Encara que la serra d'Espadà la tenim prou xafada sempre hi ha racons desconeguts i sendes que no hem xafat. Així entre Suera i Tales hi ha un parell de sendes que, per un motiu o un altre, no havíem pogut recòrrer encara i hui que havíem de fer una ruta curta ha estat el dia triat.


De bon matí hem eixit de Tales disposats a recòrrer la senda del barranc de la Pedrera, pujar a la Penya de Marco i passar pel camí de les Àguiles i encara que no les teníem totes al final hem pogut acomplir el nostre objectiu.

Començament de la ruta.

Eixim de Tales per davant de les piscines, per un camí que travessa l'horta de la Sèquia Nova que s'estén per la revolta que fa el riu als peus del poble.

Hortes de la Sèquia Nova.

Seguim un caminal que baixa al riu, ara sec, i continuem riu avall un parell de centenars de metres abans de trobar un camí a l'esquerra que ix del riu i puja per l'altre costat i ens acosta a una urbanització on trobem el camí de la Pedrera.

Camí de la Pedrera.

El camí travessa garroferals, antics bancals abandonats i algunes casetes noves construïdes entre el pinar, sempre prop del barranc de la Pedrera, enfilant cap a les muntanyes.

Camí de la Pedrera.

Travessem el camí vell de Suera a Onda i seguim un tros més entre unes cases noves fins que el camí ample s'acaba i deixa pas a una senda estreta que se n'entra al pinar que creix i cobreix tots els antics bancals que pugen fins al capoll de les muntanyes.
La senda va pujant entre els antics bancals de pedra seca molt ben construïts i conservats tot el pas dels anys i el nul manteniment.

Només per poder disfrutar del treball de la pedra seca ja paga la pena fer esta senda. Si a això li afegim el pinar ombrívol que la cobreix fa que siga tot un plaer el recorrer-la.
On tenim algun dubte les fites i marques de pintura ens ajuden a no perdre la senda, i seguint-les arribem a un collet dalt de la Foieta.

Baixant a Cavallera.

Baixem per la Foieta de Cavallera a les Hortes de Cavallera, totes dins la gran partida de Cavallera situada vora riu a la part de baix del terme de Suera que confrontava amb l'antiga alqueria musulmana de Cavallera, ja dins del terme d'Onda.

Camí vell de Suera a Onda.

Ací retrobem el camí vell de Suera a Onda, que seguim cap a Suera travessant les Hortes. Ara el camí és ample i formigonat tot i que ja fou camí de carro molt abans de fer-se la carretera i és molt més dreturer que esta.

Suera des del Solaret.

No fem molt de tros per ell que de seguida trenquem a la dreta per un entrador que puja a una bassa i una caseta. Sense tocar-les i per l'esquerra continua una senda evident que hem de seguir de pujada al Solaret.

Assegador

A meitat pujada enllacem amb l'assegador del Cementeri, que des de les Àguiles baixa pel cementeri a travessar el riu i puja per ací cap a Cantallops. No serà la darrera vegada que en seguirem un tros doncs coincideix en part amb el traçat de vells camins encara en ús com el que seguim.
Deixem a l'esquerra el corral de Garcia, i seguim pujant fins que arribem a un llosar on per l'esquerra puja el camí de Fanzara.
Enllacem amb el camí de Fanzara per on ara està traçat el PR-CV-161 i seguim amunt per un pinar espès cap al collet de Cantalobos.
El camí traspon el coll i continua per l'altra banda, vorejant la capçalera del barranc de la Pedrera on queda la partida de Cantalobos. Nosaltres hui no seguirem eixe camí sinó que agafem un sender menys evident que per l'esquerra mou amunt cap al pic que queda dalt nostre.

El Montí des de Cantalobos.

El sender enfila recte amunt en un primer tros, i després va girant fent la volta al piquet de Cantalobos. Tot i què no és un sender massa xafat és prou clar i algú passa i s'ha molestat en netejar-lo un poc.
Finalment acaba a uns bancals treballats i travessant-los arribem a la pista de Cantalobos.

Pujant bancals cap a la Penya de Marco.

La nostra següent fita del dia és la Penya de Marco, i la tenim just davant només hem de trobar la manera de pujar-la. Així que seguim la pista amunt i, abans de que acabe a un collet trenquem a la dreta pujant al recte uns bancals abandonats on la malea creix poc i no es veu el groc de la flor de l'argelaga.

Cim de la Penya de Marco.

Així de bancal en bancal i seguint els senderols dels animals arribem a dalt de la Penya de Marco sense punxar-nos i molt millor del que havíem imaginat. Però encara ens queda la baixada.

Suera des de la Penya de Marco.

Fem un mos per celebrar que ja som dalt mentre disfrutem de les magnífiques vistes que tenim. Cap a l'est es veu Onda i el Montí amb la Plana darrere fins a la mar. Cap a l'Oest les Benalises i les muntanyes per on va la ratlla de Villamalur. Pel nord queda la Mola i Xiclà i al sud Suera.

Baixant de bancal en bancal.

Comencem a baixar seguint l'alt cap al nord, per on bassa un assegador completament intransitable. De fet ens toca anar per dalt la paret de pedra que en marca el límit. Així que només podem baixem per l'esquerra cap a uns antics bancals i, de bancal en bancal, anem baixant cap al barranc de les Vinyes.
Arribem a una caseta on entra una pista i la seguim cap al pla de l'Algepsar.
Ací trobem un bon pla plantat d'oliveres, algunes més que centenàries, i també uns homes a una caseta a qui preguntem la millor manera de tornar a Suera. Sembla que hi ha un camí que baixava pel barranc però no ens el recomanen així que continuem cap al pou de l'Algepsar i la carretera a buscar el camí vell d'Ayódar.

Pla de l'Algepsar.

Travessem el pla i just abans d'eixir a la carretera queda a la nostra esquerra una casa mig assolada amb un pou curiós pou al costat. Es tracta de l'antic algepsar que va estar en funcionament fins als anys 40 i on es coia l'algep d'un terrer proper.

Pou de l'Algepsar.

Eixim a la carretera i la seguim avall uns tres-cents metres fins que arriba a un desmonte. Per l'altra banda s'agafa la pista de Benalises. Nosaltres però no passem el desmonte sinó que continuem per un camí ample que puja a l'esquerra prou costerut.

Carretera d'Ayódar a l'Algepsar.

El camí ample puja a un capoll on hi ha un gran corral, i és que per ací també passa un altre dels assegadors que travessen el terme unint les diferents partides on baixaven a extremar les raberes de l'Aragó.

Pla de l'Arrier.

Travessem el Pla de l'Arrier que queda a la part de dalt del tossal, i per l'altra banda continuem per un dels assegadors que pujava fins al corral.

Assegador del Malladar.

Quan baixem a un collet on hi ha un parany ens ve per l'esquerra el camí d'Ayódar que no puja al Pla de l'Arrier sinó que fa la volta per l'est.
A partir d'ací la pendent es suavitza mentre seguim el vell camí on encara es nota el treball de construcció fet per tal de suportar el pas del trànsit de persones i cavalleries entre els dos pobles.

Camí d'Ayódar.

Seguint el camí fem de baixada la Pujada de Maldo, passant pel costat d'un altre corral, el de Pere, i arribem novament a la carretera que ha fet molta més volta per a baixar fins ací.

Suera des de la Pujada de Maldo.

Travessem la carretera passant per la vora de la Granja dels Aguilars, on hi ha un curt tram on el camí vell ha desaparegut, però de seguida arribem al camí de Villamalur, ara convertit en una ampla pista i la seguim a l'esquerra cap al riu.

Sèquia de la font del Riu.

Arribem a la rambla del Riu, on conflueixen els barrancs de Castro, del Palmeral i seguim riu avall passant per la vora de la font del Riu, d'on naix una sèquia que alimenta els vells llavadors, reconvertits primer en piscina i ara en àlberg, i que continua per a regar les hortes de Baix del Pont.

Plaça de Suera.

Entrem a Suera pel camí de Villamalur i la travessem, passant per la Plaça i el calvari fins a la Font Seca on ens venen ganes d'arremullar-nos amb la cervesa del bar. Però encara ens queda un tros per a acabar la ruta, i hem de fer l'última senda del dia.

Cementeri nou.

Des de la Font Seca travessem la Nova Suera pel camí del Cementeri seguint el traçat (i paletes que n'informen) de la Volta a la Campana.

Senda d'accés al camí de les Àguiles.

Per la dreta del cementeri continua la pista que puja fins que, a la dreta, trobem una senda nova, oberta i netejada pel club de muntanya de Suera per a la carrera i que en una llarga diagonal per la vessant puja a buscar l'assegador del Cementeri (que pujava al recte per la divisòria d'aigües).

Camí de les Àguiles.

Quan arribem ens trobem amb el camí de les Àguiles que pujava pel que ara és Nova Suera. Des d'ací seguim amunt el camí i l'assegador, recuperat pel CM Serra d'Espadà com bé informa un gran cartell a l'entrada.

Pujada a les Àguiles.

La senda puja amunt amb una pendent considerable, o serà que ja portem prou quilòmetres a les cames per a que pique la costera i puja a enllaçar amb la senda de les Àguiles que des de Tales recorre els cims fins al collet del camí de Benitandús.

Cim de les Àguiles.

Deixem a la dreta la senda que baixa al camí de Benitandús (quasi a tocar) i continuem avall per la senda de les Àguiles que passa per dalt dels cingles que cauen cap al riu Veo.

Crestejant les Àguiles.

Les vistes sobre el riu Veo i també les que queden cap al riu de Sonella a la banda de Suera són magnífiques.

Senda de les Àguiles.

Un mar verd de pins ho cobreix tot fins on els ulls arribeni la senda continua sota el pinar.
Mentre baixem deixem primer a la dreta una senda que davalla a buscar la carretera de Veo i un poc més avant a l'esquerra una altra que continua fins a la pista del Cementeri de Suera.

Camí Entre-rius.

La senda baixa per la partida Entre-rius, que com deixa clar el topònim es troba entre els dos rius; Veo i Sonella, seguint sempre la divisòria d'aigües.
Després de travessar una pista trobem a la dreta una caseta al lloc que anomenen el campament. Preguntant a un home ens diu que allò és el campament i és que ací hi havia un campament de la joventut de Falange, segons alguns autors al mateix lloc on en altres temps va haver un campament carlista durant el setge de Tales de la tercera guerra carlista.

Arribant a Tales pel Campament.

I deixant enrere el campament arribem a la carretera de Suera que aprofitem per passar el riu Veo pel pont arribant a Tales i, com no, cloent el dia davant d'una cervesa.


Ací està el track:





I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

D'Artesa a Suera. Caminant per l'altra serra d'Espadà
Antics camins de Tales
De Suera a Ayódar pel camí vell i tornada per la rambla de Villamalur
Suera - camí fanzara - suera
Tales - òrguens - benitandús

Més informació:

• Senders de l'Ajuntament de Tales
• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• (1908) Minuta del MTN de Tales IGN
•  Fausto, Vicent (2009) Caminant per Suera
• Ajuntament de Suera
• Llop Goterris, X. (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• Estall i Polés, Vicent (2006) Toponímia dels pobles valencians: Suera Ed. AVL accessible a la web
• Gimeno Estornell, Vicent (2006) Notícies per a la història de la vila i parròquia de Suera Ed. Diputació de Castelló
• (1909) Minuta del MTN de Sueras IGN
• (1987) Clasificación de las vias pecuárias existentes en el término municipal de Suera. Generalitat Valenciana

Hui hem fet una ruta de les que els amics de Casiaventurilla qualifiquen com I+D. En este cas molta I i poca D però no avancem esdeveniments.


Des de que l'ajuntament d'Argelita va netejar el camino de la Canaleta que tenia ganes de fer-lo però no havia trobat encara la manera ni el moment. Ramiro ja el va fer l'any passat però fent una ruta on hi havia molta carretera i això fa desmereixer l'espectacularitat de la ruta. L'any passat, també Julio em va passar el mapa de Ludiente que té fet, on inclou els camins antics i aprofitant-ne un d'ells, el camino de Alcora, es podia fer una ruta circular. Per desgràcia no està net, però al final vam pensar en fer una ruta circular eixint des de Ludiente per la Loma Sincabo, baixant al barranco del Manzano i per la Clocha pujar al mas del Perxano per a desviar-se a baixar des de la Canaleta per las Puertas a la fuente de los Ignacios. Quasi davant mou un vell camí també recuperat que puja a enllaçar amb el camino del Buey Negro, que passa als peus del castell, baixant a buscar la fuente la Higuera per tornar a Ludiente. Sobre el paper és una ruta espectacular, però calia fer-la.

Així que quan Julio em va dir que anirien (una vegada més) a buscar el tram del camí vell de l'Alcora a Ludiente que va del Perxano al barranco del Manzano vam decidir canviar el sentit del recorregut i afegir-nos a la recerca.

Ludiente.

A les 8 i mitja eixíem de Ludiente a 2ºC, i amb el frescor del matí començavem a caminar seguint la carretera d'Argelita, però només passar el pont ens desviem per a seguir el camí que puja al mas de Fuente la Higuera.

Puente Nuevo de la carretera d'Argelita.

El camí va a l'ombria sota el pinar però la forta pujada ens fa entrar en calor prou com per a no passar fred.

Inici de la ruta.

El camí està net i ben clar, però en gelat se'ns fa més dur del que pensàvem, almenys fins que arribem al mas de la Fuente la Higuera, gran masada on no queda cap casa amb sostre. Només els arcs i sobreviuen al pas del temps.

Travessant pedreres. La Atalaya queda al fons.

El mas mira a migdia i el sol ens pega de manera que per fi entrem un poc en calor.
Portem el mapa de Julio per a guiar-nos i ací hi ha un important encreuament de camins.

Mas de Fuente la Higuera.

Nosaltres hem de seguir el que planeja entre els vells bancals cap a la font. Uns xops en marquen el lloc i en dos camellades ja hi som.

Camí de la font.

La font té un doll continu d'aigua que aboca a una piqueta i a una bassa, on ara es perd l'aigua. Algú deu passar encara perquè hi ha un got de plàstic per a beure com era tradicional a les fonts, tot i què abans amb menys diners el que se solia deixar era un cul de canter trencat.

Fuente la Higuera.

Des d'ací el camí continua, menys evident, recte. Nosaltres en seguim un altre que puja per dalt la font, entre bancals d'oliveres a buscar una pista que passa per dalt del camí original fins que pràcticament es fonen. Hem anat per ací pensant que el camí vell estaria perdut però no és així, i ens ix més avant quan la pista passa per dins del pinar que creix a l'ombria del Cabezo Pelado.

La pista comença a baixar en una zona especialment ombrívola i quan fa una revolta retrobem el camí vell que continua recte cap a la Muela del Boi Negro o Buey Negro.
El camí puja en diagonal al coll que separa el Buey Negro del Cabezo Pelado on hi ha l'assolat corral de las Matildas.

El Buey Negro

Arribem al corral de las Matildas, on arriba una pista, i ens fugen un grupet de cabres cap a la Muela del Buey Negro, on s'alça l'antic castell del Buey Negro.

Camí d'Argelita a la Muela.

Fins ací arriba també el sender local SL-CV-91 traçat sobre el camí de la Muela, que puja al Buey Negro des d'Argelita i és el que ens servirà per a baixar per l'altra banda, de solana i amb menys vegetació.

Rocha de la Muela.

Mentre baixem passem per la vora de la caseta de "Pepe" on ens trobem uns veïns treballant a l'únic bancal d'oliveres que hi ha treballat. Ens assenyalen "Las Puertas", davant nostre, per on hem de passar després per a pujar a la Canaleta i ens comenten que les cabres no deixen surar les oliveres.

La Muela del Buey Negro des del Morrón de los Nidos.

Ens despedim continuant  baixant passant per la Hundida, on travessem el barranco de Quiles que cau cap a la carretera.
Pugem un poc fins al Morrón de los Nidos, on hi ha un antic corral assolat i tornem a baixar enfilant recte cap a Argelita.

Las Puertas i el Salto de la Vaca.

Travessem una pista i seguim avall deixant a l'esquerra el barranco de la fuente del Sabinar. De l'altra banda creix un pinaret jove mentre que per on anem entre la roca només creixen romers i algun coscoll, i gràcies a això podem disfrutar d'unes magnífiques vistes de l'estret que forma el riu Villahermosa entre la Muela, la Loma Sincabo i la Canaleta.

Argelita i Peña Saganta al fons.

No fem molt de tros que el sender local trenca a la dreta. Nosaltres seguim recte per una senda clara i neta però menys xafada que va baixant fent llaçades per la vessant esquerra del barranc.
Des d'ella tenim unes vistes magnífiques d'Argelita, al bell mig d'una ampla foia, i del Turio i Peña Saganta al fons.

Eixida a la carretera.

La senda ix a la carretera, quasi a meitat camí entre Argelita i la fuente de los Ignacios que és on anem ara.
Travessant la carretera continua la senda neta de baixada al riu, i la seguim.

Baixador al riu.

Aprofitem que no duu aigua i fem el poc més de mig quilòmetre que ens queda a la font remuntant el riu per dins. Sempre és més interessant que la carretera i més entretingut, a més la visió de les parets que ens envolten de tan avall és impressionant.

La Muela del Buey Negro des del riu Villahermosa.

Conforme pugem trobem que el riu comença a dur aigua, però no ens dificulta el pas i arribem sense problemes a la font on també baixa una pista des de la carretera.

Fuente de los Ignacios.

La fuente de los Ignaciosés un lloc acollidor i tranquil vora riu. La font naix entre unes penyes i aboca un bon cabal d'aigua al riu. A la banda de dalt, hi ha unes tauletes i en una gran penya una sèrie de taulellets commemoratius de gent que hi ha anat a dinar o berenar i és que de sempre ha estat un lloc per anar a fer el dinar. Malauradament un foc mal apagat el setembre del 1993 va ser la causa d'un incendi que va començar ací i va arrasar amb la vegetació de les muntanyes que ens envolten estenent-se fins a Llucena, l'Alcora, Figueroles i Ribesalbes cremant prop de 6.000 hectàrees.

Riu Villahermosa.

Deixem enrere la font travessant el riu i buscant l'inici del camí de la Canaleta, un poc esborrat per la riuada del Novembre passat.

El Salto de la Vaca.

El camí comença a pujar fent revoltes i de seguida pren altura sobre el riu. Es tracta de l'antic camí que des d'Argelita pujava als masos de la Canaleta i el Zapo, en la part alta del terme i mirant ja cap a Llucena.

Camí de la Canaleta.

El camí de la Canaleta és un antic camí de ferradura, empedrat i ben traçat, tot un exemple de la ingenieria caminera popular o, en paraules de Javier Soriano del patrimoni rural illetrat, que res ha d'envejar a d'altre patrimoni.

Argelita des de las Puertas.

El camí fa revoltes per a pujar amb una pendent constant però no massa dura per a què els matxos i els masovers carregats pogueren pujar bé. Allà on cal una paret de pedra aferma la plataforma del camí, empedrat en aquells trams on l'erosió pot fer-lo malbé i picat a la penya quan no hi ha més remei, per a superar els cingles de las Puertas.

Las Puertas.

Salvem els cingles que tanquen el barranco de la Canaleta per un pas estret. Suposem que serà açò el lloc que anomenen las Puertas perquè només passar-les arribem a la part alta, més oberta on ja veiem els bancals del mas de la Canaleta Baixa, dalt nostre.

La Canaleta Baja.

Abandonem el camí vell, que no està net, i seguim la traça netejada que voreja els cingles per dalt del Salto de la Vaca i ve a eixir a la pista de la Canaleta, per on continuem.

Pista de la Canaleta.

Continuem pujant per una llarga lloma desarbrada cap a la Canaleta Alta, i quan passem pel costat la pista fa una llarga volta per a pujar al corral de la Canaleta així que mentre que la resta segueixen la pista jo continue al recte pels bancals de dalt del mas, abandonats però on hi ha senderols oberts pels senglars que van a un bassot sota un corral.

La Canaleta Alta.

Des del bassot les sendes dels senglars eixen a la pista just davant del corral. Des d'ací es veu ja el profund tall que obri el riu i el Barranco Hondo i que ens separa de la Loma Sincabo.

Corral de la Canaleta.

Continuem camí i de seguida eixim a la carretera d'Argelita a Llucena, un poc més amunt del mas del Perxano.

Carretera de Llucena.

Ací ens cal seguir la carretera un tros més fins que arriba a un punt on fa com un mirador sobre la Muela del Buey Negro i la Loma Sincabo, per una banda, i la Plana cap a l'altra. Ací trobem també el cotxe de Julio i és que fins ací puja el vell camí de Ludiente a l'Alcora des de la Clocha.

Mirador sobre el Buey Negro i la Loma Sincabo.

Ara ve la part aventurera del dia. Esperàvem estar ací a les deu i mitja i ens hem retardat mitja hora així que esperem trobar Julio, Jesús i Albert ja avançat el camí de baixada a la Clocha.

Julio i Jesús buscant el camí.

Busquem el començament del camí i com no ho veiem clar decidim baixar al recte a buscar-lo, i encara no hem fet uns metres que ja sentim gent per baix. Són Julio i Albert que estan buscant i repassant el camí per baix d'un pinar, davall nostre. Allí que baixem ens els trobem amb gran alegria per les dos parts. Jesús està un poc més avant seguint el rastre perdut del camí.

Antic camí de Ludiente a l'Alcora.

Entre tots anem mirant de seguir el rastre que es perd entre antics bancals, i només més avant el retrobem més clarament gràcies al mapa de Julio que clava el camí tot i què no sempre s'hi pot passar.

Buscant el millor pas.

Seguim el camí per un rellomet on més o menys s'hi pot passar fins que trenca a l'esquerra. Allí però el coscoll ho cobreix tot i mirem de seguir recte però no trobem camí, així que anem mirant de baixar per la dreta, cap al barranco de la Umbría enllaçant diferents senderols d'animals que baixen pels vells bancals coberts d'un pinar jove fins que arribem a un pinar madur, sense sotabosc i ho aprofitem per baixar per ell fins al barranc.

Sota el pinar on hi ha traces de senders.

Arribats al barranc no presenta massa dificultat per seguir-lo avall i anem baixant per ell buscant la Clocha, punt on hi ha una surgència d'aigua permanent (i també un ullal temporal un poc més amunt).

Barranco de la Umbría.

Quan el barranco de la Umbría es junta amb el del Manzano on trobem el què suposem que és la Clocha, un lloc on hi ha una bassa d'aigua que corre. Tot i què és possible que vinga d'un poc més amunt.
Seguim el barranc avall esquivant l'aigua que corre per dins fins el punt on trobem les traces del camí vell, just on el mapa de Julio diu que ha d'estar.

La Clocha.

Ací eixim del barranc i seguim el camí vell que passa per davant d'una caseta assolada. El camí continua per davant de la casa travessant una zona d'antics bancals on creixen argelagues que ens passen per dalt del cap. Mirem de seguir-lo però desistim buscant un pas més fàcil per uns bancals més avall.

Camí vell de Ludiente a l'Alcora.

Seguim pels bancals fins a les runes d'una altra casa per davant la qual passa el vell camí que continua entre bancals. Nosaltres tornem a fugir del camí, tapat d'argelagues i busquem el millor pas entre els bancals on les argelagues no són tan espesses fins que retrobem el camí de l'altra banda d'un bancal gran. Ací en conte de seguir recte (el camí net està tan sols a 100 metres com comprovarem més tard) eixim per dalt a buscar un senderol que baixa des del mas d'Elvira per un terreny més fàcil de passar.

La colla celebrant la fi de les argelagues.

Arribem finalment al sender que baixa del mas d'Elvira i ens aturem a descansar. Davant nostre veiem ja clarament el camí vell que l'ajuntament de Ludiente va netejar fa uns anys fins a la ratlla de terme. Només hem de baixar a buscar-lo i seguir-lo per tornar al poble.
Julio, Jesús i Albert han de tornar enrere però vist el camí decideixen pujar al mas d'Elvira i rodar per Juanedo a buscar el Juncar (finalment estaran tot el dia per tornar perquè el camí també s'ha tapat), però abans obrim una botella de mistela i fem un mos de coca per celebrar que hem deixat enrere les argelagues.

Barranco Hondo.

Ens despedim i baixem buscant el punt on finalitza la neteja feta per l'ajuntament de Ludiente (només a 100 metres d'on hem passat). Llàstima que no l'han netejat fins a la ratlla de terme que passa per la Clocha perquè ens haguèrem estalviat la part més punxosa de la ruta, però a partir d'ací està bé encara que molt poc xafat.

Camino de Alcora.

Travessem el barranco Hondo per on corre un fil d'aigua i comencem la llarga pujada cap al mas de Vicenta. La senda puja en diagonal per la vessant coberta d'argelagues que amb les seues flors grogues posen un toc de color a la ruta.

El Molar.

Uns metres abans del Molar la traça del camí desapareix substituïda per una moderna pista que baixa a uns bancals encara treballats que destaquen entre el mar d'argelagues que cobreix les vessants, que no s'han recuperat de l'incendi del 93.

Pista del camino de Alcora.

Apretem el pas per adelantar més perquè la ruta s'ha allargat molt més que ens pensàvem i ja són les dos tocades (quan a eixa hora normalment ja hem acabat la ruta, la cervesa i estem sota la dutxa) i és que el tram de camí tapat de només dos quilòmetres ens ha costat de fer quasi tres hores, més per haver de trobar el millor pas que per la dificultat en avançar.

Pinar del mas de Vicenta.

Pista amunt passem pels bancals treballats que envolten el mas de la Cervera abans de travessar el barranco de los Àrboles, ací un simple barrancusset, i travessar el bonic pinar del mas de Vicenta, de pins rodenos.
Deixem a l'esquerra el mas de Vicenta i arribem a un collet on enllacem amb el camino de Lucena, seguint a l'esquerra, ja de baixada cap a Ludiente.

Vell camí de Llucena.

A partir d'ací el camí és ample, amb molts trams empedrats, net i ben conservat perquè s'ha desbrossat almenys dos vegades en els darrers anys. A més és un dels camins més xafats (encara) del terme de Ludiente, i no és per a menys perquè l'excursió des de Ludiente fins ací és curta però molt atractiva.

Mas de la Puebla.

Baixem de pressa sense prestar massa atenció al paisatge, entre d'altres coses perquè ja el coneixem d'altres vegades que hi hem passat i tenim pressa, arribant en dos camellades al mas de la Puebla.

El Buinegro des de la Puebla.

El camí vell des del mas de la Puebla continua per pista al poble entrant pel Peirón, però nosaltres busquem una senda que passada la font del mas baixa a buscar un assegador i, seguint-lo avall, enllaça amb el camino de los Majuelos.

Baixant al camino de los Majuelos.

Baixem seguint les revoltes de la senda (que encara conserva algun tram empedrat) que baixava seguint l'assegador, i passant un corral trenca a la dreta per enfilar recte cap al poble, enllaçant dalt del Puente Nuevo on hi ha un corral d'ovelles amb el camino de los Majuelos.

Ludiente des de los Majuelos.

Des d'ací ja només ens queda seguir l'ample camí que ens porta a l'entrada de Ludiente, just al mateix punt des d'on hem ja fa més de sis hores, en una ruta que ens ha deixat un gran sabor de boca doncs llevat dels 2 km tapats la resta són sendes netejades, de bon peany i que passen per uns paisatges realment dels més espectaculars de les nostres comarques.

Arribant a Ludiente.

I encara que tard ens acostem al bar a recuperar forces i, sobretot hui, líquids. Total a casa ja arribem tard.


Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De Llucena a Ludiente pel camí vell i tornant per la Granella i el camí de Foios
De Fanzara a Penyagolosa
XVII pujada de Fanzara a Penyagolosa

Més informació:

• Blog Ludiente activo
• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
• Canaleta

Tornem a Llucena per a xafar els nous camins oberts pels Amics dels Camins de Ferradura que estan duent a terme una encomiable tasca de neteja i recuperació dels antics camins del terme, per on tants matxos i masovers han passat al llarg dels anys des de casa al treball i del mas al poble. Esta vegada ho fem seguint una circular que enllaça quasi tots els camins netejats al llarg d'esta temporada i que ara ja estan en perfecte estat per a disfrutar-los passejant per ells, així hem pujat per les Fleixes al mas de Lliberato, seguint cap a la Mosquera i des d'allí al Campredó, continuant per les Colatxes i la Selleta al mas de les Figues. Una bona col·lecció de sendes per a ampliar les rutes que es poden fer al voltant del riu de Llucena.Però anem a poc a poc.

Per a començar la ruta ens hem acostat al dipòsit d'aigua potable que hi ha quasi al començament del barranc de Casotes on hi ha lloc per a aparcar els cotxes, i des d'ací hem seguit una pista que puja al Pla de l'Assut, passant a vistes del mas de l'Assut que hem deixat a l'esquerra quan ens hem endinsat en un bonic pinar entreverat amb algunes grans carrasques.

Dipòsit d'aigua.

Seguint la pista hem arribat al punt on travessa el pas del mas de Colomines, que baixa des de la Mosquera, i ací hem trobat les primeres marques blanques i blaves amb que els Amics marquen les sendes recuperades. Un cartell ens informa que per ací s'arriba al mas de Xiva en 2 km, entre molts altres llocs.

Mas de l'Assut.

La senda de pujada pel mig del pinar es agradable i de seguida ens trau el fred del matí del damunt. Hem deixat els 0º al barranc i conforme pujant la temperatura, almenys la corporal, va pujant encara que anem sempre a l'ombra i el sol, que ja calfa al poble, no el vorem fins molt més tard.
La primera part de la pujada és prou costeruda, la segona menys perquè va fent revoltes per tal de suavitzar la pendent, fins que eixim del pinar just quan una línia elèctrica talla per dalt del pas.
Ací abandonem l'assagador i els fils de la llum, que pugen junts pel barranc del Bosc cap als Oriassos, on hi ha els cirerers de Pantorrilla (i per on passarem més tard) i agafem a la dreta la senda de les Fleixes, que passa sota el mas i els cingles de les Fleixes.

Senda de les Fleixes.

La senda continua pujant però més a poc a poc. A més des d'ací hi ha unes vistes magnífiques de Llucena, de l'altra banda del riu però quasi a la altura dels nostres ulls, i també si anem mirant endarrere veiem el barranc del Gorgàs i al fons los Morrones i el Tis de Villahermosa.
I és que el riu de Llucena aprofita ací una gran falla que des de l'Alcora i passant per Llucena arriba a Benagualit. Ací la gran falla continua pel barranc del Gorgàs amunt travessant el coll de Portapous i continuant per la vall del riu Villahermosa entre el Tis i Penyagolosa.

Barranc del Gorgàs.

Just quan passem per dalt del racó de les Fleixes ens ixen al davant tres cabres que fugen avall. L'altra vegada que vam vindre també vam ens va eixir una cabra quasi al mateix lloc, i és que és un dels primers llocs on pega el sol de matí, un bon lloc per a entrar en calor i nosaltres ho aprofitem mentre disfrutem uns moments del paisatge que s'obre als nostres peus.
Continuant camí passem sota el mas de les Fleixes, ben a prop però no a vista, abans d'arribar a la font de la Solana, emblanquinada i neta però sense aigua a causa de la llarga sequera que patim.

Llucena des de la font de la Solana.

Des de la font la senda encara puja un poc més fins al mas de Lliberato. Per ací passa una pista que puja des del pont al mas de les Fleixes. Nosaltres la seguirem a l'esquerra però abans ens desviem uns metres per a vore la pedra de Lliberato on hi ha gravades les inicials i la data. Una curiositat del terme.

La pedra de Lliberato.

Cal dir que ací els senders netejats i marcats es bifurquen; recte per la pedra continua el camí del mas de Xiva i la Creu de Xiva, mentre que per l'esquerra i seguint la pista ens encaminem cap als Oriassos.

Pista a les Fleixes.

A la nostra dreta queda un ample fondal on estan els bancals del mas de Xiva, ara quasi tots erms, mentre que per la vora de la pista encara podem vore algun bancal treballat.
Passem un ample collet i davant nostre apareix Penyagolosa, sempre omnipresent per estes terres, i un poc més avant trobem l'única bifurcació de la pista. Recte continua al mas de les Fleixes pel mas dels Oriasssos. Nosaltres seguim les marques que ens fan girar a la dreta i baixar a buscar la capçalera d'un barrancusset continuant sota unes carrasques que s'han escapat de la destral i els incendis.
Davant nostre hi ha un mas nou, bastit dins d'una clotada i ens passa un cotxe que hi va i la veritat és que dona alegria trobar gent als masos, i també tranquil·litat de saber que en cas de necessitat hi ha on acudir.

Penyagolosa des dels Oriassos.

La pista baixa fins a uns cirerers i gira cap al mas nou. Nosaltres no el seguim, ací deixem la pista i seguim el camí vell que remunta unes clapisses cap al mas de la Llidona.
Just per ací passa també el pas del mas de Colomines, que havíem abandonat abans de les Fleixes. Llàstima que ja no passen raberes perquè fora una opció més per a fer la ruta.

Clapissa de pedres abans de la Llidona.

Seguim cap al mas de la Llidona però sense arribar. Un bell tros abans ja veiem a l'esquerra la continuació del camí que continua planer cap a la Mosquera.
Passem unes crebades i de seguida arribem a vista de la Mosquera de dalt, voltada de bancals abandonats que poc a poc van solsint i tapant el camí.

Penyagolosa i el barranc de la Mosquera.

Abans d'arribar passem pel pouet del mas, d'aigua naixenta, que queda just baix del camí. L'aigua és clara i neta tot i que no té cap manteniment.

Senda entre bancals arribant a la Mosquera de dalt.

El mas de la Mosquera de dalt es troba quasi completament assolat. Les poques teulades que encara aguanten no passaran de la propera gran nevada i a les parets es van obrint clavills que amenacen la seua verticalitat. Però el lloc sorprén per les vistes que hi ha, enclavat en un rellomet que es projecta cap al barranc del Bosc i envoltat per bancals ermats coberts d'herba.

La Mosquera de dalt.

El barranc del bosc (o de la Mosquera) queda davant nostre, i de l'altra banda (a l'ombria de les Fleixes) creix un bosquet frondós de carrasques i pins, un vertader miracle en una terra assolada pel foc.

Antics bancals a la Mosquera de Dalt.

Des de l'era continuem pel camí que duu a la Mosquera de baix i ens sorprén sentir veus. Pel mateix camí que anem però en direcció contrària pugen un grup de senderistes que es distingeixen a la llunyania i com sovint passa al cap de poc ja ens hem trobat. Ens saludem amb la sorpresa de qui troba aigua al desert perquè els camins de Llucena no són (encara) massa transitats, i amb l'alegria de vore que gràcies a la tasca de recuperació dels Amics poc a poc ho són més. Més alegria al reconèixer entre els caminants una cara coneguda d'haver compartit rutes i senders.
Després de l'agradable troballa continuem camí fent la volta sense perdre altura cap al mas de la Mosquera de baix.

La Mosquera de baix.

La Mosquera de baix està en tan mal estat com la de dalt, o pitjor, i és llàstima perquè presenta algun element arquitectònic curiós com una terrasseta a la cantonada d'una casa.
Des d'ací baixa un magnífic camí empedrat cap al barranc de Casotes, per on passava el camí real a la Foiagenta i les Torrecelles. Al camí que baixa a banda de les marques blanques i blaves dels Amics també veiem unes marques blanques mig esborrades. M'alegre a saber de vore-les tot i que els anys no els han sentat molt bé. Eixes marques les vam pintar l'any 2002 quan vam netejar el camí (no tan bé com ara, per supost) per tal de pujar en la tradicional pujada a peu des de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa que, cada any, fa el Centre Excursionista de Vila-real.
Eixe any vam decidir pujar per Llucena per fer nit al Prat. No ho vam repetir i vam retornar al traçat original per Costur doncs l'etapa fins a Llucena pel Salt del Cavall se'ns va fer massa llarga.

Marques noves i velles al camí de la Mosquera.

Nosaltres des de la Mosquera de baix vam seguir un pujador entre bancals fins al Camp Redó, ara seguim avall cap al barranc de Casotes però no arribem. Quan encara estem prou amunt trobem el camí que puja directe al Campredó de baix, seguint el Pas Real de les Torrecelles.

encreuament de camins.

La senda puja fent voltes pel mig del pas, amunt per una forta costera sota els pins. Quan eixim del pinar el pas continua a la dreta cap a la Mosquera de baix, que queda quasi a la nostra altura, mentre que el camí del Campredó continua per un rellomet que enfila cap al mas.

Camí del Camp Redó.

Abans d'arribar i als seus peus hi ha la Planícia del Camp Redó, on encara trobem bancals treballats, i just dalt es troba el mas, a un canto obert a tots els vents.

Planícia del Camp Redó.

El mas, gran on van arribar a haver fins a cinc cases ara es troba buit i mig assolat.
Aprofitem l'era per a fer un mos amb bones vistes de Llucena, el barran de Casotes als nostres peus i, com a teló de fons, la Lloma Bernat, la Talaia i la sempre omnipresent Penyagolosa.

Camp Redó de baix.

Després de recuperar forces continuem cap al Camp Redó de dalt, mas més gran i més antic, per un camí entre parets que passa per un gran bancal d'on segurament li ve el nom doncs és més bé arrodonit.

Descansant a l'era.

Els bancals que queden baix del mas es troben encara treballats doncs és una terra bona, plana i fàcil de treballar. El mas se'ls mira des de dalt i se'ls mirarà encara molt de temps doncs els edificis es troben en prou bon estat i fins i tot hi ha un parell de cases arreglades.

Camp Redó de dalt.

Passem per darrere del mas i deixem el camí que baixa de la lloma a buscar el pas de la Lloma Bernat, que  baixant de la Lloma va sempre per la part més alta a buscar el Tossal de Gossalvo, i seguim avall per un camí que baixa quasi recte a buscar el barranc de Casotes.

Senda a la font Nova.

El camí baixa un bon tros recte i després trenca a l'esquerra a buscar la Font Nova, separada un poc del camí. La font devia estar totalment tapada pels esbarzers però gràcies a la neteja feta s'hi pot arribar i fins i tot tastar l'aigua si hi ha necessitat.

La font Nova.

Continua camí avall cap al barranc de Casotes, pel Burgàs, on després del foc les carrasques creixen amb força colonitzant la vessant.

Baixada al barranc de Casotes.

Arribem finalment a la pista del barranc de Casotes. Travessem la pista i el barranc i seguim per un camí que puja cap al mas de la Colatxa.

Mas de les Colatxes.

El camí puja cap a la Selleta per tota la solana del barranc, i traspon per un collet prop d'on era el bassot de la Selleta que queda dins del pas que puja des del riu a la Talaia.

Pujada a la Selleta.

Baixem per l'altra banda en una zona de pinar cremat on ara creixen els pins jòvens tan junts que seria impossible passar sense la gran tasca de neteja que han fet els Amics, obrint-se pas en l'impenetrable bosc.

Tram de pinar espès.

Baixem pel pinaret fins que trobem la pista de la Talaia, que seguim uns metres abans de continuar per l'altra banda cap al mas de les Solanes.
Ací ja estem en terreny conegut perquè no fa ni dos mesos que vam passar pujant cap a la Talaia en una altra gran ruta.
Abans d'arribar al mas trobem a la dreta un antic forn d'algep. Queden les restes del forn, d'una caseta a la vora per a descansar l'encarregat del foc, i un poc retirat el terrer d'on es traia l'algep.

Fornet d'algep.

El camí arriba a un pla on hi ha bancals d'oliveres i ametlers ja florits.

Planet treballat a la Solana.

Cal anar atent perquè abans de travessar-lo del tot per l'esquerra mou el magnífic camí de ferradura  que baixa al mas de les Figues; ample, empedrat i ben traçat, fent voltes als llocs més costeruts i buscant sempre el millor pas ve a buscar un barranquet i per la vora entra al mas per la part alta.

Camí de la Solana a les Figues.

Passem el mas i baixem al riu, seguint per dins fins al mas de Mollon on ens toca eixir-ne i ho fem seguint la sèquia que des del Molí del Gat (o de Gossalvo) travessa per uns arcs el riu per a regar les hortes de l'esquerra del riu.

Aqüeducte al mas de Mollon

Seguim la sèquia fins al pont del mas de Mollon, i ací ens aturem per mirar quina fòra la millor manera de tornar al lloc d'eixida.

Seguint la sèquia.

 En això que passa un veí del mas d'Hilario i ens explica les tres opcions que tenim: seguir per dins del riu la ruta dels molins, que ja coneixem; continuar pel mas d'Hilario a buscar el mas de Pere, per on passa el PR-79; i seguir la sèquia, que no ens aconsella perquè hi ha llocs difícils de passar.

Pont del mas de Mollon.

Al final li fem cas i seguim pel mas d'Hilàrio un camí que passa per la falda del Castellar, deixant a la dreta les hortes que voregen el riu, fins que arribem al mas de Pere, des d'on baixa al riu a l'altura del Molí l'Assut.

Mas d'Hilario.

Per fer més entretinguda la tornada fem drecera per la sèquia que salva el barranc de Casotes per un arquet abans d'enllaçar amb la pista de les Torrocelles, que remunta el barranc i que fins al dipòsit (i un bell tros més) està encimentada.

Aqüeducte al barranc de Casotes.

Acabem així la caminada però no la jornada que acaba com sempre al bar del poble on trobem el veí que ens ha aconsellat donant-li les gràcies per haver-nos aconsellat el bon camí.

Tornant al dipòsit.

Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

La Talaia de Llucena des del mas de les Figues
A la Costa per la font Podrida i retorn pel barranc del Gorgàs.


Més informació:

• Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
• (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
• Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
• Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
• Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló
• Hotel Llucena
• Cartoweb
• Llucena. La perla de la muntanya.

Hui tocava pujar un vèrtex i com el dia s'ha alçat núvol hem decidit anar a pujar el vèrtex que hi ha al turó de les Maleses. Molta pista i poca senda per evitar banyar-nos els camals.
Eixes eren les previsions però no s'han pogut complir. El vèrtex vell estava dins d'una cantera i se'n va fer un de nou, i quan hem mirat de pujar seguint les indicacions de l'IGN ens hem trobat amb el vigilant de la cantera que, amablement ens ha dit que el vèrtex es troba dins una propietat privada i no podem passar. Així que hem hagut d'improvisar una ruta que ens ha eixit molt més bonica del que teníem previst.

En un dia de pluja en conte d'evitar l'asfalt i les pistes amples, com fem normalment, l'hem buscat. Així que des de la carretera general d'on hem eixit hem travessat el poble de Torreblanca cap a la mar buscant el camí vell de Castelló, per on hem eixit del poble cap al sud.

Inici de la ruta vora la carretera general.

El camí travessa els horts abandonats que hi ha prop del poble, esperant una urbanització que no arriba, que conforme ens anem allunyant es van fent més escassos i més els horts treballats i plantats de tarongers, carxofars i fins i tot alguns favars.
El camí és ample i planer i agradable de caminar en un dia gris i núvol que amenaça pluja.

Hortes cap a la mar.

Seguim camí paral·lels a la nova carretera general, passant per la part de darrere d'alguns restaurants de carretera fins que arribem al barranquet que fa de ratlla entre els termes de Torreblanca i Cabanes. Ací abandonem el camí vell i enfilem barranc amunt, passant sota la carretera general primer, i sota l'autopista més endavant.

Camí de la ratlla vora el barranc del Toll.

Després de passar l'autopista tornem a buscar la ratlla que se'n separa i seguim la Carrassa de la Ratlla, que puja recta des del Prat fins al Turó de les Maleses, on hi ha el vèrtex que és l'objectiu del dia i el perquè de l'excursió.

Assegador i camí recte al vèrtex.

Una ratlla recta d'asfalt enfila dret al vèrtex seguint la carrassa o carrerassa, nom que li donen ací als assegadors o vies pecuàries. Seguint-la travessem el camí del Quartico per on hi ha traçada una ruta del centre de btt de Torreblanca, i comencem a pujar les faldes del turó.

El Prat des del camí de la Ratlla.

Després d'un xicotet desmonte trobem la cantera que ha obligat a desplaçar el vèrtex original uns centenars de metres, i una porta ens barra el pas. Encara no hem arribat i el vigilant de la cantera ens ix a rebre i ens recorda, amablement, que es tracta d'una propietat privada i no podem passar. Li preguntem com podem accedir al vèrtex i ens diu que de cap manera.

El més prop que estarem del vèrtex.

Així que l'objectiu de l'excursió de hui queda descartat, entre d'altres raons perquè no tenim ganes de discutir amb ell sobre si tenim dret de pas o no, i tampoc volem posar-lo en un compromís davant els seus caps, així que decidim tornar enrere i canviar la ruta anant al Quartico, on mai hem estat i que sembla un bon lloc per a visitar.

Camí del Quartico.

Així que desfem el camí avall, fins que trobem el camí del Quartico i el seguim.
El camí és de terra però ample i ben conservat, i passa entre camps de garroferes i tarongers que s'alternen mentre travessem la part més septentrional del terme de Cabanes.
Anem seguint la ruta btt nº3  del centre de btt de Torreblanca fins que arribem a un encreuament. Ací la ruta btt trenca a la dreta per a pujar al mas del Cullerà per l'assagador de Don Carlos mentre nosaltres seguim recte pel camí del Quartico o de Cabanes, perquè era per ací per on anava el vell camí que unia els dos pobles passant pel Quartico i el mas d'en Queixa.

Camí vell de Cabanes i Benlloc a Torreblanca pel Quartico.

Travessem un barranquet i passem entre uns hivernacles plantats de tomaques. Aprofitem per preguntar a l'amo pel camí del Quartico, i ens assenyala un tossal amb el cim pla, ens diu que just darrere queda el Quartico i que el camí ens hi portarà.
Seguim doncs el camí que deixa enrere les darreres finques treballades i se n'entra a les muntanyes vorejant el barranc del Toll de la Barrota.

Travessant bancals cap al camí.

Després de deixar enrere els darrers olivars i quan ja als nostres voltants tot és matollar el camí es bifurca. Recte continua al Toll de Barrota i es perd, per la dreta puja la pista al Quartico fent una gran volta, però a la cartografia de l'ICV apareix una senda un poc més amunt així que mirem d'anar travessant alguns bancals i pujant pel que sembla que fou un intent de transformació agrícola a buscar el camí, i quan arribem on marca la senda ens trobem un vell camí empedrat.

Restes del camí vell.

Seguim el traçat del vell camí amunt, remuntant la Costa del Quartico i és que (com sabrem més tard) es tracta de l'antic camí que pel Quartico anava a Benlloc o a Cabanes des de Torreblanca i que, ja d'antic, fou un ample camí de carro.
Que fou camí de carro no ens cal més que xafar-lo per a comprovar-ho, per l'amplària i algunes carrilades picades a la pedra.

Camí de carro per la Costa del Quartico.

Però malgrat que fou un camí important ara es troba prou tapat i li vindria molt bé una bona repassada. Per sort encara es pot seguir sense massa problemes ... almenys en pantaló llarg.

Mas de la Costa.

Després d'una ampla llaçada, sense massa pendent per a què els carros pugueren pujar bé, arribem al mas de la Costa, al coll que separa Cabanes de Benlloc.
A la nostra esquerra i dalt d'un tossal queda la bassa del Quartico, que era el tossal que ens havíen assenyalat de lluny.

Camí al Pou del Quartico.

Per la vora del mas de la Costa continua el vell camí, entre parets, recte cap al Pou del Quartico.
Ací retrobem els bancals treballats d'ametlers, que deixen pas a alguna horteta vora el pou, senyal d'aigua propera.

Pou del Quartico.

L'aljub i pou del Quartico es troben en una clotada que recull les aigües dels tossalets dels voltants. Unes piques d'obra completen el conjunt que es troba a tocar dels masos i d'on, en altres temps, prenien l'aigua.
Ara al pou encara hi ha aigua però molt fonda, segurament perquè l'aqüífer ha baixat a causa de l'extracció massiva d'aigua per a regar els camps de taronger que sovintegen per dalt dels tossals.

El Quartico.

Deixem enrere el pou i en quatre camellades arribem al Quartico.
Un pany de cases que formen mig carrer i una placeta, agrupades al voltant d'una esglesiola abandonada conformen el que fou la masada més gran del terme de Benlloc. Un poc més avall hi ha un altre pany de cases que completa el conjunt.
Malgrat tot només una o dos cases estan realment en mal estat, la majoria encara es conserven prou bé i moltes d'elles arreglades. De fet ací hi ha gent i preguntem per la millor manera d'anar a Torreblanca: "pel camí de Torreblanca", ens diuen i ens adrecen per la part contrària per on hem vingut.

Ermita del Quartico.

Visitem el calvari i l'església de Sant Josep, molt deteriorada però encara en peu, i ens encaminem cap a la pista principal que mou recte cap a Benlloc passant pels peus de Subarra.
No fem molt de tros que ens desviem a la dreta a buscar l'altre pany de cases que conformen el Quartico. Als mapes de l'ICV ix d'ací una senda que recurta el camí de tornada. Quan arribem ens ixen uns gossos i, al moment, els amos que ens expliquen el camí a seguir per tornar a Torreblanca pel camí (nou, el vell és el que hem vingut).

Camí del mas de Tena.

Seguint les seues indicacions seguim un vell camí que voreja els antics bancals que baixen pel faldar fins que arribem baix. Allí travessem els bancals seguint el camí, evident tot i l'herba alta que el cobreix.

El camí entre antics bancals.

Per l'altra banda continua un camí més ample on de tant en tant deu passar algun cotxe i ens porta al mas del Retor on trobem una pista.

Aljub del mas del Retor.

Nosaltres no seguim la pista sinó que deixant enrere el mas trenquem a l'esquerra seguint les traces del vell camí que enfila recte cap al mas d'Antoni Petit, fàcil d'identificar des de lluny pel gran xiprer que hi ha al davant i que ens ha vingut fent de fita des del Quartico.

Camí del mas de Tena entre la malea.

Arribem a una pista i de l'altra banda hi ha els bancals treballats del mas. El vell camí continua entre els bancals i ja posats continuem per ell encara que ja estem a dos passes del mas.

Camí entre bancals treballats.

Arribem al mas d'Antoni Petit i per davant trobem la nova pista a Torreblanca que hem de seguir segons ens han indicat.
Així que aprofitem que el camí és ample, planer i de bon peany per avançar més de pressa.

Pista de Torreblanca.

A la dreta ens queden uns grans camps de tarongers que han transformat radicalment el paisatge. A l'esquerra ens queda el típic paisatge de secà amb olivars i garroferals que es barregen amb malees i pinars.

Finques de tarongers al mas d'Àngel.

El camí baixa recte un llarga costera fins que arribem a un barranquís que va a buscar el riu o rambla del Quartico. Cap allà baixa la ruta 3 de btt que havíem abandonat abans i que puja pel mas del Cullerà. Nosaltres la seguim cap al mas, nou i arreglat, que queda dalt d'un collet dominant la mar.

Davant nostre tenim novament el vèrtex geodèsic del tossal de les Maleses, i a l'esquerra la pedrera però no veiem la manera de passar per dalt sense tocar la pedrera així que fem marxa enrere i tornem a buscar el camí del mas de Tena, que era el què havíem seguit des del Quartico. (des de casa i en més tranquilitat sembla possible pujar per esta part fins al vèrtex sense entrar dins dels terrenys de la pedrera i fins i tot sembla haver una senda que puja per la bassa del Cullerà).

Mas d'Ovidi.

Tornem enrere i trenquem a la dreta per un caminal que ens porta, entre bancals i pinar, a l'assolat mas de Panxa, on retrobem el camí del mas de Tena que anàvem seguint recte des del Quartico. Encara que no tenim molt clar si podrem passar el seguim cap al nord (cap al mas de Tena, ara bodega Rander) doncs al mapa no apareix la nova carretera de Cabanes a Torreblanca que ens queda pel mig.

Camí del mas de Tena cap als Pasqualets.

Deixant arrere el mas el camí es converteix en un estret carril que deixa enrere els bancals travessant la malea fins que arriba a un olivar abancalat on mor. Des d'ací continua un camí de ferradura convertit ara en una estreta senda que travessa un llom per dalt, recte fins que trobem la tanca de la carretera que queda sota nostre, i que ha tallat el camí.

Antic camí, ara senda.

Per la vora de la tanca continua una senda amb alguna fita que baixa a un barranc i per ací seguim avall fins al fons del barranc, just sota el pont de la nova carretera.

Carretera de Cabanes a Torreblanca.

Sota el pont continua una senda per la vora del barranc fins a la rambla del Quartico, però és una volta massa llarga i ja se'ns fa tard. L'altra opció és seguir per la vora de la carretera i, finalment decidim seguir per la banda de llevant fins que trobem algun camí que baixe cap a Torreblanca.

Pont al barranc dels Pasqualets.

Però no seguim molt de tros perquè de seguida trobem un sender que enfila recte cap a Torreblanca i decidim seguir-lo.
A l'entrar en un pinaret trobem unes velles marques de PR així que confiem que ens porte al poble.

Camí dels Pasqualets.

El sender (el camí dels Pasqualets de fet) ix del pinar i entra al terme de Torreblanca per una llarga lloma que ens porta al Pla del Roquet. Ací una part de la pedrera ha tallat el camí vell però per l'esquerra anem trobant marques de PR que ens fan fer la volta a la pedrera que en esta part sembla abandonada.

Pla del Roquet.

Fins ací arriba una pista que ve des de la nova carretera i, segons ens apareix en el mapa de Terrasit hi ha una senda que travessa el pla cap a un collet i baixa per l'altra vessant cap a Torreblanca.
Ens posem a buscar la senda que no apareix a la realitat, travessant la malea que no és molt espessa ni massa punxosa fins que arribem al collet.

Coll al Pla del Roquet.

Al coll apareix la senda més clara que baixa cap a Benijou. De fet hi ha dos sendes que baixen, l'una per l'esquerra, més recta cap a Torreblanca, i la que seguim, per la dreta que té més bona pinta.

Baixant pels Pasqualets.

La baixada no és difícil tot i què la senda no està massa neta, i finalment ens porta a la vora d'un antic corral de bous on ara només hi ha un cavall.
Per ací passa un camí que seguim a l'esquerra i quan arribem a un encreuament tornem a trobar les marques de la ruta 1 de btt.

Carrerassa dels Mangraners.

Per l'esquerra ens baixa la Carrerassa dels Mangraners seguint el barranc de Cerdà, i nosaltres la seguim avall, travessant el barranc i entrant a Cerdà, on retrobem els camps cultivats de tarongers, carxofes i fins i tot faves.

Camps d'horta a Cerdà.

Travessem els camps quadriculats seguint camins asfaltats i per la part de baix retrobem el camí del Quartico a Torreblanca, ara ja ben prop del poble.

Entrada de Torreblanca.

Seguint el camí passem per dalt l'autopista i arribem a la carretera general. La seguim per la vorera i en uns centenars de metres arribem al punt d'inici de la ruta, just davant del bar.
Acabem així una ruta que d'entrada no prometia molt i que ens ha deixat un gran record tan pels trams aventurers i també pels paisatges sempre amb la mar de fons.



Ací està el track:





Més informació:

• Torreblanca en bici
• Ajuntament de Benlloch

Aprofitant que tothom està de vacances he anat a fer una ruta més llarga, a vore com estan les cames de cara a la setmana que ve que tenim una ruta llarga. En esta ocasió he aprofitat per xafar el camí vell de l'Alcora a les Useres, que fa anys que tenia ganes de fer, i ja posats també el camí vell de Llucena a Atzaneta, i per a completar-ho el camí vell de l'Alcora a Xodos. Tota una col·lecció de camins que tenen molta història per contar.

Així que de bon matí he eixit de la Foia seguint el barranc per a passar per baix de la carretera de Figueroles.

La Foia.

Només eixir en conte de continuar pel camí de Xodos, que travessa recte el pla del Vinyé, continue pel barranc de la Foia seguint unes fletxes  grogues i negres que formen part d'un recorregut del btt de l'Alcora.

Margalló al barranc de la Foia.

Per ací passa l'assegador de la Foia que puja recte a la Trauanta i segueix per la vora del barranc fins que arriba a l'assut de la Foia d'on pren l'aigua la sèquia que rega l'Horta de la Foia.

Penya Naram des del Pla del Vinyé.

Just després el camí esdevé pista i continua i n'ix del barranc després de passar per davant d'una granja.

El Campiello.

El camí travessa ara el pla del Vinyé on les vinyes que li van donar nom han donat pas a les oliveres i garrofers, però no el seguisc massa perquè se'n desvia del recorregut i així continue per l'assegador que travessa entre uns bancals després d'entrar al terme de Figueroles, enllaçant amb un camí per on passa el PR-CV-341.

Camí de Xodos. Al fons la Penya Naram.

Seguint-lo el camí baixa a travessar el barranc de la Volatera, pujant en acabant per una dreta costera que ens retorna al pla i ens porta a enllaçar amb el camí de l'Alcora a Xodos, que travessa recte el pla entre la Foia i la Barceloneta.
Pel camí de Xodos haguera arribat abans però així he evitat este tros, interessant però completament asfaltat. Bé, asfaltat dins del terme de l'Alcora perquè a Figueroles l'asfalt deixa pas al formigó.
Cal seguir recte el camí de Xodos que va pujant cap al final. A l'esquerra queda el Pinar Burgà per on continua un braç del PR cap a Figueroles, i un poc més avant ja en la Barceloneta s'acaba el formigó i continua el vell camí de ferradura.

El Pla del Vinyé i la Foia des del camí de Xodos.

Deixem el PR que continua a les Trauantes per la font de Barceló, dins del barranc, i seguim el vell camí que traça una llarga diagonal de pujada a la Torreta per la vessant que cau al barranc de la Volatera.
De l'altra banda queda la roca Naram que destaca i serveix de fita de tota la contornada.

Camí cap a la Torreta.

El paisatge dels voltants no destaca per la vegetació, reduïda a un matollar baix d'argelagues i coscoll després del darrer incendi, però no deixen de ser espectacular el traçat i la factura del camí i també les vistes que tenim, a no res que pugem, del pla que deixem enrere.

Mas de la Torreta.

El camí fa un poc de volta, l'única, per pujar cap al mas de la Torreta i enfila al xiprer que guarda l'única casa que es manté dreta.
Arribe a la Torreta després de creuar-me amb un corredor que ja hi baixa, i no m'entretinc massa a disfrutar de les vistes que hi ha des de l'era, però és igual perquè la continuació del camí permet disfrutar d'unes vistes semblants o millors amb la Plana al fons.

Bancals de la Torreta.

El camí, ara convertit en pista, continua passant per dalt dels bancals de la Torreta del Campiello, anomenada així per diferenciar-la d'altres torretes del terme de Llucena.

Mas del Campiello o de Villalonga.

La nova pista aboca a una altra pista, més ampla i també més vella. Es tracta d'un antiga pista que puja des del Maset de Figueroles al mas del Campiello o de Villalonga salvant el fort desnivell mitjançant un conjunt de corbes i ponts tan ben traçats com de bella factura. Segurament la pista fou construïda pels Villalonga de Figueroles, propietaris dels dos masos a cavall dels 50 i 60, quan encara podia semblar rentable l'explotació agrícola de grans finques.

Pista del Campiello.

Seguint la vella pista, vorejada per pins plantats a la vora per fer ombra i que s'han escapat parcialment de la crema fem la volta a les terres del Campiello fins que en un moment donat la pista se n'entra per anar a buscar el mas mentre que els nostres passos ens portaran per fora a pujar a la Portera del Campiello per on passa un assegador.

El Tossal de Goçalvo des de la Portera del Campiello.

Des de la Portera del Campiello s'obri la vista cap a la part alta del barranc de la Volatera, on hi ha el mas del Pobill i el de la Parra. Per darrere d'ells aguaita el cap Penyagolosa, i de l'altra banda i dominant-ho tot queda el tossal de Goçalvo.

El Pobill i la Parra des de la Portera del Campiello.

El camí deixa a l'esquerra la pelada lloma del Campiello i a la dreta, com si fos un miracle, apareix una rourera ben conservada que s'ha escapat de la destral i del foc, mostra de la vegetació que hi havia en estes terres no fa tants anys.

Font de la Parra.

Quan deixem enrere el bosquet, en una revolta del camí apareix davant dels ulls del caminant la font de la Parra.
La font de la Parra és una de les fonts importants del terme. Sempre amb aigua i ben cuidada, emblanquinada i amb un aprofitament de l'aigua immillorable. L'aigua cau als bassis de pedra per beure els animals, d'ací passa al llavador per a la roba i finalment es recull a una bassa per al reg.
Ara el llavador ja no està en ús i la bassa de reg ha estat substituïda per una nova bassa per als incendis.

Mas de la Parra.

Camí avant es troba el mas de la Parra. Abans però queda a la dreta i, de l'altra banda del barranc que cada vegada és menys profund, el mas del Pobill.
El camí travessa el barranquís en que s'ha convertit a la capçalera el barranc de la Volatera, que abans d'arribar al Pla del Vinyé obre un tall fondo entre la Torreta i la Roca Naram. Dalt en un llomet hi ha les cases del mas de la Parra, un dels grans masos del terme. Ara només viuen de manera permanent en una, en temps antics van arribar a ser unes desenes de tal manera que ací es va fer una de les cinc escoles rurals del terme.

La Creu de la Parra.

Després de travessar el mas i l'escola, construïda a la part alta, el camí de Xodos es junta amb el camí de Llucena a Atzeneta, ara una pista formigonada que puja cap a la Creu de la Parra.

Penyagolosa des de la Creu de la Parra.

A la Creu de la Parra ara hi ha un encreuament de pistes.  Abans també hi havia un encreuament de camins. Recte continua el camí (i la pista) cap a Atzeneta per la Polla Rosa, a l'esquerra continua el camí de Xodos pel Pla de Talladures, pista i assegador.
Per ací he passat sempre cap al Pla de Talladures, camí de Penyagolosa, però hui la idea és un altra.

Camí d'Atzaneta al tossal del Rouret.

Des d'ací baixa pel carrascal del mas de Garcia la pista a la Polla Rosa, però també el vell camí d'Atzaneta i vull mirar si encara es pot passar. I sí, de moment els incendis han deixat prou pelats de malea els tossals com per poder passar.

Camí d'Atzeneta cap al tossal de Goçalvo.

El camí és poc més que un corriol que travessa en diagonal la falda del tossal del Rouret fins un collet on arriben tres assegadors. L'un puja des del Pobill, l'altre des de la Tosquella i el darrer continua pel capoll d'un tossalet cap al mas de la Lloma.
Estic tentat de seguir-lo però com que ja porte els deures fets de casa (cosa rara) decidisc continuar el plan previst que no és altre que seguir el vell camí.

Plataforma del camí vell.

La plataforma del vell camí està prou clara, i un senderol obert per la vora permet passar ... almenys fins als peus del tossal de Goçalvo.
Allí en un collet hi ha el camí que puja de les Useres, per on ara passa un carril que ve del mas de la Serra.

Camí de les Useres a la Serra.

Ací cal transpondre el collet i seguir recte per l'ombria del tossal de Goçalvo. Una paret de pedra seca ajuda a trobar el camí que sense perdre altura i fer cap revolta avança ràpid en direcció nord.

Camí per l'ombria del Tossal de Goçalvo.

És en estes vessants que miren cap a Penyagolosa on va tindre lloc la batalla de Llucena entre les tropes liberals d'O'Donnell i les carlistes de Cabrera al 1839 on el general O'Donnell va vèncer el general Cabrera alliberant així Llucena del setge que havia imposat. Gràcies a esta acció O'Donnell va rebre el títol de comte de Llucena.

Carrascal del mas de Garcia.

Encara que no sempre evident el vell camí per on va passar Cabrera i O'Donnell travessa les vessants del tossal de Goçalvo on, abans de l'últim incendi, creixia un incipient carrascar que ara tornarà molt més a ensenyorir-se dels tossals per tornar a tindre l'aspecte que tenia fa dos-cents anys quan va passar el Conde de Lucena.

Traces del vell camí tapat pel romer.

El camí segueix un traçat recte, quasi perdut entre el romer que el tapa i dificulta (però no impedeix) el pas de manera que cal estar atent a no perdre'n la traça fins que eixim a uns bancals treballats prop de la Fontanella.

Camí entre parets i bancals a la Fontanella.

Ací el paisatge canvia per diverses raons. La primera és que el monte i la malea deixa pas als bancals, la major part deixats ermar. L'altra és que la calcària dominant a la major part del terme deixa pas ací als gresos grisos, més frescos i que permeten una vegetació (i cultius) diferents. I encara una tercera i és que este rodal va escapar del foc de fa deu anys.

El camí a l'ombra de les carrasques.

El camí, ample com ha de ser un camí important, ha estat aprofitat per fer un entrador als bancals que passa per davant d'un mas i baixa fins que arriba a la pista que entra al mas de Goçalvo.
Ací el camí continua recte per la vora d'uns bancals treballats però està tan cobert d'estepes que fa quasi impossible avançar de manera que toca eixir-ne i continuar pels bancals, buscant per la dreta la traça del camí que voreja els bancals, fins que torne a eixir a ell quan passa a l'ombra de dos grans carrasques.

La Casa de Fermí i al fons la Serra Esparreguera.

Després de seguir uns metres el camí vell es torna a tapar i és més fàcil passar pels bancals de la vora, així que aprofita per avançar més ràpidament per ells sempre sense perdre de vista la traça del camí que circula entre parets de pedra recte per dalt la lloma.
Només se pot retorne al camí i, sense deixar-lo, el seguisc fins a la Casa de Fermí, on hi ha un cotxe i des d'on continua el camí arreglat per poder passar.

Baixant a la Casa del Gat.

L'estret camí es troba ací formigonat per facilitar el pas dels cotxes a la Casa de Fermí, i baixa en forta pendent fins a la Casa del Gat, un altre mas també arreglat i voltat de bancals treballats.
Des d'ací baixa fent voltes a buscar la nova pista, però a la dreta hi ha un parell de fites d'un vell camí que passa sota la Casa del Gat a buscar el barranc de l'Oli, i com no podria ser d'altra manera el seguisc per estalviar les voltes de la pista.

Drecera per senda vella.

En teoria el vell camí continua recte però se n'ha perdut la traça així que esta és una molt bona opció per retallar i estalviar pista.

Roures al barranc de l'Oli.

La senda arriba al barranc al mateix temps que la pista, i continua per una ombria on creixen alguns grans roures que s'han escapat als incendis.
De l'altra banda queda el gran mas de la Polla Rosa on es veuen moltes cases arreglades i senyals de vida.

Mas de la Polla Rossa.

Pista amunt enllaça amb el vell camí d'Atzaneta i puja cap a un collet als peus del Cabecet on es junta un assegador que ve de la Polla Rosa.
Ací travessa un altre assegador que baixa del Corral Blanc i pel Cabecet continua cap a les Torrecelles, i és este el camí aproximat que segueixen els pelegrins de les Useres de camí a Sant Joan.

Camí dels Pelegrins o de Sant Joan.

Al mateix coll hi ha paletes del GR-33 o camí dels Pelegrins i ací abandone el vell camí d'Atzeneta, que baixa recte com un fil a buscar la rambla d'Atzeneta i continue pel camí dels Pelegrins o de Sant Joan ara en direcció a les Useres.

Atzeneta des de la Sella.

Fins ara no m'he creuat més que amb un corredor en la pujada a la Torreta, ara però és un constant anar i tornar de corredors de muntanya que deuen estar entrenant la MIM i fan via amunt i avall del sender. Fins i tot em fa vergonya ser l'únic que va caminant.

Penyagolosa i la Lloma Bernat des del Corral Blanc.

Però els camins es van fer per a caminar i caminant, caminant remunte les voltes que pugen cap a la Serra de la Creu fins a arribar a la Sella, i des d'ací continua el camí planer pel llom de la Serra fins el Corral Blanc quan ja comença a baixar cap a les Useres.

Camí de Sant Joan.

El camí dels Pelegrins de les Useres està catalogat i protegit amb la figura de Monument Natural.  A resultes de la seua declaració a partir de l'any 2007 es van fer algunes obres de condicionament i reparació del traçat, seguint en la major part dels casos les tradicionals tècniques de pedra en sec per a aguantar la plataforma, tornant solsides i també empedrant alguns curts trams de camí.
A la pujada es nota un poc la faena feta marcant les voltes del camí que els corredors s'entesten en fer rectes. Baixant del Corral Blanc hi ha trams on l'actuació duta a terme ha estat més costosa, empedrant alguns trams de camí on l'erosió l'havia desdibuixat.

Empedrat modern.

Al coll de les Arteses el camí aboca a una pista que passa per l'ombria de la Roca Cervera fins que se'n separa quan la pista abandona el traçat del vell camí.
Ací també s'ha netejat de fa poc el camí i a l'estar tan transitat és ben clar i fàcil de seguir.

Camí vell i pista nova.

El camí gira i es veu el final de les muntanyes i davant queda el Pla de les Useres que s'estén fins a la rambla de la Viuda ... i més enllà.

La Vila Vella arribant a les Useres.

Després de travessar una pista es junta per l'esquerra el PR-CV-316 al Piló de la Creu on es fa una altra rogativa des de les Useres, la dels xiquets.

Les Useres.

Seguint els dos senders s'arriba al poble pel Calvari vell.
Arribats ací no entre dins del poble sinó que agarre el camí de la font de Més Amunt, paral·lel a la carretera però molt més agradable.

Camí de la font de Més Amunt.

Seguint el camí hom s'adona del perquè de la situació del poble de les Useres, a la part més alta d'un tossalet que domina les hortes que rega l'aigua de la font. Una posició defensiva però a la vegada propera al principal sistema de regadiu del terme municipal alimentat per l'aigua de diverses fonts i molt especialment de la font de Més Amunt d'on ix una sèquia d'aigua que va paral·lela al camí, alimentant la bassa del Molí d'on prenia l'aigua el molí de la Vila.

Font de Més Amunt.

Seguint el passeig s'arriba de seguida al paratge de la font de Més Amunt on hi ha tauletes i jocs infantils. Un bon grapat de canyos aboquen l'aigua en una llarga pica que se l'enduu per la sèquia. En anys plovedors ix també l'Ullal de la font Jordana, situat un centenar de metres més amunt, passada la carretera.

Camí de la Ponça.

Per davant mateix de la font i travessant el barranc hi ha les senyals que marquen l'inici de la ruta a la Ponsa i la Penyaroja.
A banda de les marques de la ruta anem trobant també les ferradures roges dobles que indiquen que per ací passa també elcamí entre les Useres i Costur.

Tram empedrat del vell camí de l'Alcora.

La ruta segueix ací el vell camí de l'Alcora (o de Costur) que circula paral·lel a la carretera per baix. Comença travessant un pinaret i va pujant fins a un collet a l'altura del Castanyol.

Aljub al camí vell de Costur.

Ací hi ha una bifurcació de camins. Recte continua el camí vell de Costur per on va també elcamí, mentre que per la dreta segueix el vell camí de l'Alcora i el de la font de la Ponça.

Camí de la Ponsa.

El camí ix a la carretera i circula uns metres per la vora abans de travessar-la i continuar per l'altra banda.

Ací el camí vell de l'Alcora continua aproximadament per on va la nova carretera i és el camí més curt, però per un poc més seguisc el sender marcat que continua per  la Passada de la Serra la Creu al Burguet, per dalt la carretera, fins que baixa a buscar el barranc de la Ponça ja quasi al davant de la font.

Passada (o assegador) de la Serra la Creu al Burguet.

Uns xops assenyalen el lloc on està la font, acompanyada de tauletes formant una raconada agradable i fresquívola. Una parella que ha vingut caminant s'està a l'ombra.
Faig un bon glop i carregue d'aigua per al que queda de camí que si bé és curt ja comença a apretar el sol i la calor.

Font de la Ponça.

Retorne per la pista que n'entra directe des de la carretera, trobant-me una altra parella que s'acosta a la font passejant. Seran les últimes persones que trobaré caminant tot i què a partir d'ara el paisatge es troba més humanitzat i és fàcil vore algú treballant al bancal.

Carretera de Costur.

Cal continuar obligatòriament la carretera durant quasi un quilòmetre abans de desviar-se a la dreta després de travessar el barranc de les Olles.
Ací a la vora, dins del barranc, hi ha el Molló dels Tres Termes on es junten els termes de Costur, les Useres i Figueroles.

Camí de l'Alcora.

El camí de l'Alcora arrenca amunt per una costera empedrada que, abans de l'incendi, deguere estar coberta de pins. Ara tan sols algun exemplar gran li fa ombra.

Pins a l'Ombria del barranc de les Olles.

Malgrat el matollar que pugna per tancar el camí real encara es passa prou bé i de seguida s'acaba la costera eixint a un carril més ample quan coronem el Collao.

El Collao.

Pel Collao passa un assegador que ve des de Costur i continua cap a les Trauantes pel mas del Quadrat, i també trobem algunes paletes de les rutes del patrimoni de Costur que fan la volta a quasi tots els racons del terme.

Camí real de l'Alcora a les Useres.

Però ara no toca anar cap a Costur sinó continuar recte pel vell camí que baixa per l'altra vessant buscant el barranc de la Foia.
Tot el tram de baixada es troba ben conservat amb un excel·lent treball de pedra en sec tan als costats amb parets de pedra que separen el camí dels bancals, com amb murs de pedra per sostindre la plataforma del camí, així com llargs trams empedrats a les costeres més fortes.
A l'arribar al barranc el vell camí continua per dins però es troba totalment tapat i cal seguir un senderol que per la banda de baix d'uns bancals ens trau a una pista.

El barranc de la Foia i la Foia des de l'Algepsar.

Cal seguir la pista avall cap a l'Algepsar on, el camí se'n torna a separar de la pista retallant al recte a buscar el modern pou de l'Algepsar que serveix de guia mentre es baixa.
A partir d'ací el camí ix del barranc i entra al terme de l'Alcora, i a partir d'este punt es troba tot asfaltat.

Travessant el Pla del Vinyé.

El camí segueix recte baixant paral·lel al barranc de la Foia que es va obrint a mesura que arribem al pla del Vinyé.

La Lloma del Campiello des del pla del Vinyé.

Els olivars i ametlars dominen el paisatge del pla i acompanyen el caminant fins a la Foia. La calor apreta i l'asfalt crema de manera que cal apretar el pas per fer més ràpid la darrera hora de camí, necessària per a tancar el cercle.

Carretera de l'Alcora.

El camí ix a la carretera de l'Alcora a Costur i, malgrat que hi ha la possibilitat de seguir per dins del barranc de la Foia la descarte per dos raons, la primera per no repetir el camí de l'anada i la segona per estalviar uns metres de recorregut.

La Foia des de les Hortes.

I per la vora de la carretera retorne a la Foia completant una llarga volta per l'Alcalatén seguint els vells camins que unien els diferents pobles. Camins que tanta gent va xafar i que, malauradament, sovint queden ara en l'oblit i l'abandó ... llevat d'algun caminant perdut.


Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

De la Barceloneta al Tossal de Goçalvo
Costur - mas de la Lloma
Una volteta per Costur pels senders del patrimoni
La Foia - les Trauantes - la Torreta
les Useres - Trauantes - la Serra - GR33


Més informació:

• Ajuntament de les Useres
• Ribes Pallarés, Josep Miquel Toponímia dels pobles valencians: Costur Ed. AVL, 2006 accessible a la web.
• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.  Es pot descarregar el mapa ací.
• Minuta del MTN del término municipal de Costur, IGN, 1938
• Minuta del MTN del término municipal de Costur, IGN, 1909
•  Ajuntament de Figueroles
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
• (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid, Ed. IGN
• Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
• Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
• Muncharaz Pou, Manuel (1984) Actas de clasificación de Lucena del Cid. Generalitat Valenciana.
•  (1909) Minuta del término municipal de las Useras, Ed. IGN

Esta Pasqua la vam passar a la Villanueva, a casa Pascual. Per diferents raons feia molt de temps que no anàvem i fa anys que no xafàvem les sendes del terme que, tot i ser molt xicotet, és molt interessant.
A més el darrer any un grup de veïns guiats per Jose Manuel han estat netejant, marcant i recuperant els vells camins de ferradura del terme ... i dels voltants, la major part dels quals tenen penjats jvillalbacolas i  rsantaeulalia a wikiloc en forma de diverses rutes.
Així que aprofitant les rutes penjades, però sobretot les indicacions que ens fan i els coneixements de Pascual el diumenge de Pasqua ens alcem ben pronte per a aprofitar el matí mentre els xiquets encara dormen.
L'objectiu és l'Alto de Santa Bárbara, ja en terme de Pina i cim dominant de tota la zona. La vessant que cau sobre la Villanueva és més verda i fresca que la de Pina, no debades estem a l'ombria, i les rutes des d'ací tenen totes en comú el travessar un espès pinar de pi rodeno que sembla no tindre fi.

Comencem la ruta per la carretera vella de la Reina. El sol acaba d'eixir però per sort no fa fred, només un poc de fresca que ens acaba de despertar.
Deixem el poble enrere mentre encara dorm i travessem el barranc que baixa del Rebollar abans de desviar-nos a la dreta pel camino del Cerezal, paral·lel al barranco Majano.

Carretera de la Reina.

Seguim una ampla pista entre bancals fins que el camí gira a la dreta i enfila amunt cap a la fuente Navarro. Ací deixem la pista i continuem recte seguint el vell camí que voreja el barranco Majano.

Camino del Cerezal.

Hi ha trams de camí ben conservats i d'altres on es veu el treball de desbrossament fet per a tornar a fer accessible el vell camí que, planer i recte, continua sempre per la vora del barranc i no molt lluny de la carretera.

Senda neta.

Estem en la part cultivada del terme, encara que ara només alguns bancals es treballen. El cultiu majoritari del terme fou el cereal fins als anys 60 quan es va canviar per l'ametler. Des de fa uns anys s'està fent una reconversió de cultius i els ametlers deixen pas a les carrasques truferes que han fet recuperar-se antigues zones de cultiu.
L'entrador d'un d'eixos bancals aprofita el traçat del vell camí i per ell continuem cap al Cerezal. La vegetació natural que apareix a la vora del barranc és més fresca del que hom podria esperar i els cirerers de pastor alternen amb salzes i xops, encara sense fulla.
Eixim a la nova pista del Cerezal i continuem per ella uns metres, però de seguida ens desviem a l'esquerra travessant el barranc i seguint una pista de traure pins. Des d'ací vam fer una ruta fa anys, guiats per Jose Manuel, per a pujar a l'Alto de Santa Bárbara. Ara la pujada que farem és si fa no fa la mateixa però el camí està marcat amb punts blaus i rojos de pintura de manera que no ens cal la guia d'un expert coneixedor del terme per orientar-nos sota el pinar.
I és que el pinar és i serà omnipresent en quasi tot el que ens resta de ruta. Pinar de pi rodeno que ocupa tota l'ombria de Santa Bárbara.
A la vora del camí trobem algunes grans fites, i també trobem plaques clavades als pins amb inicials, i és que tot el pinar està dividit en xicotetes parcel·les de propietat privada i molts dels propietaris assenyalen amb les plaques metàl·liques els límits de la seua propietat amb les inicials del nom.

Alto de Santa Bárbara des de las Majadillas.

Estem dins del terme de Caudiel que ací separa la Villanueva i Pina, en una zona de pinar comunal desamortitzada al segle XIX, repartida en lots i venuda, però la gran majoria de propietaris són veïns (o descendents) de la Villanueva que és el poble més proper. Al comprar el pinar les tales es van fer freqüents dedicant-se el pi a la fabricació de caixes per a taronges. Per esta raó estem davant d'un pinar molt jove on els pins no passen de 40-50 anys doncs no calia que foren més grans per a aprofitar la fusta. Ara com que el principal client s'ha perdut ja no tenen el valor d'abans i les tales són escasses, encara que trobarem alguns trossos marcats i altres batuts de fa poc en la pujada.

Pista de la fuente Marrionda.

Seguim les senyals que pugen per un rellomet que va guanyant altura gradualment, de manera que llevat de la primera pujada la resta és molt suau però constant.
Travessem un carril de traure pins i un poc més amunt la pista que porta a la fuente Marrionda, on hi ha un altre camí que puja (o baixa) a l'Alto pel barranco de la Col, també recuperat i marcat. Nosaltres seguim recte amunt enfilant l'últim tram de pujada.

Pinar

Ací han marcat els pins per a assenyalar el camí i cal anar seguint els senyals perquè les traces de senda s'han perdut.
Travessem un tros de pinar cremat per un llamp quan ja arribem a la carena principal de la serra i seguim per ella un tros més fins que arribem a la pista que puja al cim de Santa Bárbara.

Pina des de l'Alto de Santa Bárbara.

Ja només ens queda seguir la pista poc més de cent metres per arribar al cim. Ací trobem una de les singularitats botàniques de la ruta. Per la vora del cim, a l'ombria, hi ha alguns roures de fulla gran (quercus pyrenaica) com els que podem trobar al rebollar de Penyagolosa o a la Ràpita.

Ermita de Santa Bárbara.

No és l'única singularitat del cim que s'alça quasi 400 metres sobre els voltants. Ací hi ha l'ermita de Santa Bárbara, oberta i on van de romeria els pinochos al mes de maig.

Vèrtex geodèsic.

El cim de Santa Bárbara està ple de construccions. A més de l'ermita hi ha una torre de vigilància forestal i la caseta del vigilant, diverses antenes de telecomunicacions, a més d'un refugi lliure, un merendero amb tauletes i un de cobert que és on aprofitem per seure i esmorzar que ja va sent hora.

Fites al camí de baixada.

Després d'esmorzar comencem la baixada i ho fem tapant-nos bé perquè ha començat a bufar un airet gelat i cal moure's per a no refredar-se.
Desfem el camí que hem fet per arribar al cim per la carena principal de la serra fins que se'n separa el sender per on hem pujat.

Baixant per la carena.

Des d'ací seguim la carena principal que baixa cap a l'oest. Anem seguint antics camins de traure fusta i carbó, que fan voltes per a pujar i baixen recte per a traure'n la fusta cara avall.

Pista de Marrionda.

Travessem la pista de Marrionda i continuem recte per l'altre costat. Unes fites marquen el camí a seguir entre el pinar en els punts més perdedors i és que la traça de camí es perd entre el pinar.

Collado Verde.

Una trossada més lluny travessem el Collado Verde per on ara passa la pista de Majanos, que coincideix ací amb l'assegador del Majano i també en bona part amb el traçat del camí vell de Pina a la Reina, que continua barranco Majanos avall.
Nosaltres seguim per l'altra banda pujant per un carril obert per les màquines usades ara per a traure pins.

Pujant a la Pieza Limpia.

Carril amunt cap a Pieza Limpia muntem una forta costera fins que arribem a la carena del Cerro del Lobo. Ací ja no s'han tret pins i trobem un magnífic pinar que s'estén a banda i banda.
Al llarg de tota la ruta els pins ens impedeixen disfrutar de les vistes però compensa el circular per dins d'una extensió tan gran de pinar ben conservada i quasi sense sotabosc.

Cerro del Lobo.

Des del Cerro del Lobo baixem seguint un senderol que fa la volta per l'ombria retallant a buscar el camí vell de Pina ja de baixada a la Villanueva.
Trobem el camino de Pina que baixa del collado del Lobo i el seguim avall. Per ací hi passa el PR-CV-63.3 que recorre la Sierra Espina des de Barracas a Montan i les marques blanques i grogues ens acompanyaran fins a la Villanueva mentre seguim el vell camí que tantes vegades han fet els veïns dels dos pobles per a visitar familiars, per fer negoci o simplement per anar al bou.

Camino de Pina.

El camí ens aboca a una pista que cal seguir uns metres i abandonar-la després. La pista discorre ací paral·lela al camí pel barranco del Ballestero mentre que el camí vell continua recte sense perdre cota i se'n separa per seguir un rellomet que passa per la Peña del Buitre camí de la Sandalina.

Camí per las Sandalinas.

Conforme baixem el pinar pur, fruit de l'explotació forestal, va augmentant la riquesa botànica amb alguns roures i carrasques a la vegada que apareix també el sotabosc que forma part de tot bosc estructurat.

Los Llanos de Barracas des de las Rozas.

Arribem al final del rellomet després de passar las Sandalinas, i la senda comença a baixar per las Rozas. Ací entrem en una zona d'antics bancals ara ocupats per un pinar més divers i amb més varietat botànica.

La Villanueva des de las Rozas.

A més entre els pins podem vore davant nostre la Villanueva, punt final de la ruta, de manera que entre això i que la senda va de baixada el cansament queda enrere i les passes se fan més llargues.

Baixant per los Aguachares.

La senda continua avall per los Aguachares, ja dins del terme de la Villanueva, passant per bancals abandonats fa menys temps i on ara creix una bardissa de plantes espinoses, substitut de la roureda que és la seua vegetació potencial i, que a la Villanueva, només es conserva al rebollar de la Redonda.

Arribant al corral del Tio Angel.

Arribem on era el corral del Tio Angel, on trobem un encreuament de pistes. Per la dreta continua una pista a l'Artiga i el Cerezal, mentre que per l'esquerra una altra segueix cap al poble pel corral de los Borinas i per dalt del Cerro. Nosaltres seguint el vell camí seguim recte i al cap de poc arribem a la fuente de Allà (o de San Roque).

Fuente de Allá.

La font ara quasi no trau aigua per haver fet uns pous més avall que han fet baixar el nivell freàtic, així que ja no és el manantial abundós on abans anàven a llavar les dones del poble i que regava part de les hortes que continuen fins a les primeres cases.
Conserva encara un cobert, bon lloc per a resguardar-nos en cas de que ens pille alguna tronada estan ací perquè el paratge ha sigut sempre molt visitat i era tradició anar a menjar la mona dilluns de pasqua.
A l'esquerra continua la pista que ens portaria al poble pel Rebollar i recte continua el camí vell, en part formigonat però ben agradable de xafar. Pujar pel Rebollar i baixar pel camino de la fuente de Allá és el passeig més senzill que podem fer des de la Villanueva i de ben segur que trobarem algú.

La Villanueva.

Hui de matí també trobem gent que ve del poble passejant, i d'altres que s'entretenen a l'hort. Perquè l'estar tan a prop del poble, el ser terra de regadiu i la bona qualitat de la terra fa que els bancalets que anem passant encara estiguen majoritàriament treballats i fan més agradable el passeig fins al poble on entrem per davant dels llavadors.
Concloem així una ruta que ens ha anat molt bé per començar un bon diumenge de Pasqua. Ara toquen altres activitats més familiars.



Ací està el track:





I ací més rutes que comparteixen part del recorregut:

cerezal - santa barbara - cerezal

pina - santa barbara - pina

Més informació:

• Ajuntament de Pina
•  Centro Excursionista Alto Palancia
• Ajuntament de la Villanueva
• Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "El término de Villanueva de Viver" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP
• Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "Una visión socioeconómica de Villanueva de Viver a lo largo del siglo XIX i XX" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP

Dilluns de Pasqua i tornem a eixir a fer una volta ben de matí, aprofitant que els xiquets dormen.
Si ahir vam anar per la part més alta del terme de la Villanueva, hui ens dirigim cap a l'altra banda, a buscar el río Maimona i Fuente la Reina, repetint un recorregut que ja va fer Pascual l'estiu passat amb amics del poble.
Així que a les huit ja estem de camí eixint del poble per la bassa de darrere l'església per tal de retallar uns metres camí de San Martín.
Com que han canviat l'hora el sol ix més tard i ho fa, més o menys, a la vegada que nosaltres eixim del poble, alçant-se per les llomes que queden davant nostre, cap al Sabinar.

Plaça de la Villanueva.

Travessant els bancals treballats de la vora del poble ens trobem a Jose Manuel, ben matiner, que està plantant quereguilles. Ell ha sigut i és el guia per a la recuperació dels camins que estan duent a terme els jòvens (i no tan jòvens) del poble.
El saludem i fem camí pensant en qui acabarà primer, si ell de plantar les quereguilles o nosaltres de fer la volta.

Eixida del sol per San Martín.

La drecera ens porta al camí de San Martín, o de la Reina, perquè també va cap allí, i el seguim passant la variant de la carretera que es va fer fa uns anys evitant que els pocs cotxes que passen ho facen per dins del poble.
L'ermita de San Martín s'alça en un tossalet de l'altra banda del barranquet que corre als peus del poble, i ací es va de romeria quan són les festes patronals.
Es troba en bon estat després d'haver arreglat la teulada i disposa d'un porxe al davant i un cobert a la vora per arrecerar-se en cas de mal temps.

Ermita de San Martín.

Des de l'ermita continuem pel camí de la Reina, ara en bona part pista, per on passa també el PR-CV-63.3. Anem travessant bancals treballats que s'alternen amb d'altres erms. Ací el cultiu tradicional van ser els cereals que, als anys 60 van deixar pas als ametlers i ara, en una nova reconversió de cultius, estan sent substituïts per les carrasques truferes que fins i tot han suposat la recuperació d'antics bancals abandonats de fa dècades.

Bancals de carrasques truferes.

A cosa de mig quilòmetre de San Martín i abans d'arribar a la Pinada deixem el camí vell de la Reina i trenquem a l'esquerra pel camino del Sabinar, que en esta primera part és també pista.

Camino de la fuente Pierres.

El camí recorre una lloma recte fins que gira a la dreta per anar cap al Sabinar. Ací continua recte entre parets el vell camí cap a la fuente Pierres, recuperat i netejat tot i què mai es va acabar de perdre.

Baixant pel Sabinar.

Deixem enrere els bancals treballats i als nostres voltants apareix un paisatge variat on alternen els pinars espessos amb d'altres més oberts i matollars amb alguns pins i savines.
El camí planeja passant per la vora d'uns bancals sembrats per la societat de caçadors fins que arriba a un ample tallafocs per on passa una línia elèctrica.

Entrant a la Reina.

Poc després deixem enrere el terme de la Villanueva i entrem al de la Reina, i comencem una llarga però poc pronunciada baixada cap al riu.
Davant nostre veiem el mas de Pastores, antic mas on fa uns anys es va fer una urbanització a l'estil del mas tradicional. No arribarem a ell doncs queda de l'altra banda del riu.

Fuente Pierres.

Arribem així finalment a la fuente Pierres, a la voreta del riu que forma una gran badina on abelleix banyar-se ... però ho deixarem per a l'estiu que ara no acompanya el temps.

Senda del Maimona.

La font es troba en una revolta del riu, aprofitada per a fer bancals que ara s'han convertit en prats. A partir d'ací el riu continua recte i va encaixant-se progressivament i per la dreta hi ha una senda que el segueix fins a la Reina, i que seguirem.

Cinglo de los Gatos.

La senda, clara i neta, avança sempre per la vora del riu que va encaixant-se i passa sota el Cinglo de los Gatos, llarga cinglera de roques que tanquen per l'est l'estret que va obrint el riu buscant el nivell de base del Millars.

Cabres al Cinglo de los Gatos.

La vegetació canvia i les savines, ginebres, pins i coscoll dels altiplans deixa pas a un pinar entreverat de plantes més amants de la humitat i la frescor: marfulls, xops, salzes, pruneres, ... que pasturen algunes cabres com les que podem vore en unes roques dalt nostre.

Estrets de la Maimona.

Conforme anem riu avall el paisatge es torna més espectacular. La senda puja i baixa evitant grans blocs de pedra caiguts dels cingles i que en algun punt arriben a tapar tot el riu que passa sota els més grans.

Blocs caiguts a la Cueva Honda.

Passat el caos de blocs queda a l'esquerra un gran cingle a la Covatilla, mentre que nosaltres seguim un vell caminal que coincideix en part amb una sèquia que pren l'aigua per a regar la Cañadilla.

Eixint del riu.

Deixem la sèquia i la senda busca ara el vell camino de la Cañadilla, un camí de ferradura que travessa les penyes esquivant-ne unes, pujant-ne d'altres i sempre traçat per llocs impossibles.

Camino de la Cañadilla.

Com també impossibles semblen els bancals que hi ha escampats entre els blocs, allí on hi ha un parell de vares de terra fèrtil. La resta està ocupat per una rourera que creix entre les penyes.

Cinglo de la Cueva Honda.

De l'altra banda, cap a la Covatilla es veu també el traçat d'una antiga sèquia penjada dels cingles, una autèntica obra d'enginyeria popular que mira de resistir el pas del temps, les tempestes i les solsides.

Camí sota el carrascar.

El camí va abandonant la vall del riu quan esta s'obre en la Hondonada on hi ha les hortes de Fuente la Reina, que baixen en graderia fins al riu que corre cada vegada més fondo.

Bancals impossibles a la Cañadilla.

Este tram de camí, planer i de bon peany, travessa un dels paratges més impressionants i bonics de les comarques de Castelló. Sembla mentida que després de tant caminat encara hi haja raconades com esta que acaben sorprenent el senderista i només per este tram la ruta bé mereixeria estar entre les millors rutes de les comarques valencianes.

La Reina des de la Cañadilla.

La senda comença a baixar cap a la Reina, o millor dit, baixa cap a la carretera doncs la Reina es troba davant nostre dalt d'un altre cingle als peus del qual s'estenen les velles hortes ara majoritàriament ermes.

Tunel de carrasques.

Travessem un tunel de carrasques abans d'arribar a la carretera. Hem de seguir ara un bell tros per la carretera que ens porta sota les cases del poble per la vora del barranco de la Graja.
Ací hi ha una microrreserva de Flora per preservar un dels últims boscos riparis d'oms que, abans de l'antropització i la grafiosi era el bosc dominant per tot el que ara són hortes.

La Reina.

Quan la carretera salva el barranco de la Graja amb un pont cal seguir un camí que per la dreta baixa a la fuente de la Mangranera, manantial que ara abasteix d'aigua potable al poble i adés i ara d'aigua de reg per a les hortes. Unes tauletes completen un raconet deliciós.

Fuente la Mangranera.

Des de la font un camí formigonat puja cap al poble passant sota el cingle on estan les cases.
Finalment arribem a les primeres cases del poble i el travessem, de pujada, buscant l'eixida cap a la Villanueva.

Travessant el poble.

L'eixida és seguint la carretera i des d'ella tenim unes magnífiques vistes del poble que s'estén fins als cingles que el voregen formant una bella estampa. Seguim ara el PR-CV-63.3 que enllaça els dos pobles seguint el camí vell.

Fuente la Reina.

Cal seguir la carretera uns centenars de metres fins que trobem a la dreta un sender que ens baixa a buscar el camí vell, que continua paral·lel al barranco de la Graja.

Camino de la Villanueva.

El camí, ample, net i empedrat travessa un parell de vegades el barranc abans d'enfilar amunt una llarga costera cap al colladico la Pubill.

Alto de Santa Bárbara.

Conforme anem pujant a l'esquerra queda el Alto de Santa Bárbara, on vam pujar ahir, i és que el barranco de la Graja baixa directe des d'allí.

Pujant al colladico del Pubill.

Coronem el coll on parteixen termes la Villanueva i la Reina i a partir d'ací el vell camí es transforma en una pista que recorre la Ostera cap al Pinar.

La Ostera.

Deixem enrere l'Ostera a l'entrar al Pinar, que travessarem per la part més estreta.
Tot i què anem trobant al llarg del recorregut pinars que creixen als antics bancals, ací trobem una massa espessa de pi rodeno que no s'ha artigat mai i sempre ha estat pinar.

El Pinar.

Sota el pinar quasi no hi ha sotabosc fruit de l'explotació forestal tradicional que s'hi ha fet i és agradable de passar tot i que només el travessem de raspalló i de seguida n'eixim per l'altra banda trobant-nos els bancals de la Retura.

La Villanueva des de la Retura.

Deixem a l'esquerra una pista que després de travessar la carretera continua al Cerezal (i per on es podria allargar la ruta pujant a l'Alto de Santa Bárbara) i avancem entre els bancals, carrasques i erms de la Retura que conformen un mosaic paisatgístic molt interessant, abans d'enllaçar amb el camí de la Fuente Pierres, per on hem començat la ruta.

La Villanueva des de San Martín.

Ja només ens queda arribar a Sant Martín i desfer el camí d'anada, i de seguida estem al poble, a hora prou matinera com per a despertar els menuts que encara dormen i començar el dia.



Ací està el track:



Més informació:

•  Centro Excursionista Alto Palancia
• Ajuntament de la Villanueva
• Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "El término de Villanueva de Viver" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP
• Llop Goterris, Josep Xavier (2004) "Una visión socioeconómica de Villanueva de Viver a lo largo del siglo XIX i XX" dins Boletín del Instituto de Cultura Alto Palancia nº 16 Ed. ICAP

L'any passat Pascual ens va fer a primers d'any la proposta de pujar en un dia des de Vila-real a Sant Joan de Penyagolosa. Vam estar preparant-nos i fins i tot vam pujar des de Fanzara en el que havia de ser la prova definitiva abans de la pujada. Però al final entre compromisos i festes no vam trobar dia per a fer-la. Així que a primers d'any va tornar a proposar-ho però enguany el primer que vam fer va ser posar data, i després ja voríem qui s'apuntava.
La data fixada fou el dissabte abans de Sant Vicent. Per davant teníem 55 km i 15 hores de camí des de l'església de Sant Pasqual fins a l'ermita de Sant Joan de Penyagolosa i l'incertesa d'arribar perquè cap dels que ens vam presentar a les sis del matí havia fet mai un trajecte tan llarg.

Així que a les sis del matí tocades sis valents (o inconscients) estàvem a la porta de Sant Pasqual per fer-nos la foto d'eixida. Li vam demanar de fer-la a les úniques persones que passaven, i després de la foto nosaltres vam començar a caminar cap a Penyagolosa mentre ells ho feien cap a casa a dormir.

L'eixida.

La ruta triada no és la tradicional pujada de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa que realitza el Centre Excursionista de Vila-real des de l'any 98, sinó una altra, pot ser menys atractiva però més curta.
Així el nostre primer destí és l'Alcora i el camí més recte és el camí de l'Ermita per on havia d'anar la projectada carretera de Vila-real a l'Alcora que es va quedar sense diners només fer el pont de l'Ermita, objectiu principal del projecte.

Camí l'Ermita.

Pel camí l'Ermita, hui carrer il·luminat, a estes hores de la matinada trobem gent passejant i corrent, alguns d'ells baixant ja de l'Ermita quan nosaltres encara pugem.
El camí se fa curt i de seguida arribem a l'Ermita de la Mare de Déu de Gràcia que queda mirant al riu, mentre nosaltres encenem els frontals per travessar en la foscor de la nit el riu de Millars pel pont que ens durà al Boverot d'Almassora.
Ara cal seguir pel camí Vora-riu amunt passant sota el pont de l'autopista, i mentre fem llum per a vore'ns i que ens vegen els pocs cotxes que passen, anem a bon pas i xarrant deixant enrere masets i horts.
A l'arribar a la sènia del Triumfo trenquem a la dreta per xafar un poc de terra, que ja en tenim prou d'asfalt, i seguim a enllaçar amb la senda del Pleit. L'olor de la flor del taronger ens acompanya mentre passem entre els horts fins que fem cap al gran polígon industrial del camí Fondo.
Ací ja no ens calen les llums i sota les faroles travessem de punta a punta el polígon, eixint per la banda de dalt a buscar els horts que van escapar a l'especulació.
Mentre travessem el polígon el dia va clarejant i quan arribem al pont que salva l'autovia ja no ens calen llums encara que no és dia clar.

Eixida del sol.

L'autovia està traçada damunt la ratlla d'Onda, i després de travessar-la entrem a la part del polígon que queda al terme d'Onda, més buit que el d'Almassora.
Travessem el polígon cap al mas Blanc, que queda dalt de la rambla i allí ens aturem a fer un glop i un mos. Ja són les  set i mitja i encara que fins ací tot és pla ens va bé descansar un poc i preparar-nos per a l'etapa següent.

Fent un mos al mas Blanc amb Penyagolosa al fons.

Baixem del mas Blanc seguint l'antic camí del Panyet, però sense pujar al Panyet baixem a la Rambla de la Viuda.
Ara ens toca un bon tros de rambla, que sempre es fa pesat, però és el camí més curt.
Intentem anar per on la grava està més dura orientant-nos amb les roderes que han deixat les poques bicicletes i motos que han passat des de la darrera riuada i seguim amunt passant per davant la fonteta dels Xècs, just als peus del Panyet.
Quan la deixem enrere anem buscant un camí que passa als peus del parany dels Gossalvos i que queda per dalt del nivell de les riuades, aconseguint així eixir de la rambla i caminar més planers (i més de pressa) un bon tros.

La Rambla.

Seguint el camí arribem a la camí Palos i passem per baix del pont del Mercader continuant per l'altre costat on un antic camí, molt desfet per l'aigua però per on encara passen bicicletes, remunta la rambla.
Ací trobem alguns punts grocs que ens acompanyaran fins a l'Alcora. Es tracta de marques de la pujada a Peu d'Almassora a Penyagolosa que ja fa dihuit anys que es ve fent també per estes dates.
Seguim encara un quilòmetre més per la rambla fins que trobem el punt on travessa el gasoducte. Ací aboca per l'esquerra el barranc de la Pedrissa i just al punt on conflueix amb la rambla hi ha el començament del camí del Morral, i cap allí que hem d'anar seguint (si les trobem) els punts grocs.
Després de tanta pedra l'estret caminal ens sembla poc més que un passeig. Un passeig que puja cap a les casetes del Morral, ja en terme de l'Alcora i dalt nostre.
Els pins que cobrien el morral ara estan morts per terra gràcies a un veí d'una urbanització propera que va botar foc davant de casa intencionadament. És el primer tram cremat que passem però no serà l'últim i és que els incendis repetits al llarg dels anys fan que bona part de la ruta estiga més deforestada i desarbrada del que toca.

Les casetes del Morral.

Arribats al Morral seguim l'ampla pista traçada seguint el vell camí, recte cap a l'Alcora i no ens entretenim a admirar les vistes de la Plana que deixem enrere.
La pista passa per la vora d'alguns paranys i Pascual ens va guiant per un terreny que coneix molt bé de tant que l'ha trepitjat i caçat des de ben menut.
El camí baixa a travessar l'entrador a la urbanització del Morral, a la vora mateix del pantà de Maria Cristina (o de Benadressa), i continua amunt passant per bancals d'ametlers i garroferes, la majoria erms on creix el pinar.

Camí del Morral.

Quan la pista gira a l'esquerra fent un angle de 90 graus, seguim recte pel camí vell, convertit en una senda que de vegades costa de trobar. Però Pascual ens orienta bé, no debades dalt del tossalet que tenim a la dreta té el parany son tio.
Travessem el pinar i eixim altra vegada al camí del Morral, ara pista que acaba en unes casetes noves sota els pins. Urbanització il·legal o al·legal que ha desplaçat uns metres el camí que li fa la volta.

Baixant al Regatell.

Ja són les nou i per tant els gossos que ens lladren ja no despertaran els amos.
Per la banda de baix de les casetes continua el camí, ara una estreta senda, que enfila avall cap al barranc de Borràs que ens separa del Regatell.

Tram de camí empedrat.

El tram que baixa al barranc és possiblement el més bonic del que portem, un ample camí empedrat que fa voltes, mentre que de l'altra banda hi ha bancals coberts d'herba on pasturen alguns cavalls i fins i tot una vaca.
Travessem el barranc just a la cua del pantà i pugem per l'altra banda, on el camí vell s'ha perdut, per arribar al camí del Regatell, continuació del del Morral.

Barranc del Regatell.

El camí del Regatell continua recte com un fil i asfaltat i separant les Palafangues, a la nostra esquerra, del Regatell que cau a la dreta.
Ací la terra està tota treballada i hi ha també casetes que viuen i on tenen animals: cavalls, ovelles, ... és un paisatge diferent al que teníem només de l'altra banda del barranc.

Camí del Regatell.

Ara ens queda encara un bon tros de camí fins a l'Alcora. Per sort és prou planer i ens permet anar xarrant i conversant, fent més curt el trajecte.

Avançant entre els horts.

Deixem enrere horts de tarongers, algun pinar i fins i tot una hípica. De l'altra banda del barranc del Regatell el paisatge és més monòton: fàbriques, fàbriques i més fàbriques. Nosaltres no en trobarem cap fins a l'Alcora.

Hípica de l'Alcora.

El camí està tallat per la nova carretera de l'Alcora a Onda i la travessem recte estalviant-nos anar fins a la rotonda per on han de passar els cotxes, i enllaçant un poc més avant amb la vella carretera d'accés a l'Alcora, que encara suporta molt de trànsit.

Carretera d'Onda.

Este és el tram més perillós de tot el trajecte doncs la carretera és estreta i els cotxes i camions passen ràpid. Per sort no hi ha molt de tros, per desgràcia no hi ha alternativa, així que apretem el pas i estem pendents del trànsit i quan ens descuidem ja hem travessat el pont del Bassó i enfilem la costera que ens porta a l'entrada del poble.

Entrada a l'Alcora.

Entrem al poble per la carretera vella i ens encaminem al centre passant per davant l'església de Sant Francesc.
El carrer està tallat per als cotxes abans de l'ajuntament i és que és la Pasqua taurina i la plaça està tota voltada de cadafals.

Plaça de Cadafals.

Preguntem on esmorzar i dirigeixen els nostres passos a l'Ateneu, a la Plaça d'Espanya, però abans d'arribar encara hi ha una agradable sorpresa, i no serà l'última. Una xica hem crida i resulta que és Rospi, que s'està amb sa mare a l'Alcora. L'any passat ens va fer de guia per Llucena, enguany té una lesió que li impedeix eixir a caminar per muntanya. Xarrem uns moments i com que ha d'estar a Llucena s'ofereix a ajudar-nos si tenim algun problema i s'agraeix, sempre dóna tranquil·litat saber que a prop hi ha algú que pot ajudar en cas de necessitat.

Esmorzant a l'Ateneu.

Entre coses i altres arribem a l'Ateneu i ens assentem al solet del matí. Ja són les deu i mitja tocades i la panxa demana gasto.
L'esmorzar està molt bé, una bona ensalada, entrepà i carajillo, però se'ns fa un poc més llarg del que teníem previst i en conte de mitja hora n'estem ben bé una i no tenim temps a perdre perquè ja portem 20 quilòmetres però encara ens en queden 35 i el plat fort està per arribar.

El carajillo.

Així que continuem camí cap a la Foia després de trobar-nos amb una despedida de soltera que ens obliguen a passar a la novia? d'una part a l'altra de carrer.
Eixim del poble pel carrer del Molí Nou, per on passen també algunes de les sendes marcades de l'Alcora.

Camí de la Foia.

Seguim ara el camí de la Foia que travessa el barranc de Sant Vicent i passa per dalt del Molí de Matraca. Este primer tros tot i ser de terra està tot il·luminat amb faroles i és el lloc on venen a passejar i correr els alcorins, i ens en creuem uns quants que van corrents o a peu abans de deixar enrere les faroles.

Volta de la Vila.

Ací portem a la nostra dreta el riu de Llucena que rega les hortes del Castell, de la Maniuela i de la Vila. Després de passar l'assegador de l'Assut el camí s'estreta i acaba convertint-se en un ample caminal, no apte per a cotxes, que baixa a l'Assut d'on prenen les aigües les sèquies que reguen les hortes. Ara el riu baixa sec, regulat pel pantanet que queda més amunt.

Camí de la Foia.

Travessem el riu i pugem per l'altra banda seguint el vell camí que s'ha arreglat per a facilitar el pas als caminants i corredors, i encetem una curta pujada cap al mas del Molí. Ací trenquem a la dreta seguint el camí vell que en algunes parts encara té les marques del pas dels carros i que ens porta a la carretera del Pantà.

Camí de carro.

Seguim la carretera un tros. Fa poc estava vorejada de grans pins que li feien ombra, ara els han tallat tots i el que era un agradable passeig ara que ja no ho és. Per sort dura poc perquè de seguida trenquem a l'esquerra per una pista que es fa senda, vorejant el barranc de la Foia fins al poble.

Arribant a la Foia pel barranc.

Només entrem al poble li preguntem a una dona per la font. Comença a fer calor i a l'Alcora no hem agafat aigua i fins a la font de la Parra ens queden almenys dos hores al ple del sol, així que cal beure, refrescar-se, cuidar els peus i agafar aigua per al camí abans de reprendre la marxa passant sota el pont vell i el pont nou per la vora del barranc, i agarrant el camí de Xodos entre les fàbriques del polígon industrial de la Foia.

La Foia.

El camí de Xodos travessa tot el Pla del Vinyé cap a la Barceloneta i tot i què és llarg se'ns fa més llarg. L'asfalt calent comença a cremar als peus mentre deixem a banda i banda olivars, garroferals i ametlars que s'estenen fins als peus de les muntanyes.

Camí de Xodos pel Pla del Vinyé.

Quan entrem al terme de Figueroles l'asfalt deixa pas al formigó, més bo de xafar, però continua recte i amb tendència a pujar de manera que comença a agarrar-se als garrons imperceptiblement i és que quan arribem a la Barceloneta ja portem quasi 30 km i 7 hores de ruta (6 descontant l'esmorzar), i encara no hem començat a pujar.

Arribant a la Barceloneta.

Hem fet més de la meitat del recorregut però encara no hem tastat la muntanya. La primera pujada important la tenim al davant fins al mas de la Torreta. Per sort el camí, antic i ben traçat, puja amb una pendent moderada però constant que permet pujar a ritme sense castigar massa les cames.

Pla del Vinyé i la Plana.

De seguida que ens girem ens sorprén vore allà baix el pla que hem travessat, i al fons la Foia, i és que fins ara no havíem tingut temps de vore quan lluny hem arribat ja.

Primera costera.

El camí empedrat s'arrapa a les faldes del tossal del Campiello. Als nostres peus queda el barranc de la Volatera i davant nostre la Roca Naram, que ens ha fet de fita des del Regatell.

Pujant a la Torreta.

Només els trams on el camí vell s'ha perdut o es troba tapat i s'ha obert senda recta se'ns agarren a les cames, la resta està traçat per a no cansar el caminant que ve de lluny o carregat.

Pla del Vinyé des del camí de Xodos.

Arribem a la Torreta del Campiello (per diferenciar-la de l'altra Torreta de Llucena), conjunt de masos al voltant d'un tossalet que domina el barranc i també la font que queda al nord del mas.

Roca Naram des de la Torreta.

Només un mas es conserva en bon estat, emblanquinat i cuidat. Ja l'hem vist d'altres vegades i hui trobem els amos que estan netejant el camí per baixar i també la teulada, punt dèbil per on cauen tots els masos.

Torreta del Campiello.

Ens entretenim un poc xarrant amb ells i ens animen en el que ens queda, sobretot a Salva que és el més valent fent el camí amb albarques (això que ara en diuen calcer minimalista) tot i què de ben segur era el calcer habitual dels veïns de la Torreta, quan n'hi havia.
A l'era de la Torreta trobem la pista que ha substituït el vell camí i la seguim fins que trobem la pista del mas del Campiello o de Villalonga que són qui la va fer per a pujar al mas des de Figueroles.

Eixint de la Torreta per les eres.

Seguim la pista que de seguida es desvia cap al mas, vorejada de pins com les carreteres antigues, i pugem un poc més a coronar finalment la Portera del Campiello. Des de la Barceloneta són 400 metres de desnivell però sense grans costeres.
De l'altra banda de la lloma tornem a vore Penyagolosa però molt més prop que l'última vegada que l'havíem vista, abans de l'Alcora. Ara ja sembla a tocar però encara ens queda molt de camí.

Penyagolosa des de la Portera del Campiello.

Baixem seguint la pista a buscar la font de la Parra i passant per dalt de la rourera del Pobill, que miraculosament s'ha escapat del foc i la destral mostrant-nos com devien ser estes terres fa no tants anys i com poden tornar a ser.

Arribant a la font de la Parra.

Arribem així a la font de la Parra on ens espera l'avituallament. I és que ací hem quedat amb el nostre vehicle de recolzament que ens anirà eixint a partir d'ací en diferents punts de la ruta per si tenim cap problema.

Font de la Parra.

Ens trobem a la font més tard del que havíem previst i ja estan patint. Un ciclista que passa ens avisa que estan esperant-nos i quan ens veuen s'alegren de vore'ns quasi tan com nosaltres.

Descansant a la font.

A la font fem parada llarga. Cal beure, omplir aigua, menjar que ja són les dos tocades, i revisar els peus. Revisem també el que portem a la motxila deixant allò que no ens farà ja falta i com hem esmorzat tard quedem que continuen per la pista uns quants quilòmetres per a parar a dinar a la vora del camí.
Ací a la font s'aturen també dos corredors que venen del mas de la Parra i és que és un dels pocs punts d'aigua segura dels voltants. La resta de fonts o estan seques o brutes.

Parra omplint aigua a la font de la Parra.

Després del descans continuem camí cap a la Parra. Travessem el mas pel mig eixint per la banda de dalt on està la vella escola republicana, bessona de les de la Costa, Mosquerí, la Mina o les Pedroses i enllacem amb el camí de Llucena a Atzeneta i per ell pugem a la Creu de la Parra.

Mas de la Parra.

Fa just una setmana que vaig passar per ací fent la volta al Tossal de Goçalvo i continuant pel camí d'Atzaneta i davant meu tenia uns senderistes que s'encaminaven per l'assegador cap a la Lloma Bernat i vaig pensar que la setmana que ve em tocaria fer eixe camí, i ací estem, caminant per dalt les llomes rectes a Penyagolosa que de tan prop sembla que la podem tocar, llàstima que el gran tall del riu Llucena ens en separa i obliga a baixar i pujar per arribar-hi.

La Creu de la Parra.

Ací venen molts records doncs a partir d'este moment enllacem amb la ruta que segueix el Centre Excursionista de Vila-real per a pujar a Penyagolosa i just a este punt solia esperar mon pare amb el cotxe a trobar-nos. Hui malauradament no ens pot fer ja d'assistència.

Penyagolosa des de la Creu de la Parra.

La pista traçada per damunt l'assegador continua recte, llevat de la baixada al corral de la Mosquera on fa més volta i convé seguir la senda que queda entre les parets de l'ample assegador.

Tram de senda per l'assegador.

Deixem a l'esquerra el camí al mas de Macoc i passat l'entrador al Campredó dels Macocs ens espera el cotxe.
Allí mateix, sota uns carrasquissos que han rebrotat després del foc dinem. Uns macarrons, altres pa i companatge. Ens costa molt menys que a l'esmorzar perquè a les tres ens aturem i a la mitja ja estem novament en marxa i és que els carajillos costen molt de fer.

Vehicle d'assistència.

Deixem al cotxe el que no necessitem doncs l'hem de trobar al mas de la Lloma i continuem camí deixant el Campredó a l'esquerra.
Passem per la vora d'un mas restaurat (casa Ramir) i arribem al Pla de Talladures on per l'esquerra puja el camí de Llucena a Xodos pel barranc de Casotes.

Venta Talladures.

Travessem el pla deixant la venta de Talladures a l'esquerra i per l'altra banda  continua el camí vell recte amunt, ara totalment tapat i toca seguir la pista un tros més fins que en una revolta seguim recte cap a la font de la Foixenta.

La lloma des del Pla de Talladures.

Ací s'ha obert una senda que puja recte per un barrancusset als peus del tossal del Collado travessant antics bancals. A la part de més amunt trenca a l'esquerra per a eixir al camí de la Foixenta al Collet just on hi ha una antiga i gran calera.

Pujant per la Foixenta.

Ací seguim la nova pista traçada aprofitant en part l'antic camí que enfila recte amunt cap al mas del Collet.

Llucena des de la calera de la Foixenta.

Encara que ja fa molts anys que no passe la pujada a la Lloma és un camí que conec bé d'haver-lo passat moltes vegades anys enrere. Tot i què encara no som a la Lloma Bernat pròpiament dita la pujada a la lloma comença a la mateixa font de la Foixenta i la drecera de la calera és un dels punts de més pendent, juntament amb alguns trams de pista, que trobarem. Per tant cal començar a poc a poc per no gastar totes les energies en la primera part i guardar-les per a la part més fàcil per a disfrutar de les magnífiques vistes que té.

Arribant al Collet.

Trobem una portera oberta, just al tancat de les vaques que pasturen la Talaia. Per ací passa el camí vell. Nosaltres tampoc el seguim perquè està poc passable i en conte d'això seguim la pista uns metres més fins que una fita ens marca el lloc on podem baixar a travessar els bancals que ens separen del mas del Collet de baix, el que li dóna nom al paratge doncs es troba a un estratègic collet.
Des d'ací entra un camí al mas de Palanques i la Casa Nova que, antigament, continuava fins al Pou de l'Assor. Ara està tapat i cal seguir la pista al collet de dalt on continua el vell camí de Xodos, a partir d'ací magníficament conservat i empedrat.

Inici del camí de ferradura a la Lloma.

La pujada a la Lloma Bernat pel camí de Xodos sorprén agradablement per diverses raons; per les meravelloses vistes de la Plana i la mar, pel primer plànol que tenim de Penyagolosa, la Moleta de Gargant i el Marinet, per la panoràmica del riu de Llucena que queda als nostres peus, però no per l'ombra doncs no trobarem cap arbre fins a dalt.

El Contador.

Per sort ací sempre corre l'aire i hui el dia és prou fresc i abelleix més el sol que l'ombra de manera que quan coronem dalt a les cinc passades. Una hora llarga i 350 metres més amunt de la font on hem començat a pujar.

Tram final de la Lloma.

Ací trobem uns pals indicadors de fusta que marquen el camí a seguir cap al mas de Paulo, per la pista que puja a la caseta de vigilància forestal de la Lloma.

La Lloma Bernat.

Seguint avall trobaríem també el camí dels Pelegrins (GR-33). Eixa és una de les dos opcions que tradicionalment tenia el vell camí de Llucena a Xodos, nosaltres seguirem per l'altra, més bonica, que baixa al mas de la Lloma.

Encreuament de camins dalt la Lloma.

El camí per dalt la lloma és difícil de seguir perquè la traça es perd entre l'ample llom. De fet jo només l'havia seguit bé una vegada guiat per Juan Luis. Ara l'han marcat dins dels senders locals de Xodos i les fites i pals de fusta fan que, per fi, trobem el camí sense problemes.

Camí del mas de la Lloma.

De baixada al mas ens crida per telèfon el cotxe d'assitència i és que no troben el camí d'entrada a la Lloma. Tant s'hi val, els expliquem com arribar a les Porteres de Vela per on passarem més tard. De moment anem tots bé i al mas de la Lloma es veu gent que ens pot donar aigua, l'únic que podem necessitar.

Pals marcant el camí.

Conforme anem baixant els ginebres que creixen dalt la lloma van acompanyant-se de pins. Contava el sinyo Lluiset que abans la lloma era tot un pinar. Veient els exemplars que queden segurament ho fou però els incendis i les tales van acabar amb ell, i les repoblacions no massa encertades no l'han aconseguit recuperar.

Xodos des de la Lloma.

 Però conforme baixem al mas, a l'ombria de la Lloma els pins es van fent més abundants i per la part de dalt de la Crebada ja hi ha tot un pinar que, com molts altres enguany també està afectat per la processonària.

Arribant al mas de la Lloma.

Arribem al mas de la Lloma on hi ha ja unes quantes cases arreglades, un gos avisa de l'arribada de forasters i ens trobem amb Juan Luis i sa mare que s'estan passant el dia. Una agradable sorpresa perquè fa temps que no ens trobàvem.

Mas de la Lloma.

Com sempre ens ofereix allò que necessitem però hui anem bé i de moment no necessitem més que aigua, encara que com no fa calor se'ns oblida d'omplir amb l'aigua fresca de la cisterna del mas. Va haver sort i va vindre justeta però no en va faltar.

A la porta de casa Juan Luis.

Fem un mos perquè ja són les sis, hora de berenar passada, i encara ens queden tres hores llargues a Sant Joan, més llargues perquè les cames estan cansades, el ritme és més baix i les parades més seguides i més llargues.

Camí de Xodos.

Continuem camí despedint-nos dels amics que deixem al mas pel vell camí de Xodos, que baixa travessant el carrascal del mas de la Lloma. Són les primeres ombres que trobem quasi des de que hem eixit i ara el que abelleix és el sol que ja va baixant.
De tota manera disfrutem de l'ombrívol bosquet de carrasques barrejades amb orons que estan començant a borrar.

Carrascar del mas de la Lloma.

El camí, netejat recentment pel Centre Excursionista de Xodos ens porta a la pista del Pou de l'Assor, però no la seguim molta estona perquè de seguida trenquem a l'esquerra a buscar un vell baixador, ara mig perdut, que baixa a buscar el barranc Fondo (més avall riu de Llucena).

Baixant al barranc Fondo.

El vell baixador està tapat d'argelagues així que seguim pel barranquet de la Lloma un senderol obert per les vaques per on es passa prou bé sempre que no vages amb albarques com Salva. Ja li hem recomanat que torne a les espardenyes (també minimalistes) que duu a la motxila però diu que pel que queda acabarà amb les albarques.

Les Romeres.

Al llit del barranc trobem la pista que puja al mas de la Romera de baix, i des d'ell cal seguir al de dalt.

La Romera de baix des de la de dalt.

Abans hi havia una senda que enllaçava els dos masos, ara també està però menys clara i més perduda, encara que es deixa passar i a la part de dalt trobem una pista que ens puja pel carrascal del mas de Miravet.

Camí del mas de Miravet.

Des del mas de la Lloma ens ha tocat baixar quasi 150 metres, la primera baixada important que fem. I ara ens toca tornar-los a pujar de manera que quan arribem al mas de Miravet tornem a estar a l'altura del mas de la Lloma.
Travessem el camí i la pista de les Roques Llises i retallem una gran revolta de la pista del mas de Gargant seguint el camí antic que passa apegat al mas.

La Lloma des del mas de Miravet.

Quan el camí i la pista es tornen a trobar segueixen planejant pel Cabeço quasi dos quilòmetres que se'ns fan molt llargs.
Anem deixant enrere el mas del Cabeço, el mas del Blau, i Xodos que es veu cap al nord.

Xodos al cap del món.

Arribem així als Col·legials on tradicionalment hem fet l'última parada abans de remuntar el barranc de Vela. Hui ens aturem un poc abans on encara pega el sol perquè els Col·legials i el mas del Sord ja estan a l'ombra de la Moleta.

Camí dels Col·legials.

Són ja les set i mitja i a les huit havíem quedat de trobar-nos amb els cotxes a les Porteres de Vela, al capdamunt del barranc. Les previsions han fallat i no podem comunicar-nos per telèfon així que confiem que s'esperen o, en altre cas baixen a Sant Joan.
Els Col·legials i el mas del Sord estan a tocar i en este darrer trobem també un cartell dels senders de Xodos que puja per la Moleta Gargant a Sanahuja. Ens ha dit Juan Luis que el camí de les Solanilles al mas de Vela també l'han netejat així que continuem per la pista que duu a la Fonteta, curiós naixement d'aigua en un pouet més alt que el terreny del voltant.

La Fonteta.

Uns metres més avant està el mas de la Fonteta, ben arreglat i sense tocar-lo agafem la senda de les Solanilles.

Mas de la Fonteta.

Els primers metres estan nets perquè han tallat pins, després la senda es menys evident pel poc ús però està enfitada i seguint les fites i les traces del camí pugem fent revoltes a les Solanilles on ens espera el casalici assolat.
Per l'esquerra de la casa continua la senda al mas de Vela, una de les més boniques d'esta part de Penyagolosa però també de les més pesades, però a estes altures les cames sembla que van soles (això sí, molt a poc a poc).
Enfilem amunt entre l'espès pinar que creix a l'ombria i que contrasta amb el carrascal que s'arrapa als cingles que tanquen el Marinet per la solana. Ara més que mai perquè mentre el sol encara s'agafa al Marinet nosaltres ja portem una bona estona a l'ombra.

Pujant al mas de Vela.

El camí puja forta i després planeja davant el mas de Vela que s'alça dalt d'un cingle. Cal passar-lo a l'esquerra remuntant el barranc i passant sota unes penyes ombrívoles al sol, més encara a estes hores de la vesprada.
S'està fent de nit i ens alegra vore fum a una de les dos cases arreglades del mas. En la solitud de la muntanya sempre és bo saber que hi ha més gent aprop ... per si de cas.

Mas de Vela.

Travessem el barranc de Vela i unes cabres ens reben a la banda de baix del mas. A la part de dalt ix el masover a xarrar. No deuen ser molts els qui passen i menys encara a les huit de la vesprada i fent-se fosc.

Cabres al mas de Vela.

No ens entretenim perquè la nit se'ns tira a sobre i volem arribar amb llum, que no amb sol, al mas de Benages, així que per la part de dalt del mas seguim una pista que es perd per a retrobar el camí que duiem i que puja entre el pinar cap a les Porteres de Vela.

Xerrant amb el masover.

Ací és on més pateix Salva. Amb la foscor creixent és difícil distingir les branques i pinyes que hi ha al camí i amb el peu desprotegit qualsevol mal pas pot ser una ferida.
Seguint la senda salvem els 100 metres de desnivell que encara ens separen de les Porteres de Vela, collet a on també puja la pista del mas però fent molta més volta. Ací trobem l'assegador que corre per la ratlla de Xodos i Vistabella, per on hi ha també una pista que enllaça la Banyadera i el Pla de la Creu, i ací també hauríem de tindre el cotxe però són ja les huit i mitja i segurament hauran pensat que ja hem passat. Mirem de contactar però com no podem no ens ho pensem gens perquè la nit se'ns tira a sobre i continuem per l'altra vessant a baixar pel vell camí del mas de les Xiquetes.

De nit.

El primer tram de camí està esborrat per haver tret troncs però més avall encara es pot reconèixer tot i la fosca i els matolls i el seguim travessant el barranc de l'Avellanar que, com sempre, duu un fil d'aigua, i pujant amunt cap al mas. Travessem la pista nova i seguint pel camí vell arribem al mas pels bancals de baix.
No ens aturem gens i seguim pel camí que ens duu al pou de les Xiquetes. Un bonic camí entre bancals on creixen les carrasques i els orons, a l'ombra dels cingles del tossal de Benages. Ací ja és tan fosc que comencem a traure frontals altra vegada.
Arribem al mas de Benages sent nit tancada i sense lluna. Ens cal la llum dels frontals per trobar el camí de Sant Joan, que baixa pel barranc de l'Antona. Com que fa pocs mesos que el vaig passar espere recordar-lo bé malgrat que de nit tot sembla diferent sota l'espès pinar que cobreix les vessants del barranc.
Esta vegada no ens saltem la fita que marca el punt on es desvia el vell camí, mig esborrat per l'herba, però un poc més avant toca recuperar el track del desembre i seguir-lo per no perdre la traça.
Travessem així el pinar de la Lloma Belart fins a les Saleres on un ample tallafocs ha esborrat les traces de camí i sempre costa més de trobar però sembla que de nit ens n'hem sortit més bé que de dia i arribem al campament fàcilment.
Per darrere les casetes baixem al barranc de la Pegunta i enllacem amb la pista de la Banyadera. Ja tenim Sant Joan a tocar.
Són quasi les deu de la nit i portem prop de setze hores de camí però el cansament queda enrere en vore el peiró de Sant Joan. Per fi hem arribat i hem superat el repte de Pascual.
Allí trobem el cotxe d'assistència, preocupats per la tardança i també l'amic Jordi que ha pujat per tornar-nos a casa.

Final de trajecte.

Però abans toca entrar a vore al sant per regraciar-lo i demanar de tornar un any més a fer-li visita ... i a falta d'aigua beneïda prendre unes cerveses o un got de llet que bé ens ho hem merescut i si te les serveix el mossén és quasi el mateix.
I si Sant Joan vol l'any que ve ho repetirem.

Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del recorregut:

Entre el Millars i la Rambla

Sant Pasqual - Llucena - Sant Joan
XI Pujada de Sant Pasqual a Sant Joan de Penyagolosa
De Vila-real a l'Alcora
Passejant l'Alcora: de Sant Vicent a l'Assut
 La Foia, la Parra i les Useres pels antics camins de l'Alcalatén
De la Barceloneta al tossal de Goçalvo per les Trauantes
Penyagolosa per la canal fàcil
Pinars de Penyagolosa

Més informació:

• Vilapèdia
• Ajuntament de l'Alcora
• Arnau Juan, Òscar i Fuster Puig, Pau L'Alcora. Mapa del terme municipal. Ed. Ajuntament de l'Alcora, 2008.  Es pot descarregar el mapa ací.
•  Cartoweb
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
• (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
• Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
• Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
•  Fuster Puig, Pau (2008) Xodos. Mapa del terme municipal. Ed.XO2 naturalment
• Fuster Puig; Pau (2010) Vistabella del Maestrat. Mapa i guia excursionista. Ed. el Tossal cartografies
• Roncero i Ventura, Enric (1998) Penyagolosa. Mapa i guia excursionista.. Ed. Alpina 
• Diversos autors(1994) Penyagolosa excursions a Peu. Ed. Centre Excursionista de Castelló
• Roncero i Ventura, Enric (1999) Penyagolosa: paisatges del sostre d'un País Ed. Tàndem
• Roncero i Ventura, Enric (2006) Al voltant de Penyagolosa Ed. Tàndem
• Serrador Almudéver, José Pascual (2007) Descubriendo Penyagolosa. El río Montlleó. Ed. avantpress. I també al blog de l'autor.
• Parc natural de Penyagolosa

Tornem a la serra d'Espadà, que darrerament la tenim un poc abandonada, i ho fem per recòrrer uns camins que no havíem xafat mai entre Almedíjar i la Vall.
Quan vam estar a la Vall pujant a la Costalata ja vam vore a la muntanya de davant una ratlla recta d'una senda neta i, preguntant, ens van dir que s'havia recuperat el camí de Bellido, i va quedar a l'apartat de pendents així que calia buscar una ruta per a passar per allí i aprofitant la trail de muntanya d'Almedíjar hem improvisat una circular més que interessant.

Eixim des d'Almedíjar seguint el track de la carrera de muntanya d'Almedíjar que es dirigeix a la font del Cañar i l'embotelladora (ara tancada) per seguir deprés la rambla.

Paratge del Cañar.

Seguim una pista que acaba a la depuradora del poble, i a partir d'ací continuem per dins de la rambla.

Acueducte de la Huerta Nueva.

Passem més avant sota els arcs de l'aqueducte de la sèquia de la Huerta Nueva, que porta l'aigua a la bassa del mateix nom des d'on se rega l'horta.

Velles Oliveres a la Huerta Nueva.

A la Huerta Nueva hi ha sobretot oliveres, algunes molt velles amb soques que adopten formes capritxoses.
Seguim el vell camí de Segorbe que la travessa prop del riu ara convertit en una ampla pista.

Sender vora els bancals.

Quan el camí enfila recte a buscar la carretera retornem a la rambla i seguim un sender obert per la vora dels bancals, amb un traçat un tant sinuós, que ens torna a portar a la carretera en un lloc on retrobem per uns metres el traçat antic del camino de Segorbe, però només per a abandonar-lo definitivament i travessar la carretera sota el pont que salva el barranco de Larroy.

Pont sobre el barranco de Larroy.

Seguim ara per dins del barranco de Larroy, passant per la vora d'un vell algepsar abans d'eixir del barranc i començar a pujar.

Barranco de Larroy.

El sender puja per la vora d'uns bancals treballats abans d'endinsar-se al pinar. Arribem així finalment a dalt de la Serrada des d'on comencem a tindre molt bona vista sobre els voltants, entre d'altres del camino de Segorbe per on hem passat abans.

El Castillo de la Rodana i el Camino de Segorbe.

La senda deixa enrere els camps treballats i busca la ratlla de terme de Castellnovo, per on passa l'assegador de las Balsillas que caldrà seguir per continuar el recorregut.

La Serrada.

Ara toca seguir el traçat de l'assegador que coincideix amb la ratlla de terme entre Almedijar i Castellnovo traçada per la partició d'aigües.

Pujant per l'assegador de las Balsillas.

El paisatge que travessem és ben trist, un matollar cobreix les vessants fruit dels incendis. Només es van salvar del foc alguns rodals de pinar. Però les magnífiques vistes sobre la vall de Sogorb i la serra d'Espadà compensen la monotonia del paisatge vegetal.

Castellnovo i Segorbe des de Malaltos.

Passem una zona més plana, pot ser on antigament hi havia alguna de "las Balsillas" que dona nom a la partida. La terra s'hi presta però la falta d'arbres no ajuda a conservar l'aigua.
Enfilem així la que sembla serà la darrera pujada.

Malaltos.

Al llarg del traçat hem trobat algunes fites de terme, i dalt de Malaltos trobem la darrera, la fita que parteix termes de Castellnovo, Almedíjar i la Vall. Unes pedres encastades al piló de mamposteria marquen per on va la ratlla dels termes respectius.

Fites de terme que marquen el camí.

A partir d'ací ja no pugem més. Entrem dins del terme de la Vall però seguim per la carena a buscar el collao de la Imagen. Abans però trobem encara un altra senda que baixa a l'esquerra a buscar la Matuta i la pista de Recuén que la recorre. Allí a sota hi ha el pinar que s'ha escapat del foc i estem tentats d'anar, però segurament després ens tocarà fer molt més tram de pista així que continuem seguint el track de la carrera.

Las Balsillas.

Al final de la carena la senda baixa ràpidament al collao de la Imagen. D'imatge no hi ha cap però és un bon lloc per a haver-ne doncs ací trobem el camí vell d'Almedíjar a la Vall, ara pista, que puja pel barranco de Larroy.

Baixant al coll de la Imagen.

Des d'ací la carrera d'Almedíjar continua per la pista que puja al corral del Alto, per on passarem després, però nosaltres continuem avall per allargar la ruta i arribar a la Vall.

Camí vell d'Almedíjar.

Deixem la pista que baixa a buscar la pista de Recuén i seguim recte seguint el vell traçat del camí que passa per la vora d'un bancal d'oliveres i continua per una vella pista traçada al seu damunt. Alguns trams empedrats són l'únic que queda del traçat original.

El Alto.

Trobem la pista de Recuén, ací formigonada, abans del Paniuvas, partida que forma com un semicercle entre el Alto i la Frontera, i on encara hi ha molts camps treballats que ja no donen "pan ni uvas" sinó oli, i travessant-la arribem a la Huerta Mayor.

Camino de Recuén i d'Almedíjar.

Estem ja a pocs metres de la Vall, però no arribem a entrar sinó que ens desviem pel passeig que va a la fuente Larga, buscant ja el camí de tornada perquè la ruta és llarga i no tenim temps d'entretindre'ns.

Camino de la fuente Larga.

El camí, de formigó imprés, ens porta a la balsa de la fuente Larga on hi ha una caseta per a patos i un panell explicatiu sobre els patos.

La Vall des de la balsa de la fuente Larga.

No serà l'únic cartell. Més avant hi ha d'altres que expliquen l'origen de la font, del poblament de la vall, ...

La fuente Larga.

Deixant enrere la font continuem seguint ara la ruta blava del parc que puja al castell d'Almonesir. La senda abandona les hortes i enfila amunt pel pinar que creix a l'ombria del castell, encara que nosaltres retallem un tros per la vora d'un bancal.

Senda al castell d'Almonesir.

La senda, ben cuidada i conservada, remunta fins a un collet on arriba una pista. Per ací continua la ruta blava pujant al castell d'Almonecir que està ja a tocar.
El castell d'Almonecir que dóna nom a la vall, fou un ribat musulmà, una fortalesa on vivien monjos guerrers. En passar a mans musulmanes fou propietat de diversos senyors feudals que van abandonar la fortalesa traslladant-se a la Vall on encara es conserva part del palau dels barons d'Almonecir.

Castillo de Almonecir.

No ens acostem al castell sinó que continuem recte cap a l'Alto del Bellido i conforme prenem altura les vistes sobre la Vall de Almonecir són cada vegada més espectaculars.

Camino de Bellido amb la Vall al fons.

Per una banda queda el poble de la Vall (l'antic Ayr morisc) i de l'altra Algimia, i entremig s'alça el castell d'Almonecir on destaca la seua magnífica torre de l'homenatge, ara restaurada.

Castillo de Almonecir i Algimia.

El camí salva un xicotet cingle on hi ha instal·lat un cable (que en condicions normals no fa cap falta) abans d'accedir a l'ample llom del Alto del Bellido, cobert només d'un matollar baix.
La falta de vegetació té una cosa bona i és que ens permet tindre bones vistes de tot el que ens envolta, i la panoràmica que s'obre sobre la Lastra i la Ràpita és immillorable. Des d'ací s'aprecia més bé que la Lastra, tot el que puga semblar quan estàs a dalt, és un autèntic mil d'Espadà.

La Lastra i la Ràpita.

Després d'acostar-nos als cingles per tindre millor vista reprenem el camí cap a llevant, i des d'ell se'ns obre una magnífica panoràmica de la serra Calderona, amb la vall de Segorb pel mig. Només per estes vistes ja paga la pena la pujada que hem fet.

Camí penjat sota l'Alto del Bellido.

Arribem al corral del Alto i ací trobem la pista que puja des del collado de la Imagen, per on hem passat abans, i per on puja el trail de Almedíjar.
A partir d'ací seguirem el track de la carrera fins al collado de Algimia.

Corral del Alto.

La pista substitueix la senda però les vistes continuen sent igual de magnífiques. A més el fet d'anar per pista fa que puguem prestar menys atenció al peany i més a l'entorn llunyà o proper.

Camino del Corral del Bellido.

Davant nostre veiem el que ens queda per fer; tota la carena fins al Cascalbar, i per darrere el collado de Algimia per a baixar a Almedíjar pel camí vell que unia els dos pobles.

Panarroy i el Cascalbar des del Bellido.

A vora camí queda el corral del Bellido, mirant a migdia per a buscar el sol que hui no fa massa falta però de ben segur que s'agraeix els dies freds d'hivern, quan les ovelles trashumants pasturaven estes serres.

Corral del Bellido.

Deixem enrere el corral del Bellido i baixem a un collet on mor la pista però continua una ampla senda que enfila amunt cap al Cascalbar.

Barranco de la Rodana.

A la nostre esquerra queda el barranc de la Rodana, un dels més bonics d'Espadà, cobert d'un espès alcornocal.

Primeres sureres cap al Cascalbar.

I també davant nostre comencen a apareixer sureres disperses que marquen el canvi en la litologia, així el terra deixa el blanc i groc de la marga i calcària i passa a ser roig de rodeno.

Rocha al recte.

Després de fer un tram costera amunt al recte, per la vora d'un antic bancal d'ametlers, arribem al final d'una pista que fa la volta al Monte del Cascalbar per ponent. Nosaltres continuem a l'esquerra per un senderol que fa la volta pel llevant.

Algimia des del Cascalbar.

La senda planeja per dalt del barranc de la Rodana i ens deixa vore al fons el poble d'Algimia, acarasolat als peus de Foraña.

Arribant al collado de Algimia.

Seguint la senda acabem de fer la volta al Cascalbar i arribem al collado de Algimia (per als d'Almedíjar) que s'obre entre el Cascalbar i Panarroy.

Camino de Algimia al barranco de la Foquia.

Per ací passa el camino de Algimia a Almedíjar, que remunta el barranco de la Rodana i davalla pel de la Foquia.

Camino de Algimia.

Este és el camí que hem de seguir per arribar al poble i ho fem ràpidament en part perquè va de baixada i en part pel bon estat del camí que, no fa molts anys, estava totalment tapat.

Tram de camí empedrat.

El camí de Algimia és un d'eixos camins de ferradura que unien els diferents pobles d'Espadà i com a tal és una mostra de l'enginyeria popular pel seu traçat, adaptant-se a les irregularitats del terreny i amb una pendent constant però no massa "enrochada" per a què els animals (i persones) amb càrrega no patiren massa. També ho és pel magnífic treball fet en pedra seca al caixer del camí; empedrant els trams més erosionables, construint murs per a suportar la caixa del camí en les vessants més costerudes, alçant parets allà on passa entre camps de cultiu per evitar que els animals hi entren, ...

Arribant a Almedijar.

Eixim finalment a una pista que baixa des del Cascalbar, fent voltes, abans de desviar-nos per entrar al poble per un tram de camí magníficament empedrat retolat com a "calzada romana" que si bé és una calçada no té res de romana, almenys en la tècnica constructiva actual, què és la tradicional en les terres valencianes per a construir camins empedrats. Però no per ser més recent deixa de tindre menys mèrit la construcció.


Ací està el track:





Més informació:

• Llop Goterris, Josep Xavier (2013) 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
• (1909) Minuta del MTN de Almedijar  Ed IGN
•  (1909) Minuta del MTN de Vall de Almonacid  Ed IGN
•  Asociación cultural Castillo de Almonecir

Hui tocava continuar amb els vèrtex i com que els més propers ja els hem pujat tots cada vegada cal anar més lluny.
Com que havíem de tornar pronte a casa hem anat a Atzeneta a pujar el vèrtex situat dalt del Bovalar i per a fer-ho hem aprofitat una ruta de Carlos que hem seguit pràcticament en la seua totalitat.


Amb la frescor del matí i la humitat de les pluges d'anit hem eixit d'Atzeneta, però en conte de fer-ho per la carretera hem baixat a la rambla per buscar el lloc per on el camí vell de Castelló ix del poble i enfila cap al coll de la Bassa.

Atzeneta.

Així abans de travessar el pont de la carretera de Castelló hem baixat a buscar la rambla d'Atzeneta, que passa per davant del poble.

Atzeneta des de la Rambla.

Hem seguit per la vora de la rambla fins a les primeres cases del poble que donen a la rambla, on hi ha un panell d'orientació del sender que fa la volta al Bovalar i, que en part, seguirem hui.

Coves al camí vell de Castelló.

Deixant enrere les darreres cases del poble travessem la rambla i enfilem el camí vell de Castelló que puja per davant del Molí la Vila on la rambla s'encaixa entre els sediments i als talussos creixen roures i carrasques ja grandetes.
Al vessant de grava hi ha excavades algunes coves que, segons ens conta un veí, les van fer els camineros que vivien a dalt per tal de guardar animals.

Camí vell de Castelló a les Serrades.

Després de la costera eixim de la rambla i arribem al pla que s'estén entre les muntanyes del coll de la Bassa i el riu de Montlleó. I el travessem per la vora, resseguint el faldar de les muntanyes.
Encara que el camí està asfaltat és agradable de passar a estes hores del matí quan només alguns llauradors s'acosten als camps per vore si les plogudes han fet saó.

Pujant al coll de la Bassa.

Arribem a un punt on el vell camí se'n desvia de l'asfalt, i una paleta ens indica per on continua el camí de Castelló de pujada al coll de la Bassa, deixant enrere així el pla.

Picat per a les rodes de carro.

La pujada és molt suau. El camí és ample i en alguns llocs es troben senyals d'haver estat acondicionat per a passar els carros amb pedres picades per tal que facen de guia a les rodes, i amb revoltes amples per a poder maniobrar els carreters.

El Pla d'Atzeneta.

Malgrat tot el camí puja i ens deixa una panoràmica magnífica del Pla d'Atzeneta, amb els camps de cereals verds, tancat al fons per les muntanyes de Benafigos i Culla i, al mig, el tall per on el riu Montlleó travessa les muntanyes.

Mas del coll de la Bassa.

Arribem quasi sense adonar-nos al mas del coll dela Bassa. El mas presenta un casalici gran i d'obra bona però amb els sostres ja afonats de manera que no durarà molts anys més.

Coll de la Bassa.

Pel coll de la Bassa passa també la moderna carretera, construïda als anys 20, i és que abans com ara és el millor punt per passar al pla de les Useres (i cap a Castelló). Ací també està la bassa que li dóna nom al coll. Bassot d'aigua naixenta doncs mai s'arriba a assecar.

Camí de les Antenes.

Des del mateix coll mou un caminal asfaltat que puja a les antenes que hi ha dalt la Roca del Sol. Cap allí encaminem els nostres passos en la continuació de la ruta.

Antenes de la Roca del Sol o repetidor del Coll de la Bassa.

Conforme pugem la monotonia de l'asfalt es veu compensada per les magnífiques vistes que anem guanyant, i arribats a dalt de tot les vistes en els 360º que ens envolten són espectaculars. El dia és clar i es distingeixen almenys deu pobles i infinitat de muntanyes. Es nota que estem al punt més central de la província de Castelló.

El Bovalar des de la Roca del Sol.

Des d'ací dalt veiem també bona part del que ens queda per davant. Hem de travessar l'antic Bovalar d'Atzeneta.
Baixem per una senda que corre paral·lela a la ratlla de terme, per on passa també un assegador fins que arribem a una pista que seguirem travessant el que fou un gran pinar.

Pins salvats de l'incendi.

Fou perquè el Bovalar d'Atzeneta es va repoblar de pins fa unes dècades, dins la política forestal de l'ICONA, però d'aquell pinar només en queden retalls dispersos en la part alta. La major part va cremar a l'incendi de l'Alcalcatén del 2006, fent desparèixer el pulmó verd més proper al poble.

Pista al Bovalar.

Deixem a la dreta una pista que baixa a Atzeneta passant sota la Roca del Sol i travessem alguns rodals més grans de pins que van escapar de l'incendi.
Ací abans de l'incendi hi havia grans tallafocs oberts a la muntanya que sembla que no van ajudar massa a tallar el foc perquè el seu traçat no coincideix amb els llocs on es va aturar el foc.
Deixem a l'esquerra el mas de Pedanço i travessem per un tallafocs que segueix la ratlla de terme amb les Useres abans d'arribar a un encreuament de pistes.
Ací seguim recte per un camí més estret que ens puja al vèrtex del Bovalar que desprovist de vegetació arbòria ens mostra una extensa panoràmica de 360º al nostre voltant.

 Tot i què la visibilitat no és massa bona des de dalt del Bovalar es poden vore els vèrtex de  Penyagolosa, la Nevera d'Atzeneta, Benafigos, el Picaio, el castell de Culla, el Montcàtil de Benassal, el tossal d'Orenga, la Nevera de Catí, el Turmell, el tossal d'Esparraguera, el Tossal Gros d'Albocàsser, el tossal d'en Boix, el de Saragossa, el de Campanilles, el Bustal, el tossal d'en Bosc, Subarra, la Ferradura, el Gaidó, la Penya del Corn, el Montsoliu o Bartolo, el Sabinar i el Cabeço de Costur, el Puntal d'Artana, la Nevera de Fondeguilla, el tossal de Goçalvo i la Talaia de Llucena.

Vèrtex del Bovalar.

Després de la foto de record al vèrtex continuem el camí que es perd i ens toca baixar un curt tram camp a través (seguint senderols d'animals) per enllaçar amb una pista per on retornem a l'encreuament anterior.

Atzeneta des del Bovalar.

Des d'ací seguim la pista que ens porta de retorn a Atzeneta fent voltes per la falda del Bovalar on els efectes de l'incendi són més que evidents.

Pinar del Bovalar.

L'últim tros de camí és l'únic que es va salvar del foc i acompanyats per l'agradable ombra dels pins arribem a la sobalba de la muntanya i continuem pel pla on els olivars i ametlars ocupen el lloc dels pins i carrasques.

Oliveres als Clots.

Travessem els Clots per un camí recte que coincideix amb el camí vell de Vilafamés i arribem a la carretera nova just davant de la Casilla de Peones Camineros, ben conservada a l'haver-se-li donat un nou ús.
El cos de Peones Camineros va ser creat al segle XIX per al manteniment i vigilància de les carreteres. Per eixa raó es van construir cases per a viure al peu de carretera cada certs quilòmetres. Moltes d'elles encara estan en peu però moltes altres han estat demolides per amenaçar ruina, per a ampliar les carreteres, etc. Per sort algunes poques continuen en bon estat i han estat reconvertides per a donar-los un altre ús, una manera de preservar un patrimoni viari més que interessant.

Casilla de Peones Camineros.

Davant mateix la Casilla hi ha un altre cartell dels senders d'Atzeneta que mirem per a properes excursions per la zona, i ja només ens queda travessar el pont que salva la rambla i tornar a entrar al poble.

Arribant a Atzeneta.

Hem aparcat davant mateix de casa Ramón, i ahí que anem a prendre alguna cosa. Però l'oferta de la BBC (beguda, bocata, carajillo) pot amb nosaltres així que eixim ja quasi dinats cap a casa.

Ací està el track:




Més informació:

• Ajuntament d'Atzaneta
• Cartoweb

La tardor passada va ploure molt i això va provocar fortes riuades i grans avingudes d'aigües a barrancs, barranquets, rambles i rius. Els desperfectes que van patir les infrastructures van ser importants, destrossant pistes, solsint bancals, obrint regalls als camins, ... i també als caixers de rius i barrancs on va fer neteja de canyes i esbarzers de manera que ara és el moment d'aprofitar-ho per a poder passar doncs dins de pocs anys tornaran a tapar-se ... fins a la propera riuada.
I ara que comença la calor toca també fer rutes amb aigua així que cal aprofitar este any que els cursos fluvials estan més nets per a baixar per ells.


Tenim una llarga llista de rius i barrancs per baixar, però el primer de la llista és el río Pequeño entre Ayódar i Espadilla. Este hivern ja vam vore que l'aigua havia fet una bona neteja al caixer i cal aprofitar ara que encara la sequera de l'estiu no ha fet baixar l'aigua per a fer una ruta aquàtica.
És una ruta que fa temps que desitjava fer. Ja fa anys Àlvar em va comentar que la va fer, baixant pel riu (després d'una riuada també) però a part d'això tota la informació que havia trobat sobre el possible pas era una entrada de Dani Ponce on intentava remuntar el riu i ho va deixar per impossible a causa de la vegetació.

Pista polideportiva (camp de futbito)Espadilla.

Així que ben de matí eixim des de les pistes deportives d'Espadilla a buscar les marques del PR-CV-314 que fa la volta a Peña Saganta pujant al seu cim, encara que hui no pujarem a dalt.

Àrea recreativa.

Retallem el PR travessant el "jardí botànic" i el refugi adjunt a buscar les marques   que seguirem remuntant el barranco de la Piqueta.

Espadilla des del barranco de la Piqueta.

El camí de seguida s'empina mentre remunta el barranc de la Piqueta per l'ombria del castell que queda dalt nostre.

Castillo de Espadilla.

Passem per la fuente la Piqueta, sense aigua aprofitable per a beure, i continuem pujant cap a Saganta.

Collado del camino de Ayódar a Saganta.

El camí puja a un colladet que separa el barranco de la Piqueta del de las Carboneras, que corre al peu de Saganta, i baixa a travessar-lo per a accedir al llom de Saganta. Però nosaltres no anirem per ahí i abandonem el PR per seguir el camino de la Solana que baixa a Ayódar pel corral de Saganta.

Camino de Saganta.

Per ací ja vam passar este hivern, poc després de les pluges, fent la volta al río Pequeño i aprofitant per pujar a Saganta i el Turio. Va ser en eixe moment quan al vore la neteja feta per la riuada al riu va sorgir la idea de fer la ruta, i com que allò important és baixar el riu aprofitem el camino de la Solana per seguir el camí més curt entre Espadilla i Ayódar.

La Solana.

El camí recuperat baixa fent llaçades per la Solana fins que, per retallar, enfila recte saltant bancals.
Anem trobant senyals de pas de cavalls i quan arribem als bancals ens admirem de per on han passat perquè ací no és gens fàcil baixar (o pujar) malgrat que tingues quatre potes.

Tram de bancals.

Per sort el tram de bancals és curt i enllaça amb un altre antic camí que ens baixa a la carretera de Fuentes per on entrem a Ayódar.

Ayódar.

Travessem el poble per la carretera i, abans de travessar el pont, baixem al riu seguint el camí de la depuradora. A partir d'ací l'orientació és fàcil: seguir el riu.

Río Pequeño a l'eixida d'Ayódar.

Travessem el riu i seguim un vell camí que corre per la dreta fins que es va perdent entre els canyars.
Ací el barranco de la Canaleta es junta amb el riu en una zona molt ampla, abans cultivada, on ara creix una vegetació tancada que sembla una selva. Però entre les canyes i esbarzers que medren a l'ombra dels xops i salzes anem trobant senderols oberts pels animals que ens porten al riu.

Travessant novament el riu.

Seguim ara la vora del riu travessant-lo continuament, mirant de buscar el lloc amb menys vegetació, i és que les canyes han crescut molt ràpidament i colonitzen el terreny que el riu se'ls va endur.

Salts d'aigua.

Quan la vegetació es torna a tancar ja no ens ho pensem més i seguim per dins de l'aigua, on no creixen les canyes.
Per sort el riu no té massa corrent ni és molt profund, encara que cal anar parant atenció a les pedres i llimacs que hi ha al fons per no fer un mal pas.

Seguint per dins del riu.

Per sort els trams tapats s'alternen amb altres amb grans extensions de grava que aprofitem per a avançar més de pressa.

Ramblar al río Pequeño.

Arribem així al primer pas complicat, on la vegetació tapa la meitat d'un toll, amb un tronc sec creuat al mig. Per l'altra banda hi ha un salt i ens estem una estona mirant per on continuar. Finalment ho fem per la paret de roca mirant de no caure a l'aigua ... i ens en sortim molt bé (quasi tots).

Toll amb un pas complicat.

A partir d'ací el camí és més fàcil i hi ha molts llocs on el riu quasi no porta aigua. 
Aprofitem també que no cal anar tan pendent d'on posar els peus per disfrutar dels cingles i parets que ens envolten. No debades estem passant entre las Picorzas i Saganta, quatre-cents metres per dalt nostre.

Cingles que tanquen el río Pequeño.

Quan entrem ja dins del terme d'Espadilla (aproximadament) tornem a trobar un lloc on el riu s'encaixa entre blocs de pedres caiguts dels cingles i ens toca esquivar-los per dalt.
Per sort només és un tram no molt llarg i de seguida trobem els trams més nets on l'aigua es perd entre la grava i podem avançar de pressa perquè encara estem lluny del poble.

Peña Saganta des del río Pequeño.

Tornem a trobar més vegetació i ens toca tornar a l'aigua, caminant per dins del riu fins que els cingles de les vores es van estretint i cal salvar els tolls que queden al mig.
A partir d'ací trobem el tram més interessant del riu, amb tolls plens de peixets menuts que s'amaguen al llimac, estrets que semblen tocar-se, i llocs on ens tocarà nadar.
Passem pel lloc més estret de tots abans d'arribar al primer toll que mereix tal nom.

Estret al río Pequeño.

Es tracta d'un llarg toll que cal travessar-lo nadant. Al mig hi ha una pedra submergida que permet descansar un poc, perquè nadar amb motxila sempre és més difícil.

Primer toll llarg.

Salvat el toll continuem un poc més avall i trobem l'assut de la Acequia de la Huerta Honda. Ací podem seguir per la sèquia o pel riu. Nosaltres ens dividim i dos continuen per la sèquia i la resta pel riu on hi ha els tolls més interessants i bonics de tot el recorregut.

Acequia de la Huerta Honda

Ací quasi no hi ha vegetació i el riu s'encaixa entre altes parets de pedra mentre que la sèquia va penjada cada vegada més amunt. Per sort es passa bé perquè fa poc han obert el pas per arreglar els desperfectes que ha causat la riuada a l'assut i el tram inicial de la sèquia.

Seguint la sèquia.

Seguint per dins arribem a un toll llarg i profund, el més llarg de tot el recorregut. Es tracta del Pozo Negro (si hem entès bé les explicacions que ens donen al bar) on cal nadar bé per travessar el centenar de metres llarg que té.

Pozo Negro.

Quan eixim del Pozo Negro trobem un altre assut, que pren les aigües per a la acequia de Bajo Lugar, que corre per l'esquerra del riu.
Un poc més avall passem sota el tub que deriva les aigües del Millars des de Cirat a la central de Vallat, que circula soterrat al llarg de deu quilòmetres i només ix a la llum ací per travessar el río Pequeño.

Tuberia de la central de Vallat.

Passem sota la tuberia i seguim pel riu que ja no duu quasi aigua.
De seguida arribem a les primeres hortes d'Espadilla, on retrobem els companys que seguien la sèquia, i des d'ací, ja per un camí de cotxe enfilem cap al poble.

Tram sec.

Arribem a la carretera de Montanejos on esta salva el río Pequeño amb un pontet. El travessem i de seguida ens desviem cap a Espadilla que queda dalt nostre i és que la pujada final, amb la calor que fa se'ns fa dura, sobretot comparada amb la frescor de l'aigua del riu.

Arribant a Espadilla.

Després de canviar-nos la roba, encara banyada del riu, ens acostem al bar on ens expliquen que este hivern han estat gent de la conselleria caçant els visons que vivien al riu, espècie invasora, i repoblant-lo amb peixos per tal que tornen les llúdrigues en un lloc on poca gent anirà a molestar-les.


Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

D'Espadilla a Ayódar, volta al río Pequeño passant per Saganta i el Turio
D'Ayódar a Peña Saganta pel collado del Olmo i la Cueva Negra
De Fuentes a Ayódar pels camins antics

Més informació:

• Llop Goterris, X. 30 rutes a peu per la Serra d'Espadà accessible a la web
•  Ajuntament Espadilla
•  Sancho Comins, José (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caixar rural Almassora 
• Ajuntament de Ayódar
•  Asociación senderista La Tortuga de Ayódar
• Ayodar.com

Hui tocava fer una ruta aquàtica, o almenys acabar dins l'aigua. Però ens ha eixit un dia frescot (per a ser estiu) i amenaçant aigua així que tocava fer una ruta propera, no massa llarga i amb possibilitat d'acurtar-la en cas de pluja. Amb eixos condicionants el lloc triat ha estat Betxí i amb l'excusa de conèixer la senda que puja de la Penya Negra al llom de la Gorreta on els companys van estar este hivern, hem improvisat una ruta sempre prop del poble o, com dia mon pare, sense perdre el campanar de vista.

Hem començat la ruta a l'eixida del poble pel camí de les Vinyes davant del panell d'inici del PR-CV-428 .

Panell a l'inici del PR-CV-428.

 Seguim amunt per la vora de la urbanització "Versalles". Normalment quan venim a caminar per Betxí deixem el cotxe més amunt per estalviar-nos uns metres d'asfalt però hui el dia acompanya per començar a escalfar les cames per l'asfalt. A més no tenim molt clara la ruta ... llevat de la senda de la Penya Negra.
Així que sense pensar massa ens desviem cap a Monserrat, on hi ha un grapat de cases que formen una de les urbanitzacions que hi ha a les muntanyes que tanquen la Plana al voltant de Betxí. La travessem pel mig i baixem a buscar el camí d'Artana.
Des d'ací tenim al davant una altra urbanització, la Penya Negra, des d'on mou la senda que puja a Gorreta, però decidim allargar la ruta pujant al Solaig.

La Penya Negra des del camí d'Artana.

Anem travessant entre horts de tarongers cap Sant Francés primer, i seguidament (fugint de l'asfalt) cap al Solaig. Ací ens toca seguir un tram asfaltat del camí del Solaig abans d'encarar la senda de pujada al cim.

La Plana als peus del Solaig.

La senda actual són les restes d'una antiga pista, oberta per a realitzar les excavacions del poblat ibèric situat al cim del Solaig, en una posició privilegiada dominant tota la Plana.

Senda al Solaig.

Al cim del Solaig hi ha un poblat ibèric, conegut des de fa més d'un segle gràcies a la tasca d'investigació del Dr Pascual Meneu, i prospectat per Norberto Mesado als anys 60 quan van trobar un plom ibèric escrit i (malauradament) encara no desxifrat.
Posteriorment a la dècada dels 70 i principis dels 80 es van excavar dos xicotetes zones del poblat, la part més alta i la més baixa, per on passa la senda d'accés, i finalment a la dècada dels 90 un dels seus contraforts, Conena, on hi ha un poblat del bronze final (als Castellets hi ha un altre).
Així entre botges que creixen entre les restes de les cases ibèriques arribem al cim del Solaig on hi ha situat un vèrtex geodèsic.

Cim del Solaig amb la mar de fons.

El PR continuar per l'altra banda, baixant per un rellomet rocallós on de vegades cal estar atents per a posar les mans i sempre per a posar els peus.

Baixant del Solaig al Collet.

La senda ens deixa al Collet, on hi ha les restes d'una casa. Es tracta d'un edifici relacionat amb l'explotació minera de cinabri a la mina de Vicent, que es troba un poc més avall. Esta mina va estar en explotació entre mitjans segle XIX i XX, tot i què sempre d'una manera molt rudimentària doncs no s'hi veuen grans treballs miners.

Mina del Solaig.

Des d'ací el PR continua cap al llom de la Gorreta, però nosaltres baixem del coll cap al nord, seguint el camí de les Mines del Solaig que passa entre el Solaig i la Penya Negra.
El camí baixa sota el pinar fins que arriba a la urbanització del Solaig quan la senda es torna asfalt. Ací deixem el camí i trenquem a l'esquerra per dalt d'uns horts de tarongers que ens deixen a sota d'un rellomet on pugem al recte.

Camí de la mina del Solaig.

Ací dalt hi ha un parany abandonat i trobem la senda de la Penya Negra que és la que havíem vingut a buscar.

Parany.

El camí puja des de la urbanització de la Penya Negra seguint una pista oberta per pujar al parany. A partir d'ací continua en forma de senda estreta que enfila recte per un rellomet amb una forta pendent de manera que hi ha ficades unes cadenes que si bé no calen per a pujar de ben segur que venen bé per a baixar-la.

Tram equipat amb cadenes.

Passem també per diverses trinxeres, fetes aprofitant les parets de bancals i restaurades amb sacs d'arpillera com les reforçaven a la guerra.

Trinxeres recuperades.

Passades les trinxeres i deixant enrere les cadenes arribem a un replanell on hi ha una caseta de pedra i on s'han instal·lat un parell de taules de fusta sota els pins. Un lloc que convida a aturar-se i fer un mos ... i també un bon esmorzar.

Caseta i banquets.

Però això quedarà per a un altre dia perquè ara cal continuar pujant.

Tram equipat de baixada.

Però no pugem molt perquè la senda en conte de continuar pel cim de la Penya Negra fins a la Penya Lilot, baixa a un fondal que queda entre elles pràcticament al recte.

Vells camins d'accés als bancals.

Després cal tornar a pujar i per sort ho fa seguint una senda traçada entre els bancals que ens portarà al pelat cim de la Penya Lilot que enllaça sense interrupció amb la Gorreta.

Betxí des de la Penya Lilot.

Retornem ací al PR després d'esta derivació innecessària però més que interessant, i el seguim de baixada travessant la ratlla de Betxí i entrant al terme d'Artana.
La senda es fa pista però continua pels cims seguint ací el traçat de l'assegador de la Gorreta, que continua pels cims cap a Artana.

Pista de la Gorreta.

Nosaltres el seguim fins a l'aljub de la Gorreta que és quan la pista (i el PR) se'n separen baixant per l'ombria de les Mallades a buscar el barranc de Betxí, on el pinar deixa pas als tarongers.

Arribant al camí Betxí (d'Artana)

 Voregem per dalt les finques de tarongers i anem a buscar el barranc i camí de Betxí (a Artana). Cal recordar que estem dins del terme d'Artana, per als betxinencs és el barranc de Sant Antoni i el camí d'Artana, evidentement.
Arribem al camí i el seguim amunt i entrant al barranc on el verd apagat dels pins substitueix la verdor lluenta dels tarongers.

Collet de Parrús.

 Remuntem el barranc pel camí de Betxí un bell tros fins que l'abandonem a la dreta, seguint el PR, per la senda de les Vinyes de Piquer.
La senda puja suaument fins al colladet de Parrús i es troba molt ben conservada, amb molts trams que encara conserven l'empedrat antic.

Tram empedrat del camí.

 Arribats al collet el PR gira a l'esquerra per pujar a la Ràpita seguint l'assegador de la Gitana (que és la partida on va per la dreta). Nosaltres no volem allargar tant la ruta i trasponem el coll seguint el vell camí cap a les Vinyes de Piquer.

Vinyes de Piquer.

 Seguint avall arribem a una pista. De l'altra banda de la pista corre un barranquet amagat dins del pinar. Un poc més enllà hi ha una gran finca de tarongers que ocupa quasi totalment l'antiga partida. Per allí continuava l'antiga senda, desapareguda al transformar la finca mentre que nosaltres seguim la pista que corre damunt la senda de la Mina.
Baixem pel pinar i travessem novament la ratlla de Betxí (o d'Artana, tant s'hi val) i deixem així les Vinyes de Piquer per entrar a les Vinyes Roges. Sembla que la clotada que ocupen les dos partides deguere ser un bon lloc per a la vinya, almenys pel que ens conta la toponímia.

Pujant per la Coma.

 Baixem vora el barranc de les Vinyes de Piquer que, a Betxí pren el nom de barranc de Xerlit, però no el seguim massa tros. A l'altura d'un corral deixem el camí quan ja planeja i travessem el barranc pujant per l'altra banda cap a un corral. Per la vora puja una senda pel barranc de la Coma. Esta no forma part del PR però sí del circuit de BTT que va marcar Juanen (autor també del PR).

Betxí des de l'Espartera.

 Seguim el sender fins que ix a una pista, des d'ací seguim recte buscant el PR que passa ben prop. Greu error. Hauríem d'haver anat a l'esquerra fins a la caseta del Coto. Per voler estalviar cinquanta metres ens toca buscar el millor pas entre les argelagues.  Este és l'únic punt negatiu en una ruta on totes les sendes i camins estan perfectes.

La Mina.

 Arribats per fi al PR només ens queda seguir-lo avall de tornada al punt d'inici i ho fem el més ràpidament que podem. Passem per davant la Mina i, novament per estalviar uns metres deixem el PR i seguim un senderol que travessa. Esta vegada per sort ens ix bé i acurtem uns metres.

Camí de l'Espartera.

Enfilem així l'última part del recorregut seguint el camí de l'Espartera (la partida d'on venim) que es junta amb el camí de les Vinyes a la urbanització Versalles, per on hem començat a caminar.
Acabem així una jornada molt agradable i encara que no ha fet massa calor (tampoc ens ha plogut) cal buscar una bona ombra per a comentar la ruta davant d'una cervesa.



Ací està el track:





I ací altres rutes que complementen la volta:

De Betxí a les Penyes Altes per la Murtera i la Ràpita
De Betxí a les Penyes Altes per les Vinyes de Piquer i tornada per la Murtera
Volta a les Vinyes de Piquer
Inauguració del PR-CV-428 de la Mina al Solaig

Més informació:

• lataberna publicació digital de Betxí
• Artanapèdia
• Ajuntament d'Artana
• Ajuntament de Betxí
• 3mils de la Rosa
• Remolar i Franch, Alfred Toponimia dels pobles valencians: Betxí Ed. AVL, 2008 accessible a la web

Repetim amb ruta aquatica i ho fem amb un vell conegut, el barranc de la Maimona, en una ruta espectacular i que mai defrauda tot i què hui l'hem trobat molt pobre d'aigua i només hem hagut de banyar-nos en un parell de tolls impossibles de passar d'altra manera.

Així que ben enjorn ens plantem a Montanejos per a començar la ruta amb la frescoreta del matí. El termòmetre de davant l'hotel Xauen marca 18ºC, una temperatura prou agradable per a caminar i clarament més alta que els 0ºC que marcava quan vam estar ací per Sant Antoni.
Si l'altra vegada vam pujar recte a buscar el camino de la Reina, hui som bons xics i seguim les marques de GR que ens porten fora poble seguint la carretera de Montan per tornar enrere a buscar els dipòsits d'aigua fent una gran volta.

Senyalització a l'eixida de Montanejos.

Per dalt dels dipòsits ix el vell camí de la Reina (i los Calpes) per on està marcat el GR-7, i també el SL-CV-14, el PR-CV-126 i el GR-160; tota una col·lecció de marques i paletes que ens acompanyaran en l'anada.

Camino de la Rosada i de los Calpes.

El camí puja per la Solana fins a un rellomet als peus de la Rosada. Ací continua recte l'assegador de la Rosada, per on vam passar al gener.

Bifurcació de camins.

Nosaltres hui seguim el vell camí de ferradura que trenca a la dreta per a passar sota els cingles de la Rosada seguint la policromia de senders que hi passen.

Accedint a la Maimona.

El fet que tots els senders passen per este tram de senda no és casual. Es tracta d'un dels senders més espectaculars (sinó el que més) de les comarques castellonenques.
Quan es va marcar el GR-7 als anys vuitanta del segle passat estava més net i clar el sender que puja a la Rosada (i també és més curt) però es van decidir per passar-lo per ací per no perdre's l'espectacle de la Maimona des de dalt. Josep Antoni dixit.
I nosaltres alentim el pas per no perdre'ns l'espectacle que no per conegut deixa de ser espectacular, amb el Castillejo davant i la Maimona obrint-se pas entre els cingles i estrets que hi ha pertot arreu.

Los Cinglos de la Maimona des de dalt.

Malauradament la càmera de fotos no pot abarcar tot el que hi ha a la vista i només captura fragments d'un paisatge meravellós.

Orons als sargallars.

 El paisatge geològic és espectacular i eclipsa tota la resta, però el paisatge vegetal també és interessant amb nombrosos exemplars d'aurons, nogueroles i cirerers de pastor que creixen als vessants ombrius, acompanyats per savines que arrelen directament a la roca. El boix li dona un toc i olor diferent que no sé perquè sempre ens fa recordar el Port.

Cingles de la Rosada.

El tram penjat per dalt dels Cinglos de la Maimona se'ns fa curt i de seguida arribem a una pista. Ací el GR-7 continua amunt cap a la Rosada mentre que la resta de marques continuen avall a buscar la Maimona.

Los Cinglos de la Maimona i el Castillejo.

Seguim ara la pista per dins del pinar i al cap de poc deixem a la dreta el SL-CV-14 que baixa a buscar el riu per travessar-lo i pujar cap al Colladillo retornant a Montanejos.

Camino de los Calpes.

 Esta és una bona opció per baixar a buscar el riu i seguir avall, però paga la pena continuar un poc més per no perdre's un tram realment espectacular i on sol haver sempre aigua.

Accés al riu.

Així que seguim pista avall fins que arribem quasi a frec d'aigua. Ací trobem un baixador cap al riu i un senderol que el segueix per fora.

Primer tram rocallós.

Fem el primer tram de camí per la vora del riu que ací discorre per una vall més oberta però de seguida arribem a un lloc on s'encaixa entre les roques formant tolls i badines. Ara ja va de bo.

Tolls al riu Maimona.

El riu s'ha obert camí entre les penyes formant tolls i ens toca buscar el millor lloc per a passar-los, ara per la dreta, ara per l'esquerra.

Grapes per evitar els tolls.

 Per sort els ressalts més difícils es troben equipats amb grapes per tal de poder avançar sense haver d'entrar al riu, tot i què tard o d'hora ens tocarà anar per dins.

Primers banys.

Arribem així al gorg més fondo, on hi ha un bloc de pedres encaixat al mig. Una escala de ferro permet baixar i no haver de fer un salt massa gran, encara que està posada per a poder eixir i remuntar el riu. Hui és impossible perquè el nivell està tan baix que l'últim esglaó queda prou per damunt de l'aigua.

Destrepant.

Ací ens toca nadar un tros, passant sota el bloc encastat on hi ha unes preses artificials per tal de poder fer psicobloc.

El Dado.

Eixim per l'altra banda i continuem avall però trobem que l'aigua desapareix i el riu a partir d'ací baixa sec.

Tram sec.

Seguim riu avall, passant per alguns tolls secs fins que s'obre un poc i el fons rocallós deixa pas a la grava i pedres caigudes, és ací on trobem l'encreuament del SL que baixa des de la Bojera per pujar cap al Colladillo.

Encreuament amb la senda del Colladillo.

Quan vam passar al gener portava prou aigua però ara està totalment eixut i si d'una banda ho lamentem cal mirar també la part positiva i és que fem la ruta molt més de pressa del que pensàvem.

Toll sec.

Seguim avall i entrem a la part més espectacular del barranc, quan s'obre pas entre el Castillejo i la Rosada en la part anomenada els cinglos de la Maimona.
Arribem a un primer estret que sempre sol tindre aigua.

Estrets de la Maimona.

 Ja fa anys quan vam vindre a fer la ruta avançat l'estiu estava tot el tram de riu sec llevat d'este toll. Ara també té aigua però molt menys que aquella vegada i l'estiu no ha fet més que començar. Es nota la sequera que portem durant tot l'any.

Tolls mig secs. Normalment tenen aigua.

Arribem al toll que hem de passar sí o sí nadant, i ens fiquem a l'aigua que està prou freda i no massa neta. És aigua estancada però no entra mai el sol degut a l'altura de les parets que l'envolten.

Únic toll salvant.

Eixim de l'estret i després d'un curt tram més ample n'enfilem un altre, igual d'impressionant però sense aigua. Als nostres peus només trobem pedres trencades que han degut caure fa poc de les parets i el passem de pressa esperant que no ens en caiga cap ara perquè de ben segur que no n'eixiriem ben parats.

Segon estret.

Després d'este segon estret el barranc s'obri i es transforma en una ampla rambla amb el llit de grava.

Final de l'estret.

Ací comencem a trobar vies d'escalada, i també escaladors que estan fent vies de diversos llargs i és que els cingles de la Maimona són el cor de l'escola d'escalada de Montanejos, on venen en pelegrinació escaladors d'arreu d'Espanya i Europa a fer les vies més famoses.

Escaladors a la paret de la Plaza de las Catedrales.

Deixem enrere els escaladors i arribem a la paret d'un dic de laminació d'avingudes i és que les riuades del Maimona han estat sempre perilloses, sobretot per a Montanejos enclavat entre tres rius: el Millars, el Maimona i el Montan. És per això que s'ha construït un dic per tal de represar l'aigua de les riuades evitant així les perilloses goleronades que s'ho enduen tot per davant.

Barranc amunt.

Per a pujar la paret trobem un cable d'acer, per facilitar la pujada i/o la baixada als escaladors carregats, i també de l'altra banda hi ha una ferrata horitzontal per tal d'evitar els tolls d'aigua que podem trobar a l'hivern.

Dic de contenció d'aigües.

A nosaltres no ens cal la ferrata i seguim riu avall pel mig de la grava, passant sota els alts cingles del Castillejo.

Sota les parets del Castillejo.

Quan arribem als sectors més famosos de Montanejos l'aigua, que circula sota la grava, torna a eixir i la vegetació creix pel mig del riu. Per sort ací hi ha una senda clara, oberta pels escaladors que ens portarà a la carretera passant pels diferents sectors d'escalada on sempre sol haver gent.

Reapareix l'aigua.

Seguim la senda i comencem a trobar gent; escaladors, passejants i alguna colla prenent el bany en algun toll.
Arribem així pel refugi d'escaladors a la carretera i només uns metres ens separem del lloc on tenim el cotxe que no és el millor per a canviar-nos de roba doncs el trànsit de cotxes i de gent és ja intens a estes hores del dia.

Refugio de Escaladores.

Acabem així una ruta on ens hem banyat per fora i ho fem buscant un lloc on poder arremullar-nos per dins a l'ombra que és el que abelleix quan ja comença a apretar la calor.


Ací està el track:




I ací altres tracks que comparteixen part del traçat:

Montanejos al voltant de la Maimona passant per la Rosada
sender de los estrechos
montanejos - maimona
los cantos - montanejos
montanejos - montan


Més informació:

• Ajuntament de Montanejos
•  Martin i Clarós, Josep Antoni (1993) GR-7 Sector II Sant Joan de Penyagolosa - Antilla. Ed. Diputació de Castelló
• Sancho Comins, Jose (1990) Itinerarios por el valle del Mijares Ed. Caja rural San Jose de Almazora

Una setmana més continuem fent rutes amb aigua. I és que enguany vam estar reservant tota una sèrie de rutes per tal de fer-les al temps de la calor.
Si fa tres setmanes baixàvem el río Pequeño i la setmana passada la Maimona, hui ens toca un altre curs d'aigua de l'Alt Millars: el barranco de Santa Ana.
El barranco de Santa Ana naix als altiplans de Zucaina i pren el nom de l'ermita de Santa Ana, per on passa. És un de tants cursos d'aigua intermitents tan habituals a les nostres muntanyes calcàries. Hi ha trams on l'aigua circula en superfície alternant amb altres on ho fa sota terra. És a més un vell conegut nostre que ja hem recorregut en diverses ocasions des del Mas del Barranco fins a Ludiente on es junta amb el riu Villahermosa davant mateix del poble.

Corral del Río.

I ahí hem començat la ruta, al Molino Viejo de Ludiente, a la part baixa del poble i on el barranco Santa Ana es junta amb el riu Villahermosa. Ací mateix hi ha el Pozo la Mula, un bon lloc on prendre el bany en acabar.

Pont al camino de Cirat.

Travessem el pont i agarrem la pista del Camino Real de Cirat. En ella trobem algunes cintes i és que demà és la carrera de muntanya de Luciente. De seguida les cintes trenquen a la dreta pel camino de la Benachera mentre nosaltres seguim recte per la pista prenent altura sobre el barranco de Santa Ana que queda a l'esquerra i davall nostre.

Senyalització de la carrera de Ludiente.

Al girar una revolta i després de deixar una pista a la dreta que puja trobem un trencall. La pista principal per on va el Camino de Cirat continuen pujant recte però decidim seguir per la pista que baixa, més estreta, que ens aboca al mas de los Ingleros.

Camí de los Ingleros.

El mas es troba quasi enrunat del tot i engolit pel pinar que cobreix els vells bancals i que serà present al llarg de tota la ruta.

Mas de los Ingleros.

Seguint el magnífic mapa de Ludiente de Julio veiem que des d'ací ixen dos sendes. L'una per la part alta cap al camí de Cirat, però decidim seguir l'altra que per davall de les cases baixa al barranc.
Ací trobem taques de pintura blanca i groga, restes d'una xàrcia (no oficial) de senders de xicotet recorregut traçats per iniciativa d'un mestre de l'escola local fa més d'una dècada. Una iniciativa pionera per tal de donar a conèixer el ric patrimoni natural i etnogràfic del poble als alumnes del poble i també a la resta de veïns i visitants.

Senda de baixada al Barranco.

La senda, prou clara i xafada, va fent revoltes entre els vells bancals tapats pel pinar fins que arriba a un bancal d'oliveres encara treballat que està a la vora del barranc.
Pel llit del barranc corre un fil d'aigua que apareix i desapareix entre la grava.

Barranco Santa Ana.

També passa una pista oberta per dins del caixer que el remunta fins al Pozo Negro.
La gran riuada del novembre passat ha transformat totalment el caixer, arrancant pins i altres arbres i deixant grans extensions de grava. També va fer desapareixer la pista però han passat una màquina per a tornar-la a obrir ... fins a l'altra riuada.

Pista vora el barranc. Antic camí de Torrechiva.

Remuntant el riu arribem als bancals de baix de la Noguereta, treballats i cuidats. El mas de la Noguereta, situat al nord el barranc, és l'únic habitat de les desenes de masos escampats per la vora del barranco Santana. Un grup de neorrurals hi viuen permanentment i això es nota tan en els cotxes que hi ha a la pista com en els bancals treballats o les tanques per a animals ... i els gossos que ens lladren des del mas.

La Noguereta.

Deixem a la dreta la pista que puja a la Noguereta (i que enllaça amb el camino real de Cirat) i seguim uns metres més fins que trobem a l'esquerra el camino de Torrechiva, que puja cap al Pozuelo.
comencem ara la que serà la primera i única pujada del dia per l'ombria del Morrón Negro. Un bonic tram de senda recuperat per Jesús Minguillón i netejat pel Pamer de Torrechiva.

Camino de Torrechiva.

Fa frescor però la humitat és alta doncs s'està evaporant part de l'aigua caiguda en les tronades d'ahir, que ha deixat el terra i el bosc fresc i banyat.
La bellesa de l'entorn, la frescor del matí i l'encertat traçat del camí de matxo fan fàcil remuntar els poc més de dos-cents metres de desnivell fins al collao del Pozuelo.
Arribats al Pozuelo hi ha un encreuament de pistes i camins. A l'esquerra naix una pista que es fa senda i puja cap a l'Almayuz. Travessant el coll trobem una pista que coincideix amb el traçat del camí real d'Aragó a Onda (un dels assegadors principals que unien la Plana amb les muntanyes d'Aragó). Per este a l'esquerra continua el camino de Torrechiva i per la dreta el del Tormo.

Collado del Pozuelo.

Nosaltres no seguirem cap d'eixos camins que ja coneixem i seguim una pista que, abans de travessar el coll, trenca a la dreta amunt cap a la Muela del Tormo.
Als cent metres deixem a la dreta una bassa d'aigua naixenta i les restes del que sembla un pou assolat. Pot ser este era el "pozuelo" que li va donar nom al coll.
La pista continua amunt i ens deixa una bona panoràmica dels estrets del barranco Santa Ana, sota nostre, i per on hem de tornar.

Possibles restes del Pozuelo.

Quan acaba la pista una fita a la dreta i una cinta marquen la continuació de la ruta per una senda oberta (com no!) per Jesús i que ell anomena "camino de los pequeños".

Camino de los "Pequeños".

La senda, clara, neta i ben marcada, ens pujarà a la Muela per dalt dels cingles que cauen cap al barranc.

Panoràmica sobre el barranco Santana.

El paisatge és espectacular, tant a la dreta sobre el barranc com a l'esquerra on les vessants boscoses baixen a buscar el riu Millars.

Pujador a la Muela.

Després d'un xicotet cingle que salvem per un pujador ens enfilem a l'ample llom de la Muela.

El barranco Santana des de la Muela del Tormo.

La senda baixa  cap a la dreta però ja que estem decidim pujar al cim de la Muela. Unes fites ens porten entre el rascler que cobreix el cim, i eviten els llocs més tapats de coscoll, buscant l'extrem oest on els cingles que tanquen la mola cauen a plom cap al Tormo, que queda a sota nostre i tan aprop que des de dalt sentim els venedors ambulants pregonant els seus productes.

El Tormo i Cirat des de la Muela.

Retornem sobre els nostres passos tot i que estem a punt d'equivocar-nos i agafar el corriol que baixa cap al camí real d'Aragó. Sortosament ens donem conter de seguida.

Cingles sobre el Millars.

Baixem de la Muela pel nord, seguint la senda traçada per Jesús en un tram realment espectacular, aeri i fins i tot un poc perillós.

Faixa de baixada.

 La senda passa per una faixa que queda entre els cingles fins que arriba a l'extrem i des d'ací fa una volta per a baixar-ne. Hi ha també una altra opció; una corda ajuda a destrepar el cingle i enllaça amb la senda evitant un tram no massa net.
Des d'ací la senda comença a baixar pel pinar de l'ombria de la Muela, un bosc que ens sorprén per l'abundància de boix, arbust que si bé es pot anar trobant pels voltants del Millars és escàs i no forma grans rodals.

Cingles sobre el barranco Santana.

Ací però és abundant i en alguns llocs fins i tot dominant al sotabosc formant el boixar més gran del Millars que, per moments, ens recorda les grans extensions de boix del Port.

Boixar.

La senda baixa entre este pinar buscant el final d'una vella pista de traure fusta. Ací el bosc canvia i el boix deixa pas al romer com a acompanyant del pinar en una associació que és la més habitual de la comarca.

Pinar amb romer.

Seguint la pista arribem al Jupillo, un ample coll que és un altre important encreuament de camins.  El topònim correcte és el de Pairón (o peirón) del Jupillo, i és un bon lloc per erigir-ne un però del peiró que li dóna nom no en queda cap rastre.

El Jupillo.

Per ací passa el camino real de Aragón que ve des del Pozuelo per la solana de la Muela i continua cap a la Venta. Per l'esquerra puja el camino real de Cirat (des del Tormo) a Ludiente, que continua per la nostra dreta.
Nosaltres seguim ara este darrer. El tram de baixada al barranco Santana del camino real de Cirat el van netejar Julio, Jesús i Albert fa poc més d'un any i era una d'eixes sendes que teníem pendents de xafar però, com sol ser habitual, no vam recordar de carregar el track així que per seguir-lo ens cal tirar mà de la intuició i l'experiència, que normalment van de la mà.
La senda xafada, clara i amb algunes marques de pintura velles, baixa recte a buscar la pista (que des del Jupillo continua a los Gabites i l'Artejuela) retallant així una llarga volta. Però cal estar atents i seguir el vell camí que continua recte i planer.

Antic camí de Cirat a Ludiente.

El camí es veu però no està massa clar i només s'ha netejat allò imprescindible per a permetre'n el pas. Per sort als pocs metres comencem a trobar fites que ens ajuden a seguir-lo.
El camí va baixant per l'ombria de la Muela cap al barranco passant alguns trams humits on l'emborratxacabres el tapa quasi completament, fins que arribem a un punt vora unes grans solsides on se'ns fan dos senders.
Ací ens toca pensar bé la continuació perquè no hi ha fites i els dos camins estan igual de xafats. L'un puja cap a la Muela i el descartem així que tirem avall seguint les traces del que sembla ser un camí important que baixa fent voltes.
Finalment trobem un tram empedrat que ens confirma que anem pel bon camí.

Baixant al barranco Santana.

El camí travessa un barranquís que baixa del Jupillo i es fa més clar. A partir d'ací seguim per la vora del barranc i finalment, trobem un parell de fites poc abans d'arribar al barranco Santana.

Tram de camí ben conservat i net arribant al barranc.

Estem davant la Casica i ací el barranc fa una gran revolta i es fa molt ample, més semblant a una rambla.

Barranco de Santa Ana.

Abandonem el camí de Cirat que remunta el barranc abans de travessar-lo i seguim pel llit del barranc avall i ja no l'abandonarem fins al final de la ruta.

Bancals solsits a la Casica.

La riuada del novembre ha fet una gran destrossa, solsint bancals, arrossegant arbres i eliminant bona part de la vegetació que cobria el barranc, així que avancem més fàcilment.

La Casica.

Deixem enrere la Casica i al començament dels estrets comença a eixir l'aigua que corre subterrània i que ens acompanyarà a partir d'ara al llarg dels tres quilòmetres d'estrets.

Entrada als estrets.

Este és el tram més espectacular de la ruta tot i que el trobem molt diferent de l'útima (i única) vegada que el vam fer.

Vegetació al fons del barranc el 2010.

En aquella ocasió hi havia molta vegetació que només deixava pas per dins de l'aigua o molt a la vora.

Els estrets el 2010.

En esta la vegetació ha desaparegut, enduta riu avall per la força de l'aigua que ací va ser brutal i va reomplir de grava els tolls més fondos i va modificar el traçat del caixer en tots aquells llocs no excavat directament a la roca.

Els estrets en l'actualitat.

Pot ser per això que ens sembla més fàcil evitar els tolls, ara per l'esquerra, ara per la dreta, mentre ens endinsem en un món vertical on només les cabres i les aus poden arribar.



Avancem a poc a poc entre les altes parets, disfrutant de l'entorn, fins que arribem a un punt on sí o sí hem d'entrar a l'aigua per seguir avançant.

Ací cal anar per dins de l'aigua obligatòriament.

Com que ja ho sabiem hem vingut preparats i després de ficar en bosses estanques allò que es pot fer malbé a l'aigua seguim per dins.
A un primer toll el segueix el Pozo Estrecho, més llarg i amb un accés complicat. Per sort hi ha una corda ficada pel CAMET, visitant habitual d'este barranc, i que miraculosament ha sobreviscut a la riuada.

Corda per salvar l'únic ressalt.

Sort perquè en cas contrari ens haguera sigut molt difícil destrepar els tres metres de ressalt.

El Pozo Estrecho.

Passem nadant el llarg toll i de l'altra banda l'estret s'obri un poc.
Encara ens queda un tram d'estrets però més fàcil i ja no ens ho pensem per anar per dins, com que ja estem banyats ...
Finalment deixem enrere els estrets i el barranc s'obre desapareixent l'aigua que reapareixerà més endavant, formant alguns tollets entre les vimeteres que encara tenen forces per a brotar tombades i mig colgades per la grava com estant.
Quan ja sembla que s'ha acabat la part difícil arriba el boletó.
Ens trobem a la part de dalt del Pozo Negro. Per sort per l'esquerra hi ha un senderol que ens permet baixar sense haver de fer el rapel de la dreta o el salt de sis metres de l'esquerra.
Fins al Pozo Negro arriba la pista oberta des de Ludiente pel barranc i ja només ens queda seguir-la els tres quilòmetres que ens separen del poble.

Aigües avall del Pozo Negro.

Avancem de pressa perquè ja se'ns fa tard i comença a fer calor. Passem per l'entrador del camino de Torrechiva, sota la Noguereta i per davant la senda a los Ingleros i passem entre els cingles d'on pot ser li ve el nom on, l'aigua despareix definitivametn i ens deixa davant una rambla ampla i seca que ens acompanyarà fins al Molino Viejo.

Cingles sota los Ingleros.

Arribem al Molino Viejo i no ens molestem a pujar al pont per travessar el riu, total ja portem els peus banyats ...

Ludiente des del barranco Santa Ana.

La calor de la rambla ens ha eixugat i escalfat el cos, així que per a baixar la temperatura ens acostem al Pozo la Mula, molt concurrit a estes hores, onfem un parell de llargs al riu Villahermosa que té una aigua més gelada que el barranco Santana.
I després de refrescar-nos per fora encara queda refrescar-nos per dins davant una gerra de cervessa ... o d'orxata.


Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

Ludiente a la Benachera i la Giraba
Del Tormo a la Benachera
Torrechiva a los Gavites
Pozo negro - Benachera - Gavites

Més informació:

• Blog Ludiente activo
• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.
• CAMET

Fa dies vaig prometre als xiquets dur-los a nadar al riu i hui tocava complir la promesa. Per això hem anat a fer una ruta on tocara «nadar» al riu.
La idea inicial era anar des de Vallat a Argelita pel camí vell (ara tot pista i en part formigonada) però al final a l'altura de la Casa de la Señora ens hem desviat per a baixar al riu al Pozo Vidal, acurtant així la ruta un poc que ha vingut molt bé perquè no hem avançat tan de pressa com pensàvem pel riu.
Hem eixit de Vallat, un poble menut on sempre havíem passat però mai entrat. I ho hem fet des de les eres de la part alta del poble. Bon lloc per aparcar i des d'on ix el camino de Argelita tal i com informa un cartell de fusta.

Part alta de Vallat, al costat de la Santa Cruz.

El camí no té cap pèrdua. Tot formigonat i fent la volta a una extensa finca de tarongers.

Camino de Argelita.

Descartem dos camins a la dreta; el primer baixa a la fuente de la Salud i el segon, el camino de Aragón, puja per la Leguna a enllaçar amb el Pas Real d'Aragó que ve des de Fanzara.
Deixem enrere els tarongers i trasponem un collet quasi inapreciable, entrant així a la Clotada.
Ací trobem una xica que ve corrents i preguntant-li ens explica com baixar al Pozo Vidal, un bon lloc per a nadar ... almenys abans de la riuada del novembre passat.
Seguim per l'ombria entre pins. A la nostra esquerra i avall hi ha el riu Villahermosa i si tot va bé tornarem per dins així que aprofitem per mirar com està el pas que sembla possible després de la neteja feta per la riuada.

El río Villahermosa i Peña Saganta.

Passem de l'ombria a la Solana abans d'arribar a la Casa de la Señora, on hi ha un corral de bous.
A més dels bous hi ha tota una sèrie de bancals encara treballats a la part de baix del corral.

Bous a la Señora.

Passat el corral i a pocs metres hi ha un trencall de camins. Recte en forta pendent continua el camino de Argelita mentre que nosaltres seguirem la pista que, fent voltes, baixa al llit del riu.

El Pozo Vidal des de dalt.

La pista passa per dalt del Pozo Vidal, i fa una volta per la vora d'uns bancals d'horta, ja en terme d'Argelita.
Només passar-los la pista ens baixa al riu, i just abans d'arribar a la passera de formigó que el travessa l'abandonem i comencem a baixar riu avall.

Baixada al riu.

Ací comença la part aventurera, i comença amb por perquè és el primer contacte dels menuts amb les aigües d'un riu que, si bé no són braves, corren i es mouen no com les de la mar o les piscines.
El riu Villahermosa (o d'Argelita com li diuen ací) és un bon lloc per a un primer contacte amb el descens de rius perquè no té un gran cabal de manera que no pot endur-se ningú, però sí que a vegades dóna la sensació que t'arrossega. No té engolidors ni ràpids, a més llevat d'algun punt concret sempe es fa peu així que el perill d'ofegament és molt baix.

Seguint per dins del riu.

Comencem a baixar per dins del riu i el que més incomoda són les pedres, grosses i esvaroses. Tot i això anem prou de pressa ... llevat de la gossa que els xiquets han insistit en dur i que no li agrada massa l'aigua, així que va tota l'estona per la vora i només entra quan no té altre remei.

El Pozo Vidal.

Fem un centenar de metres i arribem al Pozo Vidal, on l'aigua s'encaixa entre les penyes. Salvem un xicotet salt per la dreta i a l'aigua a nadar el curt tram del toll.
Passat el Pozo hi ha un xicotet assut, malmés per la riuada, que recull l'aigua de la sèquia que regava l'horteta del Cerro.

Assut i sèquia.

Seguim nosaltres per dins del riu i mirem que la gossa continue per la sèquia encara que ens busca i li toca travessar un parell de vegades el riu, sempre per les pedres i mirant de no posar els peus dins.

Descansant al sol.

Finalment arribem a un altre toll que travessem nadant i on la pobra gossa s'està quasi deu minuts ploricant fins que finalment es fa avant i travessa també nadant.

Nadant estil gos.

A partir d'ací els tolls grans ja s'han acabat i el paisatge canvia. El llit del riu es fa més ample i les penyes deixen pas a la grava que forma muntons i tollets poc fondos.
Avancem així més de pressa encara que l'ample caixer fa que l'aigua es dividisca en diversos ramals i no sempre tenim clar quin és més fàcil de seguir.
Un poc més avant arribem a una pista que travessa el riu per accedir a uns bancals. Han passat una màquina després de la riuada i aprofitem així per caminar per més bon peany.

Tollets menuts.

La pista segueix riu avall deixant a la dreta l'horta del Cerro fins a l'assut de la sèquia Nova de Vallat, qua han hagut d'arreglar-lo per les destrosses fetes per la riuada.
La pista continua riu avall fins que arribem al pont de la carretera d'Argelita i un poc més avant hi ha un altre assut que pren aigua per a les hortes de Vallat.

Peña Saganta des de la Clotada.

Després de passar l'assut (que a la gosta li costa molt perquè ha de nadar) ens aturem a fer un mos al sol. Fa calor però l'aigua està freda així que abelleix quedar-se al sol per a entrar en calor.

Pont de la carretera d'Argelita i assut de la acequia Nueva.

Continuem avall travessant tolls on a la gossa li toca nadar, i ara ja s'ho pensa menys. Es veu que ja se va acostumant o almenys té clar que no hi ha altre remei.
Per la dreta ens queda el crestall rocallós de la Peña Negra, que separa el riu d'Argelita del Millars, que ja està ben aprop.

Als peus de la Peña Negra.

Poc a poc el caixer s'eixampla molt i el riu es divideix en braços que porten molt poca aigua cadascú. Nosaltres travessem els braços i anem a buscar un camí que corre per l'esquerra del riu, per baix de les hortes.

Confluència amb el Millars.

Seguim el camí que l'han netejat després de la riuada i anem fent la volta al poble per baix entre els xops i canyars que han escapat de la riuada.
Arribem així al riu de Millars, aigües avall d'on es junta el Villahermosa, però per poc.

Riu de Millars.

Seguint per vora riu arribem al Pozo de la Roca del Molino on baixa la gent del poble a banyar-se i nosaltres aprofitem per a fer el mateix i, la veritat, és un dels millors tolls que hem vist al riu Millars per a prendre el bany, amb poca corrent i un penyal gran (la Roca del Molino) d'on hom es pot llançar al riu.

Pozo de la Roca del Molino.

Llàstima no haver dut també dinar perquè ens estaríem ací més però toca tornar al cotxe per anar a dinar, i ho fem pel camino del Molino, que ens porta directes al poble.

Camino del Molino.

Travessem la carretera i pugem per la plaça a la part alta del poble on havíem deixat el cotxe acabant així una ruta ben refrescant que si bé no és una ruta senderista pròpiament dita sí és una bona aproximació al descens de rius.

Entrant a Vallat per la part baixa.

Ací està el track:




Més informació:

• Ajuntament de Vallat
• Sancho Comins, José (1990)  Itinerarios por el Valle del Mijares. Ed. Universidad Alcalá de Henares i Caja Rural San José Almazora.

Aprofitant l'estiu ens acostem una vegada més al Maestrazgo turolense, novament acompanyats de la inestimable companyia de Juan Ramon.
En esta ocasió repetim punt d'inici i part de la ruta. Ja l'any passat vam eixir de Villarluengo per fer la ruta al Pozo del Invierno, curta i agradable passejada que es pot fer amb els menuts de la família.
Hui però toca una ruta més llarga i aventurera, i com fa calor buscarem els rius que ací corren amb aigua. Primer el río de la Cañada, després el de Pitarque i finalment el Guadalope; i retornarem seguint el tradicional camí de pelegrinació a l'ermita de San Pedro de Montoro.
Un menú ben complet per assaborir el millor de la terra.

Però comencem pel principi, i el principi és Villarluengo.
Deixem el cotxe a la part alta del poble, davant dels llavadors on hi ha una bona plaça i també una font i piques que ens vindran bé per a refrescar-nos a l'acabar, tot i què les previsions no donen calor i sí unes temperatures ben agradables (per a ser ple estiu).

Mayo en la plaça de Villarluengo.

Travessem el poble passant per la plaça i baixem a buscar el camino de la Hoya, que ix per la part baixa del poble. Abans este era un dels camins principals d'accés a Villarluengo i això es nota, és ample i ben empedrat, i a l'eixida del poble hi ha el Peirón de la Pileta que en protegeix l'entrada.

Peirón de la Pileta.

Seguim per ell baixant cap a les hortes que queden a la part baixa, a les vores del río de la Cañada, i quan arribem a un trencall amb una paleta abandonem el camí principal i seguim recte passant per baix del poble per camí de ferradura més estret.
Seguim el camí per on hi ha marcat el  PR-TE-66 que seguirem travessant un bonic bosquet amb carrasques, roures i orons que va envaint els antics bancals d'horta que davallen cap al río de la Cañada.
No fem molt de tros que ja estem dalt del Pozo del Invierno on ens acostem per dalt, passant per la davant d'una caseta alçada a la vora d'un bancal que s'estén fins a la mateixa gorja que obri el riu i on es troba el Pozo.

El Pozo del Invierno.

Tornem enrere per recuperar el camí principal i continuem un poc tros fins que trobem un trencall. Per la dreta continua el PR de retorn a Villarluengo pel camino de la Hoya, que abans havíem deixat.
Nosaltres seguim recte per una senda que s'acosta al Pozo de la Sulsida i el de la Zarcina.

Pozo la Sulsida.

Les vessants de les muntanyes es van tancant deixant enrere l'ampla vall que domina Villarluengo, i passem per dalt del pozo de la Zarcina i el de la Sulsida, d'aigües més que fresques fredes, tal i com vam poder comprovar l'any passat.

Senda a Cañizarejos.

La senda està més neta que l'any passat, es nota que s'ha fet un treball de desbrossament i ho agraïm i avancem així més ràpidament, però arriba un punt on s'acaba la neteja i cal seguir per el vell camí que poc a poc es va tancant encara que per sort amb plantes que no punxen.

Tram tapat.

Seguim ací un track de Chuse Bizen que ens durà a la Junta los ríos per Cañizarejos, que deu ser el lloc que ens queda davant.

Camí per la cingla.

Seguint les traces passem sota un cingle abans de començar a baixar a uns antics bancals que queden a una clotada, i quan ja estem prou avall ens donem conter que ens n'hem eixit del track que passava per la part del cingle, així que toca tornar a pujar i ho fem seguint les traces d'un antic camí que puja fins a un corral que queda dalt d'un puntalet on retrobem la traça original.

Río de la Cañada des de Cañizarejos.

A partir d'ací el camí és més fàcil de seguir fins que arribem a un reguer que s'ha endut el camí. A l'altra banda queda una vessant de pedra solta, molt tova, on l'erosió ha fet despareixer la traça del camí i on ens costa prou avançar per ser un terreny esvarós i perillós on es fàcil caure i anar-se'n avall, tot i què segurament no aniríem molt lluny.

Tram difícil.

Passat este tram retrobem la traça del camí que s'acosta a un crestall rocallós i el segueix avall cap al riu.

Riu amunt.

Arribem finalment al riu i mirem de seguir-lo avall però no està gens fàcil així que el travessem i ens trobem amb una agradable sorpresa en forma de senda neta i clara (almenys prou més que la que seguíem) així que més alegres després d'haver deixat enrere la primera part aventurera de la ruta seguim avall travessant el riu unes quantes vegades.

Travessant el riu, per fi.

Finalment la senda es va perdent però per la part de dalt queda una pista herbosa que seguim passant per davant del mas del Puchero i un poc més avant arribem al puente de la Villa, on arriba el GR-8.1 que segueix el camino de Ejulve.

Puente de la Villa.

Seguim ara el GR un bell tros per la vora del riu. Primer per una pista (tot i que la traça original passa per una senda un poc més amunt) fins que arribem a la Junta los Ríos on trobem la pista principal que des de las Fábricas entra al puente el Vado.

La Junta los Ríos.

Guaitem a la Junta los Ríos on es barregen les aigües del Pitarque i del Cañada, i seguim per la pista que circula un poc més amunt.
El paisatge comença a ser espectacular amb parets calcàries que ens envolten per dalt i el riu que corre pel fons, obrint-se pas, i acompanyat d'una cinta d'un verd més clar i intens que correspon a la vegetació de ribera que forma un bosquet de galeria molt ben conservat.

Órganos de Montoro des de la pista al puente del Vado.

Continuem dos o tres-cents metres més i arribem al punt on el río de la Cañada aboca les aigües al Guadalope.
Ací comença la segon part aventurera de la ruta doncs hem de remuntar el Guadalope passant sota los Órganos de Montoro i l'única referència que tenim és un track de Raultauste.

Río Guadalope.

Ens descalcem per travessar el riu a gual i mirem de seguir per l'altra banda buscant algun senderol.

Vistes des de dins del riu.

 El track no ens ajuda massa perquè al passar el riu tan engorjat l'error del gps és prou gran de manera que no cal mirar-lo, només seguir riu amunt buscant el millor pas possible.

Remuntant el riu per fora.

Hi ha moments que sembla haver algun senderol i en d'altres es perd, fins que arribem a un estret on cal, obligatòriament, travessar el riu per avançar o escalar una de les parets, i ací per facilitar l'escalada hi ha un cable que permet passar sense haver de ficar els peus en remull. Suposem que instal·lat pels escaladors que s'acosten a fer les vies clàssiques dels Órganos.

Camí equipat amb cable.

I és que només passar este tram ja tenim dalt nostre l'estampa més caracacterística de los Órganos.

Órganos de Montoro.

Nosaltres passem just als seus peus, buscant el millor pas entre el riu i el començament de les roques i anem trobant-lo mal que bé fins que ens toca tornar a travessar el riu per a progressar.
Ho fem per un lloc on no cal banyar-se, només tindre un poc d'equilibri, i continuem per l'altra banda camp a través buscant una senda que baixa des de las Fábricas i per on va passar la X marcha senderista de Villarluengo.
Nosaltres portem un track però Juanramón la va fer així que entre una cosa i l'altra trobem finalment la senda acabant per fi amb el tram aventurer. De moment.

Senda des de las Fábricas.

Avancem més de pressa ara que tenim un camí clar per seguir i arribem a una pista que mor al riu. Ara només ens cal seguir-la un curt tros per a plantar-nos a la carretera de Ejulve.

Els Órganos des de la carretera.

Des de la carretera podem disfrutar de les últimes vistes de los Órganos que deixem enrere però l'espectacle geològic encara no s'ha acabat perquè a banda i banda anem trobant grans parets de pedra formats (com los Órganos) per estrats pràcticament verticals que formen part d'un sinclinal per on circula el riu Guadalope.
Este relleu complex ha construït al llarg de milions d'anys un paisatge espectacular del qual els Órganos és la més vistosa però no l'única formació.

Las Suertes.

Seguint la carretera arribem a las Suertes. Una ampla plana que contrasta amb el món vertical que ens envolta. Ací conflueix el barranco de los Degollados amb el riu Guadalope i han format esta extensa plana aluvial, molt fèrtil i amb aigua abundant del riu veí. Per tant es troba totalment ocupada per camps de cultiu ... o es trobava perquè ara la majoria estan erms però encara trobem una dona llevant les herbes d'un bancalet que ens encamina cap a Montoro.

Camí de Montoro.

Després de passar el molino las Herrerías i salvar el riu pel pont de la carretera baixem a l'esquerra buscant un panell que explica la funció del molí. Just ací hi ha les restes d'un pont i és que el camí antic passava per davant del molí travessant ací el riu, però fa temps que alguna riuada se'l va endur.
Des d'ací continuem per vora riu seguint el vell camí, ara net i clar, que s'encamina a l'Estrecho del Mas del Arco.

Estrecho del mas del Arco.

Arribem per una sèquia als peus de l'antic camí que salvava l'estret amb una gran rampa i la seguim amunt. Ací el camí vell anava penjat però l'erosió ha acabat amb bona part de la plataforma però unes passeres de ferro noves ajuden a passar per dalt del pozo del mas del Arco.

Pasarel·les.

Travessem l'estret on les parets de roca sembla que volen tocar-se i de l'altra banda s'obre una estreta i llarga clotada on està Montoro.
Malauradament la continuació del camí no està equipada i fóra molt perillós mirar de seguir-la, així que per no fer marxa enrere decidim pujar a la carretera que està uns metres per dalt nostre.

Pujant a la carretera.

La pujada al recte se'ns fa un poc dura i a dalt ens aturem a recuperar l'alé mentre observem el tall que fa el riu a l'estret. La carretera també talla les roques però per un tunel.

Estrecho del mas del Arco.

Seguim ara per la carretera i no arriba a dos-cents metres que trobem a l'esquerra una senyal del paseo fluvial de Montoro, que ens portarà al poble per un camí diferent i més interessant.

Baixada al riu pel Paseo fluvial.

El camí baixa cap al riu i el travessa pujant per l'altra vessant passant prop de les runes del mas del Arco.

Passant vora el mas del Arco.

A partir d'ací circula entre antics bancals d'horta on creix ara una vegetació humida molt interessant formada per orons, serveres i fins i tot avellaners.

Senda entre frondoses.

Hi ha trams del camí on l'aigua suma i fins i tot corre per la senda i sembla que estem en un racó del nord més que en les terres normalment àrides del Maestrazgo. El paisatge és sorprenent i contrasta amb el món d'aigua i roca que hem deixat enrere a tan sols unes poques passes.

L'aigua és una constant.

El sender ens baixa al riu, que no duu massa aigua a causa de la gran seca que patim enguany, i el remunta poc a poc fins que arribem a una pista que ve des del poble.

Río Guadalope.

Seguint la pista arribem a un encreuament on trobem les marques del PR-TE-9, que uneix Montoro i Villarluengo. Este és el camí que hem de fer de tornada al punt d'inici i a partir d'ara se'ns ha acabat l'aventura i seguirem un sender clar i ben marcat.

Montoro de Mezquita.

Des d'ací veiem ja Montoro, als peus de Valloré, i com que anem mal de temps perqué ens hem entretingut molt no ens acostem i comencem ara mateix el retorn.

Camino de la ermita de San Pedro.

Seguim ara el camino de la ermita de San Pedro de la Roqueta (i de Villarluengo), el mateix que fan en romeria els veïns de Montoro per a pujar a l'ermita.
Es tracta d'un camí de ferradura empedrat que puja en una llarga diagonal, passant per just per dalt d'on hem caminat abans. Així ens queda a sota el sender del "paseo fluvial" i davant nostre el "estrecho". Si ens girem enrere encara podem vore el estrecho de Valloré, on el Guadalope s'obre pas entre unes altes muralles calcàries.

Pas entre estrats verticals.

El camí és una delícia i puja suaument remuntant les parets que tanquen el riu per esta banda fins que arribem a l'ermita, situada als peus d'una gran penya, la Roqueta, que li dóna el cognom.
Ací toca dinar i pensàvem aprofitar l'aigua d'una font que, per a la nostra desgràcia està seca.

Ermita de San Pedro de la Roqueta.

Ens conta Juanramón que abans hi havia una part oberta per poder-se refugiar. Ara l'han rehabilitada i han tancat l'hospederia. Només està obert el porxe on ens assentem a dinar/berenar a l'ombra, racionant l'aigua perquè no ens en queda massa. Confiàvem en poder-ne agafar a Monroro o ací, però no hem passat pel poble i ací tampoc tenim aigua. Per sort el dia ha eixit més bé frescot i encara que el sol de juliol calfa l'airet que corre ajuda a suportar-lo molt bé.

Ermita de San Pedro de la Roqueta.

Després de menjar reprenem el camí seguint ara la romeria que tots els anys fan els veïns de Villarluengo per San Marcos. És una de les més antigues del Maestrazgo i també de les més especials.
Deixem enrere l'ermita i enfilem el Barranquico (de San Pedro) que hem de remuntar fins a los Llanos de la Latonera.
A la vora del camí trobem la primera de les set creus que es troben escampades al llarg del camí i fan memòria de l'inici de la romeria.
Conta una llegenda que cap al 1350 van haver set anys de seca, i per a demanar que ploguera set mossos de Villarluengo van anar a fer la volta a tots els santuaris d'Aragó, i ja de tornada al poble, després de visitar San Pedro els va pillar una tormenta impressionant i, cansats com estaven, van anar morint al costat del camí, i cada creu marca el lloc on van caure.

Creu en memòria d'un pelegrí mort.

Una altra versió és la que ens conta Juanramón, sembla que la més "oficial", i diu que per a demanar pluja dotze mossos van anar a Roma, a San Pedro del vaticà i allí el Papa els va dir que no calia que hagueren anat tan lluny perquè ja tenien a San Pedro al poble del costat, així que de tornada van passar per l'ermita, i de camí a Villarluengo de pur cansament van anar caen al costat del camí mentre els supervivents van arribar al poble per a demanar ajut, i allí on els van trobar morts van fer una creu.

Enfilant el barranquico amunt.

Comença a fer calor i és que caminem al ple del migdia i el sol calfa de valent, i això unit a la pujada ens va passant factura però encara tenim forces per pujar i esperem que no ens passe com als pelegrins medievals.
Continuem amunt per un pinaret que deixa pas a una bosquina oberta amb pins savines i ginebres que ens acompanya al punt de coronar los Llanos de la Latonera, ampla collada que dóna pas a un fals altiplà desprovist de vegetació.

Collet dalt del mas de la Latonera.

De l'altra banda queda la Hoya Serval i dalt d'ella un rodal més verd que pot ser són les serveres que li van donar nom, i dalt al coll hi ha un dipòsit d'aigua i un panell d'informació.

Camí del Castellar.

Continuem camí per una zona que mostra senyals d'haver patit el foc. Per sort de seguida la deixem enrere.
Al fons dels barrancs veiem les parets de los Órganos de Montoro, per on hem passat abans, però ara des d'un altre punt de vista, des de les planícies formades per la superfície d'erosió terciària on es va encaixar posteriorment la xarxa hidrogràfica aprofitant les línies de debilitat.

Órganos de Montoro des de la Latonera.

Camí avant arribem entre carrasques al Canto de la Solana, on canviem de vessant i de paisatge. Les llomes arredonides deixen pas a una vall fonda per on corre el río Pitarque, i les savines esparses a un espés carrascar que baixa per la Solana (a l'ombria de l'altre costat creix el pinar).

Collado de la Solana.

Trasponem el coll i comencem la llarga baixada per una senda costeruda i amb magnífiques vistes. Al fons de la vall, per on passa el riu, hi ha els edificis de las Fábricas, de dalt i de baix, i entre les dos està l'Hostal la Trucha, on ens porta el camí.

Río Pitarque i muela Mujer des de la Solana.

Las Fábricas de Villarluengo són tres antics edificis dedicats a la manufactura tèxtil. L'origen es troba a la fábrica de Enmedio, actual Hostal la Trucha, on es va instal·lar a finals del segle XVIII una fàbrica de paper que aprofitava la força de l'aigua. Més tard al segle XIX es va reconvertir en fàbrica tèxtil i es va ampliar bastint la fábrica de arriba (reconvertida en piscifactoria) i la fábrica de abajo. Van estar en funcionament fins a 1958 quan van tancar.

Sinclinal penjat a la vall del riu Pitarque.

L'activitat fabril ha desaparegut ara totalment, així com l'agricultura i ramaderia deixant pas a un paisatge forestal on contrasten les carrasques de la solana amb el pinar que s'estén per l'ombria i el fons de la vall.

Carrasques i pins a la solana i ombria.

Conforme baixem travessem un rodal de pi rodeno que creix al sauló (arenes grogues) que aflora a la baixada i que ha aprofitat el riu per excavar la vall.

Pinar de rodeno.

Al final de la baixada, quan les margues i argiles substitueixen el sauló, trobem un parell de creus juntes, d'uns altres dos pelegrins que van caure quasi l'un al costat de l'altre. Ens aturem un moment però sense resar-los com fan els romeus de Villarluengo quan passen per ací.

Creus de pelegrins.

Arribem així per la part alta a la carretera i a la seua vora està l'Hostal la Trucha que aprofita l'antiga fábrica de Enmedio.
Mirem de trobar alguna font i al costat del camí trobem una aixeta, així que omplim d'aigua que anem molt justos. L'aigua no fa molt bon gust perquè va carregada de clor, almenys ens garanteix que és potable.

Hostal la Trucha.

No ens aturem a l'hostal, seguim entre les edificacions abans de deixar enrere el complex i enfilar un camí que ens baixa al río Pitarque que travessem per un pontet.

Antigues cases de la fábrica de Enmedio.

A partir d'ací el camí puja contínua i constantment cap al puerto de Villarluengo. És una pujada llarga però per un ample camí de ferradura molt ben traçat que facilita l'ascensió.

Estrats verticals

Juanramón ens demana permís per estirar les cames i fa la pujada corrents. Nosaltres caminant a un ritme constant, però els quilòmetres comencen a pesar i cadascú puja al seu ritme de manera que arribem d'un en un a dalt.

Las Fábricas al río Pitarque.

Conforme prenem altura anem disfrutant de la panoràmica que se'ns obre sobre la vall que ha excavat el río Pitarque aprofitant els estrats centrals dels plegaments sinclinals, més tous, de manera que els estrats durs formen parets verticals als seus voltants.

Camino de Villarluengo.

Però el camí fuig de les penyes i busca el coster més suau, cobert de carrasques, que remunta fent voltes fins que arribem a la carretera on entronca amb el GR-8.1 que baixa al puente de la Villa.

Collado de Villarluengo.

Seguim ara el GR que coincideix amb el nostre camí pujant per la carretera (llevat d'un tram que retalla el camí) fins al puerto de Villarluengo on una capelleta marca el punt més alt.

Muela Mujer des del puerto de Villarluengo.

Trasponem el port i deixem la carretera enfilant ja cap al poble. Per la nostra esquerra i prou avall passa el río de la Cañada i per allí hem començat la ruta amb la frescor del matí. Ara que ja és de vesprada retornem per dalt on corre un airet frescot.

Darrera creu a la vista de Villarluengo.

Passem la setena i darrera creu, ja a vistes de Villarluengo pensant en el prop que es va quedar el pelegrí d'arribar a casa, i seguim planejant resseguint els vessants de la muntanya.

Fuente del Siscar.

Abans d'arribar al poble passem sota uns xops que fan ombra a la fuente del Siscar, un simple pouet amb aigua amb una taula al davant però en un racó fresc i agradable. De sisca no en veiem.
I des de la font no ens queden més que cinc-cents metres per arribar a la carretera per on entrem al poble.
Un grapat de senyals ens donen la benvinguda; les del GR, les de la carretera i fins i tot altres que marquen on queden altres llocs d'interès. Però per a nosaltres el punt d'interès és el cotxe i la font que està al costat i allí ens encaminem per a fer un bon glop d'aigua i concloure una ruta preciosa i molt completa pel Maestrazgo turolense.

Llavador de Villarluengo.

I acabada la ruta cal recuperar forces, i en esta ocasió ho fem amb un berenar/sopar a Cantavieja, aprofitant després per fer una passeig turístic pel poble per baixar el menjar abans de despedir-nos de Juanramón i tornar cap a casa fins a la pròxima ruta.



Ací està el track:




I ací una altra ruta que comparteix part del traçat:

De Villarluengo al Pozo del Invierno

Més informació:

• Simon, Jose Luis i Canerot, Joseph (2007) Geolodia 07 "Los órganos de Montoro"
• Asociación para el desarrollo de Montoro de Mezquita
•  Senderos turísticos de Aragón
• Web de Villarluengo
• Ayuntamiento de Villarluengo
• Mallén, Diego (2007) Maestrazgo. Senderos señalizados. Ed. Prames
• Diversos autors (1999) GR-8 Puertos de Beceite - Villel Ed. Prames

L'any passat van instal·lar unes passeres al barranco de la Hoz entre Calomarde i la fuente del Berro, però no hem pogut anar a fer-les fins a este estiu. Així que aprofitant una estada per la Sierra de Albarracín hem anat a fer la ruta del barranco de la Hoz, que ja era bònica de per sí però ara molt més interessant amb la possibilitat de fer-la caminant per dins del barranc.

Així aparquem a l'eixida de Calomarde, a l'ombra d'uns xops i davant d'un cartell que informa de la ruta, seguint el SL-TE-40 (i SL-TE-40.3) que coincideix en part amb el PR-TE-2.

Inici del recorregut.

Just davant mou la pista de terra que s'acosta al barranc pel Moricacho.Una senyal recent prohibeix el pas dels cotxes però molta gent no fa cas i fa el primer tram en cotxe, estalviant-se no arriba a un quilòmetre.

Camino del barranco de la Hoz.

El camí és de terra però amb faroles i bancs ... encara que de moment no ens fan falta, el sol calfa de valent i no estem cansats. De fet ens vindria millor l'ombra dels arbres.

El Moricacho.

Els cingles que volten el poble per la nostra dreta es van acostant i finalitzen abrutament al Moricacho, que cau sobre el camí. Ací hi ha obertes unes vies d'escalada i, abans, s'aprofitava un forat a la muntanya de la part de darrere per a guardar ovelles.

La presa de los ahogados.

Una replaça per a parcar i uns jocs infantils donen per conclosa la ruta fàcil, però la pista continua un poc més passant entre els cingles que formen l'estret congost del barranc i el primer que trobem és la presa de los Ahogados, assut d'on agafa l'aigua la sèquia de Calomarde.
El nom es deu a una riuada que es va endur (i ofegar) un parell de veïns tal com recorda una placa.

Estrets al barranco de la Hoz.

Després d'afegir-se el barranco de Mingo Marco el barranc s'estreta i el camí al Molino de las Pisadas ix del llit del barranc buscant les parts altes.

Anticlinal.

Passem així penjats sobre els estrets fins que arribem a un magnífic plegament anticlinal, un bell exemple de com s'han plegat els estrats més plàstics.

Escales de baixada al riu.

Just ací hi ha una bifurcació de senders: per la dreta continua el PR-TE-2 cap al molino de Abajo i Frías, per la esquerra baixa el SL-TE-403 que han obert per a passar per dins del Cañon de los Arcos arribant també al molino de Abajo.

Sender vora riu.

Baixem al riu i continuem per la vora, quasi al nivell de l'aigua en alguns moments, fins que arribem a la part més espectacular de la ruta.

Pont de tova.

El riu travessa un forat, format per toves calcàries que han acabat formant un pont natural. No és una cosa habitual però tampoc és estranya i se'n poden trobar molts exemples, el més proper a la veïna cascada Batida, també al terme de Calomarde, encara que de menors proporcions.

Pasarel·les a l'estret.

La tova és una roca molt porosa formada per la precipitació del carbonat càlcic damunt de la vegetació, normalment molses, a l'eixir a la llum o trobar algun obstacle. De fet és un procés que encara hi ha tova en formació tal com podem vore a les parts on es represa el riu.

Eixint del primer estret.

Eixim del primer estret i seguim una xicoteta faixa penjada, assegurada amb una cadena, abans de tornar a baixar per una llarga escala al llit del riu.

Escales i cadenes per facilitar el pas.

Un poc més avant un pontet permet el pas a l'altra banda on tornem a pujar per salvar un segon estret per dalt.

Pont sobre el riu.

 S'ha fet un gran treball de condicionament de la ruta, fent-la apta per a tot tipus de públic, i això és el que ens trobem; molta gent de tot tipus i és que sembla que s'ha convertit (amb raó) en la ruta més popular de la serra.

Tram penjat.

Seguim per un tram penjat a meitat altura sobre el riu que ens ofereix bones vistes abans de tornar a baixar per travessar el riu per un pont penjant.

Pont penjant.

Ja no ens queda massa tros per eixir dels estrets i hem deixat enrere la part més profunda, però encara ens queda passar un últim estret.

L'últim pont.

Travessem novament el riu i seguim per una passera més baixa que pot ser patirà amb les riuades abans de deixar enrere definitivament els camins equipats.

Darrer estret.

A partir d'ací la roca queda enrere i el riu circula entre vessants cobertes de pi negre. S'entolla entre els crèixens i salzes formant barres de tova.

Formacions de tova al riu.

Arribem així a les ruïnes del molino de Abajo, on es tornen a juntar els senders i per la dreta retorna el SL cap a Calomarde. Però nosaltres allargarem la ruta cap a la fuente del Berro, en el camí de Frías.

Camí de Frías.

Seguim ara per dalt del riu entre el pinar de pi negre, per una senda agradable que planeja.
Ací ja no hi ha tanta gent caminant, només els més atrevits o més senderistes allarguen la ruta per visitar el molino de las Pisadas, i entre ells trobem un grup de senderistes d'Onda que també han vingut a visitar este magnífic sender.

Molino de las Pisadas.

Arribem tot seguit al molino de las Pisadas (del diablo), on se suposa que hi ha les marques que va fer el dimoni segons conta la llegenda, encara que jo mai les he trobades.
Ací mateix hi ha també les restes d'una teuleria que aprofitava l'aigua del riu i l'argila que aflora als bancals del darrere per fer les teules que cobreixen les teulades dels pobles propers.

Pista a la fuente del Berro.

Seguim ara per pista i este és el tram més pesat de tots. Comença a fer calor i els xiquets ja estan més cansats de caminar.
Però ja ens queda poc perquè de seguida arribem a la pista principal, i seguint-la a l'esquerra en dos camellades ja estem a la fuente del Berro.

Fuente del Berro.

A la fuente del Berro hi ha una zona recreativa amb taules, paellero i jocs per a xiquets, així que és el lloc elegit per a dinar. Però el dinar el tenim a Calomarde on hem deixat els cotxes, així que toca tornar a per ells i mentre els xiquets juguen els xofers ens toca seguir caminant.
El que d'anada ens havia costat un parell d'hores ara ho fem en menys d'una hora a bon pas.
Seguim el sender fins al molino de Abajo i ací en conte de tornar a travessar el cañon de los Arcos enfilem amunt la senda que passa per un collet.

Senda cap a Calomarde.

Trasponem el collet i baixem per l'altra banda. A sota nostre queden els estrets que fan més voltes mentre que per dalt és molt més curt i de seguida arribem a l'anticlinal on es bifurquen les sendes.

Estrets del barranco de la Hoz des de dalt.

Ara encara hi ha més gent que abans, i anem adelantant grupets de baixada cap al Moricacho on apretem el pas amb ganes d'arribar perquè la calor ja apreta.

El Moricacho.

Arribem així a Calomarde finalitzant la ruta, però no la nostra estada en la Sierra de Albarracín.



Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

Del molino de las Pisadas a Morte
de Frías a Calomarde


Més informació:

• Senderos turísticos de Aragón
• Ayuntamiento de Calomarde
• Chino chano: El barranco de la Hoz de Calomarde.
• de Jaime Lorén, Chabier i Pérez Grijalbo, Rodrigo (2006) Guía de la naturaleza de la Sierra de Albarracín. Ed. Prames
• de Jaime Lorén, Chabier (1996) Paisaje protegido de los Pinares del Rodeno y sierra de Albarracín. 22 itinerarios a pie Ed. Prames

Continuem per la Sierra de Albarracín i com que la calor apreta aprofitem per acostar-nos a la cascada del Molino de San Pedro, però per fer la ruta més entretinguda ho fem des del Vallecillo.
El Vallecillo és el poble més aïllat de la serra, ja tocant la Serranía de Cuenca, i dels més despoblats juntament amb els seus veïns Toril i Masegoso.
Com bé indica el nom es troba a la solana d'una xicoteta vall que forma el barranco de la Hoya, paralel·l al Cabriel.

I des de la part baixa del poble, just davant la fuente la Cañada (reconvertida en àrea recreativa) comença la nostra ruta.

La carretera.

Eixim del poble per la mateixa carretera que hem arribat (que continua a Frías i Moscardón però ja com a via forestal en bona part de terra).
Passades les darreres cases cal abandonar la carretera i seguir a l'esquerra per una ampla pista forestal.

El vallecillo que dóna nom al poble.

A la nostra dreta deixem la carretera que baixa vora una vall menuda, "el vallecillo" que li dóna nom al poble, al fons del qual queda el molino San Pedro on acabarem.
Però ara toca pujar un poc seguint les marques del GR-10.1 i del SL-TE-14 que fa la volta per la Cueva de la Óbriga.

Baixada al Cabriel.

De seguida arribem al Colladillo, on hi ha instal·lat un mirador sobre el Cabriel, que passa davall nostre, i els pinars que queden de l'altra banda cap al Villarejo i la sierra de Jabalón.
Continuem les marques dels senders que ens baixen per una senda que baixa recte, travessant la pista, a trobar el primer dels dos "ojos" del Cabriel, surgències d'aigua permanents que aporten al riu la major part del seu cabal i, en estiu sobretot, pràcticament tota l'aigua que duu.

Ojo del Cabriel.

El Cabriel és el principal afluent del Xúquer i el seu naixement oficial està a la capçalera de Valdecabriel a poca distància del naixement del Tajo. Des del naixement travessa l'ampla vall de Valdecabriel, on hi ha magnífiques pastures naturals que aprofita a l'estiu el bestiar trashumant, en este cas un parell de ramaderies de bous braus per la qual cosa no és recomanable passar per allí de maig a novembre.

Camí del molino de la Herrería.

Deixem enrere els Ojos, i també els senders pintats que passen a l'altra banda de riu, i sense travessar-lo continuem pel magnífic bosquet de ribera cap al Molino de la Herrería que, com bé ens informa un panell explicatiu, deu el nom a la forja instal·lada ací aprofitant la força de l'aigua del Cabriel.

Cascada del molino de la Herrería.

Abans de les restes del molí trobem la cascada del molino de la Herrería, lloc que s'aprofitava per a captar les aigües per a moure les moles, com a quasi tots els salts d'aigua de la serra.
Un poc més avant passem per dalt de les parets del molí, colgat per la vegetació que creix frondosa i impenetrable al seu voltant.

Pista vora riu.

Deixem enrere el molino i fem cap a una pista que acaba a un bancalet treballat, nosaltres la seguim en direcció contrària, riu avall, però a una certa distància d'ell.

Menjant mariotxes.

La pista voreja l'ombria de los Simarros i en una de les raconades trobem un talús entapissat de maduixes (o mariotxes com diuen al Penyagolosa) que fan les delícies dels més menuts, sobretot d'aquells que no n'havien provat de silvestres, menudes però molt dolces.

Solana de la Torre.

Després de seguir quasi un quilòmetre la pista es va separant del riu i gira travessant un llomet per entrar a la Solana de la Torre. Ací ja comença a fer calor i els xiquets només fan que demanar quan arribarem al lloc on hem de nadar al riu. Estem quasi a tocar però este tros se'ls fa ben llarg per les ganes que tenen d'arribar.

La Torre Cavero.

Estem dins la finca de la Torre Cavero però encara ens queda per arribar a ella. Arribem primer a la carretera del Vallecillo, per on hem passat en el cotxe, i la seguim 200 metres per a desviar-nos a l'esquerra per una pista asfaltada que va cap a San Pedro i el Membrillo, dos aldees que estan vora riu, tocant Cuenca però que pertanyen al terme municipal d'Albarracín.
Passem sota la Torre Cavero i de seguida arribem a un punt (no senyalitzat) que està ple de cotxes de la gent que baixa a la cascada. Nosaltres també hem deixat un cotxe perquè ja pensàvem que els xiquets no voldrien tornar caminant, tot i què es pot tornar al Vallecillo (fent la ruta circular) seguint un track de Mharaya. Però això ho deixem per a una altra ocasió.

Cascada del Molino de San Pedro.

Quan per fi baixem a la cascada als menuts se'ls han passat les ganes de nadar. Han entrat i eixit perquè no poden resistir l'aigua tan gelada, i de fet els majors també fem el mateix. Hi ha una família que fins i tot ha dut el neopré per a poder estar-se més temps a l'aigua.

La cascada vista des de dalt.

Després de refrescar-nos per a unes quantes hores tornem a la pista i des de dalt, sempre amb cura, hi ha una magnífica vista de la cascada i també es veuen les restes de la sèquia que portava l'aigua al molí. Del molí no en queda quasi cap rastre.
De l'altra banda també hi ha unes restes, més recents, d'un edifici que pretenia ser un hotel rural i que es va paralitzar per haver-se construït de manera il·legal, o això és el que ens van dir.

Construcció il·legal a la vora.

I com que ja és hora de dinar ens acostem al merendero més proper que no és altre que el de la fuente la Cañada, als peus del Vallecillo.



Ací està el track:



I ací altres rutes que comparteixen part del traçat:

el Vallecillo - Villarejo - Sarriosa - Moscardón


Més informació:

• Chino chano: sendero por el Vallecillo
• Los ojos del Cabriel y la cascada del molino San Pedro. Senderos turísticos de Aragón.
• 
  

Hui tocava ruta curta i fàcil, i a ser possible amb bany al final. Així que hem decidit tornar a Llucena fent una ruta que comença (i acaba) al riu, pujant al mas de la Mosquera a l'ombra del matí, i baixant sota l'ombra dels pins del barranc de Casotes.
Així que ens ha eixit una ruta per a no patir massa en un dels dies més calorosos de l'estiu.

Hem deixat el cotxe abans d'arribar al toll de Carlos, per aprofitar i prendre el bany a la tornada i hem començat la ruta passant per la caseta de Carlos situada just dalt del millor toll per a prendre el bany del riu de Llucena.

Caseta de Carlos.

Des de la caseta i travessant l'horta de Carlos a buscar la sèquia de l'Assut que duu l'aigua fins als molins del pont.

Sèquia de l'Assut.

Seguim la sèquia cap als molins, conforme ja vam fer l'any passat en una ruta, però en esta ocasió ha crescut més brossa que dificulta vore on fiquem els peus. De tota manera com que ja coneixem el camí avancem més de pressa fins al molí Tonero.

Molí Tonero.

Des del molí Tonero l'any passat vam baixar a buscar el molí del Pont per continuar per una altra sèquia. En esta ocasió seguim recte per la sèquia pensant que ens durà al mateix lloc però quan arribem a l'horta del Camp la sèquia sembla que s'acaba així que pugem a buscar la pista que per dalt entra a la Badina.

Horta del Camp.

Seguim pista avant, passant entre alguns masets arreglats fins que acaba just on passa el camí dels Molins, que seguim passant pel pont penjant que van fer a la Badina.

Pont nou de la Badina.

Uns metres més avant està la Badina i per dalt mou el camí de la Malvestida que fa un parell d'anys van recuperar els Amics dels Camins de Ferradura de Llucena, i és que a partir d'ara i durant bona part de la ruta seguirem els camins que estos voluntaris han recuperat al terme de Llucena.

Camí de la Malvestida.

Seguim el camí de la Malvestida passant per dalt del Batà i pel costat de dalt del mas de Madalena on ens ixen a saludar, com sempre, els gossos del mas que lladren molt però són inofensius.

Camí de la Creu de Xiva.

Deixant enrere el mas el camí comença a pujar cap a la Malvestida i després d'una curta pujada arribem a un llomet pla deixant el mas de la Malvestida a dretes, totalment ocult pels pins que creixen massa espessos després de l'incendi de fa vint anys.
Arribem així a un encreuament amb indicacions dels camins oberts pels "amics" i seguim a la dreta pel pas de la Creu de Xiva.

Arribant a la Creu de Xiva.

El pas ens fa guanyar altura ràpidament fins que arribem a la Creu de Xiva. La creu no la trobem (suposem que fa anys va desaparèixer).
Seguim a la dreta uns metres per la pista de la Parra, traçada damunt l'antic camí de les Useres, i de seguida girem a l'esquerra per una altra pista que puja cap al mas de Xiva.

Camí del mas de Xiva.

Quan la pista baixa a travessar el barranc del mas trenquem a l'esquerra per un ample camí empedrat que puja a la part alta del mas on hi ha un parell de cases assolades i algunes pallisses.

Mas de Xiva.

Fins ací arribava una vella pista que vam seguir també l'any passat per anar al mas de Lliberato, però enguany els "amics" han recuperat la vella senda que passa per dalt de la pista fins al mas on hi ha la pedra de Lliberato.

Mas de Lliberato.

Dalt del mas trobem una altra pista i un encreuament de camins amb unes paletes que ens indiquen on queda cada cosa. Recte hi ha les Fleixes i la senda que baixa cap a l'Assut per on passarem després, però és una volta massa curta així que decidim seguir la pista a la dreta cap a la Mosquera.

Paletes dels amics dels camins de ferradura.

La pista puja i traspon un collet. Deixem enrere el mas de Xiva per arribar als Oriassos. Davant nostre se'ns apareix Penyagolosa, sempre visible en les parts més altes del terme i que ens acompanya un bell tros de baixada cap als cirerers de Pantorrilla.

Els Oriassos.

La pista acaba als cirerers de Pantorrilla però abans continuen les marques blaves dels "amics" en direcció a la Mosquera.
La idea inicial era continuar per la Llidona a buscar el pas de la Creu i al mas del Campredó per baixar per allí, però la calor apreta i no ens abelleix fer-ho massa llarg així que queda pendent per a un altre dia, i és que gràcies als camins oberts esta ruta té l'opció d'allargar-se o acurtar-se a voluntat adequant-se a les circumstàncies.

Mas de la Llidona.

Baixem cap a la Mosquera de dalt deixant a l'esquerra el bonic barranc del Bosc, cobert encara per un bosquet que, de lluny, sembla molt interessant i ben conservat.

La Mosquera de baix des de la de dalt.

Arribem a la Mosquera de dalt, envoltada de bancals herbosos que pinten de verd a l'hivern però que ara li donen un toc groguissó i apagat. Fins ací també arriba una pista que entra des del pas de la Creu, una opció més de fer la volta. Hui però no és l'opció triada i comencem la llarga baixada que ens portarà de retorn al riu.

Bancals d'oliveres i cereals.

Passem pel mas de la Mosquera de baix i deixem enrere els bancals de davant del mas, amples i més antics. Ací encara es pot vore com les oliveres estaven plantades a les vores dels bancals per a poder aprofitar-los per a sembrar blat en una agricultura que els italians anomenen promiscua.

Camí empedrat de la Mosquera.

El camí que baixa des de la Mosquera de Baix al barranc de Casotes és un magnífic exemple de camí de ferradura ben traçat i empedrat ... i ben conservat.

Barranc del Bosc.

A l'esquerra del camí deixem el barranc del Bosc, que baixa des dels Oriassos, i per la nostra trobem a la dreta el camí que puja al Campredó. Nosaltres seguim avall fent un darrer tram magnífic amb voltes i ben empedrat.

Camí de ferradura empedrat.

El camí baixa al barranc de Casotes per on passa la pista de les Torrecelles que ara seguirem barranc avall.

Pista de la Foixenta (camí de Xodos).

Travessem el barranc i passem per davant la fonteta dels Ullals, emblanquinada i netejada per Domingo a qui vam tindre la sort i el plaer d'ajudar l'estiu passat.

Fonteta dels Ullals.

Deixem enrere la font, quasi seca, que es troba en la part més frondosa del barranc on antigament corria l'aigua tal com es desprén de les restes d'un vell assut ara en desús, i seguim avall passant sota un pinar que va escapar del foc que va cremar part d'estes muntanyes i que contrasta vivament amb la vessant cremada.

Barranc de Casotes.

Barranc avall passem pels dipòsits d'aigua, punt d'eixida de rutes senderistes en esta part del terme, i arribem al riu a l'Assut.

Molí de l'Assut.

Ací enllacem amb el camí dels Molins que recorre el riu de Llucena des del Naixement fins a Figueroles. Riu amunt deixem el molí de l'Assut, un dels cinc molins que hem vist, lluny o prop, en esta ruta, i seguim avall cap a Llucena.

Camí dels molins.

El camí puja al collet de les Vinyes des d'on ja veiem la caseta de Carlos davant nostre amb Llucena al fons, i només ens queda baixar al punt on hem deixat el cotxe.

Llucena des del collet de les Vinyes.

I per acabar bé el dia com que encara és pronte aprofitem per refrescar-nos al toll de Carlos que a estes hores encara tenim per nosaltres sols, i després ens acostem al poble a comentar la ruta i altres coses.


Ací està el track:




I ací altres rutes que comparteixen part del camí:

Volta pels camins de ferradura de Llucena: les Fleixes, la Mosquera, Campredó i les Colatxes.
De la Badina a les Fleixes pel Morral. Caminant amb Llucena al fons.
Llucena: de la Badina a la Malvestida tornant per les Forques.

Més informació:

• Escrig Fortanete, Joaquin coord. ( 2011) La Llucena masovera 
• (1909) Minuta del término municipal de Lucena del Cid Ed. IGN
• Muncharaz Pou, Manuel (1984) Proposición de clasificación de las vias pecuárias de Lucena del Cid Generalitat Valenciana
• Escrig Fortanete, Joaquin coord. (2000) Mongrafia de Llucena Ed. UJI
• Escrig Fortanete, Joaquin (1998) Llucena: una historia de l'Alcalatén Ed.UJI
• Barberà i Miralles, Benjamin (2002) Catàleg dels molins fariners d'aigua de la província de Castelló
• Hotel Llucena
• Cartoweb
• Llucena. La perla de la muntanya.