Quantcast
Channel: goterris
Viewing all 499 articles
Browse latest View live
↧

DE MOSCARDON A MASEGOSO PER LA SARRIOSA I LOS OJOS DEL CABRIEL

November 19, 2016, 11:49 pm
$
0
0
Després de sopar i fer nit a Moscardón ens alcem amb la frescor d'un matí ennuvolat. Després d'un abundant desdijuni i de carregar les maletes a l'autobús comencem a fer els estiraments de rigor abans de començar la marxa.
 Moscardon. Foto F. Ortells.
Quan acabem els estiraments un dels pocs veïns del poble que ha estat observant-nos s'acosta a saludar efusivament a Ceci. És un antic alumne de Borriana que és veí de Moscardón.
Comencem a caminar pel camí vell de Frías que passa per dalt del barranco del Batán. Des d'ací tenim la panoràmica més bonica de Moscardón, dalt d'una penya que domina el barranc i ací també aprofitem per fer-nos la foto de grup abans de reprendre la ruta passant per dalt del molino de la Hoz.
Foto de grup a Moscardón. Foto F. Ortells.
Baixem al barranc i el travessem tot remuntant-lo. Arribem a la carretera de Frías i la seguim uns metres abans de desviar-nos per una pista que remunta el barranco del Masegar, que aboca al del Batán.
Barranco del Batán. Foto F. Ortells.
La pista remunta el Masegar que forma ací una vall de fons pla entre el Morrón i el Cerro. Avancem seguint el barranquet canalitzat, vorejat de salzes que conformen una ratlla que s'estèn per la vall.
El Masegar Pequeño. Foto F. Ortells.
El camí travessa el Masegar pequeño i s'acosta a la falda del Morrón. Ací abandonem la vall i comencem a remuntar el camino de la Muela, magnífic camí empedrat que travessa una de les millors rouredes de la serra.
Camino de la Sarriosa. Foto F. Ortells.
No és la primera vegada que passem per este camí però sempre sorprén per la seua bellesa, sobretot ara a la tardor quan els roures pinten de groc el paisatge.
Moscardón. Foto F. Ortells.
Després d'unes quantes voltes per remuntar la pendent arribem a la part alta on el bosc deixa pas a un seguit de prats entre bosquets de roures i pins.
Arribant a la Muela.
Uns grans pins ens anuncien que ja estem a tocar de la fuente de la Muela que disposa d'un llarg abuerador. Ací el camino de la Muela continua cap a l'alta plana de la Sarriosa i a la fuente del Buey, però hui no el seguim Des de la font agafem una pista que planeja sota els cingles que ens separen del Monte.
Fuente de la Muela.
El camí és ben bonic i travessa prats, bosquets de roures i de pins que amb els diferents matisos de verd i el groc conformen un paisatge més propi d'altres latituds.
Camino de la Sarriosa.
Finalment la pista s'endinsa al bosc i acaba a la fuente del Agua del Rollo, on hi ha una llarga tira d'abeuradors nous.
Fuente del Agua del Rollo.
Ací ens toca improvisar travessant antics bancals ara ocupats per pins, roures, avellaners i tot un conjunt de matollars espinosos i caducifolis que colonitzen el que l'home els va arrabassar.
Anem travessant buscant sempre el millor pas, que sol ser el que han fet els cèrvols, fins que n'eixim a una zona més eixuta on trobem les traces de l'antic camí que pujava a la Sarriosa des del Masegar.
Ací el bosc deixa pas als prats mig coberts d'argelaga negra i ginebres. Alguns pins i roures solts li posen una nota de color.
Foto F. Ortells.
Entre els vells bancals puja el camí, difícil de seguir en molts punts, però que parant atenció a no perdre'l ens va pujant cap al canto on s'alça una torre de vigilància forestal i un vèrtex geodèsic.
Des d'ací es domina tota la vall del Masegar, per una banda, i per l'altra la vista es perd en els extensos pinars que s'allarguen cap a Valdecabriel.
Vèrtex de la Sarriosa.
Aprofitem el recer de la caseta forestal per a esmorzar a recer de l'aire fresquet i amenaçador. Les previsions donaven aigua però de moment l'oratge s'aguanta encara que des d'ací dalt es veuen traces de precipitació cap al sud.
Cortines de Pluja al sud de la Sarriosa.
Després d'esmorzar continuem camí entrant al pinar. Anem buscant un barranquís que baixa cap a la pista de Moscardón al Vallecillo. Ací cal anar buscant sempre el millor pas entre el pinar jove que creix sobre els antics bancals bastits sobre el fons del barranc.
Avancem prou ràpidament entre el pinar de pi negre que no té massa sotabosc fins que finalment eixim a un ample tallafocs al lloc on s'acaba el terme de Moscardón. Ací hi ha una «manga» d'Albarracín, i és que els termes municipals dels pobles de la serra no es toquen entre ells, pel mig queden «las mangas» que són estretes tires del terme d'Albarracín que conecten tota la serra i, especialment, les terres comunals de la part més alta que queden dins del terme general de la capital.
Des d'ací la idea era seguir una pista que ens portarà al barranc on hi ha la Cueva de la Òbriga, però finalment baixem per una altra, paral·lela que sembla més recta. La veritat és que per eixa part es tracta d'una mala elecció perquè ens costa més d'arribar, d'altra banda ens permet conèixer una raconada especialment espectacular.
La pista continua per dalt del barranco i quan gira i se'n separa baixem a ell per una vella senda de traure fusta.
Arribem al fons del barranc quan comença a ploure. Fins ara havia anat plovisquejant però ara s'agarra i toca traure la roba d'aigua i el paraigües. Continuem pel fons del barranc, amb cura de no esvarar a les pedres banyades.
El barranc s'encaixa per moments entre les roques i deixa algunes crestes rocalloses que s'enlairen per dalt dels nostres caps. L'avanç es fa lent perquè també anem trobant alguns pins tombats i cal anar buscant el millor pas.
Finalment arribem al punt on enllaça amb el barranco de los Pilancones en un paratge espectacular. Grans parets de pedra ens envolten per totes bandes i les penyes caigudes formen coves al mateix llit del riu. La vegetació és espessa i fresca trobant grèvols i teixos entre el pinar.
Barranco de los Pilancones.
Baixem pel barranc avall en un tram que recorda els congostos del Port fins que, finalment, arribem al cap d'una pista traçada per traure fusta. A partir d'ara el paisatge no canvia però l'avanç es fa més ràpid i de seguida arribem al punt on es junta el barranco de Hoyas Quemadas. Cent metres més amunt hi ha la Cueva de la Óbriga i allí ens acostem per arrecerar-nos de la pluja.
Dinem a l'entrada de la cova, que ens serveix de refugi tal i com ho va fer en temps prehistòrics per als primers pobladors de la serra. És esta la cova més profunda de la província de Terol, i també ha estat ocupada des d'antic pels pobles caçadors del Paleolític.
Cueva de la Óbriga.
Després de dinar toca continuar ruta. Esta vegada seguint el SL-TE-14 que va del Vallecillo a la Cueva la Óbriga.
Dinant a la cueva de la Óbriga. Foto F. Ortells.

Baixem un tros per pista que de seguida es transforma en un sender que recorre el barranco de los Pilancones que es va encaixant per moments.
Deixem a l'esquerra la cueva del Tio Moreneto i un tros més avall les parets del barranc es junten formant una estreta gorja. Ací hi ha ficades unes passeres de ferro per tal de travessar el pas. Només són uns centenars de metres però li donen un toc d'aventura a la ruta.
Passeres de ferro. Foto F. Ortells.
Travessem l'estret i el barranc s'obre un poc, suficient com per a traçar un sender per la vora, però encara no hem eixit d'ell i abans d'abandonar-lo arribem a un altre estret on també hi ha passeres per salvar-lo per dalt.
Este segon estret és més curt i ens deixa ja molt prop del punt on el barranco conflueix amb el riu Cabriel.
A partir d'ací el sender es converteix en una pista que recorre la vora del riu, vorejat de salzes.
Arribem de seguida a la pista forestal de Moscardón al Vallecillo, per on continua el SL, i seguint-la travessem el riu que ací està sec, i comencem la llarga pujada cap al Vallecillo.
L'ampla pista puja entre el pinar, deixant a l'esquerra i, cada vegada més avall, el Cabriel.
Pista de Moscardón.
Arribem a un punt on per la dreta continua el SL que entra al Vallecillo per les eres de dalt del poble. Nosaltres seguim recte fins que quan ja eixim del pinar la pista comença a girar a la dreta. Nosaltres seguim per l'esquerra un entrador que baixa per la vessant coberta d'arbustos caducifolis que ara estan sense fulla.
A meitat baixada trobem les marques blanques i roges del GR-10.1 i les seguim avall, recurtant la pista que fa més volta. Arribem així a los Ojos del Cabriel, veritable naixement del riu d'on sempre brolla aigua.
Ojo del Cabriel. Foto F. Ortells.
Tot i la sequera d'ací ix un bon riu d'aigua que corre entre crèixens que demostren la frescor i puresa de l'aigua.
Ens fem la foto i poc més perquè l'oratge no convida a recrear-se al bell paratge i continuem la ruta seguint el GR que ja no abandonarem fins a Masegoso.
El sender ressegueix l'acabat de nàixer riu per la vora i el travessa per un pont de ferro nou vorejat de salzes. Seguim per l'esquerra riu avall i passem pel costat de la cascada de la Herrería, d'on prenia l'aigua la fundició que hi havia un poc més avall. Ara només queden quatre parets cobertes d'heura.
Riu Cabriel. Foto F. Ortells.
A partir d'ací la senda se'n separa del càixer que s'encaixa i ressegueix unes faixes calcàries que pugen i baixen sempre prop del riu.
Travessem el barranco de los Reguerillos i enfilem amunt per salvar un cingle abans de tornar a baixar per travessar la rambla del Villarejo, que ací baixa amb un fil d'aigua.
Arribant a ella ens creuem amb una parella que també van caminant, seran les úniques persones que trobem en tot el dia i és que abelleix més quedar-se al racó del foc que eixir a banyar-se, però nosaltres ja posats travessem la rambla i comencem la darrera pujada del dia, amb ganes d'arribar a Masegoso.
Foto F. Ortells.
Després de la rambla cal pujar a la Muela del Trillo per una senda ben traçada que s'enfila pel pinar fent voltes i més voltes.
Pugem a un pas constant però continu per a no fragmentar el grup i no haver d'aturar-nos a esperar ningú perquè no està el dia per a quedar-se quet.
Quan acaba la pujada trobem una pista que corre per dalt la Muela i la seguim un bell tros fins que eixim del pinar.
Arribem a una gran plana on eixim del pinar tancat que deixa pas a un pinar més obert. Ací el vell camí del Vallecillo a Masegoso abandona el traçat de la pista i enfila recte cap al poble per la vora d'un vell corral.
Hem d'anar mirant les marques a les pedres i les fites per no perdre la traça entre l'herba del camí i ho fem ràpid, apretant el pas per arribar pronte perquè l'aigua que ens ha anat caient sembla que ara vol fer-ho amb més força.
Foto F. Ortells.
Travessant suaus llometes finalment ens apareix davant el poble, just quan deixem enrere els pins. Només un parell de llomets pelats i un tros de carretera ens en separen de l'autobús que està a l'entrada del poble.
Foto F. Ortells.
Arribem finalment i aprofitem per agafar roba seca i canviar-nos ràpidament i pujar a l'autobús que ja té la calefacció en marxa.
Masegoso.
Hui no toca ni foto de grup al final, ni cervesa al bar, entre d'altres coses perquè a Masegoso no hi ha bar (ni tampoc cap persona vivent a la vista). Així que marxem sense despedides però pensant en les rutes que farem d'ací un any quan tornem a visitar la Sierra de Albarracín.





Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:
circular albarracin gr-10 gr-10.1
del Vallecillo al molino de San Pedro per los Ojos del Cabriel
el Vallecillo - Villarejo - Sarriosa - Moscardón
de Frías a Moscardón per la fuente del Buey i el camí vell
sendero de los Atajos de Moscardón

Més informació:
↧
Search

FALSO JAVALAMBRE DES DE LA FUENTE LA ZARZUELA

November 25, 2016, 11:49 pm
$
0
0

L'hivern passat va ser més càlid i sec del que toca i en tota la temporada no vam poder fer cap excursió xafant neu, així que enguany a la primera oportunitat ens hem acostat a Javalambre a fer una ruta blanca.

La idea inicial era començar a caminar al corral de Caseros, d'on ja fa anys que tinc mirada una ruta que puja al falso Javalambre o «Javalambre bis». Esta és la tercera vegada que ho intente i fins ara no havia pogut ser; la primera vegada la pista estava tallada per ventisquers prou quilòmetres abans d'arribar, la segona vam anar de vesprada i vam dessistir de pujar per a que no se'ns fera de nit, esta estavem disposats a pujar al Javalambre sí o sí, i per això hem seguit pista avant fins a la fuente de la Zarzuela, just a sota, per acurtar la ruta i assegurar-nos el xafar neu.
Així hem aparcat vora un corral assolat dalt de la font i ens hem posat a caminar entre els núvols i boira que cobreixen les muntanyes.
Corral a la Zarzuela.
Malgrat que la boira no ens deixa vore més enllà d'uns centenars de metres la ruta és molt fàcil. Comencem baixant a la font i seguint avall pel vell camí de Torrijas a Teruel, però de seguida el deixem desviant-nos a la dreta per encarar el barranco del Prado que baixa des del Prado de Javalambre.
Corrals al barranc.
Per la vora del barranc puja un carril que passa pel costat d'un corral on unes vaques s'arreceren del fred. Ací abandonem el carril i comencem a pujar cap a l'oest per una llarga lloma que ens portarà al cim del falso Javalambre.
Pujant camp a través.
Anem buscant el millor pas que, de moment, són els senderols que obrin les vaques, fins que arribem a la part de dalt de la lloma coberta de xaparres que ara estan mig tapades per la neu.
Ací la boira és més espessa i comença a nevisquejar. Travessem la lloma cap a la costera que s'obre davant nostre. Pugem la costera i travessem un nou llom.
Conforme pugem el toll de neu és més gros i cobre totalment les xaparres. Este és un https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=17569653dels problemes de Javalabre amb neu, que les xaparres queden tapades per deu o quinze centímetres de neu que quan passes per damunt d'elles cedeix i acabes afonan-te fins al genoll, de manera que anem buscant els llocs on no hi ha, cosa difícil perquè davant nostre s'estén ja una capa blanca i més o menys uniforme de neu.
Anem pujant la darrera costera cap al cim i ací la neu ja té més toll, fins i tot en algun lloc arriba als vint centímetres. La costera no s'acaba mai, o almenys ho sembla perquè entre la boira que s'espessa per moments no veiem el final.
El cim apareix repentinament. Unes roques cobertes de neu i un vèrtex esborrat per la boira on pugem a fer-nos les fotos. Ací dalt el vent bufa més fort i gelat i no convida a estar, per això baixem un poc a una trinxera que li fa la volta pel sud, i en ella veiem un parell de forats.
Cim del Javalambre bis.
Entrem a mirar a gates i resulta que es tracta d'un refugi excavat a la guerra que travessa el morralet de punta a punta. A dins hi ha una galeria curta que segurament va servir de polvorí, i més endins una galeria més llarga que s'eixampla i es fa alta, que segurament era el lloc on s'arreceraven els soldats del fred de l'hivern del 38.
Refugi de la guerra.
No ens estem molt perquè tot i què no bufe l'aire fa fred, i comencem a baixar per l'altre costat cap al barranco de la Chaparrosa que separa el cim de la Chaparrosa, on està l'estació d'esquí. Tot i estar tan aprop no podem distingir res i sembla que estem en un altre món.
Anem baixant buscant la capçalera del barranc però comença a bufar una ventisca que ens entra de cara i decidim baixar al recte a buscar el barranc, portant el vent de cul.
Arribem finalment al barranco de la Chaparrosa i seguim un senderol que li va per la vora, més fàcil de passar que el barranc que té més mal peany, fins que finalment no tenim altra alternativa que seguir pel barranc.
Barranco de la Chaparrosa als peus del Javalambre.
Barranc avall anem amb conte de no fer un mal pas entre les penyes i pedres mig colgades per la neu.
Se'ns fa llarg este tram del barranc encara que no arriba a un quilòmetre. Finalment eixim a uns antics bancals que ara s'han convertit en prats. Abandonem ací el barranc i trenquem a l'esquerra resseguint les faldes del falso Javalambre de retorn a la fuente la Zarzuela.
Retallem així fins que eixim al camino de Torrijas a Teruel que ja no abandonarem. El camí deixa a l'esquerra el barranco de la Zarzuela.
Ací la neu dóna pas a la pluja dèbil que va derretint la neu i converteix la pista en un fanguejal. El vent bufa i les mans, sense guants de neu, comencen a gelar-se. Per sort ja ens queda poc per cloure la ruta.
Passem per davant d'un corral que encara gasten a l'estiu per a guardar ovelles i un poc més avant deixem la pista i seguim el camí que ens porta a la part alta de la fuente de la Zarzuela.
La fuente de la Zarzuela deu de ser de les més importants d'ací. Una sèrie d'abeuradors de pedra donen pas a uns altres de fusta que s'allarguen més de cent metres. Ací poden beure més de mil ovelles a la vegada sense fer-se nosa. No és per casualitat que en un radi de pocs centenars de metres hi haja quatre corrals.
Fuente de la Zarzuela.
Deixem la font enrere i pugem al corral on hem deixat el cotxe per acabar la ruta. Aprofitem les parets del corral per arrecerar-nos un poc per canviar-nos el calcer i la roba mullada abans de pujar al cotxe i baixar a buscar un bar per prendre alguna beguda calenta que és la millor manera d'acabar una ruta d'hivern.
Ha estat una ruta curta i fàcil però ja ens hem tret l'espineta de la falta de neu (i personalment, el pujar al Javalambre bis des del sud). A vore si la temporada ens depara més rutes d'este tipus. 

Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací una altra ruta que també puja al Javalambre bis:


Més informació:
  • Peña Monné, J. L. et al. Paisajes naturales de la provincia de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses,  Teruel, 2000
  • González Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la província de Teruel Ed. Consejo de Protección de la Naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001
↧
↧

EL ALTO DEL SABINAR DE CAUDIEL

December 10, 2016, 1:04 am
$
0
0

Hui ens toca continuar amb els vèrtex, i ho fem pujant el penúltim vèrtex que ens queda per pujar de la serra d'Espadà; el Alto del Sabinar de Caudiel. Ho fem seguint un track de Pablo que ja el va pujar fa un parell d'anys, encara que li hem fet algunes modificacions per a acurtar-lo.
Hem començat a caminar a la pista asfaltada que uneix Caudiel amb Gaibiel, just al punt on arriba el PR-CV-65.4 que segueix el camí vell de Caudiel a Gaibiel, en bona part aprofitat per la nova pista.

Hem aparcat al costat d'un cotxe amb remolc per a gossos i de seguida hem pensat que hi havia batuda i no podríem fer la ruta prevista, però sembla que estaven caçant de l'altra banda de la carretera i només hem sentit els gossos de lluny.
Inici de la ruta.
Des d'ací mateix mou un camí ample que apunta directe al Alto del Sabinar. El camí deixa a la dreta uns ametlars i a l'esquerra el pinar mentre baixa a travessar un fondet per on corre el barranquet del Jalmero. Puja per l'altra banda entrant a un pinar al Sitio del Lobo.
Deixem a l'esquerra el corral del Sitio del Lobo i baixem a travessar un altre barranc que remuntem per la vora fins a uns bancals d'oliveres.
Pinar al Sitio del Lobo.
A partir d'ací seguim el track de Pablo que travessa un bancal i s'enfila camp a través cap al Alto, sempre buscant el pas més fàcil entre els coscolls.
Per sort a tota esta vessant la roca calcària aflora formant un extens rascler o lapiaz on el coscoll creix malament i no acaba de cobrir el sòl, i gràcies a això avancem més fàcil i ràpidament que no pensàvem.
Camp a través cap al Alto del Sabinar.
Ens situem de seguida a la falda del Alto del Sabinar i enfilem recte cap al cim per on ens pareix més fàcil pujar. Només algunes savines s'arrapen a la falda formant un savinaret jove fill segurament d'un més vell que li deguere donar el nom a la partida, i és que el terra no permet crèixer més arbres.
Arribem sense complicacions a la part més alta on ens sorprén trobar unes trinxeres senzilles a la pedra, i també trobem molts trossos de metralla escampats per la vessant, senyal que ací hi va haver una important batalla.
Vèrtex geodèsic a l'Alto del Sabinar.
Arribem al cim i el seguim per a trobar el vèrtex, un poc tapat entre les carrasques i els pins que creixen més per l'altra vessant.
Caudiel des del Sabinar.
Des d'ací es domina bona part de la vall de Segorb, amb Caudiel al davant i Peña Escàbia, el Ragudo i Sierra Espina tancant-la. De l'altra banda tenim els cims més occidentals d'Espadà: Elvira, la Santa, el Pinar, ... que no estem massa acostumats a vore des d'esta vessant.
Baixant al Navajo Moliner.
Comencem la baixada per l'altre costat i ara ens toca seguir millor el track de Pablo. Anem seguint la carena i buscant el millor pas entre un pinar no massa espès. Acabem seguint els senderols que obren els animals i que ens porten al Navajo de Moliner, on mor una pista.
Navajo Moliner.
A partir d'ací la part més difícil de la ruta ja l'hem feta, ara ens toca seguir la pista que fa la volta al Alto del Sabinar Grande que no fa honor al nom doncs des d'on estem està totalment cobert de pinar, igual que els barrancs que baixen cap a la rambla del Aguanaj.
Pista del corral de Moliner.
Passem sota una línia d'alta tensió on s'ha obert un tallafocs a sota. Per ací segueix el track de Pablo retallant (o no) fins a la carretera de Higueras. Nosaltres decidim seguir la pista un poc més arribant al collado de la Cruz on empalmem amb la carretera.
Ara ens queda un bon tros de carretera, menys monòton i avorrit que no ens pensàvem perquè podem disfrutar d'un magnífic paisatge, sobretot a la dreta de la carretera on creix un pinar adult que contrasta amb la banda esquerra, coberta de matollar i pinar jove. Això té la seua explicació; l'esquerra es va cremar al gran incendi d'Espadà del 94.
Carretera Higueras.
Després de quasi dos quilòmetres de carretera arribem a un punt on ens desviem a la dreta, seguint primer un tros de carretera vella i després una pista que baixa cap a la rambla del Aguanaj.
Pista de la Peña Roya.
La pista discorre entre pinars espessos, passa als peus de la Peña Roya i acaba al barranco de la Cruz (que baixa des del collado). Ací continua un tros de senda que ens porta al llit de la rambla.
Final de pista.
A partir d'ací l'orientació és molt fàcil, només hem de seguir rambla avall.
Rambla del Aguanaj.
La rambla és prou ampla i fàcil de passar i a més travessa unes raconades fantàstiques, totes cobertes de pinar que s'estèn per totes les vessants.

Al caixer de la rambla els pins deixen pas a l'emborratxacabres, alguns xops i també algun baladre.
Seguint la rambla arribem a un punt on les vessants s'obren i es troben ocupades per bancals d'olivar. Fins ací entra una pista i la seguim. També es pot seguir per dins la rambla però és més costós que anar per fora.
Eixint de la rambla.
La pista retalla una volta de la rambla i torna a travessar-la. A partir d'ací està asfaltada.
Faldejant el Monte Caballo.
Estem ja dins del terme de Gaibiel i continuem per la falda del Monte Caballo pujant entre bancals fins a un collet on hi ha un encreuament de camins. Recte continua l'asfalt fins a la carretera de Gaibiel i per l'esquerra puja el camino del Zorro Pelado cap a las «trincheras de la muerte».
Camins entre bancals.
Nosaltres seguim a la dreta per una pista que entra a uns olivars a la vora de la rambla.
Olivars vora la rambla.
Baixem al pla i travessem els olivars fins que arribem a la rambla, seguint-la per dins fins que trobem un senderol que puja per la dreta. De l'altra banda hi ha uns caçadors i els preguntem cap on va però no ens ho saben dir, però fent cas al track de Pablo pugem pel senderol que acaba a la part baixa d'un seguit de bancals d'ametlers que pugen vessant amunt.
Pujant entre ametlars.
Els seguim fins que trobem un entrador que ens porta a la carretera de Gaibiel a Caudiel. Per ací passa també el PR-CV-65.4 i només l'hem de seguir de tornada al lloc on hem deixat els cotxes.
Encara ens queda un bon tros de camí, quasi tres quarts d'hora de marxa, seguint quasi tota l'estona l'asfalt.
Carretera de Gaibiel a Caudiel.
El camí puja a un gran pla que s'estén als peus de les darreres muntanyes de la serra d'Espadà, i entre les més properes destaca el Alto del Sabinar, on hem pujat, i que tindrem a la vista al llarg de tot el camí.
Alto del Sabinar.
Per sort no passen cotxes i el camí alterna els camps treballats amb els matollars i pinars de manera que no es fa avorrit.
Quan portem més d'un quilòmetre deixem l'asfalt i seguim per un camí més estret a la dreta que travessa el pinar. Cal estar atents a les marques del PR que ací estan mig esborrades i poc visibles.
Antic camí de Caudiel a Gaibiel.
Esta travessa ens estalvia temps i asfalt però al cap de poc ens torna a traure a la carretera que travessa ací el pinar, i seguint-la arribem finalment al punt on hem deixat els cotxes i on el PR se'n desvia camí de Caudiel.
Pista asfaltada de Caudiel.
Nosaltres també anirem a Caudiel però amb cotxe per acabar la marxa al primer bar que trobem.



Ací està el track:



Powered by Wikiloc




I ací un altre track que comparteix part del recorregut:


Més informació:

  • Club Excursionista Alto Palancia
  • (1909) Minuta del termino municipal de Caudiel Ed. IGN
  • (1909) Minuta del termino municipal de Gaibiel Ed. IGN
  •  Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. El Tossal Cartografies

↧

BARRANCS D'AIN

December 16, 2016, 2:03 am
$
0
0

Després de les pluges tardorenques sempre és un goig passejar per la vora dels barrancs d'Espadà. Enguany les pluges han tardat molt en aparèixer així que la ruta pels barrancs que solem fer quasi cada any per la Tardor enguany toca fer-la ja a l'hivern.
Els barrancs més bonics per a fer després de ploure són els de la Rodana, Aguas Negras, Malo, Almanzor, Castro, ... però enguany hem canviat de ruta i hem decidit anar a recòrrer els barrancs del terme d'Aín, no tots, però sí tots aquells que es poden fer en un matí de ruta.

Així que hem començat a caminar des de la plaça d'Aín seguint el GR camí de Chóvar. Eixim del poble pel calvari i de seguida tenim a l'esquerra de la Caritat què és el primer barranc que remuntarem.
Passem l'assut on l'aigua forma un bonic salt i a l'altura del molí de Baix (i les piscines). Ací el camí de Chóvar (i d'Almedíjar) travessa el barranc i continua barranc amunt per l'altra banda.
El camí està formigonat i hi ha unes pedres posades a manera de passera per a no banyar-se els peus però el nivell de l'aigua és molt més alt que de costum i cal fer equilibris per a travessar-lo.
Seguim caminant vora el barranc acompanyats per la remor de l'aigua que corre al nostre costat i de seguida arribem al molí de l'Arc. Ací l'aigua que sobreïx pel restallador de la sèquia també forma un salt d'aigua configurant una pintoresca estampa.
Molí de l'Arc.
Passem per la vora del Molí, on també hi ha ficades unes pedres per salvar l'aigua que baixa pel barranc i continuem amunt.
Un poc més avant el camí d'Almedíjar que remunta el barranquet de la Rossa buscant el coll de la Ivola mentre nosaltres continuem amunt seguint el vell camí de Chóvar.
Eixim a la pista que ha substituït el vell camí i passem per la vora del molí de Guinsa. Ací l'aigua també salta per dalt de la bassa del molí i és que amb les plogudes recents la font de la Caritat ix ben carregada d'aigua que s'afegeix a la que també baixa pel barranc.
Font de la Caritat.
Continuem pista avant i al passar pel Benialinet baixa de la muntanya un altre riuet d'aigua que brolla de la font del Benialinet, normalment més pobra d'aigua i és que totes les fonts i barrancs baixen ben plens d'aigua que fa goig vore.
Font del Benialinet.
Un poc més avant deixem el camí de Chóvar i trenquem a la dreta cap a l'Horteta i enfilem amunt el camí que travessa els bancalets d'horta que es regaven amb la sèquia que pren l'aigua que s'escola pel barranquet.
Hui la sèquia continua sense dur aigua, enrunada com està pel pas del temps, però pel barranc baixa un bon toll d'aigua que es filtra de les vessants ombrívoles.
Camí de l'Horteta.
Remuntem el barranc pel camí de l'Horteta que puja per l'ombria coberta de molses i líquens, prenen altura i travessant un parell de vegades el barranc fins que ens situem a sota de l'Ereta i del Cerro Gordo, ací el camí es parteix en dos i nosaltres continuem pel que puja a l'Ereta que ja està a tocar.
Pont d'aigua al barranc de l'Horteta.


Barranc de l'Horteta.

Arribem a l'Ereta on també arriba una moto d'un xic que va a buscar bolets. Nosaltres continuem buscant barrancs i tirem avall per a trobar el barranc del Joncaret, el tercer barranc del dia.
L'Ereta.
Baixem pel camí de Mosquera i si ja de per si és bonic després de les pluges el paisatge és espectacular. La senda s'endinsa al bosc de sureres i davalla fortament fent revoltes fins assolir el llit del barranc prop de la font del Juncaret sota unes grans sureres. A partir d'ací segueix el barranc per on també corre l'aigua amb alegria.
El barranc del Juncaret i el Batalla.

Barranc del Juncaret.
Arribem al final on es junta amb el barranc Roig i continuem un tros per enllaçar amb el camí de Chóvar, no molt lluny d'on ens havíem desviat per fer els dos barrancs.
Seguim ara camí amunt, per la pista formigonada que remunta la part alta del barranc de la Caritat que ací normalment sol estar sec però on ara també corre l'aigua.
Camí de Chóvar.

Barranc dels Noguerals

Pujant pels terrers de Múria al coll de Barres.
Abandonem el barranc quan ho fa també el camí de Chóvar camí del coll de Barres que a Aín, comprensiblement, s'anomena també coll de Chóvar.
Deixem així els barrancs i enfilem la llarga pujada al pic de la Batalla o del Benialí.
Coll de Barres.
Arribem al coll i abandonem els vells camins i el GR per enfilar amunt seguint la senda que puja al cim salvant els dos-cents metres de desnivell que ens separen.
Des de dalt del Batalla les vistes són impresionants i ens entretenim a mirar-les mentre recuperem l'alé i les forces després de la llarga pujada.
Pujada al Batalla.
Però no podem estar-nos molta estona que ja toca baixar i ho fem per l'ombria de Batalla per a buscar els dos darrers barrancs del dia.
Cim del Batalla.
Baixem per una senda de rossegar pins que baixa directament des del cim a buscar el camí d'Eslida a Aín. La senda està molt neta doncs per ací passa ara la marató dels Dements. Fa anys, quan la senda estava perduda, Carles Janés va anar embolicant altres companys del Centre Excursionista de Vila-real per ajudar-lo a recuperar-la i poder pujar així per un altre camí al Batalla, gràcies a gent com ell ara podem fer esta circular sense problemes.
Baixant per l'ombria de Batalla.
Travessem la pista que acaba a l'ombria de Batalla, a la capçalera del barranc de Manyes, i seguim per un crestall cobert de sureres que ens porta a enllaçar amb el camí d'Aín a Eslida per l'Artiga (el camí vell seguia un traçat més baix, prop de la moderna carretera).
Des d'ací baixem a buscar el barranc de Manyes per un bosc de sureres dels més màgics d'Espadà, i més amb la humitat que regalima per totes bandes.

Arribem al barranc i el travessem. L'aigua se sent més que se veu, saltant entre les pedres i el marfull que entapissa el fons del barranc.
Barranc de Manyes.
Seguim ara barranc avall fins que enllacem amb el SL-28 que baixa al barranc i que seguirem de retorn a Aín barranc avall.
El camí per l'ombria ens porta a trobar el darrer barranc del dia que més que barranc ja és riu. Arribem així al riuet d'Eslida que sol portar aigua (poca això sí) en este tram.
Riu d'Eslida.
Davant nostre queda el túnel de la carretera i per l'esquerra, seguint les marques blanques i verdes continua el vell camí d'Eslida a Aín, l'únic que hi havia fins que no es va obrir el túnel.
El camí fuig de l'ombria i busca la solana passant per dalt una volta del riu. En este tram és ample i ben empedrat.
Quan torna a baixar al riu continuava per dins i les riuades s'han endut l'empedrat i no només això sinó que ara el camí corre per la vora del riu que ve tan ple d'aigua que impedeix el pas al caminant (que no vulga banyar-se els peus).
Riu d'Eslida.
Així que ens toca pujar recte amunt a la carretera que està dalt nostre i seguir per ella un tros.
Carretera d'Eslida.
Abans que la carretera travesse el barranc de la Basseta baixem pel camí que també segueix el SL-29.
Barranc de la Basseta.
El camí travessa el barranc que també baixa fartet d'aigua, i continua travessant les hortes del poble.
Salt d'aigua a les Hortes d'Aín.
Però encara ens queda travessar novament el riu d'Eslida que forma una gran bassa al camí formigonat que puja de les hortes al poble.
Ací hi ha l'opció de continuar saltant pels bancals de la vora, o simplement descalçar-se i travessar la bassa.
Ja estem a tocar del poble però fem la volta per la vora del barranc de la Caritat, acostant-nos a la font de Sant Ambrós per tal de seguir disfrutant de la remor de l'aigua fins al final de la ruta.


Ací està el track:


Powered by Wikiloc


I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:
Al Bellota per la pedrera des d'Aín
El Picaio, Espadà i Batallla des d'Aín seguint la marató dels Dements
Aín, Eslida i Artana
Ain a Mosquera amb tornada per les Penyes Blanques
D'Ain al Batalla i retorn pel Bovalar
D'Ain al castell i la font de Sant Ambrós
D'Ain a la Penya del Pastor
Cims d'Eslida: Puntal de l'Aljub i la Batalla 


Més informació:
  • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
  • Ajuntament d'Aín
  •  Senders d'Aín, fullet realitzat per la SASE i editat per l'Ajuntament d'Aín. accessible a la web.
  • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
  • Cartoweb
  •  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
  • (1909) Minuta del MTN de Ain  Ed IGN
  • Arnau Juan, Oscar (2010) Mapa del termino municipal de Chovar Ed. eltossalcartografies
  • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies

↧

VOLTA ENTRE TORRECHIVA I TOGA

January 7, 2017, 1:57 am
$
0
0

Comencem any però ho fem en la mateixa línia d'anys anteriors. Així la primera ruta de l'any la fem a la comarca de l'Alt Millars, on cada vegada més hi ha sendes netes que ens permeten fer rutes molt interessants i descobrir nous racons i bells paratges.
Esta vegada anem a Torrechiva a fer una ruta que ens proposa Ramiro. La idea era pujar pel Corral de Peras al Pilón de Torrechiva (i Toga), baixar al collado del Olmo i tornar pel barranco de la Higuera. Però a l'entrada del poble hi ha una gran concentració de caçadors i ens acostem a preguntar on serà la batuda ... i just és pel barranco de la Higuera. Per tant decidim canviar de ruta i fer el retorn per Toga; tot un clàssic.
El Molino.
Eixim de Torrechiva pels Llavadors, i travessem el riu per la mateixa passera per on creua la pista de Fuentes, totalment formigonada i que ha substituït en molts trams el vell camí.
Riu de Millars.
Ací la pista puja fent voltes però nosaltres seguim el camí de ferradura empedrat que munta recte travessant la pista. Després de passar-la deixem a l'esquerra el camí que puja al Pilón per la Masadeta.
Torrechiva des del camino de Fuentes.
Seguim l'ample camí empedrat i passem per la vora de la fuente de Pérez, habitualment seca però d'on hui cau un rajolí d'aigua.
Camino deFuentes.
Un tros més avant eixim a la pista formigonada traçada ací per damunt del vell camí.
Nova pista de Fuentes.
Seguim uns metres la pista i de seguida ens desviem a l'esquerra per un sender obert entre els pinatells fa uns anys i que ja comença a estar un poc brut.
Penyes a las Hoyas.
La senda s'acosta diagonalment a unes penyes que dominen la pista i, quan està baix, enfila recte amunt per entre les penyes.
Drecera a las Hoyas.
En alguns llocs cal estar atents i ficar les mans per a progressar però no hi ha cap pas especialment difícil.
Salvem les penyes pel mig i arribem a la part de dalt, planera, per on continua el camí cap al Corral de Peras.
Quan arribem dalt els pinets jòvens que ens han acompanyat en la pujada deixen pas a un paisatge dominat pel coscollar amb romer. Des d'ací dalt es disposa d'unes immillorables vistes; al sud queda la serra d'Espadà on hom pot identificar els principals pics; al nord els altiplans que ocupen els interfluvis del Millars i Villahermosa amb Penyagolosa al fons; a l'oest la vall del Millars que s'allarga cap a l'Aragó i a l'est la Plana amb la mar al fons, encara que hui el dia no és especialment clar i bona part de les vistes les esborra la boirina.
Macasta i la Erica Blanca.
AvancAcíem per dalt les amples llomes mentre se'ns ajunta per l'esquerra el camí que puja per la Masadeta. Un poc més avant deixem un sender que entra al Bancal Redondo, artigat al fons d'una foia o dolina.
Enllaça amb el camino de la Masadeta.
Fem un poc tros més i arribem al Pilón de Torrechiva que marca el límit dels termes de Torrechiva, Ayódar i Toga. Fins ací arriba el SL-CV-70 que puja des de Toga i que seguirem per a baixar. Fins ací han arribat també les brigades de neteja de la Mancomunitat que han desbrossat la senda que puja des de Toga i també la que baixa a buscar el collado del Olmo, que queda just als nostres peus (i per on es pot baixar a Ayódar o a Fuentes).
Pilón de Torrechiva.
Des del Pilón seguim avant fins que arribem a un enforcall de camins, just abans del Pilón d'Espadilla. Ací cal seguir a l'esquerra de baixada cap a Toga (per la dreta continua a la Peña Negra i Espadilla).
Caminant cap a Penyagolosa.

Baixant al barranco del Pairo.
Seguim ara el vell camí de Toga a Fuentes que baixa seguint el traçat del barranco del Pairo. Malgrat la poca vegetació que hi ha el paisatge és espectacular, sobretot quan ens acostem al riu, amb cingles i penyes per tot arreu on, amb sort, podrem vore cabres.
Toga.
La senda fuig del barranc quan este s'aboca al riu entre congostos i salts, i baixa pel cara-sol que mira a Espadilla. Fa la volta al Monte Redondo des d'on tenim molt bona vista del Plano d'Espadilla, a la vora del riu, el planell més gran que hi ha en esta part de la vall del Millars i, on va haver una important vil·la en l'època romana. En èpoques més turbulentes la població es va traslladar als peus del castell on era més fàcil la defensa.
Després de fer la volta al Monte Redondo enfilem Toga, arraïmada al voltant del castell i palau de Toga, del qual només en resten algunes parets.
Entrant a Toga.
Arribem a Toga pel cementeri i no entrem al poble sinó que passem per fora buscant un camí que travessa la Huerta de la Cenia cap al riu.
Eixint de Toga.
Arribats al riu hem de travessar-lo i ho fem aprofitant les pedres ficades a manera de passera just a la punta del camí.
Riu de Millars.
Per l'altra banda puja un camí seguint el barranco de la Solana i per ell pugem a la carretera.
Des d'ací enfilem una drecera a buscar el vell camí de Toga a Torrechiva que fa la volta a los Morrones pel Nord, evitant així el pas per l'Estrecho de los Tajos, per on va la moderna carretera.
Pujant al camino de Torrechiva.
El camino de Torrechiva es troba també recentment netejat, i fins i tot hi ha uns fils posats al lloc on el camí ha solsit al travessar un algepsar. Es tracta d'un camí ample i en molts trams ben empedrat doncs era també el camí natural per anar a Aragó.

Passem per l'ombria de los Morrones, que ens vigilen des de dalt, abans d'entrar al terme de Torrechiva per la Tierrica Blanca.
Los Morrones.

Ací el camí deixa pas a una pista que planeja entre bancals de garroferes. Fem un tros entre dos collets i abans d'enllaçar amb la pista militar (que feia la funció de carretera fins als anys 60) una fita marca el punt on el camí baixa cap a Torrechiva.
La Tierrica Blanca.
El camí davalla per la solana de la Tejería arribant al poble pel nou pavelló polifuncional.
Acabem així la ruta però no la jornada perquè encara hem de visitar el forn del poble, situat al centre, prop de la torre que li dona nom al poble. Ací fan uns roscons espectaculars, i també un torró casolà molt bo que aprofitem per degustar davant d'una cervesa freda mentre a la plaça desmunten l'arbre de Nadal.
La Torre.

Ací està el track:


Powered by Wikiloc



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

D'Ayódar a Peña Saganta pel collado del Olmo i la Cueva Negra
torrechiva - poza negra - fuentes més informació ací


Més informació:
↧
↧

DEL PLA DE MEANES AL MAS DEL COLLAO AL VOLTANT DEL RIU MONTLLEÓ

January 14, 2017, 1:03 am
$
0
0

Hui ens acostem a fer camí al voltant del riu Montelló. Un vell conegut on fa molts anys que no venim. Jo les últimes rutes pels voltants del Montlleó les vaig fer per la part més alta, visitant l'Estrella i el molí del Pas. Ara toca anar a la part més baixa, quan ix de les muntanyes i encara la fossa d'Atzeneta entre el Pla de Meanes i ...
La ruta de hui també és una ruta en la memòria doncs anem a la recerca del mas del Pou de la Pica on va tindre lloc un esdeveniment luctuós. Allí la guàrdia civil va anar a buscar a un maqui ferit en un tiroteig que va tindre lloc al Racó del Fumero, i van entrar a per ell matant tothom qui hi havia al mas: el maqui, la masovera i els seus fills. Per a trobar els masos portem com a guia el llibre de Raul Gonzalez Tragèdies Silenciades on apareixen retratats, i és tot el que en sabem.

Comencem la ruta a l'assegador de la Lloma, just al punt on hi ha l'encreuament amb el SL-CV-65.1 que ve des d'Atzeneta als Molins de Vent seguint el camí de la Casa Lluna.
Baixem cap a un mas nou on encara viuen, situat a un fondalet i on arriba un camí asfaltat. El nostre camí no el travessa sinó que passa per l'altra banda dels bancals d'ametlers que ocupen el fondal.
El deixem enrere i un poc més amunt trobem el mas de Basilio, on també han arreglat part dels antics masos i un bonic i gran aljub.
Camí dels molins de Vent.
La senda continua des d'ací per la vora del Pinar de Lluna que s'estèn cap al mas de Lluna i on hi ha un tancat ramader.
Travessem el pinar en una suau pujada que s'acaba en una pista que segueix la ratlla de terme, i per on ve l'assegador del Pou de la Pica. Per la dreta queda la casa de Lluna, mentre que un poc a l'esquerra estan els dos molins de vent, o més ben dit, les restes dels molins.
Pinar de Lluna.
Els molins estan a dalt de tot de la lloma per a aprofitar el vent, i consten d'una construcció rodona, on estaria la maquinària del molí que, sent de fusta, no s'ha conservat, i una sèrie de construccions annexes destinades a estables i magatzems. En el més gran hi ha senyals d'haver servit de vivenda dels
moliners.
Molí de vent.
Tallafocs a la ratlla de terme.
Ací acaba el terme d'Atzeneta i continuem pel SL que se n'entra al terme de Culla mentre deixem a la dreta un ample tallafocs.


El camí baixa cap al Pou de la Pica entre pins. Una baixada curta i de seguida arribem al pou.
Es tracta d'una caseta de pedra picada on hi ha un gran pou que, a hores d'ara, està sec. En altres èpoques devia tindre prou aigua perquè un poc més avall hi ha unes piques de pedra i, a la vora, un llavador un poc més modern.
El pou és també un important punt d'abuerada d'animals estan com està a un encreuament d'assegadors que pugen des del riu cap a la Serra.
Llavador al Pou de la Pica.
Comencem a mirar pels voltants per si veiem el mas del Pou de la Pica però cap de les casetes que s'hi veuen prop s'assembla, així que continuem ruta seguint el camí del Pou de la Pica a Culla (i assegador del Pou de la Pica).
El primer tram segueix per una pista que baixa cap al mas del Pla n'Agustí, però de seguida trenca a la dreta, travessa el barranc del Pou de la Pica i puja per l'altra banda travessant un pinar adult de pi blanc.
La Lloma de Benafigos des del Morral Roig.
A l'esquerra i avall deixem el Pla n'Agustí, en una volta del riu Montlleó on hi ha terra bona i plana i, per tant, encara treballada. Nosaltres seguim el camí i assegador que fa una llarga diagonal cap a un collet que separa el Morral Roig d'un llomet que aguaita al riu. Ací passa també una línia elèctrica que baixa al Pla n'Agustí. Trasponem el collet i el paisatge canvia i es torna més espectacular si cap.
Senda al Morral Roig.
La senda continua ara pel peu del Morral, des d'on baixa en pronunciada costera fins el riu que queda tres-cents metres més avall.
Cingles del Morral Roig.
La senda va pujant molt lentament entre pins i ginebres que deixen admirar l'estret tall que forma el riu Montlleó entre Benafigos i la Penya Calva. Ací només hi ha pins i penyes, i algunes velles casetes i masos escampats per les vessants que denoten que, abans, ací també hi va haver presència humana. Ara n'és pràcticament absent.

Powered by Wikiloc
Seguint el vell camí de ferradura arribem a una pista que baixa des del mas del Collado. La seguim uns metres a la dreta fins al pou del Pi que queda a banda i banda de la pista.
Pou del Pi.
 Després tornem enrere pista avall i esta ens porta al mas dels Forcallissos antic però ben arreglat. Ací al pedrís de davant del mas i amb el Montlleó als nostres peus aprofitem per fer un mos. Ací estem a recer del vent fred que bufa i que ha fet que ni suem en tota la pujada.
Descansem mentre degustem els pastissos, coca i pastes abans de reprendre el camí.
Esmorzant als Forcallissos.
Baixem uns metres i trobem una altra pista (la que buscàvem de primera hora) que baixa des del Collado i que seguirem mentre fa voltes de baixada al riu.
Pista al riu.
La baixada és llarga però còmoda tot i el desnivell considerable que salva. A més encara que la pista no és molt bona per a vehicles sí ho és per a caminar i podem disfrutar de les vistes mentre baixem entre el pinar.
Quan anem acostant-nos al riu anem trobant antics bancals on ara creix el pinar doncs fa anys que es van abandonar. Només prop del riu trobem encara alguns bancals d'oliveres coberts d'argelagues però on el pinar encara no s'ha fet l'amo.
Bancals a la Punteguda.
Després de passar-los enfilem una darrera costera de baixada que ens duu al llit sec del riu Montlleó.
Arribem així al punt on el riu fa una gran volta, encaixat als peus del Cabeçolo. Davant nostre i dalt passa una pista que recorre la vessant dreta del riu (la part de Benafigos) i retalla les voltes, així que remuntem el riu per buscar-la, camí més curt que seguir riu avall.
Riu de Montlleó.
El riu s'obre pas entre les muntanyes en un paisatge espectacular i digne d'una visita. I és que el riu Montlleó continua sent un dels grans desconeguts de les terres interiors valencianes, i també un dels paisatges més espectaculars.
Remuntant el riu prop de mig quilòmetre arribem finalment a la pista on ara no passa ningú i és que el riu s'ha menjat bona part del seu traçat.
Seguim la pista ara per la banda de Benafigos del riu i de seguida pugem a les terrasses al·luvials que forma el riu, algunes amb una potència de desenes de metres.
En la primera de les terrasses trobem els bancals de garroferes del mas de les Morrandes, que queda un poc més amunt. Per ahí puja una senda cap a Benafigos i deu de ser més que espectacular però que queda pendent per a un altre dia amb més temps.
Nosaltres seguim recte per dins del pinar que cobreix les vessants i passem un collet deixant a l'esquerra el Cabeçolo, que fa fer una gran volta al riu.
De l'altra banda tenim ja a vistes el Pla n'Agustí, esta vegada des de la banda contrària de riu. Però no passem sinó que seguint la pista baixem a buscar el barranc de la font de la Figuera. Abans d'arribar una fita ens marca el lloc per on puja una senda cap a la Trencadella.
Nosaltres seguim avant deixant a la dreta el mas del Civil i, un poc més avant, la pista de la Trencadella que baixa des de Benafigos.
Pista del Pla d'en Tossals.
La seguim un tros fins que arribem a uns bancals ermats que aprofitem per baixar al recte cap al riu.
Baixant al riu.
Ara ens toca seguir un tros per dins del riu que s'encaixa ací entre altes terrasses al·luvials aprofitades per al cultiu en altres temps i que ara romanen en bona part ermes.
Terrasses fluvials del riu de Montelleó.
Anem buscant a l'esquerra un pujador al mas del Riu perquè pensem que per allí ha de caure el mas del Pou de la Pica que hem vingut a buscar, però és més difícil del que sembla salvar els pocs metres que ens separen dels bancals del mas.
Bancals al mas del Riu.https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=17687007
Baixant riu avall finalment trobem un pujador d'animals que ens porta als bancals del mas i entre els bancals i per pista ens acostem a les cases.
Els fem una mirada però tampoc és el què hem vingut a buscar.
Buscant el mas del Pou de la Pica.
Des d'ací seguim una pista que puja cap al Pou de la Pica. La seguim fins a vore la següent caseta que hi ha (el mas del Gaudorro) i que tampoc s'assembla a la que busquem, així que desistim i seguint un camí entre el pinar pugem de retorn a l'assegador de la Lloma.
Assegador de la Lloma.
Ara només ens queda seguir assegador avall a trobar els cotxes. Passem per dalt del Racó del Fumero. Allí hi ha una altra caseta que també ve al llibre que seguim però no ens queda temps per a baixar a buscar-la i des de dalt es veuen fins a quatre casetes a més del mas del Fumero en la raconada que ha fet el riu.
Pinar a la Lloma.
Deixem enrere el Racó i continuem avall per l'assegador que entra al pinar que ens acompanya fins al collet on hem deixat els cotxes, a l'encreuament amb el camí de la Casa de Lluna. Acabem així la caminada però no la jornada senderista que, per a acabar bé, acaba davant d'una gerra de cervesa freda (tot i el fred que ha fet) als Ivarsos on aprofitem per fer provisió de les famoses fogasses del forn.

Ací està el track:



Powered by Wikiloc

Més informació:
  • Gonzalez Devis, Raul (2015) Tragèdies silenciades Ed. UJI 
  • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress
  • Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa
    ↧

    ESLIDA AL PUNTAL DE L'ALJUB PEL COLL ROIG I TARRAGUAN

    January 18, 2017, 11:44 am
    $
    0
    0

    Un dimecres més anem a fer una volteta vespertina. Esta vegada ens acostem a Eslida per fer un parell de sendes que no coneixiem i que apareixen al mapa de la Serra d'Espadà recentment editat pel Tossal Cartografies.
    Deixem el cotxe a la part alta d'Eslida i comencem travessant el poble cap al camí d'Alfondeguilla.
    Eixim pel camí d'Alfondeguilla, seguint el GR-33 cap a la Vilavella que aprofita el traçat del vell camí fins al coll Roig.
    El camí travessa l'horta d'Alfeig i travessa el reguer que baixa a la font de Matilde abans d'entrar al barranc de Castro que remunta a buscar el coll.
    Al barranc ja no entra el sol i no fa gens de calor. De fet donen aigua per a la nit, però de moment només fa un vent gelat de ponent.
    Camí d'Alfondeguilla pel barranc de Castro.
    Remuntem el barranc pel camí asfaltat fins que, després de passar la font de Castro deixa pas al vell camí de ferradura empedrat que passa per la porta del Corral de Castro travessant els darrers olivars abans d'entrar definitivament al bosc.
    Remunta el barranc per la solana sota un pinar que ens acompanya fins que travessem la pista de la Costera i més enllà, en el darrer tram de pujada que ens porta al coll Roig.
    Coll Roig.
    El coll Roig s'obre entre uns terrers rojos que li donen el nom. Ací el pas és estret i cal anar en fila índia, però només és un curt tram que de seguida assolim la collada i de l'altra banda s'obre el barranc d'Eslida (ja en terme de Fondeguilla).
    Ací abandonem el GR i trenquem a la dreta seguint la ratlla de terme cap a la Nevera de Castro. La pujada és dura i és que des que hem eixit d'Eslida no hem fet més que pujar i cada vegada la pendent és més forta. Per sort suavitza un tant abans d'arribar al camí del Forcall i les vistes compensen l'esforç.
    Arribem al camí i continuem ara al recte seguint la ratlla, deixant a l'esquerra la senda que puja a la Nevera. Seguim ací el traçat de la volta al terme de la Fondeguilla que puja recte vorejant unes velles trinxeres republicanes de la línia XYZ.
    Arribem així a una gran fita de terme que separa els termes d'Eslida, Fondeguilla i Chóvar. Ací hi havia un vell tallafocs que segueix la ratlla dels termes d'Eslida i Chóvar, i per ell baixem cap al coll de la Malladeta o collado de Nariz.
    A la part baixa els pinatells creixen envaïnt l'antic tallafocs i deixant una estreta senda abans d'arribar al coll.
    Pel coll passa la pista que des de la Costera traspon i baixa al puente Pili. Per l'esquerra continua també una senda al Port d'Eslida per la mina los Sejas, però nosaltres seguim recte deixant a la dreta una altra senda que baixa a la font de Matilde.

    Nosaltres seguim amunt per a pujar al cim de Tarraguan o el Sastre, com li diuen a Chóvar.
    Des del cim continuem avall a buscar el port d'Eslida on travessem la carretera i seguim per la pista asfaltada que puja cap a les antenes del Puntal de l'Aljub.
    Seguim la pista passant sota les Creus d'Eslida fins que arribem al collado del Pinaret. Ací arranca una senda que puja directa al Puntal i que van netejar per a passar la carrera de muntanya de Chóvar.
    El motiu principal de la ruta és vore com està la senda perquè hem de passar per ací d'ací poc fent la travessa de les crestes d'Espadà, i ésta és una pujada que no coneixem molt bé.
    La pujada és llarga, constant i pro




    u dura. La primera part puja fent voltes i remunta un rellomet passant un parell de vegades a la vora de l'asfalt que fa molta més volta.
    Per anar directe al cim cal eixir per l'asfalt a l'última revolta, però nosaltres seguim per l'esquerra la drecera netejada que ens porta directament a la cresta.
    Arribats a ella hem de tombar a la dreta i en quatre camellades arribem al puntal.
    Sense temps per a res comencem a baixar del Puntal amb por que se'ns faça de nit.
    Fem la llarga baixada que mou per l'aljub d'on pren el nom a bon pas i en un quart d'hora llarg arribem a la Penya, on puja una pista per la font de les Escales.
    Des d'ací seguim el traçat de la marató dels Dements que baixa recte a buscar el molí d'Aire.
    Fem el darrer tros mig corrents perquè la nit se'ns tira a sobre, però encara tenim temps de visitar el molí i fins i tot el Calvari abans d'entrar al poble just al mateix moment que s'encenen les faroles.
    Hem fet una ruta dura, bonica i interessant i no ens ha caigut l'aigua prevista. Llàstima perquè just 24 hores més tard haguérem fet la ruta sota la nevada més intensa de les darreres dècades. Però això és una altra història.


    Ací està el track:


    Powered by Wikiloc



    I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

    Més informació:
    • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
    • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
    • Cartoweb
    •  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
    • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies
    ↧

    DEL MAS DE LA COSTA AL MAS DE XIRON

    January 21, 2017, 1:32 am
    $
    0
    0

    Fa dos dies que no para de ploure i nevar, així que arribat el dissabte i amb un temps més bonancenc (o menys perillós) hem d'aprofitar per anar a fer alguna ruta amb raquetes.
    Tenim previstes unes quantes rutes per a fer, però el principal problema és que ha caigut tanta neu que no sabem si podrem arribar al punt on començar la ruta, així que finalment ens decantem per anar al mas de la Costa on contem de pujar fins al mas (o prop) amb cotxe per a moure des d'allí.
    Fa uns anys ja vam fer una ruta des d'ací pujant a la Lloma Saltadora d'on hi ha unes vistes magnífiques de Penyagolosa. Hui la idea era tornar a pujar però no repetint ruta sinó fent una nova variant aprofitant les sendes que han obert els Amics dels camins de ferradura de Llucena.
    Com que no hi ha massa neu pugem amb el cotxe fins prou amunt. De fet comencem a caminar al punt on hi ha el començament (o final) del camí d'Arminyà, el PR-CV-328 .
    Deixem ací el cotxe i comencem a caminar. Agafem les raquetes tot i què no ens fan falta. Ha plogut tota la nit i molta de la neu que va caure se n'ha anat.
    Escola de la Costa.
    La senda que ens porta a la font i l'escola de la Costa està plena d'aigua de la neu que es va fonent ràpidament, i cal anar per fora per no banyar-nos massa els peus.
    Font del mas de la Costa.
    Passem per la font que està ben plena d'aigua i fa goig vore-la, i pugem per la vora de la vella escola, ara tancada tot i haver-se habilitat com un alberg pel Centre Excursionista de València.
    Escola del mas de la Costa.
    Arribem a la pista que entra al Pelegrinet i la seguim baixant un poc cap al mas entre un pinar.
    Ací només hi ha mig pam de neu i es camina bé sense raquetes, de fet ens plantegem si paga la pena portar-les i també ens deceb un poc perquè pensàvem trobar més neu.
    Arribant al Pelegrinet mirem avall i només es veu neu al camí que puja per la font Podrida que ara dibuixa una ratlla blanca, la resta s'ha fos ja.
    Mas del Pelegrinet.
    Al Pelegrinet trobem un poc més de neu, i també uns gossos que lladren, pot ser d'alegria, o pot ser reclamant menjar. Nosaltres no en tenim i els deixem enrere.
    Continuem per la senda que passa per la font del mas on també hi ha grans basses d'aigua. Un poc més amunt trobem uns gossos perduts. Ja hem vist petjades de gos a la neu i pensàvem que eren dels gossos del mas però sembla que són uns altres que van roders, amb el perill que això comporta si ataquen animals o persones.
    Font del Pelegrinet.
    Deixem enrere el mas del Pelegrinet i el camí s'enfila amunt entre carrasques, i no fem massa tros que ja hi ha prou neu per calçar-nos les raquetes. Al cap i a la fi ha valgut la pena portar-les.
    Conforme pugem cap al mas d'Olària el toll de neu és més considerable. Per sort la senda avança prou clara entre carrasques i pins.
    Arribem sota el mas i ací ja és més difícil de seguir, però fent memòria de per on anava i seguint les petjades dels gossos (que se la saben encara que estiga nevat) no perdem la traça del camí.

    Mas d'Olària.



    Arribem al mas i ací ja hi ha un bon toll de neu. Per sort amb les raquetes no ens afonem massa i podem avançar més bé, però així i tot es fa pesat.
    Pugem a l'era del mas mig enrunat i cobert de neu, i seguim pels bancals de dalt buscant la senda que continua cap a la Canaleta.

    Quan la senda comença a baixar entre bancals cap a la Canaleta la perdem. Tot és un mantell blanc i no es distingeix la traça del camí. Com que tenim que pujar a buscar el mas de Giron, decidim pujar fent un recte entre els bancals que s'enfilen amunt, tan blancs de neu que sembla que serà fàcil pujar-hi. Així ens estalviarem de fer la volta pel mas de la Canaleta, més llarga.
    Només ens separen cinc-cents metres del mas però la neu està prou tova i ens toca anar pujant al recte els bancals fent esglaons. A més anem enfontsant-nos per culpa de les argelagues que hi ha sota la neu de manera que estem quasi una hora per a arribar al mas.
    Mas de Giron.
    A partir del mas avancem més fàcilment perquè la neu està més dura i només ens enfonsem un poc, però hem perdut massa temps i amb la quantitat de neu que hi ha se'ns ha fet molt més llarga la ruta del que pensàvem. Decidim així no pujar a la Lloma Saltadora que ja tenim a tocar, i anar tornant per la pista cap al mas de Sabater. Llàstima perquè des de dalt de la Lloma hi ha unes vistes magnífiques de Penyagolosa que deu estar a rebentar de neu. De fet només uns metres dalt nostre els arbres estan ben carregats de neu perquè segurament a partir d'ací tot el que ha caigut ho ha fet en forma de neu i no d'aigua.
    Anem tornant per la pista passant sota les Graes per on munta el camí dels Nevaters, que trobem un poc més avant als peus del mas del Sabater.
    Les Graes.



    Pla del Sabater.
    A partir d'ací seguirem el vell camí dels Nevaters que baixa des de Penyagolosa a Llucena pel mas de la Costa i per on baixaven la neu dels ventisquers i nevera de Penyagolosa cap a Castelló. Ara ja no baixen els matxos amb les sàries carregades de neu però continua sent un camí fressat per on hi ha marcat el PR-CV-79.
    Deixant enrere la pista el camí baixa vorejant els vells bancals del mas de Sabater. Nosaltres comencem a seguir-lo però se'ns fa difícil perquè moltes de les branques de les carrasques que voregen el camí s'han trencat pel pes de la neu i tapen el camí. Quan podem ens n'eixim i continuem pels bancals fins que a la part de baix tornem a trobar el vell camí seguint-lo per l'ombria de la Picossa.
    Resseguim el camí més fàcilment que no pensàvem, i és que anem cara avall. Ací podem vore com les carrasques han patit molt més que els pins els efectes de la nevada. Les primeres tenen moltes branques i fins i tot cimals trencats. Els pins negres només tenen algunes branques trencades.


    Seguint la senda sota la Picossa arribem a l'encreuament amb el mas d'Olària. Per ací ve el PR-CV- que continua des d'Olària a Arminyà. Nosaltres el seguirem en direcció contrària al mas de la Costa, conjuntament amb el camí dels Nevaters.
    Encreuament de camins.
    Ací trobem també petjades d'algú que ha pujat i ha fet mitja volta. No deu de fer massa temps perquè no n'hem vist cap al començar a caminar.
    Seguim ara la senda que passa per dalt del mas del Pelegrinet, que queda allà baix. Ací hi ha més neu que cent metres més avall on hi ha el mas i no ens cal llevar-nos les raquetes.

    Arribem a una pista que ve del mas de la Costa acabant ací, i continuem per ella fins que arriba a un canto d'on es veu ja el mas. Ací hi ha un tros sense neu i ens llevem les raquetes pensant que a partir d'ací ja no hi haurà poca neu.
    La pista fa més volta mentre que nosaltres baixem per la senda que retalla i trobem que encara hi ha molta neu, però com anem cara avall baixem prou bé sense les raquetes.
    A la nostra esquerra queda un mas arreglat i a la porta hi ha un cotxe. Encara que no n'ix fum pel fumeral deu d'haver algú perquè el cotxe ha fet unes roderes eixint del mas avant i enrere. Pot ser hi ha massa neu i no ha pogut continuar, pot ser només ho ha fet per si de cas ha d'eixir tindre ja el carril obert.
    Nosaltres arribem a les carrilades i les seguim un tros però de seguida la senda se'n desvia baixant directament cap a l'escola del mas.
    Arribem així a la pista del Pelegrinet, per on hem passat a l'inici de la ruta, però en conte de baixar directament fem un poc de volta per un bancal dirigint-nos al mas de la Costa.
    Mas de la Costa.

    Travessem el bancal per la vora doncs està treballat i la neu i la terra tova fa que ens estaquem més que menys, fins que arribem al mas.
    No hi ha ningú tot i què més d'una casa està arreglada i després de fer una ullada baixem cap a la font però ens desviem a la dreta per la vora d'un bancal enllaçant directament amb la pista de baixada.
    Camí de l'escola (i la font).
    Ací trobem un xic que puja i que ens conta que ha provat de pujar a Xodos però la carretera encara estava tallada. Mentre parlem baixa per la pista un altre xic que és qui ha fet les petjades que hem vist. Portava idea de pujar a Penyagolosa però vista la quantitat de neu, amb molt bon criteri, ha fet mitja volta.
    L'acompanyem un tros però de seguida trobem el cotxe. Ell continua avall mentre nosaltres ens canviem de roba i calcer acabant així una jornada espectacular on se'ns ha quedat clavada l'espina de no poder arribar a la Lloma i fer la foto de Penyagolosa.




    Ací està el track:


    Powered by Wikiloc



    I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

    mas de la Costa - Lloma Saltadora
    mas de la Costa - mas de les Roques Llises
    A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs
    Llucena: noves sendes per vells camins. Del mas de Galapo al mas de Bernús.


    Més informació:
    • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
    • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
    • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
    • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
    • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
    • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
    • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
    • Hotel Llucena
    • Cartoweb
    • Llucena. La perla de la muntanya.

    ↧
    Search

    EL TOSSAL DE LA NEVERA D'ATZENETA DES DEL MAS DE MORRATGES

    January 25, 2017, 12:40 am
    $
    0
    0

    La setmana passada va caure una nevada impressionant i cal aprofitar abans que la temperatura puge i la neu desaparega per a xafar les muntanyes nevades, amb paisatges més propis de muntanyes més altes.
    Així que un dimecres més aprofitem la vesprada per passejar. En esta ocasió anem a Xodos que no està massa lluny i, sobretot, perquè necessitem un parell de raquetes i allí estan dinant els que ens les han de deixar.
    Parem al poble i al Porcar trobem els «jubilats» del Centre Excursionista que estan recuperant forces i quilos després d'haver pujat al Pla de la Creu amb raquetes. Nosaltres els en prenem unes i no ens entretenim gens per a aprofitar les poques hores de sol que ens queden pujant al tossal de la Nevera.
     
    Per no fer la ruta massa llarga i aprofitant que han obert la carretera de Vistabella ens acostem al mas de Morratges on deixem el cotxe i des d'on comencem a caminar.
    Collet del mas de Morratges.
    Des d'ací la ruta a seguir és fàcil i clara, almenys en l'orientació, i és que en neu i cara la nit no estem per a fer experiments.
    Assegador al Carril.
    Eixim per l'assegador que puja cap al Carril. És una dura pujada per una pala de neu dura però amb les raquetes es puja molt bé buscant sempre els llocs amb menys pendent.
    De seguida prenem altura pujant entre les savines i ginebres mig colgats per la neu, i això que ja s'ha compactat i no hi ha tant de toll com dissabte passat.
    Arribem al cim del Carril i des d'allí tenim unes vistes magnífiques de Xodos i, al fons, el Marinet i Penyagolosa.
    Penyagolosa i el Marinet des del Carril.
    De l'altra banda tenim ja davant el tossal de la Nevera, i per arribar només hem de seguir el tallafocs traçat sobre l'assegador que corre per la ratlla dels termes de Vistabella i Xodos, primer, i Vistabella i Atzeneta, després.
    Assegador a la Nevera.
    Baixem per l'ample assegador on hi ha traçada una pista que tan a penes es distingeix entre la neu.
    Arribem així a la Selleta on una bassa d'incendis congelada i també trobem una pista que puja des de la Venta de Xodos. Ací hi ha un tractor que està obrint-se camí entre la neu penosament.
    La Selleta.
    Quan arribem a la seua altura saludem el xic jove que el duu. Entra a fer camí per arribar a unes vaques que té al mas de la Nevera, a vore si així pot entrar a dur-los menjar.
    Obrint camí a la neu.
    Nosaltres seguim camí perquè anem més de pressa que ell. Amb les raquetes quasi no ens afonem a la neu dura i podem avançar quasi tan de pressa com quan no hi ha neu.
    Enfilem la pujada al tossal de la Nevera per la pista, però abans d'arribar a la part final ens desviem a la dreta per buscar la vella nevera que li dona nom, i després d'unes poques voltes trobem finalment el pou, quasi tot tapat de neu, d'on només resta en peu un mur de pedra seca que és l'únic que resisteix el pas del temps, la resta ha caigut tapant el pou de neu.
    Nevera d'Atzeneta.
    Retornem al camí i continuem cap al cim que ja està a tocar.
    La pista fa la volta per l'ombria i nosaltres enfilem l'última part de la pujada per l'assegador que enfila recte al cim.
    Arribem al cim on hi ha el piló del vèrtex, que en esta ocasió està a nivell de la neu. Ací toca fer les fotos de rigor.
    Arribant al cim.
    Des d'ací dalt s'hi deu de vore una panoràmica ben extensa, però els núvols baixos que avancen des de la mar cobreixen les muntanyes de l'est i comencen a estendre's també cap al sol ponent.
    Vèrtex de la Nevera.
    Per no baixar pel mateix camí enfilem recte al nord per la vora d'una paret de pedra i baixem directament al mas de les Tosses de Dalt.
    Baixant a les Tosses de Dalt.
    Des d'ací mirem a vore si podem baixar a la Foia d'Ores i remuntar fins al mas de Morratges, però com no ho tenim molt clar decidim seguir la pista i tornar pel mateix camí, més planer i conegut.
    Mas de les Tosses de Dalt.
    La pista voreja el tossal pel nord i enllacem novament amb l'assegador on trobem les traces que hem deixat a la neu.
    Ara ens toca desfer el camí d'anada. Caminem un tros i de seguida trobem les roderes del tractor que ja està de tornada i que ens venen bé per avançar més de pressa.
    De moment el portem davant nostre però quan s'enganxa a la neu l'avancem i ens despedim d'ell. No podem entretindre'ns massa si volem estar de tornada encara de dia.
    El sol va camí de l'oest i els núvols comencen a cobrir-ho tot i el fred comença a fer-se notar. Així que deixem enrere la Selleta i enfilem la pujada al Carril.
    El cim del Carril està tapat de boira. Sembla mentida que no fa ni dos hores lluïa el sol i feia quasi calor. Ara la boira ho cobreix tot i fa fred. Com canvia un mateix lloc en poc temps.
    Boira al cim del Carril.
    Per sort podem guiar-nos per les petjades que hem fet a l'anar i, seguint-les, trobem sense problemes l'assegador de baixada que ens porta de retorn al cotxe.
    Acabem així una magnífica jornada amb raquetes. La neu està perfecta i el dia ha estat excel·lent. Llàstima no tindre festa per a poder assaborir-la més estona.



    Ací està el track:



    Powered by Wikiloc


    Més informació:
    • Fuster Puig; Pau (2008) Xodos. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
    • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
    • Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
    • Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
    • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
    ↧
    ↧

    EL TOSSAL DELS MONTLLATS AMB RAQUETES

    January 28, 2017, 1:45 am
    $
    0
    0

    Un dissabte més aprofitem la gran nevada caiguda la setmana passada per a fer raquetes. En esta ocasió canviem de zona i ens acostem als Ports. La idea original era anar a pujar al vèrtex del tossal d'en Folc des de la Mare de Déu de la Font. Però com anit va estar plovent la neu no està en les millors condicions així que canviem de plans i anem a la part més alta de la comarca, on la pluja ha estat neu, a pujar al tossal dels Montllats, el tercer cim més alt de la província de Castelló i quart de la Comunitat Valenciana.

    La carretera està neta perquè acaba de passar la llevaneus però no hi ha massa lloc per deixar el cotxe fora d'ella, així que ens desviem pel camí dels Montllats i «aparquem» al costat d'una bassa d'incendis mirant de deixar pas per a qui puga passar.

    Els Montllats.
    Comencem a caminar per l'assegador de la font del Regatxol (o Regatxal) que puja cap a la font. Passem per la vora de la bassa d'incendis, folrada de pedra per a què no desentone dins el paisatge de pedra omnipresent a Vilafranca i resseguim una filera de xops que ens porten cap a la font.
    Assegador del Regatxol.
    Abans d'arribar a la font ens toca travessar la carretera, enclotada entre el quasi mig metre de neu apartada per les màquines.
    La font es troba més amunt, però només es veu una de les tres piques, les altres queden tapades per la neu que la cobreix quasi completament.
    Font del Regatxol.
    Des d'ací l'assegador enfila recte cap al cim del tossal i nosaltres el seguim amunt endinsant-nos al pinar.
    Seguim pujant entre el pinar i salvem una tanca ramadera. Ací dubtem un poc perquè hem de trencar a l'esquerra seguint un senderol poc evident i amb la neu no n'estem segurs de la traça. Finalment seguim amunt fins al punt on l'assegador sembla que s'acaba. Ací per l'esquerra continua un senderol que amb la neu es difícil de seguir. Travessa el pinar espès per la vora d'un pastor elèctric mig soterrat per la neu fins que arriba dalt d'unes penyes.
    El pla dels Montllats queda allà baix, i al darrrere la serra Brusca.

    El pla dels Montllats.


    Seguim per dalt d'unes penyes i arribem a una paret que puja al recte cap al cim. Es tracta d'una partició de finques, termes i regnes. D'una banda queda Mosquerola i de l'altra Vilafranca, així que quan travessem la modesta paret estem entrant a l'antic regne d'Aragó.
    La banda aragonesa del tossal està més desarbrada i per ella pujarem cap al cim, sempre pel costat de la paret que segueix la ratlla.
    La neu ho cobreix tot i tapa les imperfeccions del terreny. Ací hi ha un bon toll però està prou dura per avançar fàcilment.
    Conforme pugem pel terreny més obert el vent bufa més fort i alça pols de neu que, sortosament, només ens bat de costat.
    A meitat pujada deixem una caseta de pedra per arrecerar-se del mal temps, amb la porta oberta al sud mig tapada per un ventisquer. De tant en tant cal girar la vista enrere per l'ampli panorama que se'ns va obrint tot i que el dia no està del tot clar: el tall fondo que forma el riu de Montlleó, el Pla de Vistabella ben blanc de neu ... i al fons la serra de les Santes on destaca el Bartolo coronat per les antenes; i darrere la mar on brilla el sol del matí.





    Travessem un parell d'espessoralls de pins i arribem finalment al cim; pla i ample. De fet no hi ha un cim pròpiament dit. Les millors vistes són des de dalt de les penyes que delimiten el cim per l'est, però allí bat fort el vent i no ens acostem, així que ens conformem amb una foto a la part culminant abans de continuar camí de baixada.
    Cim del Tossal.
    Anem baixant buscant les parts més obertes del pinar. Davant nostre hi ha un fondal boscos que sembla un tros de Sibèria traslladat de lloc. El pinar blanqueja per la neu caiguda, i les muntanyes dels voltants estan ben carregades de neu. Ahí conflueix el riu (ara rambla) de les Truites, amb el barranco del Can, conformant una raconada amagada i actualment deshabitada.
    Nosaltres seguim baixant cap allí fins que trobem una nova paret. La seguim a la dreta entrant al pinar i mirem de buscar un barranquís per on baixa una senda segons el mapa de Vilafranca de Pau Fuster.
    No trobem la senda però sí el barranquet i el seguim avall en forta pendent fins que arribem a la pista que entra al mas de Saura.
    A partir d'ací l'orientació ja és més fàcil, només hem de seguir la pista cap al mas, passant primer per la font del mas de Saura que conforma un raconet frescal on els caducifolis substitueixen els pins.




    El Puntal del Tamborero.

    Més lluny, de l'altra banda del riu de les Truites queda el Puntal del Tamborero coronat per la torre forestal, cim dominant d'esta part del terme de Mosquerola ja a la ratlla de Cantavieja.
    Però a la nostra vora es troba el mas de Saura, gran i ben arreglat. Davant seu hi ha una pica on aboca l'aigua una canalització que ve des de la font.
    Aprofitem que el pedrís està net de neu per aturar-nos un poc, fer un mos i un glop d'aigua abans de continuar.
    Mas de Saura.

    Continuem camí per darrere del mas, per on continua una pista que segueix el vell camí que condueix al mas des dels Montllats, i que no deixarem ja fins a la font del Regatxol.
    El camí fa una volta per a pujar a la lloma del Pinar de Saura. Ací torna a travessar la ratlla de termes i retorna al de Vilafranca, enfilant novament pel costat d'una paret que delimita els termes.
    A la nostra dreta queda el Tossal dels Montllats i a l'esquerra el tossal de Coder, al darrere el Puntal del Tamborero i davant nostre una llarga pujada entre prats voltats de pinar.






    Els pins que trobem estan ben carregats de neu i el paisatge sembla tret directament d'una postal nadalenca. A més el vent s'ha endut els núvols i ens ha deixat un cel blau que li dona un toc lluminós al paisatge. Com a contrapartida la neu està més tova i s'enganxa a les raquetes fent més incòmode l'avanç.
    Arribem a una nova paret i la passem per la portera entrant a les terres del mas de la Torre Nova. Ací la pista (o les traces d'ella) desapareix i hem de fer cas al mapa per saber per on continuar la ruta.
    Ara ja anem de baixada i travessem una nova paret que delimita les terres del mas de Baix. Ací el camí es perd entre bancals on creixen espinals, rosers i aranyons que dificulten el pas. Ens costa un poc trobar el lloc per on passar a l'altra banda i localitzar una nova portera per on eixim dels prats i entrem a un pinar jove i espès que s'estén fins a la carretera.
    Carretera de Mosqueruela.
    Travessem el pinar de baixada i arribem finalment a la font dels Regatxols. Ja només ens queda travessar la carretera i baixar per l'assegador fins al lloc on hem deixat el cotxe per cloure una ruta preciosa a una de les muntanyes més boniques i desconegudes de la geografia valenciana.

    Assegador del Regatxol.




    Ací està el track:



    Powered by Wikiloc

    I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

    Vilafranca a la Pobleta pels Montllats
    La Pobla - Montllats
    Vilafranca - els Montllats


    Més informació:

    • Fuster Puig, Pau (2013) Vilafranca, Mapa del terme Municipal El Tossal Cartografies 
    • Tortosa, Paco (2013) Vilafranca, un mar de pedra a mil metres d'altitud Ed. Ajuntament de Vilafranca 
    • Ripollés Vicente, Diego i Monfort Prats, Sergio (2001) Camins i paisatges de Vilafranca Ed. Grup Ecologista Vilafranca 
    • Miralles, Francisco; Monfort, Julio i Marin, Margarita (2002) Els homes i les pedres. La pedra seca a Vilafranca: un paisatge humanitzat.Ed. Diputació de Castelló

    ↧

    ULLALS DEL MONTLLEÓ AL PLA DE MEANES

    February 22, 2017, 4:29 am
    $
    0
    0


    Un dimecres més tornem a eixir a fer una volta vespertina. Esta vegada ens hem acostat novament al Montlleó per vore'l amb aigua ... i també perquè hem quedat amb Juanramón i està a meitat camí.
    Deixem el cotxe al punt on la carretera d'Atzaneta travessa la ramblella de Meanes. Ací hi ha una parada d'autobús per als masos propers.
    Inici de la ruta.
    Des d'ací seguim un camí asfaltat que entra cap al mas Blanc, nosaltres el seguim només uns metres mentre travessa un pinaret. De seguida trobem un camí de terra perpendicular que seguim a la dreta. Es tracta del vell camí carreter que des d'Atzaneta anava a Vilar de Canes i a la venta Segarra. El seguim entre camps llaurats mentre travessa el pla cap al riu de Montlleó. A la dreta (i un poc lluny) queda el mas del Pont i, al fons, les muntanyes de Benafigos i Culla que tanquen el pla per l'oest i entre les quals s'obre pas el riu Montlleó.
    Arribem al riu i seguim el vell camí, ara mig perdut, que baixa a travessar el riu a gual. Un poc més amunt hi ha el pont de la carretera i un poc més avall les restes d'un antic pont penjat. Llàstima que encara no es conserve perquè ens vindria bé per travessar el riu sense banyar-nos els peus.
    Pont del Montlleó.
    El riu corre amb prou aigua i ens cal descalçar-nos per travessar-lo. La idea original era remuntar el riu però no ens abelleix ficar els peus dins de l'aigua ... encara, així que travessem i seguim un camí que remunta el riu pel sud.
    Caminem vora un quilòmetre per la plana al·luvial que ha format el Montlleó que corre per la nostra dreta però quasi 30 metres més avall. La terra és fèrtil i encara està majoritàriament treballada, plantada d'oliveres i ametlers que comencen a florir.
    Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
    Camí vora riu.
    Arribem així al camí del mas de Lluna, per on ve el SL-CV-65.1 que enllaça Atzeneta amb els Molins de Vent (on enllaça amb el SL-CV-65.2 que puja des d'ací a Culla).
    El seguim a la dreta baixant, per fi, al riu. Ací el riu corre ample entre alts talussos excavats a les terrasses sedimentàries formades en altres temps on el nivell de base era més alt.
    Ens canviem de calcer i comencem a remuntar el riu per dins, travessant-lo tantes vegades que en perdem el conter.
    El paisatge és impressionant i amb aigua encara més. El riu baixa clar entre la grava i l'aigua, per ser febrer, no està gens gelada.
    A les parets de les vores veiem restes de tunels excavats per a conduir l'aigua a molins ja desapareguts enduts per les riuades del riu que poden ser veritablement salvatges.
    Caminant per dins del riu no podem vore molt més que les parets de les vores, així que hom no es dóna conter que poc a poc va abandonant el pla i entrant a la muntanya. Només quan darrere un altre revolt apareixen per dalt dels talussos del riu tossals plens de pins som conscients que les muntanyes ja estan a tocar.
    Això també ens avisa que ja deu quedar poc per arribar als Ullals, el nostre destí de hui.









    Les parets de grava comencen a alternar amb la pedra calcària abans d'arribar a una volta on s'alça l'assolat molí dels Ullals, ja dins del terme de Culla. Un poc més amunt queden els ullals i ja per camí ens dirigim a ells.
    A la dreta i separat del riu en trobem un que, a hores d'ara és sec, però que ha estat traient aigua fins fa ben poc.
    Molí dels Ullals.

    Ullal de dalt.


    El mateix ullal amb aigua uns dies abans.
    Ullal de baix.
    Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
    El mateix ullal uns dies abans.
    Al mateix llit del riu n'apareix un altre que també comença a fluixejar, i és que ja ha passat un mes llarg des de les últimes nevades importants i el nivell de l'aqüífer baixa a ulls vista. Estos ullals descarreguen l'aigua que xuclen les muntanyes calcàries de les vores, plenes d'avencs i foies per on s'escola l'aigua de pluja que reapareix al riu però només quan els aqüífers són plens a vessar.
    Després de visitar els ullals ens canviem el calcer i desfem el camí fins al molí. A partir d'ací el retorn el farem per la vessant esquerra del riu. Seguim primer una pista que ens puja al Racó del Fumero, ampla raconada ja dins del terme d'Atzeneta.
    Bancals al Racó del Fumero.

    Olivera mil·lenària.

    El Racó del Fumero és un antic meandre excavat pel riu al terciari i reomplert posteriorment per materials quaternaris. Ara el riu ha excavat el seu llit travessant els darrers materials dipositats. Tota una lliçó de geomorfologia.
    Tot el pla està cultivat. Ací trobem velles oliveres i garroferes i també ametlers més jòvens. Un seguit de casetes s'estan a les parts més altes (i menys aprofitables per al cultiu). Per dalt nostre queda una caseta on va tindre lloc un tiroteig que va acabar amb la vida d'un maqui i en va ferir un altre. A la vora mateix del nostre camí queda el mas del Fumero amb una gran garrofera esgallada a la porta i una gran cisterna al costat.
    Cisterna del mas del Fumero.
    Seguim avant per la pista que planeja. Els ametlers en flor posen un toc de color a la gama de verds que s'estèn per tot arreu.
    Anem deixant cases i masos a dreta i esquerra. La majoria d'ells en ús, ben arreglats i voltats de camps treballats.
    Finalment travessem un pinar i eixim al pla. Ací els camps de cereal que verdegen contrasten amb el blanc rosaci dels ametlers.
    Arribem així a l'antic camí de Culla (ací pista) i el seguim per l'esquerra per la falda dels tossals fins que l'abandonem per enfilar recte cap a la ramblella de Meanes.
    La Ramblella.
    Baixem a la rambleta i continuem per dins, vorejats d'un bosquet de pins i carrasques seguint les traces de les ovelles.
    Pont de la Ramblella.
    Travessem per baix el pont de la carretera i eixim de la rambla a pocs metres del punt d'on hem començat a caminar, completant una ruta senzilla però preciosa, com totes les que hem fet al voltant del Montlleó.



    Ací està el track:



    Powered by Wikiloc


    I ací un altra ruta pel riu montlleó:

    Del Pla de Meanes al Collado al voltant del riu Montlleó


    Més informació:
    • Serrador Almudéver, José Pascual (2007) descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. Avantpress
    • Serrador Almudéver, José Pascual  blog descubriendo Penyagolosa

    ↧

    VOLTA AL SITJAR

    March 1, 2017, 3:08 am
    $
    0
    0

    Un dimecres més eixim a caminar. Hui però no tenim massa temps ni massa ganes de fer una ruta dura així que decidim anar més prop i fer una ruta exploratòria per tal de mirar de fer una ruta més interessant per pujar al vèrtex del Sitjar.
    Així que sense moltes pretensions deixem el cotxe al pàrquing del bar del Pi, al camí Fondo, i ens posem a caminar cap al mas de la Ximorra per un camí de terra que passa pel costat del mas.
    Restaurant el Pi.
    Ací ja podem fer-nos una idea del paisatge que anirem trobant al llarg del recorregut: antics bancals de garroferes deixats ermar, altres transformats totalment en camps de tarongers, alguns camps de taronger abandonats, casetes i paranys, rodals de malea i alguns pinarets, tot això acompanyat de la rambla i d'algunes urbanitzacions.
    Mas de la Ximorra.
    Pot ser no és el paisatge més interessant ni bonic però té la seua història darrere i com a ruta etnogràfica és més que interessant.
    Deixem enrere el mas de la Ximorra i arribem al parany de Balaguer, ara sense ús. Ací hi ha un antic encreuament d'assegadors. El que segueix recte és el del mas de Capblanc, mentre el camí per on hem vingut es correspon a l'assegador que va del riu a la rambla. Ara és molt difícil seguir-lo perquè al transformar finques no n'han respectat el traçat i s'han apropiat del terreny públic de manera que dels 15 metres d'ample que li pertoca per llei només hi ha 5 metres justos, allí on s'ha aprofitat per a fer-ne camí de cotxe. En altres llocs ni això.
    Hort Solar.
    Seguim ara per un camí asfaltat, deixant a la dreta un «hort» solar, un dels dos que podem trobar per ací. No farem però molt de tros per l'asfalt perquè l'abandonem per baixar cap a un barranquís que travessem remuntant a l'altra banda per la vora d'un hort de tarongers fins que arribem a un rellomet.
    Caminant amb la mar al fons.
    Per ací dalt passava un camí que ara s'ha convertit en una senda, molt usada per les bicicletes, i la seguim enfilant avall cap a una granja.
    No arribem tampoc a la granja perquè abans girem a l'esquerra baixant a un altre barranquís. Ens trobem ara dins del coto Paco León. Este va ser un dels darrers terratinents del Sitjar al qui pertanyia un gran rodal de terres.
    A baix trobem antics bancals de regadiu, ara embassats per les pluges caigudes, on encara podem distingir si ens fixem bé els reguers i les parcel·les mig colgades per l'herba.
    Antics bancals de regadiu.
    Avall continua una senda que seguim deixant a l'esquerra el mas de Font (o de Paco León) i a la dreta el fumeral d'un antic pou.
    Seguim baixant i quan ja tenim davant la carretera de Castelló a Ribesalbes abandonem la senda que baixa a buscar-la i trenquem a la dreta, per un sender que passa per una ombria coberta de pinar.
    Davant nostre hi ha la urbanització del Pinar de la Rambla que, malgrat el nom, no té ja pinar.
    Urbanització del Pinar de la rambla.
    El pinar s'acaba quan la senda aboca a una pista. Davant nostre queda la rambla i cal baixar per la pista a buscar-la.
    Senda per l'ombria.
    Arribem a la vora de la rambla en un lloc també molt transformat i que no fa molts anys va servir d'abocador. Ara ja no però encara hi ha restes d'escombro escampades.
    La Rambla des de dalt.
    Seguim rambla avall per un camí que la voreja fins que este s'enfila a les finques que baixen des del Sitjar. Ací ja no tenim més remei que continuar per dins de la rambla per on, en alguns moments, corre l'aigua.
    Rambla de la Viuda.
    Anem buscant a la dreta la manera de pujar per la font dels Xaquets però l'antic camí es troba totalment tapat, així que ens cal seguir un poc avall i buscar un pas per un antic hort de tarongers abandonat. Seguim la senda que han fet els senglars per a pujar i travessem el brossegam que cobreix els cavallons on abans hi havia arbres.
    Aigua que baixa de la font dels Xaquets.
    A la punta baixa una bona fila d'aigua des de la font dels Xaquets i després de travessar-la trobem el vell camí formigonat que baixava, ara molt tapat per la vegetació.
    Camí de la font dels Xaquets.

    Font dels Xaquets. Inaccessible.
    Pugem un poc i a l'esquerra veiem la caseta de la font on és impossible arribar de tan tapada que queda pels esbarzers. Des d'ací per la dreta puja una senda (suposem que al Panyet) però decidim assegurar i pugem per la pista que ens porta als plans que queden dalt, on el pinar i la malea tornen a deixar pas a finques de tarongers.
    Eixim al camí del Panyet davant del parany del Coheter. Ací hi ha una pirotècnia i entre les garroferes tot de casetes per a confeccionar els cohets.
    El Panyet.

    Masos assolats al panyet.
    Ara toca seguir la tanca cap a la dreta mentre els gossos ens segueixen. On acaba la tanca hi ha les casetes del Sitjar, més conegudes com el Panyet, per ser un pany de cases que formen un carrer, l'únic per ací. Un poc més avant hi ha l'antiga ermita que fins fa poc només s'obria a l'octubre quan feien la festa on acudien tots els paranyers de les rodalies.
    Ermita del Panyet.
    Després de guaitar per fora les casetes (per dins estan en molt males condicions), seguim per la vora d'un gran hort fins a una altra casa. Ací continuem al recte pel pinar que cobreix els antics bancals de garroferes, travessant un altre barranquís molt frondós. De l'altra banda trobem uns caminals i finalment eixim a un camí que, entre pinars i tarongerars, ens portarà al camí Fondo.
    Camins entre el pinar.
    Ens queda remuntar el camí Fondo, sempre que podem per fora perquè és molt estret i amb molt de trànsit, fins que arribem a un camí travesser que passa per la sobalba de la urbanització del Sitjar Baix.
    Travessant la urbanització del Sitjar Baix.
    El travesser ens porta al camí de la Cantera i el seguim fent la volta a la urbanització fins que ens desviem per un entrador entre casetes. Ací es troba el vèrtex, voltat de cases i dalt d'un alt piló amb un rètol que prohibeix pujar-hi. Fem cas al rètol i no pugem.
    El piló del vèrtex entre casetes.
    Vèrtex geodèsic.
    Continuem recte per un reguer que ens porta entre masets al camí de la Cantera que ací pren el nom de les Delícies i el seguim entre els masets fins que, quasi passada la urbanització, trenquem a la dreta per la vora tornant al bar del Pi des d'on hem eixit.
    Les Pedrisses des del Sitjar.
    Ha estat una ruta més interessant del què semblava en un principi, i que es pot completmentar amb una volta pel Pla dels Olivars per fer una excursió més completa per un terreny molt transformat i humanitzat però així i tot interessant com és el Sitjar de baix, part de la gran partida del Sitjar.


    Ací està el track:



    Powered by Wikiloc


    I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:


    ↧

    DE LA VALL D'ALBA AL VÈRTEX DEL BUSTAL BLANC

    February 11, 2017, 7:53 am
    $
    0
    0

    Hui les previsions donaven aigua encara que al final no ens ha plogut i per això hem aprofitat per fer una ruta que teníem prevista per a casos com este i de passada també pujar un vèrtex. Així que ens hem arrimat a la Vall d'Alba per fer la nostra primera ruta eixint d'allí.


    Deixem el cotxe prop de la plaça de bous i el primer que trobem són plaques commemoratives de la construcció de la plaça, dels carrers, de les avingudes, ... sembla que la febre constructiva ha estat almenys tan intensa com la retoladora.
    Plaça de bous de la Vall d'Alba.
    Travessem el poble fins que arribem al camí de la nova ermita de Sant Cristòfol, bastida al tossal de l'Albea, dominant el poble.
    Camí de Sant Cristòfol.
    Pugem pel camí, arreglat i encimentat per a que pugen els vianants i arribem al paratge de l'ermita on hi ha la nova ermita (del 1996), un restaurant i una zona d'esbarjo amb taules, foguers i jocs per a xiquets.
    Ermita de Sant Cristòfol.
    Des d'ací es domina tota la Plana de l'Arc encara que com hui el dia està emboirat no tenim molt bona vista.
    La Vall d'Alba i el Pla de l'Arc des de les Albees.
    Continuem ara pel camí de les Albees cap al coll d'Alba. Este és el camí asfaltat d'accés normal a l'ermita i seguint-lo arribem al coll d'Alba per on passa la carretera d'Albocàsser.
    El Coll d'Alba.
    Per ací passa també el Pas Real de Cabanes que puja des de la Ribera de Cabanes a Vistabella, i al mateix coll hi ha un aljub nou fet per a abeurar els animals.
    Per darrere de l'aljub continua un camí que travessa pel costat del mas de Silverio per a coronar a l'ample llomet on s'alça el Bustal Blanc.
    Camí del Bustal Blanc.
    El vèrtex del Bustal Blanc s'alça a la vora del camí, allí on hi ha una gran bassa per a dur l'aigua als masos dels voltants i acaba l'asfalt que seguim. Es troba dalt d'una suau llometa que tampoc destaca massa entre les veïnes. En principi no és un lloc massa atractiu però que no va ser triat com a vèrtex per això sinó per les vistes: descrivint un arc des del Pla podem distingir entre la boira el vèrtex de la Ferradura, el Bartolo, el Gaidó, la Penya del Corn, el tossal del Bosc, el Cabeço, el Bovalar, el tossal de Saragossa, Mallaetes, Subarra i molts altres que queden tapats per la boira. És per això que està catalogat com a vèrtex de primer ordre atès que des d'ell es poden vore bona part dels vèrtex de la província de Castelló.
    Vèrtex del Bustal Blanc.
    Després de les fotos de rigor al vèrtex continuem la ruta per un ample caminal que baixa cap al mas de Tirana. Anem travessant un paisatge profundament humanitzat, on els masos alternen amb els bancals d'oliveres i ametlers que ara estan en flor donant-li un toc rosat al paisatge que contrasta amb la gama de verds de les oliveres, garroferes i coscollars.
    Paisatge humanitzat.
    Passem per un altre mas amb el seu aljub per recollir aigua i que, com la majoria dels que anem trobant, ha estat arreglat com a segona vivenda. Passat el mas ens trobem amb uns ciclistes i els saludem, ja ens els hem trobat abans doncs han eixit des del mateix punt que nosaltres al poble. Ells però fan la ruta més curta i de ben segur que ja estaran esmorzant quan nosaltres encara estem caminant.
    Trobada amb els ciclistes.
    Ells han arribat al punt més alt de la ruta mentre que a nosaltres ens toca baixar cap al Pou de Beca. Seguim el camí desviant-nos pel traçat vell que passa per la porta d'un dels pocs masos que no s'han arreglat, abans de baixar fins a la Ramblella, just a sota dels masos del Pou de Beca.
    Podríem pujar als masos i continuar per camí asfaltat, però preferim continuar per dins la Ramblella, un camí menys planer però també més distret i, com l'altre, sense pèrdua possible.
    El Pou de Beca.
    Així seguim avall per l'ample llit pedregós de la Ramblella. Ens desviem per una senda a la dreta que sembla que retalla una revolta, però ens toca tornar a la rambla perquè han fet una granja just on passava la senda.
    La Ramblella.
    Seguint la rambla passem per algunes raconades interessants, on els pins i les carrasques voregen el curs d'aigua i per un moment fan oblidar com d'humanitzat està el terme de la Vall d'Alba. Però de seguida trobem una granja o un mas dalt nostre que ens recorden que ací la mà de l'home més que prop és omnipresent.
    Arribem finalment a la carretera d'Albocàsser que passem esta vegada per baix del pont que salva la Ramblella.
    Pont de la carretera d'Albocàsser.
    A partir d'ací els masos desapareixen i els bancals treballats es fan més escassos. Estem a ponent i baix de les Albees, resseguint la falda de les muntanyes fins que travessem el Pas Real de Cabanes per on s'ha traçat un camí de cotxe.
    La Ramblella als peus de les Albees.
    A partir d'ací seguim una senda que continua pel costat de la rambla un tros. Després n'entra uns metres i torna a eixir definitivament, separant-se'n. La Ramblella gira a l'oest a buscar la Rambla de la Viuda, i nosaltres seguim recte travessant les faldes de les muntanyes.
    Pas del pou de Beca.
    Davant nostre s'obre el pla de la Pelejana entapissat d'ametlers florits, un paisatge que només per vore'l ja paga la pena haver vingut.
    Pla de la Pelejana.
    La senda que seguim acaba a una pista a la vora de l'Aljub dels Canyars, i és que des de que hem entrat a la Ramblella estem seguint també un assegador, en ehttps://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=18025501ste cas el Pas del Tossal Roig a Beca.
    Aljub dels Canyars.
    Abandonem ací el Pas i continuem a l'esquerra per una pista que remunta el barranc Fondo. Ací trobem els únics rodals de pinar de tot el dia, a les ombries de les Albees i als voltants del Pou de l'Albea, que trobem a la dreta, poc abans d'arribar al Pla de l'Albea.

    Pou de l'Albea.
    Abans del Pla de l'Albea entronquem amb una pista asfaltada que ve també del coll d'Alba. De fet a uns centenars de metres davant nostre queda l'ermita de Sant Cristòfol, per on hem començat la ruta, però com encara és pronte aprofitem per allargar-la seguint el recorregut de la carrera de muntanya de la Vall d'Alba.
    Seguint el camí de les Albees travessem pel mig de les cases del mas de Montserrat, totalment renovat. Abans d'assolir la part més alta de la muntanya.
    Ací cal girar a l'esquerra i comencem a baixar tenint el tossal Roig al davant i, darrere d'ell la rambla i el pla de les Useres.
    Cim de les Albees.
    Mirant al Pla de les Useres.
    No baixem molt que de seguida trenquem a l'esquerra seguint una senda que voreja les Albees per baix seguint el Pas del Pla de l'Albea que ens porta de tornada cap a l'ermita de Sant Cristòfol però per la Solana.
    Pas del Pla de l'Albea.
    Però tampoc arribem a l'ermita perquè quan el camí ens trau a un ample caminal a manera de tallafocs, trenquem avall a buscar el camí del Tossal Roig, que avança asfaltat entre ametlars.
    Camí del tossal Roig.
    I seguint-lo retornem a la Vallalba on travessem el poble entretenint-nos a llegir les làpides que hi ha posades a cada cantonada commemorant ara l'obertura d'un carrer, ara la renovació d'una plaça, o la millora del clavegueram ...
    Però tant de llegir i caminar fa gana i sed, i bars no en falten al poble.


    Ací està el track:


    Powered by Wikiloc

    Més informació:

    • Martínez i Barreda, Pere (2010) Vall d'Alba. Toponímia dels pobles valencians. Ed. Acadèmia Valenciana de la Llengua
    • (1909) Minuta topográfica del término municipal de Villafamés. Zona norte (Vall d'Alba) Ed. IGN
    ↧
    ↧

    CRESTES D'ESPADÀ 1: DE LA VILAVELLA AL COLL DE LA IBOLA

    February 18, 2017, 4:21 am
    $
    0
    0

    Fa un temps Josep Antoni em va comentar que als anys 70 uns catalans van fer la travessa dels Pirineus seguint la divisòria d'aigües. Tota una aventura només a l'abast d'uns pocs elegits. Així que com això queda lluny de les nostres possibilitats vaig proposar al Centre Excursionista de Vila-real fer una ruta més assequible: la travessa d'Espadà per la divisòria d'aigües, molt més fàcil i a l'abast de qualsevol senderista habitual. La idea era realitzar-la en quatre o cinc etapes com una ruta temàtica o sèrie, tal com es va fer ja amb el GR-7, el camí de Sant Jaume de Castelló, o el GR-36.
    La veritat és que la idea va ser ben acollida però Cristina em va proposar fer-la en menys etapes i més dures perquè hi havia gent que volia rutes més canyeres. Així finalment vam quedar en fer-la en tres etapes, la primera de les quals i més dura és la que comencem hui.
    La ruta és ben fàcil. Eixir de la Vilavella i, sempre per dalt, arribar al coll de la Ibola on han de vindre uns taxis a recollir-nos. Tenim tot el dia per davant que no és molt perquè a les sis i mitja ja és fosc.
    Així que abans de les huit som 19 els valents (o inconscients) que ens trobem a la Vilavella per tal de començar la travessa.
    Foto de grup a la Font Calda.
    Travessem el poble i a la font Calda ens fem la foto de grup, abans d'encetar la primera i més dura pujada del dia.
    Primeres escales.
    Eixim del poble pel barri de Sant Roc i continuem amunt per unes escaletes a buscar la nova urbanització que han fet a la muntanyeta dels Cristalets. Ací hi ha unes escales que la travessen de baix a dalt i per les que pujarem. Unes escales que no s'acaben mai i que ens fan salvar cent metres de desnivell en poc més de tres-cents de distància. Un desnivell del 30% continu i constant que no està gens malament.
    Sol llevant.
    Mentre pugem anem girant-nos per a disfrutar de l'espectacle del sol llevant per la mar. Malauradament el dia s'ha alçat boirós i càlid, agradable per a caminar però com a contrapartida les vistes no seran massa interessants, i és una llàstima perquè en un dia més ventòs la mateixa excursió seria simplement espectacular (per l'espectacle que se'ns ofereix a la vista des de dalt de les crestes).
    Final de les escales. Continua la pujada. F. P. Ortells.
    Quan s'acaben les escales continua una senda que no afluixa en la pendent. Seguim pujant fins que arribem a unes trinxeres que ha netejat i senyalitzat l'ajuntament de la Vilavella per tal de recordar les terribles condicions que van patir els soldats al front, que es va estabilitzar ací quasi huit mesos. Són les primeres però no seran les úniques perquè tot el recorregut de les crestes d'Espadà està plagat de trinxeres, tan d'un bàndol com de l'altre, o dels dos. Per tant la visió de trinxeres en ziga-zaga, els nius de metralladores, pous de tiradors, casetes per als soldats, refugis i polvorins és una constant en tota l'excursió.
    Trinxeres de la Vilavella. Foto P. Ortells.
    Passem pel Poble Desert, anomenat així perquè era el lloc on s'estaven els soldats de les trinxeres i van fer un autèntic poble amb portes, finestres i parts de les cases de la Vilavella, que els veïns van haver de recuperar acabada la guerra.
    Pujant a Santa Bàrbara.
    Enfilem la darrera pujada cap a la muntanyeta de Santa Bàrbera, el primer cim d'Espadà que domina la Plana des dels seus 305 metres d'altura. Als nostres peus està la Vilavella, quasi 300 metres més avall.
    Cim de Santa Bàrbera. Foto P. Ortells.
    Des d'ací la senda que segueix la carena afluixa en la pujada i recorre un tram més planer per la Selleta fins que arribem a un encreuament de senders i pistes. Fins ací puja el camí del barranc Roget i el del barranc de la Font, i també una pista des del Racó de Montón. Uns metres més avall passa el GR que recòrre l'ombria.
    El Puntal del Calderer i el de Font de Cabres des de Santa Bàrbera.
    En aproximadament un quilòmetre hem pujat 30 metres. Un descans que ens vindrà molt bé perquè en el primer quilòmetre ja n'hem pujat 250 i en el següent en pujarem 200 més.
    Pujant per la cresta.
    A partir d'ací abandonem el terme de la Vilavella. A partir d'ara seguim la ratlla de terme de Nules i la Vilavella i és que a partir d'ací la cresta fa de partició de termes entre pobles, per tant les grans fites de terme (i les menudes paletes de coto) ens acompanyaran, igual que les trinxeres, al llarg del recorregut.
    Passem pel Colmo del Bassiet i deixem la senda que va planera cap al coll del Bledar per l'ombria, enfilant recte al Puntal del Calderer.
    Arribant al Puntal del Calderer.
    El darrer tram de pujada al Puntal s'agarra amb força i en algun lloc cal ficar les mans, però finalment divisem la Creu de Ferro, bastida durant la guerra al més alt del Puntal.
    La Creu de Ferro. Foto P. Ortells.
    Feta la foto de cim continuem camí cap al següent puntal, el de Font de Cabres que tenim davant quasi a tocar, encara que hem de baixar primer al coll del Bledar i salvar quasi dos-cents metres de desnivell fins al cim.
    Puntal de Font de Cabres.
    Baixem per la carena fins al coll. Des del coll tenim dos camins per pujar al Pic de Font de Cabres, l'un per l'ombria i l'altre per la solana, tots dos amb el mateix desnivell. Decidim pujar per la Solana, per on puja també el PR-CV-161 i on hi ha ficades unes cordes per salvar els trams més costeruts.
    Senda "cordata" per la solana.
    El grup s'allarga durant la pujada de manera que quan els primers ja estan al cim als darrers encara ens en queda un bon tros. Però finalment tots arribem dalt i aprofitem per esmorzar que ja va sent hora.
    Arribant al cim amb la Plana al fons.
    Després de l'esmorzar i les fotos de grup continuem la ruta baixant del puntal, esta vegada per l'ombria, fins al següent collet.
    Esmorzant al puntal.

    Puntal de Font de Cabres. Foto P. Ortells.
    Ací mor una pista que hem de seguir cap a l'Ereta i que enllaça amb la pista del Rodaor que puja des de la Plana. Per la pista puja el GR-36 que travessa la serra i que seguirem ara durant alguns trams.
    L'Ereta i el Puntal d'Artana.
    Seguim la pista passant per baix del Puntal de l'Ereta, que queda a pocs metres a la nostra esquerra i poc després abandonem la pista trencant a la dreta per la carena, travessant per a buscar la senda que puja des de l'Ereta al Puntal d'Artana.
    Drecera al Puntal.
    Quan trobem la senda enfilem amunt cap al cim on hi ha un vèrtex i una xicoteta antena. El cim està separat uns metres de la divisòria però ens acostem per fer la foto de cim abans de continuar cresta avant cap a ponent fins al cim bessó (però més baix) des d'on enfilem avall a buscar el GR que passa ací pel camí de la Vall a Artana.
    Vèrtex geodèsic. Foto P. Ortells.

    Puntal d'Artana. Foto P. Ortells.
    Arribem a un colladet per on passa el vell camí i retrobem el GR que ara seguirem doncs ací abandona el vell camí i continua per la carena.
    GR pel coll d'Alfondeguilla. Foto P. Ortells.
    Seguint la carena deixem enrere el coll d'Artana per on traspon la serra el camí d'Artana a Alfondeguilla i encetem la pujada a la muntanyeta de la Mina.
    Per dalt les Mines.
    Passem per la vora d'una de les boques superiors de la mina de ferro d'Artana i arribem al camí que puja des de la Mina del Cavall al Clot de Blai. El GR segueix la senda que se'n desvia de la carena i ací decidim pujar al recte que no es veu massa tapat.
    Senderol recte a la Cresta de l'Ombria.
    De fet trobem un senderol fet pel pas de la gent que remunta fins a la Cresta de la Serra, per on continuem.
    El Castell de Castro des de la Cresta de l'Ombria. Foto P. Ortells.
    Ens aturem a descansar a les runes d'un vell corral per a reagrupar-nos després de la pujada, i continuem camí per la Cresta fins que enllacem novament amb el GR ja prop del Plantiu. A partir d'ací ja no abandonem el GR fins el coll Roig.
    Cresta de l'Ombria.
    Arribem a l'encreuament amb el camí de la Costera i allí ens trobem amb Juanma que ha pujat per la Solana de Castro i que se'n baixa per la Costera.
    Enllaç amb el GR.
    Josep i Pasqual que han d'estar a dinar en casa (i tenen un cotxe a Eslida) se'n baixen amb ell mentre la resta baixem cap al coll Roig seguint el GR traçat al recte amb una pendent considerable.
    Trobada als peus de la Costera.
    Arribem al coll Roig per on passa el camí d'Eslida a Alfondeguilla i des d'ací tornem a pujar i ja en van ... unes quantes i les que queden.
    El Coll Roig.
    Tornem a pujar i cada vegada les costeres van fent-se més dures i no només per la pendent sinó perquè l'acumulació de pujades ja pesen a les cames.
    Senda de Castro.

    Amb el castell de Castro al fons. Foto P. Ortells.
    Pugem cap a la Nevera de Castro però no passarem per ella sinó que seguint la ratlla dels termes d'Eslida i Alfondeguilla (i el traçat de la volta al terme) continuem amunt per la vora d'unes trinxeres que ens porten al Molló trifini on es junten els termes d'Eslida, Alfondeguilla i Chóvar.
    Fita de terme d'Alfondeguilla, Eslida i Chóvar.
    Des d'ací continuem avall, novament, baixant per un antic tallafocs cap al coll de la Malladeta.
    Coll de la Malladeta.
    Arribats al coll de la Mallaeta encarem una nova pujada. Esta vegada més curta, a Tarraguan i quan arribem dalt descansem una estona mirant cap a Chóvar abans de continuar amb una nova baixada cap al port d'Eslida.
    Cim de Tarraguan. Foto P. Ortells.
    Paco Ortells fent la foto.
    Arribem al port d'Eslida i les forces ja comencen a fallar. Per sort tenim un bon tros ara planer per descansar i recuperar mentre passem per les Tres Creus d'Eslida fins al collado del Pinaret, seguint la pista asfaltada que puja al Puntal de l'Aljub, la nostra següent fita.
    Puntal de l'Aljub des de Tarraguan. Foto P. Ortells.
    Ací tenim dos opcions, seguir l'asfaltat, més llarg però més planer, o pujar per la senda que retalla les revoltes de la pista. Un parell pugen per la pista i la resta enfilem senda amunt, per la solana de la Bellota cap al Puntal de l'Aljub o la Mesquita (depèn del poble del què el mirem).
    Collado del Pinaret.
    Ja és migdia i la calor i el cansament acumulat passen factura. Hi ha un parell de «pàjares» en la pujada, i la resta no anem massa sobrats i els tres-cents metres de desnivell se'ns fan molt durs.
    Senda al Puntal o la Mesquita.
    Però com tota pujada, més llarga o curta, finalment acaba i a dalt està esperant-nos la caseta del forestal on aprofitem per dinar.
    Descans en la pujada.
    Mengem i descansem que ja ens ho hem guanyat. Són ja més de les tres de la vesprada i portem quasi sis hores de marxa. El cos demana descans i menjar i això és el que fem al cim del Puntal on corre un airet fresquet que va molt bé en este dia calorós de febrer.
    Dinant al puntal.

    Puntal de l'Aljub.
    Només ens queden sis quilòmetres per al final i sobre uns tres-cents metres de desnivell, però hi ha tres companys que consideren que ja en tenen prou i decideixen baixar directament a Aín des del Pinar del Retor, així que quant continuem la marxa per la cresta només ens acompanyen el primer tros fins al collet per on passa el camí de Chóvar a Aín. Ací ens despedim d'ells i continuem cap al Pinar del Retor mentre ells baixen pel vell camí cap a Aín. Ens queda més o menys la mateixa distància però el seu camí és més fàcil.
    Cresta del Puntal de l'Aljub.
    A nosaltres encara ens queda pujar el Pinar del Retor, i passar per davant del Bellota abans de baixar al collado de Bellota. Un camí curt però que ens costa prou de fer. A mi especialment perquè el genoll esquerre comença a queixar-se en les baixades i em toca anar molt a poc a poc. Per sort ja no ens queden més que tres baixades.
    Espadà i el Bovalar des del Bellota.

    Crestes del Bovalar.

    El Bellota i el Puntal de l'Aljub des del Bovalar.
    Pugem a la serra del Bovalar. Una pujada llarga ... molt llarga, fins a l'Alt del Bovalar on ens reagrupem abans de baixar al coll de Mosquera.
    Cim del Bovalar.
    Al coll de Mosquera ens trobem amb dos opcions. La més curta és retallar pel PR que recòrre les crestes des del Pinar del Retor a la Ràpita que travessa per l'ombria seguint una trinxera, però decidim fer les coses com cal fins al final i pugem al cim de la Penya Blanca, l'últim tram sense senda, fins que arribem a les roques que el coronen.
    Coll de Mosquera i Penya Blanca.

    Cim de la Penya Blanca.
    La baixada la fem buscant una senda que apareix al mapa d'Espadà del tossal. Ens costa un poc de trobar-la perquè la primera part està prou perduda, però una vegada trobada és fàcil de seguir encara que no està gens neta.
    La senda ens porta al collet que separa la Peña Blanca del Cerro Gordo, l'últim cim del dia. Així que amb el cor fort i les cames fluixes encarem la darrera pujada.
    Pujant a Cerro Gordo.

    Baixant de Cerro Gordo.
    Coronem el Cerro Gordo i sense aturar-nos continuem costera avall cap al coll de la Ibola. La baixada, llarga i costeruda de per si, es fa molt dura. Portem a les cames quasi 25 km i 2300 metres de desnivell acumulat de pujada (800 menys de baixada) i això es nota, de manera que quan, darrere d'una revolta apareix el coll i els taxis que ens esperen per a baixar-nos per fi el cor s'alegra de vore el final d'una ruta que ha estat especialment dura i exigent.
    Arribem així al coll i sense temps per a res ens tornen a la Vilavella els taxis d'Alcudia, que tenen pressa per anar a un altre encàrrec. Recollim els companys que ens esperen a Aín i serà a la Vilavella on haurem d'entaular-nos per a fer balanç de la ruta i pensar en la segona etapa que ens portarà a pujar els grans cims d'Espadà.
    Continuarà ...

    Ací està el track:



    Powered by Wikiloc



    I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:


    Més informació:
    • Cebrián Gimeno, Rafael Montañas Valencianas VII. Sierra Espadán Ed. CEV, 1999
    • Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
    • Cartoweb
    •  Puchades, Sento Serra d'Espadà. GR-36 Ed. SASE, 2009
    • Arnau Juan, Òscar (2016) Serra d'Espadà. Mapa i guia excursionista. Ed. eltossalcartografies




    ↧

    DE BENAFIGOS AL MONTLLEÓ PER LA MORRANDA I LA FIGUERA

    March 11, 2017, 1:02 am
    $
    0
    0

    Una vegada més tornem a fer ruta pels voltants del riu de Montlleó i és que els seus voltants conformen una de les raconades més espectaculars (i alhora desconeguda) que ens amaguen les nostre muntanyes. Esta vegada aprofitem per pujar al poble de Benafigos i, a més, visitar un nou vèrtex geodèsic situat dalt del dipòsit d'aigua de la població.
    Des d'Atzeneta hi ha un sender abalisat que ens condueix a Benafigos, però per recurtar la ruta (i allargar-la cap al Montlleó) hem decidit començar a meitat camí dels dos pobles, dins ja del terme de Benafigos i sense eixir-nos-en d'ell en cap moment.
    Així que aparquem el cotxe a l'Olivar, punt de pas del PR que segueix el camí del Clapissalet, defugint el més curt camí vell d'Atzeneta que coincideix en bona part amb la carretera.
    Des del collet que queda davant del mas de l'Olivar, just on el sender abalisat el travessa per l'asfalt, aparquem el cotxe i comencem a caminar.
    El camí mou amunt entre els bancals d'oliveres que li donen nom a la partida, i puja, empedrat, a buscar el tossalet de l'Olivar.
    Al tossalet els bancals deixen pas al coscollar amb pins i carrasques que ens acompanyarà en la resta de la pujada a Benafigos.
    Enllacem amb una pista que planeja fins que arriba a un encreuament. Ací per la dreta ve un camí des de la Roca Trencada, per on tornarem, i per l'esquerra ix la pista a buscar la carretera. Nosaltres seguim recte pel vell camí de ferradura que puja cap al tossal de les Forques.
    Començament de la ruta a l'Olivar.

    Camí de l'Olivar.
    El camí va pujant de manera pausada però constant de manera que quan fa unes revoltes per superar la part alta de la costera ens sorprén vore que ja estem prou amunt i, darrere nostre, queda mig entelat per les boires del matí, el pla d'Atzeneta.
    Un parell de voltes i ens trobem amb la carretera de Benafigos. Des d'ací ja podem vore la Plana amb la mar al fons, flanquejada per la serra d'Espadà i la de Moró.
    Ara toca travessar la carretera i pujar per la vora d'una paret que delimita l'assegador de les Forques, que ens porta per la vora d'un tancat de carrasques fins que assolim el collet que queda al nord del tossal de les Forques. Ací, vora un bancal d'ametlers encara florits, enllacem amb el vell camí d'Atzeneta a Benafigos que puja en forma de pista.
    Arribant a la carretera.

    El Desert i la mar.

    Assegador de les Forques.
    Seguim pista avant amb la vista posada en el poble que veiem davant nostre i no massa lluny (o això sembla). El camí ara és planer i voreja les llomes que ens separen del poble.
    Arribats als Extremals, el terreny canvia i la calcària deixa pas al sauló que aflora en estes parts altes. Ací la vegetació també canvia i la flor dels aranyoners emblanquina les vores dels camins anunciant la primavera que ja està a tocar.
    Passat el mas dels Extremals la pista aboca a la carretera però nosaltres, seguint la senda, continuem per la llarga lloma que, per dalt de l'asfalt, continua recte cap al poble.
    Camí d'Atzeneta.

    Aranyons als Extremals.

    Primeres cases de Benafigos.
    Arribem a la falda del tossalet on s'alça Benafigos, i un camí formigonat puja davant nostre cap al cim de la Penna Ficus que li va donar nom al poble (segons Coromines).
    Encara que el poble sembla pla conforme anem pujant ens n'adonem que s'alça sobre un costerut tossal. Així que des de les primeres cases del poble que davallen pel cara-sol fins al capoll on hi ha l'església i la casa de la vila hi ha un desnivell considerable.
    Arribem a la part més alta (i més antiga) i ens entretenim un poc buscant el dipòsit d'aigua on està el vèrtex. Unes escales pugen fins a dalt però no tentem la sort i fem la foto des dels peus.
    El vèrtex, dalt del dipòsit.
    Una vegada complert el primer objectiu, ara cal anar a per la segona part de la ruta, més aventurera.
    Baixem del poble per les Serretes cap al Pla del Pou, per on passa la carretera (i també l'antic camí de Culla i de l'Hortisella).
    A l'esquerra queda el Pla de les Sèquies, un polié més menut que el del Pla de Vistabella però també interessant, sobretot per estar envoltat de gresos i saulons.
    Retallem la carretera baixant directes al Pou de les Serretes, antic abeurador que encara es troba en ús, i seguim carretera avant. Per ací a part dels vells camins de ferradura continua l'assegador del Pla en Tossals, per damunt del qual s'ha traçat la pista de la Pedrenyera (dita així perquè passa pels peus del tossal de la Pedrenyera). Este és el camí que seguirem fent la volta al barranc de la Redonda, que queda entre nosaltres i els Extremals, per on hem passat fa una estona.
    Les Serretes.

    Pou de les Serretes.

    Barranc de la Redonda.
    La Redonda és una denominació medieval que fa referència a una devesa acotada per a ús dels veïns del poble on no poden entrar els ramats forasters. Semblant al bovalar però amb la diferència que aquell s'usa per a pastura dels animals de llaurada (a l'edat mitjana bous) i esta per a ovelles i cabres (i en menor mesura porcs). Com correspon a la seua natura es troba a la vora del poble, en una zona no apta per al cultiu i voltada de diferents assagadors que permeten el trànsit d'animals sense entrar en les terres vedades. Com altres terres comunals va ser desamortitzada al segle XIX i hui en dia el que podem vore és un conjunt de bancalets i parcel·les tan poc productives com ràpidament abandonades i que conforma l'habitual paisatge de pedra en sec que entapissa les vessants de molts tossals de l'antic Maestrat.
    Seguint la pista quan arribem al collet de la Pedrenyera deixem a l'esquerra un pas que pel Morral de la Buitrera traspon cap a l'Hortisella.
    Seguidament fem la volta al tossalet de la Pedrenyera i entrem al Pla d'en Tossals. Ací abandonem la pista (i assegador) que continua recte cap al Tossal de les Trencades i trenquem a l'esquerra per una pista menys important que passa per davant d'uns bancals, ara plantats de carrasques, que ocupen la part més plana del Pla en Tossals.
    La pista ha substituït ací el vell camí que anava just per la vora dels bancals, però torna a coincidir quan se n'entra al bosc, format ací per pins amb algunes carrasques. Este pinar en procés de transformació és el que s'estén per les vessants que baixen cap al Montlleó i ens acompanyarà durant la llarga baixada al riu.
    Quan la pista arriba al Pou de la Morranda apareix a l'esquerra la plataforma del vell camí de ferradura de la Morranda per on continuen els nostres passos.
    Camí del Pla d'en Tossals.

    Carrasques truferes (i cabres) al Pla en Tossals.

    Camí de la Morranda.

    Pou de la Morranda.
    A partir d'ací el paisatge esdevé espectacular. El riu serpenteja allà baix ... quasi quatre-cents metres més avall. Mirant amunt podem distingir com s'obre pas entre la Penya Calva i la Lloma de Benafigos, i al fons de tot el Picaio de Vilafranca.
    Però no cal mirar tan lluny perquè la baixada per la Morranda ja té prou al·licient per sí sola. Es tracta d'un dels camins més bonics del Montlleó que baixa fent voltes i revoltes entre pedreres i penyals, sempre sota un bosc madur de pi blanc que entapissa esta part del riu.
    Llevat d'algun tram travessant les pedreres la senda està prou clara, i de tant en tant es pot trobar alguna fita.
    La senda ens baixa, sempre amb una pendent constant, a buscar al riu. Quan ens acostem apareixen vells bancals d'oliveres colonitzats també pel pinar. Estem ja a menys de 500 metres d'altura i tot i ser ombria ací poden créixer les oliveres que no medren als plans de dalt. Això explica el treball esmerçat en la construcció d'un camí de ferradura per a baixar al riu. Això i el fet que dominant el riu es troba el mas de Llaó, que encara es manté dempeus damunt d'un esperó rocallós que domina el riu.
    El Montlleó entre la Penya Calva i la Lloma Benafigos. Al fons el Picaio.

    Volta del Boqueró.

    Camí de la Morranda.

    Sargallar.


    Maset de Lleó.
    Ens acostem ací per fer un mos mentre observem les cabres que ens miren de l'altre costat de riu i pensem en la continuació de la ruta. Hem baixat fins ací seguint un trackde Miquelcorrecaminsperò ara l'abandonarem. Ell anava des d'ací a buscar la pista del riu, per dalt dels bancals de garroferes encara treballats que hi ha als peus del mas en una de les terrasses del riu. Nosaltres seguirem en direcció contrària, per una senda netejada, que ens porta riu amunt cap a la volta de la Mangranera.
    La senda travessa antics bancals i ens porta al mas de la Mangranera, dalt la volta que ací fa el riu.
    Des del mas (i l'aljub) continua un senderol xafat que baixa entre bancals al riu, arribant a ell entre les arrels d'una gran figuera que s'arrapa a la vessant ombrívola de la volta.
    Fa un mes l'aigua encara corria pel riu. Ara ja baixa sec i això ens facilita el continuar riu avall.
    Caseta a la Mangranera.

    Figuera vora riu.

    Riu de Montlleó.
    Fem la volta de la Mangranera a la vegada que el riu seguint en alguns trams l'antiga pista del riu que només es troba als llocs on retallava les voltes; de la resta les riuades no n'han deixat cap rastre.
    Els pinars cobreixen les vessants i entre la grava creixen alguns baladres i vimeteres. Per les ombries els marfulls mostren els ramallets de flors blanques. I així travessant el ferèstec paisatge del riu Montlleó arribem al punt on la pista se n'ix del riu i enfila amunt cap als bancals del mas de Llaó.
    Per acíja vam passar a primers d'any i esta ruta és hereva directa d'aquella que ens va deixar amb ganes de més Montlleó.
    Continuem pista amunt passant per la vora dels bancals de garroferes. Continuem pista amunt retallant la volta que fa al riu al Cabeçolo, on enllacem amb l'antic assegador del Plantossal que coincideix, en part, amb la pista.
    Quan la pista baixa a travessar el barranc de la font de la Figuera nosaltres estem atents a unes fites a la dreta que assenyalen el lloc on la senda se'n desvia per a remuntar el barranc.

    El mas de Lleó des dels bancals.

    Desviament al barranc de la Figuera.
    Seguim una senda perdedora que remunta el barranc per la vora fins que baixa al mateix. Al bell mig del barranc hi ha una gran fita i per l'altra banda continua la senda que sembla recular. Ací ens torbem un poc fins que finalment retrobem el camí que remunta el barranc. No està massa xafat però quan l'agafem és bo de seguir. Ens hem torbat perquè el trackque portem ve de l'altra banda del barranc i ens ha costat trobar el punt on enllaça.
    Conforme pugem la traça es fa més clara i després de passar el desvio al mas de la Font de la Figuera encara més.
    El camí puja ací sota un pinar adult de pi blanc, fent revoltes per a superar amb un desnivell constant la dura costera que ens separa del collet.
    Travessem un parell de pedregals on el camí està mig esborrat i els pocs caminants que passen pugen al recte fent que el vell camí, poc a poc, caiga en l'oblit.
    Camí de la font de la Figuera.

    Fent les voltes del camí quasi perdut.
    Arribem finalment al coll de les Trencaes que separa el tossal de les Trencaes del Pla en Tossal. Per ací passa la pista de la Pedrenyera que baixa cap al riu fent més volta. Nosaltres la seguim amunt pels bancals del mas del Clotero, ara plantats de carrasques truferes i voltats de tanca metàl·lica per protegir-les dels senglars i les cabres.
    Quan la pista fa una volta gran a la dreta l'abandonem per l'esquerra, seguint un corriol que baixa per l'assegador del Pla en Tossals que baixa recte avall per la Lloma de la Foradada.
    Pista del Pla d'en Tossals.

    Benafigos des de dalt la Roca Foradada.
    La senda és clara però la baixada no és fàcil per la pendent i la pedra solta, i també pel desnivell perquè en poc de tros baixem els quasi dos-cents metres que ens separen del fons del barranc de la Redonda o del Marfullar (per la font que hi ha barranc avall).
    Ací trobem una pista (que baixa pel mas de les Monges des de les Trencaes) i que seguim amunt muntant per l'altra banda del barranc fins que arribem a una llometa, la mateixa que segueix el camí del Clapissalet (o de l'Olivar) per on hem passat al començar la ruta.
    Només ens queda refer el camí d'anada continuant pel llomet fins al tossalet de l'Olivar i baixar seguint el camí empedrat entre els bancals d'oliveres al collet on hem deixat els cotxes.
    Assegador recte al barranc de la Redonda.

    Camí de l'Olivar.

    Arribant al punt d'inici.
    Però el dia no acaba ací, sinó a casa Ramon d'Atzeneta, per celebrar que hem completat la ruta prevista sense cap imprevist.


    Ací està el track:



    Powered by Wikiloc

    I ací un altre track que comparteix part del traçat:


    Més informació:

    • Penya Independent de Benafigos
    • Blog de Miquel correcamins
    • Botella, Miguel (1910) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Benafigos. Ed. IGN
    • Borrege, Eduardo (1949) Minuta del mapa topográfico nacional. Termino municipal de Benafigos. Ed. IGN
    • Bernat Agut, Jesús (2016) Toponímia dels pobles valencians: Benafigos Ed. AVL


      ↧
      Search

      CAMINS REALS DE CULLA: ATZENETA I BENAFIGOS

      March 12, 2017, 5:18 am
      $
      0
      0

      Ahir vaig estar caminant per la vessant sud del Montlleó, la que correspon a Benafigos. Hui, aprofitant que estem sense xiquets, ens acostem a la vessant nord, la que correspon a Culla per a conèixer esta part del terme que mira al riu seguint els antics camins de ferradura que anaven de Culla a Benafigos i Atzeneta.

      Així eixim de Culla pel migdia seguint el camí real de Benafigos. De seguida deixem a l'esquerra el vell camí d'Atzeneta per on ara passa el SL-CV-65i per on pensem fer la tornada al poble.
      Deixem així les marques verdes i blanques, però seguim les grogues i blanques del PR-CV-225 que enfilen recte cap a la Lloma d'en Bom.
      Passem pel Maset i deixem a l'esquerra el mas del Corralet enfilant recte a la lloma pel camí formigonat. Deixem a l'esquerra el que s'enfila a l'ermita de Sant Cristòfol i passem per la vora del camp de fútbol (ara sense ús) on trobem un altre entreforc de camins; ací el PR es parteix en dos, per la dreta baixa al Forcall pel mas de la Penyacalva i per l'esquerra continua el vell camí de Benafigos per la Txurumbela.
      Nosaltres seguim a l'esquerra travessant les llomes desprovistes de vegetació. Per sort fa un dia frescot i el sol s'agraeix. Passejar per ací al ple del sol de l'estiu no és tan agradable.

      Camí real de Benafigos.

      Aranyoners en flor.

      Cavalls pasturant al Corralet.

      Penyagolosa des de la Lloma d'en Bom.
      Quan passem pel mas de Barredes el camí torna a dividir-se. Recte continua el camí real de Benafigos que baixa al riu entre la Penya Calva i el Cingle Verd. Per la dreta també continua el camí real de Benafigos que baixa al riu pel mas de les Roques de Llaó, este ara poc conegut i quasi perdut.
      Nosaltres seguirem este segon camí que continua asfaltat baixant per la costera dels Cirers cap al Clot dels Corralets. Per l'altra vessant comencen a aparèixer les carrasques, la vegetació més característica del terme de Culla que, en les parts més baixes deixa pas a espessos pinars de pi blanc. Ací les carrasques es troben esparses i no formen cap carrascar espès degut a l'intens aprofitament que han patit al llarg dels anys.
      Deixem a la dreta un camí que entra al mas dels Corralets i de seguida, en un revolt del camí, apareix el mas dels Domingos situat en un collet que separa el Clot dels Corralets del barranc de la Cullola.
      Ací s'acaba l'asfalt i el camí de terra continua travessant les diferents cases del mas pel mig. El terreny canvia i el terreny calar deixa pas als saulons que imposen també un canvi a la vegetació, més frescal.

      Camí real de Benafigos.

      Mas de les Barredes.

      Clot dels Corralets.

      Mas dels Domingos.
      Deixem enrere el mas dels Domingos trasponent el collet i passant sota l'ombra d'algunes grans carrasques. A la nostra esquerra però prou fondo corre el barranc de la Cullola, que s'enfonsa ràpidament a buscar el mas d'en Saera i prenent el seu nom. De l'altra banda queden alguns rodals de carrasques que fan ombra a l'assegador del Pou de la Pica que baixa al Pla fent molta més volta.
      Quan la pista fa una volta a l'esquerra i a la vora d'un tancat de cavalls l'assegador i el camí vell continuen recte. Per sort hi ha unes carrilades de cotxe que han deixat net un tros entre l'argilagar que creix un poc per tot i les aprofitem per avançar tot i què l'assegador passa per la llometa uns metres més amunt.
      A la nostra dreta queda el mas dels Corralets i davant nostre ja podem intuir els cingles que baixen cap al Montlleó.
      Conforme anem deixant enrere el poble i ens acostem al riu ja apareix davant nostre i ben a prop Benafigos i, més lluny i com a teló de fons, Penyagolosa. Però el llarg i fondo clavill del riu Montlleó ens tanca el pas i el camí busca el millor lloc per a travessar-lo.
      Així després de fer la volta al tossal del mas de l'Home l'assegador i el camí baixen cap al Pla de la Creu que, com en tants altres llocs, es troba en un ample coll on hi ha un encreuament de camins.

      La Cullola i l'ermita de Sant Cristòfol des dels Domingos.

      Assegador del Pou de la Pica i tossal del mas de l'Home.

      L'assagador i el camí dalt del tossal.

      El Montlleó, la lloma de Benafigos amb Penyagolosa de fons.
      Ací retrobem la pista que ha fet la volta al tossal per l'altra banda (passant pel mas de l'Home). I ací també abandonem l'assegador (que retrobarem més tard) que fa la volta al tossal de la Saladeta pel nord passant així per la font de la Ferrerola.
      Nosaltres seguim per la pista que corre entre bancals però al moment l'abandonem per seguir a la dreta el vell camí que passa entre les bancalades.
      El camí es distingeix clarament tot i què l'herba el cobreix. Quan ens acostem al mas de les Roques els vells bancals estan plantats de carrasques. Passem pel costat del pouet del mas abans d'eixir a la pista que travessa per davant les cases i que continua planejant per la solana entre bancals ermats i d'altres plantats de carrasques.
      Camí caminant arribem al mas de les Roques de Llaó, que dona nom a tota una partida del terme de Culla. Des d'ací el camí avall per una lloma pedregosa on només creixen els ginebres i el romer. Nosaltres hui ens conformarem en vore el riu des de dalt i en conter de baixar seguirem recte per davant del mas per la vora d'una paret a buscar l'assegador del Pou de la Pica (que enllaça uns metres més avall).

      Camí vell al Pla de la Creu.

      El camí entre bancals.

      Mas de les Roques.

      Pouet del mas de les Roques.

      Camí de Benafigos a les Roques.

      Mas de les Roques de LLaó.

      Benafigos des de les Roques de Llaó.
      Travessem els pocs metres que ens separen del pas, que corre entre parets de pedra seca, i el seguim mentre continua paral·lel al riu sempre de baixada.
      Tot i què ja no passen raberes de cabres (domèstiques) el sòl rocallós impedeix que el romer i l'argelaga cresquen massa i tapen completament el pas de manera que avancem fàcilment entre les parets que delimiten el camí ramader i evitaven que els animals entraren als bancals i als tancats de les vores. Ara que ja no fan servei poc a poc van assolant-se les velles parets desapareixent així un paisatge construït al llarg dels darrers dos-cents anys.
      Seguint l'assegador retornem a la pista que havíem deixat abans i, ara sí, la seguim avall sense deixar-la.
      Des de la pista podem disfrutar d'unes magnífiques vistes del riu Montlleó als nostres peus, de Benafigos de l'altra banda, i també del Pla de Meanes al davant amb la serra d'Esparreguera darrere (i si el dia és clar de moltes més serres i planes fins a la mar).
      Deixem a l'esquerra el mas de la Belenguera i continuem baixant fins al Collao. Aci trobem unes paletes del SL-CV-65 i és que per ací passa el sender que uneix els pobles de Culla i Atzeneta (que no és el camí vell).

      Baixant de les Roques de Llaó.

      Assagador del Pou de la Pica.


      Tram baix del Montlleó i Pla de Meanes des de les Roques de Llaó.

      El Collado i tossal de Pedacet.

      El Collado.

      Sender local d'Atzeneta a Culla.
      Ací mateix hi ha una cruïlla de camins. Recte continua el camí del Pou de la Pica i la pista que baixa al riu pels Forcallissos. Un poc a l'esquerra la pista que baixa al mas d'en Saera (de Dalt i de Baix). Però nosaltres no seguim cap d'estos i trenquem a l'esquerra, també de baixada, seguint el SL que sense deixar-lo ens portarà de tornada a Culla.
      El paisatge canvia radicalment. Ara tenim davant el barranc del mas d'en Saera, de relleu més amable que el salvatge Montlleó i clapejat de masos i bancals que alternen amb taques de pinar i coscollar conformant un mosaic paisatgístic molt interessant.
      El camí planeja seguint les corbes de nivell mentre s'endinsa cap al barranc, buscant la seua capçalera. Al llarg del camí s'alternen els coscollars puntejats de pins i carrasques, els bancals treballats i els ermats, i els masos que anem deixant enrere.
      A la nostra dreta i un poc apartat queda el mas del Campàs que fa honor al seu nom, bastit a la punta d'un campàs.
      Les carrasques sovintegen quan travessem el barranquet dels Cucs, i formen un rodal boscós a l'ombria que trobem passat el mas del Forat Negre.
      Retrobem els bancals d'ametlers al passar pels masos de la Solana, el de Dalt i el de Baix, on el camí es fa pista que mor als darrers bancals del mas per a deixar pas al vell camí que travessa els bancals camí de la font de la Solana.
      La font de la Solana ens sorprén. Un parell d'aixetes modernes deixen caure l'aigua a la pica d'obra. Darrere un gran dipòsit d'obra reté l'aigua que s'escola de dins la muntanya. Un arbret solitari fa una ombra escassa. En temps no molt llunyans degué ser una font important, ara no ho sembla.

      Camí de Culla al Collado.

      Part alta del barranc del mas de Saera.

      Barranc del Mas de Saera i tossal del Pedacet.

      Mas de la Solana de Dalt.

      Mas de la Solana de Baix.


      Font de la Solana.
      El camí continua ara ja per la vora del barranc que s'estreta i s'engorja als nostres peus. Deixem enrere els bancals i masos i entrem als dominis de la pedra i el bosc, que la mà de l'home ha desboscat deixant una vegetació formada per argilagues, ginebres i carrasques menudes que encara tardaran molt en formar un bosc.
      Camí caminant trobem vells bancals abandonats i, també, alguns altres on ara han plantat carrasques. Diuen que la trufa es cria en la pitjor terra, esta té pinta de ser molt bona per a ella.
      Quan la senda baixa a travessar el barranc ja estem prou amunt per a canviar el nom per la Cullola. Passem a l'altre costat i deixem enrere les carrasques disperses i els ginebres. Ací només hi ha argelagues que cobreixen tota la vessant del barranc. Pugem un poc i just al punt on enllaçava l'antic camí d'Atzeneta (ara totalment perdut) ens aturem a esmorzar.
      De l'altra banda i dalt nostre queda el mas dels Domingos i el camí de Benafigos, per on hem passat abans.


      Camí real d'Atzeneta.

      Maset de la Basseta.
      El camí puja per la vora del Prat, cobert de carrasques, abans de fer un parell de revoltes per una costera pelada que munta al maset de la Basseta. Ací el paisatge torna a canviar. La calcària queda enrere i tornen a aflorar els saulons. Als bancals del mas els ametlers deixen pas als avellaners i les carrasques conformen un bosquet que s'estèn per la vessant del barranc.
      Travessem el preciós carrascar, que presenta alguns exemplars notables, per una pista que mor a l'acabar el carrascar.
      El camí continua ara entre bancals abandonats que han donat pas a prats frescals i bosquets de fulla caduca. La vegetació d'esta raconada contrasta vivament amb la que hem trobat només fa uns pocs passos enrere. Ací entre les herbes trobem xicotetes margarides mentre que només uns centenars de metres enrere les flors les posaven les argelagues.
      Davant nostre hi ha un xopar i cap allí ens dirigim. El vell camí passa per davant però ens en desviem per a visitar l'àrea d'acampada municipal de la Cullola. Ací hi ha un parell de banquets d'obra, torradors, i unes casetes tancades amb banys i dutxes. Una important inversió per a un poble com Culla que sembla totalment desaprofitada.
      De la xopera ix un camí formigonat que remunta l'esquerra del barranc i que ens porta a la font d'en Cabrit que alimenta un llarg abeurador i una bassa d'incendis i també uns bancalets d'horta.

      Carrascar a la Cullola.


      Zona d'acampada a la Cullola.

      Font d'en Cabrit.
      Estem als peus de Sant Cristòfol i un assegador baixa des de l'ermita que queda fora de la nostra vista.
      Continuem entre bancalets treballats. Es nota que el poble ja està prop. Quan la pista travessa novament el barranc en una revolta tancada el camí puja recte, ample i empedrat, per la dreta del barranc.
      Quan s'acaba la costera davant nostre apareix ja la silueta inconfusible de Culla, arraïmada al voltant de l'antic castell destruït a una de tantes guerres que van assolar estes terres al segle XIX.
      La Costera.

      Culla des de dalt la Costera.

      Només ens queda travessar els bancals ben cuidats que ens separen de les primeres cases del poble on, abans d'arribar, encara trobarem un veí amb qui aprendre més coses del poble.


      Ací està el track:



      Powered by Wikiloc

      Més informació:

        ↧

        EL BARRANC DE LES LLOMES DES DE LA MONTALBANA

        March 15, 2017, 9:33 am
        $
        0
        0
        Un dimecres més eixim aprofitem la vesprada lliure per a estirar les cames pel monte. I un dimecres més ve amb nosaltres Juanramon, per tant quedem a meitat camí per fer ruta.
        Hui comencem a la Montalbana d'Ares i la idea és pujar a fer la faixa del barranc de les Llomes.


        Arribem a la Montalbana i trobem ja Juanramón que ens espera. Ens amanim ràpidament i comencem a caminar perquè encara que el dia ja allarga tampoc és qüestió de tornar massa tard a casa.
        La primera dificultat que tenim és trobar el camí d'eixida. El track no està massa clar i pel camí lògic hi ha un cartell de propietat privada. Finalment veiem que és eixe el punt on comença la pista que hem de seguir, pujant cap a les pintures rupestres de la Remisia.
        El camí formigonat puja fent una gran volta però només passar una portera una fletxa pintada ens marca la drecera del camí vell que munta la costera sota el carrascar que ocupa tota la solana de la Remisia.
        Retrobem el camí dels cotxes a l'arribar al mas de Gassulla, encara en bone estat tot i què no s'hi veu vida. Des d'ací tenim ja unes bones vistes de la rambla Carbonera i de l'ampla vall que obre entre les muntanyes.

        La Montalbana.

        Pista del mas de Gassulla.

        Drecera al mas.

        Mas de Gassulla.
        El camí es fa més estret i travessa alguns bancals erms, voltats de carrasques abans de passar pel costat del mas de la Remigia, del que prenen nom les pintures rupestres.
        Deixem el mas (o maset doncs és molt menut) de la Remigia a l'esquerra, al carasol i dominant la vall. La casa encara està bé però la pallissa s'ha enfonsat.
        Passat el mas la senda puja de seguida a buscar l'abric on són les pintures. Fa anys que una paret de pedra les protegeix però de fa poc s'ha afegit una nova tanca per fer més difícil l'accés i així assegurar la seua conservació.

        Camí del mas de la Remigia.

        Maset de la Remigia.

        Cova Remigia
        Continuem per un senderol que recorre les pintures per baix, travessant un carrascalet als seus peus i mirant de trobar un lloc per pujar el cingle. Finalment trobem un pujador que ens permet accedir a la lloma de les Pallisses. I és que el paisatge d'esta part del terme d'Ares presenta un contrast molt gran entre les altes i planes llomes, deforestades per a pastures en la seua major part, i els barrancs que s'encaixen entre elles, voltats de cingles i costeres on s'arreceren els carrascars i roureres.

        Pujador a les llomes.

        Caseta de pedra a les llomes.

        Caletxa.

        Ares des de les llomes.
        Travessem per dalt l'extrem de ponent de la lloma que s'estén entre el mas de Ferrando i el maset de la Rulla. Davant nostre queda, amagat, el barranc del Pinello que aboca a la Vall i, de l'altra banda destaquen les moles d'Ares i el poble als voltants de la moleta del Castell.
        Travessem les llomes cap al cingle que les tanca pel nord mirant de trobar un baixador cap al barranc. Ens cal seguir a l'esquerra un assegador que hi passa fins que trobem un baixador a la dreta que ens porta just sota els cingles.
        Seguint la base dels cingles anem buscant un teix mil·lenari que hi creix. No és l'únic perquè pels voltants i arrapats a les penyes fugint de persones i animals hi ha altres teixos més menuts. Finalment el trobem i bé paga la pena fer-li una visita; no és molt alt però té un port excel·lent i un tronc més que considerable, i el roure que té de veí tampoc és un jovenet.
        Sota els cingles de les llomes.

        Barranc de les Llomes o del Pinello.

        La Vall i la Mola d'Ares.

        Teix mil·lenari del Pinello.
        Deixem enrere el teix i mirem de baixar al fons del barranc i ens toca fer una gran volta entre els bancals per poder trobar un baixador per on, no sense dificultat a causa de la gran pendent, podem baixar al barranc.
        Al barranc hi ha un xic refent una tanca per als animals i ens acostem per preguntar-li la millor manera de pujar cap al mas de n''Oller. Ens indica el punt per on podem travessar la tanca i el camí que hem de seguir fins a una fonteta amb una pica de pedra on s'agafa un camí que hi puja. No ens entretenim molt perquè a nosaltres encara ens queda molt de camí i a ell molta faena per fer abans es faça fosc.

        Bancals al Pinello.

        Baixador al barranc.

        Camí vora el barranc del Pinello.

        Fonteta amb pica de pedra.

        Seguint les seues indicacions arribem a la fonteta on mor un entrador de cotxe. Per dalt trobem el camí de ferradura que puja per la solana del barranc cap al mas. Es tracta d'un camí ample i ben traçat, empedrat i amb grasades en alguns trams. Segurament fou un camí important perquè és el camí més curt des del mas a la font del Pinello, el principal punt d'abeurada de tota la rodalia i on fan cap molts camins i assagadors.
        Seguim el camí que travessa el carrascar i és molt clar fins que arribem dalt la lloma del mas. A partir d'ací la vella traça es perd però sortosament hi ha fites i, seguint-les, arribem al mas.
        Mentre caminem a l'altra banda del barranc es veuen clarament les faixes per on hem de tornar. Hi ha tres i hem de seguir (segons les indicacions de Ramiro) la del mig.
        Grasades al camí al mas de n'Ollé.

        Fites prop del mas de n'Ollé.

        Faixes del barranc de les Llomes.
        No ens acostem al mas sinó que per davant d'ell busquem entre els tancats el camí que va del mas de n'Oller al mas de les Llomes. El començament és un poc difícil de trobar però acostant-nos al barranc trobem el començament.
        Des d'ací es veu clarament el mas de les Llomes, molt propet però amb el barranc entremig. Antigament els masovers de les Llomes i de n'Oller s'arrimaven a banda i banda del barranc per a passar-se informació o simplement per a parlar sense haver de fer tot el camí de baixada i pujada.
        Nosaltres sí que farem el camí de baixada pel camínal estret que ens baixa entre el carrascar.

        Mas de n'Ollé.

        Mas de les Llomes.

        Camí del mas de les Llomes.

        Arribem al fons del barranc i el travessem pujant per l'altra banda, però no seguim el camí al mas sinó que, des d'ací, continuem recte buscant les faixes. Amb l'ajuda del track que porta Ramiro i la descripció intentem trobar la faixa bona (al final crec que no ho fem) entre les tres que hi ha. Després de pujar i baixar ens quedem al mig o almenys això pensem, i seguim avançant entre l'ampla faixa.
        La faixa que hem triat (o trobat) es passa bé, només en algun lloc s'estreta i fins i tot a meitat trobem una portera el que vol dir que fins i tot les vaques poden arribar ací. Eixa és la part més aèria i també la més bonica però no és massa llarga (o anem molt ràpid) de manera que en un tres i no res arribem al punt on l'aigua de la font del Pinello cau en forma de cascada.

        Roure gros al començament de les faixes.

        Faixes del barranc del Pinello.



        Aigua de la font del Pinello.

        Per l'esquerra queda la font però decidim seguir recte pensant que és el camí a seguir; greu error per la vora del rierol haguerem pujat a la font i ara ens toca fer una volta per sota els cingles fins que miren als bancals per on hem baixat al barranc. Fent la volta pugem amunt i trobem un senderol que passa per una fonteta on també ix aigua de les nevades da fa un mes. L'aigua ací és abundosa i ix per tots els costats.
        Des de la font trobem un senderol que puja cap a les llomes que queden davant el maset de la Rulla, dalt d'un cingle que salvem per un ample pujador.

        Fonteta

        Moleta al Pinello.

        Maset de la Rulla

        Arribem així a un assegador que seguim uns metres a la dreta. Ací hi ha un encreuament d'assegadors que van entre parets. Com se'ns fa tard en conte de seguir pels assagadors botem una paret i continuem per l'altra banda, baixant per una clapissa de mal peany a buscar el barranc del Cireral (l'assegador també va però fent més volta).
        Conforme baixem el sol va amagant-se i fa més fred així que apretem el pas saltant de pedra en pedra.
        Arribem així al barranc del Cireral i el seguim avall sense senda definida.
        Barranquet cap al Cireral.

        Barranc del Cireral.

        Pel barranc del Cireral també baixa un fil d'aigua que va engrossant amb l'aigua que suma sota les penyes i cingles de manera que a la part baixa ja en porta un bon toll.
        Baixant trobem un senderol que sequim per l'esquerra i que ens duu a la font de la Castella. Ix tanta aigua que sobreïx i s'escampa per davant la font de manera que no ens podem ni acostar.
        Per la dreta de la font baixa el barranc i fent un salt d'aigua. Nosaltres no podem fer el salt així que busquem i trobem una senda que baixa per l'esquerra molt xafada per les vaques.
        La senda baixa primer seguint l'assagador recte al barranc d'en Selma però un poc més avall gira a la dreta i travessa el barranc del Cireral sota el salt d'aigua, i fent la volta seguint la cota arriba al punt on la pista de la Gassulla fa una revolta.
        Font de la Castella.

        Pista del mas de Gassulla.

        Ja només ens toca seguir pista avall i mentre el sol s'amaga per darrere de les Veroles nosaltres arribem a la Montalbana després d'una ruta preciosa que ens ha servit per fer menys monòtona la setmana.


        Ací està el track:


        Powered by Wikiloc

        I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

        Entre Ares i Benassal: per masos i barrancs
        montalbaneta - mas de la vall - tossal de la marina

        Més informació:
        • Ajuntament d'Ares del Maestrat
        • Barreda, Pere-Enric (2006) Crònica documentada d'Ares. I- Fonts escrites (1157-1550) (2 volums) Ed. Ajuntament d'Ares
        • Elcamí
        • Llop Goterris, Josep Xavier (2013) Els camins tradicionals d'Ares del Maestrat UOC  accessible a la web

        ↧
        ↧

        CAMINS DE LLUCENA: CAMÍ D'ATZENETA, LA LLOMETA, LA CASA NOVA I EL RIU

        March 18, 2017, 9:34 am
        $
        0
        0
        Hui ens hem alçat més enjorn que els altres dies perquè la ruta que tenim pensada és prou més llarga. D'ací poc tornarem a pujar des de Vila-real a Penyagolosa i cal fer rutes llargues per acostumar el cos a un esforç continuat i, per a fer-ho hem triat una ruta pel terme de Llucena aprofitant les sendes netejades pels amics dels camins de Ferradura per a fer l'ultratrail del setembre proper.

        Comencem la ruta al dipòsit d'aigua de l'Assut per així acabar la ruta baixant. Encara està la lluna al cel que des del dipòsit ens encaminem cap a les Fleixes seguint la pista que enfila cap al racó de les Fleixes. Però nosaltres no passarem pel racó sinó que després de deixar a la dreta el mas de l'Assut i a l'entrar en un pinar abandonem la pista i enfilem a l'esquerra una senda que remunta el pinar seguint el traçat d'un pas que puja travessant barrancs i muntanyes cap a la font d'en Salla.
        Nosaltres el seguim costera amunt i quan baixa per l'altra banda buscant el barranc del Bosc l'abandonem trencant a la dreta per la senda de les Fleixes que, sempre en balcó per dalt del riu que corre dos-cents metres més avall. Des d'ací tenim les millors vistes del poble de Llucena, encara dormint a esta hora del matí.
        Seguim a bon pas i deixem a la dreta la font de la Solana,
        Mentre caminem el sol comença a eixir per dalt dels nostres caps il·luminant les cases més altes de Llucena i quan finalment arribem al mas de Lliberato ja ens calfa també a nosaltres.

        A punta de dia.

        Primers rajos de sol.

        Llucena des de la font de la Solana.

        El camí continua recte cap al mas de Xiva però nosaltres trenquem a l'esquerra per la pista de les Fleixes, que ha substituït el vell camí de la Mosquera que anava més avall. Quan baixem per la capçalera del barranc del Bosc camí i pista tornen a coincidir fins als cirerers de Pantorrilla.
        De moment continuem per la pista i quan arribem al collet veiem que, encara que no fa fred, els bancals de la dreta estan blancs de rosada. No debades estem ja a quasi 800 metres d'altura.
        Passem l'ample collet i davant nostre apareix Penyagolosa, sempre omnipresent per estes terres, i un poc més avant trobem l'única bifurcació de la pista. Recte continua al mas de les Fleixes pel mas dels Oriasssos. Nosaltres seguim les marques que ens fan girar a la dreta i baixar a buscar la capçalera d'un barrancusset continuant sota unes carrasques que s'han escapat de la destral i els incendis. Ací és on retrobem el vell camí de la Mosquera que ens acompanyarà fins al final de la pista, una trossada més avant, dalt dels cirerers.

        Mas de Lliberato.

        Bancals amb rosada.

        Pista de les Fleixes.

        Seguim recte per la vora d'un barranquet i les marques blanques i blaves que assenyalen els camins recuperats pels amics giren a l'esquerra seguint el camí de la Mosquera. Nosaltres ací hem de seguir recte remuntant el barrancusset que passa sota el mas de la Llidona.
        Ací els "amics" també han passat la "cabra" però encara no han pintat el camí de ferradura que segueix remuntant el barranc. Seguint-lo passem per davant del mas de la Llidona i deixem a l'esquerra el mas de Macoc quan girem enfilant la costereta que ens porta fins a la font d'en Salla.
        El paisatge que travessem està prou dessolat. Dominat pel coscoll, romer i argelaga, només algun rebrotís de carrasca destaca alçant-se del matollar. Fins ací va arribar l'incendi de l'Alcalatén de l'any 2006.
        Enmig de la dessolació destaca la font d'en Salla, brollany ufana a un lloc on no te l'esperes. La font, important, aboca les aigües a un conjunt de piques que deixen pas al llavador i la bassa. És el sistema tradicional d'aprofitar l'aigua de les fonts a les terres de secà.


        Barranquet a la Llidona.

        Mas de la Llidona.

        Mas de Macoc.

        Penyagolosa des de la font d'en Salla.

        Font d'en Salla.

        Després de fer un glop reprenem la part final de la pujada per a arribar al capoll del tossalet de les Mariques.
        El camí desbrossat puja a un pas però l'abandona seguint un carril de cotxes que ve de la pista que va de la Parra a Talladures. Nosaltres no la seguim sinó que trenquem a la dreta per un ample pas que ens porta a travessar el tossal fent cap a la caseta de Mariques.
        Davant nostre queden ara les Foies del mas de la Parra i el barranc de la Tosquella que s'enfonsa ràpidament entre el tossal de Gossalvo i la lloma del Campiello.
        Nosaltres seguim la caletxa que baixa des de la caseta a la Creu de la Parra. Este tram no està net però no és massa difícil baixar seguint les traces dels animals.


        Tossal de les Mariques.

        Caletxa de les Mariques a la Creu de la Parra.

        La Creu de la Parra.


        A la Creu de la Parra ara hi ha un encreuament de pistes.  Abans també hi havia un encreuament de camins. Recte continua el camí (i la pista) cap a Atzeneta per la Polla Rosa, a l'esquerra continua el camí de Xodos pel Pla de Talladures, pista i assegador.
        "El camí és poc més que un corriol que travessa en diagonal la falda del tossal del Rouret fins un collet on arriben tres assegadors. L'un puja des del Pobill, l'altre des de la Tosquella i el darrer continua pel capoll d'un tossalet cap al mas de la Lloma.
        Estic tentat de seguir-lo però com que ja porte els deures fets de casa (cosa rara) decidisc continuar el plan previst que no és altre que seguir el vell camí. La plataforma del vell camí està prou clara, i un senderol obert per la vora permet passar ... almenys fins als peus del tossal de Goçalvo.
        Allí en un collet hi ha el camí que puja de les Useres, per on ara passa un carril que ve del mas de la Serra        "
        Ara fa un any vaig passar per ací i eixa és la descripció que en vaig fer en la corresponent entrada al blog. Hui  la descripció segueix sent vàlida ... aproximadament. El camí continua sent poc més que un senderol que flanqueja el tossal del Rouret, però en traspondre el collet i baixar el que era un corriolet obert entre la malea ara és un magnífic camí de ferradura que només estava esperant unes mans voluntarioses que li llevaren totes les argelagues que el tapaven. Ara el caminant pot dedicar més temps a mirar les clapisses que baixen cap a la Tosquella o la rourera del Pubill que a les argelagues del camí.
        Arribem així al bassot de la Serrada on canviem de vessant passant per la part nord del Tossal de Gossalvo on va tindre lloc la batalla definitiva que va deslliurar definitivament Llucena dels carlistes entre O'Donnell i Cabrera, dos personatges històrics de primera fila que de ben segur van passar pel mateix camí que ara estem fent.

        Fites marcant el pas.

        Camí d'Atzeneta. Al fons el tossal de Gossalvo.

        Una paret de pedra delimita el camí que va baixant fent una llarga diagonal per la falda del tossal. Ací abans de l'incendi creixia un incipient carrascar que ara tardarà molts anys en fer-se adult (si és que n'arriba alguna vegada).
        Quan ens acostem a la Fontanella el paisatge canvia per diverses raons. La primera és que el monte i la malea deixa pas als bancals, la major part deixats ermar. L'altra és que la calcària dominant a la major part del terme deixa pas ací als gresos grisos, més frescos i que permeten una vegetació (i cultius) diferents. I encara una tercera i és que este rodal va escapar del foc de fa deu anys.
        Deixem les cases de la Fontanella, escampades a la vora del camí i abans d'arribar al punt on trenca a la dreta el camí del mas de Gossalvo (que ja tenim a tocar) la ruta oberta pels "amics" trenca a l'esquerra cap a la Fontanella. Espere que també netegen la part del camí vell d'Atzeneta que continua cap a la Polla Rossa perquè bé s'ho val i ja no els queda massa tros.

        Camí d'Atzeneta a l'ombria del tossal de Gossalvo.

        Camí d'Atzeneta a la Fontanella.

        Cases dalt de la Fontanella.

        Quan girem cap a la Fontanella ens espera una d'eixes sorpreses que sempre amaga el gran i variat terme de Llucena. Ací les carrasques van escapar del foc i també de la destral del carboneig i ens acompanyen en una bella senda per l'ombria que ens porta a la font, també amb baci i llavador, i més encara perquè poc després, quan enllacem amb la pista de la Polla Rosa davant tenim el carrascal del mas de Garcia, autèntic tresor botànic del terme.
        El carrascal és el més ben conservat de tot el terme i és un exemple de la vegetació que cobria totes les muntanyes abans del segle XIX quan va començar l'artigament a gran escala, el desboscament i la construcció de bancals i, més modernament al segle XX el carboneig i els incendis. El carrascal encara conserva grans exemplars de carrasques i roures acompanyats d'una vegetació d'enfiladisses com l'heura i la rogeta.
        La pista travessa el carrascal per un extrem i puja al mas de la Lloma on acaba bruscament després de la paret del pas que baixa del tossal del Rouret. Després de vore el carrascal s'entén més l'origen del topònim perquè a hores d'ara dalt del tossal no creix cap roure ni segurament podria crèixer.

        Camí de la Fontanella.

        La Fontanella.

        Carrascal del mas de Garcia.

        Travessant el carrascal.

        Mas de la Lloma.

        El pas continua per la dreta cap al barranc del mas de Tena. Nosaltres també anirem però seguint l'Ultratrail farem una volta més llarga.
        Comencem baixant per un carril que ens porta a l'era de la casa de Telesforo. Des d'allí continua el camí de ferradura que baixa al Mas del Fontanal que ens sorprén per les grosses parets reforçades.
        Des d'ací encetem una baixada més pronunciada cap al barranc del Forcallet on es troba el Fontanal pròpiament dit. A l'esquerra del barranc hi ha la font, amb un parell de piques. El camí la deixa enrere i continua baixant pel barranquet passant sota una altra casa abans d'enfilar la part baixa del barranc fins al Forcallet on es junten en poc de tros tres barranquets; el del Forcallet, el del mas de Tena  i el que baixa de la Llometa.
        Ací retrobem la pista que ve des del mas de la Lloma i la seguim després de travessar el barranc de la Vall que duu aigua.

        Mas del Fontanal.

        Baixant al Fontanal.

        El Fontanal.


        Camí de les Llometes.


        Barranc del mas de Tena al Forcallet.

        Pugem al mas de la Llometa per la pista nova, traçada pel barranquet mentre que el pas que seguíem ho fa al recte per la llometa. El mas es troba a dalt de tot i és un dels grans masos d'esta part del terme. A l'època de major esplendor va arribar a tindre fins a 20 cases que ara resten assolades. També hi havia escola on acudien els menuts de tota esta part del terme.
        L'escola de les Llometes fou la primera que es va fer als masos, cap als anys 20, i no segueix el patró de les de la Costa, la Parra, les Pedroses, la Mina i el Mosquerí, totes elles seguint un mateix plànol i construïdes durant la república. Però els anys també han passat i encara que les parets es troben en bon estat la teulada ja ha fallat i als revoltons del primer pis els queda poc per desaparèixer. Tot i així a la paret de davant encara hi ha dos pissarres d'obra que mostren ben clarament l'ús per al qual es va fer.

        Arribant a les Llometes.

        Escola de les Llometes.

        Mas de les Llometes.

        Saleres a l'era de les Llometes. Al fons Penyagolosa.

        Per darrere del mas passa un altre pas i per ací continua la nostra ruta. També des d'ací ix un camí que pels masos de Fabra de dalt i de baix porta a les Torrecelles sent este el camí més curt per anar de les Torrocelles al poble de Llucena. Malauradament es troba totalment tapat d'argelagues, almenys al començament.
        Nosaltres seguim pel pas, tan ample que en alguns llocs no es veuen bé les parets de pedra que el delimiten, per sort anem trobant grans fites que marquen el millor pas entre els ginebres que han rebrotat després de l'incendi.
        Pugem cap al Bustal i davant nostre apareix Penyagolosa, sempre present quan arribem a un lloc un poc alt i amb vistes. Girem un poc passant per dalt d'uns vells bancals abans d'arribar a la pista de les Torrocelles.

        Penyagolosa al fons.

        El pas enfitat amb la Lloma Bernat al davant.

        Ara toca continuar pista amunt un quilòmetre aproximadament. Fins ací va arribar l'incendi de l'Alcalatén i es nota clarament els ginebres que creixen grans i verds a la dreta mentre que a l'esquerra només hi ha les soques cremades i els rebrotissos que encara només alcen uns pams de terra.
        Arribem al capdamunt de la costereta a l'antic mas de la Foia Genta, ara conegut com la Fogenta. Es tracta d'un gran conjunt de cases que formen un parell de panys. Ací encara queden una carrasca grossa que de ben segur han conegut l'aplec del lligallo que ací se feia i els dinars de pastors.
        Al carasol d'un pany de masos ens assentem a un pedrís a esmorzar. Ja portem més de tres hores a bon ritme i sense parar i és hora de descansar un poc i recuperar forces perquè encara ens en queden unes altres tantes.

        Diferència entre la part cremada i la no.

        Mas de la Fogenta.


        Després del breu descans continuem la ruta pujant per darrere del mas per la pista que munta cap al mas del Collet. Passem entre uns bancals de carrasques truferes. Fins ací ha arribat també la dèria per la trufa que sembla ser què és l'únic cultiu rentable (almenys fins ara) a les terres de l'interior.
        Dalt dels bancals enllacem amb la senda que puja des de la font de la Foiagenta camí de la Lloma Bernat. Esta és la que usa hui en dia la gent a l'haver-se perdut el vell camí de Llucena a Xodos que muntava més a ponent.
        Trobem el vell camí quan arribem a una portera tancada. Ací el camí baixava per la dreta a travessar el barranc del Francés però nosaltres ho fem un poc més avant passant entre bancals abans de pujar al mas del Collet de Baix.

        Pista de les Torrecelles des de la Fogenta.

        Carrasques al Collao.

        Mas del Collet.

        Este és el punt més alt de la nostra ruta però encara no comencem a baixar. Passat el mas pugem uns metres més fins que ens desviem a l'esquerra pel camí de la Casa Nova que ara planeja durant quasi un quilòmetre.
        Anem pel migdia de la Lloma Bernat i dalt nostre hi ha els cingles que tanquen la Lloma pel sud. A l'esquerra deixem el mas de Palanques, amb les cases sense sostre i els corrals assolats, i un poc més avant el mas de Simó que ha seguit la mateixa sort. Ens trobem en un dels racons més amagats del terme i fins ací no ha vingut cap fill de la vila o foraster a rehabilitar els masos. Als bancals erms creixen els pins i carrasques i només algunes vaques pasturen entre la Lloma i el riu.
        Mentre caminem davant nostre apareix el Cabeço Pelat i la Lloma Saltadora. Tan prop i tan lluny. Els corredors de l'Ultraferradura hauran de pujar però després de baixar al riu.
        Després d'un revolt de la pista arribem finalment a la Casa Nova que, com la majoria de les que porten eixe nom, fa molts anys que va ser Nova. Malgrat el pas del temps encara conserva les parets i part de la teulada en bon estat i es troba en un mirador privilegiat sobre el riu.

        Penyagolosa des del mas del Collet.

        Pista de la Casa Nova.

        Casa de Simó.

        La Lloma Saltadora, el Cabeço Pelat i el Cabeço Roig.

        La Casa Nova.

        L'Estret del riu des de la Casa Nova.

        Ara toca baixar al riu que corre uns centenars de metres més avall, i cal fer-ho salvant els cingles i penyals escampats en tota la vessant.
        La senda recuperada comença planejant per la vora del pouet del mas. Estem seguint el camí que venia del mas de Simó. Però no dura molt perquè de seguida trenquem a la dreta i encetem una baixada tan vertiginosa com espectacular cap al riu.
        La baixada comença ampla, entre parets, baixant una costera que s'obre entre dos cingles. Però de seguida s'empina i baixa fent voltes i més voltes. Al fons queda el riu i sembla que d'un bot puguem arribar.
        Esta és la part més espectacular de tot el recorregut i només per fer este tram de senda, recentment recuperada pels "amics" ja paga la pena tota la resta.
        La senda continua baixant, ben traçada, fent voltes i salva un cinglet abans d'enfilar un crestall rocallós que prova de tallar el riu pel mig. A la dreta ens queda el Castellet o, millor dit, el que fou el Castellet que una pedrera va fer desaparèixer abans de desaparèixer també la pedrera. A l'esquerra tenim el Pla de Perol, quasi a la nostra altura i dominant el riu, un dels pocs plans que hi ha.
        Seguim pel pedregós crestall i quan acaba la senda baixa al recte cap al riu. Ací les traces del camí vell han desaparegut i cal baixar recte sota el pinar de manera que, quan finalment arribem al riu, les cames se'n queixen de tanta baixada. En un quilòmetre hem baixat tres-cents metres que no està gens malament.

        Revoltes al camí de la Casa Nova.


        El riu i el Pla de Perol a la dreta.

        El Castellet.

        Tram final de la baixada.

        Just davant nostre mou el camí d'Arminyà, abalisat com a PR. El recorregut de l'Ultraferradura continua per allí però nosaltres ja no el farem, almenys hui. Així que seguim a l'esquerra riu avall cap a Llucena.
        El riu baixa sec, fent voltes entre la Talaia i la Picossa que queden molt per dalt dels nostres caps però no el seguim tota l'estona perquè encara ens desviem per a fer una darrera pujada.
        Al passar per baix del Pla de Perol agafem la senda que hi puja. Es tracta d'una pujada curta que ens porta als bancals del Pla davant del mas del mateix nom. Des d'allí en conte de continuar cap al mas segueix cap al mas de la Fos enllaçant amb la pista que entra al mas.
        Cal seguir la pista i quan arribem a la pista de la Fos ens desviem a l'esquerra pel vell camí, més curt que la pista que puja fent voltes.
        Seguint-lo retornem al riu en un dels pocs llocs on abunda el boix que creix sota el pinar.

        Riu de Llucena.

        Camí del Pla de Perol.

        La Talaia des del Pla de Perol.

        Camí de la Fos.

        Ara sí ja no abandonarem el riu fins que tornem al punt d'inici, però encara ens queda una hora llarga de camí a bon pas així que no ens entretenim.
        El riu ací ja duu aigua i fa goig seguir-lo entre els cingles i penyes. A més ha passat una màquina per a arreglar la pista que dona accés a la Fos i al Pla de Perol de manera que el caminar és més fàcil.
        Seguint el riu passem pel toll de les Anguiles, ple d'aigua, abans d'arribar al naixement del riu on ix més aigua de l'habitual. Les fortes nevades de fa dos mesos han recarregat els aqüífers que ara descarreguen per fonts i ullals.

        Travessant el riu amb aigua.


        Les fonts del naixement del riu.

        La pista ix del riu passant pel Pla de les Saleres i puja passant per dalt del Molí del Ros. A la dreta deixem el camí de la font Podrida, per on també han de pujar els corredors de l'Ultraferradura. Només de pensar-ho ja fan mal les cames.
        Pel mas de Galapo trenquem a l'esquerra a buscar novament el riu seguint el camí dels Molins que va traçar la confederació hidrogràfica. Per a salvar el riu van construir tot d'una de passeres que ens venen d'allò més bé per no banyar-nos els peus, i seguint-lo passem pel molí de Gossalvo que queda a l'esquerra dalt d'una bassa. Tornem a travessar el riu i de l'altra banda blanquegen les cases del mas de les Figues. Nosaltres continuem recte per les hortes del Pla del mas de Mollon i del Pla de Carabasses abans de travessar el riu pel pont del mas d'Hilari.

        Pista del riu.

        Passeres al riu.

        Molí de Gossalvo.

        Mas de les Figues.

        Pont del mas d'Hilari o de Mollon.

        Baixem pel camí que ara segueix el riu per l'esquerra passant sota el mas d'Hilari i tornem a travessar el riu per davant del molí l'Assut per a fer les darreres passes del dia, de pujada, cap al dipòsit d'aigua.

        Molí l'Assut.


        Han estat prop de 30 quilòmetres en sis hores i ens hem guanyat una cervesa a la mitja lluna abans de tornar a casa.


        Ací està el track:



        Powered by Wikiloc

        I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

        De la Badina a les Fleixes pel Morral. Caminant amb Llucena al fons.
        Volta pels camins de ferradura de Llucena: les Fleixes, la Mosquera, Campredó i les Colatxes.
        XI Pujada de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa
        La Talaia de Llucena des del mas de les Figues
        A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs.
         La Foia, la Parra i les Useres pels antics camins de l'Alcalatén
        De Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa  
        L'estret del riu Llucena.
        Llucena: noves sendes per vells camins

        Més informació:
        • Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
        • (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
        • Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
        • Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
        • Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
        • Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
        ↧

        LES GOLES DEL MILLARS

        April 14, 2017, 8:52 am
        $
        0
        0

        Aprofitant el divendres Sant eixim a fer una volteta curta per vora mar i quin millor lloc que les goles del riu de Millars, ara que porten prou aigua. És una ruta que ja hem fet altres vegades i que més que una caminada és un simple passeig que permet a més fer uns quants geocaches.

        Per a fer-ho ens acostem a la platja d'Almassora, a la punta del Pla de la Torre. El sender de les Goles (SL-CV-26) comença a la vora de la Gola Vella. Des d'ací recorrem la barra de grava que tanca les goles separant-les de la mar. És un curt tram que ens porta des de la gola vella per la vora de l'alter fins a la gola fonda.
        Barra litoral.

        Basses entre la barra litoral i la gola Fonda.
        Ací arriba un camí per la vora de la gola però nosaltres continuem per la barra litoral fins a la gola Sud o Tercera, l'única per on el riu, quan porta prou aigua com és hui, arriba a la mar.
        Ací mateix hi ha un pescador dins la mar que en els pocs minuts que estem es farta de traure mabres. A l'aigua dolça està prohibit pescar encara que hi ha molta gent que no hi fa cas.
        Gola Sud.

        Pescadors a la gola.
        Cal dir que les goles estan catalogades com un lloc d'interès especial per a les aus (ZEPA) i protegides com zona LIC d'especial interès dins l'àmbit de la Unió Europea, sobretot per la quantitat d'aus que acudeixen a l'hivern als seus aiguamolls i estanyols.
        Després de visitar la gola reculem un poc i seguim un caminal que travessa l'Alter fins a un mirador que s'obri a un dels dos grans cavallons de terra fets per mirar de canalitzar el riu de Millars en la seua part baixa. Tasca impossible perquè quan hi ha riuades el riu va per on vol o, millor, per on ha anat sempre.
        Gola Sud des del mirador.

        Barra o cavalló de terra per a canalitzar el riu.
        Els alters són les zones que queden més altes i que es van aprofitar per a cultivar gràcies a que l'aigua està ben prop. Així cada poc tros hi ha un pou d'on es trau aigua per a regar les xicotetes parcel·les. Ara la major part dels hortets estan abandonats però s'han fet moltes casetes, totes elles il·legals doncs estan en una zona inundable i on sempre ha estat prohibit construïr. Encara així queden moltes barraquetes, algunes de les antigues fetes de fusta per a passar uns dies a l'estiu i fugir de la calor, altres d'obra nova.
        Des del mirador de la gola Sud seguim riu amunt per dalt del gran cavalló de terra fins que s'acaba l'alter. Ací podem vore els xicotets reguers que porten l'aigua als hortets, i les tanques de xiprers per protegir els cultius de les gregalades que semen els cultius al vindre acompanyades de l'aigua salada de la mar.Trenquem a la dreta fent la volta a l'alter fins arribar a la Gola Fonda que separa els dos alters.
        Cartell a dalt dels Alters.

        Camí del Cirerer entre els alters.
        Ací la ruta travessa la gola i continua per l'altre alter però nosaltres seguim avall per la gola entre els alters fins que trobem altra vegada les senyals del SL.
        Seguim ara el SL cap a l'esquerra pel camí del Cirerer que travessa l'altre alter i de seguida arribem al camí de vora riu, ample passeig per la vora de la gola Vella o Nord i que confronta amb el Pla de la Torre.
        Només ens queda seguir-lo per arribar novament al punt d'eixida.
        Platja del Pla de la Torre.
        I per acabar d'arredonir la ruta (almenys per als menuts) ens acostem al parc en forma de vaixell pirata que hi ha a l'extrem sud de la platja del Pla de la Torre, on estem més temps que el que ens ha costat fer la volta ... però és el que toca.


        Ací està el track:


        Powered by Wikiloc

        I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

        del Pla de la Torre al Clot de la Mare de Déu caminant per vora mar
        de Vila-real a la Pola pel riu Millars i retorn pel camí la Mar

        Més informació:
        ↧

        GEOCACHING AL CASTILLO DE PRADAS

        April 23, 2017, 6:04 am
        $
        0
        0

        Aprofitem la visita a la Villanueva per a fer una curta excursió pels voltants del terme, i com que la fem amb els xiquets que millor que fer-ho seguint  una sèrie de caches que ens portaran des del poble a l'ermita de Pradas de la veïna localitat de San Agustín.


        La sèrie, de Leikka, és una de les quatre rutes de geocaching que es poden fer eixint des de la Villanueva, i és la triada per a la ruta de hui.
        Eixim del poble per la carretera seguint un passeig que acaba cent metres més enllà de les darreres cases del poble. Ací acaba també el terme de la Villanueva, ben menut, i comença el de San Agustín, ja dins d'Aragó.
        Ací trobem també el primer geocache, just quan abandonem la carretera per seguir el camí de l'ermita de Pradas que baixa recte a buscar los Planos que s'estenen al voltant de la capçalera del río Maimona.
        L'ampla planícia està coberta d'un mosaic de cultius, carrasques truferes i terres ermes on, cada vegada més, són les carrasques qui guanya terreny. No debades ens trobem dins la principal zona productora de trufa negra del món.

        Començament de la ruta.

        Camino de San Agustín i de Pradas.

        Carrasques truferes.


        Arribats a los Planos deixem a l'esquerra el camí vell de la Villanueva a San Agustín, ara perdut, i un poc més avant ens estem una bona estona buscant un nou cache que sembla que se'ns resisteix. Sort de les fotos spoiler perquè si no ...
        Seguim avant i travessem el barranco de la Canaleta. Un pontet ens ajuda a salvar l'aigua que corre pel llit i un poc més avant trobem un nou cache.
        Travessem la carretera de la Puebla i continuem travessant los Planos cap al Molino. Arribem a un encreuament on hi ha un altre cache i seguim recte. Per la dreta continua el camí de los Mases i per l'esquerra el que va de San Agustín al Molino.

        Barranco de la Canaleta.

        El Molino.

        Camino de Pradas.

        Geocache?
        Pugem un tossalet i davant nostre queda ja el castell i l'ermita de Pradas.
        Arribem en dos camellades a l'ermita, ben cuidada i arreglada, que està sota el castell. El castell és del segle XIII, bastit pels barons d'Escriche per a protegir les seues terres. Al costat del castell es troba l'ermita del segle XIV on hi ha la imatge de la Virgen de Pradas i on els pobles dels voltants acudeixen de romeria. Per esta raó hi ha una porxada al davant per als anys amb mal temps. L'ermita també era propietat del baró d'Escriche qui la va donar als veïns al segle XIX tal i com consta en una inscripció.
        Tot i la llegenda que parla de la troballa de la imatge sembla una típica església de reconquesta bastida per a donar servei religiós als masos dels voltants i al mateix castell.
        Del castell en queda poca cosa, només destaca la torre d'entrada, la resta de construccions es degueren reutilitzar per a explotació agrícola quan va perdre el caràcter defensiu.

        Castillo de Pradas.

        Ermita de la Virgen de Pradas.

        Torre i porta d'entrada.

        Trobem un nou geocache i ens disposem a continuar la sèrie baixant cap a San Agustín. Arribem així a la fuente Honda, lloc on ens donem conter que ens hem equivocat de camí i toca tornar enrere. Per sort la visita a la font paga la pena.
        Retornats a l'ermita continuem per dalt del tossal on es troba i que domina los Mases. Algunes fites ens ajuden a seguir el bon camí que ens baixa al puente de Pradas sobre el río Maimona.

        Fuente Honda.

        Los Mases.

        Deixant enrere el castell i l'ermita.

        Camí de baixada a los Mases.

        Arribem ací (on hi ha un altre cache) i ens aturem a descansar a la vora de l'aigua. Dalt del pont hi ha un parell d'assuts que agafen aigua per a regar i per al Molino, i per la vora estan los Mases, un bon grup de masos. Un poc més amunt queda l'Alameda on com diu el nom crèixen els àlbers.

        Riu Maimona.

        Puente de Pradas o de los Mases.

        Los Mases.

        Quan continuem camí ho fem avall, resseguint el curs del riu per la vora i passant per davant d'alguns masos.
        A la nostra dreta queda el riu i, dominant-ho tot des de dalt, el castillo de Pradas. A l'esquerra bancals i masos que miren al riu.
        Arribem així a la fuente de la Carrasca on hi ha un nou cache. Des d'ací el camí continua cap a los Planos i enllaça amb el camí d'anada però nosaltres portem idea d'allargar un poc més l'excursió i, sobretot, de fer-la circular, així que seguim a l'esquerra per l'altra banda del riu per un caminal que s'endinsa al Rebollar.

        El castell des de los Mases.

        Fuente de los Mases.


        Fuente la Carrasca.

        El castell des de la fuente la Carrasca.

        El Rebollar és el bosc més extens de San Agustín format bàsicament per roure valencià (quercus faginea) amb coscoll, una combinació curiosa. Un sender local el travessa però nosaltres no el seguirem sinó que trenquem pronte a la dreta per seguir un vell camí que s'acosta a un corral.
        El camí travessa el bosquet de roures no massa grans on es nota que han patit el carboneig i la tala de la primera meitat del segle XX. Tot i això conformen un bonic bosquet encara que a estes altures de la primavera encara no tenen fulla, i fan bé perquè la setmana passada encara va gelar i alguns dels brots que hi havia s'han semat.

        Camí del Rebollar.

        Banquets al començament del Rebollar.

        El Rebollar.

        Corral del Rebollar.


        Eixim del rebollar i arribem a un corral que domina los Planos. Ací acaba el camí i cal anar recte a buscar la carretera de la Puebla. La nostra primera idea era seguir-la per l'esquerra a buscar una pista que ens portaria de retorn al poble, però com se'ns fa tard i ens esperen per a dinar seguim carretera a la dreta de tornada.
        Travessem per la carretera los Planos i el río Maimona, i l'abandonem després per seguir sense camí per la vora del barranco de la Canaleta buscant una manera de travessar-lo sense banyar-nos.
        Finalment ho fem quasi al costat del camino de los Mases on enllacem amb l'itinerari d'anada.

        Pico de Santa Bárbara des de los Planos.

        Carretera del mas de Pastores.

        Entrant a la Villanueva.


        Ja només ens queda la "rochica" de pujada al poble on ens espera un bon paelló per a recuperar forces.


        Ací està el track:



        Powered by Wikiloc

        Més informació:



        ↧
        Viewing all 499 articles
        Browse latest View live
        Search