goterris

Com cada estiu enguany també ens toca fer una ruta per la Serra d'Irta, i esta vegada no ens compliquem gens i fem tot un clàssic: l'ermita de Santa Llúcia des de les Fonts, i baixant per l'Assegador del Clot del Diumenge retornant per vora mar.

Comencem la ruta a la mateixa platja de les Fonts, lloc curiós on l'aigua naix a la mateixa arena de la platja en un fenomen que es repeteix en altres punts de la serra on els aqüífers descarreguen a la vora o fins i tot dins la mar que a Mallorca anomenen "dolços" per ser surgències d'aigua dolça on hom pot agafar aigua per a beure.

Platja de les Fonts.

A estes hores del matí la platja està deserta. Només hi ha la brigada de neteja i alguns matiners que estan esperant que acaben per plantar els para-sols. Pel passeig algun corredor i caminador aprofita la frescor del matí per a fer exercici i nosaltres també però la frescor se'ns acaba pronte.

Passeig de les Illes Columbretes.

Des de la mateixa platja agafem el passeig de les Illes Columbretes. Bonic passeig a l'ombra dels pins i vorejat de baladres que enfila recte amunt entre la urbanització que envolta la platja.

Escales al "passeig".

De seguida la frescor del matí queda enrere al fer front a la dura pujada que ens farà superar en poc més de mig quilòmetre un desnivell de quasi 150 metres.

Les Fonts des del Garrofer.

El passeig acaba al Garrofer, on una antena corona la punta que domina la platja de les Fonts i el port esportiu. Des d'ací davalla un devessall de pins que amaguen tot de xalets i cases en la vessant de la marina.

El Pinar des del Garrofer.

Nosaltres seguim per l'altra banda on continua una pista que es converteix en senda. Unes marques de PR que començaven a les Fonts ens acompanyen en este tram fins que continuen recte cap a la urbanització del Pinar mentre que nosaltres trenquem a l'esquerra passant per baix de les Coves del Garrofer, situades sota un xicotet cingle.

Coves del Garrofero.

Resseguim un senderol que passa sota el conjunt de coves, usades recentment per a guardar i més antigament per a caçar com demostren les excavacions arqueològiques efectuades en alguna d'elles.

Cingle del Garrofer.

Es tracta d'un tram bonic, situat sota lo Pinar encara que per la part de davant de les coves i vorejant el barranquet del Garrofero no queda rastre del pinar després de patir un incendi fa uns anys que va assolar tot el Racó del Batle.

Urbanització del Pinar.

Resseguim el cingle on estan les coves fins que trobem un pujador per on remuntem els últims metres fins als carrers de la urbanització del Pinar.
Ara ens queda un tros entre els carrers de la urbanització on retrobem les marques del PR.

Santa Llúcia.

Seguint els carrers arribem al camí asfaltat que puja a l'ermita de Santa Llúcia i Sant Josep, i el seguim.
Recte continua la pista que puja a la torre Ebrí, continuació de la ruta (i que recurta el camí) però com anem bé de temps ens acostem a l'ermita què és un magnífic mirador de tota la plana litoral entre Alcossebre i Orpesa.

Interior de l'ermita.

L'ermita de Santa Llúcia i Sant Benet està construïda adosada a una antiga torre de guaita. Es tracta d'una ermita de nau única del segle XVII, senzilla, en l'arquitectura però decorada amb unes pintures murals que cobreixen totalment l'interior.
Aprofitem que està oberta per visitar l'interior on l'ombra i frescor contrasten fortament amb el sol de fora.
Davant l'ermita hi ha les restes arqueològiques d'un poblat de l'edat del bronze i ferro encara en excavació.

Camí de la torre Ebrí.

Tornem enrere sobre els nostres passos i de seguida agafem el PR-CV-431 que ressegueix les crestes de la serra cap a la Torre d'Ebrí.

Tossal de la Barra.

El camí passa per la part de l'ombria, des d'on es domina la vall d'Estopet que s'obre entre els dos braços meridionals de la Serra d'Irta. De l'altra banda queda el castell de Xivert des d'on a l'edat mitjana es governaven totes estes terres.

Vall d'Estopet.

Per dalt del Malentivet eixim a la pista que puja des de l'urbanització del Pinar, i ara cal seguir-la serra amunt. Per sort les vistes compensen, i molt, la montonia de la pista.

Pista d'Ebrí.

Arribem així a la Torre d'Ebrí. La torre d'Ebrí és una de les moltes torres de vigilància costanera bastides al llarg del segle XVI per a defensar la costa i avisar de l'arribada dels pirates algerians i turcs, torres que van estar en ús fins ben entrat el segle XVIII quan l'amenaça va anar minvant fins que va desaparèixer totalment al segle XIX. Herència d'esta època convulsa quan les costes valencianes van quedar despoblades són la fortificada ermita de Santa Llúcia i la Torre de Badum, que es poden vore des de dalt la torre d'Ebrí, així com també es veuen els castells de Xivert i Peníscola, i fins i tot la torre del Rei d'Orpesa.

Torre d'Ebrí.

Hui no pugem a la torre i ens conformem en admirar el paisatge des de sota mentre descansem de la pujada que, a causa de la calor que ja apreta, al final s'ha fet més dura del què toca.

Pla d'Ebrí.

Continuem camí i retornem a la pista que ens porta al pla d'Ebrí on el PR es bifurca. Per l'esquerra continua cap a Campanilles, al cim de la serra (amb una variant que baixa a la vall d'Estopet pel barranc de la Carrera). Nosaltres seguim per la dreta per a baixar a buscar la mar.

Les Fonts des del Pla d'Ebrí.

La pista acaba als peus de la Mola i des d'ací seguim una senda enfitada (i ben marcada) que ressegueix la carrerassa del Clot del Diumenge que enllaça la mar amb la Vall d'Àngel travessant transversalment el terme d'Alcalà.

Mirador dalt la Mola.

Només ens desviem per acostar-nos al cingle que tanca la Mola pel nord des d'on hi ha una panoràmica de la part nord de la serra, amb Campanilles, el Coll d'en Berri, l'Alt de la Bota, ...

Rascler a la Mola.

Retornem a la senda i continuem avall baixant per les vessants pedregoses que queden dalt del Racó de les Engerres i que formen una espècie de crestall rocallós que baixa cap al Pla de la Roda.

Pla de l'Argilaga.

Arribem finalment a un ametlar al peu de les muntanyes i el travessem arribant al Pla de Roda.

Pla de la Roda.

Passem per la Casa dels Protestants, amb una capella, que és una hospederia depenent de l'església anglicana.
Davant mateix de la casa passa el camí de Ribamar i el seguim a la dreta de tornada cap a Alcossebre.

Camí de Ribamar.

Seguim dos-cents metres pel camí, ample i polsós de tan de passar cotxes i de seguida trenquem a l'esquerra seguint les marques del PR i la carrerassa.

Camí de l'Atall.

L'assegador (i el camí) acaben al camí de l'Atall. Per ací continua el PR de retorn a les Fonts, i per ací passa també el pas de la Marina, assegador que recorria antigament tot el litoral valencià.

Platja del Serradal.

El topònim "atall" es repeteix al llarg de la riba de la mar, normalment aplicat a un camí i que ve de l'antic ofici d'atallador.
Els atalladors eren els soldats que havien d'anar a cavall de torre a torre per a vigilar la costa. En este cas des de la torre de Badum fins a la d'Alcossebre, per a avisar en cas d'atac dels pirates berberiscos.

Camí pel pla de Veleta.

Nosaltres seguim també el camí de l'Atall però no ens trobem pirates, només turistes que ja estan prenent posicions a les cales per a prendre el sol, el bany o per a passar el dia.

Cala de la Mundina.

Arribem així a la cala de la Mundina, amb el far que l'acompanya, i ací canviem la senda pel passeig que ens acompanyarà ja quasi fins al final de la ruta.

Passeig marítim des de cala Mundina a cala Blanca.

El primer tram el fem pel passeig marítim que uneix la cala de la Mundina i la cala Blanca. Agradable de fer i amb bones vistes.
A partir de la cala Blanca cal continuar una estona pel camí de Ribamar, ací asfaltat, fins que agafem el passeig de les Fonts.

Passeig a les Fonts.

I seguint el passeig de les Fonts arribem a la platja de les Fonts, menys solitària que fa tres hores quan hem començat la ruta.

Platja de les Fonts.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Triangulant la serra d'Irta: Campanilles, Torre Ebrí i cala Argilaga.
Volta a la Vall d'Estopet
Santa Madalena de Polpís a Alcossebre
Alcossebre - Campanilles - barranc Parra

Més informació:

Parc natural de la Serra d'Irta
Cartoweb
Senders d'Irta
Senders Peníscola
(2014) Mapa Parc Natural de la Serra d'Irta Ed. Piolet

Una vegada més tornem a Cedraman i una vegada més ho fem seguint els passos de Pascual que té la bona costum d'ensenyar-nos al facebook raconades i paratges sempre interessants, i la mala costum de no dur un GPS per penjar el track per a poder arribar a ells fàcilment. Però esta vegada va fer ruta amb Jesús que sí duia el GPS i no només va penjar el track sinó que va fer una crònica magnífica, com sempre.

Així que aprofitant el dia de Sant Roc ens acostem a Cedraman per a fer la ruta del Estrecho a la que Ramiro li tenia ganes de fa molt de temps, quan va provar de fer-la però el riu duia tanta aigua que van haver de deixar-ho correr.
Esta vegada el riu no duu tanta aigua però també l'aigua ens ha impedit fer una ruta com cal. Caldrà tornar per completar-la.

Quan eixim del poble el dia està núvol i cauen algunes gotes. Mala senyal. Però conforme pugem cap a Llucena pareix que vol escampar. De tota manera quan arribem a Cedraman el cel està tapat i fa frescor, no és el millor dia per a ficar-se dins d'un riu.

Cedraman sota los Morrones.

Aparquem on podem perquè hui el poble està ple de cotxes. Són festes i sembla que ha tornat tot el món a la casa del poble. Sembla perquè de cotxes en veiem molts però de gent cap. Només un parell de dones i un home que passegen per la carretera.
Comencem a caminar també per la carretera baixant al riu cap al Molino i quan estem ja quasi al riu es posa a ploure. Ens arrecerem sota uns pins com han fet les dones que anaven passejant davant nostre i ens expliquen que el poble està ple de gent però encara estan dormint, alguns acaben d'anar-se'n al llit. També ens diuen que després de la riuada del novembre es pot baixar bé fins a l'estret i que el riu no porta massa aigua.

El Molino.

Quan sembla que para un poc de ploure continuem avall i al travessar el riu la carretera ens fiquem dins del riu i continuem riu avall.

Passera de la carretera.

A partir d'ací el camí és molt clar, només cal seguir el riu i prou. Però els germans Juan no ho veuen prou clar i decideixen tornar així que quedem en ells (si no plou) al pont de la carretera del Castillo on pensem arribar en un parell d'hores (que al final serà una).

Tornant enrere.

I mano mano comencem a baixar pel riu, primer per la dreta per una sendeta que baixa deixant a la dreta el Bancal Royo on hi ha la piscina del poble, camps esportius, ... tot dins d'una tanca.
Arribem seguint la senda a un parell de tolls on és difícil passar sense banyar-se els peus, i com tard o d'hora ens haurem de ficar a l'aigua millor d'hora i els travessem a gual.
Passem sota un morronet i de seguida ens trobem amb el pontet del camí vell del Castillo. El poble està a cinc minuts d'ací però el camí es troba totalment tapat d'esbarzers com vam tindre ocasió de comprovar fa un parell d'anys.

Primer morronet.

Passem sota el pont i continuem avall, eixint del riu per la dreta. Ací estan las Huertas, i llevat les més properes al poble la resta estan abandonades i aprofitades per a pasturar cavalls i burros que baixen a beure al riu i han fet un caminet per la vora.

Pont del camino del Castillo.

De l'altra banda hi ha les restes d'un antic molí i un poc més avall trobem el casalici enrunat de la primera fàbrica de llum que va portar l'electricitat a Cedraman, el Castillo i Zucaina als anys 20. Ara només hi ha les restes menjades per la vegetació i les riuades.

La Fábrica de llum.

Ací comença la primera part del Estrecho. El riu s'engorja entre el Bujar i la fuente Blanca.
La riuada del novembre ha canviat el curs i ha excavat antics dipòsits de tova, de manera que ara podem triar entre anar sempre per dins del riu o eixir-ne i retallar algun tram on les roques són prou grosses i fan de mal peany.

Entrant al Estrecho.

Després d'un primer tram arribem a un segon on les parets s'estreten més i es fan més altes. Estem davant de l'Estrecho pròpiament dit i ací ens toca anar per dins del riu i banyar-nos.

La part més estreta.

Per sort com el riu no porta molta aigua només ens aplega a mitja cama i passem prou bé sense haver de nadar.

Eixint del Estrecho.

De l'altra banda hi ha una espècie de ferrata que puja i també una cova on hi ha un parell de cordes d'una escola d'escalada. Suposem que la ferrata és per a accedir a les reunions de dalt però igual és per a poder baixar fins al riu perquè en altre cas cal baixar o pujar pel riu i toca banyar-se.

Zona d'escalada.

I a nosaltres també ens toca banyar-nos. Comença a ploure amb ganes i ens retirem sota la cova, però com no para ens fem l'ànim i seguim riu avall i, ara si, banyant-nos per culpa de la pluja que cau amb ganes el que no ens hem banyat pel riu. I cal dir que l'aigua del riu està més calenta que la pluja.

Riu avall.

Anem baixant per dins del riu quan comencem a vore la carretera a la nostra dreta.

Sota i sobre l'aigua.

El pont ja no deu d'estar molt lluny i així passat un gran bloc caigut veiem ja el pont davant nostre.

Continuem cap al pont però no cal passar per baix. Abans hi ha una senda a l'esquerra que n'ix del riu i seguint-la pugem a la carretera on trobem uns ciclistes que s'aturen ara que ha parat de ploure.

Pont de la carretera.

Preguntem pels nostres companys i els de davant no els han vist, però els qui s'han amagat de l'aigua a les cases de Cedraman ens diuen que venen cap ací, i així dalt del pont mateix els trobem.

El riu des del pont.

La idea original era baixar pel riu fins al molino Palanques, però vist l'oratge decidim tornar per la carretera cap al poble.

La ruta des de dalt.

Passem ara l'Estrecho per dalt i des de la carretera aprofitem per a vore el tram que hem fet per dins fins que passat l'estret ens separem del riu.

Travessem un bosquet de pins barrejats amb roures que ens acompanya de camí a Cedraman. Però abans d'entrar al poble passem sota la fuente Roya i entrem al poble pel Barrio Bruno.

Los Morrones.

Cedraman.

Travessem el poble, ple de cotxes però amb la gent encara dormint, i seguim per la Plaza fins a los Corrales que és on hem aparcat.

El Estrecho des de Cedraman.

I per no desaprofitar el dia ens acostem en cotxe al bar del Castillo on esmorzem com cal mirant com plou.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Cedraman al mas de Montón per los Morrones tornant pel barranco de la Cimorreta
Circular al Castillo passant pel Revolcador, el mas Quemao, Cedraman i el Chorrador

Més informació:

Cedraman
Roncero, Enric (1998) Penyagolosa Ed. Alpina
Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa Ed. Antinea
Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora
Rodrigo Alfonso, Carles (2012) Cedraman dins Alter21, accessible a la web.

Fa anys que teníem ganes de fer la ruta dels Estrechos del Ebrón, però per una o altra raó no havíem pogut fer-la. Hui però és el dia que podrem per fi passar els "estrechos" tot i què en una versió reduïda "per a xiquets".

Hem deixat el cotxe al merendero del Pozo de la Olla on acaba la pista, per no haver de caminar tant de tros. Ací hi ha unes taules a l'ombra i lloc per aparcar uns quants cotxes.
Des d'ací comença la senda que remunta el riu Ebrón. I parlant de l'Ebrón, és este un dels afluents que reb el Río Blanco (Guadalaviar o Túria) al Rincón de Ademuz. El Ebrón naix aigües amunt del Tormo a partir del barranco de Ligros. El nom d'Ebrón es deu a que "hubo una sequía muy grande y el Ebro se secó, y este no" tal i com em va explicar un home major a Castielfabib fa molts anys. I deu ser veritat perquè malgrat la profunda sequera que patim pel riu baixa un bon cabal d'aigua clara i freda.

Inici de la ruta.

Deixem enrere els cotxes i de seguida travessem l'assut on prenen l'aigua les sèquies que reguen les hortes del Cuervo. El camí remunta un morret per una escala i baixa per l'altra banda per continuar seguint riu amunt per un estret no massa estret. És a dir d'aquells que permeten que hi haja un camí ample per la vora.

Mentre remuntem el riu anem trobant-nos gent que baixa i sembla que venen de banyar-se, així que anem mirant quins són els millors llocs per a prendre el bany.
Arribem així al punt on es junta al Ebrón la rambla de Alobras o de las Tejadas per on baixa una senda des del poble d'Alobras.

Encreuament amb el sender de la rambla de Alobras.

Nosaltres continuem recte, pujant un poc i arribant a una zona un poc més oberta on hi ha alguns tolls per a prendre el bany i també una quanta gent prenent-lo. Nosaltres decidim continuar riu amunt per vore quina és la millor "poza" per prendre el bany.

Estrechos del Cañamar.

De seguida travessem un pontet i entrem a los Estrechos del Cañamar que es poden salvar sense banyar-se gràcies a unes passeres de fusta situades quasi al nivell de l'aigua en molts llocs.

Eixida de los Estrechos del Cañamar.

Dins els estrets desapareix la calor del migdia i ja no abelleix tan entrar a l'aigua però només eixir-ne per l'altre costat ens torna a pegar fort la calor. Per sort anem trobant ombres i la remor de l'aigua sembla que refresca el cor (que no el cap).

Tram obert.

Continuem per un tram més obert on el riu fa una volta gran que el sender retalla allunyant-se del riu. Ací la vegetació de ribera deixa pas a carrasques, savines i alguns pins que és el paisatge dominant en esta part més seca de l'ibèric sud.

Pont i punt final de la nostra ruta.

Retornem al riu i el travessem per un pontet remuntant l'altra vessant. Ací el sender abandona definitivament el riu i continua per dalt cap al puente de Fonseca. Ací decidim posar fi a la ruta perquè els xiquets tenen ganes de banyar-se i no estan per caminar més i comencem el retorn buscant els tolls que hem vist abans de l'estret, on hi havia gent banyant-se que és el millor lloc per a prendre el bany entre d'altres coses perquè estan al sol.

Pas equipat.

Salvem un xicotet pas on hi ha unes grapes, l'únic punt de dificultat de tota la ruta , retallem novament la revolta del riu i ens endinsem a l'estret i de l'altra banda busquem els tolls al sol, que pega fort però que abelleix després d'entrar al riu perquè l'aigua està més que freda.

Un banyet per a acabar la ruta.

Acabem estant més fora que dins de l'aigua perquè després de cada capbussó cal estar una bona estona per a recuperar la circulació, però no hi fa res perquè el paratge s'ho val.
I finalment retornem al punt d'inici. Ja podem dir que hem estat als estrets de l'Ebron però ens hem quedat en ganes de més així que quan no aprete tan la calor caldrà tornar a fer una visita ... encara que siga sense bany.

Ací està el track:

I ací el track a la Fonseca des de Tormón:

Més informació:

A Cuenca hi ha uns quants estanys d'origen kàrstic; la laguna de Uña, la de Talayuelas, las torcas, ... A la d'Uña ja vam estar fa uns anys i enguany li ha tocat el torn a una altra, la que li dóna nom al poble de Laguna del Marquesado.

Hi ha un sender marcat que ix des del poble remuntant el arroyo de la Laguna i fent la volta circular per a tornar al poble. Nosaltres però hem volgut estalviar un tros per defugir la calor i hem començat a caminar al punt on el sender es fa circular, a la partida del Charcón.

Laguna del Marquesado.

Deixem el cotxe sota una gran noguera per a que no li pegue el sol i comencem la ruta pel camino de Zafrilla, que puja per la dreta quan es bifurca el camí que puja des del poble. Per l'esquerra retornarem una vegada completem la ruta.

Travessem el arroyo o río de la Laguna i remuntem entre bancals d'horta que es rega de les aigües de la Laguna que fa d'embassament natural.

Cartell i geocaching.

Remuntem uns metres el Tovar de la Laguna, barra tobàcia que tanca l'estany fent de represament natural, i allí mateix trobem un cartell que ens informa de les espècies vegetals que creixen als voltants i dins la laguna, algunes d'elles endèmiques d'este enclavament.

Vegetació aquàtica.

Deixem enrere el cartell i continuem per la senda que fa la volta a la Laguna. Abans de travessar el barranco de la Laguna se'n separa per la dreta el camino de Zafrilla, antic camí de ferradura que es troba ja prou perdut. Nosaltres seguim recte i deixem a l'esquerra un senderol que retalla fent la volta més curta.

Camino de los Cercados.

La vegetació canvia i a l'allunyar-nos un poc de l'aigua apareix un bosquet de roures i carrasques acompanyats de boix, però no dura massa. Quan retornem al nivell de l'aigua retrobem la vegetació de ribera.

Los Cercados.

Passem per dalt la Fuente del Tejo, on hi ha una caseta construïda damunt de l'ullalet, i seguim un poc més fins a l'extrem nord de l'aiguamoll, travessant-lo per una pista que ens duu a la carretera de Valdemeca.

Fuentecillas.

Ara la ruta segueix per la carretera cap al poble de Laguna del Marquesado.
Passem per las Fuentecillas on hi ha un cartell de font i aprofitem per acostar-nos a una de les surgències a fer un glop d'aigua fresca abans de seguir acompanyats per l'ombra dels xopars de repoblació.

La Laguna des del nord.

Deixem la ruta abans d'hora acostant-nos a la Laguna sota uns xops i travessant antics bancals erms.
Arribem així al punt on desguassa l'aigua per l'arroyo de la Laguna. Estem novament al Tovar de la Laguna però esta vegada retornem al cotxe per la vessant dreta.

Camino de la Muela.

Busquem el camino de la Muela, per on continua la ruta marcada, i el seguim entre els bancalets de regadiu de la Huerta de la Laguna.

Hortetes a los Molinos.

Arribem a los Molinos, dos cases que ara han estat rehabilitades per a usar-les de segona residència. En la primera els xiquets disfruten amb els ànecs i ovelles que hi ha a un tancat, però no ens entretenim molt perquè ja estem a tocar del punt on havíem iniciat la ruta.

Ací està el track:

Més informació:

Estem quasi acabant l'estiu i no havíem fet cap ruta pel Desert, i hui tocava encara que només siga per donar la contenta als que estiuegen a Benicàssim
Així que quedem davant del Convent per a pujar al Morico seguint un track de C.E.B. Ferran que, com sol ser habitual, ens porta per racons tan poc xafats com interessants.

Eixim des del Convent cap a la Porteria Alta. Ací s'ha rehabilitat un "antro" i l'ermita de Sant Joan i la del Carme, que estan a la vora i a la mateixa porteria.

Antro.

Deixem a l'esquerra les ermites i la porteria i seguim per la dreta, per una senda oberta per tal de no passar per allí i molestar els ermitans que ocasionalment fan retir espiritual, i de seguida eixim de les terres del Desert (o dels frares).

Senda de la Bartola.

Entrem a la finca de la Bartola seguint per la senda que passa per dalt del centre d'interpretació del Parc Natural, i que ix a la pista del Desert o del coll de la Mola.

Pista al Refugi.

Des d'ací no seguim cap al coll de la Mola sinó la pista que mou per baix i que ens porta cap a la part alta de la urbanització del Refugi.

El Cormo de les Creuetes des de dalt del Refugi.

Per dalt de les cases més alteres de la urbanització abandonem la pista i continuem per una senda que planeja, faldejant, en direcció al mas de Xiva. Es tracta d'una senda clara i amb magnífiques vistes de la Plana.

El Tossal de Ribalta i la Plana.

Arribem a un punt on abandonem la senda principal i seguint el track comencem a pujar cap a la Mola del Morico, que encara està molt lluny, seguint un senderol enfitat que va buscant el millor lloc per a passar.

El Portell entre la Roca Blanca i el Morico.

La traça de camí no sempre és fàcil de seguir doncs hi ha més fites que no deuria i embolica un poc, però amb l'ajuda del track anem triant les més convenients fins que arribem sota uns cingles. Ací el track i les fites baixen a buscar una senda que puja a buscar un collet.

Tram de pedrera.

Nosaltres decidim fer una travessa al recte per una pedrera fins a la senda, evitant així perdre altura. Curiosament també trobem algunes fites per ací.

Arribant al collet.

Enllacem amb la senda que puja al collet, amb un darrer tram amb forta pujada, i el transpon buscant una pista que acaba just a l'altra banda.

Cap al Morico.

Nosaltres tampoc seguim per allí (cap al coll de la Mola) sinó que continuem amunt seguint les fites, ara més clares per una traça més xafada.

El Morico des de la crestera.

Seguim per una interessant crestera de rodeno i coronem un puntalet abans de baixar un collet i començar la pujada final al Morico, no tan pesada com les que pugen des del Portell o el coll de la Mola, però igual d'interessant.

Pedreres al cim de la Mola del Morico.

Coronem així el cim i ens recreem amb les vistes que hi ha a la vessant nord sobre la serra de Borriol, la Plana, la Serra d'Espadà, ...

Descansant i mirant l'Espadà.

Estan a dalt arriben un grup de famílies que han pujat des del coll. Ací els xiquets han de buscar un tresor (que van amagar ahir els pares), un bon al·licient per fer-los pujar a la muntanya.

El Montsoliu o Bartolo des del Morico.

Els deixem buscant el tresor mentre baixem cap al coll de la Mola per la vessant nord, més verda i on el pinar ha escapat als reiterats incendis que han cremat l'altra vessant del Desert.

Baixada al coll de la Mola.

La baixada és llarga i dura, però també bellíssima, de les sendes més boniques del Desert tan per la vegetació com les vistes.

Coll de la Mola i el Cantal Gros.

Arribem al coll i seguim per l'altra banda, continuant per una senda que travessa les faldes del Cantal Gros cap al mas d'Huguet.

El Morico

Eixim a la pista que passa per davant del mas d'Huguet on creix un xicotet rodal de sureres, un dels pocs del Desert, i seguim un tros més fins que trobem a la dreta la senda que ens baixa cap a la Porteria Alta.

Les Agulles des del mas d'Huguet.

La senda, arreglada per les brigades del parc, baixa fent llaçades fins a la Bartola des d'on tornem sobre els passos que hem fet a l'inici de la ruta passant pel costat de la Porteria Alta.

La Porteria Alta.

Com tenim temps ens acostem a la rehabilitada Porteria Alta, on era antigament una de les dos porteries del Convent. Ací estava el porter, figura important dins dels convents carmelites doncs eren els encarregats de recabar les almoïnes que eren la base (almenys als inicis) del manteniment de la comunitat.

Interior de la Porteria Alta.

Deixem enrere la porteria i retornem al punt d'inici acabant així una altra ruta pel Desert on no ens prodiguem massa però on sempre és un goig caminar encara que només siga per les magnífiques vistes que s'hi tenen.

Ermita del Carme.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

del Pla del Salandó al centre d'interpretació de la Bartola
de la Pobla a les Santes pel Bartolo
de la Pobla a Benicàssim pel Bartolo

Més informació:

Parc Natural del Desert de les Palmes
Desierto de las Palmas
Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló

Un any més i seguint la tradició comencem el nou curs senderista a Villamalur. Enguany hem fet el ritual complet: volta curta, esmorzar al bar i prova de vaques des de la barrera.

Enguany hem triat una volta curta i sense problemes, i per a seguir la línia de l'estiu hem fet un barranc, o més ben dit una rambla.

La fuente Vieja.

Així hem eixit de Villamalur per la carretera, passant per la fuente Vieja. Poc després ens desviem seguint el PR-CV-136 que segueix el vell camí de Suera i que retalla una revolta de la carretera abans d'abandonar-la cap a Cafuentes.

Cafuentes.

Ens acostem a vore el caseto de Cafuentes, sobre un morret, abans de seguir l'entrador que acaba a la fuente de Cafuentes.

A partir d'ací continua la vella senda que baixa apegada als vells bancalets d'horta que es regaven amb l'aigua de la font i que ara estan colonitzats pels oms.

Baixant a la rambla.

Arribem a la rambla de Villamalur i les marques del PR continuen per dins, i este serà el nostre camí fins a Reca, arribant quasi a Ayódar, per tant la marxa no té cap problema d'orientació només cal seguir per dins la rambla.

La rambla de Villamalur.

A la Umbría de Morte el PR se n'ix de la rambla per l'esquerra per a continuar per carretera. Ací hi ha l'opció de seguir el PR i continuar per l'altra banda de la carretera, per on entra una pista a laViña la Plana, però nosaltres decidim seguir per la rambla, passant sota el pont de la carretera. És un camí més llarg però també més bonic.

Pont de la carretera.

Trobem la pista que entra a la Viña la Plana, que retalla una revolta de la rambla, però la descartem (com farem en totes) i continuem per dins la rambla fins a la Plana on hi havia les vinyes. Ara només alguns cirerers abandonats.

Passant la Viña Vieja.

A partir d'ací la rambla s'obre un poc abans de tornar-se a tancar quan entra als estrets que excava a la Umbría del Alto de Villamalur.

Esta es la part més espectacular del recorregut on la rambla ha excavat una xicotetat gorja entre les penyes de rodeno. Malauradament baixa seca perquè amb aigua és senzillament espectacular.

Los Morrones.

Passat l'estret torna a eixir una pista per la dreta que descartem i seguim per dins.

Un poc més avant ens torna a eixir la pista, i amb ella el PR-CV-398 que baixa des de la Jara Alta. Seguim ara les marques de PR i només a l'altura de los Morrones abandonem la rambla per seguir per la senda que ix a l'esquerra i salva un xicotet salt d'aigua (fàcilment destrepable, de tota manera).

Senda per fora de la rambla.

Quan tornem a la rambla el PR la travessa i continua per una pista que mou a l'altra banda. Nosaltres tornem a seguir la rambla en un tram on la vegetació fa que siga un poc més difícil de seguir i cal estar atents a buscar el millor pas, o el més fàcil.

Darrer tram de rambla.

Quan la pista torna a travessar la rambla la seguim a l'esquerra per a travessar el barranco de Reca, i només passar-lo trencar a l'esquerra camí de Reca abandonant la pista que per la dreta retorna a la rambla.

Ací trobem uns gossos d'una batuda però estan caçant la part del castell per tant nosaltres passem per la banda de fora de la batuda.

Gossos de batuda.

Seguim per la pista que puja deixant a l'esquerra el Ojal de Reca, ara sec, però que després de fortes pluges trau un bon toll d'aigua.

Pista amunt eixim a Reca, ample pla ocupat per bancals d'oliveres i alguns ametlers. Ací ens passen un grupet de ciclistes que continuen per la pista que puja al collado de la Sierpe. Nosaltres també la seguim un tros, que coincideix amb el vell camí d'Ayódar a Villamalur, però l'abandonem on la pista fa una gran volta mentre el vell camí puja més recte.

Reca.

Ací adelantem els ciclistes que han de fer més volta i amb una forta pujada. El nostre camí també és costerut però més curt i canvia de vessant a l'altura del Balsón de Abajo. Passem ara per dalt de los Morrones que abans hem passat per baix seguint la rambla.

Camino de Villamalur al Balsón de Abajo.

Tornem a travessar la pista un parell de vegades a l'altura del Balsón de Arriba i l'abandonem definitivament camí del collado de Ayódar (o de Villamalur, depén del poble).

Camí al Balsón de Arriba.

A la vora estan les parets del Corral Blanco, el poc que queda del que deguere ser un gran corral on sojornaven els animals que extremaven en este quart del terme.

Collado de Ayódar.

Al davant tenim Villamalur però encara hem de baixar a travessar la rambla i pujar per l'altre costat.

Villamalur des del Corral Alto.

Baixem seguint les revoltes del camí empedrat entre un bosquet de pins joves. A l'esquerra queda el barranco Royo que fa honor al nom, mentre nosaltres seguim a la dreta eixint a un tros de pista que puja a un bancal d'oliveres.

Travessant la rambla pel Puente.

Seguint la pista travessem la rambla pel Puente, tot i que ara no existeix el pont que li dóna nom. Seguim per la vora de la rambla un tros i deixem la pista per a encetar la pujada final a Villamalur per la Umbría del Cornequico.

Senda de la Umbría.

Remuntant per l'ombria arribem al camí formigonat que fa la volta a l'Ermita, tossal que queda a la vora del poble. Seguim pel camí formigonat que encara ens reserva una darrera rampa abans d'entrar al poble.

Volta a la Ermita.

Arribem al poble i ens encaminem directament al bar a entaular-nos per a disfrutar d'un bon esmorzar que ens l'hem guanyat.

I per a continuar la tradició després d'esmorzar ens acostem a la plaça a vore les vaques des de darrere de la barrera abans de tornar cap a casa.

La Peña.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
entre Villamalur i Ayódar: el Castillejo i Reca
de Suera a Ayódar pel camí vell i tornada per la Rambla de Villamalur
Ayódar Villamalur per la Rambla

Més informació:

Llop Goterris, Xavier 30 rutes a peu per la serra d'Espadà accessible a la web
Cartoweb
(1909) Minuta del MTN de Villamalur IGN
(1909) Minuta del MTN de Ayódar IGN
(1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Ayódar. Generalitat Valenciana

Fa un parell de setmanes es va celebrar la primera edició de la Canaleta Trail. Una nova carrera de muntanya que s'afegeix al calendari runner, i és que no pot haver poble que se precie sense la seua cursa muntanyenca. Pot ser s'ha convertit en una moda i hi ha qui critica la massificació de la muntanya, però per als senderistes ha estat una nova possibilitat perquè d'una banda per a fer moltes d'estes carreres s'han recuperat i netejat els vells camins de ferradura que, d'altra manera, es trobaven quasi perduts, i de l'altra la gent del poble ja no ens mira com si fórem orats quan anem a caminar per les muntanyes.

Per a la nova carrera d'Argelita s'ha tornat a repassar el magnífic camino de la Canaleta, un dels més espectaculars de les nostres terres, i s'ha recuperat el camino de la Leguna, que no desmereix de l'anterior (entre d'altres) permeten així fer una circular que de ben segur a cap senderista deixarà indiferent.

Aprofitant doncs la neteja i el fet d'haver passat la cursa ens acostem a Argelita per a fer part de la ruta de la carrera, pujant a la Leguna i baixant per la Canaleta. La carrera fa el recorregut al revés i el fet de realitzar-lo en esta direcció és perquè és més fàcil allargar o acurtar la ruta, depenent del tard que se'ns faça.

Aparquem als afores del poble que està de festa. A la plaça encara estan els cadafals muntats però pels carrers quasi no hi ha ningú.

Carrers d'Argelita.

Baixem cap al riu Villahermosa i el travessem per unes passeres en un lloc on s'han fet unes represes per a formar piscines naturals. L'altra està també ací, just al costat dels antics llavadors. I també tenim un baret per refrescar-nos. Un bon lloc per a vindre a l'estiu.

El Turio des del río Villahermosa.

Travessem el riu i seguim recte entre bancals treballats. Però no fem molts metres perquè a la part de dalt de l'horta el camí parteix en dos, a l'esquerra cap a la carretera de Llucena i a la dreta cap a Vallat. Ací hem de seguir recte pel vell camí de ferradura que comença a pujar entre antics bancals coberts de pinar.

Camino de Llucena.

La senda puja fent una gran diagonal i és que dalt nostre s'alça un cingle infranquejable que cal vorejar.

Es nota que seguim un vell camí, ben traçat i amb molta faena feta. Bona part del camí conserva l'empedrat original, i també murs de delimitació en molts llocs. En altres ha estat excavat a la costera de la muntanya.

Argelita.

El camí travessa la carretera de Llucena i continua amunt. Un poc per dalt la carretera i després d'una dura costera on la neteja no ha seguit exactament el camí original, arribem a un punt on paga la penda desviar-se del camí per acostar-se a la Cruceta.

La Cruceta.

Es tracta d'una creu de fusta clavada dalt d'una penya i des d'on hi ha un magnífic mirador de la vall del riu Villahermosa amb Argelita al mig.

Retornem al camí i continuem amunt, però de seguida trobem un encreuament de camins. Per l'esquerra puja el camí netejat, menys important que el que per la dreta baixa a buscar la carretera i que ara està molt brut. Aquell és el camí de Ribesalbes mentre que nosaltres seguim el de la Laguna que continua pel mas del Moro i el Llosar a Llucena.

Pujant a la Laguna.

Eixim del pinar i deixem enrere els antics bancals on creix mentre el camí remunta les penyes que estan per damunt. Ací ens fugen unes cabres que quasi no tenim temps de vore.

Pozo del Corralico.

Un poc més amunt retrobem antics bancals en una foieta. A la part baixa hi ha el Pozo del Corralico, i el Corralico queda un poc més amunt, arreglat.

Des d'ací seguim una pista nova que puja al Corralico però no arribem. Abans ens desviem a l'esquerra remuntant un rellomet que ens porta finalment a la punta del pla de la Laguna.

Pujant pel Corralico.

Comencem a travessar el pla per la senda que planeja fins que tornem a trobar la carretera, just on hi ha l'entrador a les antenes de la Peña de la Cueva Pons.

Pla de la Laguna.

Aprofitem per entrar i disfrutar de les magnífiques vistes que hi ha des d'ací dalt, tant cap a la mar com cap los Tajos de la Muela que obri el Villahermosa als peus de la Muela del Buey Negro.
Als nostres peus està Argelita, tan aprop que sembla que si tirem una pedrada caurà al mig de la plaça.

Vistes del Buey Negro des de les Antenes.

Retornem al camino de la Laguna i el seguim travessant el pla de la Laguna deixant al costat les restes del corral i mas de la Laguna.

Travessem el fons d'una gran dolina formada per la dissolució de la calcària i que ara està sent capturada per l'erosió remuntant del barranco de la Huertica. Tot i això en temps de pluges (o èpoques més plujoses) l'aigua s'entollaria al fons donant lloc al topònim. Ara la terra rossa del fons, única terra fèrtil, està ocupada per bancals d'ametlers abandonats o antics camps de cereals ermats.

De l'altre costat de la Laguna tornem a travessar la carretera i seguim per una suau costera, sempre paral·lels a la carretera. En esta alta i deforestada peneplana només creixen alguns ginebres dispersos, acompanyats pel romer els llocs on el sòl té un poc més de desenvolupament.

La Laguna.

La monotonia del camí es veu compensada per les magnífiques vistes que tenim, sobretot si girem el cap enrere.

Tornem a travessar la carretera i seguim un tros per la vora fins a les runes d'un corral. A partir d'ací el vell camí de Llucena coincideix amb la carretera però nosaltres l'abandonem definitivament i trenquem a l'esquerra per un entrador que acaba a un bancal que també ocupa una foieta.

Entrador cap a la Canaleta.

No arribem al final de l'entrador ans ens desviem a la dreta per un sender que s'encamina cap a la Canaleta.

La Canaleta.

El sender davalla per a travessar el barranco del Buitrero on encara creixen algunes carrasques i puja per l'altra banda fins a una pista.

Barranco del Buitrero.

A la dreta de la pista, ja ben prop, queda la fuente de la Canaleta i ens acostem a fer-li una visita.
La font naix arran de terra dins d'un pouet que està més bé brut. L'aigua es recull en una bassa per a regar dos bancalets on encara hi ha sembrada una poca horteta.

Fuente la Canaleta.

Des de la font continuem camí per la pista cap a la Canaleta i de seguida arribem als bancals de la Canaleta. Entre ells baixa el camino de la Canaleta per las Puertas, però abans de baixar ens acostem a fer una ullada al mas de la Canaleta, un gran casalici assolat alçat a un dels pocs llocs on hi ha terra bona per a fer bancals.

Mas de la Canaleta bajo.

Des d'ací es domina la vall del riu on està Argelita així com las Peñas de la Cueva Pons, los Tajos de la Muela i la Muela mateix.

Desfem els nostres passos i seguim pel vell camí, recuperat després d'una dura tasca de desbrossament doncs ací es trobava totalment perdut.

Senda netejada.

Baixem per l'ample camí de ferradura, magnífic exemple d'enginyeria popular, que baixa fent voltes i salvant els cingles per l'únic lloc possible. Així s'acosta a las Puertas i les travessa per continuar baixant cap al riu que corre quasi quatre-cents metres sota nostre.

Las Puertas.

La baixada és constant però la pendent en cap moment és massa gran de manera que es fa còmoda.

Senda de la Canaleta.

Només la part final baixa amb més pendent tot i les revoltes que ens porten al llit del riu, de l'altra banda de la fuente de los Ignacios.

Río Villahermosa.

Travessem el riu quasi sec fins a la font, que també trobem seca. Des d'ella pugem a la carretera per a seguir carretera avall cap a Argelita un bon tros.

Tauletes a la fuente los Ignacios.

Des d'ací en poc més de deu minuts seguint la carretera arribem al poble, però com encara és pronte continuem el recorregut de la carrera que puja per la senda de la Muela.

El Pozo Negro.

A la dreta de la carretera puja una senda que va fent voltes per suavitzar la pendent i ens porta a enllaçar amb la senda de la Muela.

Las Puertas des de l'altra banda del riu.

Pugem un centenar de metres abans de desviar-nos a buscar el SL-CV-91 que puja al castell del Buey Negro per la senda de la Muela i el seguim per la pista que, en part, ha substituït el vell camí.

Buscant el camí de la Muela.

Trenquem a l'esquerra seguint les marques del SL retallant la volta que fa la pista, i la retrobem uns centenars de metres més avall, ja als afores d'Argelita.

SL a la Muela del Buey Negro.

Ja només ens queda fer els pocs metres que ens separen del poble per concloure la ruta. I per a cloure-la com cal ens acostem al bar de la piscina a prendre la fresca a la terrassa mentre ens refresquem per dins.

Retornant a Argelita.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
de Toga a Argelita entre el Mijares i el Villahermosa
Cingles i barrancs de Ludiente

Més informació:

Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
Canaleta
Ajuntament d'Argelita

Hui hem aprofitat la vesprada Ramiro i jo per eixir a estirar les cames. Com que no podem fer-ho molt llarg ens acostem al Salvador d'Onda per a seguir un track de Tiocanya que fa una volta des de Ribesalbes al Salvador, ruta original de Pascual Albalat. La diferència és que ell ix de Ribesalbes i nosaltres del Salvador, estalviant així un poc més d'un quilòmetre.

Comencem a caminar des de davant mateix de l'ermitori i eixim en direcció est però no seguim la carretera que va a Onda sinó que trenquem a l'esquerra per un camí que puja pel pinar.

Començament de la ruta.

El camí gira a l'esquerra i enfila amunt passant per dalt de l'ermitori del Salvador i acaba a un antic terrer. A partir d'ací continua una senda, netejada i recuperada per la quadrilla dels pepes, que enfila amunt cap a la Solsida.

La senda va enllaçant els pujadors dels antics bancals fins que arriba a un collet. Ací, a la vora d'un molló, enllacen dos sendes més que pugen des de la Pica.

Caseta de pedra.

Descartem eixos dos camins i seguim pujant. Travessem la ratlla del terme de Fanzara i després d'un llomet passem per una ombria on es conserva un tram de pinar adult realment bonic.

Pinar a la Solsida.

Un poc més avant la màgia del pinar deixa pas als terrers del Baladrar, ja abandonats i on es pot vore com el bosc comença a guanyar-li la partida a l'home. Els pinatells van creixent als camins, talussos i planells fets per a traure l'argila que abastia les fàbriques d'Onda i de Ribesalbes.

Antic terrer del Baladrar.

Un sender travessa el terrer cap al Baladrar, però nosaltres seguim amunt cap al Puntal on el pinar domina el paisatge.

El Puntal.

Després d'una curta costera arribem quasi al Alto de la Masia i enfilem senda avall cap al mas de los Canónigos.

Baixant de l'Alto de los Canónigos.

La senda baixa recte per l'ombria. Sort que la fem de baixada perquè la pujada deu ser dura. La vegetació que ens acompanya es va fent més fresca i tancada conforme baixem de manera que els esbarzers i l'arítjol que s'enfilen pels pins conformen una espècie de selva mediterrània.

Raconada a l'ombria de los Canónigos.

La senda ens aboca a un camí que entrava als vells bancals i seguint-lo arribem a l'assolat mas de los Canónigos.

Deguere ser un mas gran i ric però poc queda d'ell llevat de les parets i finstres que miren al buit de l'interior.

Mas de los Canónigos.

Per davant del mas mou un antic camí empedrat que ens baixa a la font del mas, tan enrunada i buida com el mas. És el que els passa a la majoria de fonts que si no es cuiden, s'escuren i es netegen deixen de traure aigua.

Senda a la font.

Seguim senda avall i de seguida eixim a un camí més ample, el camino de los Casales.

Fanzara des de la Lleuja.

Estem a la partida de la Lleuxa (o Lleuja), antic poblet morisc de Fanzara, deshabitat arran de l'expulsió dels moriscos i del qual només resten els Casales que ara li donen nom. Es tracta d'un conjunt de corrals, algun en peu i d'altres assolats situats a un morret que domina el Millars allà on acaba el camí.

Corrals a los Casales.

Pels voltants encara hi ha oliveres i garroferes, algunes tan velles que igual estaven ací a l'època dels moriscos.

Camino de los Casales.

Quan acaba la pista continua un ample camí de ferradura, en part empedrat i completament netejat que ens baixa al barranco de la Muela. Pel fons del barranc corre un filet d'aigua que va a unir-se al proper Millars.

Barranco de la Muela.

Travessem el barranc i seguim per una pista que, entre bancals, ens porta cap a la Escaleta. Ací el camí continua travessant el riu quan hi ha poca aigua o per la senda de l'Escaleta, en cas d'anar el riu crescut.

Nosaltres no seguirem per ahí i trencarem a la dreta per un olivar a buscar el riu. Ens obrim pas entre els canyars i arribem a un punt on el riu es divideix en tres braços. Passem el primer sense banyar-nos els peus però arribats al segon és imprescindible ficar els peus a l'aigua per travessar. Per sort fa calor i no cal que ens ho pensem molt.

Riu Millars.

Pot ser quan van fer la ruta Pascual i companyia el riu es podia passar sense banyar-se però amb les riuades de la tardor passada el riu ha canviat molt i ara no hem trobat altra manera de travessar-lo.

Toll al riu de Millars.

Per l'altra banda del riu corre una vella pista, mig tapada per les canyes i la seguim riu avall fins que comença a pujar deixant el riu enrere.

Pista cap al monte Rodaor.

De l'altra banda del riu queda el Chalabasar, el Puntal i la Solsida, d'on venim. D'esta queda los Llanos, on anem, i el Monte Rodaor que deixem a la dreta.

La pista ens porta entre bancals de tarongers abandonats al canal de la cota 220. Seguim ací per la vora del canal on hi ha un camí de servei asfaltat i poc transitat.

Canal cota 220.

Un poc més avant trobem uns treballadors que estan netejant les vores del camí i del canal, fent així un tallafocs que de segur anirà bé en cas d'incendi, sobretot tenint l'aigua tan a mà.

Netejant les vores del canal.

Passem per davant de los Llanos i sota el Baldarán abans d'abandonar el camí del Canal per un entrador a l'esquerra.

Camí de los Llanos a Ribesalbes.

L'entrador ens porta entre bancals abandonats fins al punt on enllacem amb el vell camí de los Llanos a Ribesalbes, també netejat de fa poc.

El camí continua penjat a la vora del riu i deixa enrere l'Artiga per entrar al terme de Ribesalbes.

Riu de Millars sota el Baldarán.

El riu ens acompanya tota l'estona i és el denominador comú d'esta part de la ruta. La verdor de les seues vores contrasta amb la secor dels voltants on ja no creixen ni pins quasi.

Seguint la senda arribem a la central Hidroelèctrica de Ribesalbes on arriba l'aigua entudaba des de Vallat.

Ribesalbes.

Els voltants de la central tornen a estar verds gràcies als tarongers que hi creixen. Un pont ens permet travessar el riu fins a les fàbriques dels afores de Ribesalbes.

Les fàbriques des de la central elèctrica.

El travessem però no continuem cap al poble. Entre l'antiga fàbrica de Bonet i la cantera del riu hi ha un caminet (que és el que en resta de l'assegador de ???) i el seguim, sempre per la vora de la fàbrica.

Assegador (o el que en resta) vora

Finalment deixem enrere les fàbriques i continuem penjats a la cantera del riu en un tram més espectacular on la senda en alguns llocs està picada a les penyes.

Assegador de la Solsida.

Des d'ací veiem l'altra banda del riu per on hem passat fa una estona.

La senda es perd un poc entre uns vells bancals abans d'eixir a una pista per on continuem caminant, deixant a l'esquera unes casetes.

El riu.

Enfilem tot seguit una pujada formigonada però a meitat trenquem a la dreta per un ample camí de terra que ens duu a unes grans explandades darrere d'una fàbrica. Retiren a les antigues eres on es triturava l'argila abans de pastar-la.

Des d'ací mou un ample camí de terra on els peus s'afonen a la pols que fan els camions de tant passar, encara que ara no en trobarem cap.

Pista a les fàbriques.

El camí travessa uns pinars i ens porta a trobar un vell conegut, el canal de la cota 220, ací després de travessar el riu de Millars per un sifó.

Travessant el canal 220.

Nosaltres ara no el seguim sinó que el travessem seguint una pista que puja recte cap al Chalabasar. Fem un centenar de metres i abandonem la pista i seguim a l'esquerra un entrador que mor. Des d'ací continua un senderol no massa clar que comença a pujar cap a la Pica.

Poc a poc el sender es fa més evident i quan comencem a pujar la vessant ja es pot vore clarament que anem seguint l'antic camí de la Pica que conserva molts trams empedrats.

Camí de la Pica.

El camí traspon un rellomet i baixa cap a un hort de tarongers.

Des d'ací l'antic camí continua cap a Onda, convertit ja en un ample camí de cotxes. Però nosaltres seguint el track continuem per la vora dels tarongers i trobem un senderol enfitat que ressegueix la falda de les muntanyes cap al Salvador.

Al pla queden camps de tarongers i casetes. Nosaltres seguim per antics bancals de garroferes on ara creix el pinar.

Travessem un reguer i hem d'estar molt atents per a no perdre la traça bona entre multitud de senderols que s'encreuen, pugen i baixen. Finalment el trobem i ens duu avall cap al barranc de la Solsida sortejant els bancals.

Trobem una senda més clara que baixa prop del barranc i la seguim avall fins que l'hem d'abandonar per a travessar el barranc, l'únic punt de dificultat doncs els esbarzers que hi creixen només deixen un forat menut, a manera de tunel, on ens toca passar ajupits.

De l'altra banda trobem una vella pista que seguim amunt i arribem a un encreuament de camins abans d'unes casetes. Per la dreta puja un camí cap a la Solsida. Nosaltres hem de seguir el camí formigonat que passa entre les casetes fins al final.

Quan arribem a l'última de les casetes cal seguir pel marge un tros per a enllaçar amb el camí que ens tornarà al Salvador.

Anem vora una conducció d'aigua i deixem a la dreta una altra senda, netejada pels pepes, que puja a la Solsida. Només uns metres més avant trobem el camí per on havíem començat la ruta i un centenar de metres després l'ermita del Salvador.

El Salvador.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
Volta al Salvador d'Onda
de Ribesalbes a Fanzara

Més informació:

Ajuntament de Ribesalbes
Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora (el fragment de ribesalbes es pot trobar ací)
Cartoweb
Blog de loscaminosdebilbo
I també al facebook de Pascual

Un altre dissabte i tornem a l'Alt Millars i és que esta temporada tenim unes quantes rutes pendents per ací aprofitant que han netejat moltes sendes.

Hui eixim de Vallat per a pujar al Corral Alto pel camino de las Quemadas, recentment netejat, i allarguem la ruta passant a Fanzara pel Pinar i retornant fent volta per la Huertica.

Vallat. Eixint des de la carretera.

Eixim de Vallat per la carretera, passant entre la fuente de la Salud i el llavador. Just ací mou una senda que enllaça amb el camino de las Quemadas amb un senyal a l'entrada informant d'on va.

Llavodor de Vallat.

Comencem a pujar entre antics bancals de garroferes on ara hi ha més pins que garroferes. El camí puja quasi recte fins que trobem una fita al punt on enllaça el camí que ve directament des de la part alta del poble.

Començament de la senda.

Com que ja hem guanyat altura comencem a disfrutar d'unes boniques vistes de Vallat amb el Turio i Saganta al fons, a l'altra banda del riu.

Continuem pujant fins que trobem una altra senda a la dreta. La seguim una trossada i ens porta al cingle de Despeñaburros que cau dalt de la carretera. Es tracta d'un magnífic mirador sobre la vall del riu Millars i també hi ha una xicoteta zona d'escalada deportiva.

Despeñaburros.

Retornem al camí principal i seguim pujant per la senda, ampla i neta, que puja fent revoltes. En alguns punts trobem que s'ha acondicionat per a fer descens de btt afegint salts i peraltant les revoltes. Per sort les bicicletes no han fet massa malbé el vell camí que conserva trams empedrats i puja seguint un rellomet fins a una caseta.

Pujant per l'Artiga.

A partir d'ací enfila el tossalet del Corral Blanco amunt fent revoltes per guanyar altura i continuant en diagonal fins al coll que dóna pas al corral.

Del Corral Blanco queda poc més que el nom i quatre trossos de paret. Ací acaba el vell camí de ferradura però continua una moderna pista que ens baixa a un collet on hi ha un encreuament de pistes.

Arribant al Corral Blanco.

Nosaltres ara seguirem a la dreta. Recte continua a la carretera d'Argelita a Llucena i al Prado, i per l'esquerra baixa novament al poble de Vallat per on esperem tornar.

Camino de las Quemadas.

Ací es noten els efectes de l'incendi del 93 i el pinar madur deixa pas a un pinar jove, que torna a pintar de verd les muntanyes fins allà on abraça la vista.

Continuem pista fent la volta al tossal de las Quemadas. A la nostre esquerra i avall queda la Huertica per on hem de tornar, i recte avant el barranco de Ramírez per on també baixava antigament una senda (i també un track que la segueix).

Collet de los Cantalares.

Arribem al final de la pista. Recte hauria de continuar la senda que davalla a l'Olivaret pel barranco de Ramírez, però no se'n veu cap traça. Per la dreta continua la senda del Pinar cap a Fanzara que tot i no estar tan neta com la de las Quemadas es segueix bé i sense pèrdua.

La senda planeja cap al collet que separa el tossal de las Quemadas del de Cantalares. A l'arribar al collet se'ns obri la vista cap al Millars que queda just a sota vigilat pel Turio i Peña Saganta.

Vallat, Espadilla, el Turio i Peña Saganta.

Passem el coll i continuem per la divisòria d'aigües pujant cap a un tossalet on hi ha la fita de terme de Fanzara i Vallat.

Conforme avancem sentim unes veus i uns metres abans d'arribar ens trobem amb un altre grup de caminants que estan fent la mateixa ruta però en direcció contrària. Saludem a Pepe Serrano, que està entre els guies, però no ens entretenim massa i seguim cadascú pel seu camí.

Los Cantalares.

A partir del molló de terme la senda està neta i clara i és que ací també han arribat les brigades contractades per la mancomunitat este estiu.

La senda continua sempre pel llom baixant per los Cantalares. Arriba a un xicotet replanell on hi ha pinets tallats i on hi ha uns amagatalls improvisats amb les branques fets per a amagar-se els caçadors a l'espera del paso dels tords. Mentre baixem ens creuem amb un caçador que va a preparar-se el lloc per a quan obriguen la veda

El Pinar.

Un poc més avant passem una zona de trinxeres i a partir d'ací la traça de la senda sembla més clara i evident i seguint-la finalment arribem a un collet per on passa una pista.

Estem al Pinar i la pista (que ve de Fanzara) baixa cap a l'Olivaret que és el nostre següent objectiu.

Collet al Pinar.

Com que ací la pista fa una gran volta mirem de buscar la manera de retallar-la i trobem traces de sender que baixen al recte i les seguim, estalviant així uns quants centenars de metres.

Drecera de la pista.

Retrobem la pista prop d'on hi ha uns grans bancals sembrats per a la cacera.

L'Olivaret.

Poc després enllacem amb el camino Real de Aragón, que puja des de Fanzara a buscar la ratlla de Llucena per on continua cap a Penyagolosa. A Fanzara hi ha el Camino real i la Cañada real de Aragón, molt propers l'un de l'altra, el primer per a persones i animals de càrrega puja seguint els barrancs mentre que el segon, per al bestiar trashumant, busca la ratlla de Ribesalbes i continua sempre per dalt dels cims.

Camí real d'Aragó.

Nosaltres seguim el primer que en bona part ha estat substituït per pistes, i és que a partir d'ara quasi tot el que ens resta de ruta serà per pista perquè les velles sendes estan totalment tapades per la malea i el pinar.

Travessem el barranco de la Huertica i deixem enrere l'Olivaret. Un bon tros més avant travessem un reguero i deixem a la dreta el camí de Ribesalbes a Argelita, que continuava per l'esquerra i ara està quasi perdut. Fóra una bona opció per acostar-nos a la Huertica però no tenim ganes de complicar-nos la vida i continuem per la pista amunt cap a la Cueva Bota.

Tram entre parets del camí real.

Passem per la vora d'un corral i sota una línia d'alta tensió on s'ha obert un tallafocs. Per ell vam continuar l'última vegada que vam vindre per estes muntanyes. Hui però toca seguir recte per la pista, deixant a la dreta un altre corral i enfilem una costera que puja recte.

Per la Cueva Bota.

Cap a la part de dalt abandonem definitivament el camino de Aragón i seguim a l'esquerra una pista que ens baixa cap a la Huertica.

Passem per davant del corral de la Huertica, situat davant d'un ample bancal on encara queden uns ametlers mal cuidats, i des d'ací la pista baixa per una ombrieta a buscar la Huertica.

Corral de la Huertica.

Arribem així al barranco de la Huertica. Ací el sòl canvia i aflora l'argila, pot ser per això també hi ha un naixement d'aigua: la fuente de la Huertica, que ara està perduda però que fa que el barranc porte encara un filet d'aigua. Ací hi havia un rodal d'horta i per esta raó també arribaven fins ací un bon grapat de camins ara quasi tots perduts.

La pista acaba entre els abandonats bancals de la Huertica i una senda mou d'ací travessant el barranc i pujant al recte fins a una era situada davant d'un edifici assolat que sembla un corral. Un parell de pins grans és tot el queda del pinar després de l'incendi i és que en esta part la vegetació no s'ha recuperat i sembla que el pinar tardarà moltes dècades en tornar a ocupar el lloc que li pertoca.

Baixant a la Huertica.

Per sota dels pins continua una senda més o menys clara però transitable que baixa al barranc i el voreja. Al barranc hi creixen alguns xops i canyes, senyal d'aigua, però ara sembla sec.

Buscant el camí al Prau.

La senda travessa el barranc i puja recte per l'altra banda, per la vora d'un reguer més tapat de vegetació fins a uns vells bancals. Els travessem i arribem a una pista.

Barranco de la Cueva.

La pista baixa des de la carretera d'Argelita i mor a uns bancals d'ametlers. Nosaltres travessem els bancals per a trobar una altra pista que puja més recta.

Ens trobem al Prau i ací hi ha encara un bon rodal de terres treballades, plantades d'ametlers, oliveres i fins i tot una vinya.

El Prau.

Passem per davant d'una vella DKV reconvertida en refugi improvisat i enfilem pista amunt deixant enrere el barranco de la Huertica.

Reutilitzant la DKV.

Arribem a un collet i en conte de seguir la pista decidim tirar recte amunt seguint l'antic camí de Ribesalbes a Argelita (també camino del Prau) que ens estalvia les voltes de la pista.

El camí no està gens xafat però se puja prou bé, sempre seguint la caixa de l'antic camí que es distingeix perfectament entre els romers. Arribem així a un bancal treballat en un collet i travessant-lo arribem al mateix lloc on la pista enllaça amb el camí de Llucena.

Tram perdut del camino del Prau.

Seguim ara a l'esquerra per pista per arribar al collet que queda sota el Corral Blanco, per on hem passat a l'inici de la ruta i per no repetir baixem al poble per la pista que queda a la dreta que segueix en part el camino de Llucena.

Camino del Prau.

Ací el camí és fàcil i ens permet disfrutar de les magnífiques vistes sobre la vall del Millars i del Villahermosa. A la nostra dreta queda la Casa de la Señora, darrere Argelita i dalt la Cruceta. Als nostres peus queda el riu Villahermosa quasi arribant a la Peña Negra on es barreja amb el Millars i per darrere i dominant-ho tot la Peña Saganta.

Pista al camino de Aragón.

Baixem per la pista fins a los Planos on els tarongers han substituït les garroferes. Ací mateix enllacem amb el camino de Argelita, tal i com ens informa un panell de fusta situat a l'encreuament de camins. Seguim recte i de seguida trobem les primeres pallisses i eres del poble on entrem per la part alta, on hi ha el poliesportiu, l'ajuntament i la Santa Cruz.

Los Planos.

Ací trobem unes dones i preguntem per saber els noms dels llocs per on hem passat, i una d'elles ens explica que els bancals del Prau on hem vist una furgona són d'ella i que abans allí a la Huertica hi havia molta horta i una font molt bona però ara està tot perdut.

No ho fem molt llarg per no ser pesats i continuem avall travessant el poble fins al bar on ens aturem per a recuperar forces, necessaries per a fer els dos-cents metres que ens separen dels cotxes.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:
de Vallat al Pozo Vidal i tornada pel riu
de Fanzara a Penyagolosa
Entre Ribesalbes i Araia al voltant del camí real d'Aragó

Més informació:

Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el Valle del Mijares Ed. Caja rural San José de Almassora.
(1909) Minuta del termino municipal de Vallat Ed. IGN
(1909) Minuta del termino municipal de Fanzara Ed. IGN
Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
Cartoweb
http://www.fanzara.com/

Després d'unes setmanes en quadro hui tornem a fer colla gran. En principi havíem d'estar pronte a casa i per tant calia buscar una ruta propet i pensant pensant resulta que fa molt de temps que no anem per la serra de Moró, així que hem decidit pujar al Mollet des de Moró.

Buscant una circular al final hem eixit des de la carretera de Moró a Vilafamés, al punt on entra el camí a l'ermita de Sant Miquel. Ací mateix hi ha unes tauletes a la vora de la carretera i sota uns pins i a la mateixa pista, prou ampla, es pot aparcar sense problemes.

El primer que fem és travessar la carretera. De l'altra banda hi ha una capelleta blanca i plena de flors i l'enrunat mas del Pinet. Entre les seues edificacions passa el pas del Pinet que baixa entre antics bancals a buscar el camí del mas de Rovira al Vilaret, ara una pista asfaltada.

Pas del Pinet.

Seguim el camí per la dreta entre antics bancals d'olivars i garroferals que el temps i l'abandó han convertit en pinar. Joan aprofita per visitar fer una ullada a uns bancals de son sogre on les oliveres quasi ja no se veuen entre el pinar.

Travessem este primer tram quasi pla i de seguida el camí baixa un poc a buscar el barranc de les Parres.

Barranc de les Parres.

Quan el camí travessa el barranc trenquem a la dreta barranc amunt. Fem uns primers metres per fora però de seguida ens fiquem al llit sec del barranc, net de vegetació a causa de les riuades, i el seguim amunt.

No hi ha molt bon peany, tot són cudols grans o menuts, molts d'ells arrossegats des de les faldes del Mollet, però no cal patir punxades. Només el baladre i les olivardes creixen entre la grava.

La vegetació només dificulta el pas quan el barranc fa una revolta tancada just abans de juntar-se-li el barranc del Bustal. Ací apareixen alguns rosers borts i molts alborcers mentre el caixer es tanca. En alguns trams aflora a la superfície la roca mare i trobem un parell de marmites de gegant excavades a les penyes on encara queda aigua de la pluja.

Marmites de gegant al barranc.

Travessem una pista que puja a uns bancals i seguim recte pel barranc un tros més, fins que tornem a travessar una segona pista estreta, vella i poc usada que puja per l'esquerra. Nosaltres no deixem el barranc que té un pas més fàcil i segur que les pistes que segons els mapes no tenen eixida tot i que en part coincideixen amb l'antic camí de les Serretes que remuntava el barranc retallant-lo al recte.

Arribem finalment a un punt on trobem el camí de les Serretes, empedrat, ample i net. Per ell s'ha traçat el GR-33 entre el mas de Pau i la Bassa de les Oronetes per tal de xafar menys asfalt que pel traçat original que puja a buscar el camí de Vilafamés a Costur, ara carretera.

Camí de la font d'en Plenes.

Seguim a la dreta les marques del GR (per l'esquerra a 10' queda la font d'en Plenes).

El camí de ferradura remunta el barranc travessant-lo dos o tres vegades fins que n'eixim per la vora poc abans d'arribar al molí de la Parra. Davant nostre ja veiem la magnífica silueta del tossal de Mollet, inconfundible i omnipresent durant tota la ruta.

El Tossal del Mollet des del barranc de les Parres.

Passem per dalt de la bassa i el cup, encara ben conservat. El casalici queda més avall quasi assolat. Des d'ací el camí continua recte i ample fins a la carretera on hi ha una capella de Sant Micalet.

Nosaltres no arribem a la capelleta, abans d'arribar trenquem a la dreta per una senda que baixa al barranc i travessa entre l'abundant vegetació que hi creix per a travessar la carretera sota el pont que salva un barrancusset. Esta senda es va netejar fa uns anys per a passar per ací la MIMevitant així la perillosa travessa de la carretera.

Pont de la carretera.

La senda continua per l'altra banda enllaçant entradors de vells bancals. Ens sorprén trobar el sòl cobert de pissarra i és que el material paleozòic no abunda a les nostres terres i només apareix en contades contrades.

Tram de pissarra.

El canvi en la litologia comporta també un canvi en la vegetació i apareix un conjunt florístic dominat pel bruc i l'estepa acompanyat per carrasques i alguns pins, semblant a molts racons humits d'Espadà.

La senda travessa el barranc del Salze per un pontet fet de palets. És un pont nou que s'ha fet per tal de passar la cursa btt de Vilafamés d'enguany. Després de travessar-lo deixem a la dreta un entrador a la font del Salze, molt tapat.

Pont improvisat amb palets.

Un poc més avant travessem un interessant aflorament de quarsita i per dalt d'ell retrobem el GR que havíem deixat abans. Continuem ara pel GR que puja per pista des de la carretera i continuem per ella cap al nord, resseguint les faldes de la serra.

Substrat paleozòic de la serra.

De seguida arribem a un altre encreuament de camins. Ací es junten les dos variants del GR que venen des de la Bassa de les Oronetes i continuen pel camí de la Canal cap al Pou de Mollet. Una sèrie de paletes ens encaminen cap a la font de la Canal i cap al Pou del Mollet i comencem a pujar però al passar per un bassot d'obra veiem a l'esquerra les fletxes emblanquinades de la cursa de muntanya de Vilafamés i decidim seguir per allí (després d'una breu discussió) per tal d'allargar més la ruta.

Encreuament de camins.

Seguim ara una vella pista que s'ha convertit en senda per on passa una conducció d'aigua. El traçat coincideix més o menys amb el Pas del Mollet.

Anem resseguint les faldes de les muntanyes, però al trobar un pastor elèctric al mig del camí ens posem a buscar una senda que apareix al mapa de Terrasit i que puja cap al collet del Vent. Ací comença la part més aventurera de la ruta.

Encetem la pujada per un senderol desdibuixat que no sembla que va enlloc, però després de pujar entre vells bancals coberts pel pinar trobem la traça d'un camí ample camí antic. Anem seguint-lo de pujada, no sempre pel mig perquè en molts llocs està prou tapat i és més fàcil anar per fora.

Senda tapada.

El camí fa algunes revoltes i finalment el perdem quan arriba a un planell abancalat. Ací tenim també el primer contratemps doncs Joan es fa mal quan una branca se li fica a l'ull. Com que estem prou amunt decidim seguir buscant amb el GPS la traça de camí i la retrobem a l'altra banda del replanell. Ací el camí planeja faldejant un tossalet de rodeno fins que arriba un punt on es perd. El mapa marca que baixa a buscar una senda que també puja des del Pas del Mollet però ho veiem tan tancat que decidim tornar arrere. Llàstima perquè eixa sí que estava neta (com després sabrem) per a passar la carrera de muntanyade Vilafamés.

Pas del Mollet impassable.

Retrocedim i baixem retallant algunes revoltes del camí buscant sempre el millor pas fins al Pas del Mollet i tornem enrere fins el Bassot on havíem deixat el GR.

Després de recuperar forces un poc continuem la ruta prevista remuntant el GR cap al Pou de Mollet. El camí travessa una ombria on hi ha la font de la Canal que queda dins d'un barranc tapat de vegetació. A la font s'arriba seguint una senda barranc avall, recentment netejada però no tenim temps per anar perquè n'hem perdut massa en la senda emboscada.

Un poc més avant el GR trenca a l'esquerra per una magnífica senda que puja fent voltes fins al mas del Desgarrat. En un moment salvem un considerable desnivell.

Camí del Desgarrat.

Quan arribem al costat de les runes del mas el camí es torna pista que ja no puja sinó que coninua planejant cap al mas de Paneret. Davant nostre i ja ben prop queda el Mollet i als nostres peus el barranc del Salze i el de les Parres per on hem passat.

Arribant al Desgarrat.

Passem el mas de Paneret i eixim a un camí asfaltat. Ací el GR continua pel Pou del Mollet cap a la Pedra de la Serra mentre que nosaltres anem en direcció contrària, cap als peus del Mollet que ja tenim a tocar.

Mas de Paneret.

Arribem a un encreuament de camins. Per l'esquerra continua el camí del Molí del Roig, asfaltat. Per la dreta el camí del Desgarrat o de Panero que fa la volta al Mollet i recte puja la senda que munta al cim del Mollet, per on continua el sender abalissat que fa la volta al Mollet des de l'ermita de Sant Vicent.

Camí del Molí del Roig.

La senda puja fort cap al Mollet per una de les seues cares més boniques. Travessa un interessant bosquet de pins entreverats de carrasques abans d'arribar al cormo.

La Plana des del Tossal del Mollet.

A dalt trobem les restes d'un poblat altmedieval en forma de parets caigudes i pedres escampades un poc pertot. Ací també hi ha un enforcall de senders. Per la dreta continua la senda que arriba al punt més alt mentre que nosaltres seguim a l'esquerra la senda que baixa al coll de les Saleres i, també, a l'ermita de Sant Miquel.

Fondal del Mollet.

Baixem un primer tram fins un collet on mou una altre senderol que puja a un esperó del tossal, però just ací també veiem senyals del pas de la carrera i decidim seguir-les. Baixem així per la senda de les Carboneres, recuperada per a la carrera, que travessa l'ombria del Mollet.

Pedrera a la cara nord del Mollet.

Ací els pins deixen pas a un bosquet de carrasques molt interessant. Carrasques joves que han crescut després del fort carboneig que van patir les muntanyes fa unes dècades. Encara queden restes de les carboneres que s'hi van fer en forma d'explanades de pedra on s'alçaven. La senda que les enllaça es va fer per a facilitar la càrrega i el trasllat del carbó amb els matxos.

Senda de les Carboneres.

La senda ens deixa al camí del Desgarrat just a un centenar de metres on erem abans de pujar al Mollet i ara hem de seguir-la fent la volta al tossal cap a l'ermita de Sant Miquel.

Pista del Mollet.

Deixem a la dreta la fletxa que senyala la direcció de la carrera que continua per senda cap a la font de la Canal, i seguim per la pista mentre anem trobant marques de les cates que es van fer per a traure terra i és que el Mollet, convertit en paratge natural municipal pels multiples valors històrics, geològics i botànics que atresora va estar a punt de desaparèixer o desvirtuar-se menjat pels terrers d'argila roja que alimenten les fàbriques de ceràmica.

Antigues cates mineres.

A la part sud hi ha la gran mina de Monterde que s'ha menjat quasi completament el Cormet de Pelabous, i a la part nord una altra mina, més menuda, que excava prop del coll de la Barcella.

Baixem per la pista però abans d'arribar a l'ermita de Sant Miquel encara fem una darrera drecera trencant a la dreta per una vella pista i retallant una revolta que acurta la ruta però ens impedeix passar per l'ermita de Sant Miquel. Una altra vegada ja li farem una visita més detallada tal i com se mereix.

Drecera sota l'ermita.

Seguim pel camí de Sant Miquel, envoltats per un pinar adult, i passem per la vora de la font de Sant Miquel on tot i la seca encara cau un rajolí d'aigua, suficient per a calmar la sed del caminant.

Font de Sant Miquel.

Ja estem ben prop del cotxe i apretem el pas, mentre la pista ampla fa una volta que no feia el camí vell, menjat per la mina, i sota les seues escombreres arribem a la carretera d'on havíem eixit.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

de la Pedra al Tossal de Mollet

La Pobla a Sant Joan de Moró

Pou de Mollet - font d'en Plenes

Més informació:

Centre Excursionista de Castelló (2000) S.G.R. 33 Castelló de la Plana – Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Diputació de Castelló
Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
Diversos autors (1910) Minutas del término municipal de Villafamés Ed. IGN
Gil i Peris, Palmira (2006) Toponímia dels pobles valencians. Sant Joan de Moró Ed. AVL
Diversos autors (2007) Sendes paisatges de Vida Ed. Comissió organitzadora XII jornades culturals de la plana de l'Arc

Este estiu van netejar una part de l'antic camí de Llucena al mas del Moro. Exàctament el que va des del Perxano al Llosar per les Pedroses. Com és habitual aprofitem per conèixer estos antics camins recuperats que tan ens agraden, però calia buscar-li una ruta circular i interessant.

La primera idea era començar a Araia però per no allargar massa la ruta decidim començar-la al collet de les Saleres d'on ja n'hem fet d'altres. Des d'ací pujaríem al mas de Gual per una «pista borda» (com ens van dir a Araia) i tornaríem per la font d'Uriola. Però quan hem entrat a la pista ja hem vist un cartell que posava «Atención batida de jabalí». Un poc més avant hem trobat uns caçadors que participaven a la batuda i els hem preguntat quina part cacen. Per sort cacen la banda de la dreta del camí, i ens han dit que podem fer la ruta, que només una part és per dins la batuda, però hem decidit canviar el punt d'inici i fer-ho des de la pista del mas del Moro. Ells ens ho han agraït i nosaltres anem molt més tranquils.

Inici de la ruta.

Així que hem deixat el cotxe al lloc que ens ha semblat bé de l'ampla pista i hem començat a caminar cap al mas del Moro.

Les Calçaes i el Salt del Cavall.

A la nostra dreta queda el barranc de la font d'Uriola i a la seua vora el molí del Ros. Ara tot està cobert d'un pinar jove que és el que trobarem a les faldes. Les muntanyes que ens queden al davant estan més despullades de vegetació i la pedra pren tot el protagonisme.

Caminem vora un quilòmetre per la pista que ací és planera, ampla i còmoda i ens serveix per a entrar en calor.

Barranc de la font d'Oriola.

Ens desviem tot seguit a la dreta per una pista estreta que baixa a buscar (i travessar) el barranc de la font d'Uriola i comença després a pujar cap al mas de Gual en una forta costera.

La pista es troba plena de regalls i no és fàcil per a un cotxe, però per al caminant no presenta més problema que la forta pendent que se suavitza quan arribem cap a la lloma on està el mas de Gual.

Pista al mas de Gual.

Arribem a un collet i la pista baixa per l'altra banda, travessant el barranc del Llosar fins al collet de les Saleres. Nosaltres ací trenquem a l'esquerra cap al mas de Gual que queda molt a prop però on encara hem de pujar un poc per arribar.

Mas de Gual.

Entre les cases assolades del mas acaba la pista i continua un vell camí. El camí puja un poquet i passa vora un pouet abans d'arribar a una costera pedregosa on no creix més que el romer i alguns carrasquissos.

Pou del mas de Gual.

El camí no està molt net, però molt més que l'altra vegada que vam passar i es nota que algú s'ha molestat en tallar la malea per fer més fàcil el pas.

Este tram de pujada està admirablement resolt fent grans llaçades que fan els cent-cinquanta metres de desnivell molt fàcils de pujar de manera que quan arribem a un morret que corona la costera es pot dir que quasi ni hem suat.

Camí de les Calçaes.

Al morret el camí es perd per una llometa coberta de romer. Cal seguir recte per dalt cap a dos pins solitaris que han escapat als incendis. No hi ha un camí clar i cal buscar el millor pas. A partir dels pins sembla que hi ha un senderol poc evident que en un centenar de metres més fins que trobem una pista.

Alt de les Calçaes.

Seguim ara la pista a la dreta, de baixada al barranc del Llosar travessant un pinaret de pi rodeno que creix en una ombria silícea, i és que ací els gresos grocs i grisos afloren a la superfície en un bon rodal conformant una vegetació diferent.

Mas del Llosar des de dalt de les Calçaes.

La pista baixa a travessar el barranc i poc després trobem a l'esquerra una senda que ens porta a uns bancals mig perduts. Per dalt d'un bancal d'ametlers hi ha un entrador que hem de seguir.

Drecera al Llosar.

Malauradament no el trobem de primeres i fem un parell de voltes entre bancals, remuntant el barranc, fins que fem cap a ell.

Bancals d'ametlers.

Ara només cal seguir l'entrador que abandonem per seguir una senda que entra a la font del Llosar. El mas queda a la solana de l'altra banda del barranc.

Camí de la font del Llosar.

Arribem a la font, emblanquinada i cuidada. L'aigua cau a un abeurador, passa al llavador i s'arreplega en una bassa per a regar plena de peixos. Tot un exemple de l'aprofitament tradicional de l'aigua.

Font del Llosar.

Tastem la fresca aigua i descansem un poc abans de reprendre la marxa. Ara toca seguir el vell camí del mas del Moro (o Argelita) a Llucena, recuperat pels veïns de fa poc.

Camí del mas del Moro a Llucena.

Agafem el camí per dalt de la font i comencem remuntant un barranquet. Ací s'ha fet un magnífic treball de neteja i hi ha llocs on les argelagues quasi són més altes que nosaltres.

Mas del Llosar.

Anem remuntant el barranc, deixant a la dreta un rodal de nogueres que aprofiten la frescor del fons del barranc, i de l'altra banda queda el mas del Tossal, com no dalt d'un tossal.

Camí de Llucena (a Argelita).

Passem un xicotet collet i canviem de vessant. Davant nostre veiem ja el mas i escola de les Pedroses i, més lluny, el Cabeço Blanc que destaca i domina tota esta part del terme de Llucena.

Lloma de les Pedroses.

La senda planeja per la solana fins que enllaça amb la pista que entra a les Pedroses des del Juncar.

Les Pedroses és un conjunt de quatre o cinc cases, escampades al llarg del camí, amb l'escola construïda dalt d'una llometa que domina el conjunt.

Les Pedroses.

Passem la primera casa i a l'esquerra queda la font voltada de jòvens oms. La bassa de regar ha estat reconvertida en piscina i els antics bancals d'horta estan envaïts pels oms.

Font de les Pedroses.

Continuem camí entre omets i enfilem avall cap a l'escola. Ens acostem a vore l'escola, ara de propietat particular i restaurada per a convertir-la en una segona residència però conservant l'estètica de l'original, bastida durant la república. L'escola segueix el mateix plànol que la de la Mina, la Parra, el Mosquerí o la Costa, totes elles construides al mateix temps.

Escola de les Pedroses.

Deixem l'escola i mirem de trobar la continuació del camí cap al mas del Moro. El veiem a l'altra banda d'un barranquet i baixem seguint una senda que acaba a uns bancals. Per sort de l'altra banda hi ha uns caçadors que ens indiquen el punt d'on s'agarra el camí (ben fàcil si ho saps) que també està net i perfectament empedrat.

Camí del mas del Moro.

El camí, ben ample, baixa a travessar un barranquís i remunta la vessant de l'altre costat enfilant la vessant d'una lloma per la vora del barranc de les Pedroses.

Barranc de les Pedroses.

Baixem a travessar el barranc i continuem per l'altre costat fins que la soca vella d'una gran carrasca que ha caigut talla el camí. Cal passar-la per baix i pujar un poc i de seguida eixim a una pista, que continua pujant cap a un collet entre alguns bancals treballats.

Carrasca tombada.

Al collet trobem un encreuament de pistes. Nosaltres seguim recte per una pista que travessa els bancals treballats del Perxano. El vell camí anava més avall, també entre bancals, però ara més perdut.

La Creueta.

Seguint la pista passem sota el mas del Perxano. Quan el camí gira per l'ombria d'un tossalet on creixen uns àlbers cal deixar la pista i seguir una senda a l'esquerra que entre bancals ens acosta al mas del Moro.

Bancals del mas del Moro.

Entrem al mas per la part de dalt i fem cap a la placeta que queda al mig de l'allargat carrer que forma el mas.

El mas del Moro.

Ací trobem uns hòmens que ens expliquen la millor manera de baixar cap a Araia. Un d'ells es despedeix de nosaltres que va a dinar al Llosar seguint també el camí que nosaltres hem fet.

El mas del Moro és un dels grans masos de Llucena, de fet és el més gran i va arribar a tindre 76 habitants empadronats fa cent anys. Ara tan sols una persona continua empadronada però quasi totes les cases estan arreglades i sempre trobarem algú o altre al mas.

Pallissa de baix i camí d'Araia.

Travessem el mas de dalt abaix pel carrer major (i únic) i anem baixant cap a les pallisses que queden a la part baixa. Per baix de les últimes cases busquem un vell camí que de vegades es perd que baixa a buscar una pallissa que queda uns centenars de metres més avall. Tan se val trobar el camí perquè al recte també se pot baixar bé. Ara sí, cal apuntar a la caseta si no volem acabar embardissats entre argelagues i esbarzers.

El mas del Moro des del tossal del Bosc.

Per la vora de la caseta passa el camí que de seguida ix a la pista que puja des de la font d'Oriola al mas, substituïnt el vell camí.

Baixem ara per la pista, convertida en part en senda a l'haver-se'n traçat una altra paral·lela per a un terrer d'argila que no va acabar de funcionar (sortosament).

Pista d'Araia.

Enllacem amb el camí del terrer i a partir d'ací ens trobem amb una pista molt ampla però quasi abandonada que va baixant cap al barranc de les Pedroses.

A la nostra dreta queda el Cabeço Blanc i la pista gira passant quasi a les seues faldes abans d'arribar al mas d'Aguilera, voltat de bancals treballats que destaquen entre els pinars que creixen per tot arreu.

Mas d'Aguilera.

Un poc més avant deixem a l'esquerra una pista que baixa a travessar el barranc i puja cap al mas de Gual, i uns centenars de metres més tard enllacem amb la ruta que hem fet d'inici. Només ens queda desfer el tros de camí que ens separa del cotxe per acabar la ruta.

Ara ens toca un tros de pista amb el cotxe abans d'anar a una altra escola que ja no ho és, la d'Araia, on ara està el bar del poble, on aprofitem el solet de finals d'octubre davant d'una beguda fresca.

Ací està el track:

I ací una altra ruta que comparteix part del recorregut:

des d'Araia al Cabeço Blanc pel barranc del Llosar

Més informació:

Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau (2008) L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora. accessible a la web <http://www.lalcora.es/files005/images/mapaanvers.pdf>
Muñoz Badía, Ricardo (1996) El Maestrazgo, l'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Antinea
Cartoweb
(1920) Minutas del MTN del término municipal de Lucena del Cid. IGN
Muncharaz Pou, Manuel (1984) Actas de clasificación de Lucena del Cid. Generalitat Valenciana.
Escrig Fortanete, Joaquin (coord.) ( 2011) La Llucena masovera

Hui tornem a la serra d'Espadà i ho fem amb la intenció de conèixer una senda que no hem xafat mai.

Al mapa de Chóvard'el Tossal Cartografies apareix una senda que puja al collado de los Lentiscos, en la ratlla de Chóvar i Azuébar. Ja fa temps que tenia en ment aprofitar-la per a fer una circular al voltant del pic de la Bellota, però com que es veu tapada i la baixada havia de ser camp a través vaig desestimar. Ara bé, al nou mapa de la Serra d'Espadà d'el Tossal que ix a la venda el desembre apareix la senda que continua per l'altra banda, així que ja no hi ha excusa per anar a vore que tal està i també a aprofitar-la per a fer un recorregut circular al pic de la Bellota.

Eixim de Chóvar més tard que no contàvem i ho fem pel lavadero, que hui està sec. De seguida la senda coincideix amb el camino de Eslida al punt on passa el barranco del Carbón, però de seguida el deixem per a seguir el camino de Bellota .

Antic llavador de Chóvar.

El vel camí ha estat aprofitat per a fer descens amb btt i per això s'han fet salts i han peraltat algunes revoltes modificant, a vegades de manera substancial, el traçat. Fins i tot trobem zones on s'han fet passeres amb palets que si bé faciliten la baixada de la bicicleta no ho fan per al pas dels caminants i fan molt difícil el pas de cavalleries que, al cap i a la fi, és per a qui es va traçar el camí.

Camino de Bellota.

Pujant pel camí deixem enrere unes boniques vistes del poble de Chóvar abans d'arribar al Tollo de la Rocha, ara reconvertit en aljub cobert situat al collado de las Alegas.

Collado de las Alegas.

Ens trobem en una important bifurcació de camins. Per la nostra dreta puja la pista des del poble. Per dalt l'aljub puja la pista cap al Prado i la fuente Bellota. Avall continua la pista a Bellota Bajo. Recte continua el camino de las Alegas cap al barranco de Bellota i a l'esquerra el camino de los Lentiscos.

Deixant l'aljub del Tollo de la Rocha a la dreta i el de los Lentiscos a l'esquerra seguim pel camino de las Alegas que baixa en diagonal al barranco de Bellota.

La senda no està massa xafada però és de bon passar i està marcada amb marques blaves que ens acompanyaran fins al Rincón del Pino.

Fem el primer tram de baixada per una vessant deforestada on només alguna garrofera i olivera vella i alguna surera destaca entre el matollar.

Baixant al baranco de Bellota.

Arribem axí al barranc davant la caseta de los Miguelones flanquejada d'uns magnífics exemplars de surera que creixen al mig del barranc. Per la vora del barranc corre una pista que seguim aigües avall.

La pista ha estat netejada recentment i s'agraeix perquè sembla que té molt poc trànsit i més bé és un ample camí. Quan acaba continuem pel barranc fins a la confluència amb el barranco de Logroño.

Barranco de Bellota.

Ací es junta el camino de los Lentiscos que havíem deixat al Tollo de la Rocha i que passa prop del Monte Rubial i baixa fent llaçades per la vessant. Eixe camí està molt tapat i encara que la traça es veu bé entre el coscollar no és fàcil de passar.

Seguim un poc més avant i deixem el camí net que continua barranc avall a buscar la Bajada de Guarga. Nosaltres trenquem a la dreta pel vell camí, evident però molt poc xafat i prou tapat.

Camino de los Lentiscos (o el que en queda d'ell).

Comencem a pujar al collado de los Lentiscos entre grans coscolls i argelagues que tapen el camí fent difícil el pas. Malgrat això seguim la traça fàcilment i per si dubtem anem trobant marques blaves que ens indiquen el camí.

Remuntant el camí amb el barranco de Logroño al fons.

El camí deguere ser molt important perquè es nota la faena feta en la seua construcció, excavat en la vessant, amb restes d'empedrat i molt ben traçat per a pujar sense cansar-se.

Passem per la vora d'uns bancals coberts de malea i encetem l'últim tram on la malea és més baixa i menys punxosa perquè hi ha menys molla i més rocam sent ací el romer en molts llocs dominant.

Seguim un rellomet que ens acosta al collado de los Lentiscos o de la Carrasca, i el nom segon li escau perquè hi ha un grupet de carrasques just al coll.

Arribant al collado de los Lentiscos.

A l'esquerra queda el Alto de Menda i a la dreta la carena que puja cap al pic de Bellota. Nosaltres busquem un poc i trobem una senda que baixa al recte per l'altra vessant.

Collado de la Carrasca (a la dreta) o de los Lentiscos.

Per sort fa poc l'han netejada i és passa bé. Així comencem a baixar cap al Rincón del Pino.

Baixant del collado.

La senda no baixa recta sinó que fa la volta a la capçalera del reguer que travessa pel racó seguint uns bancals fins que enllaça amb l'antic camí que hi pujava. Continuem per una vessant on només creix la malea perquè la roca està a flor de terra. Ací no s'ha netejat i cal estar atents a les marques i la traça del camí per no perdre'l. Esta vessant contrasta amb l'altra coberta per un espès pinar.

Senda pel Rincón del Pino.

Al llarg del camí hem anat trobant les mateixes marques blaves que venim seguint des de Chóvar però ara les perdem perquè continuen per un lloc més tapat mentre que nosaltres baixem a un bancalet i seguim per l'entrador que enllaça diferents bancals a eixir a la pista de Menda.

Arribats a la pista seguim amunt entre bancals d'oliveres i ametlers encara treballats.

Pista de Menda.

Mentre pugem ens adelanta un cotxe que s'atura un poc més avant. Aprofitant l'ocasió li preguntem al xòfer si estan de batuda i ens comenta que estan mirant per on es mouen els senglars per a l'endemà que toca batuda per esta zona. També comenta que ja hi ha prou cabres pel terme d'Azuébar de manera que enguany han donat permís per a matar-ne un parell. Cabirols també comencen a haver-ne però no tants encara.

Dient-li que anem al Bellota ens explica el camí que puja per la Dotora i li ho agraïm encara que ja el coneixem.

Seguim pista amunt i de seguida trobem la casa de la Dotora, més bé un refugi, per on entra una pista cap als bancals. La seguim fins que es perd en un tros treballat continuant per l'altra banda les traces de la pista, ara sense ús. Deixem enrere les oliveres i entrem de ple al bosc de sureres que ens acompanyaran al llarg del que ens resta de recorregut.

Drecera per la Dotora.

Cal estar atents per no saltar-se la senda que puja cap a la Sierra. Una fita assenyala el lloc on mou.

Pujant al Pocico de la Sierra.

La senda remunta ràpidament els dos-cents metros que separen el fons del barranco de la Bellota (de Azuébar) del Pocico la Sierra. La part principal de la pujada és seguint una senda que va fent voltes per suavitzar la pendent, però finalment es fa perdedora i l'últim tram fins que arribem a una vella pista és al recte.

Tram difícil.

Seguint la pista arribem al Pocico la Sierra on hi ha una vinya nova i per on passa la pista d'Azuébar a Chóvar. Ací ens abandona Joan que ha d'estar pronte a casa i continua a la dreta per la pista cap a la fuente Bellota de tornada a Chóvar.

El Pocico de la Sierra.

La resta seguim la pista a l'esquerra passant sota les pedreres de la cara sud del Bellota. Per ací vam pujar l'última vegada i fóra una bona opció de pujada però hui no anem mentalitzats per a fer la llarga i esvarosa pedrera així que continuem per la pista que fa la volta per l'oest, envoltats de sureres que en esta part formen un preciós bosc.

Sureres a la pista de Menda (o de Bellota).

El cel, que ha estat tot el matí núvol, es posa negre com si anara a ploure però fa un fort vent que s'enduu els núvols i la pluja i no ens cau ni una gota.

Los Castillejos des de Bellota.

Quan la pista està a punt de travessar el barranco de la Sunsida l'abandonem per una senda que puja a la dreta. Hi ha una altra senda que enllaça amb esta i mou pel mateix barranc, però com la vam fer fa poc triem la primera per no repetir-nos massa.

La senda comença a pujar traçant una diagonal per suavitzar la pendent. Quan gira trobem a pocs metres la fuente de la Sunsida, amb aigua tot i la sequera que patim, però que naix de terra i està prou bruta.

La senda continua recte fins a un pedregal. Ací acaba al replanell d'una antiga carbonera que té una caseta sense teulat a la vora.

Pedrera a la falda del Bellota.

Ací acaba la senda bona, ara cal pujar seguint les fites costera amunt sota els grans alcornocs que creixen a la falda del Bellota.

Senda per les pedreres.

Quasi de seguida perdem les fites i acabem pujant recte pel pedregal que hi ha sota les sureres fins que, prou més amunt, enllacem amb l'altra senda que pujava des del barranc.

A partir d'ací la senda està més clara doncs l'han netejada recentment. Travessa un pedregal i eixim del bosc quasi a l'altura del collado de Bellota.

Dalt de Bellota.

Arribem al collado on enllacem amb el PR-64.3 que ressegueix els cims d'Espadà entre Algimia i Chóvar, i el seguim cap a Chóvar enfilant l'últim tram de pujada al Pic de Bellota.

A l'esquerra ens queda Aín, al fons del barranc de la Caritat i als peus del Benialí, i davant nostre el Puntal de l'Aljub. Més a l'esquerra queda la Serra de la Creu on es veu la taca negra del pinar cremat este estiu.

Arribem al punt més alt. Per la dreta mou la senda que entra al Pic de Bellota però hui no hi anirem. Continuem recte de baixada cap al Pinar del Retor.

Puntal de l'Aljub des del Pinar del Retor.

Arribem a un collet on hi ha unes trinxeres i abandonem el PR. Seguim per la dreta una senda que baixa a la fuente el Lobo, als peus del Bellota.

Collet.

La senda baixa fent revoltes per suavitzar la pendent i les nostres cames ho agraeixen perquè el desnivell i els quilòmetres ja comencen a pesar.

Senda a la fuente (perduda) del Lobo.

Arribem finalment on era la font i on acaba una pista. Ara cal seguir pista avall passant sota els pedregals de la cara est del Bellota. Algun dia hem de vindre a provar de pujar per ahí, i per fer un tast baixe per un pedregal retallant així una revolta de la pista arribant al punt on enllaça amb la pista que ve de les Tres Creus d'Eslida.

Pedreres a la cara est del pic.

Seguim ara a la dreta fins a una gran surera on entronca amb la pista d'Azuébar a Chóvar que seguim ara a l'esquerra cap a la font de la Bellota.

Encreuament de pistes.

La pista fa una gran volta per a baixar a la font, malauradament hem anat mirant de baixar recte però està tan tapat de malea que sembla impossible passar.

Arribem a la font i trobem un parell de parelles que estan descansant. Nosaltres fem el mateix, fem un glop d'aigua i descansem un poc abans de reprendre la marxa.

A esta font als mapes del Tossal (tan ben treballats) l'anomenen fuente de la Vaquera, la de Bellota està al fons del barranc, ara totalment tapada, per tant quan es parla habitualment de la fuente Bellota es fa referència a esta.

Fuente de Bellota.

Recorrem les vessants de Bellota. Ací creix un dels boscos de sureres més purs i ben conservats de la serra.

Barranco de Bellota (de Chóvar).

Arribem per ell a la caseta del Prado, davant d'uns bancals d'ametlers. Hi ha un bon porxe que ens pot servir de recer en cas de pluja o per fer nit si anem de travessa. Puc donar fe.

Caseto del Prado.

Seguim pista avant per una raconada coberta per un bosc de sureres on els arbres mostren encara els efectes d'un incendi que els va cremar als anys 90. Per sort no els havien tret el suro que els va protegir de manera que no van morir i quasi estan com abans del foc, llevat del suro mascarat.

Sureres mascarades pel foc.

Després d'un bon tros per la pista que va planejant arribem a un morret on trobem el PR-63.4 que havíem deixat abans del Pinar del Retor. Ací segueix el vell camí d'Eslida a Chóvar i és el mateix que seguirem nosaltres per tornar al poble que ja està molt prop.

Pista a la carretera d'Eslida.

Deixem una pista a la dreta que baixa al Tollo la Rocha i fem uns metres més per pista abans de trencar a la dreta per a baixar seguint un rellomet ja directament al poble.

Chóvar.

La senda es troba en prou mal estat pel pas de les btt que han retallat les voltes i han erosionat molt el sòl de manera que ara hi ha molts trams amb forta pendent i pedregosos, mentre que les voltes del camí vell estan tapades de malea i impossibles de seguir. Això no és culpa només de les bicicletes sinó també de molts senderistes que pensen que el camí més curt és la línia recta quan en muntanya (i sobretot fent tirades llargues) no sol ser així, i les cames agraeixen les revoltes dels camins tan de pujada com de baixada (sobretot si volem continuar caminant durant molts anys).

Collado de las Salegas des del camino de Eslida (i Ain).

Arribem finalment a una pista que baixa del Tollo la Rocha només a cent metres del pont sobre el barranco del Carbón que havíem travessat al començar la ruta.

Ja només ens queda fer un bon glop i rentar-nos un poc a la fuente de San Antonio per presentar-nos més presentables al bar del poble.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Volta al monte Rubial de Chóvar
Pujada al Bellota des de Chóvar
Chóvar al Puntal de l'Aljub (o Mesquita)
Azuébar: de Menda al Bellota i el Castillejo
Al Bellota per la pedrera des d'Aín
d'Aín al Batalla i retorn pel Bovalar

Més informació:

Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
Martí Coronado, Jose () Un paseo por Chóvar. Senderismo y cicloturismo en la sierra de Espadán.
Ajuntament de Chóvar
Arnau Juan, Oscar (2010) Mapa
Cronista Jose Martí Coronado pàgina personal.

Encara que ja acurte molt el dia aprofitem un dimecres de vesprada (per fi) per a eixir a la muntanya i trencar la rutina de la setmana. Com que no podem anar molt lluny ni molt llarg ens decidim per una ruta circular a Fanzara, pujant a la Mola pel mas del Pi (seguint un track de Crinet) i baixant per la cova de la Mola.

Encara que podríem eixir des de la carretera de Montanejos decidim fer-ho des del Chirlán perquè així si se'ns fa de nit l'últim tros és més fàcil de fer. Al final ens va anar bé la decisió.

Deixem el cotxe a la part baixa d'una gran finca de tarongers totalment abandonada. Abans per ací passava el camí de Fanzara a Suera (i Tales) però al fer la finca en van esborrar les traces i només el trobem als dos extrems de la finca.

Senda cap al corral de Chirlan.

Travessem la finca pel mig seguint els camins asfaltats oberts per a l'explotació fins que arribem a un dels extrems. Ací trobem una senda prou xafada pels cavalls que hem de seguir. Travessem un parell de pistes i descartem altres sendes de les moltes que anem trobant fins que arribem a les runes d'un corral assolat.

Corral de Chirlan.

Deixem el corral a la dreta i continuem un bell tros entre el pinar que ocupa tot el que abans foren antics bancals de garroferes. La senda més clara continua recte però nosaltres trenquem a l'esquerra per un camí també clar i evident que busca un reguer que baixa des de los Collados.

Travessem el reguer i pugem fins a una era. Ací hi havia un antic algepsar i encara es conserva una caseta, el forn d'algep i la era amb un rulo per aplanar-la.

Algepsar.

Al costat del rulo hi ha una fita que marca el punt on abandonem la senda i continuem per un corriol obert per a pujar a dalt dels Collados.

El senderol travessa per bancals abandonats, coberts de pinar i malea. Per sort fa poc algú ha passat i ha netejat i enfitat el pas de manera que és fàcil de passar i seguir.

Corriol de pujada.

Anem seguint una llarga diagonal mentre remuntem les faldes del Patxaco. Ací el pinar és més espès i conforme pugem anem veient com s'estén als nostres peus fins els primers horts de tarongers d'Onda.

Arribem a un punt on les fites estan acompanyades de marques de pintura verdes que ens ajuden a no perdre'ns, sobretot en aquells punts on el traçat de la senda no és evident.

El Montí i la mar al fons.

Quan ja hem fet quasi un quilòmetre canviem de direcció i comencem a pujar cap al nord en un tram on el pinar és més madur i espés.

Tram emboscat.

Finalment eixim del pinar i enfilem recte amunt per una costera pedregosa coberta de coscoll. Este és el paisatge dominant a bona part de la Mola de Fanzara, així com al Turio i Saganta on la roca calar aflora en superfície impedint el creixement del bosc. Només el coscoll s'arrapa a les vessants i no les cobreix totalment. Gràcies a això és fàcil pujar encara que les cabres i senglars que hi passen han obert multiples senderes que s'encreuen i és fàcil perdre's. Per sort anem trobant algunes fites, poques perquè les cabres les tomben i, sobretot marques de pintura, primer verdes i més amunt blanques o roges, que ens encaminen pel millor pas.

Terreny calar per dalt del bosc.

Arribem finalment a dalt on la pendent suavitza i el coscoll creix més alt. Girant el cap endarrere la vista es perd per la Plana que queda als nostres peus, fins a la mar i més enllà on les Columbretes es retallen a l'horitzó.

La Plana des de la Muela.

Però tornant endavant encara ens queda una trossada per arribar a la caseta Rero, i davant nostre tenim un tram molt tapat. Per sort el track que portem ens encamina pel bon pas, esquivant els punts on el coscoll creix més espès i ens duu a una vella pista oberta entre el coscollar que seguim.

De seguida el terra canvia. Ací hi ha més molla i les carrasques prenen el lloc del coscoll, encara que als vells bancals són els pins qui formen un bonic bosquet.

Cim de la Muela.

Travessant el bosquet arribem a la caseta Rero, arreglada encara que sembla que poc visitada darrerament.

Caseta Rero.

Ací arriba una pista des del mas de los Frailes, i continua cap a los Collados. Nosaltres la seguim passant a l'altra vessant que mira ja cap a la Mola de Fanzara.

Pista a los Collados.

La Mola o la Muela no és una única muntanya, és el nom que pren l'ampla extensió montuosa que queda entre el barranco del Turio i el de los Gamellones. No es tracta d'una mola com les del Maestrat però sí d'un terreny pla i elevat que contrasta amb els cims costeruts d'Espadà. Ara bé la Muela no és totalment plana i alguns barranquissos la travessen i la fragmenten.

Darrere nostre queda el Cerro de la Muela, la part més alta, on hi ha un punt de vigilància forestal. Davant nostre i de l'altra banda del barranco de los Gamellones queda la Muela pròpiament dita.

Las Picorzas i el Turio.

Nosaltres avancem per una pista que es dirigeix a los Collados fent la volta per l'ombria d'un tossalet.

Arribem als Collados on hi havia un parany en unes carrasques. Les carrasques encara hi són però totalment abandonades. A la vessant que mira a la Plana hi ha les runes de l'antic mas. Per allí continua la pista principal però nosaltres, seguint el track de Crinet, trenquem a l'esquerra per una pista més recent que fa la volta a un tossalet per l'oest abans d'acabar a un collet.

Anitc parany de carrasques a los Collados.

Des d'ací baixa una vella senda cap a los Gamellones.

Al principi es distingeix prou bé i no és difícil de seguir tot i què no està massa neta. Més endavant sí que es nota que en algun moment s'ha netejat, encara que el poc ús fa que la traça no estiga del tot clara.

La senda arriba a uns bancals i baixa rete per ells fins el barranco de los Gamellones. El travessem i pugem per l'altra banda també per uns vells bancals fins que enllacem amb una senda més clara. Esta ve també des de los Collados quan acaba la pista que hem deixat allí dalt.

Baixada al barranco de los Gamellones.

A partir d'ací la senda està clara i també netejada de fa uns anys. Ara el coscoll torna a créixer i sinó s'usa tornarà a tapar-se novament. Per sort els caçadors de Fanzara, els únics que passen per ací, la netegen de tant en tant.

Los Gamellones.

La senda ens puja per la solana del barranc a un vell corral assolat. Es tracta del corral i caseta de los Montañeses, ja a la vora de la Muela.

A partir d'ací ja és tot pla i fins al corral arriba un entrador des de la pista principal, ben propera.

Pista de la Muela.

Continuem per la pista principal uns metres fins al desviament a la Cueva de la Muela. Just ací una família de senglars travessa la pista davant nostre però són massa ràpids com per a fer-los foto.

Deixem la pista que puja des de la Cueva Santa fent voltes i seguim el camí vell que baixa recte. Apretem el pas perquè encara ens queda un bon tros i només una horeta llarga de llum.

Mentre caminem ens trobem una aparició més estranya que els senglars, almenys un dimecres a estes hores, un espeleòleg que ve de visitar alguns dels avencs que hi ha per estes llomes. No ens entretenim a xarrar perquè tots tenim pressa per por que es faça de nit.

Camino de Fanzara.

Un poc més avant deixem a l'esquerra el camí que baixa a Fanzara. És una senda recuperada i neta que fa goig de passar. Nosaltres seguim recte baixant cap a la Cueva de la Muela, situada a l'extrem d'una xicoteta foieta.

Entrem a la cova perquè cap dels companys l'havia visitada i als nouvinguts sorprén l'amplitud de la sala, i també la senda que baixa. Cap al fons hi ha un dipòsit que recull l'aigua que degota del sostre amb una aixeta per poder beure. És bo saber-ho perquè l'aigua no abunda per ací.

La cova és un bon lloc per fer nit però hui no toca i encara ens queda baixar la cresta rocallosa que ens durà al fons del barranco de los Gamellones a l'altura de los Ojales, i millor fer-ho amb llum del dia.

Dolina on està la cova.

Busquem el senderol que hi duu a la cresta i comencem a trobar fites. Gràcies a això ens costa poc de seguir. Sort perquè les altres vegades que havia passat este tros era prou perdedor i sempre havíem estat molt de temps per a trobar el camí correcte.

Arribem a la cresta i seguim les fites que no ens abandonaran fins abaix de tot. Gràcies a les fites i fent memòria de les rutes fetes per ací fa anys avancem ràpidament, encara que bona part de la ruta transcorre pel rascler que cobreix el rellomet. Hi havia una antiga senda que apareix ací i allà però qui l'ha enfitada (i netejada també) ho ha fet recte evitant així haver de netejar massa tram. A més al traçar-la per la roca evita que la vegetació la torne a tancar.

Cresta del Carrascalet.

L'última part de la baixada coincideix amb una línia elèctrica, encara que no anem directament per sota. Finalment eixim a una pista a la vora d'un cobert usat per a les abelles d'un colmenar proper. No passem molt lluny de les abelles i a més a estes hores, ja quasi de nit fosc, tampoc hem de tindre cap por de les abelles que ara estan dormint.

Seguim ara la pista que continua barranc avall, deixant a l'esquerra los Ojales secats per uns moderns pous d'aigua i arribem ja fosc a la carretera de Montanejos.

Ara ens queda quasi un quilòmetre de carretera. Este tram es pot fer per la senda que passa paral·lela a la carretera remuntant el barranco del Baladrar, però de nit preferim la primera opció.

Per sort passen pocs cotxes i els llums dels frontals assenyalen el lloc on som.

Passem per davant la caseta del Churro on ens lladren els gossos, i també deixem una altra caseta a l'altra banda del barranc on tenen animals.

Arribem al punt on la carretera fa una revolta travessant el barranc i nosaltres l'abandonem seguint recte per ell.

Ací toca usar els frontals per trobar la senda que puja un poc fins al corral del Baladrar on continua per pista. La pista, més oberta i blanquinosa, fa possible caminar sense llum, ajudats de la mitja lluna que lluu al cel, però la quantitat de sendes i pistes que hi ha aconsella usar el frontal per destriar quina és la direcció correcta.

Finalment enfilem el vell camí de ferradura de Fanzara a Tales i Suera que és on hem deixat el cotxe. El camí és ample i no puja ni baixa massa. Anem sempre sota el pinar sense la lluna que ens il·lumine i toca tirar mà dels frontals.

En un moment donat ens apareixen dos grans focus davant nostre i sembla que es fa de dia. El primer pensament és que ve un cotxe o una moto però no, es tracta d'un ciclista que ha eixit a pedalar de nit, encara que per a ell quasi és de dia.

El saludem i ens pregunta si ens cal alguna cosa. No gràcies. Pensem que hi ha gent per a tot, mira que eixir a estes hores ja de nit. Supose que ell també dirà el mateix de nosaltres.

Arribem finalment a la gran finca de tarongers del Chirlán i entre els arbres mig morts seguim el camí asfaltat que fa la volta fins al punt on hem començat a caminar unes hores abans, quan el sol lluïa ben alt al lloc on ara està la lluna.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Circular a la Cova de la Mola
La Mola, el Turio i las Picorzas
de Fanzara a la Mola per la fuente del Turio
Mas de los Frailes - Collados - Cova la Mola
Fanzara - cova la Mola - la Lleuja

Més informació:

Guarque Porcar, José Mª (2013) La piedra seca en Fanzara
Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares. Ed. Cajar rural San José Almazora
Cartoweb
(1909) Minuta del mapa topográfico nacional de Fanzara

Per a este cap de setmana les previsions donaven aigua, així que calia quedar-se a casa o buscar una alternativa. L'alternativa finalment ha estat pujar prou amunt per buscar la neu i per a poder fer una ruta amb raquetes.

Finalment ens ha tocat anar fins a l'entrada del Pinar Ciego per a trobar prou neu per a fer raquetes, i tot i que estava molt humida i no en les millors condicions hem pogut fer una bona volta. I és que l'any passat, tan càlid i sec, ens en vam quedar en les ganes.

Així que sota una intensa pluja hem pujat cap a Penyagolosa. Conforme pugem anem veient com els barrancs i rius van ben plens, i baixa aigua per qualsevol racó. Els bancals estan amerats i han eixit ullals que fa temps estaven eixuts. Però anem pujant i no trobem neu.

Entrem per la pista forestal del Pinar Ciego i només a partir de 1700 metres comencem a trobar neu, però molt humida i en males condicions. El dia no pinta molt bé.

Per sort a partir de 1800 metres el toll de neu ja és considerable i es troba en bones condicions, així que ens acostem a l'entrada del Pinar Ciego i deixem el cotxe a l'encruament amb la pista de Mosqueruela a Valdelinares. Continua nevant i esperem poder eixir-ne a l'acabar la ruta.

Entrada al Pinar Ciego.

Ens calcem les raquetes i comencem a caminar per la pista, on hi ha més toll de neu que al pinar on part de la neu encara està dalt dels pins.

El paisatge que ens envolta és tot blanc, el terra, els pins i la neu que va caient, fina i molt humida.

Quan portem ja un bon tros ens desviem entre el pinar per anar al masico del Botiguero, a l'ombria del Pinar Ciego.

No seguim un camí clar sinó que aprofitem que el pinar està prou net per anar avançant més o menys al recte, encara que aprofitem els caminals de traure pins perquè allí s'acumula més neu i és més bo per a les raquetes.

Travessant arribem a una pista i la seguim pensant que és la que entra al mas. Però quan ja duem un bon tros ens donem conter que puja cap al Pinar Ciego així que baixem al recte al barranco del Botiguero trobant-nos quasi davant del mas.

Masico del Botiguero.

Ens acostem al mas i ens arrecerem als estables per a fer un mos i descansar un poc. Ací encara que també fa fred no bufa l'aire ni cau la neu i podem recuperar forces i mirar tranquilament el mapa per estudiar la continuació de la ruta.

Quadres del mas.

Decidim seguir barranc avall i buscar una senda que puja des de las Valtuertas.

Seguim pel barranc que s'encaixa i passem per la vora d'una fonteta.

Ací trobem una pista de traure fusta que recorre la dreta del barranc i la seguim.

Ací estem més baixos i la neu està més humida i pesada. A la nostra esquerra el barranc acaba al gran fondal de las Valtuertas, però no l'arribem a vore entre la boira.

Seguint la pisteta girem a la dreta per pujar a un collet, i quan la pista mor continuem camp a través fins que trobem l'assegador del Ripollés que passa per dalt. Acompanyant l'assegador baixa des del cim una pista, i només hem de seguir-la.

Com no ens hem de preocupar per l'orientació ens dediquem a disfrutar del paisatge que en este darrer tram de pujada és espectacular. La neu està en més bones condicions, no para de nevar finet, i els arbres pareixen postals nadalenques.

Torre i vèrtex de Bramaderas.

Arribem al cim i entre la boira apareix la torre forestal i el vèrtex del Pinar Ciego (o Bramadoras), però el primer que fem és buscar la caseta per arrecerar-nos.

Refugi del Pinar Ciego.

La trobem amb palla i fem d'algun cavall que han ficat este estiu ací, i sinó fora per les femaes abelleix fer-se un llit de palla per estirar-se una estona.

Fem un mos i descansem un poc abans d'acostar-nos al vèrtex a fer la foto de rigor dalt de tot.

Vèrtex geodèsic.

Ací hi ha prop de dos pams de neu i sense raquetes quasi ens arriba al genoll.

Però no podem fer-ho molt llarg així que ens tornem a posar les raquetes i enfilem la llarga pista que ens portarà de tornada al lloc on hem deixat el cotxe.

La neu està molt humida i la pista es fa molt llarga. De fet ho és i són quasi quatre quilòmetres de pista els que ens separen del cotxe.

A mi personalment se'm fa molt llarg perquè per culpa de la falta de pràctica amb raquetes se'm comencen a carregar les cames i el darrer quilòmetre sembla etern.

Pista del Pinar Ciego.

Però finalment arribem a la traça que hem fet a l'eixir i seguint-la fem cap més fàcilment al cotxe.

Per fi hem pogut fer una ruta amb raquetes, llevant-nos l'espineta de l'any passat i rememorant altres temps quan tots els anys ens acostavem al Pinar Ciego un parell de vegades per a passejar per neu.

Esperem que no siga l'última de la temporada.

Ací està el track:

I ací altres rutes amb raquetes pel pinar ciego:

pinar ciego a la valtuerta
pinar ciego al hornillo
volta al pinar ciego

Més informació:

Sitar
Ayuntamiento de Mosqueruela
Peña Monné, L. et al. Paisajes naturales de la provincía de Teruel Ed. Instituto de Estudios Turolenses, Teruel, 2000
Gonzalez Cano, J. M. et al. Inventario abierto de los bosques singulares del sector S.E. de la provincía de Teruel. Ed. Consejo de la protección de la naturaleza de Aragón, Zaragoza, 2001

Ja n'hem fet tradició de pujar cada any a Penyagolosa amb la família. Per no fer la pujada sempre igual hem anat canviant de ruta de pujada però ja quasi les hem esgotades totes. Així que enguany la idea era pujar a l'estiu i fer nit dalt del pic. Al final no va poder ser i vaig decidir posposar la ruta esperant l'hivern i la neu, i esperant esperant quasi s'ha acabat l'any així que toca pujar ... i per sort trobem neu. Així que la pujada d'enguany serà la primera hivernal a Penyagolosa per als menuts de casa.

Quan ens acostem a Sant Joan la cara nord de Penyagolosa es veu ben blanca. Amb la calor que fa no esperàvem trobar tanta neu, així que ben alegres comencem a caminar pel Peiró cap al barranc de la Pegunta.

Peiró de Sant Joan.

Remuntem el barranc un tros i ens desviem per a seguir el camí del mas de Benages, molt bonic però perdedor per poc xafat. L'agafem per darrere els paelleros del campament de la Lloma Belart i el seguim molt desdibuixat per un tallafocs abandonat.

Inici del camí del mas de Benages.

Quan hem fet un poc tros de camí comencem a trobar fites que ens ajuden a seguir-lo. Ja m'havien dit que estava enfitat i més xafat i bé ho mereix sent com és un dels camins més bonics de Penyagolosa.

A les ombries comencem a trobar restes de neu de la nevada de fa una setmana i als xiquets comença a fer-los goig.

El camí baixa a travessar un reguer. Ací és més clara la traça però estava molt tapat de rosers borts, per sort qui ha enfitat el camí també ha esporgat els rosers i es passa sense problemes.

Fites al camí del mas de Benages.

Anem travessant el net pinar de pi roig entreverat amb pi negre, que es fa dominant quan girem per enfilar cap al barranc de l'Antona.

Sense perdre altura enllacem amb la senda que remunta el barranc de l'Antona des de la pista del mas de Benages i ens entretenim a enfitar bé este punt, sempre conflictiu.

Enllaç amb el barranc de l'Antona.

A partir d'ací el camí està més fressat i més clar, encara que no segueix el traçat de l'antic camí de cavalleries que pujava fent voltes sota els pins. Ara puja al recte seguint els ròssecs de traure pins per on ara corre l'aigua i que es troba molt més marcat.

Remuntant el barranc de l'Antona.

A la part alta del barranc el sòl sota els pins comença a blanquejar amb la neu que encara es conserva protegida pels grans pins. Un poc més avant el pinar adult deixa pas a un pinaret molt més jove, és la diferència entre el Pinar de l'Estat (ara de Conselleria) que fa més de trenta anys que no es talla, i el pinar del mas de Benages, explotat per a fusta i per això molt més jove.

Arribant al mas de Benages.

Travessem el pastor elèctric que envolta les terres del mas i fem l'últim tram de pujada fins al collet on s'alça la casa.

Mas de Benages.

Ací trobem uns xics que han pujat remuntant el barranc de l'Avellanar i ens estem una estona mirant la continuació de la ruta. Ho fem seguint un track de C.E.B. Ferran que travessa la lloma Belart per arribar a la Banyadera.

Neu a l'ombria de la lloma Belart.

Passem per la vora de la font del mas, abundant d'aigua, i ens desviem tot seguit per la senda que fa drecera cap als Masets. No la seguim massa estona i de seguida pugem al recte a la lloma.

Mas de Benages i de les Xiquetes des de la Lloma Belart.

Seguim la solana de la lloma, on no hi ha massa neu, cap al cim on destaca un gran pi.

Pi al capoll de la Lloma Belart.

Al costat del pi hi ha velles trinxeres de la guerra civil. Un dels pocs llocs del Penyagolosa on poden trobar-se'n. Ací mateix aprofitem per fer un mos que ja va sent hora. Les vistes des de dalt la lloma són magnífiques i destaca, sobretot, la veïna Penyagolosa.

Trinxeres dalt la Lloma.

Després de dinar al solet continuem la marxa per la pista que munta a la lloma des de la vessant de la Pegunta. Ací hi ha més neu i en molts trams cobreix totalment el terra.

A l'ombria abandonem la pista per seguir un senderol que ens acosta al Pi indultat del boticari Calduch.

Pinar al Rodal Bonic.

Un cartell ens indica com seguir sota el magnífic pinar de pi roig fins que arribem als peus del pi, on hi ha un panell explicatiu i una placa de pedra en homenatge al insigne botànic, boticari i excursionista.

Pi del boticari Calduch.

Des d'ell i sense perdre altura en poc tros arribem als Masets, i baixant un poc, a la Banyadera.

Fins ara no havíem trobat quasi ningú, a partir d'ara ja no anem sols sinó acompanyats en el trajecte senderista més freqüentat de les terres de Penyagolosa: la pujada al pic.

La Banyadera.

Deixem enrere la Banyadera i el Corralico i comencem a pujar al pic. Anem preguntant als que baixen com està de gelada la neu, perquè normalment es formen plaques de gel a dalt de tot, i ens expliquen que la pujada és prou difícil pel gel, que és millor no seguir la senda xafada (i per això mateix congelada). I la baixada és pitjor.

Senda congelada.

Els canviem el calcer als xiquets i comencem a pujar per la senda, prou gelada, fins a la caseta de l'ombria. Ací ens aturem un poc a descansar i al continuar ja no seguirem la senda sinó que pujarem al recte evitant així el gel de la senda. És més dur però més segur.

Pujant fora de senda.

Ens costa prou més del normal avançar però anem seguint les petjades d'altres i travessant la senda que fa voltes fins que ens trobem just a sota del pic.

Esta darrera part està molt gelada i es fa difícil clavar el peu a la neu. Només amb cura i paciència la superem per arribar dalt finalment.

Tram final de la pujada.

Som els últims en arribar dalt i només queda una parella de persones ... i una parella de cabres que s'acosten a vore que s'han deixat de menjar els visitants. Hem de lligar a la gossa per tal que no es despenye intentant perseguir-les.

Cabres al cim.

Ens fem la foto de cim abans de començar la baixada, que ben segur serà més difícil.

Piló del cim.

Comencem a baixar per la senda, intentant evitar el gel, però de seguida l'abandonem i baixem en diagonal a buscar la Cambreta.

Baixada al recte.

Anem buscant els llocs amb més neu on es pot clavar el peu, i evitant les plaques de gel que s'han format, però no podem evitar més d'una caiguda. La més aparatosa (que no perillosa) del xiquet que baixa 15 metres de colp. Fins i tot la gossa que va a quatre potes esvara.

Baixant de cap.

Ací ens toca ficar-nos les polaines perquè hi ha llocs on ens estaquem en un bon toll de neu.

La baixada és per tant molt tècnica i costosa, de manera que estem quasi una hora per arribar baix, sempre buscant el millor pas.

La Cambreta i la Teixera.

Finalment arribem a la senda que puja fent la volta al pic i algú ja ha passat així que només hem de seguir les petjades que ha fet, buscant com nosaltres el millor camí.

Mas de la Cambreta.

Arribem a la Cambreta on la bassa està completament congelada, i travessem pels bancals buscant la senda que baixa a la font.

Font de la Cambreta.

Des de la font enfilem el camí que baixa per la lloma del Conill on encara hi ha neu fins als Estrets.

Tancant la portera.

A partir d'ací la neu desapareix i continuem sota el pinar de pi negre que creix a les parts més baixes prop ja de Sant Joan.

Lloma del Conill.

El dia ha estat molt bo però el sol ja s'amaga i comença a fer fred, així que quan arribem a Sant Joan, amb el bar tancat, no ens entretenim gens i de seguida tornem cap a casa havent complit un any més la tradició, i amb una experiència nova com és caminar amb neu.

Casa forestal.

Ací està el track:

I ací altres rutes que també pugen a Penyagolosa per llocs diferents:

Penyagolosa al voltant del pic
De Sant Joan de Penyagolosa al Pic
Nevant a Penyagolosa
A Penyagolosa des de la Banyadera
La Golosilla i los Rincones. Sota els cingles del Penyagolosa

Pinars de Penyagolosa
De Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa

Penyagolosa per la canal fàcil

Més informació:

Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina
Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
Parc natural de Penyagolosa

Fa unes setmanes vam estar al Mollet i vam vore fletxes de la carrera de muntanya de Vilafamés que, encertadament, s'anomena «trail dels tres cims» així que hui nosaltres hem vingut a fer els tres cims però recurtant el recorregut de la carrera què és massa llarga per a fer-la en un matí caminant.

Així sobre la base del track de la carrera i aprofitant les sendes que han netejat i obert per a fer-la hem fet una ruta (un poc improvisada) amb la idea de pujar dos, i si fora possible els tres cims que finalment hem pujat, aprofitant també per a passar per totes les sendes que han recuperat i obert per a la carrera.

Hem eixit de Vilafamés pujant al barri de Sant Ramon. La primera pujada per a entrar en calor. Des d'allí hem buscat l'eixida pel carrer Estret per on hi ha una senda que baixa a buscar el barranc d'en Gil . Esta senda abans estava prou perduda però ara l'han netejada i s'ha convertit en una agradable baixada per l'ombria que enllaça amb el camí empedrat de la font de la Trisiola.

Camí de la Trisiola.

Seguim el camí empedrat que puja per les Ombríes (del Morral), cobertes d'un espès pinar que s'ha menjat els antics bancals. No arribarem a la font de la Trisiola perquè prou abans trobem a l'esquerra un desviament que ens pujarà al Morral.

Senda al Morral.

Es tracta d'una senda oberta fa poc i netejada recentment per a passar per ací la cursa de muntanya. La primera part la fem entre bancals de manera que anem fent voltes buscant els pujadors que van de bancal en bancal. Finalment la senda ens porta a l'estrep sud del Morral. A l'esquerra ens queda la capçalera del barranc d'en Gil i de l'altra banda les Roques de Mallassén, on hi ha diverses zones d'escalada en bloc.

Pujant al Morral.

A partir d'ací deixem enrere els bancals coberts de pinar i seguim per un bosquet de carrasques joves, rebrotissos d'antics carrascars arrabassats per fer carbó o per a llenya abans que el butà s'ensenyorira de les cuines.

Bosquet de carrasques.

La senda puja fent una diagonal costeruda per a ficar-se just davall dels cingles del Morral. Mentre agafem aire per a encarar la part final de la pujada ens passen dos corredors que ací pugen caminant.

Cordes.

El paisatge és molt diferent ací dalt i recorda (salvant les distàncies) a les Agulles de Santa Àgueda, amb els blocs de rodeno, els pins negres aferrant-se a les roques i el seu acompanyament de brucs i arítjol.

Grapes de ferro.

Una corda ens ajuda a superar un tram més costerut i un poc més amunt unes grapes de ferro (més segures que la vella escala de corda que hi havia) ens ajuda a salvar una xicoteta grimpada.

Canviem ara de direcció i seguim per una faixa entre dos cingles abans de trobar un tall que ens portarà al cim del Morral.

Sota el Morral.

La pujada ha sigut curta però intensa i ara toca disfrutar de les vistes que tenim de Vilafamés, just als nostres peus, i del pla de l'Arc en general, i també de bona part de les muntanyes de l'interior de Castelló des d'Espadà a Irta.

La Penya del Corn des del Morral.

Continuem fent la travessa del Morral, passant pels cims més alts, cap al tossal de Mollet, però abans d'arribar al darrer tram la senda trenca a l'esquerra i baixa a buscar el camí de la Serra.

El Pla de l'Arc des del Morral.

Arribem al camí de la Serra després de passar la Casa del Rullo, totalment assolada i uns bancals d'ametlers, i el seguim cap a Borriol (on també va).

Bancals a la Casa del Rullo.

De seguida deixem a la dreta un desviament que baixa a la font de la Trisiola pel barranc de Ferrer, i més avant també a la dreta el mas de la Gata. Ací a l'esquerra deixem un sender que puja directe a la Penya el Corn, que queda just dos-cents metres per dalt nostre, seguint el tallafocs obert sota la línia elèctrica que porta la llum a les antenes que hi ha a dalt. Este sender s'ha obert també per a passar la carrera dels tres cims i pujar per ell és una bona manera d'acurtar la ruta, però com encara és pronte decidim allargar la ruta pujant al tossal de Mollet.

Ombria de la Penya del Corn.

Uns metres més avant trobem a la dreta un camí, també recuperat, que ens baixa al pas del Mollet.

Senda als Burgars.

La senda baixa per una vessant coberta de brucs i alborcers que destaquen amb el roig dels alborços. El camí original baixava fent voltes però al netejar-la en molts llocs ho han fet al recte per estalviar tros.

Penyes al mas del Nano.

Davant nostre queda un terrer, un de tants obert a les argiles triàsiques d'esta zona que són la matèria prima per a la ceràmica de pasta roja de l'Alcora. Este terrer no és dels més grans i s'ha obert fa poc produint una ferida més a la vessant nord de la Serra.

Terrer d'argila.

El terrer ha tallat el camí vell i quan s'acosta a ell la senda recuperada se'n desvia baixant per un pinar madur de pi blanc, i travessant-lo arribem al pas del Mollet per on ara en conte de raberes passa la tuberia que condueix l'aigua des de la font de la Canal a Vilafamés.

Seguim ara per l'esquerra el pas del Mollet, i el seguirem fins que arribem als peus del tossal.

Pinar vora el terrer.

Resseguim ara les faldes de la serra i les pedres que xafem ja no són de rodeno sinó de grauwaques o pissarras molt fracturades, i és que en este tram de Serra conforme pugem anem avançant geològicament des del Carbonífer fins al Cretàcis passant pel Triàsic i Juràssic en pocs metres.

Camí de la font de la Canal.

Seguint el pas del Mollet i després de passar un pastor elèctric arribem a un bassot on trobem el GR-33.

Bassot on enllaça el GR-33.

Seguim ara el GR que puja travessant una ombria on hi ha la font de la Canal que queda dins d'un barranc tapat de vegetació. A la font s'arriba seguint una senda barranc avall, recentment netejada i malgrat que es troba canalitzada encara cau un rajolí d'aigua.

Font de la Canal.

Un poc més avant el GR trenca a l'esquerra per una magnífica senda que puja fent voltes fins al mas del Desgarrat. Abandonem el GR (que retrobarem a la tornada) i seguim recte per la pista que continua travessant l'ombria fins al barranc del Salze. Acaba la pista dalt del barranc i continuem per una senda que baixa a travessar-lo. Es tracta d'un racó molt fresc on creixen alguns oms ja grandets barrejats amb xops i àlbers.

Oms al barranc del Salze.

La senda puja per l'altra vessant amb una forta pendent. Anem seguint un vell camí empedrat que va fent voltes per superar el desnivell fins que acaba. Ací cal seguir recte entre els pins un pujador costerut que ens portarà al camí del Desgarrat que fa la volta al Mollet des del coll a Sant Miquel.

El Morral des del camí del Desgarrat.

Tirem a l'esquerra de tornada cap al coll del Mollet passant per la magnífica ombria del tossal, coberta de carrasques, fins que arribem a l'entrada de la senda de les Carboneres. El coll del Mollet queda a poc més de cent metres i allí arribarem després de pujar al tossal (i per ací podríem retallar la ruta en quatre quilòmetres).

Pedreres a l'ombria del Mollet.

Comencem a pujar la senda de les Carboneres que ja vam fer fa unes setmanes de baixada. La senda travessa el carrascar i enllaça diverses antigues carboneres. Encara podem vore les restes en forma d'eretes redones on la terra és ben negra pel carbó.

Senda de les Carboneres.

La senda puja sense grans pendents, més còmodament que la resta de pujades al Mollet, almenys mentre anem pel carrascar. A la part final els pins substitueixen les carrasques i la pujada s'empina fins que arribem al collet que queda entre les dos parts del tossal. Ací puja una senda des del coll de les Saleres i ens unim a ella camí del cim.

Replaça per a fer una carbonera.

Fem l'últim tros de pujada fins a l'ample i pla cim, encara que tampoc hui ens desviem a la part més alta, on hi ha les restes arqueològiques més importants.

Cim del tossal de Mollet.

Com que hem pujat ja dos cims de Vilafamés propose pujar el tercer; la Penya del Corn, però només Vicent s'apunta, així que per a què la ruta no s'allargue (i la resta de companys no s'estiguen massa al bar esperant) fem la baixada fins al coll del Mollet corrents.

Pou del Mollet des del tossal.

Des del collet continuem recte cap al mas de Paneret d'on només ens separen uns centenars de metres, i ací retrobem el GR que ara seguirem en direcció nord cap a Vilafamés.

Camí al mas de Paneret.

No seguim massa tros pel GR perquè abans d'arribar al mas del Desgarrat trenquem a la dreta pel camí del Molí (que baixava al Molí del Roig).

Deixem enrere el Mollet i pugem cap al camí de la Serra per la vessant sud de la Serra, coberta de coscoll amb alguns rodals de pinar.

El tossal de Mollet des dels Esgarrats.

El camí, molt xafat, ens aboca a una ampla pista. Es tracta de l'antic camí de Borriol que puja des de Vilafamés a dalt de tot de la Serra (i baixa a Borriol per la Pedra). Nosaltres l'hem de seguir a l'esquerra de tornada a Vilafamés tot i què seguint-la per la dreta acabaríem també dalt de tot de la Penya del Corn.

Pista de la Serra.

Baixem un poc per a travessar la capçalera del barranc de les Parres abans de pujar i transpondre el collet del Vent.

Collet del Vent.

De l'altra banda del collet veiem ja el Morral, on hem estat abans, i el mas de la Gata dalt d'unes penyes.

Arribem així a la senda per on hem baixat abans i uns metres més avant enfilem el tallafocs per on s'ha traçat la senda que ens portarà al cim de la Penya del Corn.

Ens ho agafem amb tranquil·litat perquè des d'ací ens queden dos-cents metres de desnivell en menys d'un quilòmetre.

Pujada al recte cap a la Penya del Corn.

No és la primera vegada que pugem per ací però l'altra no hi havia senda i calia buscar el millor pas. Ara la traça a seguir està molt clara i facilita l'ascensió, però el desnivell continua sent el mateix.

Remuntem un pedregalet i ens quedem sota un cingle.

Pas ferrat.

La senda busca el punt més dèbil on hi ha un esglaó d'un parell de metres equipat amb grapes per a salvar-lo.

El barranc del Ferrer (i el terrer) des de la Penya.

El pugem i ve la part més dura perquè les antenes que coronen la Penya estan prou més amunt del que recordàvem i eixe tros extra pesa més que els cent-seixanta metres anteriors.

Vèrtex geodèsic i antenes dalt la Penya del Corn.

Arribem finalment al cim i ens fem la foto de rigor al vèrtex, i sense temps per a res més encetem la llarga baixada per la pista que recorre el llom de la serra.

Camí de Borriol.

Quan per fi ens recuperem de la pujada comencem a fer les baixades trotant per no perdre tant de temps i així se'ns fa més curt el llarg tram de pista fins que arribem a un trencall on tenim dos opcions. Continuar baixant pel camí de la Serra o trencar a la dreta cap al Planàs. Seguim esta segona opció que és també la triada per la carrera.

Senda al barranc de Morella.

Fem una trossada per la senda i de seguida l'abandonem per seguir a l'esquerra una altra senda que ens baixa a Vilafamés, que ja veiem als peus de la Serra.

Vilafamés des de la Serra.

El camí baixa ràpidament entre els coscollars. Només al fons del barranc de Morella hi ha un rodal de pins de repoblació i cap allí baixa el camí principal. Nosaltres però trenquem a l'esquerra en uns bancals abandonats, seguint una senda que comença per la vora d'una caseta de pedra amb aljubet.

Bancals i caseta amb aljub.

La senda travessa els bancals i baixa finalment per una llometa que ens porta directament al dipòsit d'aigua del poble, al camí (ara asfaltat) vell de Borriol. I seguint-lo tornem a entrar a Vilafamés per la plaça de Sant Ramon, pel mateix lloc que havíem eixit del poble fa cinc horetes.

Vilafamés des de la Fonteta.

Baixem les escales que ens separen de la font on ja estan esperant-nos la resta de companys, encara que no massa estona perquè encara van per la primera cervesa.

Fent temps.

Al final hem fet una bona volta, més llarga del que pensàvem, però molt completa que recorre els principals cims de la Serra de Vilafamés.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Volta al Mollet
de Vilafamés a la Penya del Corn pel Morral
de Vilafamés a la Balaguera per la font de les Piques i tornant per les Roques de Mallassén
de la Pobla a Sant Joan de Moró
de la Pobla a les Useres

Més informació:

Diversos autors (2007) Sendes paisatges de Vida Ed. Comissió organitzadora XII jornades culturals de la plana de l'Arc
Diversos autors (2003) Catálogo espeleológico del termino municipal de Vilafamés Ed. Espeleo Club Castelló
Ajuntament de Vilafamés
Centre Excursionista de Castelló (2000) S.G.R. 33 Castelló de la Plana – Sant Joan de Penyagolosa. Sender de la Lluna Plena. Ed. Diputació de Castelló
Barberà i Miralles, Benjamín (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló Ed. Antinea
Diversos autors (1910) Minutas del término municipal de Villafamés Ed. IGN

Un dimecres més aprofitem la vesprada per a fer una volta prop de casa. La ruta triada hui no és massa original, no és més que una variació (ampliada un poc) d'una ruta que ja vaig fer en solitari fa un parell d'anys, però com tenia interès en vore la nova xarxa de sendes que han fet a Artana i els companys no coneixien alguns dels camins ha estat la triada.

Hem eixit des de la font d'Aigües Vives, al terme d'Artana. De la font només cau un rajolinet d'aigua que tan apenes arriba a la bassa que en recollia les aigües.

Per ací passa el camí i l'assegador d'Aigües Vives que puja seguint una fondalada coberta d'olivars i tarongerars fins a un collet.

Camí d'Aigües Vives.

Just al collet hi ha una estació de control i regulació del nou reg per degoteig. Des d'ací el camí d'Aigües Vives baixa a buscar la carretera d'Artana. Des del coll però també ixen dos camins més, l'un puja a la dreta cap a un tossalet que domina la Plana, l'altre és el que seguisc i puja cap a les Sendes. Per ací puja també l'assegador però més recte.

El primer tram del camí, ample i ben conservat, continua per la falda dels tossals cap a la Bassa de l'Obrer, gran bassa de reg on s'acumula l'aigua per al sistema de degoteig. Cal però deixar el camí i trencar a l'esquerra per una pista vella que puja molt erosionada fent alguna volta.

El Collao d'Artana.

Quan la pista arriba quasi al cim d'un tossalet trobem un ample tros pla i desarbrat, amb restes de parets i tanques on, no fa tants anys, hi havia una ramaderia de bous. Ara el lloc que ocupava comença a ser envaït per la brossa i n'esborra les restes.

Senda a la cova del Tronc.

El camí passa pel mig però nosaltres no ho fem. Una cinquantena de caixes d'abelles estan allí plantades i fem la volta per les restes dels antics corrals fugint de les abelles que, per sort, sembla que ens ignoren. Ací acaba el camí i mou una senda que puja recte pel vessant cap al cim. Ací també deixem l'assegador d'Aigües Vives que continua pel coll de les Sendes a les Fontanelles. La senda que puja amunt cap a la cova del Tronc. Costa un poc de trobar perquè han caigut molts pins al començament, però una vegada agafada és fàcil de seguir i puja clarament.

Antiga calera.

La senda travessa el pinar i de vegades es perd, sembla més traces d'animals que una senda clara però es passa bé, sense malea fins que assoleix un replanell. A partir d'ací la traça de senda desapareix i cal anar buscant el millor pas (que sol ser el que han fet els animals) seguint la mateixa direcció que portàvem fins que finalment trobem la senda que puja des de les Fontanelles a la cova del Tronc.

La Penya del Migdia.

Seguim la senda a l'esquerra en direcció a la cova del Tronc, que queda ja a tocar als peus de la Penya del Migdia, i ens acostem a la cova que es troba al mig de vells bancals.

Cova del Tronc.

Des d'ací hi ha una bona panoràmica de la Plana i s'ha instal·lat un cartell que explica tot el que es veu. Fem també una visita a la primera sala de la cova abans de reprendre el camí tornant enrere uns pocs passos i seguint amunt per la senda que busca el llom de la Serra.

La Plana des de la Cova del Tronc.

Passem pel curiós clotxó de la Serra (o de la Bandera), un cocó d'obra que n'aprofita un de natural per recollir l'aigua de pluja, i un poc més avant arribem a l'assegador de la Serra, el principal assegador que travessa el terme d'Artana i per on baixaven els ramats trashumants des de l'Aragó a la Serra d'Espadà i al sud de la Plana fins fa molt pocs anys.

Cocó de la Serra.

Recte continua per dalt la Serra al colladet Roig, però nosaltres anirem ara a la dreta, baixant pel llom de Gat a buscar el poble que tenim just al davant.

Artana des de l'assegador de la Serra.

Passem per la vora d'un avenc i finalment arribem a una pista. Per la dreta, on acaba, ve la senda des de la cova del Tronc. Recte continua l'assegador a Artana. Nosaltres seguim a l'esquerra per la pista però no fem molt de tros perquè només transpondre un xicotet colladet trenquem a la dreta per la vella senda que retalla les voltes de la pista.

Retrobem la pista més avall, als Clots de Terra Blanca que queden al costat dels bancals d'oliveres que s'estenen fins al poble. Seguim avall i trobem la pista 800, oberta per anar a la mina 800. Seguirem ara per ella a l'esquerra un bon tros, sempre deixant les faldes de la serra a l'esquerra i els bancals que s'estenen pel pla a la dreta fins que arribem al camí de la Cova de la Rata, que ve del poble i continua per la dreta cap al colladet Roig.

Pista 800.

Seguim a l'esquerra entre bancals d'oliveres fins que l'ample caminal de cotxe deixa pas a un camí de ferradura més estret, però magníficament empedrat. Abans este camí estava molt tapat i difícil de passar però l'ajuntament d'Artana el va recuperar i ara fa goig caminar-lo.

El camí puja per una ombria i allí trobem el magnífic clotxó de Pau, una gran i bella construcció de pedra seca que recull les aigües de pluja que baixen pel camí.

Un poc més amunt deixem a la dreta un sender que baixa a la mina 800 i un altre a l'esquerra que segueix l'assegador de la Cova de la Rata. Nosaltres continuem recte per la senda més evident que continua pujant per les faldes de la serra cobertes per un espès pinar de pi blanc.

Camí de la Cova de la Rata.

Quan finalment eixim un poc del pinar podem vore ja davant nostre les faldes del Puntal d'Artana cobertes per un bosc de sureres.

Ombria del Puntal d'Artana.

El camí sembla que puja en eixa direcció però abans d'arribar gira a l'esquerra arribant al colladet Roig que separa la Serra del Puntal. Separa també la pedra calcària de la qual està formada la Serra dels gresos rojos de rodeno del Puntal. Conforme canvia el sòl també canvia la vegetació i el pinar de pi blanc (i el sotabosc que l'acompanya) deixa pas a les sureres i tota la vegetació que forma els alcornocals d'Espadà.

Per l'esquerra ve l'assegador (i senda) de la Serra que hem deixat abans i que continua per la dreta remuntant la costera del Puntal. Nosaltres ara seguirem uns pocs metres amunt i de seguida trenquem a l'esquerra seguint el vell camí del Racó que baixa per l'altra vessant. Un camí deliciós però molt poc xafat i que torna a tapar-se per culpa del poc de pas.

Barranc de les Cerveretes.

La senda baixa per l'ombria sempre ombrívola i fresca del Puntal. En alguns llocs les molses cobreixen el mateix camí i els polipodis creixen a la vora.

El camí baixa entre sureres i brucs sense una traça massa definida. Per sort en els llocs més perdedors hi ha fites que ajuden a seguir-ne la traça. Faldeja i segueix un rellomet abans d'arribar al collet de les Serveretes. Un parell de serveretes amb les fulles grogues per la tardor li donen tot el sentit al topònim. Un poc més avall queden els Castellets, crestalls rocallosos que ressalten a la vora del barranc del mateix nom.

A partir del barranc el camí és més evident faldejant per dalt del barranquet del Rodaor cobert d'un verd fresc.

Cerveres al coll de les Cerveretes.

La senda baixa sempre prop d'un rellomet que en les parts més seques està cobert de carrasques i, sorprenentment, també alguns roures.

Camí de l'Abellar del Racó.

El vell camí acaba en un antic terrer on puja una pista abandonada. Seguim la pista avall passant per davant del colmenar del Racó, en desús actualment. Un poc més avall la pista mor al barranc del Rodaor que l'any 2000 es va endur la pista i actualment al seu lloc hi ha el llit pedregós del barranc.

Per l'esquerra per la vora de la tanca d'uns bancalets d'oliveres arribem a la pista del Rodaor, que entra des d'Aigües Vives. Seguint-la a la dreta pujariem cap a trobar el GR-36 per la font de Cabres. Nosaltres la seguim avall mentre és de terra. Quan arribem a l'asfalt tenim dos opcions; per la dreta continua el barranc del Rodaor, asfaltat; per l'esquerra el camí que travessa el pla de l'Abellatjar.

Camí del Rodaor.

Triem la segona opció que continua ara entre camps de tarongers que s'arrapen a les faldes de la Serra. Comença a fer-se de nit però el camí que tenim per davant és fàcil i no dóna problemes així que caminem tot mirant com s'encenen les llums de la Plana davant nostre.

El camí trenca a la dreta baixant a travessar el barranc d'Aigües Vives. Nosaltres mirem de seguir recte per estalviar-nos un tros però ens trobem que el barranc està ple d'esbarzers i hem de recular baixant pel barranc. Per l'altra banda puja un caminal als corrals d'Aigües Vives on arribem ja de nit. Per eixa raó ens costa un poc trobar el pas que uneix els corrals de Filibert i del Pelat, i l'abellar que hi ha al mig (molt ben conservat) amb la font d'Aigües Vives tot i què només un centenar de metres els en separa.

Finalment arribem a la font de nit fosc, completant una jornada completa que ens ha ajudat a trencar la rutina de la setmana.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Artana a la Vilavella pel colladet Roig i el Puntal del Calderer
L'Artana ramadera: els corrals d'Aigües Vives i l'assegador de la Serra
Volta al Puntal d'Artana
Puntal d'Artana i Puntal de Font de Cabres
La Vilavella al Puntal de Font de Cabres tornant per Paioni
D'Artana al Puntal i retorn pel Clot de Blai

Més informació:

Garcia Gomez-Herrero, Luis Classificació de les vies pecuàries d'Artana
Herrero Cabanyes, Josep "Rutes per Artana" dins Artanapèdia
Vilar Pla, Mn Lluís Història d'Artana dins Artanapèdia
Cartoweb
Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web

Aprofitant la festa de la Puríssima ens acostem a Villahermosa per a tornar a pujar al Tis, però esta vegada fent una ruta més curta i (pot ser) més bonica des de l'ermitori de San Bartolomé.

Així que seguint una ruta de Carlos (amb algunes variacions) comencem a caminar després de visitar el paratge de San Bartolomé.

San Bartolomé.

San Bartolomé de Villahermosa és un d'eixos grans ermitoris que trobem a les terres d'interior. Davant de l'església té una placeta i al seu voltant està la casa de l'ermita i l'hospederia per allotjar els romers que acudeixen el 24 d'agost. A sota té una gran porxada per arrecerar-se en cas de tronada i més avall un gran porxe on s'han fet taules d'obra per a poder menjar a l'ombra.

Porxes de l'ermita.

Dins l'ermita hi havia uns magnífics retaules gòtics que ara estan al poble per evitar la seua pèrdua. Ací va estar també l'escola on anaven els xiquets dels masos veïns a dependre de lletra.

Ara l'ermita és tancada però en bon estat i restaurada i als seus peus hi ha una sèrie de casetes de fusta que lloga Masia San Bartolomé.

Nosaltres eixim cap avall, seguint el camí que baixa a la font però no arribem sinó que ens desviem a l'esquerra seguint el GR-7 que remunta el barranco de San Bartolomé per on corre un fil d'aigua gràcies a les pluges dels dies passats.

Barranco de San Bartolomé.

L'aigua que corre entre els joncs que cobreixen el fons del barranc contrasta vivament amb les pedregoses vessants on només creixen les savines.

Rourera a la Cañada.

El camí travessa el barranc i se n'allunya i a pocs metres el paisatge canvia i les savines deixen pas a una bonica rourera amb les fulles daurades per la tardor.

Travessem la rourera que s'alterna amb els bancals del mas de la Cañada.

Un poc més amunt són les carrasques qui pren el relleu als roures abans d'eixir-ne del bosc i enfilar un ample assegador que ens portarà al mas, bastit dalt d'una lloma que domina els voltants.

Mas de la Cañada.

El GR, seguint el camino de San Bartolomé continua recte baixant cap a Villahermosa. Comença travessant un carrascal adevesat on, entre les carrasques, podem vore al fons el Llano de la Cañada, la millor terra del terme per a llaurar.

Un poc més avant el paisatge botànic canvia novament a la vegada que el substrat geològic. Així la calcària deixa pas a l'arenisca i les carrasques als pins rodenos que formen un espès pinar.

La senda baixa un poc conflueix amb una pista traçada ací damunt el vell camí i que ara seguirem cap al Pino Cacho.

Camino de Villahermosa.

Seguim la pista quasi un quilòmetre per l'ombria fins que el substrat torna a canviar i aflora novament la calcària i la marga, i el pinar de rodeno es substituït per un pinar de pi negre acompanyat per un abundant sotabosc.

Pinar de pi ver (rodeno).

Ací mateix la pista fa una volta i seguim recte trasponen un collet. De l'altra banda queda el refugio del Pino Cacho, amb el Pino Cacho al davant, magnífic exemplar de pi negre no massa alt per a la grossaria i edat que té.

El refugi és una simple porxada on arrecerar-se del mal temps, rehabilitada i en bon estat.

El Pino Cacho.

Després de vore-ho tornem enrere uns metres fins el coll d'on ix un senderol que munta entre el pinar. La senda no sempre és clara però es troba enfitada i no és difícil de seguir.

Camino de la Sierra Alta.

La primera part segueix el vell camí a la Sierra, però de seguida n'abandonem el vell caixer i enfilem recte costera amunt seguint les fites.

Conforme pugem el panorama que s'obre als nostres peus va ampliant-se. Així al darrere ens queda el Llano de la Cañada i a la nostra esquerra el riu Villahermosa amb el poble mirant-lo des de dalt.

Seguint senda amunt passem per la vora d'un pi on ha caigut un llamp que ha provocat un incendi que gràcies a la pluja només ha cremat un parell de ginebres que creixien als seus peus. El pi ha quedat estalvi però ratllat.

Pi ratllat pel llamp.

Un poc més amunt la pendent se suavitza i travessem un llomet pla on creix un bonic pinar. Un tros més avant arribem a una pista que corre damunt el vell camí del Tis a la Cañada. A l'esquerra ens queden les antenes de telèfon i televisió de Villahermosa. Seguim ara recte una nova pista forestal que enfila amunt per l'ombria del Tis.

Penyagolosa des del Alto del Masico Rull.

La pista va pujant entre el pinar i cal estar atents perquè quan comença a girar a la dreta s'ha de seguir recte camp a través.

Pista cap al Tis.

Algú ha ficat una fita que ajuda a orientar-nos tot i què no hi ha cap sender definit i cal anar buscant el millor pas entre un pinar prou obert i fàcil de passar. De fet l'única dificultat és el desnivell que hem de superar en el darrer tram de pujada.

Al recte cap al cim.

Arribem finalment al cim pelat del Tis i ens dirigim cap al vèrtex geodèsic que corona el punt més alt de la carena. Fins ací va arribar l'incendi de Cedraman del 93 i es nota perquè a la vessant de solana ha desaparegut el pinar, substituït per un matollar on dominen el ginebre i els carrasquissos.

El Tis.

Ens fem la foto al cim i just ací ens ix un grupet de cabres que fugen tan apressa que no tenim temps ni de fer-los la foto.

Vèrtex del Tis.

Les vistes des del cim són immillorables. De fet el Tis és una muntanya que es veu fàcilment des de molts llocs, fent-li companyia a Penyagolosa. El que més destaca és la cantera que cau a plom sobre el riu Villahermosa, però ara és de difícil accés perquè les sendes s'han perdut per falta d'ús i també per culpa de l'incendi.

Baixant camp través a la Sierra Aspera.

Ara cal baixar recte avall. No hi ha senda però l'altra vegada que vam vindre amb Pablo vam baixar prou bé llevat de la part final, arribant a la pista que recorre Sierra Aspera.

Esta vegada baixem fins i tot millor, buscant els senderols oberts per les cabres, i només a l'arribar a les faldes, on creix novament el pinar, hem de trobar la manera de salvar els cent metres que ens separen de la pista.

Pista de la Sierra Aspera.

Finalment arribem a la pista i la seguim a la dreta, prou planera fins que remunta un barranquet. Ací puja cap als tossalets que tanquen la serra per esta banda.

Sota l'ombra del pinar de pi rodeno de repoblació que creix sobre les margues descarbonatades s'han plantat ara carrasques per a conseguir recuperar, a llarg termini, el bosc original.

Remutem la capçalera del barranquet fins a un tallafocs on hi ha un gran cartell que informa de les repoblacions forestals i del preu que han costat, molts diners per a tan poc d'arbre.

Repoblació forestal.

Continuem per pista i, de fet, seguint-la acabaríem de nou al mas de la Cañada (què és la ruta que va fer Carlos). Però nosaltres decidim pujar a un collet que està davant nostre i buscar una senda que apareix al vell mapa de Penyagolosa que va fer Roncero per a Alpina. Allí està marcada com una senda molt clara però d'això fa molts anys i per ací passa poca gent.

Collet transponent Sierra Alta.

Arribem al collet i trobem un vell camí que baixa per l'altra vessant, no al recte com la senda marcada al mapa, sinó faldejant, i com no podria ser d'altra manera el seguim de baixada per una vessant coberta de pinar que baixa cap a San Bartolomé que queda al fons.

Camino de Sierra Alta.

Conforme avancem la traça de camí es fa més clara i es pot passar prou bé (tenint en conter que fa anys que no deu passar ningú).

Travessant la pista.

El camí acaba a la pista que baixa cap al mas de Juan Antonio fent revoltes. La seguim i un parell de revoltes més avall trobem les traces del vell camí que baixava recte, així que decidim estalviar-nos la resta de revoltes i tornem a seguir el vell camí que baixa en diagonal, més dreturer i curt.

Baixant al mas de Juan Antonio.

Arribem finalment a la pista quan ja som a pocs metres del mas de Juan Antonio. Des d'ací l'ermita de San Bartolomé no està massa lluny i pensem que segurament devia haver algun camí per anar a l'ermita i ens acostem al mas a vore.

Mas de Juan Antonio.

Davant del mas ens trobem els veïns que també han pujat a passar el dia, així que mentre el xiquet juga amb el gos aprofitem per preguntar pel millor camí per anar a San Bartolomé i ens indiquen el que ells segueixen encara per anar el dia de la romeria.

Ens despedim i encarem la lloma que baixa des del mas deixant el barranco de Juan Antonio a la dreta. Ací tornem a deixar enrere el pinar i tornem a travessar un terreny pedregós clapejat de savines, ginebres, carrasques i algun pi que ens acompanyarà fins a l'ermita.

Barranco de Juan Antonio.

Travessem el barranc i mirem de seguir les traces que deixen les ovelles, que passen per l'altra vessant. Finalment pugem cap a l'altra llometa on trobem una pista que es converteix en senda i baixa, un poc desdibuixada, cap a l'ermita.

Camino del mas Blanco a San Bartolomé.

Baixem al barranco de San Bartolomé just on hi ha la font i ens costa un poc de travessar doncs baixa prou bé d'aigua i cal buscar el millor lloc per a no banyar-se els peus.

Barranco de San Bartolomé.

Des d'ací només hem de pujar els darrers metres que separen la font de l'ermita per cloure una ruta molt completa i més que interessant a una de les muntanyes emblemàtiques de les nostres terres.

Fuente del Picayo.

Ací està el track:

I ací un altra ruta que puja també al Tis:

Villahermosa - el Tis - la Cimorra

Més informació:

Muñoz Badia, Ricardo (1996) El Maestrazgo, L'Alcalatén, Ducado de Villahermosa. Ed. Atinea
Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa. Mapa y guía excursionista. Ed. Alpina

Aprofitant les vacances i el solet eixim a fer una volta amb els xiquets, i per a que vagen coneixent un poc més allò que està més aprop ho fem pujant a una de les muntanyes emblemàtiques de la Plana, el (Pare) Bartolo.

El cim del Bartolo destaca en la serra del Desert de les Palmes coronat per les noves antenes de comunicacions. Fa cent anys fou una creu monumental la què va cristianitzar la seua imatge (igual que a moltes altres muntanyes), i abans, al segle XVIII ho feu l'ermita de Sant Miquel. I si ens remuntem encara més enrere fins i tot un frare li va donar el nom a l'antic Montsoliu, rebatejant-lo amb el seu nom.

El seu cim, cobert de pins, ha sofert multiples incendis, el més antic recollit en forma de cançó popular i els més recents a les darreries del segle XX. Per això ara només hi ha alguns rodals de pinar jove i la resta està cobert d'un matollar espès de coscoll i argelaga.

Comencem a caminar seguint la pista asfaltada que puja al cim. La pista ha substituït en este primer tram a l'antic camí de cavalleries que pujava al cim, el vell camí que seguia el Pare Bartolo i tants altres frares que s'estaven a l'ermita de Sant Miquel.

Nosaltres pugem a bon pas per l'asfalt mirant com s'alça entre les boires el vell Montsoliu.

Pista asfaltada al Bartolo.

Quan l'asfalt fa una revolta tancada a l'esquerra continuem recte pel vell camí que enfila més dret al cim. Seguim ara el mateix camí que també va fer Mechain per a pujar a medir el meridià, i el mateix que van fer servir a primeries de segle XX per a pujar el ferro i formigó per tal de bastir la creu monumental erigida al cim en commemoració del nou segle.

Senda al cim del Bartolo.

Seguim camí endavant fins que gira cap a migdia per remuntar la pendent. És ací on l'abandonem seguint unes fites i un track de C.E.B. Ferran que ens porten per un senderol obert per a pujar a la cova del Pare Bartolo, oberta a un cingle davant nostre.

Senderol a la cova.

Ací el Pare Bartolo, un dels primers frares del Desert, va passar un parell d'anys d'ermità. Ara només hi viu una família de falcons que fa niu a la part alta de les penyes.

Pugem la dura costera que ens separa de la boca de la cova, no molt gran ni massa còmoda, pensant que algunes roques han d'haver caigut des del segle XVII quan va viure fra Bartolo.

Cova del Pare Bartolo.

Aprofitem per esmorzar mentre veiem pujar i passar la boira que ve de la mar.

Després d'esmorzar continuem camí del cim. Cal fer primer un pas entre les roques un poc exposat, sobretot per als menuts, i enfilar una costera pedregosa abans d'enllaçar amb la senda que puja des de la font de Sant Josep.

"Senda" cap al cim.

Seguim ara la senda amunt en dura pujada que ens durà a salvar quasi cent-cinquanta metres de desnivell en tan sols tres-cents metres de distància. Una pendent considerable.

Tram final de pujada.

Arribem finalment al cim on la vella ermita de Sant Miquel aguanta encara envoltada d'antenes. Ací hi ha també un vèrtex geodèsic que té l'honor d'haver participat en la mesura del meridià que va donar lloc a la creació del sistema mètric decimal, i ací estava treballant A. Mechain en el mesurament quan va emmalaltir i va morir.

A l'ermita era on s'estaven els matemàtics i des del costat era on feien foc a les nits i fum al dia per a triangular amb l'Espadà (ben proper), la Mola d'Ares, el Montsià, el Montgó i fins i tot Eivissa. En un dia normal es poden vore totes llevat d'Eivissa. Hui que les boires de la mar cobreixen la Plana encara podem vore'n unes quantes.

Família de gats al cim del Bartolo.

Els xiquets s'entretenen amb una família de gats que viu allí dalt, alimentats pels qui tenen cura de les antenes i costa fer-los moure per a continuar la ruta.

Carena per on continua la ruta.

Seguirem ara la carena cap al sud, baixant cap a la nova creu alçada el 1985 en memòria de l'antiga, dinamitada l'any 1936, i davant d'ella trobem un naixement sota unes pedres a manera de gruta. PR-CV-422 que puja des de la Pobla.

Naixement del Desert.

Signem al llibre de visites que hi ha al costat abans de continuar camí pel PR.

El sender recorre tota la carena de la serra en un tram on no es nota ja l'efecte dels incendis en els pins rodenos que creixen cada any més alts i grans.

Sender pels cims.

Seguim la carena fins que arribem al Caragol de Panxa. Ací abandonem el PR i seguim una senda enfitada que baixa cap al mas d'Huguet.

Senderol que baixa al mas d'Huguet.

La senda fa una ràpida baixada entre un pinar jove, repoblat després dels incendis del 87 i el 92, i ens deixa a pocs metres del mas on passa una pista.

Per la pista passa la ruta Groga del parc natural que puja des de la Bartola al pic del Bartolo.

Pista al mas d'Huguet.

Nosaltres no la seguirem sinó que trenquem avall per una pista en males condicions que ens porta a la part de dalt de la Porteria Alta. Ací retrobem la senda roja del parc i la seguim de baixada cap a la Bartola, on hi ha el centre d'interpretació del Parc Natural del Desert de les Palmes.

El Convent i la Porteria Alta.

Els xiquets fan tota la baixada corrents, i ja va bé perquè ens hem entretingut massa en la pujada i ja se'ns fa tard. I així arribem de seguida al camí de la Pobla que ve pel coll de la Mola, i el seguim cap al convent.

Camí de la Porteria Alta.

El camí abans entrava per la Porteria Alta, una de les dos porteries d'entrada al Desert. L'altra porteria, la baixa, fa anys que es va perdre. Esta es trobava en molt males condicions però gràcies a les ajudes de la Diputació es va rehabilitar fa pocs anys igual que les dos ermites que la flanquegen: l'ermita del Carme i la de Sant Joan. Ara es troba la porta tancada i no podem passar pel vell camí, cal seguir per la vora de les restes del corral de la Porteria Alta i baixar per la vora de l'Antro de San Franco abans de retornar al convent.

Antro de San Franco.

Ací està el track:

I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

del Pla del Salandó al centre d'interpretació de la Bartola
de Benicàssim al Convent

les Agulles i el Bartolo fent la volta al Desert
del Convent a la Mola del Morico
de la Pobla a les Santes pel Bartolo
de la Pobla a Benicàssim pel Bartolo

Més informació:

Sarthou Carreres, Carlos (1984) Impresiones de mi tierra Ed. Jose Huguet
Parc Natural del Desert de les Palmes
Desierto de las Palmas
Marco Moreno, F. i Mateo Font, I. (2002) Rutas circulares - paraje natural Desert de les Palmes Ed. Diputació de Castelló
Pedro de la Madre de Dios (1915) Desierto de las Palmas: monografia histórica, impresiones y recuerdos. Ed. Libreria Fenollera. Accessible a la web.
Blat, Vicente (1978) Historia del Desierto de las Palmas Ed. Unión Gráfica, Zaragoza

Un any més tornem a la serra d'Albarracín a fer la clàssica excursió de novembre del Centre Excursionista de Vila-real. I enguany, per fi, pujarem a Carbonera (o el Alto de la Mata) on ja teníem previst pujar fa quatre anys però al final vam haver de renunciar per a no allargar massa la ruta.

La ruta que seguim està basada en una ruta publicada per Chabier de Jaime Lorén al seu llibre pioner Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno y sierra de Albarracín, però allargant-la.

Així hem començat a caminar prop d'on estava la Venta del Ratón, on la carretera de Cella se'n desvia de la d'Albarracín. Ací ens ha deixat l'autobús enmig dels plans i també enmig de la boira que encara no s'ha alçat del tot a les nou del matí. Per sort s'ha fet realitat el refrany que diu allò de «mañanas de niebla tardes de paseo» i hem tingut un dia ben agradable.

Inici de la ruta. Foto F. Ortells.

Després d'uns estiraments hem començat a caminar pel camino del Ratón i de seguida hem deixat enrere la plana per començar a davallar cap a la vall del riu Guadalaviar.

El paisatge està dominat pels rastrolls del cereal i per les argelagues negres que creixen a les vessants argiloses, i és que ací el riu excava profundament els materials terciaris que s'acumulen a la fossa tectònica del Jiloca, que tenen una potència de més de cent metres.

Foto F. Ortells.

No fem massa tros que de seguida ens aturem a esmorzar al carasol de les parets de la Paridera del Matrón, del poc que en resta d'ella.


Carbonera des de la paridera del Matrón. Foto F. Ortells.

Mentre mengem el sol que ja calfa prou acaba d'esvair les boires i comencem a vore les muntanyes que emergeixen entre la boira a l'altra banda del riu.

Després d'omplir la panxa continuem un tros més camí avall, però de seguida ens desviem a l'esquerra per un entrador que ens porta a uns bancals de cereal que estan dalt d'una llometa que baixa cap al riu.

Baixant al riu.

Travessem els bancals al recte entre els rastrolls i baixem lloma avall a buscar l'assolada paridera de los Niños. Des de la paridera busquem l'antic camí que pujava des de les hortetes, ara quasi desaparegut, i en part per ell i en part sense camí, baixem al riu.

Arribem a la vega del riu Guadalaviar, aigües avall de Gea de Albarracín. Un camí voreja les hortetes per dalt i per ell seguim riu avall, deixant a la dreta les xoperes i camps de panís que ocupen el terreny de regadiu.

Camí vora riu.

Seguint el camí arribem a la casa de la Torreta, xicoteta construcció a la vora del camí. Ací el camí de cotxe i fressat trenca a la dreta a buscar el riu. Nosaltres seguirem recte per un camí ample que puja un poc per a fugir de la plana d'inundació del riu, i continua arrapat a les parets calcàries que emmarquen el riu. Els xops del fons han perdut la fulla però els roures que creixen a l'altra vessant li posen un toc de color al paisatge gris del començament de l'hivern.

Foto F. Ortells.

El camí travessa un barrancusset i es torna senda que remunta la vessant per a salvar per dalt la cantera del riu. Ací el riu s'estreta i les hortes queden enrere deixant pas a un tram més salvatge on la vegetació de ribera encara resisteix a la vora del riu.

Río Guadalaviar. Foto F. Ortells.

Nosaltres passem per dalt i quan ja no podem pujar més amunt eixim a una ampla pista que seguim avall cap a un pontet que salva el riu, just a la vora del medidor del pantà de San Blas.

Pas encinglerat.

Des d'ací ens encaminem per vora riu a buscar la rambla de Bezas, que desemboca ací al riu Guadalaviar, i la remuntarem una llarga estona.

Ací el paisatge torna a canviar. Encara no hem fet ni set quilòmetres i ja hem travessat quatre tipus de paisatge molt diferents: les dessolades llomes argiloses que baixen cap al riu des de la fossa del Jiloca; la ribera del riu, profundament humanitzada; i ara un paisatge més natural dominat per un bosc peculiar on es barregen els roures, les carrasques i les savines.

Rambla de Bezas.

Conforme remuntem la rambla trobem raconades que miren al nord, on hi ha més humitat, i els roures formen bosquets daurats. En altres llocs són les carrasques que dominen el paisatge. I als llocs més eixuts o amb menys terra les savines creixen fortes i grosses.

La rambla és prou ampla i va fent voltes. Nosaltres les retallem seguint la traça d'una vella pista mig esborrada per les riuades i que, poc a poc, es va difuminant fins que es perd definitivament.

Continuem ara pel llit de la rambla, ple de grava de diferents colors, i és que la modesta rambla recull l'aigua i els sediments arrancats a les faldes de les muntanyes calcàries, però també al rodeno, la pissarra i la quarsita. Tota una varietat litològica que es junta i barreja camí de la mar.

Arribem a un dic de contenció d'avingudes que hem de salvar per la dreta, sense camí clar. Pugem i baixem un meandre encaixat i ens retrobem amb el fang i l'argila dipositat per les avingudes en la part alta del dic.

Però esta alteració del sòl no dura molt. Uns centenars de metres més amunt retrobem el paisatge habitual de la rambla que, això sí, ara és més estreta.

Finalment arribem a un punt on la rambla s'obre entre uns tossals argilosos. Ja estem prop del punt on l'hem d'abandonar per continuar cap a la Sargaleja.

Trobem un carril que seguim fins que es junta amb una pista ampla. La pista continua per dins la rambla cap a Bezas. Nosaltres la seguim un poc a la dreta i de seguida l'abandonem per enfilar l'ampla vaguada de la Sargaleja.

Foto F. Ortells.

Passem un abeurador i una bassa d'incendis i travessem la vaguada que no fa honor al topònim. Sargues no se'n veuen moltes però de ben segur hi havien en altres temps i el que fou un bosquet de salzes hui en dia és un pradell envaït pels joncs.

Remuntem el barranquís per la vora arribant així a la paridera de la Sargaleja, habilitada com a refugi i zona de pic-nic.

Paridera de la Sargaleja.

Al voltant de la Sargaleja hi ha quasi mitja dotzena de parideres, moltes d'elles encara en ús, que s'agrupen al voltant de l'aigua que aflora ací, a la zona de contacte entre el rodeno i l'argila. Els voltants estan poblats per carrascars i savinars molt oberts fruit de la pastura intensiva a que han estat sotmesos al llarg dels segles.

Ací ens aturem a descansar i fer un mosset al solet abans de reprendre la marxa.

Continuem per davant de la paridera, travessem el barranco de Algeceras i enfilem una costera recte amunt per enllaçar amb un carril que puja.

La vessant està coberta de carrasques que al capoll es troben entreverades amb els pins. Després de la pujada continuem recorrent una lloma que queda entre el barranco de Algeceras i el de Cueva Clavijas. Ací les carrasques s'han tallat per a fer llenya deixant un bosc de pins amb un sotabosc de carrasques xaparres.

Carbonera. Foto F. Ortells.

Seguint el carril arribem a un colladet per on passa el vell camí de Gea a Bezas, ara pista, i per on s'ha traçat el PR-TE-1 que uneix les dos poblacions.

Travessem la pista i continuem per un carril que se n'entra al pinar fins que mor. Després seguim recte per dalt d'un llomet en direcció a Carbonera, que tenim ja davant.

Anem buscant el millor pas entre els pins i les carrasques que creixen espesses al sotabosc, i ens toca fer alguna que altra volta per evitar els llocs més tancats i per a trobar el millor pas.

Finalment arribem a una nova pista, que fa la volta a Sierra Carbonera, i la seguim a l'esquerra cap al collado de las Trincheras.

Després d'una curta pujada arribem al collado de las Trincheras. Per ací passa un tallafocs que segueix la ratlla de termes. Ens trobem ja just a sota del Alto de la Mata i el camí més curt per arribar és el tallafocs que puja recte salvant un desnivell de 200 metres en menys d'un quilòmetre.

Arribant al collado de las Trincheras.

Ací fem dos grups, els qui volen pujar a dalt i qui no. Els primers comencen a pujar pel tallafocs mentre que els segons continuen pista avant cap al collado de Caramochuelos, a poc més d'un quilòmetre, on ens trobarem.

Tallafocs al Alto de la Mata. Foto F. Ortells.

La pujada pel tallafocs és dura i pesada. Conforme anem amunt cada vegada és més pendent i la part final s'agarra amb força, però cadascú al seu ritme tots arribem a dalt.

Arribats dalt descansem i recuperem l'alé després de la costera, i aprofitem per fer una foto de grup al vèrtex geodèsic instal·lat a dalt de tot.

Cim de Carbonera. Foto F. Ortells.

Tot i què el dia no és massa clar les vistes des de dalt són de les que compensen l'esforç de pujar-hi. Carbonera és una d'eixes muntanyes que destaca i es veu des de lluny, i també des d'ella es veu una bona porció del territori; quasi tota la serra d'Albarracín queda al nostre davant, i als nostres peus s'estén bona part de la fossa del Jiloca, amb Teruel. Més enllà queden la serra de Gúdar i de Javalambre.

No podem fer-ho molt llarg perquè els companys estan esperant-nos baix, així que continuem la ruta baixant pel tallafocs que continua cap al sud, seguint la carena de la serra cap a Caramochuelos.

Foto F. Ortells.

Baixem el primer tram fins a un colladet. Una senda recorre el tallafocs i en algun punt continua per fora. Es troba molt xafada i sembla que s'ha netejat recentment. Seguint-la arribem al collet on puja una pista. Ací també hi ha uns grans forats que no arribem a descobrir què són.

Foto F. Ortells.

Seguim ara la pista que travessa el pinar entapissat ge «gayuba». Baixem cap al collado de Caramochuelos, i arribem que ja estan esperant-nos la resta de companys estirats al sol i fent la migdiada després d'haver dinat, i és que a nosaltres ens ha costat quasi una hora més que a ells arribar ací.

Mentre ells es van despertant nosaltres ens posem a dinar que ja va sent hora.

Collado de Caramochuelos.

S'està bé al solet i disfrutem d'un menjar senzill asseguts al pradell que queda al coll.

Mitja horeta llarga després reprenem el camí seguint un itinerari eqüestre que ens portarà a Bezas.

Comencem caminant per un carril que travessa el pinar baixant al barranco de las Colmenas. Travessem el barranc i de l'altra banda descartem un camí que per la dreta va directe a Bezas. Baixem altra vegada cap al barranc i just abans de travessar-lo queda a la nostra esquerra un gran abellar d'on pot ser li vinga el nom al barranc. Es tracta d'una gran construcció de pedra seca, amb teulats als llocs on hi ha les colmenes, i una caseta tancada per a tallar. Encara queden alguns vasos i algunes caixes però no sembla que hi haja abelles, almenys en esta època de l'any.

Antic abellar.

Resseguim el camí i per l'esquerra ens arriba el PR-TE-1 que seguirem ara cap a Bezas. Anem ara xafant el vell camí de Bezas a Gea, seguint el barranco de las Colmenas. Un poc més avant trobem una pista molt ampla que travessa el barranc amb un pontet. El camí la segueix un bell tros mentre puja separant-se del barranc, fins a un collet entre blocs de rodeno.

Foto F. Ortells.

A l'arribar al collet abandonem la pista i continuem per un ample camí de ferradura que baixa a buscar un fondal.

Travessem el barranco de Panea, que passa pel fondo, i enfilem la darrera pujada del dia cap al Cementerio Viejo, per un camí en part empedrat i que va fent algunes voltes.

Arribem al vell fossar i el paisatge canvia radicalment. Deixem enrere el pinar de rodeno i el rodeno, i retrobem les llomes calcàries. Fem uns passos i de seguida veiem a sota els corrals, eres i pallisses de Bezas. Només ens queda baixar pel poble a trobar l'autobús que ens espera al costat de la carretera.

Bezas des del cementiri vell.

Travessem Bezas i abans d'arribar a l'autobús ens aturem a un carasol per a fer els estiraments de rigor sota l'atenta mirada dels pocs veïns que hi ha al poble.

Foto F. Ortells.

Ací està el track:

I ací altres tracks que comparteixen part del recorregut:

circular albarracin gr-10 gr-10.1

Alpinisme per a xiquets a Carbonera

de Dornaque a la Laguna de Bezas per l'Alto de la Cruz i Bezas

Més informació:

Red Natural de Aragón
Paisaje protegido de los Pinares de Rodeno
Parque cultural de Albarracín
Patrimonio cultural de Aragón
Senderos de Aragón
SITAR
Diversos autors (2007) Sierra de Albarracín Col. red natural de Aragón Ed. Prames
Diversos autors (2005) El Rodeno Col. Rutas Cai por Aragón Ed. Prames
Diversos autors (2003) GR 10 Sierras de Albarracín y Javalambre Ed. Prames
de Jaime Lorén, Chabier; Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la sierra de Albarracín Ed. Prames
de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames
Martínez González, Javier (coord.) (2008) Comarca de la sierra de Albarracín Ed. CECAL accessible a la web.
Sánchez Villalba, Julian (2011) Rodeno de Bezas. Explotación resinera. accessible a la web.

D'ALCOSSEBRE A SANTA LLÚCIA I TORRE EBRÍ TORNANT PEL CLOT DEL DIUMENGE

ESTRECHO DE CEDRAMAN

ESTRECHOS DEL EBRON

CIRCULAR A LA LAGUNA DEL MARQUESADO

DEL CONVENT A LA MOLA DEL MORICO

LA RAMBLA DE VILLAMALUR I EL CAMINO DE AYÓDAR

D'ARGELITA A LA CANALETA PER LA LAGUNA TORNANT PER LAS PUERTAS

DEL SALVADOR D'ONDA A LA LLEUJA I RIBESALBES

DE VALLAT A LA HUERTICA PEL PINAR I EL PRAU

VOLTA AL MOLLET

D'ARAIA AL LLOSAR, LES PEDROSES I EL MAS DEL MORO

VOLTA AL BELLOTA DES DE CHÓVAR

DEL BALADRAR A LA MUELA

RAQUETES AL PINAR CIEGO

PENYAGOLOSA PER LA LLOMA BELART I LA LLOMA DEL CONILL

TRES CIMS DE VILAFAMÉS: MORRAL, TOSSAL DE MOLLET I PENYA EL CORN

VOLTA A LA SERRA D'ARTANA

DE SAN BARTOLOMÉ AL TIS

DEL CONVENT AL BARTOLO PER LA COVA DEL PARE BARTOLO

DEL GUADALAVIAR A BEZAS PER CARBONERA