Suera per la partida d'Entre-rius per la senda de les Àguiles.
El camí de les Àguiles comença passant sota la cova del Campament on hi ha una xicoteta escola d'escalada.Conforme pugem si ens fixem bé podem trobar entre els bancals restes de rajoles de les construccions d'un antic campament de l'OJE. A la part alta encara queda un edifici reaprofitat com a caseta de camp, i és que a l'època franquista ací es feien campaments de l'Organización Juvenil Española (de la Falange), d'ací el nom de la cova i del paratge. Tot i què sembla que ja en època de les guerres carlines se va establir un campament en este mateix lloc durant la batalla de Tales.
El camí continua per la partida d'Entre-rius, que queda entre el riu de Veo i el de Sonella, i la deixem enrere seguint la senda que munta sota el pinar que ocupa els antics bancals. El camí s'ha netejat i és bo de seguir, bé, el primer tram no és tan bo perquè és el més costerut però passada la primera pujada suavitza la pendent i costa menys caminar.

Edifici de la Mancomunitat Espadà - Millars.

Tales des de la Cova Negra. Inici real del sender.

La Cova Negra, el camí passa sota d'ella.

Camí d'Entre-rius, empedrat en molts trams.

Caseta que formava part de l'antic campament de l'OJE:

Assegador cap a les Àguiles.

Arribem així a un primer cim on hi ha un bell mirador sobre la vall del riu de Veo i els Òrguens de Benitandús. Cal seguir un poc més avant per a trobar el desviament a Suera. Abandonem així la senda de les Àguiles que puja al cim de les Àguiles i continua al collet de Mano (per on passa el camí de Suera a Benitandús, proper tram del GR333). Abans però encara trobarem a l'esquerra un desivament que baixa al riu de Veo per l'Horteta i un altre que baixa a Suera pel camí de les Àguiles.
Nosaltres seguim ací per l'ombria de les Àguiles on s'ha recuperat el vell camí que va directe a buscar el pou de les Àguiles. Primer baixa un poc i més endavant puja seguint un magnífic camí empedrat tram que coincideix amb el traçat de la volta al terme de Suera, de la qual anem trobant cartells a tots els encreuaments del recorregut.
Arribem així al pouet de les Àguiles, recuperat i on un cartell ens informa de la tipologia constructiva i l'ús a que es destinaven les seues aigües. Des d'ací el vell camí de les Àguiles puja a buscar el cim però el GR continua cap a Suera baixant per l'esquerra de la urbanització de Nova Suera, moltes vegades passant a frec de les cases.
Travessem un reguer per la part alta i el seguim per l'esquerra, mentre que a la seua dreta i queda la urbanització. El contrast entre els bancals abandonats i colonitzats pel pinar d'una banda i les construccions de l'altra és ben notable.

Vall del riu Veo des del mirador del camí de les Águiles.

Camí de Suera.

Pou de les Àguiles: recuperat, netejat i amb un panell explicatiu.

Urbanització de Nova Suera.

Suera des de la part alta de la Urbanització.

Arribant al poble per la Fontseca.

Arribem així finalment al carrer Jaume I que ens porta a la Fontseca.
Des d'ací cal entrar el poble pel carrer Nou que passa sota el curiós calvari abancalat que abans estava als afores i ara ja s'ha quedat dins del poble. El carrer ens porta a la plaça on es separa el traçat del GR, que continua cap a Benitandús, del nostre camí.
Ja hem cumplit l'objectiu del dia que era completar la curta etapa del GR entre Tales i Suera, ara toca tornar a Tales i tenim diverses opcions. La més curta és agafar el camí vell d'Onda fins a la Frontera i des d'ací anar a Tales, tot per pista bona. Nosaltres farem una altra opció, més llarga però més interessant i que ens permetrà completar un altre tram (que ens falta) del GR, el que va des de Xiclà fins a Tales seguint el camí de Tales a Ribesalbes.
Per tant des de la plaça seguirem baixant pel raval de la Font a travessar la carretera i travessant les Hortes de Baix del Pont baixem al llit del barranc de Castro, el futur riu de Sonella o Anna.
Pugem per l'altra banda passant per la bassa del molí de Figasso i enllaçant amb la pista nova que entra cap a la Teuleria. Ací comencem a vore les marques del PR-CV-161 que hem de seguir i no havíem trobat a l'eixida de Suera.

Travessant Suera pel centre del poble.

Hortes de Baix del Pont, per on continua el camí de Fanzara.

Bassa de reg sota la Teuleria.

Colomers a la Teuleria.

A la Teuleria continua el vell camí de ferradura de Suera a Fanzara que seguirem fins a Xiclà.
El camí planeja un poc fins que agafa un rellomet amunt i puja quasi al recte pel mateix. Encara que no està molt xafat es nota que fou un camí important i en molts llocs encara conserva l'empedrat original, sobretot en aquells punts on l'escorrentia de les aigües o el sòl argilòs obligaven a reparacions continuades.
El camí va suavitzant la pujada i travessa un xicotet reguer abans d'enfilar per un llosar o clapissa on enllaça l'assegador que pel corral de Garcia baixa al camí vell d'Onda a l'altura de les Hortes.
A partir d'ací el camí puja a buscar el collet de Cantalobos seguint amunt per un pinar espès. Arribem al collet i el trasponem per l'altra banda descartant un senderol que mou a l'esquerra cap a la Penya de Marco pel piquet de Cantalobos.
El camí continua planejant per l'altra vessant deixant a la nostra dreta el barranc de la Pedrera amb el Montí al fons.
El camí baixa a buscar el barranc i, abans d'arribar, conflueix amb una pista nova, traçada en part damunt el vell camí. Ara seguirem per ací deixant un sender que puja recte cap als Simons.
El paisatge canvia i a la nostra esquerra el pinar deixa pas als bancals d'oliveres treballats que s'escampen per l'ampla coma que conforma la capçalera del barranc de la Pedrera. Per la dreta resseguim les faldes del Tossal on passem per algunes zones de rocam, on la pedra calcària aflora a la superfície i en algunes d'elles es veuen uns estranys esglaons a l'estrat. Sembla que de per ací es van traure les pedres per a fer l'església donant nom així al barranc.

Suera des del camí de Fanzara.

Collet de Cantalobos. A l'esquerra un senderol s'enfila cap a la Penya de Marco.

El barranc de la Pedrera amb el Montí al fons.

La Mola de Fanzara queda al davant mentre el camí puja cap al Tossal.

La pista ens puja a la carretera vella d'Ayódar. Ara l'hem de seguir a la dreta quasi mig quilòmetre. Per sort quasi no passa ningú per ací i podem desentendre'ns del trànsit i disfrutar de les boniques vistes sobre la fondalada de Xiclà amb la Mola al fons, així com de la Plana al davant nostre.
Arribem finalment al punt on el PR es desvia seguint el vell camí de Fanzara cap a la font de Xiclà. Hem deixat enrere el terme de Suera i estem ara dins del de Tales que travessarem fins al poble.
Baixem ara per un tros de senda entre bancals d'oliveres que de seguida deixen pas a un tros de pinar. Un poc més avant els pins sóns substituïts per nous camps de cultiu, en este cas per tarongers que es reguen de la font de Xiclà (o font de Ramos). La font de Xiclà naix just a sota de la senda i vora una gran bassa que recull l'aigua per a regar-los.

Carretera vella d'Ayódar.

Clotada de Xiclà o Chirlán, entre Cantallops i la Mola.

Camí vell de baixada a Xiclà.

Font de Xiclà o font de Ramos.

A partir d'ací el camí de ferradura deixa pas a un camí carreter en part picat a la roca, i seguint-lo baixem cap a la clotada de Xiclà on parteixen termes Tales i Fanzara (i un fins a les vores arriben els termes de Suera i Onda). Ara encara queden bancals treballats i d'altres ocupats per antics cultius no del tot menjats pel bosc que s'escampa ràpidament. En altres temps devia ser un lloc més ferèstec doncs es troba lluny de tots els pobles i, significativament, les partides dels voltants porten el nom de Cantalobos (a Fanzara i Suera) o Cantallops (a Onda).
Baixem cap a la clotada i trobem una gran fita de terme, i és que ací el camí segueix la ratlla dels termes de Tales i Fanzara fins que arribem a un pal indicador. Ací vam estar la setmana passada fent una altra part del GR. Ara ens toca abandonar el PR-CV-161 que continua cap a Onda pel camí de Sala a Xiclà (o de la Font de Ramos que és com anomenen a Onda la font de Xiclà) i continuar pel GR en direcció a Tales seguint que segueix el traçat del vell camí de Fanzara a Artesa (i Tales).
Continuem pista avant entre camps abandonats on creix el pinar que davalla per les faldes del Tossal Negre i el Tossal de la Pedrera. La pista és llarga però no es fa avorrida i ens permet entretindre'ns contemplant el traçat de la carretera vella d'Ayódar, per on hem baixat, i de les muntanyes que tanquen la foia de Xiclà.
Pista avant arribem a un encreuament on a la dreta ens queda una ramaderia de bous braus. El vell camí de Fanzara a Tales passava per la vora pujant la Costera de Simó, però no s'ha recuperat com molts altres camins vells, al traçar el sender de gran recorregut. Una llàstima perquè ens porta per un camí menys bonic i més llarg.
Continuem la pista deixant a l'esquerra algun sender que puja cap al tossal Negre i finalment arribem a un punt on la terra deixa pas a l'asfalt. Ens trobem a l'antic abocador del Pantà, ja clausurat. Continuem camí avant passant entre dos tossals boscosos abans d'eixir de les muntanyes. Davant nostre s'estenen els camps de tarongers per la falda de les muntanyes.

Fita entre els termes de Fanzara i Tales.

Pla de Xiclà.

Ramaderia de bous braus al Pantà.

Camí del Pantano o camí vell de Fanzara a Artesa.

Finques de tarongers al Pantano.

El camí ací baixa recte a buscar la carretera vella d'Ayódar. Deixem a l'esquerra el camí vell de  Suera a Onda que passa per dalt d'Artesa i eixim a la carretera. Cal seguir-la cent-cinquanta metres a la dreta per trencar a l'esquerra novament pel camí de Suera a Onda que puja un poc resseguint ara els tarongers que s'estenen per la Carbonària cap al Montí.
Arribem així a un encreuament. Trobem el camí de Fanzara a Tales transversalment al nostre pas i, abandonem ací el camí de Suera trencant a l'esquerra cap a Tales recuperant el camí que hem abandonat a la ramaderia de Xiclà.
El camí travessa un llomet boscós abans de fer-se asfaltat i baixar a la carretera. Ací travessa la carretera i per darrere d'unes casetes aboca a la carretera vella de Tales.

Camí vell de Suera a Onda.

Camí vell de Tales a Fanzara.

Onda des de la Carbonària.

Baixant a Tales des de Carbonària.

Només ens queda travessar el riu Sec pel pont i continuar per l'altra banda els centenars de metres que ens separen del poble de Tales entrant al poble per l'Avinguda de Castelló on hi ha el centre d'interpretació de la Mancomunitat.


Ací està el track:





I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

D'Artesa a Suera. Caminant per l'altra serra d'Espadà
De Tales a Suera per la penya de Marco i les Àguiles
Antics camins de Tales
Suera - camí de Fanzara
GR-333 Circular entre Ribesalbes i Tales per terres de Fanzara


Més informació:

• Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
• Ajuntament de Suera
• Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web
• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea
• Senders de l'Ajuntament de Tales
• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Gimeno Estornell, Vicent (2006) Notícies per a la història de la vila i parròquia de Suera Ed. Diputació de Castelló
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies  
• Mancomunitat Espadà - Millars 
• Puchades i Vila, Sento (2009) Serra d'Esadà. GR-36 Ed. SASE
• Wikiloc de la Mancomunitat Espadà - Millars

Ja fa temps que no pujàvem cap vèrtex i com hem quedat en Torreblanca per a fer una ruta pels voltants aprofitem per a pujar el vèrtex del tossal de la Coma Ampla (o Comampla), ja dins del terme d'Alcalà de Xisvert.

Per a acurtar la ruta i evitar un monòton tram de carretera eixim des del pont del Raspall (que salva l'autopista donant pas a la partida del mateix nom). La primera part del recorregut és monòtona, seguint el camí de l'autopista al llarg de quasi cinc quilòmetres de recorregut. Per sort el camí és de terra i no cansa massa els peus. Com són les primeres passes del dia les fem amb més ànims i a bon pas mentre xarrem i observem com el sol va alçant-se cada vegada més alt i convertint un dia frescot en un dia primaveral que podríem qualificar quasi de calorós.
Arribem així a la rambleta del Seguer, que hem de travessar, i que li posa un punt d'al·licient a la ruta a l'haver de baixar i pujar. Un poc més avant trobem el riu de les Coves on ens toca fer el mateix.
Travessats els dos cursos d'aigua arribem a la Mateta, partida plana i ben cultivada on trobem carxofars, favars i horts de tarongers que, quan ens separem de l'autopista i enfilem cap a les faldes de la Coma Ampla, deixen pas a ametlars i garroferals.

Començant a caminar passat el pont del Raspall.

Camí de servei de l'autopista per la banda de l'oest.

El camí de servei de l'autopista que és quasi tot de terra.

Travessant la rambleta del Seguer.

Favar vora el camí.

Riu de les Coves o de Sant Miquel.

Travessant uns tarongerars enllacem amb el camí del Corral de l'Home que ens passa pel costat de la depuradora d'Alcalà. Un poc més avant ens desviem per a enfilar el cim de la Cova Ampla, primer per un camí que ens aboca a un garroferal i, ací, per la vora de les garroferes seguint un vell sender que a perdent-se.
Seguim amunt buscant el millor camí que sol ser el senderol que han obert els animals, encara que de vegades ens toca improvisar i anar saltant de corriol a corriol per tal de seguir acostant-nos al cim. Arribem així al corral de la Coma Ampla, amb les parets mig boltades però que encara conserva la volta de la caseta del pastor. Estem ja ben a prop del cim i mirant quin és el millor pas aconseguim arribar al vèrtex sense massa dificultats. De fet encara que hem pujat camp a través hem passat per sendes que eren pitjors.

Travessant per arribar al camí del corral de l'Home que queda just davant.

Caseta de volta, típica del Maestrat més litoral.

Camí del corral de l'Home que ve d'Alcalà travessant horts i bancals treballats.

Entrador a la Coma Ampla.

Deixem l'entrador als bancals i seguim una senda perdedora.

El senderol és molt poc evident però fàcil de passar.

Cocó ampliat i obrat per recollir l'aigua de pluja.

Corral de la Coma Ampla o el que en resta.

Els últims metres fins al cim.

Lo Tormassal des de la Coma Ampla.

El cim s'alça en un tossalet redó voltat de trinxeres i al mateix vèrtex hi ha restes de metralla. Ací a la vora hi ha un geocache amagat, nosaltres hem pujat seguint les indicacions del cache però al final amb el pensament centrat en buscar el camí de baixada no ens en recordem de buscar-lo.

Vèrtex de la Coma Ampla.

Iniciem el camí de baixada no per la part més fàcil sinó seguint (o provant de seguir) ell vell camí que pujava des del riu de les Coves fins al cim. Per desgràcia en cap moment en trobem les traces. Per sort com anem per la banda de la solana la malea no és molt alta i en general es passa bé. Així i tot anem buscant el romer i fugint del coscoll i, evitant les poques argelagues que hi ha.
En un parell de llocs ens toca aturar-nos i mirar de trobar el millor camí però de moment ens en sortim molt bé. Només a les faldes del tossal, quan ja estem ben a prop de la pista on volem eixir, trobem un curt tram on desapareix la senda i tota traça de pas i ens toca obrir-nos pas entre els romers de més d'un metre d'alt. Per sort només eixim perfumats.



Finalment arribem a una vella pista que baixa paral·lela al barranc de la Coma Ampla i la seguim avall fins que arribem al riu . Travessem el riu i entrem a les terres de l'antic despoblat medieval de Castellnou (on estem) i continuem per l'altra banda travessant la Finca del Manyà, ara plantada de tarongers. A la nostra esquerra queda lo Tormassal, dominant el riu des de les altures i dalt hi ha un vell castell i també un altre geocache i estem tentats de pujar-hi però com que tampoc hi ha camí el deixem per a una millor ocasió.
Travessem per la vora de la finca del Manyà i a la banda de dalt enllacem amb el traçat de la cursa de muntanya de Torreblanca A partir d'ací ja no abandonarem el traçat de la carrerar fins quasi el final.

Camí d'horts al Racó de Giner.

Riu de les Coves o de sant Miquel però ací sense aigua.

Senda per on està traçada la carrera de muntanya de Torreblanca.

Per la banda de dalt de la finca eixim per una pista que abandonem de seguida per continuar per una senda que ens puja per les faldes de Castellfort fins al collet on s'alça el corral de Perico. De l'altra banda els pinars que hem travessat deixen pas a una gran finca de tarogners voltada per altes tanques de tela per protegir-la del vent, tan habitual en estes terres.
Pel corral de Perico passa un camí que ve des de la rambleta de Seguer (on hem de baixar), però nosaltres no el seguim sinó que continuem pel traçat de la cursa seguint una senda que mou cap a ponent i que continua sota uns colmets fins que travessa un barranc d'Almedíxer i és que ara ja som a les terres de l'antic poble d'Almedíxer, desaparegut també a l'edat mitjana i annexionat a Alcalà. Per la vora del barranc passa un ample camí de cotxe que baixa cap a la rambleta del Seguer, per ací podríem retallar la ruta però continuem per una senda que mou recta i ens aboca als plans de la Comanda.

Pujant al corral de Perico.

El corral de Perico.

Pla de la Comanda.

Passem per la vora del pla plantat d'ametlers i trenquem a l'esquerra per un pinar per tal de retallar camí baixant al recte al barranc del Gallo, per on continua la senda que hem de seguir.
Seguim ara senda avall per la vora del barranc fins que arriba a l'enforcall amb la rambleta del Seguer. Travessem la rambleta i pugem per l'altra banda continuant sota un pinar madur. Eixim del pinar i alternem un tram de pista amb la senda que ens porta novament a la rambleta i la seguim per l'ample caminal que corre per la vora.

Fent drecera al barranc del Gallo pel pinar.

Senda pel barranc del Gallo.

Camí d'Almedíxer sota el pinar vora la rambleta del seguer.

No és habitual trobar un trailer per una pista.

Seguim camí quasi mig quilòmetre passant per la vora d'un olivar i un tarongerar abans de desviar-nos novament per senda. La senda puja sota un pinar acompanyat de llentiscles i arítjols que creix a l'ombria del Raspall. Una vegada acaba el pinar continuem pujant fins a un colmet des d'on veiem ja la mar al davant. Ens trobem a la ratlla de Torreblanca i Alcalà, i des d'ací dalt es distingeix perfectament el lloc on tenim el cotxe.
Continuem per l'esquerra per una senda que continua coronant els cims i passem per la vora d'uns dipòsits d'obra que no tenen aigua, bastits dalt del tossalet. Continuem avall fins que trenquem a la dreta per la senda que segueix la llarga Carrerassa de Mon Rossí, que travessa el terme de Torreblanca de punta a punta fins a la mar.

Pujant cap als alts del Raspall on parteixen termes Alcalà i Torreblanca.

La gran partida d'Almedíxer

La mar des dels alts del Raspall.

Curiosos dipòsits d'aigua a dalt de la Xurra.

Carrerassa de Mon Rossí que arriba fins a la mar.

La seguim avall passant per davant de les granges de Melano i sota la nova carretera de l'aeroport abans d'enllaçar amb el camí de la Cova Fumada que seguirem per tornar al punt d'inici.

Ací està el track:

Un dimecres més aprofitem la vesprada per a caminar, i ho fem seguint el nou GR333. En esta ocasió eixim de Suera, per a completar el tram entre Suera i Veo passant per Benitandús.
Així que eixim des de la Fontseca buscant les marques de GR que entren al poble pel carrer Nou i pugen cap al camí de Veo per a eixir pel camí de Veo cap al collet de Mano. En este tram el GR coincideix amb el PR-CV-140 que enllaça Benitandús amb Suera, un vell conegut, i comencem a caminar per la pista que ha substituït el vell camí a l'eixir del poble per la Muntanyeta.
Arribem a l'encreuament per on puja la pista que mou de la Fontseca i continuem recte amunt pels Secanets travessant un pinar que creix sobre els antics bancals de secà.
Quan la pista traspon un rellomet la deixem pujant recte cap al collet de Mano que ja tenim a tocar. La pista continua per la dreta pel camí de la Serra cap a la font del Porc.
La pujada al collet de Mano és curta per un vell camí que encara conserva bona part de l'empedrat i a l'arribar a dalt trobem un important encreuament de camins: per l'esquerra puja una senda a les Àguiles (que continua a Tales pel camí d'Entrerrius); per la dreta continua el camí vell d'Alcúdia per on puja el PR-CV-161 cap al cim dels Órguens (tot i què el vell camí no hi passava pel cim sinó per dalt dels Òrguens).
Nosaltres no seguirem cap d'eixos camins i trasponent el coll continuem per l'altra banda baixant cap a Benitandús mentre deixem a l'esquerra el barranc de les Àguiles primer i el de Paús després.
El vell camí baixa a poc a poc fins que enllaça amb el camí dels Òrguens (per on baixa el PR-CV-161). A patir d'ací enfila avall cap al pantà de Benitandús que ja tenim davant travessant un alcornocal en solana que conviu amb carrasques que creixen allà on hi ha menys molla i més pedra. Seguint-lo arribem a la carretera de Veo just davant del molí de Benitandús del qual només en resten les parets, visibles quan el pantà està baix.
Seguim ara la carretera fins a Benitandús on entrem després de travessar el riu de Veo pel pont.

El GR333 pels carrers de Suera.

Camí de Veo pels Secanets.

Tram empedrat del camí de Veo (i d'Alcúdia).

Collet de Mano que separa la conca del riu Veo de la del Sonella.

Baixant per la falda dels Òrguens.

Bosc de sureres vora el camí.

Pantà de Benitandús.

Carretera de Veo.

El riu de Veo naix a Alcúdia de la confluència del barranc de Xinquer i el de la Xelva, ambdós amb aigua, i sol dur aigua més o menys constantment fins a Benitandús tot i què el cabal es aprofitat exhaustivament per a regar les hortes d'Alcudia i Veo i, en menor mesura Benitandús.
Passem per l'església del poble i el travessem per l'únic carrer que pot ser digne de tal nom. El poble està desert i només a una casa trobem uns quants gats, únics éssers vius que trobem un dimecres de vesprada.
Eixim del poble pel camí de Veo també anomenat allí i a Alcudia camí d'Onda doncs es correspon a l'antic camí, existent abans de la construcció de la carretera. El camí coincideix ací amb el PR-CV-161 i el PR-140. Tots dos se'n desvien del vell camí per a pujar al coll de la Basseta i poc després se'n separen; el primer baixa a Tales pel barranc d'Aín o de l'Ullastre mentre que el segon puja a Aín pel vell camí de Tales.
Nosaltres no en seguim cap dels dos i continuem per un ample entrador que baixa entre les Hortes de Benitandús a buscar el riu de Veo.
Travessem novament el riu, esta vegada a gual, cosa fàcil doncs no sol dur molta aigua. De l'altra banda retrobem el vell camí de ferradura que puja recte, ample i empedrat cap a Veo. Este tram (com altres dels voltants de Veo) conserva intacte l'empedrat original.
Pugem la costera que deixa enrere els bancals d'horta i travessa els més amunters que ja són de secà i, abans d'eixir a la carretera, es junta per l'esquerra el vell camí de Veo a Artana que venia per Xautena. Un camí ben bonic que fa un parell d'anys va perdre la verdor a causa d'un incendi.
El camí ix a la carretera per on continuava fins al poble. El traçat del GR per tal d'evitar tanta carretera ha optat per desviar-se'n de seguida a l'esquerra per una ampla pista oberta als anys 90 per donar accés a les hortes de Veo.
Baixem per la pista i la seguim fins que ens desviem a la dreta per pujar al poble per un camí entre les hortes que ens durà directament al llavador i poble de Veo.

Riu de Veo.

Habitants de Benitandús a l'hivern.

Els Òrguens des del camí de Veo.

Travessant les Hortes de Benitandús.

Travessant novament el riu de Veo.

Camí d'Onda, empedrat i ample.

Camí entre horts.

Veo.

Arribats a Veo el GR continua direcció a Aín i Alcudia  però com eixa etapa ja la tenim feta emprenem la tornada cap a Suera i ho fem travessant el poble de baix a dalt.
Passem per l'església i la placeta que hi ha al centre i per les eres i pallisses del cap de dalt eixim del poble pel camí de l'Alcornocal que passa per la vora de l'antic calvari.
El camí de l'Alcornocal l'han netejat recentment i fa goig passar doncs travessa una de les raconades més boniques de la serra d'Espadà.
El camí enfila per la vora del calvari i coincideix ací amb l'assegador que puja al Casalet per la Creueta dels Trons. Comencem una pujada amb llaçades fins que ens desviem de l'assegador que continua amunt. Si estiguera net seria la forma més ràpida de pujar al Casalet, que és on ens dirigim, però com no ho està continuem per la senda que planeja a buscar un collet que separa el Puntalet de la Creueta dels Trons.
El camí continua per l'Ombria de la Mirona baixant a buscar la capçalera del barranc de l'Alcornocal, el travessa i passa a l'altre costat. Tota esta raconada està coberta d'un magnífic bosc de sureres que alterna amb els pins als llomets més asolellats.
De l'altra banda del barranc el camí continua un poc i es perd finalment la traça entre antics bancals. No molt més amunt passa el vell camí d'Alcudia a Suera i segurament antigament hi hauria alguna senda que hi enllaçava però hui no és el dia de buscar-la doncs tant l'una com l'altre es troben perduts, així que seguim la senda que s'ha netejat i que va baixant pels vells bancals barranc avall.
A les vores del barranc trobem una curiosa repoblació amb xiprers, que han crescut llargs i prims i que formen un bosquet singular.

Inici del camí de l'Alcornocal per les Eres de Veo.

El vell calvari de Veo.

El camí al Puntalet.

Baixant per l'Ombria de la Mirona.

Barranc de l'Alcornocal.

Arribem finalment al punt on hi ha la font de l'Alcornocal que no toquem per uns metres. Ací hi ha dos camins; l'un continua recte avall a parar a la carretera ben prop de Benitandús i l'altre, que seguirem, puja per l'esquerra a buscar la llarga lloma que a Suera anomenen la Serra i que conforma el cim dels Òrguens.
No és la primera vegada que passem per ací, ni serà la darrera però la pujada se'ns fa més dura del previst, més que res perquè la nit se'ns tira a sobre i volem arribar a l'altra banda amb llum, així que apretem el pas per tal de passar els estrets camins de la Serra abans de fer-se fosc.

Ombria de la Mirona als peus de la Creueta dels Trons.

Pujant per la solana de l'Alcornocal.

Arribem a la calera del Casalet, punt on conflueixen diversos camins. Per l'esquerra baixa una senda a la Barrancada d'Alcudia (punt de pas del GR-36), per la dreta ve una altra que recorre el llom de la Serra des del Cim dels Òrguens (i des del collet de Mano). No en seguirem cap de les dos i passant per dalt de la calera continuem el camí que voreja el Casalet i busca el collet que la separa de l'Altico de Molina. Ací novament trobem una derivació i abandonem el camí que recte va al coll de Molina (pas del GR-36 també) i baixem a la dreta a buscar la senda de la Serra que ve per la font del Porc.
La senda està més bruta del que pensàvem i ens retarda un poc. La nevada de l'any passat ha deixat moltes branques i pins caiguts, però tot i això es baixa bé seguint les grans llaçades que fa sota el pinar fins que arribem al camí (o senda) de la Serra a pocs metres de la font del Porc. Este camí sí està net doncs per ací passa la volta a Peu de Suera.
Seguim per l'esquerra el camí que voreja la capçalera del barranquet dels Ullals i després de passar un rellomet rocallós on creixen les carrasques enfilem avall pel Rebollar.
El Rebollar fa honor al seu nom. A tota la part alta de la vall de Suera creixen els roures (o rebolls com també s'anomenen) però només ací s'han conservat prou espessos per formar un bosquet que encara manté les fulles seques a dalt a l'espera de la primavera.
Fem la travessa del Rebollar entre dos clarors i arribem a la pista de Castro ja de nit amb fosca. La idea inicial era travessar el riu i continuar pel camí vell que va per l'altra banda de retorn a Suera, però com no duem llanterna ens acontentem amb baixar per la pista cap al poble. Baixada llarga però que no presenta cap dificultat malgrat la foscor doncs es troba perfectament asfaltada.
Així travessant la nit deixem a l'esquerra la font dels Ullals, segons alguns la millor del terme, i un poc més avant la baixada a la Bocamina a l'esquerra i davant per davant la pujada pel barranc de la Llosa al camí de la Serra per la dreta. Encara més avant deixem a l'esquerra el molí de León amb la seua gran bassa per al reg i per dalt les ruïnes de Suera Alta. Passem per la Pobila i no veiem per la foscor la cova de Quico Pato que queda de l'altra banda del barranc dominant les Passeres.
Deixem vora pista el Bassó i entrem al poble per les Eres, travessant Suera quasi a pla fins a la Fontseca on acabem la ruta.

Castell de Suera des de la Serra.

Fent-se fosc al Rebollar.

Ací està el track:





I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Volta a la Serra de Suera
De Suera a Benitandús pel camí vell i retorn per la lloma dels Òrguens
Geocaching als Òrguens de Benitandús
GR333: de Veo a Aín i Alcudia tornant pel GR-36
De Veo als Cocons
De Benitandús als Òrguens

Més informació:

• Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló. Ed. Antinea
• Puchades i Vila, Sento (2009) Serra d'Esadà. GR-36 Ed. SASE
• Wikiloc de la Mancomunitat Espadà - Millars
• Llop Goterris, Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà <http://www.slideshare.net/xgoterris/30-rutes-a-peu-per-la-serra-despad>
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies  
• Mancomunitat Espadà - Millars 
• Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
• Ajuntament de Suera
• Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web

Fa un cert temps Josep Antoni va comentar la possibilitat de fer la volta al Terme de Vila-real seguint la ratlla que el separa dels pobles veïns. Al final es va incloure en la programació d'enguany però com que ningú va mostrar interés no es va realitzar. Però les bones idees sempre estan ahí, així que quan es va haver de postposar la clàssica marxa dels 5 mils d'espadà per raons logístiques va sorgir la possibilitat de realitzar la volta al terme com una alternativa.
Per tal de recurtar el quilometratge vam decidir eixir des de l'ermita de la mare de Déu de Gràcia, amb l'afegit d'acabar també allí amb un dinar que havíem encomanat al Termet.
Així que a les sis del matí, encara de nit en fosca, ens vam trobar deu caminadors i caminadores dispostos a fer la segona volta al terme; la primera ja l'havia feta pel seu conter Josep Antoni poc més d'un mes abans.
Aprofitem un dels caminants que puja a l'ermita a estes hores del matí per a què ens faça la foto de grup de l'eixida però malauradament no tenia massa traça per fer fotos amb el mòbil i no va eixir.
Tot seguit ens posem a caminar, encara de nit, per la vora del riu cap amunt. La ratlla de terme ací corre per dins del riu de Millars però és impossible passar per dins sense banyar-se així que ixa part quedarà pendent per a l'estiu.
Fem la volta al Termet de la mare de Déu (el que en resta de l'antic bovalar), nom que rep el terreny que envolta l'ermita i què és i sempre ha estat de titularitat pública malgrat algunes propostes privatitzadores de primeries del segle XX. A la seua vora hi ha alguns "xalets" històrics construïts per famílies amb possibles a les primeres dècades del segle passat. Continuem per un caminal asfaltat que ens aboca al camí del molí Paquero. A banda i banda hi ha tot de "masets" nous, segones residències (i en molts casos primeres) construïts a les dècades dels seixanta i setanta (sobretot) per estiuejar a la frescor del riu. El camí arriba un punt on continua avall formigonat a buscar el vell molí Paquero, del segle XVIII, que pren l'aigua directament del riu i encara està en condicions de funcionar. Nosaltres seguim l'asfalt que ens separa del riu per salvar l'autopista pel pont del camí vell de Castelló a Onda.
Només saltar la pista tornem a tirar a la dreta a buscar el camí vora riu que sempre va separat de la cantera del riu. Ací també hi ha masets que s'han fet a la vora del riu però són menys, només quan passem per dalt del lloc on està l'assolat molí Llop els masets formen una urbanització.
Deixem a l'esquerra el camí Molí Llop que tornarem a trobar més endavant prop del poble de Betxí. Este camí era el que seguien els betxinencs per a moldre al molí més proper al seu poble atés que al seu terme no hi ha cursos d'aigua permanents. Cal dir que el Molí Llopés l'únic molí medieval que pren l'aigua directament del riu de Millars, la resta aprofiten les diferents sèquies de reg de la Plana (amb la possible excepció del molí Vell del qual se'n sap molt poc i que trobarem cap al final de la ruta).
Deixem enrere el Molí Llop i passem per la finca dels Pelleros on ara hi ha la Granja "la Florida" que més que granja és una integradora on es crien els pollets que són repartits a les granges que els engrossen. Ací també destaquen les grans sitges on hi ha el pinso que es porta a les granges. És un dels pocs llocs on trobem la senyal de prohibició de tocar el clàxon per a no molestar els pollets de les incubadores.
Passada la granja arribem a la Patera, un tancat a l'esquerra on s'hi va instal·lar una granja de patos que no va tindre massa èxit. A la dreta queda la baixada a la Llum de Tol, primera central hidroelèctrica del riu de Millars, feta aprofitant el salt d'aigua d'una antiga fàbrica de paper. Allí encara hi ha la vella central renovada i restes del que foren les cases dels treballadors i les runes de l'església que s'hi va fer per a ells. També està la casa pairal dels Tol.
Seguim avant i deixem a la dreta la finca dels Arrufats abans de travessar l'autovia de la Plana per un pont.
Ací ens desviem seguint el carril bici de l'autovia fins a la vora de la Cantera on hi ha una gran fita de terme que marca la partició dels termes de Vila-real, Almassora i Onda, tot i què la veritable partició es troba al mig del riu. De l'altra banda hi ha el Torrelló d'Almassora que controla el pas del riu en este lloc i podriem accedir o bé pel carril bici o bé per un pas de vianants que hi ha a la banda de baix de l'autovia.
Deixem enrere el piló i retornem al camí Vora-riu però només el seguim uns metres fins que arribem al canal de la Cota 100, ací ens tornem a desviar per la vora del canal baixant a buscar el riu. Travessem el paratge del Corral del Sastre on ara hi ha un corral de Bous i arribem dalt la Cova del Diable. Ací hi ha un grapat de masets vora riu de construcció més recent que hem de travessar. Els gossos lladren despertant els pocs veïns que viuen.
Cal pujar un poc per arribar a la ratlla d'Onda on una gran fita ens marca on comença. Per la dreta un senderol baixa amb dificultat a buscar la cova del Diable possible aqüeducte romà.
A partir d'ací cal seguir el camí de la ratlla d'Onda que corre pràcticament recte deixant a la dreta les Trencaes d'Onda i a l'esquerra el Madrigal de Vila-real.
Al poc travessem el camí de Vora riu que puja a buscar el mas de Llaurí, i un poc més avant deixem a l'esquerra un conjunt d'antenes de radio possiblement de radioaficionats. A la dreta tornem a deixar el camí de la Parà del Rano que se n'entra a Onda, i és que en esta zona abans de transformar-se en horts hi havia grans garroferals i olivars i algunes d'estes oliveres i garroferes s'aprofitaven per a fer Parany o Parà per al pas dels tords. El Rano en tingué una de tantes; conten d'ell que tanta afició tenia que fins i tot quan, ja major, no podia caminar plegava els tords a culades.
Uns metres més avant retrobem el canal de la Cota 100, i és que ens trobem a la part més alta del terme de Vila-real que davalla suaument des dels 100 metres de l'extrem més alt fins als 20 de la part més baixa.
Travessem el camí vell de Castelló a Onda i deixem a l'esquerra la finca de Perona, a la qual els nous propietaris han canviat el nom. Quasi davant ens abandona el canal que se n'entra dins d'Onda.
Camí caminant travessem el camí vell de Vila-real a Onda deixant a l'esquerra les Bassetes d'Onda, paratge del Madrigal on sembla que s'hi feien basses d'aigua de pluja. Un poc més avant un pont salva l'autovia a l'altura del barranc de la Ratera, que ja queda dins d'Onda.
Cal baixar a travessar el barranc de Ràtils que ací es troba totalment modificat en el seu traçat per les fàbriques que hi ha al voltant de la carretera d'Onda. Ens cal passar entre elles per a eixir a la carretera i travessar-la per la rotonda que marca la ratlla. Per l'altra banda continua el camí deixant a la dreta un centre comercial on podríem comprar alguna motxila o bastó si ens fera falta. No ens cal res i a més a esta hora encara està tancat així que seguim avant.

El sol eixint per dalt del pont del Millars.

Fita de terme dalt de la Cova del Diable.

Ratlla d'Onda. A la dreta queden les Trencaes i a l'esquerra el Madrigal.

La serra d'Espadà banyada pels primers rajos de sol del matí.

Camí de la ratlla d'Onda.

Antiga manxeta per beure els llauradors al camp.

Canal de la Cota 100.

Fàbriques a la carretera d'Onda.

Continuem camí travessant el camí Bellot que, com tots els camins de Pinella, si el seguirem ens tornaria a Vila-real. Deixem a l'esquerra la finca dels Diumenges i travessem el barranc Roig abans d'arribar a les Tres Ratlles. Ací conflueixen els termes de Vila-real, Onda i Betxí, i abans hi havia una gran fita desapareguda. De fet des d'ací al riu hi havien 5 fites i no en queda cap.
A partir d'ací continuem seguint el camí de la Ratlla (ara de Betxí) que no és tan recte com l'anterior o, almenys, no ho sembla. La ratlla a més no va exàctament pel camí sinó desplaçada uns metres a dalt.
Travessem de seguida el camí Molí Llop i continuem recte. El camí és més estret però el paisatge no canvia: horts de tarongers a banda i banda que serà la tònica dominant de quasi tot el dia. Cal dir que este paisatge, ara tradicional a la Plana, no té ni cent anys què és quan es va introduir el cultiu de la taronja i, posteriorment, a principis del segle XX es van fer els primers pous elevant l'aigua amb les màquines de vapor que van permetre posar en regadiu tota esta part del terme de Vila-real (i d'Onda i Betxí) que abans era secà on només hi havia olivars, garroferals i malea. Este procés es va allargar durant tot el segle XX de manera que són escassos els espais que no van ser transformats de secà en regadiu.
Camí caminant arribem al camí Betxí, que a Betxí no li diuen així sinó camí Vila-real. És el camí més curt per anar d'un a l'altre poble. De fet estem molt més aprop de Betxí que de Vila-real i una part important de les finques del terme de Vila-real són propietat de betxinencs. Això no és nou, ja al segle XV els betxinencs tenien propietats a esta part del terme, propera al seu poble i lluny de Vila-real.
Deixem enrere el camí Betxí i el camí enfila recte cap al riu Sec (de Betxí com de vegades se l'anomena per diferenciar-lo del riu Sec de Castelló).
Travessem el riu per dalt del Salt, un paratge interessant on un aflorament de conglomerats fortament cimentats (el que hom coneix com roca d'ametla) ha provocat un salt d'aigua pel diferencial erosiu amb els conglomerats menys cimentats que hi ha més avall.

Les Tres Ratlles.

Fita de terme que s'ha conservat al lloc.

Camí Betxí (a Betxí camí de Vila-real).

Arribant al riu Sec (de Betxí).

De l'altra banda de riu queda el Pla Redó, la tercera de les partides del terme que travessarem i l'última en posar-se en cultiu al ser la més allunyada del poble. El topònim és almenys curiós perquè pla o és, però també la resta del terme, i redó no ho és massa encara que sí ho són les pedres que s'hi troben (hi ha gent major que diferencia les partides del poble per la pedra o terra que s'hi troba, diferent d'unes a les altres).
Només passar el riu trobem una nova fita de terme ben conservada i a la vora mateixa del camí. Un poc més avant trobarem el camí Betxinencs, que és com s'anomena a Vila-real el camí d'Onda de Betxí o actual carretera de Borriana a Betxí.
Cal travessar-la amb cura doncs el trànsit és intens i ràpid. De l'altra banda entrem a la Torrassa, on hi havia les restes d'una antiga vila romana que va perdurar (en ocupació) fins a l'edat mitjana, de fet a la carta pobla de Vila-real se l'anomena Misquitella (o Mesquitella). Nosaltres passarem pel costat del poc que hi queda després de deixar a la dreta la bassa per al nou reg per degoteig de la part de Betxí.
De seguida trobem el camí Artana, que des de Vila-real i per la muntanyeta de Sant Antoni (l'antic Puig de Pasqües) se dirigeix a Artana. Ací la ratlla no coincideix amb els camins que hi ha i ens en separem d'ella que travessa pel mig dels horts.
Un tros més avant deixem a l'esquerra el camí de l'Aljub de la Muntanyeta, on hi ha l'aljub de la Creueta, i continuem a la dreta per dins del terme de Betxí. Cal seguir uns metres i trencar a l'esquerra pel camí de Mascarell que baixa paral·lel al barranc de Sant Antoni per on va la ratlla.
Ens desviem uns metres del camí per tal de visitar una fita de terme prop del barranc, amagada entre els tarongers d'una finca i que marca el punt on conflueixen els termes de Nules, Betxí i Vila-real.
Com que ja és hora, aprofitem per esmorzar que ja ens l'hem guanyat. Portem ja una vintena de quilòmetres i quasi cinc hores de marxa sense parar.

Fita de terme.

Instal·lacions per al reg per degoteig.

Camí Artana.

Camí de Mascarell.

Fita de terme vora el barranc amagada entre els tarongers.

Esmorzant al Pla Redó.

Després d'un esmorzar lleuger amb unes taronges del repom per a postre continuem barranc avall seguint la vella ratlla de Nules però només ho fem uns centenars de metres perquè de seguida arribem al nou Piló dels Tres Termes. L'antic terme de Vila-real seguia el barranc de Sant Antoni avall fins a la ratlla de Borriana, dalt la Tanda, però amb la segregació de les Alqueries el 1987 la nova ratlla de terme talla pel camí de Borriana a Artana, que mou a l'esquerra, dividint la partida del Pla Redó entre Vila-real i les Alqueries.
Trobem el piló, ben senzill, consistent en una pedra de rodeno de pocs centímetres d'alt. De la dotzena de pilons o fites que es van ficar per enfitar i separar els dos termes fa trenta anys només en trobarem un parell, la resta o s'han perdut o estan ben amagades.
Amb pas alegre continuem avall pel camí de Borriana a Artana fins que enllacem amb el camí del Palmeral que seguirem també cara a la mar.
Cal seguir el camí fins que travessa el camí la Carretera (que alguns també anomenen camí la Pols). Per ací sembla que anava en algun temps l'antic camí real de València a Barcelona i ara enllaça Vila-real amb la Vilavella. Només travessar-lo trobem un camí nou, paral·lel al camí la Carretera, i trenquem a l'esquerra seguint la ratlla que corre per ell recte al nord uns metres fins que arribem al camí Forners. Ací novament girem a la dreta i enfilem recte cap a la mar.
Seguim el camí travessant horts i algunes velles finques fins que tropessem amb l'autopista que talla el camí. A la mateixa autopista hi ha una fita de terme menuda, de rodeno, dins la tanca que ens talla el pas. La ratlla continua per l'altra banda però per travessar-la ens hem de desviar a buscar el pont que pel camí Betxinencs salva l'autopista.
Ens adrecem així a la carretera de Betxí a Borriana i, sempre atents al trànsit, travessem el pont baixant per l'altra banda. Només baixar trobem el camí les Voltes per on corre la ratlla i el seguim cap al riu Sec que ja és a la vora.

Barranc de Sant Antoni.

Piló dels Tres Termes.

Cremant llenya a la vora del camí.

Sènia la Progressiva.

Camí del Palmeral.

Arrancant horts de tarongers.

Paret de pedra redona, típica del Pla Redó.

Camí de servei de l'autopista.

Carretera de Borriana a Betxí.

El camí les voltes salva el riu Sec per dalt d'un antic assut medieval, per on passava la sèquia Major Sobirana (o de dalt) de Vila-real. Fins a finals dels 80 es va conservar bé però en eixe moment algú va decidir que quan plovia no es podia passar i el van trencar per a fer una passera. Hui en dia quan plou tampoc es pot passar malgrat la passera i ja no es conserven més que restes de l'antic assut.
A partir d'ací la ratlla de Vila-real i les Alqueries segueix el riu Sec així que abandonem, per fi, l'asfalt que ja no xafarem més que en moments puntuals en el que ens queda de ruta. Abandonem també Jose que ha d'estar pronte a casa i que segueix recte pel camí les Voltes cap al poble.
Continuem pel pedregós caixer del riu, voltats de canyars, i uns centenars de metres riu avall arribem al nou sifó per on la sèquia Major Sobirana passa ara el riu Sec. Les sèquies de Vila-real es van fer a l'època medieval però van patir una important reforma a finals del segle XIX per a fer-les d'obra (abans eren de terra) i van modificar-ne el traçat, en alguns casos com la sequiola per a ampliar el regadiu. El que ara podem vore és el resultat d'eixos grans treballs fets fa més de cent anys. De la sèquia mare n'ixen les files que van ser de terra fins als anys 60 del segle XX quan es van revestir de formigó conformant el paisatge que encara ara podem vore tot i què la major part de l'horta històrica s'ha transformat novament, en este cas al reg per degoteig.
Deixem enrere el sifó de la sèquia i arribem al camí les Voltes, que creua el riu per una passera. Ací a la part de la dreta hi ha el polígon industrial de l'Ull Fondo de les Alqueries mentre que a l'esquerra una gran explanada d'una fàbrica de Vila-real. Entre els dos passa el riu, ben ample, i on s'ha creat un gran prat verd durant l'hivern. A la punta hi ha el pont de la carretera General que salvarem per baix, i vora el mateix pont el sifó de la sèquia Major de Baix, que va modificar el seu traçat als anys 20 del segle XX quan van deixar de funcionar els molins que n'aprofitaven l'aigua.

Antic assut medieval del riu Sec.

Jose marxant cap a casa.

Caminant pel Riu Sec.

Sifó de la sèquia Major Sobirana.

El riu Sec fa honor al seu nom.

Tram de prats davant l'Ull Fondo.

Pont de la carretera General.

Passem el pont per sota i continuem per l'altra banda.A la part de les Alqueries hi ha plantats pins que formen una estreta franja entre el riu i una carretereta i aprofitem per anar sota el pinar que, amb el del Termet, seran els únics que trobarem.
Seguint els pins arribem al darrer Sedeny, l'últim dels camins transversals que travessen l'Horta de Vila-real de Nord a Sud, perpendiculars als camins que ixen del poble cap a la mar.
A partir del darrer Sedeny el caixer s'estreta novament i circula entre dos cortines de canyes, només interrompudes a l'arribar al pont de la Via del tren, que passem per baix. Ací es distingeix el pont vell, del segle XIX del nou, afegit al duplicar les vies. Un poc més avall cal fixar-se bé per vore les restes del pont de la Vieta de la Panderola, que queden a banda i banda del riu. Passat este seguim per una carretereta que corre per la banda esquerra i que ens facilita el pas. Seguim per ella els centenars de metres que ens separen del punt on el barranc de Ràtils es junta amb el riu Sec, just en este punt s'uneix un barranc artificial que canalitza l'aigua del barranc de l'Hospital de Vila-real per evitar que s'escampe per l'Horta a l'haver ocupat el seu llit natural horts i construccions diverses entre les quals destaca l'Hospital de la Plana.
Només uns metres més avant hi ha la Bota de Borriana, el lloc per on la sèquia de la Tanda travessa el riu Sec per un gran sifó de pedra ben picada que sembla un assut (i pot ser ho va ser en altres temps).

El riu Sec més avall del pont.

Pinar vora riu.

Pont de la via del tren.

La Bota.

Descansem una estona a la Bota abans de reprendre el camí. Des d'ací el més fàcil és seguir el camí de regaor de la Tanda fins al riu, sempre recte i fàcil de passar, però la ratlla de terme no va recta entre els dos pobles sinó que fa contínues entrades i eixides passant entre horts, seguint files i, també per la sèquia de Nules.
Comencem seguint la sèquia de Nules que corre uns metres per dalt de la Tanda i molt més fonda.
Des de l'edat mitjana Nules tenia dret d'aigua dels sobrants de Borriana. Eixe dret es va consolidar però els nulers sempre havien d'estar a l'aguait que els borrianers no els llevaren aigua al passar pel seu poble, així a finals del segle XIX van decidir construir una sèquia pròpia per assegurar-se l'aigua que els pertoca. Esta desconfiança mútua entre els regants de la Plana és ben antiga i fonamentada (l'aigua valia molt i era normal furtar-se'n), Castelló va fer la seua pròpia sèquia segregada d'Almassora al segle XVII i passa soterrada pel terme d'Almassora per a què no puguen aprofitar-se'n els almassorins. Les disputes per l'aigua són tan antigues que la sentència que, encara ara, està vigent per a repartir-se l'aigua del Millars en cas de necessitat és del segle XIV. Esta sentència ha evitat les guerres per l'aigua a la Plana però no els conflictes i les desconfiances entre regants que han estat constants al llarg de la història.
Anem seguint la ratlla separant-nos i retornant a la sèquia, quasi sempre per les files de Carinyena que és com s'anomena la gran partida d'Horta on ens trobem. Les files ací porten noms de persona, malnoms o topònims i uns taulellets ens informen en quina fila estem. En algun lloc encara queda una fita de pedra original per indicar-nos que, encara que no ho semble, anem per la ratlla.
Arribem així al camí vell de Borriana i el seguim uns metres buscant una altra fila per la qual travessem la carretera de Borriana, ara en obres, continuant per l'altra part.

Sèquia de Nules.

Fita de terme vora una fila.

La ratlla per dalt dels Vintens.

Travessant la carretera de Borriana.

Carretera de Borriana.

De l'altra part de la carretera (realment del camí vell) entrem a la partida de les Solaes per la banda de Vila-real. La part de Borriana s'anomena els Vintens i abraça totes les terres del terme de Borriana que es reguen de Vila-real per estar per dalt de la Tanda. El nom li ve perquè antigament havien de pagar una vintena part de la collita a Vila-real pel dret d'aigua.
Prop de la carretera de Borriana passem per la vora d'una caseta d'atovó. No és la única que trobarem a l'horta. Esta està ben conservada i en ús, encara que ja va perdent la lluïda i això li suposarà la ruïna.
Així com al secà les partides se diferencien per la pedra que s'hi troba a l'horta ho fan per la terra perquè en general no hi ha pedra. Les pedres s'han de portar de fora i s'usen per marcar els marges de les finques. També trobem grans alqueries de pedra però les casetes més modestes es feien d'atovó, fet amb el fang i la palla de la vora i assecat al sol. Posteriorment es lluïen amb morter de calç per protegir l'atovó de l'aigua de pluja assegurant la conservació doncs mentre l'aigua no el toca dura mentre que quan es perd la lluïda es desfà ràpidament.
Continuem avançant per l'horta i encara que no ho semble el paisatge és prou diferent al secà. Ací els trossos de terra són més menuts i sovint s'han abandonat. També trobem alguns horts que s'han arrencat per a plantar de cap nou i d'altres que han canviat els tarongers, tradicionals des de fa més d'un segle, en caquis o fins i tot mangraners.
Arribem així al camí Cedre anomenat així perquè fa segles a la vora hi havia un Cedre plantat. Ara només hi ha algun xop prop de la Tanda. Continuem recte per la sèquia de Nules fins al camí la Mar al Xop de Nius, que ja no hi és. Cal dir que el tal Nius fou un general de les guerres carlines i, suposadament, propietari del xop que donaria nom a un paratge.

Caseta de tova o atovó.

Horts abandonats i d'altres encara cuidats.

Camp preparat per a plantar.

Hort de mangraners.

Fita de terme al camí Cedre.

Camí vora la sèquia de Nules.

Pont d'una fila a la sèquia de Nules.

Arribats al camí la mar un hort plantat de cap nou amb una tanca nova ens impedeix el pas per la ratlla. Tradicionalment els horts han estat oberts i sense tanques, a vegades només un cavalló fa de marge entre un hort i un altre, d'altres és una fila o una regadora. Al secà és més habitual trobar horts voltats de paret, en part perquè hi havia molta pedra i alguna cosa s'havia de fer amb ella.
Nosaltres baixem pel camí la mar a buscar la Tanda i seguim per la vora. Per la banda de baix de la Tanda passa un ample caminal, és el pas de regador que voreja totes les sèquies i serveix per anar distribuir l'aigua.
Les files de Vila-real aboquen a la Tanda l'aigua que els sobra de manera que no se'n perda cap. Cal dir que a les Solades les files no porten nom sinó que van numerades sent la primera la més propera al riu (i la primera en regar).
Passem pels partidors de la sèquia del Molí Nou que corre cap al Molí de Qualo, just a la vora d'una bòbila. Seguint la Tanda arribem als partidors Majors, on parteixen aigua la sèquia Jussana, la Sobirana i la sèquia de Nules.
La sèquia Jussana sempre duu aigua, igual que l'ull de les Forques que es troba un poc abans, però la sèquia sobirana i la de Nules es reparteixen l'aigua en tandes d'onze i sis dies respectivament. Per aquesta raó la sèquia sobirana de Borriana és més coneguda com la Tanda.
Ací ens cal eixir al camí de servei de la carretera de Borriana a Almassora i seguir-lo uns metres fins que arribem al riu de Millars a l'altura del Pont del Secanet.

Pas de regador vora la Tanda.

Els Partidors de Borriana.

El partidor de la sèquia del Molí Nou i al fons els partidors Majors.

Just a la vora del pont hi ha una antiga fàbrica d'aiguardent que resta abandonada i va assolant-se. Nosaltres la deixem a la dreta ja dins del terme de Borriana i arribem al riu. Davant nostre hi ha el pas de la Pila per on es passa a gual cap a Almassora i a la dreta queda el començament d'un vell pilar que va formar part del pont de les Tres Viles, alçat ací en l'edat mitjana.
Nosaltres no passem el riu i continuem pel camí Vora riu (ací a les Solades) que passa just entre la cantera del riu i la sèquia de Borriana. Este tram és perillós pel trànsit de cotxes que passen i estret doncs no permet que en passen dos a la volta.
Continuem pel camí i de l'altra banda queda la Vila d'Almassora. D'esta es troba el Muntanyar i a la vora de la sèquia l'alqueria de Marín, una de les grans alqueries de l'horta encara de peu.
Més avant passem per la depuradora de Vila-real, a la vora del darrer Sedeny que ací comença acabant a les Alqueries. Uns metres més amunt un altre pont salva la sèquia de Borriana per anar a Vila-real seguint el camí Almassora. Més amunt la sèquia canvia de costat (o el camí) i la durem per la banda del riu mentre remuntem cap a l'assut de Borriana, situat dins del terme de Vila-real i que a Almassora se'l coneix com les Revalladores.

Pont del Secanet.

La Pila i les restes del pont de les Tres Viles.

L'alqueria de Marín.

Les Revalladores i la finca del Milionari.

Passades les Revalladores seguim pel primer Sedeny un tros i de seguida el deixem trencant a la dreta per un entrador que acaba a la via del tren. Per la dreta de la via hi ha un baixador al riu que ens deixa a sota del pont de Ferro, nom com es coneix el pont de la via del tren tot i què l'actual ja no és de ferro sinó de formigó.
Enllacem al mateix caixer del riu amb la ruta d'Almassora Riu Amunt, que el ministeri de medi ambient va realitzar des del pont de Santa Quitèria fins les revalladores d'Almassora i la seguim riu amunt passant per davant del que en resta del molí d'Uvite. Pel seu davant passa el canal que duu l'aigua de la sèquia de Borriana des de l'assut de Castelló evitant les filtracions del llit del riu.
Seguint pel riu amunt arribem al Pont Nou, per on passa la carretera General el riu i ací enllacem amb el PR-CV-438 que baixa des dels Matxos a les Goles seguint el riu.
Al passar sota el Pont Nou es veu clarament l'ampliació del mateix, feta a la dècada dels 60 i que va respectar la fesomia de l'orginal, desmuntant els carreus de la part de baix i tornant-los a muntar per la part de fora de les arcades de formigó afegides a l'antiga construcció del segle XVIII.
Un tros més avant ens trobem amb un altre pont, que salva el riu de Millars quasi a la seua confluència amb la rambla de la Viuda i per on passa la nova carretera General. Ací aprofitem l'ombra del pont per traure l'impermeable perquè el dia, que s'havia alçat ras, s'ha anat ennuvolant i ara vol ploure.
Continuant riu amunt deixem el PR que segueix per dins del riu i pugem a l'esquerra a buscar el camí del riu que ací només és un pujador estret i de seguida un camí més ample, de terra fins al Molí Nou i asfaltat més tard cap al poble.
El Molí Nou és més vell encara que el Pont Nou doncs ja apareix amb eixe nom al segle XIV encara que la construcció actual és del segle XVII i va estar en ús fins fa una cinquantena d'anys. Uns bancals més avall hi havia el Molí Vell del qual no en queda cap resta més que el record (i algunes pedres difícils de trobar).
Continuem ara per la vora de la sèquia Major que alimentava el molí, o més ben dit, entre esta i la sequiola que se'n separa uns centenars de metres més enllà i rega l'horta que queda cap al riu anomenada del Molí Nou. Ací tot i ser una zona inundable i protegida com a zona verda s'han alçat algunes construccions recents desafiant la normativa urbanística.
Continuem per la sèquia i arribem finalment al pont de Santa Quitèria. A la banda de baix del pont es troba el molí del Terraet, com se'l coneix actualment, o de la Peguea, nom històric que encara els majors serven en la memòria. Segons alguns autors és el molí més vell del terme, d'orígen andalusí.
El pont de Santa Quitèria uneix les dos vores del riu i ens duria a l'ermita almassorina de Santa Quitèria. El pont és anterior a l'ermita i fou construit a finals del segle XIII per Pere Dahera a instància de Jaume I. Hom discuteix si en este mateix lloc hi havia un pont romà però no s'ha pogut demostrar la seua existència.

Camps de magreta vora la via.

Pont de Ferro.

Tram tapat de la sèquia de Borriana davant del molí d'Uvite.

El Pont Nou.

Pont de la nova carretera General.

El Molí Nou.

La Sèquia Major i la Sequiola.

Pont de Santa Quitèria.

Arrecerats de la pluja vora el pont.

Sense travessar el pont, a l'esquerra del mateix hi ha les paletes del PR-CV-438 que seguirem ara remuntant el riu per la banda de Vila-real passant per la vora del Pantanet de Santa Quitèria, construït per les comunitats de regants de la Plana per tal de regular el reg a l'horta tradicional.
Passem per la vora del pantanet i continuem per la senda botànica de Vila-real que ens portarà fins a l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia.
La senda segueix l'antic traçat de la sèquia major, modificat al segle XIX per tal d'evitar les reparacions que les crescudes del riu provocaven en el tram conegut com sèquia de les Argamasses.
La sèquia que portem paral·lela despareix al tunel de la "sèquia minada", feta a pic i pala abans de la invenció de la dinamita.
El nostre camí segueix el traçat de la sèquia vella, mig colgada per la vegetació que creix en l'ombria i afavorida per l'aigua que regalima per la cantera del riu, de manera que ací podem encara un bosquet galeria d'oms al llarg del camí.
Deixem a l'esquerra un respirador de la sèquia i després d'un tram entre els oms arribem al tram més espectacular de tota la ruta a la zona anomenada ja d'antic "sèquia de les Argamasses" doncs era l'única part de la sèquia feta d'obra (argamassa) per a poder resistir les riuades que l'erosionaven per la base. Per esta raó va caldre construir una paret des del caixer del riu fins a l'altura per on passa la sèquia. Ara la paret cau directament al pantanet.
Ací podem vore el treball fet pels nostres avantpassats bastint parets i picant la pedra per poder portar l'aigua fins a l'horta.
La sèquia és estreta i en moltes parts es troba molt tapada pels sediments, de tota manera hi ha trams on encara es pot vore perfectament el vell traçat.
El tram de les argamasses és curt i de seguida tornem a retrobar la sèquia minada que ací es troba traçada de cap nou sobre l'antiga.
Un poc més avant i seguint el caixer de la sèquia passem per la vora del molí Bisbal o de Tatxes; Bisbal pel nom del primer propietari que el va construir al segle XVIII o de Tatxes perquè durant un temps va fabricar tatxes.  Passat el molí hi ha un medidor sobre la sèquia i per la vora el camí del molí Bisbal que duu al poble.
Un poc més avant hi ha unes comportes des d'on es regula l'aigua que passa per la sèquia.
La ruta segueix per la banda de baix de la Foia dels Àngels on, als anys 70 es va fer una urbanització que feia publicitat de l'accés directe a les "piscines naturals" que hi havia al riu, ara desaparegudes al fer el pantanet. És per això que hi ha masets que tenen accés directe al riu mitjançant passarel·les llevadisses que salven la sèquia.
Trobem un xicotet mirador d'on es veu la Penya del Barco Boltat, anomenada així perquè semblava un barco del revés. La penya està a la cua del pantanet on ha crescut un espés bosc de ribera sobre els sediments portats per la riuada del 1990.
Un caminal baixa cap al riu mentre nosaltres continuem per la vora de la sèquia fins que trobem el segon tunel (o primer depén de com se mire).
Este tunel travessa al recte una gran revolta del riu fins a la gola evitant així la vora del riu on la sèquia patia els efectes de les continues riuades. De fet, dalt del tunel (i en altres llocs) hi ha un taulellet que recorda on va arribar l'aigua la riuada del 22 d'octubre del 1920, la més gran del darrer segle quan des del pont de Santa Quitèria es podia tocar l'aigua amb la mà.
A partir d'ací seguim novament el traçat antic de la sèquia que passa als peus de la cantera de vora riu, que cada vegada està més alta.
Primer anem pel caixer de la sèquia i finalment per dins, just abans de passar sota la cova de Quaresma, que fins temps recents es va usar de vivenda temporal. Arribem així al passeig botànic Calduch, dins ja del Termet; paratge municipal que envolta l'ermita de la Mare de Déu de Gràcia.
Travessem el passeig envoltat d'arbres plantats fa anys per fer ombra al "merendero" que hi havia, reconvertit posteriorment en restauran.
Només ens queda pujar per les escales que pel pouet porten a la placeta de davant l'ermita on hi ha el Pastoret d'Ortells on ens fem la foto de grup per a commemorar la primera volta al Terme de Vila-real (la segona per a Josep Antoni). I per acabar de celebrar-ho ens acostem al bar del Termet que ja és hora de dinar.

El Pantanet, el Pont i Santa Quitèria.

Sèquia de les Argamasses.

Pantanet de Santa Quitèria.

Molí Bisbal o de Tatxes.

Sèquia minada.

Foto de grup al Pastoret de l'Ermita.

Recuperant forces.

Ací està el track:




I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

De Vila-real a la muntanyeta de Sant Antoni
Entre el Millars i la Rambla
Sèquies i Molins a Vila-real: les Solades i Carinyena
de Vila-real a la Pola pel riu Millars i retorn pel camí la Mar

Més informació:

• Aparici Vilar, Joaquim (1992) "Sobre l'administració i ús de l'aigua de reg al terme de Borriana" dins III Anuari de l'Agrupació Borrianenca de Cultura. <http://hdl.handle.net/10234/4255>
• Guinot Rodríguez; Enric i Selma Castell, Sergi (2002) Las Acequias de la Plana de Castelló Ed Conselleria d'Agricultura, Peixca i Alimentació
• Diversos Autors (2011) Actes de la IV Jornada d'Onomàstica Ed. Acadèmia Valenciana de la Llengua accessible a la web
• Vilapèdia
• Obiol Menero, Emili (1987) Toponimia rural de Vila-real Ed. Caixa rural Vila-real
• Roman Millan, I. (2000) El regadío de Vila-real durante los siglos XIII-XIV Ed. Ajuntament de Vila-real
• (1981) Proyecto de Ordenanzas de Riego de Villarreal y reglamento para el sindicato y jurado del mismo Ed. Sindicat de regs Facsímil de l'original del 1869
•  Heredia Robres, Jacinto (2004) Cent fites urbanes a Vila-real Ed. Brosquil
• Heredia Robres, Jacinto (2009) Els noms de lloc al terme de Vila-real Ed. Fundació Caixa rural de Vila-real
• Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
• Benedito, Josep; López, Fernando i Melchor, José Manuel (1999) L'arquitectura rural tradicional a Vila-real Ed. Ajuntament de Vila-real 
• Consorci del Millars

A la part sud del terme de Llucena que confronta amb l'Alcora es troben un conjunt de tossals on la pedra domina sobre l'arbre. Travessant-les hi ha un conjunt de barrancs que baixen formant estrets i fous plens de canteres i cingles que dibuixen un paisatge tan salvatge com atractiu. Un d'ells és el barranc de les Pedroses que encara no estava ressenyat al blog, així que hem aprofitat el dia per fer una ruta que puja per ell i baixa pel barranc del Llosar. En un principi pensàvem fer la volta més llarga acostant-nos al mas d'Alfonso però finalment no ha estat possible i queda pendent per a un altre dia.

Comencem a caminar des del collet per on passa el camí d'Araia a Llucena, sota els Cauets, on solen aparcar els escaladors que van a l'escola d'escalada d'Araia. Ací trobem un encreuament de camins: per un costat la pista que ve d'Araia, per on hem vingut, i que continua recte cap al mas de Beltran per la vora del barranc de la  mina del Furgó. A l'esquerra mou el camí de les Calçades que puja cap al mas del Llosar per la mina del mas del Llosar.
Nosaltres no seguirem cap d'eixos camins sinó que trenquem a l'esquerra per una pista que mou cap al mas de Gual. No fem molts passos per eixa pista que la deixem, baixant a l'esquerra a buscar el barranc del mas del Llosar que travessarem per la volta de les Saleres. Ací queda un rodal de pinar vell que es va escapar de l'incendi del 93 i per sota corre una senda que segueix el traçat del pas de la Ratlla de Terme. Ens trobem a la ratlla de l'Alcora però en tota la volta no eixirem del terme de Llucena. A la nostra esquerra queda el terme d'Araia, llogaret que fou dins l'antic terme de l'Alcalatén i que es va annexar a l'Alcora quan aquell va desaparéixer al segle XV.
L'assegador o pas travessa el pinar i puja cap a uns bancals treballats. La primera part que passa entre el pinar madur és bona de seguir, fins i tot anem trobant algunes fites, l'última part abans dels bancals els pinatells envaeixen el camí i el fan brut i perdedor. De tota manera és un curt tram i de seguida arribem als bancals d'ametlers que, encara que deixats perdre, no han estat envaïts pel pinar. Des d'ells mou una pista que, si fa no fa, segueix el pas i que seguim a buscar el barranc de les Pedroses.
Només ens en desviem de la pista per a buscar la font d'Uriola, que es troba al mateix barranc. No sabem ben bé si hem trobat la veritable font però en un punt donat el barranc porta aigua i, un poc més avall, hi ha una canalització que la recull per endur-se-la cap a Araia així que suposem que això deu ser la font que es troba a la ratlla entre l'Alcora i Llucena, segurament no per casualitat doncs és la font més important dels voltants.

Pàrquing de la zona d'escalada.

Barranc del Llosar.

Tram brut del pas de la Ratlla de Terme.

Bancals d'ametlers florits i abandonats.

Fita de terme entre l'Alcora i Llucena.

Barranc de les Pedroses.

Captació d'aigua a la font d'Uriola.

N'eixim del barranc i continuem per la pista que seguíem que el travessa més amunt de la font i n'ix a la pista del mas del Moro.
Seguim la pista avant que puja al mas del Moro per la Redona. Fa uns anys es va treure terra al mas d'Aguilera i es va ampliar la pista que ara es troba abandonada i fins i tot és difícil pujar per ella al mas del Moro. Nosaltres només la seguim un tros curt perquè de seguida tornem a baixar a la dreta cap al barranc de les Pedroses seguint la mateixa pista que ve des dels Cauets pel mas de Gual (una manera més ràpida d'arribar però menys interessant).
A partir d'ací el camí és fàcil: seguir el barranc. Per sort Ramiro ja el va fer fa uns anys seguint els passos de Pascual Vicent que va trobar el pas per a remuntar el barranc sense haver d'escalar.
Comencem pujant el barranc sense massa dificultat fins que passem per davant de la cova d'Aguilera. A partir d'ací el barranc comença a complicar-se un poc però mai es fa massa difícil ni tancat ... de moment.
Passem un punt on sembla que hi havia una fonteta per l'esquerra i arribem a una confluència de barrancs. Cal seguir per la dreta i ací el barranc ja s'encaixa entre la Roca Llarga, a l'esquerra, i la Roca Blanca a la dreta. Pugem un parell de salts i abans de continuar busquem la manera d'eixir del barranc per la dreta, vorejant la Roca Blanca. Ací ens cal fer algun pas d'escalada fàcil per tal d'eixir del barranc i arribar als peus de la Roca Blanca. Una vegada ací és fàcil vorejar-la per la dreta i, per un rocam pedregós continuem ascendint a dalt la lloma de la Roca.
Un rascler potent que ens obliga a mirar on posem els peus cobreix les llomes i impedeix el creixement d'altra cosa que no siguen margallons i romer, amb algun ginebre i argelaga per fer constrast.

Pista del mas del Moro.

Barranc de les Pedroses.

Cova d'Aguilera.

Tram per fora del barranc sota la cova d'Aguilera.

Eixint del barranc.

Pugem camp a través per una de les llomes que separa el barranc de les Pedroses del del Llosar fins que arribem a uns bancals abandonats. Des d'ací accedim a la pista que entrava i la seguim per buscar el camí del mas de Gual que passa per dalt la Lloma de les Pedroses. Abans d'arribar trenquem a l'esquerra per una altre entrador que puja a uns bancals i, quan acaba, continuem per una senda oberta cap a les Pedroses que traspon la Lloma i baixa a buscar el camí de Llucena que passa pel nord.
Després d'una curta baixada arribem al camí de Llucena just al collet de les Pedroses on hi ha un bassot. Per l'esquerra baixa el camí a les Pedroses i continua cap al mas del Moro, tot ell net de fa poc. Nosaltres seguim per la dreta cap al mas del Llosar vorejant el barranc del Llosar que ací és un simple barrancusset que va fent-se gran.
Seguim camí avall vorejant el barranc i quan comença a obrir-se ja tenim al davant el mas del Llosar on arribem per la font.

Rascler a les llomes de les Pedroses.

Tram no senderista del barranc.

Pas de la Lloma de les Pedroses amb la mar al fons.

Penyagolosa trau el cap darrere del mas del Tossal.

Collet de les Pedroses.

El mas del Llosar des del camí de Llucena a Argelita.

 La font del mas del Llosar és una mostra d'aprofitament integral de l'aigua doncs presenta la pica per a les persones, els bassis de pedra per als animals i després l'aigua aboca al llavador i es recull finalment en una bassa per a regar on ara hi ha alguns peixos.
L'horteta s'estén als peus del mas que queda a l'altra banda del barranc, a la solana i on ens dirigim.
Habitualment el mas està tranquil i solitari i només s'hi pot trobar un parell o tres de veïns que viuen pràcticament tot l'any. Hui però hi ha molta més animació i tot de cotxes i gent que ha vingut a vore el rally de la ceràmica que passa per ací. Nosaltres aprofitem i ens arrecerem del vent que ha bufat tot el dia al carasol dels masos per a fer un mos i esperar a vore si veiem passar els cotxes de carreres.

Font del Llosar.

Descansant al solet.

Ambient de carrera al mas de les Pedroses.

Com que encara tardaran en passar finalment fem camí per no arribar tard a casa. Travessem novament el barranc i continuem pel camí que passa per l'altra banda per dalt de les hortes.
El camí ens porta a una pista que entra cap a la Lloma de les Pedroses però no la seguim i continuem, ara sí, per dins del barranc del Llosar que en este primer tram és poc espectacular.
Conforme baixem el barranc va poc a poc engorjant-se i estretint-se fins que trobem un salt que cal evitar per l'esquerra (o baixar amb corda). A partir d'ací trobem la part més espectacular del barranc on s'encaixa entre altes parets de pedra i s'estreta sense deixar de ser més o menys obert i amb possibles alternatives.
Cal estar atents al punt on cal abandonar el barranc per l'esquerra i pujar a buscar les vies d'Escalada d'Araia (tot i què estan a Llucena). Ací trobem un parell de cordades escalant, i és que al ser d'orientació sud és un bon lloc per escalar a l'hivern arrecerats del vent del nord que no toca i sempre al sol (a l'estiu millor no vindre).

Camí del mas de Gual.

Entrant al barranc del Llosar.

Parets d'escalada al barranc del Llosar.

Ens estem una estona xerrant amb uns escaladors i continuem avall per la senda d'accés (que és un antic camí que pujava cap al mas de Gual) i baixem per ell enllaçant amb el camí de les Calçades que ens portarà de retorn al cotxe.
Només ens queda retornar a Araia on ens espera el bar per recuperar forces.

Escaladors al barranc del Llosar.

Part baixa del barranc del Llosar, coberta de pinar.

Camí de les Calçades.

Bar d'Araia a les antigues escoles.

Ací està el track:




I ací altres rutes que es poden combinar amb esta:

Des d'Araia al Cabeço Blanc pel barranc del Llosar
D'Araia al Llosar, les Pedroses i el mas del Moro
Al Salt del Cavall per la cova de l'Ocre i la lloma de les Clapisses
Del mas del Rogle al Salt del Cavall pel molí Ros i les Calçades

Més informació:

• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
• Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
• Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera 

Aprofitant el dia de festa ens acostem a Artesa per a fer una volta curta pels voltants. La idea és pujar al tossal del Negre on hem vist que s'ha obert una senda per a passar la marató de muntanya dels Refugis de Pedra.

Així eixim d'Artesa pel carrer del Calvari, seguint el SL-CV-106 que torna a Onda des d'Artesa.
Deixem el Calvari mig enrunat a la dreta, dalt del poble i passem per dalt de les últimes cases encaminant-nos cap al dipòsit d'aigua d'Onda i des d'ací seguim per dalt d'una llometa per un camí traçat sobre un antic assegador. Els camps treballats s'alternen amb els erms i amb algunes casetes de camp formant un paisatge humanitzat que serà la tònica dominant en part del recorregut.
Arribem així a un encremament on abandonem el SL que continua cap a Onda. A l'esquerra segueix el camí de Tales a Onda, per on ve el Sender Local. Nosaltres no en seguim cap dels dos i enfilem recte cap al tossal de Xiclà, però no fem més que uns pocs passos que trenquem a l'esquerra per l'antic camí de Xiclà.
El camí discorre entre el pinar i els bancals abandonats i es troba ben conservat fins que arriba a una caseta, just a la vora del vell camí i on en conte de recuperar la traça original se'n desvia pel bancal de dalt.
De l'altra banda tornem a trobar la traça antiga i, ja per dins d'un bosc més tancat, continua portant a l'esquerra el barranc de Xiclà (i la pista del Pantano).
El camí gira i enfila cap al Pantano on es va fer un abocador, ara clausurat, i abans d'arribar trenca a l'esquerra el camí vell que continua per la pista cap a Xiclà (de fet el camí que hem seguit és el vell camí que s'usava per a anar d'Artesa a Fanzara). Nosaltres seguim la senda oberta que ens porta a una pista que voreja l'abocador i, seguint-la amunt, a uns bancals d'oliveres abandonats.

Carrers d'Artesa.

Bassa d'aigua d'Onda.

Tales des del camí de Suera.

Camí del Pantano o de la font de Ramos.

Abocador (clausurat) del Pantano.

Pista vora l'abocador.

Quan mor la pista continua una senda traçada entre els vells bancals i que puja al recte al tossal Negre. Unes cordes ajuden a superar un esglaó on les penyes negres afloren a la superfície i no deixen arrelar el coscoll i el romer que ens acompanya tota la pujada. Una vegada superat este tram arribem a la part més plana (o menys costeruda) del tossal, però encara no som al cim i hem de continuar pujant el llarg llom que ens acosta al cim del tossal.
La senda serpenteja buscant el millor pas i travessa el coscollar que creix al cim, clapejat de bosquets de pins que sovintegen més a la cara nord i als llocs on hi ha més molla i menys pedra.

Senda entre parets d'antics bancals.

Pujant al recte ajudats de cordes.

El Montí i Onda des del tossal del Negre.

Caseta de pedra al tossal del Negre.

Panòramica de la Plana.

Ramaderia de bous del Pantano al davant i la serra d'Espadà de fons.

Cim del tossal del Negre.

Arribem finalment al cim del tossal des d'on hi ha molt bones vistes de la Serra d'Espadà, d'Onda i de la Plana fins a la mar. Ara toca baixar i ho fem cap a un collet que separa el tossal Negre del de Cantallops. Baixem sota el pinar que creix sobre els antics bancals, i saltant de bancal en bancal on fins i tot hi ha un lloc amb cordes per poder baixar (i pujar) més fàcilment.
Arribem a l'ample collet i pugem per l'altra banda buscant també el pujador entre bancals i, quan no hi ha, saltant al recte de bancal en bancal. Així que esta pujada i baixada acaba fent-se també prou dura. Assolim finalment el cim de Cantallops on creix un espés pinar i baixem per ell cap al pla de Xiclà enllaçant finalment amb el camí d'Artesa (i Tales) a Xiclà (i a Fanzara) per on ara passa el GR-333.

Collet entre el tossal del Negre i Cantallops.

Pujant bancals al cim de Cantallops.

Baixador entre bancals.

Xiclà als peus de la Mola de Fanzara.

A la nostra dreta queda la fita que parteix els termes de Fanzara, Onda i Tales, i per allí passa el camí de Suera a Fanzara, i també el PR-CV-161. Eixa fora una bona opció, però com vam passar per allí fa poc decidim canviar un poc i trenquem a l'esquerra per a buscar un entrador a la dreta per on fer drecera cap a la font de Xiclà.
Seguim l'entrador i l'abandonem de seguida per la dreta. Ací hi ha una senda molt xafada pels cavalls que continua cap al nord, finalment la deixem per seguir-ne una altra a l'esquerra que ens puja fins a la pista que havíem deixat abans (estalviant una bona volta). Seguim ara este camí fins que ens situem a l'horta que es rega de la font de Xiclà. Ací cal pujar ara fins a la font i ho fem evitant una caseta on hi ha una cadena i accedint per un ample caminal que entra a la bassa que recull l'aigua de la font per a regar. Ens cal però salvar un ribàs de pedra per accedir al camí vell per on passa el PR (no sense fer molts passos de més a l'equivocar-nos).

Camí de la font de Ramos o de Xiclà (GR333).

Drecera a la font de Xiclà.

Pujador entre camins.

Font de Xiclà o de Ramos.

La font de Xiclà (com es coneix a Tales, o font de Ramos com és més coneguda a Artesa i Onda) es troba a la capçalera del barranquet del mateix nom, adosada a una bassa que regula l'aigua per al reg d'un parell de grans bancals que es troben a la part de baix i que estan plantats de tarongers. A les vores del barranc a més trobem bancals de secà treballats i fins i tot alguna caseta vella però ben conservada i encara en ús. El racó sembla transportar-nos a un altre temps quan encara hi havien bancals treballats, temps que a la resta de la serra només es conserva a la memòria dels més vells doncs els bancals cada vegada sovintegen menys.
La font de Xiclà naix just a sota de la senda i vora una gran bassa de reg. Ací a més acaba el camí carreter i continua un camí de ferradura que segueix cap a la carretera de Tales, camí que també és assegador. El camí puja entre bancals abandonats i, quan apareixen els primers bancals d'oliveres i garroferes treballats és quan ja estem sota mateix de la carretera vella d'Ayódar on arribem en quatre passes.
Ací el vell camí (i nou PR) de Suera continua per la dreta, però nosaltres seguirem a l'esquerra carretera avall a buscar el corrals de la Frontera. Per sort la carretera no té massa trànsit i és agradable de xafar, sobretot per les vistes que ens deixa.
Arribem així a un collet on ens aturem. Per  l'esquerra venia l'antic camí de Tales a Fanzara que pujava per la costera de Simó. És el camí més curt però no s'ha recuperat i s'ha traçat el GR fent més volta, pot ser perquè a la part de baix el camí passa per la vora de la ramaderia de bous braus de Xiclà. Llàstima.
Continuem baixant per la carretera que fa una volta (el camí vell retallava al recte passant pels corrals) i quasi un quilòmetre més avall, quan fa una corba a l'esquerra, trobem per la dreta la traça del vell camí i assegador que ens cal seguir cap a Tales.

Camí vell de Suera a Fanzara.

Carretera vella d'Ayódar.

Pous a la Frontera.

Entrada al camí vell de Tales a Fanzara.

El camí passa per la vora d'una caseta i enfila entre parets sota el pinar fins que arriba a un encreuament. Per ací passa el camí vell de Suera a Onda, i també el GR-333 que retrobem i seguirem ara recte cap a Tales.
El camí travessa un llomet boscós abans de fer-se asfaltat i baixar a la carretera. Ací travessa la carretera i per darrere d'unes casetes aboca a la carretera vella de Tales que travessa el riu sec per un pont.
Abans del pont hi ha una senda per l'esquerra per on continuem riu avall, entre els camps de cultiu i els canyars del riu. Este camí ens porta a l'àrea recreativa de la font del Canyar on hi ha l'assut d'Onda (de Tales a Onda o l'Assut simplement). Es nota que és dia de festa perquè molta gent s'ha acostat a passar el dia en este paratge tan proper al poble.

Camí vell de Tales a Fanzara.

Encreuament amb el camí d'Onda a Suera.

Pont del riu sec a Tales.

Agafant la drecera vora riu des del pont.

Font del Canyar.

Assut d'Artesa.

Des de l'assut d'Onda agafa l'aigua la sèquia que rega l'Horta d'Artesa i duu l'aigua a la bassa de la Vila i al Molí de la Reixa. Ara només ho fa algunes vegades perquè des de la construcció del pantanet de Benitandús sovint el riu està sec i l'aigua es porta canalitzada des del pantà. Per si de cas a la vora de l'Assut hi ha uns pous d'aigua dels regants d'Onda per a casos de necessitat.
Deixem enrere l'assut i continuem pel camí vell de Tales a Onda que corre per la dreta del riu travessant les faldes del Montí on creixen les sureres fent-nos present que estem a l'ombra de la serra d'Espadà.
Camí caminant enllacem amb el SL-CV-107 que baixa del Montí per l'Alcornocar. El seguirem ara mentre s'encamina a l'Horta d'Artesa, ocupada ara en part per casetes i quadres, sobretot la que queda al sud del riu.
Baixem al riu i el travessem pujant per l'altra banda on l'horta encara conserva el seu ús tradicional, i passant pels llavadors del poble entrem a Artesa acabant una ruta curta i fàcil però que ens ha deixat un bon record.

Travessant l'Alcornocar.

L'Alcornocar que fa honor al seu nom.

Artesa.

Hortes d'Artesa a les vores del riu.

El llavador, encara en ús.

Ací està el track:




I ací altres rutes que complementen esta:

d'Artesa a Suera. Caminant per l'altra serra d'Espadà
Al Montí des d'Artesa
GR333: de Tales a Suera tornant per Xiclà
GR-333 Circular entre Ribesalbes i Tales per terres de Fanzara 

Més informació:

• Ajuntament d'Onda
• Ajuntament de Tales
• Chiva, Ismael (2014) "Artesa - Xiclà - Font de Ramos - la Frontera - Artesa" dins el blogCamins en la natura accessible a la web 
• Castany i Àlvaro, Joan Toponímia dels pobles valencians: Onda , ed. AVL, València, 2004 Accessible a la web.
• Diago Manuel, V. Àlvaro i Fèlix, F El clima i la vegetació d'Onda Ed. els propis autors, Onda, 2004
• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies